Per unes hores, hem compartit conversa, silencis, somriures i delits. I per una estona, hem deixat “al núvol” la immensa tristesa de tot el que ens envolta.
Parc modernista de les Set Fonts. Sant Julià de Vilatorta
Sortim de Sant Julià de Vilatorta (Osona) després de deixar el cotxe a l’aparcament del parc modernista de les Set Fons. Si alcem el cap, veiem, dalt del turó del davant, les ruïnes del castell de Bellpuig. Cap allà hem de pujar, però abans fem un cafè al bar Núria, un edifici modernista preciós.
Castell de Bellpuig
EL camí recorre part del GR-2, de Bellpuig al Puig l’Agulla per la carena, entra la plana i la riera de sant Julià i és un camí planer d’uns 4,5 km que arriba al santuari del Puig l’Agulla.
Després de passar entre boscos d’alzines, arribem al coll de la Costa o de la Creu, just a sobre de la C-25, l’Eix Transversal. Aquí hi van fer un fals pont i hi han plantat petits pins, que és el hi havia abans. El camí que continua és una pineda i després tornem a passar per boscos d’alzines (també trobem esbarzers, cirerers d’arboç i una mena de cards), a més de força ciclistes.
Eix Transversal. Viaducte Font de la Riera
El santuari és de l’any 1775, d’estil renaixentista i està adossat a una masia transformada en restaurant. L’any 1654 els francesos van incendiar l’església de S. Julià i llavors el poble passà a venerar la Verge en aquest puig. Avall, vistes del pla i del poble de Taradell.
Santuari Puig l’Agulla
Baixant per un sender de fort pendent avall, arribem al poble de Vilalleons, que era autònom fins que l’any 1945 es va fusionar amb Sant Julià. A més de masies disperses hi ha un petit nucli amb un parell de restaurants i l’església de Santa Maria de Vilalleons.
Vilalleons
Pugem per un trencant de fort pendent amunt fins retrobar la carena per on hem començat l’excursió. Dinem al restaurant La Troballa de Sant Julià, un altre edifici modernista, molt bo tot, i sortint fem un tomb per admirar els nombrosos edificis i torres modernistes, la plaça de l’Ajuntament i l’església (campanar romànic). Hem fet uns 10 km i la conclusió d’avui ha estat aquesta: “A les penes punyalades i als disgustos gots de vi!”
Difícil de classificar, diríem que és una narració de Friedrich Hölderlin en forma epistolar situada al s. XVIII a Grècia, d’un marcat to poètic. Hölderlin no va estar mai a Grècia, però per a ell, la Grècia clàssica representava la societat ideal, una societat on hi predominava la bellesa, l’amor i l’amistat i on el paisatge era la clau de tot, el déu suprem panteista.
Atenes
Hölderlin era fill de l’administrador d’un seminari i sa mare era filla d’un pastor protestant. Què seria quan fos gran? Doncs pastor! Però de fet, ell està més interessat en filosofia i poètica i preferix fer de preceptor educant fills de bones famílies. El 1796 entra al servei d’un banquer i s’enamora de la seva dona, Susette Gontard, però el 1798 n’ha de marxar, tot i que es continuen veient en secret uns anys més. Aquest fet marca de manera definitiva la seva vida. Viatja a Weimar on coneix Goethe i Schiller. Hiperió és l’obra que té millor acollida i major fama. A partir del 1800 Hölderlin pateix depressions profundes que el porten a estar reclòs a diverses institucions. Mor el 1843.
Tinos. Foto: gloriacondal
Al primer volum, Hiperió s’adreça al seu alter ego, Bel·larmí. Viu a l’illa de Tinos, viatja a l’Àsia Menor on coneix Alabanda, el personatge més potent símbol de l’amistat, però hi ha un malentès i Hiperió retorna a Tinos, deprimit. Després viu a Salamina i en un viatge a una illa del Peloponès coneix Diòtima (personatge inspirat en Susette Gontard, la dona de qui es va enamorar); en un espai idealitzat es succeeixen les declaracions d’amor juntament amb la proposta de desenvolupament d’una comunitat d’homes lliures en un món nounat. Al segon volum Hiperó s’enrola amb l’exèrcit rus, que lluita per defensar Grècia. El fereixen i el duen a l’illa de Paros, on sobreviu gràcies al seu amic Alabanda. Els sentiments cap a Diòtima passen per alts i baixos fins que ella li planteja deixar-ho. Retorna a Alemanya, amb crítiques duríssimes als seus contemporanis.
