Fa uns 5.500 anys, entre els rius Tigris i Èufrates, a l’actual Iraq, hi va haver una civilització avançada. Què els devem? Els mesopotàmics van crear les primeres ciutats i van desenvolupar jerarquies socials, la divisió del treball, l’escriptura, el càlcul, les unitats de mesura del temps, l’espai i el valor dels béns, el dret i l’art.
El Tigris i l’Eufrates s’ajunten poc abans d’Al Basra i formen Shat al Arab (foto 2002)
Segons la seva concepció, abans que existís el món hi havia la ciutat del Temps Llunyans (Uru-ul-la) al sud, on van néixer els déus. El Cel i la Terra van tenir dos fills, Enlil, senyor dels aires, un déu colèric que provocava tempestes, i Enki, senyor de la Terra, déu de les maresmes, l’arquitectura i la saviesa, que dóna forma al món i ajudà els humans a sortir-se’n.
Entre el 3500 i el 2500 aC les ciutats-estats estaven en constants guerres; l’únic lloc on hi havia una mica de pau era al santuari dedicat a Enlil, el fill predilecte del Cel. Sumer, Uruk, Ur, Lagas… es construïen i reconstruïen constantment.
Hi havia aigua, però mal distribuïda en el temps i l’espai; per això van crear xarxes de canals, però amb el pas dels anys augmentà la salinització i la desertització, potser la causa del final de la cultura mesopotàmica del sud.
UR
A la ciutat-estat de SUMER el rei Sulgi (2094-2047aC) va establir una pla territorial amb xarxes de comunicacions a través de grans carreteres i de canals navegables i el seu pare va fer el primer cadastre de la història. La base del sistema de mesures era sexagesimal i encara avui el temps es divideix en 60 unitats. URUK va arribar a tenir entre 35.000 i 80.000 habitants, amb colònies al nord de l’Èufrates. UR la superà, ja que va tenir de 200.000 a 350.000 habitants, la ciutat més poblada del món fins a Roma, dos mil anys més tard. Edificada sobre un turó artificial, tenia un teixit urbà de carrerons recargolats semblant als nuclis antics de les ciutats mediterrànies. Després de 4.500 anys, va desaparèixer.
Rei Gudea
Himne a Ninkasi, escrit per Enheduanna
A LAGAS hi regnà Gudea (2144-2124 aC) que a diferència dels altres reis que es dedicaven a construir, guerrejar i impartir justícia, batallà poc i es dedicà més al maó; va escriure una autobiografia, la més llarga de la cultura sumèria.
La cervesa, després de l’aigua, era la beguda més consumida i lloada. Han sobreviscut poemes com l’Himne a Ninkasi, escrit per Enheduanna (cap 2230 aC), filla del rei Sargon d’Accad, la primera dona de la història de qui ens han arribat escrits i entenia d’astronimia, a més de dictar lleis i patir exili.La cerimònia de col·locar la primera pedra en una obra era més complexa que ara. L’elevació d’un edifici equivalia a la creació d’un món. El primer maó, de superfície corbada, el modelava el mateix rei (hi ha exemples del 2900-2600 aC a Uruk). Després posaven els claus de fundació, una mena de punyals de coure amb mànec de divinitats o reis, i finalment, col·locaven claus més petits als murs, amb les dades de qui el feia construir, a qui es dedicava, etc. La ciutat era l’espai ideal ordenat pels déus; el ziggurat o piràmide escalonada equivalia al cim redemptor, el que va salvar la humanitat del diluvi, amb Utnapiŝtim dalt de la barca (o Noé, en versió bíblica).
El més enllà els feia por. Representen l’infern amb cucs, espectres i éssers monstruosos. Els morts no sempre es posaven dins un sarcòfag. Les riqueses que es dipositaven a les tombes reials no eren per fer-los agradable el més enllà, com els egipcis, sinó per comprar la benevolença de l’infern.
Al final del III mil·lenni aC van començar a decaure i els centres de poder es van desplaçar al nord: Babilònia, Assur, Nínive o a l’est: Persèpolis. La civilització mesopotàmica encara havia de donar molt. Molts més segles enllà, la literatura ens va regalar personatges com Simbad (vegeu Contes de Bagdad) que corrien per les mateixes terres, però això ja és una altra història.
L’exposició es va fer a Caixaforum de Barcelona. Les imatges per a aquesta entrada s’han extret dels seus pamflets i de Viquipèdia.
