Buscant Eric

Eric Cantona

Dirigida per Ken Loach i protagonitzada per Steve Evets, planteja dos temes: la força de l’amistat i la del futbol. Un carter de Manchester, ofegat per la seva situació familiar i que no sap com sortir-se’n, rep l’ajuda d’un exjugador del United, Eric Cantona (un personatge real, el jugador que jugà al Manchester del 1993 al 1997), que amb consells a partir de la seva experiència jugant a futbol, li serveixen per anar redreçant la situació. I, al costat d’això, els seus amics carters i els afeccionats del Manchester, que l’ajuden a desempallegar-se dels dolents, en un final de pel·lícula divertit i segurament poc realista. De fons, la incapacitat de comunicar-se amb els fills de la segona dona i amb la primera dona, a qui encara estima.

Ja sabem que el futbol no és només futbol; en aquest cas, és un element per compartir, formar en valors i ser solidari.

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

Aminatu Haidar

Aminatu Haidar

Una dona sahrauí, Haminatu, que des de fa anys lluita pel dret de viure al seu país, ha guanyat aquesta partida. El Sàhara primer va ser colònia espanyola. Després, ocupat pel Marroc. Fa 34 anys que hi va haver la Marxa Verda. Els sahrauís es van haver de retirar al desert del sud d’Algèria, al voltant de Tindouf, on malviuen sense cap esperança. Els interessos d’Europa i del Nord no coincideixen amb els seus. Han tingut mala sort. Segons les Nacions Unides, ocupació il·legal. Un tema innegociable per als marroquins -no només el govern- encara que siguin d’esquerres. Una vergonya per a la gent que defensem que tots els pobles tenen el dret de tenir el seu estat. Amb un problema final: els sahrauís esperen amb paciència infinita que el món els recordi. No posen bombes a gratacels ni fan esclatar vehicles als mercats. Per això se’ls deixa podrir en la sorra. Aquest afer ha acabt bé, però un altre dia potser perdran la paciència.

Publicat dins de Món àrab, Solidaritat | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Batalla de l’Ebre

Escenaris de la batalla d l'Ebre

Escenaris de la batalla d l’Ebre

Els nostres pares i avis hi van lluitar; alguns encara ho recorden amb emoció. Va ser la Batalla de l’Ebre. Nosaltres hem dedicat quatre dies a resseguir els espais que recorden aquesta batalla. Ens vam allotjar als apartaments rurals de Vins Piñol, a Batea, que inclouen un visita guiada pel seu celler, amb una cata, altament recomanada. En el poble hi ha un espai per visitar, Hospitals de sang, que explica molt bé, com es va estructurar l’assistència sanitària als ferits, però per començar, el millor espai és Corbera; primer és útil anar a veure l’exposició 115 dies, per situar-se en l’inici de la batalla, el 25 de juliol de 1938, fins al 16 de novembre, quan va acabar.

Corbera d'Ebre

Corbera d’Ebre

En un altre espai privat, al poble nou, hi ha l’exposició La trinxera amb objectes, documents, fotos, armes, vestits… relacionats amb la guerra. Després, es puja al poble vell, un poble abandonat tal com va quedar després dels bombardejos franquistes. Convé recórrer els carrers sense pressa, llegint els poemes i veient les escultures de l’alfabet, parar-se davant l’església, veure el que veien des del mirador, intentar sentir el que sentien…

Corbera d'Ebre

Corbera d’Ebre

A la Fatarella feien la Fira de l’Oli i ens vam apuntar a l’esmorzar de clotxa, per agafar força. A prop hi ha les Devees, on vam veure un refugi i part de la línia de trinxera en forma de ziga-zaga.