Paros, Foto gloriacondal
El poeta Hölderlin explica la concepció de la creació artística com a punt d’unió entre l’home i els déus. L’amor és el motor de l’obra, l’home quan estima és un sol que tot ho veu i tot ho transfigura.
Pericles
Julio Cortazar a Prosa de l’observatori, recorda que les reflexions sobre el sorgir d’un nou estat porten Thomas Mann a dir que “les coses estarien millor si Marx hagués llegit Hölderlin”. Difícil de dir.
Ens ha interessat conèixer la filosofia i la vida d’aquest filòsof alemany. Tanmateix, la lectura del text, les pujades i baixades del protagonista i el mateix desenllaç, es fan estranys per a un lector contemporani.
Hiperió. Friedrich Hölderlin. Columna. Barcelona, 1993. Traducció: Jordi Llovet
Era un dia clar i net, amb sol i molt vent. La millor visibilitat possible. Sortim pel camí vell de Collbató a Montserrat, conegut a partir del XIX com a camí de les Bateries (col·locades per les tropes napoleòniques). Esmorzem poc després de passar la cova de les Bagasses, tot contemplant el pla d’oliveres; travessem el serrat de la Guàrdia i arribem a la Taca blanca o Llençol, a 620 m, amb una gran senyera pintada. Més endavant arribem a dalt de les Voltes (o la Costa), travessem la carena i entrem a la conca del torrent Sta. Caterina.
Crestes. Al fons, Collbató
Passem pel Pou S. Joan i veiem les ermites de S. Joan i S. Onofre, després trobem la cisterna de pedra, la Font Seca. Som al llit del torrent, el creuem i anem pujant sempre en direcció al Monestir. Passem per les Bateries, pels torrents del Fondo i el de la Font dels Escolans i arribem al Pla de S. Miquel, a 855 m. Vistes del mar, el Baix Llobregat i el delta, el Montnegre, la Mola, el Montseny, els Pirineus… i a tot. Un goig.
Font Seca
Seguim pel camí de les ermites cap a S. Joan per una pista encimentada de pendent pronunciada fins arribar sobre estació del funicular (Serra Llarga, 997) i, finalment, al Pla de les Taràntules, l’estació superior, que voregem per continuar pel camí nou de S. Jeroni. Molts caminants, sobretot estrangers.
Passem per la base de les agulles de Sta. Magdalena (les Gorres), fem un tram d’escales, passem pel pas excavat a la roca a mig aire de la Gorra Frígia, a 1.026 i contemplem el monestir des de dalt.
Continuem pel sender que ressegueix el fil de la serra de l’Alzina de les Paparres i arribem al mirador nou, a 1.020. Vistes a S. Jeroni, Cavall Bernat, la roca S. Salvador i Panxa del Bisbe (NE), la Gorra Frígia (SSE) i la plana de Vinya Nova i el Bruc (WSW).
I com que som xules, continuem pel camí fins a l’ermita de S. Jeroni. Després, desfem el camí i a pocs metres del mirador on hem estat, prenem el camí en direcció al coll de Pollegons, amb marques grogues, que després passen a blaves.
Vistes al Penedès i Baix Anoia. Caminem entre el serrat de la Pastera i i el de Muntaner. El sender és estret i perdedor, amb fort pendent i pedregots solts que ens obliguen a estar alerta per no relliscar. Som en un bosc espès d’alzines i pins. Passem pel torrent de la Mònica, el Frare de Baix, el Clot de la Mònica i arribem a una pista. Poc després trobem l’indicador cap a Collbató, a 435 m.