Trinxera. Les Devees

Trinxera. Les Devees

A Caseres hi ha restes d’un complex defensiu, però quan vam arribar-hi ja era fosc; en canvi, vam trobar la Fira del Tocino i vam aprofitar per visitar-la. Unes quantes vegades durant aquests dies vam passar amunt i avall pel coll del Moro, un espai estratègic en la batalla, a una alçada de 470 m, des d’on es veu Corbera, Horta de Sant Joan, i les serres de Pàndols i de Cavalls. Un altre espai estratègic és Pinell de Brai, situat en un turó on queden les cases caigudes de la guerra, des d’on es controlen les serres i el pla. També val la pena anar a Benifallet on  hi ha el refugi de la font.

Vistes de l'Ebre des del castell de Miravet

Vistes de l’Ebre des del castell de Miravet

Vam visitar el castell de Miravet i el de Móra d’Ebre, espais de control estratègic del territori i del riu, frontera natural. Vam creuar l’Ebre pel pas de barca, una tornada al passat, barata i no contaminant, i vam anar al poble de Garcia a dinar al restaurant l’Embarcador, tocant al riu.

Lo riu Ebre des del Castell de Móra

Lo riu Ebre des del Castell de Móra

Els productes de la Terra Alta i la Ribera d’Ebre van ajudar-nos a alleugerir el record dels morts, ferits, presoners i tot el patiment dels que hi van participar. I per acabar, un exemple del paper de la premsa, que es pot veure a Corbera. Sense paraules.

Aseguran la paz cuatro hombres de buena voluntat: Hitler, Mussolini, Chamberlain  y Daladier

Aseguran la paz cuatro hombres de buena voluntat: Hitler, Mussolini, Chamberlain y Daladier

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , , , | 5 comentaris

Lovaina, Gant, Bruges i Brussel·les

Lovaina és una ciutat universitària, amb una Grand Place preciosa i una de petita, la Oude Market, encantadora. Als voltants, parades de fruites, verdures, fruits secs i dolços.

Ens va sorprendre l’església de Sant Miquel, que ja no funciona com a tal però que conserva els confessionaris i una trona de fusta, barrocs, impressionants i l’edifici de la biblioteca central.

També hi ha la capella de S. Antoni on reposen les restes del Pare Damià,  l’home que cuidà leprosos a l’illa hawaiana de Molokai i canonitzat l’any 2009.

A Lovaina constatem de la implantació de la llengua neerlandesa o flamenca. Es parla i s’escriu arreu i com a única opció. En total la parlen uns 22 milions de persones.

Bruges es troba a 90 km de la capital i hi anem amb tren. Fem un passeig amb barca pels canals en un matí fred. De fons, el carilló de 47 campanes de la torre.

L’antic hospital, el beateri, el llac de l’amor… i a peu, el mercat del peix (que per ser diumenge canviava peixos per dibuixos i aquarel·les), la Grand Place, com sempre, el cor d’aquestes ciutats, la propera del Burg… Carrerons, llambordes, ponts i placetes.

A Gant es troben els rius Leie i Escalda. Des del pont de S. Miquel es veu l’antic moll dels herboristes, Greslei, i el dels graners, Korenlei, amb els edificis gremials. Punt privilegiat, també per veure tres torres: Belfort, el campanar de S. Nicolau i el de la catedral de S. Bavó. Per cert, el carrer per on hi anem s’anomena Catalonia.

La joia de la catedral és el políptic de l’Anyell Místic dels germans Van Eyck, obra màxima de l’Escola Flamenca del XV. Darrera l’altar major, un arpista, Marc Hebbelink està interpretant peces seves en una capella. Unes quantes persones ens aturem a escoltar-lo. Moment màgic.

Sortint, ens cau al damunt una tempesta de pluja i vent. A la plaça de l’estació, centenars de bicis aparcades.

De Brussel·les no parlem de la Grand Place ni del nin pixaner; destaquem les Galeries cobertes S. Hubert, el cafè modernista Falstaff (que cau de vell), l’hotel Metropole (val la pena anar-hi a fer un cafè o una cervesa), la zona de carrers davant de la Borsa i S. Gery (per exemple, l’antic mercat reconvertit en centre cultural). Si us agrada el món de la cervesa, aneu a la fàbrica de cerveses Cantillon, un viatge al passat artesanal amb tast inclòs (gueuze, kriek) en un petit espai de taules i estufa acollidor. Ens va encantar el barri de Sablon, amb la gran i la petita plaça i l’església. Vam sopar una nit al restaurant L’entrée des artistes, un menú d’uns 25 euros, genial. Lloc íntim, acollidor i d’una qualitat excel·lent.

 

 

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de Viatges, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , , , , | 2 comentaris

Todo eso que tanto nos gusta

Todo eso que tanto nos gusta

Un home gran, jubilat, fart d’estar tancat en un pis vell i petit de la gran ciutat. Un fill que mai s’hi ha sabut relacionar, amb una parella en plena ruptura. Una fuga, la del vell. Una persecució, la del fill que el va a buscar. Una dona, la del pare, que, tot i estar separats, n’està pendent. I llavors ve el canvi d’escenari: un poble petit no gaire lluny del mar. Nous personatges -alguns disbauxats-. La necessitat de la solidaritat i la complicitat entre veïns i veïnes.

Un argument desbordant. Una decisió que els canvia la vida. Un final que molts hauríem d’imitar.

Un llibre optimista i de lectura agradable.

Pedro Zarraluki, Ediciones Destino, 301 pàgines. En castellà.

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Vall d’Olzinelles

Vall Olzinelles. Foto: gloriacondal

Des de can Draper, una masia del 1860, es veu l’inici de la vall, al vessant oest del Montnegre. Pins, roures, alzines i sureres de grans dimensions, que ara tenen despullada la part inferior, roja. Un pou de glaç, del 1771, amb cúpula semiesfèrica de totxo, de 12 m d’alçada (6 excavats al sòl). A l’alçada de can Valls, on hi ha un pi, la font de la Pega i enfilem amunt direcció Vallgorguina. Passem pel Veïnat de la Poca Farina, per les masies de cal Mestret, cal Tacó, cal Nanas, cal Xic Nanas, Cal Xarpa, cal Darma… Seiem una estona a esmorzar, voltades de cirerers d’arboç amb els fruits color de sang. Arribem a dalt de ca  l’Agustí i el jardí botànic. Més endavant, una colla d’arbres formidables com el roure del Quintà, que creix sobre un antic rec envoltat d’alzines, roures i arços blancs. El cedre de Can Valls i de seguida el conjunt de la bassa de l’Aranyal, on hi ha alineats 26 plàtans enormes, el pont de l’Aranyal, del s XIX i el conjunt de plàtans acompanyats d’un faig. Finalment, l’Aladern fals de can Valls, envoltat de roures, alzines, plàtans, alzines i avellaners que li fan ombra. Aquest estiuet de sant Martí ens regala molta calor.

Vall Olzinelles. Camí. Foto: gloriacondal

Ens endinsem pel sot de les Mines i fent zigues-zagues arribem a Quatre Camins. Una mica més enllà, el sot de Bocs i després el sot de la Remor, que recull les aigües de la petita conca creada dels turons propers. El camí baixa fent algunes esses i deixem anar els cossos avall, impulsades per la inèrcia; després, els camps i les plantacions de la part baixa de la vall d’Olzinelles, travessem el torrent del sot de la Remor i arribem a can Draper.

cireres d'arboç

Cireres de pastor. Foto: gloriacondal

Pugem al cotxe, recollim uns amics a Sant Celoni i anem a Vallgorguina a dinar, al restaurant de la Font, de la masia de Can Moreu, enmig del bosc. La bona companyia no té preu!