El Frare de Baix
Entrem al poble i ens aturem a fer un mos al bar Meteocoll. Valorem la pujada fins al mirador molt bé, però la baixada ha estat molt dura. Descomptant el temps de l’esmorzar i algun mos, les aturades per fer fotos i algun riu, hem caminat unes set hores.
Hi ha gent a qui agrada discutir? L’humor té límits? Quina és la frontera entre humor i malícia? Quan la gent s’enfada molt, pot fer les paus? Avancem que en aquesta comèdia, s’ho diuen tot, però al final acaba bé.
La pel·lícula comença amb una llarga (i sobrera) descripció dels carrers de París per on passa un repartidor de pizzes que acaba, per error, en una adreça equivocada, la casa on s’està preparant un sopar. Allà hi viuen Pierre, un professor universitari i la seva dona, Elisabet, professora d’institut, amb les seves dues filles. Hi arriba el primer convidat, Claude, músic i amic de la infància. Després entra en escena Vincent, germà d’Elisabet, triomfador al món dels negocis, irònic i a punt de ser pare per primera vegada als seus quaranta anys.
Mentre Elisabet va entrant i sortint del menjador, preparant el sopar, pregunten a Vicent si tenen pensat quin nom posaran al nen (perquè ja saben que serà un nen). Llavors ell els el diu. I partir d’aquí comença una discussió que dura fins quasi al final de la pel·lícula. (Que una família o una colla d’amics discuteixin en un sopar no té res d’estrany i, de fet, ens recorda altres pel·lícules: El sopar dels idiotes, Un déu salvatge…)
Però encara falta un personatge, Anna, una executiva, dona de Vincent i mare de la futura criatura. Ja tenim, doncs, tots els personatges (de fet, n’hi ha un altre, la mare d’Elisabet i Vincent, amb qui es comuniquen per telèfon). La discussió va pujant de to i surt tot el que cadascú guarda a dins, el que pensa dels altres, les frustracions… una discussió familiar tan real com la vida. Molt humor negre, molta ironia, molts retrets… i el recurs tècnic d’alguns passos enrera per sortir alguns moments de l’asfixiant atmosfera del menjador. I és que tot passa en un reduït espai perquè la cinta es basa en una obra de teatre escrita pels directors de la pel·lícula: Alexandre de La Patellière i Mathieu Delaporte. Sort que al final, amb el naixement de la criatura, que duu sorpresa, tots es tornen a estimar molt.
Una altra pel·lícula en blanc i negre. Primer The artist. Ara, aquesta i Blancaneus. Està bé que després de tants anys de colorins, es retorni, en alguna ocasió, al blanc i negre. Fernando Trueba, després de l’última pel·lícula, Chico & Rita, amb Mariscal, ens regala un film ben diferent.
Podríem dir que ens una reflexió sobre la creació artística, i, com diu el mateix director, parla de grans temes, però sense voler fer grans dissertacions, sinó, només oferir una mirada”.
Situada en un poble francès proper a la frontera espanyola (de fet està rodada a Ceret i a la Garrotxa), l’any 1943, en la França ocupada, un escultor important, Marc Gros (Jean Rochefort) viu en una casa allunyat de tothom amb la seva dona Léa (Claudia Cardinale) que li havia fet de model mentre era jove (la bellesa és efímera!). No té esperances de canviar el món i se n’allunya, però tampoc té forces per crear malgrat que és conscient que el temps se li acaba. Ha estat tota la vida cercant la bellesa, l’ideal, l’essència (magnífica seqüència reflexionant davant d’un esbós de Rembrandt)… quan apareix la Mercè (Aida Folch), una noia jova i guapa, que ha escapat d’un camp de refugiats. Léa li proposa viure amb ells i fer de model del seu home (a la casa també hi viu una vella minyona, paper interpretat per Chus Lampreave). A partir de la nova situació, Marc retroba forces per tornar a esculpir la que pensa ell, serà l’última obra.