Calculem que hem fet uns 10 km en 4 hores.
Informació: http://www.diba.es/parcsn/parcs/index.asp?Parc=5

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Al far

To the lighthouse

Al far. To the lighthouse

Escrit el 1927. La 1a part, “La finestra”, descriu un dia d’estiu a la casa dels personatges principals, el matrimoni Ramsay i alguns amics, com la pintora Lily (que està fent un retrat de la Sra. Ramsay). Planegen una excursió al far però no hi van pel mal temps. La 2a part, “El pas del temps”, és la més curta. La sra. Ramsay ha mort, així com també un fill, a la Guerra Mundial. La 3a part és “Al far”. Han passat 10 anys, s’ha arreglat la casa i finalment el pare i dos fills van al far i Lily acaba de pintar el quadre.

Per qui no hagi llegit mai res de Virgínia Woolf, és una novel·la amb poc moviment, lenta, on veiem el fluir dels sentiments com un quadre impressionista on, punt a punt, tenim una idea de la globalitat. Retrats i sentiments de personatges. Reflexions sobre la bellesa, l’art, l’amor i la mort. L’art és immortal.

Confesso que vaig llegir aquest llibre en castellà fa molts anys; em va costar acabar-lo i no em va agradar. Després vaig descobrir altres llibres, vaig anar entrant en l’univers de Virgínia, vaig tornar a llegir Al Far (aquest cop,  traduït per Andrés Bosch) i em va agradar. Ara l’he llegit en anglès, intentant fruir de l’escriptura tal com el va escriure l’autora. I a fe que ho he fet. Virgínia Woolf és una de les millors escriptores de la història i una dona excepcional.

Al Far. Virginia Woolf.  Foto: gloriacondal

Aquí teniu alguns fragments que he subratllat:

“The hoary Lighthouse, distant, austere, in the midst; and on the right, as far as the eye could see, fading and falling on them, which always seemed to be running away into some moon country, unhinhabited of men. (…) With stars in her eyes and veils in her hair, with cyclamen and wild violets -what nonsese was he thinking? Charles Tansley felt an extraordinary pride; felt the wind and the cyclamen ant the violets for he was walking with a beautiful woman for the first time in his life.

She never told him that she loved him, she never could say what she felt. As she looked at him she began to smile, for though she had not said a word, he knew, of course he knew, that she loved him. And smiling she looked out of the window and said, thinking to herself; nothing on earth can equal this happiness. She looked at him smiling. For she had triumphed again.

He began to search among the infinites series of impressions which time had laid down, leaf upon leaf, fold upon fold softly, incessantly, among scents, sounds, voices, hollow, sweet and ligths passing…

For one moment she felt that if they both got up, here, now on the lawn, and demanded an explanation, why was it so short, why was it so inexplicable, said it with violence, as two fully equipped human beings from whom nothing should be hid might speak, then, beauty would roll itself up; the space would fill; those empty flourishes would form into shape; if they shouted loud enough Mrs Ramsay would return. “Mrs Ramsay!” she said aloud, “Mrs. Ramsay!” the tears ran down her face.

Jame looked at the Lighthose. He could see the white-washed rocks; the tower, stark and straight; he could see that it was barred with black and white; he could see windows in it; he could even see washing spread on the rocks to dry. So thay was the Ligthouse, was it?

“He must have reached it!” (…) She looked at the steps; they were empty; she looked at her canvas; it was blurred. With a sudden intensity, as if she saw it clear for a second, she drew a line there, in the centre. It was done, it was finished. Yes, she thought, laying down her brush in extreme fatigue, I have had my vision.”

(The end)

To the Lighthouse. Virgina Woolf. Wordsworth classics, 1994, 151 pàg.