Rembrandt. La nena que comença a caminar
Llavors, en el procés de realització, veiem l’artista fent realitat la seva obra. Impacient perquè se li acaba el temps, a voltes és esquerp. Marc és un gran observador: quan passeja pel bosc (formes dels trons, l’arbre que creix entre pedres i es fa gran i retorçat), o quan seu a la taula del Café de la Paix, al poble (les dones que van i vénen de comprar, la gent del mercat, la quitxalla -els mateixos que d’amagat, observen com posa la model-, el vol dels ocells quan sonen les campanes). Treballa fent dibuixos, esbossos… però li no acaben d’agradar. Parla amb la Mercè, no grans converses, però de tot una mica. Ens encanta, per exemple, quan li explica les dues proves de l’existència de Déu, en una nova versió del Gènesi: Déu creà la dona, Eva per ser la seva companya; van tenir un fill, Adam, però aquest s’embolicà amb Eva i per això Déu es va enfadar tant. Segona prova que Déu existeix: l’oli d’oliva.
I mentre l’escultor va treballant, la Mercè, de nit, ajuda a la gent del maquis. Fins que Marc acaba l’escultura (el director fa servir La Mediterranée de Maillol) i la model se’n va. Ell es queda i contempla l’obra, pendent de passar-la a marbre. El més important ja està fet. Ja pot morir.
Trueba dedica la pel·lícula al seu germà Màximo, escultor, mort d’accident el 1996. El guió és d’ell mateix i de Jean-Claude Carrière i la fotografia, esplèndida, de Daniel Vilar. El treball de tots els actors és sobri i bo.
Es diu Malala Yousufzai i amb només 17 anys ha rebut el Premi Nobel de la Pau. Qui és aquesta noieta per haver tingut aquest i altres premis?
Vivia a la vall de Swat, al Pakistan. La capital és Mingora, a 900 m d’altitud. S’hi arriba pel coll de Malakand a través de plantacions de blat de moro, canya de sucre i haixix. Més endavant hi ha camps d’arròs, albercoquers, tarongers… Després, la carretera passa per Batkhela i Chakdara, terra que trepitjà Alexandre el Gran. Quan jo vaig estar a Mingora, em va encantar el seu basar, amb barreja de races i cultures. Una companya va comprar un parell de llimones a un xicot d’un carret, que no ens va voler cobrar. A canvi li vaig donar una xapa del Cobi (era l’any 92!). Vam passar per una fleca on coïen els pans en un forn al terra: hi enganxaven els xapates a les parets i al cap d’una estona els treien cuits. També vam veure un sastre que feia les gorres típiques dels paixtus i armilles… Ens vam sentir molt bé, allà.
Malala anava a l’escola i era molt bona estudiant fins que els talibans van prohibir que les nenes anessin a escola. I per assegurar-se’n, van cremar els edificis i els van destruir. Llavors ella va començar a escriure un diari on explicava tot això. L’any 2009, la BBC li va proposar publicar-ho. I així va ser, http://news.bbc.co.uk/2/hi/south_asia/7834402.stm
Malala va patir un atemptat taliban i es va recuperar a Gran Bretanya. El juliol de 2013 li van concedir el XXV Premi Internacional Catalunya. El seu missatge va ser clar: “no espereu que ningú ho faci, feu-ho per vosaltres mateixos. La vostra veu pot canviar el món”. Ho havia dit pocs dies abans a la seu de les Nacions Unides, a Nova York. No li va tremolar la veu. Té un blog que val la pena seguir.
Malala, a Barcelona, després de rebre el premi de la Generalitat. Foto: Vilaweb
L’agost de 2021 va demanar als països europeus que NO tanquessin les fronteres davant l’allau de refugiats del seu país. Nascuda el 1997 el 2021 es va casar amb un empresari d’origen pakistanès a Gran Bretanya, con continua amb la feina d’activista per l’educació de les nenes.
Quan surts per fer el viatge cap a Ìtaca has de pregar… que faci bona mar. I així va ser. Hi vam arribar des de Sami (Cefalònia) en ½ hora. L’illa fa 27 x 6,5 km amb un paisatge d’oliveres, xiprers, pins, llentiscles, arboços,… i algunes tortugues i foques. Els primers grecs que van trepitjar Austràlia eren d’Ítaca i quan Onassis va necessitar tripulació la va venir a buscar aquí. No per res tenen un avantpassat il·lustre: Ulisses. I és que aquí, tot respira Odissea.
4–5 minuts
Dexa. Foto: gloriacondal
Som als apartaments Forkis a la cala de Dexa, on va desem-barcar Ulisses quan va retornar del viatge; a prop hi ha la cova de les nimfes, on deixà els tresors que duia. Però d’això fa molts segles i a la majoria de llocs trobes pedres, coves… i cabres. Cal, doncs, una mica d’imaginació.
La carretera que va del sud al nord puja cap al mont Nirito; el tros més estret de l’illa és un istme de 620 m; al nord, domina Stavros un poble amb personalitat que té tavernes, església i plaça, on hi ha un bust d’Ulisses i un gran mapa amb l’itinerari dels seus viatges. Al turó de Pilikato hi ha l’Escola d’Homer, on, segons alguns experts, hi podria haver hagut el palau d’Ulisses. Allà hi ha un petit museu arqueològic d’obligada visita, amb un tros d’una mascareta d’argila del s. I aC amb l’escrit “ΕΥΧΗΝ ΟΔΥΣΣΕΙ” (el desig d’Ulisses). Del poble surt la carretera que va a Kioni al nord-est, un petit port i cales. Abans hi ha Frikés, també en un golf, amb un petit port on s’aturen alguns ferris i alguns molins amb vistes a la petita illa d’Arkudi. Al port, una placa recorda els homes que lluitaren contra els nazis.
Frikes- Itaca. Foto: gloriacondal
Un altre camí porta a l’interior, al poble de Platriziás, entre oliveres i xiprers, amb més vistes. I d’allà es pot anar al golf d’Afáles on hi ha una platja solitària; a la dreta, el cap de Melissa. Exoguí, a 350 m d’alçada, és un poble quasi desert; s’hi puja per una carretera de zigues-zagues i d’aquí pugem encara més amunt fins al monestir de la Verge de Pernarákia. Privilegi de veure les valls de xiprers i oliveres, tota la costa retallada, l’illa de Lefkada, la d’Arkudi… tot un món als nostres peus.
Des d’Stavros també es pot anar a Anoguí, el poble més alt de l’illa, a 550 m, l’antiga capital. Hi ha alguns menhirs als voltants, un cafè i l’església amb icones i frescos bizantins, amb un campanar del 1682. Continuant avall, el monestir de la Verge de Kazaron; des del campanar, separat del monestir, de nou vistes impressionants.
Vistes d’Itaca des de Monestir Kazaron. Foto: gloriacondal
Des del poble de Lefki, a la costa de ponent, es pot baixar a Agios Ioannis i la platja d’Aspros Gialós en forma de U, algunes roques i algunes hama-ques. Poca gent i al davant molt a prop, les costes d’orient de Cefalònia. A la meitat sud de l’illa hi ha la capital, Vazí, al voltant del port i un petit illot, construïda en amfiteatre i envoltada de verd. Petita, bonica, amable.
Vazi, capital d’Itaca. Foto: gloriacondal
D’aquí es pot anar a algunes platges properes com Sarakiniko, Filiatró… pujar al poble de Peraxori o anar per una carretera avall a la Font d’Aretusa, una excur-sió a peu per un camí entre mates de llentis-cle i arboços que segueix el vessant de la muntanya, amb vistes a l’illot de Pera Pigada, platges… fins que al cap d’uns ¾ d’hora s’arriba a un torrent on hi ha un pou i unes cabres que beuen de l’aigua que brolla de la paret. És territori cabró, queda clar. De nou a la carretera, tornant hi ha la platja de Kamínia, preciosa.
Font d’Aretusa.Itaca. Foto: gloriacondal
A la costa de ponent, a sobre de Piso Aetos, hi ha un turó on, segons altres experts hi havia el palau d’Ulisses; són les ruïnes d’Alal-komenes: restes de murs, torres, portes i tombes micèniques. Les excavacions han demostrat que les restes més antigues són de la guerra del Peloponès, del 431 al 31 aC. Cal pujar fins a 380 m, uns ¾ d’hora. Les vistes a banda i banda, superbes. Estem una bona estona allà, passejant per les estances de Penélope i Ulisses i fent volar la imaginació.
Turó d’Alalkomedes. Itaca. Foto: gloriacondal
Per acabar, un apunt de iaies a la platja: una porta biquini negre i camina amb un bastó: entra a l’aigua, rellisca i cau de cul. Una noia l’ajuda, però no pot, i cal que hi vagi un noi i entre tots dos l’alcen; després, a poc a poc, entra més endins, els dóna el bastó i es posa a nedar. Una altra iaia amb bastó arriba, es despulla, es posa unes aletes de nedar i entra a l’aigua, però fer tot això li suposa molt esforç i molta estona. I quan és dins, deixa el bastó i s’endinsa. I passa pel nostre costat i alça el dit gros en senyal de victòria. Olé les iaies d’Itaca!
Cefalònia forma part de les Jòniques que a causa de l’activitat sísmica al llarg de la falla gran de la costa del Mar Jònic, es van separar de la Grècia central. És muntanyosa i verda (oliveres i xiprers). Per no fer grans distàncies, vam triar tres llocs d’estada: a l’est, Sami; a l’oest, Lixúri, i al centre-sud, Svoronáta.
2–3 minuts
Mirar i olorar per empassar-se el blau del mar i el verd dels xiprers, la plata de les oliveres i les olors de la farigola. Mirar i adormir-se mirant, i somiar que estem veient tot allò, i despertar-se i veure que és veritat, que no és cap mentida que ens hagin explicat els economistes i els polítics. I tornar a mirar.
Melissani. Cefalonia. Foto: gloriacondal
Des de Sami visitem les Coves Drogarati, amb estalactites i estalacmites en una gran sala amb una perfecta acústica, on fan concerts (Maria Faranduri hi ha cantat). Una altra cova o llac és Melisani (tipus dolina), on l’aigua prové d’unes formacions subterrànies prop d’Argostoli, i t’hi passegen en barca. La península del nord val molt la pena, des d’Agia Efímia a la platja de Mirtos, el poblet d’Assos, la cala Dafnudi i Fiskardo (una mica sofisticat).
Platja de Mirtos. Cefalonia. Foto: gloriacondal
Assos. Cefalonia. Foto: gloriacondal
Des de Lixúri, la 2a ciutat de l’illa, amb vida però calmada, vam fer la península de l’oest: el cap Akrotiri, amb el fenòmen de les pedres que es mouen i els grans blocs de calcàries que cauen al mar, el monestir de Kipuri, amb vistes genials a la costa i la salvatge platja de Platia Ammos (cal baixar 300 graons). A l’interior, recomanem menjar a la taverna del poble de Kominaráta. Al golf d’Azéras hi ha la platja del mateix nom, que ens va encantar; la taverna amb vistes just abans d’arribar-hi, molt bé.
Monestir de Kipuri. Cefalonia. Foto: gloriacondal
Azeras. Cefalonia. Foto: gloriacondal
Des d’Svoronáta vam visitar la capital, Argostoli, prescindible, però més al sud hi ha pobles maquets, el castell d’Agios Georgios,Agios Andreas i el monestir de Agios Geràsim, als peus de la serralada de l’Enos. Amb fauna i flora endèmica, com un tipus d’avets, si es vol, hi ha possibilitats diverses per caminar, des de pobles de baix (com Digaleto) i des del mateix parc de l’Enos, en rutes circulars, o pujant al cim més alt, el Megas Soros, de 1.628 m, des d’on, si fa bo, tens vistes fantàstiques de la plana i el mar.
Mont Enos – Cim Megas Soros. Cefalonia. Foto: gloriacondal
Un país que es deia Iugoslàvia. Un vell president comunista anomenat Tito. Una ciutat, Sarajevo, que el 1984 organitza els jocs olímpics d’hivern, amb molt èxit. El món en parla, començar a haver-hi turisme. Però els països de l’Est comencen a caure i Iugoslàvia es descompon. Es proclama la independència de Bòsnia i Herzegovina, amb Sarajevo com a capital. El 6 d’abril de 1992 la ciutat és envoltada per les forces sèrbies i sotmesa a un setge brutal. Franctiradors apostats a les muntanyes maten civils a milers. Es calcula que van morir-hi 12.000 persones i van haver-hi 50.000 ferits. Camps de concentració. Matances i violacions. Dolor, molt dolor. La guerra va durar fins l’octubre de 1995; els acords de Dayton van posar-hi fi. El govern bosni va declarar la fi oficial del setge el 29 de febrer de 1996.
Biblioteca de Sarajevo
Una noia, Gemma, que treballa a la redacció d’una revista i el seu fill adolescent, Pietro hi viatgen anys després. Ella hi va anar la primera vegada poc després dels jocs olímpics del 84. Allà va conèixer Gojko, que li va fer de guia, i Diego, un fotògraf genovès. Passen els dies, retorna a Roma, on vivia, i acaba enamorant-se de Diego, que li anava al darrera. Són una parella diferent i s’estimen. Però quan hi torna amb Pietro han passat moltes coses, la més bèstia, una guerra. Mentre a Barcelona preparàvem els jocs olímpics del 92, a Bòsnia es covava l’odi, ingredient imprescindible per a una guerra. I esclata. I Diego se n’hi va i després ella també. I enmig d’aquests anys, la necessitat de la Gemma de tenir un fill, que acaba esdevenint obsessió. Els intents, els avortaments, els viatges a clíniques per trobar una mare de lloguer. I, al final, la noia de Sarajevo, una música marginal, Aska, que accepta ser mare per a la Gemma.
Sarajevo
Personatges ben descrits, tendres. Interessant l’evolució de l’adolescent en relació amb els seus antecedents. Però també massa pàgines dedicades a la maternitat frustrada. Un títol en la llengua original, Venuto al mondo, que aquí ens han canviat; li trobes el sentit ja quasi al final del llibre. Just quan un gir inesperat a les darreres pàgines capgira tot el que sabíem fins llavors. La crueltat, la vilesa, la misèria dels éssers humans convertits en animals de guerra. Però també la solidaritat, els gestos anònims, la lluita per la dignitat.
Margaret Mazzantini. Rosa dels Vents, 2009, 512 pàg.
La protagonista és Aina, una noia mallorquina que viatja un cap de setmana a Barcelona. Ho fa en un moment personal de crisi i desànim. Al parc de la Ciutadella coneix un músic de carrer i el que havia previst que seria un solitari passeig de dos dies per la ciutat comtal esdevé un tomb inesperat, de la mà d’en Roger, que coneix i s’estima Barcelona. I no pas per on solen anar els visitants habituals, sinó per racons més amagats, com la vella llibreria.
Dos dies a Barcelona
Tos dos duen el pes d’amors passats i de por a compromisos, però també les il·lusions de noves sensacions i coneixences. Així, en els escenaris de la Rambla, el port, el parc de la Ciutadella… les seves emocions fan, paral·leles, un camí de reconeixement propi. Arriba el moment de la partença i cascú segueix el seu camí. Cal créixer, cal obrir-se al món, cal lluitar per avançar… i això només ho pot fer un mateix. Després, potser, és possible tornar-se a trobar, i llavors es coincidirà, o no, depèn de les evolucions seguides per casqual.
En el cas de la història que ens conta na Caterina, es tornen a trobar després d’un camí en solitari. No sabem què passarà, és un final obert. Final feliç? No està assegurat… però és clar que, el que dos amants s’hagin pogut donar en unes hores, uns dies, uns mesos o uns anys… és un bagatge que queda, per sempre més, incorporat a la seva pell. I això no ho esborra ningú.
Dos dies a Barcelona
Primer llibre que publica la mallorquina Caterina Cortès i autora del bloc No em diguis que és un somni. Llibre ben escrit, curt i de fàcil lectura, es nota l’interès de l’autora per la música, la literatura i la llengua.