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , | 2 comentaris

Dones, immigrants i musulmanes

Djaouira Moualhi

Triplement discriminades? Djaouida Moualhi, una sociòloga originària de Blida (nord d’Algèria) i nacionalitzada espanyola, durant dos anys ha fet un centenar d’entrevistes (48 dones que viuen a Catalunya i 52 a Llombardia, Itàlia) per elaborar la seva tesi. En les conclusions, diu que cada vegada més, l’autodeterminació femenina, la llibertat i la independència se sumen a les raons econòmiques per emigrar. Però no vol que la seva feina quedi en la teoria, sinó que voldria que el seu treball fos una eina útil per a la nostra feina, ja que aporta un bon coneixement de la realitat d’aquestes dones (estudis, situació familiar, aspiracions…) i pot ajudar en el disseny de polítiques d’immigració més eficaces. Djaouida creu que hi ha una sèrie de tòpics sobre l’islam, que enterboleixen la nostra visió. Còmics com Tintin, El Cortó Maltés, El Guerrero del antifaz o pel·lícules com No sin mi hija… distorsionen la realitat. Sota els vels, hi ha situacions – positives- que mai ens imaginaríem. Quan ella treballava en un institut algerià, es va donar una situació de crisi i van proposar que les mestres tornessin a la llar. Les professores que portaven vel van ser les primeres de dir que no, que allò era el seu lloc de treball i que no volien tornar. “L’hàbit no fa el monjo”, conclou. “Els problemes de les dones tenen la mateixa arrel i ens cal ser solidàries.”

Explica que durant la colonització d’Algèria, al seu poble hi havia una mestra molt maca que es deia Djaouira i l’àvia va voler que es digués com ella; de l’àvia va aprendre la força i l’autonomia. El pare li deia que estudiés, que havia de separar la religió de la tradició i que si estudiava, mai hauria de dependre de cap home.

Djaouida treballa en temes relacionats amb la immigració de les dones i els seus drets i ha guanyat el II Premi Jordi Solé Tura amb el treball “Les immigrants magrebines a Espanya i Itàlia”.

Més informació

http://www.molletvalles.net/index.php?id=1627

http://www.webislam.com/?idt=5649

http://www.islamyal-andalus.org/publicaciones/mujeres/mujer_islam21_5.htm

http://psoe-ospc.blogspot.com/2007/01/djaouida-moualhi-uab-mujeres-musulmanas.html

http://www.un-instraw.org/es/7.html

Publicat dins de Món àrab | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

El secreto de sus ojos

Un funcionari jubilat d’un Jutjat Penal argentí es planteja escriure una novel·la basada en un cas que el va commoure i no s’ha tret mai del cap, el de la violació i assassinat d’una noia.

El secreto de sus ojos

Pel·lícula basada en el llibre La pregunta de sus ojos d’Eduardo Sacheri, planteja temes diferents entrelligats: el de la història d’amor pendent entre el funcionari acabat de jubilar, Expósito i la jutgessa. És massa tard per parlar-ne? Planteja el tema de l’amistat entre aquest i un company funcionari, extraordinari i que arribva a un punt límit. Un altre tema, el marit de la noia morta, obsessionat la resta de la seva vida. Fins on pot arribar la venjança? Cal passar pàgina ni que sigui per la pròpia supervivència? Aquest és un tema que, pel passat polític d’Argentina, és ben viu. I el darrer, també vinculat a aquest: el de la impunitat. El poder no té ètica; un assassí pot passar a ser el guardaespatlles de la presidenta?

Ricardo Darín és l’actor que dóna vida al protagonista. Com sempre, fa un personatge creïble, proper, humà. Soledad Villamil és la jutgessa i Guillermo Francela, l’amic, però la resta d’actors també ho fan molt bé. La música és de Frederico Jusid, que ens ha encantat.

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Casablanca i Rabat

A Csablanca, l’art deco dels anys trenta hi ha deixat la seva empremta. Els barris s’organitzen al voltant de la plaça de les Nacions Unides i la de Mohammed V. Arreu, molta gent, sigui dia feiner o festiu; tens la sensació que falta feina i sobren mans. Entrem al mercat, fa goig. Al jutjats, un edifici magnífic al costat de l’Ajuntament, han de jutjar un caricaturista marroquí acusat d’ofendre la monarquia; li demanen presó i una multa de 255.000 euros. La medina no té res d’especial però ens entretenim una estona a la placeta de Sidi Bu Smara (home dels claus) que demanà aigua per purificar-se però com estaven de sequera, se’n van riure; llavors ell colpejà el terra i sortí una font. Des d’aleshores la gent clavar claus al tronc de l’arbre per demanar-li ajuda.

3–4 minuts
Mesquita Casablanca. Marroc. Foto: gloriacondal

El més espectacular de Casablanca és la mesquita de Hassan II, inaugurada el 1993, tot luxe, tot marbre. La quitxalla juga, les dones enraonen, les parelles es miren. A la petita cala de sota, hi ha xicots que es banyen i d’altres juguen a futbol. La marea va pujant i el sol baixant. El capvespre és aquí. Passen unes noietes i una diu: “C’est magnifique, n’est-ce pas? Li diem que sí; insisteix, somrient: C’est genial, n’est-ce pas? Sí. I continua: C’est une merveille!” La gent seu en el pedrís que envolta la mesquita. Miren el mar, mengen crispetes, alguns pesquen. La barreja dels colors dels seus vestits crida l’atenció: blaus, vermells, grocs, blancs, roses, negres… ulls foscos i profunds de les nenes que encara es poden permetre el luxe de fer voleiar els cabells a l’aire. El sol ha tacat de vermell el blau del mar i del cel. Per uns moments, sembla que la gent calla i el jocs s’aturen, però és un miratge passatger. El venedor que ven crispetes crida, una onada avança més del previst i mulla una colla de noies que criden i riuen. La mesquita es comença a il·luminar. Serà fosc, però es podrà veure de lluny. La mirada d’Al·là arriba a tot arreu. Anem caminant fins a un restaurant de la corniche d’Aïn-Diab a sopar. La nit és jove.

Mesquita Casablanca, exterior. Marroc. Foto: gloriacondal

Rabat, la capital del país, és a 80 km. Hi anem un matí amb un tren modern i ràpid. Protegida per les muralles, està entre el riu Bu Regreg i l’Atlàntic. Visitem l’esplanada de la torre de Hassan i el mausoleu on hi ha el sarcòfag de Mohammed, de granit blanc; al racó, la tomba de Hassan II i el príncep. Una fila de banderes envolta la sala; són les que van portar a la Marxa Verda per ocupar el Sahara. Justament aquests dies organitzacions de drets humans denunciaven les tortures fetes per la policia marroquina a l’activista saharaui Sultana Jaia.

A la medina, el c/ Cònsols té velles cases dissimulades al fons de patis agradables, assolellats i silenciosos; darrera hi ha venedors de catifes i teixits, esperant sense atabalar-te ni atabalar-se. A l’alcassaba dels Uddaies, jardins, galeries d’art, carrers estrets, hi domina el blanc i el blau. No és Xauen, però és maca. Des de diferents espais de la ciutat es veu Salé, el poble a l’altra banda del riu. També visitem la necròpolis de Shellah, fora muralles; el s. XIV era cementiri dels merinis i fou destruïda en el terratrèmol del 1755; ara és un espai de vegetació exuberant i salvatge, amb ruïnes romanes descobertes fa poc.

Rabat. Uddaies. Marroc. Foto: gloriacondal

De nou a Casablanca, sopem a la brasseria Le petit poucet, un edifici d’art nouveau; a les parets interiors hi ha quadres emmarcats amb dibuixos de Saint Exupery, on lloa l’establiment. Fem una copa al Cafè Rick’s, al bulevard dels Almohades. La pel·lícula no té res a veure amb la ciutat. Es va rodar en decorats i estava inspirada en Tànger, però no hem resistit la temptació de veure la recreació del famós cafè i les imatges d’Ingrid Bergman i Bogart.

Publicat dins de Viatges, Viatges per Àfrica | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari