Els feréstecs

Publicat el 28 Abril 2013 per Gloria Condal

Condicionades pel moment històric que estem vivint, podríem dir que és una obra sobre un tipus d’individus que sempre han existit i tenen capacitat de perpetuar-se. No parlem de microbis de plantes ni de virus de grip, sinó dels éssers tancats, retrògrads, reaccionaris, conservadors… i plens de caspa.

Carlo Goldoni estrena aquesta obra el 1760 tot iniciant una sèrie crítica i còmica sobre la vida burgesa. Els ‘feréstecs’ conservadors (en italià, rusteghi), són els quatre homes que s’aferren als costums i no volen que res canviï. Dos d’ells, durant les festes de Carnaval, pacten el casament dels seus fills, Llucieta i Quimet, que no s’han vist mai. Sort que les dones, més obertes i amb sentit comú, faran girar els plans, encara que amb giragonses.

28.ferestecs2

El feréstecs

Amb aquesta petita, primària i boja història del fundador de la comèdia italiana moderna, que guarda les regles del teatre clàssic d’unitat d’acció, de lloc i de temps, Lluís Pasqual, en lloc de la Venècia de finals del XVIII situa l’obra als Països Catalans de la primera república espanyola, amb un divertit retrat de la resistència conservadora al canvi liberal a la Catalunya del XIX. Els protagonistes són caricatures, que parlen un català prefabrià, amb castellanismes. Les quatre famílies reflecteixen els dialectes principals del català: central, nord-occidental, valencià i balear (interessant el parèntesi de Ricardo, que parlant en gallec, explica la seva tesi que el problema del català no és la llengua, sinó l’accent).

5.04.ferestecs

Els feréstecs

Lluís Pasqual ha muntat una obra divertida, amb un ritme vertiginós i àgil. La plataforma giratòria que feia moure el públic ha fallat, però l’aturada forçosa per adaptar-s’hi no fa decaure l’obra. El bon teatre pertany a tots els temps i d’éssers conservadors i tancats n’hi ha a tot arreu i a tots els temps: la caspa, si no hi posem remei amb un bon xampú, ja ho sabem, va creixent. I així, riem una estona, que ja ens convé, perquè al final, aquests personatges que semblaven tan tancats, mostren les pròpies escletxes per on es pot colar una mica de llum. I riem i riem el disbarat, o, com diu Pasqual “el joc per a nens grans” que ens proposa Goldoni, “amb una mirada sobre el comportament humà tan lluminosa i positiva com aguda i descarnada”.

Tots els actrius i actors estan a l’alçada del muntatge: els joves Laura Aubert Llucieta i Pol López Quimet, i els consagrats Andreu Benito Pepito / Jordi Bosch Arturo / Laura Conejero Victòria / Carles Martínez Ricardo / Xicu Masó Salvador / Rosa Renom Margarita / Boris Ruiz Tomeu / Rosa Vila Marina. Magnífic vestuari i posada en escena.

Sala Fabià Puigserver del teatre Lliure de Montjuïc

Publicat dins de teatre | Etiquetat com a , , | 1 comentari

Física i química

Publicat el 24 Abril 2013 per Gloria Condal 
Dos factors conflueixen: un petit espai d'art a l'estudi fotogràfic d'una artista: Judith Vizcarra i una altra Vizcarra, també artista, que hi exposa els seus treballs, l'Anna Maria.

La conec de l’escola. No era com la majoria, bledes assolellades, que, amb la por que les monges ens havien inculcat, no trèiem la vista de la pissarra. Ella, en canvi, omplia quaderns i llibres de dibuixos. Li venia de molt endins i al final ho ha tret. La germana de l’Anna Maria, l’Esther, una magnífica periodista que s’ha quedat sense feina per culpa d’aquesta crisi que tan bé els va a uns quants, va fer una presentació preciosa. I del que va dir, extrec unes quantes coses:

vizcarra“L’Anna s’ha venjat de les restriccions als quaderns escolars que havien de ser austers com un funeral, obrint de bat a bat les encloses del color; no és estrany perquè parla als sentits directament des de la percepció visual i provoca un enrenou eixordador. La textura fa el mateix, però per un camí més tortuós. La notem al tou dels dits encara que entri pels ulls, i és a la pell que pren sentit. La textura abriga, però també empara la brisa i la calma… fins i tot la pressa. El color és química i la textura és física. Totes dues formen part de la matèria i permeten a l’Anna plasmar imatges sorgides del treball amb colors sovint contraris, que conviuen i ajuden a donar als quadres el seu to teatral, acotxat per les textures. Va començar a experimentar en el que millor coneixia, els teixits amb la riquesa d’estampats de les cretones o indianes i es va llançar a ‘vestir la pintura’, amb una tècnica pròpia que ha acabat portant-la a un estil coherent amb la seva càrrega cultural i la història individual.

En les seves obres veiem personatges, sobretot dones, que van construint per elles mateixes el decorat de l’escenari de la vida. I amb la sensualitat que desprenen trobem una altra dimensió de la física i química”.

No és la que ens ensenyaven a l’escola, és clar, és la que ha après a la vida. I això només és el principi.

Fins al 4 de maig –Espai d’art Judith Vizcarra –  Avinguda de la Llibertat, 31, Mollet del Vallès

 

Publicat dins de Exposicions, música, dansa | Etiquetat com a , , | 1 comentari

Le Cinque Terre

Publicat el 5 Abril 2013 per Gloria Condal

Cinc pobles penjats a les roques, de nord a sud: Monterrosso, Vernazza, Corniglia, Manarola i Riomaggiore, que juntament amb d’altres poblets de l’interior integren el parc de le Cinque Terre. Hi ha desenes de senders per caminar, però els principals són el Sentiero Azzurro, excavat a la roca a principis del s. XX durant la construcció de la línia ferroviària (9 km – 5 h). El Sentiero Rosso o número 1, de Portovenere a Levanto (24,6 km – 12 h) i el Sender dels santuaris, que recorre els 5 santuaris que hi ha a dalt de cada poble (9 h). Més info a 5T i Cinque Terre.

Llimones ecològiques a Monterrosso

Llimones ecològiques a Monterrosso

Per l’orografia, la natura, de tant en tant en fa una de grossa, com el 25-10-2011, quan les aigües van arrasar tot el que van trobar, edificis i gent. Hi va haver morts i ferits. Ens ho explicava una dona a Monterrosso. “Paura”, ens deia que sentia quan encara ho recordava. Les esllavissades hi són freqüents, i el tancament del sender Azzurro, també.

Monterrosso. Plaça Matteoti

Monterrosso. Plaça Matteoti

Monterosso és el primer poble des del nord, el més gran i el més antic i es divideix en dues parts clares, el nucli antic i el que anomenen Fegina, amb una gran platja. La part amb més encant és la primera, medieval, amb l’església de S. Joan Baptista, del XIV, davant de la qual hi havia el Palau. Un racó que ens ha agradat és la placeta Matteoti, amb un parell d’enoteques i en una banda un conjunt d’arcs que comunicaven amb carrers o arpaie, un d’ells la via del Buranco. Al segle XVI hi havia 13 torres, ara només queda la torre Aurora, sobre el turó de San Cristòfor, que separa els dos nuclis. Es va a l’altra banda del poble per un tùnel que t’estalvia pujar i baixar el turó. Dalt del turó hi ha el santuari de Soviore.

Vernazza

Vernazza

Vernazza és on ens allotgem durant tota l’estada; davant tenim el torrent Vernazzola, cobert, però quan pot, remuga i surt de mare. Baixant cap a mar, a banda i banda, carrerons i escales (“arpaie”), botigues de records, bars, restaurants, productes típics… i molta gent. De seguida som a baix: un petit port tancat, una petita platja i barques a terra, tapades. El poble va jugar un paper important a l’Edat Mitjana (es nota per les logies, cases-torres i pòrtics). Restes d’un castell dels poderosos Doria, una església tocant a mar, amb murs ferms per aguantar la mar i els pirates. Un forat en un roca per on passes entre aigües i arribes a l’altra banda: una platja plena de visitants que trepitgen les pedres, recullen bastons nets i pelats que la tempesta hi ha deixat i fan fotos amb mòbils, tauletes i màquines de retratar. Pujant amunt, cap al nord, un mirador, el cementiri, un edifici municipal i una església amb un campanar que vèiem des de lluny.Vistes superbes del port i les façanes de colors. A dalt, el santuari de N. Sra. Reggio.

Corniglia

Corniglia

Corniglia és l’únic poble que no dóna a mar directament; està penjat, envoltat de vinyes i llimoners. Arribem a la placeta Taragio, l’ànima del poble, i tirem per la via Fieschi, amb cases que miren al mar i també a dins. Hi ha poqueta vida: una botiga de records oberta, una de queviures i alguns bars. Una placeta amb l’oratori dels Disciplinats, del XVIII i al darrera un mirador amb vistes. Més graons, més carrers estrets, fins que arribem al mirador de Santa Maria, amb vistes a tots els pobles de les 5 Terre. Cap a l’altra banda hi ha l’església de San Pietro, gòtica-genovesa, amb un rosetó i baix-relleus, com el del cèrvol, que representa el poble. A prop, un camí des d’on tenim vistes esplèndides; les casetes de colorins, i el verd de les vinyes i els camps. Diuen que Corniglia té més vocació agrícola que la resta de pobles. Baixem per les escales de Lardarina, en zigues-zagues, de 377 graons, directes fins a l’estació.

Manarola

Manarola

Manarola. Sortim del túnel de l’estació i pugem amunt, fins a l’església gòtica del 1338, dedicada a a S. Lorenzo; a destacar, el rosetó de 12 columnes i el campanar separat, per complir funcions defensives. Pugem cap al belvedere, on hi ha restes del castell, carrerons “arpaie” i finalment, el mirador amb vistes al sud i al nord. La part de poble que toca a mar és ben poca; unes roques negres i unes quantes barques de colorins. Baixem cap a la punta de Buonfiglio, des d’on veiem Corniglia i el sender que hi duu. Amunt, Volastra i el santuari de N. Sra. Salute. Fins a Riomaggiore hi ha 1 km i aquest tros de sender s’anomena “via de l’amor”.

Riomaggiore. Escola

Riomaggiore. Escola

Riomaggiore és el darrer poble al sud, estructurat en terrasses, carruggi, cases graonades i moltes escales… penjat sobre el mar. Per sortir de l’estació hi ha un túnel, aquí són bàsics. Baixem al port, petit i estret, amb barques de colorins esperant millors temps i un parell de restaurants buits. Continuant cap al sud hi ha un pas que duu a les roques on s’aturen les barques de passatgers i a una platja. Des d’aquí, veiem a la costa nord el camí de ronda que porta a Manarola. L’eix és la via Colombo, amb botigues, habitacions de lloguer, bars i restaurants. Pugem a l’església parroquial de San Giovanni Batisti, del 1340 i continuem amunt fins a les restes del castell dels segles XV-XVI, amb una torre de rellotge molt gran i visible, que toca les hores. Des d’allà, vistes panoràmiques. Als peus de la torre hi ha un petit oratori, però l’oratori important és el que hi ha més avall, el de Sta. Maria Assumpció; a dins hi ha una imatge de la Verge de fusta del XIV i un tríptic del XV damunt l’altar major. Dalt de tot del turó sud, el santuari de la Verge de Montenero.

A totes les estacions,petites andanes a l'aire lliure,entre túnels. Manarola

A totes les estacions, petites andanes a l’aire lliure, entre túnels. Manarola

Publicat dins de Viatges, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , | 2 comentaris

Els santuaris de le Cinque Terre

Publicat el 5 Abril 2013 per Gloria Condal

Som a Itàlia. A les Cinque Terre hi ha cinc santuaris, cadascun proper a un dels pobles i connectats entre sí per horts, terrasses, petits nuclis habitats i panorames espectaculars. Es poden recórrer tots en unes 9 h, però si es té temps, millor fer-los amb calma. Estan molt ben senyalitzats.

Santuari de Soviore

Començant pel nord, tenim el santuari de Sta Maria de Soviore, al terme de Monterosso. S’hi pot pujar a peu des del poble en 1 h 30′. Els orígens, arran de les excavacions (han deixat uns vidres al terra de l’església perquè es vegin), mostren que és de l’any 1000 i el primer document, del 1225. L’any 1348, arran d’una epidèmia de pesta, va jugar un paper central, perquè va acollir malalts. Ara tenen servei d’allotjament i àpats. Les vistes de la costa i de Monterrosso valen la pena.

Santuari delo Regno

Santuari delo Reggio

El segon santuari és el de Nostra Signora di Reggio, que pertany al poble de Vernazza. Es puja una estona per la crta Levanto-Pignone fins a l’inici del sender 8b, una mica abans de Colle Termine. Es passa per horts i cursos d’aigua; cal vigilar molt perquè en els canvis de vessant, els rierols van plens i hem de fer saltirons que, en alguns llocs es fan difícils. Fa uns anys hi va haver un gran incendi, però les mates han rebrotat. Baixem fins superar el torrent Mulinaro, continuem per la Capanna Ricchetto i baixem cap a Costa Mesorano fins a la crta. que va de Vernazza a Foce Drignana. Al cap de poc arribem. Diu la llegenda que van portar la Verge d’Orient (negra) en temps de les croades. Els primers documents on se’n parla són del 1248 i 1268. El santuari va créixer al costat d’un enorme xiprer -ara monument-. L’església és tancada, però com diu una dona que trobem, tot l’espai és terra santa.

Santuari de la Salute

Santuari de la Salute

El tercer és el santuari delle Grazzie, que pertany al poble de Corniglia. S’hi arriba pel sender 2 que va a Vernazza; al nucli habitat de Prevo es desvia a la dreta fins que topa amb el 7b. Poc després es troba una carretera i al cap d’uns 300 m s’agafa un sender de mules que porta a S. Bernardino i al santuari (a aquest no hi hem anat).  El quart és el santuari de Ntra. Sra de la Salute, que pertany al poble de Manarola i s’hi arriba pel sender 6 en direcció al poble de Volastra; es deixa una desviació cap al nucli de Groppo, a la dreta i després de travessar la carretera, es puja per unes escales de pedra fins a Volastra, a través de vinyes, oliveres i flors de tota mena. En direcció a Corniglia, trobes el santuari, documentat el 1240, dedicat a San Lorenzo. D’un arbre en pengen uns sostenidors, no sabem si és una prometença d’alguna dona que tenia un mal lleig, però allà els hem deixat.

Santuari de Monte Nero

Santuari de Monte Nero

El cinquè és el santuari de Ntra. Sra de Monte Nero, que pertany al municipi de Riomaggiore. Es puja per un sender de mules, el 3, vorejant una estona el riu Major, fins que es travessa i es continua entre vinyes i mates. És més grandet que els anteriors i també el més nou; a prop hi ha un centre de visitants del Parc on es pot menjar i dormir.

Publicat dins de Excursions, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , , , | 1 comentari

El golf de La Spézia

Publicat el 4 Abril 2013 per Gloria Condal

Conegut com a Golf dels poetes, s’estén de Portovenere a Lérici, amb un fons marí ric en gorgònies, posidònies, esculls i barrancs. El centre és la ciutat de La Spezia, on fem un passeig per les vies de Napoli, Roma, Cavour i Gramsci. Anem a la plaça del mercat, amb un sostre molt modern amb la idea d’aprofitar l’espai exterior on abans es venia, per mantenir el mateix lloc cobert, però alhora, obert. Vida a la via Chiodo i la plaça al costat dels jardins Allende. Al port, un embolic de grues i parets impedeixen veure el mar. Deixem enrera tots els museus anunciats, les Scalinate Spallazani i la fortificació de Poggio, fem un intent de mirar amunt, a veure si podem ullar els Alps Apuans, però la pluja pot més. Info Turisme: http://turismocultura.spezianet.it/

1 golf poetes

Per conèixer la banda del sud agafem l’autobús i anem a San Terenzo. A l’Edat Mitjana va ser important, el record de les creuades és present a les llegendes i als noms de llocs, com “la tomba del gegant” i “lo scoglio di Orlando”. A la banda oriental hi ha el castell, una fortalesa quadrangular dalt d’un turonet. L’església és del XVI al mig del poble i moltes cases tenen la façana pintada de colors, però bastant deslluïdes pel vent i l’aigua. Aquí hi van viure en diferents moments Percy Bysshe Shelley, Byron, Henry James, Virginia Woolf, Gabriele D’annunzio… per això el nom de “Golf dels Poetes”. Shelley el 1822 va morir ofegat en bolcar la seva embarcació quan tornava a Lerici. Diuen que el van incinerar a la platja i hi eren presents el seu amic Byron i la seva dona Mary. Vivien a Villa Magni. L’altra villa important és Villa Marigola on van fer estada il·lustres personatges; ara és propietat d’una caixa, que, si més no, la conserva.

2 san terenzo

Hi ha un passeig marítim que va paral·lel a les platges i enllaça amb Lérici; n’hi diuen el sender “da castello a castello”, pel castell genovès dalt d’un altre turó, ara centre cultural. Arribem a Lerici barreja de poble mariner i jet-set, disputat per les repúbliques de Gènova i Pisa en el seu moment; els pisans el 1241 van construir un castell, ampliat després pels genovesos; a la torre pentagonal hi ha la capella de Sta Anastasia, del 1250, i el museu geopalentològic, amb la gràcia de diferents espais virtuals en una estança de les quals es fan simulacions d’un terratrèmol. Al nucli del poble hi ha estrets “carruggi” i escales; a la segona meitat del XV va construir un gran mur de defensa contra les incursions turques. Des de la plaça del port, la pl. Garibaldi i via Cavour es passa per l’oratori S. Rocco, del XVI, amb façana barroca i campanar romànic. Una de les platges més famoses és Venere Azzurra.

3 lerici

Al sud de Lérici, tot i que ja no forma part del golf dels poetes, encara hi ha racons bells, com Fiascherino, un poble tranquil i maco i Tellaro on s’hi pot arribar per un camí de ronda. Forma part dels “Borghi più Belli d’Italia” per l’harmonia arquitectònica del teixit urbà i el patrimoni públic, amb cases aferrades a la roca i una petita església construïda XVI com a bastió de defensa contra pirates. A l’interior, enfilat, hi ha Pugliola. El riu Magra, a l’est, fa uns 6 km abans d’arribar a la Bocca di Magra que va a parar al mar.

 4 portovenere

Per l’altra banda hi ha la costa fins a Portovenere, un poble petit de cases estretes amb façanes de colors, envoltat del verd dels arbres i el blau del mar. Pugem cap a l’esplanada del penyal, on hi ha l’església de S. Pietro, del XII, encastada a la roca; des d’una mena de terradet es veuen vistes fantàstiques de le Cinque Terre. Una mica més avall, als penya-segats, hi ha la Grotto de Byron. Pugem carrers amunt fins a l’església de San Lorenzo, amb una escultura de l’home torrant-se en una graella a la façana. Continuem fins a la fortalesa, amb vistes al golf, al poble i a la costa.

5 esglesia s pietro portovener

Després fem amb barca el petit trajecte que ens separa de l’illa de Palmaria, al costat de les de Tino (on hi ha un satuari i un far) i Tinetto, que pertanyen al Parc Natural Regional de Porto Venere.
 Hi ha possibilitats de caminar (Periplo dell’isola Palmaria)Seguim l’indicador “Sentiere dei Condemnati”, entre boscos de pins, roures, i llentiscles, fins al fort Cavour, ara abandonat, però una obra d’enginyeria bestial. Al final de tot hi ha un far, però és zona militar, com les altres illes. Iniciem una baixada pronunciada fins a unes mines abandonades i anem baixant més fins a la cala de Pozzeto. Iniciem la pujada, dureta, cap amunt, per continuar la volta a l’illa, fins que arribem al port on havíem baixat, Terrizzo.

palmaria

Publicat dins de Viatges, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

De Sta. Margarita Ligure a St. Fruttuosso

Publicat el 2 Abril 2013 per Gloria Condal

Al sud de Gènova hi ha la costa de Ligúria. Abans d’arribar a le Cinque Terre, hi ha pobles i caminades precioses, com aquesta que expliquem.

sta margarita ligure

Baixem a l’estació de tren de Sta. Margarita de Ligure, un poble de 10.000 habitants, de turisme selecte i caminem en direcció Portofino. Fa un sol tebi i admirem el golf de Tigullio i, alhora, les grans torres i viles entre pins centenaris. Al cap de 2 km hi ha l’abadia de San Girolamo della Cervara. Continuem fins a la cala Paraggi, on el camí s’enfila per la banda del bosc fins a Portofino, un lloc encantador.

Portofino

Portofino

Hi fem un volt i pugem amunt cap a S. Fruttuosso, un sender estret marcat amb 2 rodones vermelles que passa entre pins, arboços, espàrrecs i altres herbes. A sota, la mar. Passem un parell de torrents, ens internem una mica bosc endins i baixem en picat fins a la cala on hi ha l’abadia benedictina de sant Fruttuosso, el mateix sant que fou bisbe de Tarragona. Aquí hi ha les seves restes. L’imponent edifici està construït a la mateixa platja, amb quatre grans arcades per on passa l’aigua quan baixa furibunda de les muntanyes. Envoltada de verd, l’abadia és del X-XIII i el campanar del XI. Era propietat dels Doria, i a pocs metres hi ha una impressionant torre.

Abadia Sant Fruttuosso

Abadia Sant Fruttuosso

La petita platja del davant és plena de gent de totes les edats i de gossos de totes les races, estirats, menjant o prenent el sol. Tothom ha hagut d’arribar-hi igual que nosaltres, caminant, i això ens fa iguals a tots. No triguem gaire a marxar, perquè temem que plogui, tal com anunciava el temps i cal refer els 5 km de l’anada. L’anècdota és un home ben plantat, pantalons blancs i esportives de luxe, que ens pregunta si falta molt per arribar, li dic que no, i diu que ell la tornada la farà amb barca. “No pas avui -li replico- perquè no funcionen per mala mar”. Es queda groc.

Abadia S Fruttuosso i torre Doria

Abadia S Fruttuosso i torre Doria

Arribem a Portofino, on hi ha molt ambient i seiem en una bar del port a prendre un cafè. Preveiem que pagarem les ganes, però hi ha moments que no tenen preu. I allà, al sol, amb les motxilles al terra, les bótes brutes de fang, el bastó que hem trobat per caminar… ens dediquem a mirar la gent que passa fins que ens cansem.

Retornem amb tren passant per Rapallo (hi visqué Yeats i Ezra Pound i té el Santuari basílica Montallegro), Sestri Levante al voltant d’una petita badia, amb una platja de sorra negra, com els anteriors, Moneglia (amb una església i una torre dels Doria, més castells i muralles), Framura (destaca una imatge de la verge dalt de tot d’una roca, tocant a mar), Bonassola i Levanto, porta d’entrada a Cinque Terre pel nord i famós per la vinculació amb Mussolini (hi ha palaus, villes, muralles, castell i església).

Publicat dins de Excursions, Viatges, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , | 2 comentaris

Días de pesca en Patagonia

Publicat el 17 Març 2013 per Gloria Condal

Passa dels 50 anys, és un alcohòlic rehabilitat i es vol reconciliar amb la vida. Se’n va a la Patagònia a pescar i a trobar la seva filla.

Un home d’uns 50 anys en una gasolinera, esperant el carburant per carregar el dipòsit per anar a la Patagònia. No hi ha cap altra sortidor pel camí. Al bar, coneix un representant d’una boxejadora. Arriba a la població de Puerto Deseado i s’allotja en un petit hotel arran de mar. Anem sabent que és un viatjant comercial que ha passat per un procés de desintoxicació alcohòlica i li han recomanat trobar una afició: ha decidit que pescarà. I en aquesta zona s’hi pesquen taurons. Però no ha arribat aquí casualment. Sap que hi viu una filla a qui no veu de fa anys, i la vol retrobar, però ja no viu aquí, sinó a Jaramillo, està casada, fa de mestra i té un fill petit. L’encontre i el desencontre.

dias de pesca 3Llavors ens movem entre la pesca, en un intent frustrat de pescar algun tauró, la reacció de la filla, que li retreu el que els va fer patir a la mare i a ella mateixa, l’anada a urgències de l’hospital… i el que passa després, en un final absolutament obert on segons el director, no vol deixar indiferent els espectadors.

dias de pesca 2

Días de pesca en Patagonia és un film de personatges creïbles, que podríem ser nosaltres, amics, veïns o coneguts, en un marc paisatgístic dur, solitari, ventós, quasi a la fi del món, rodada al nord-est de la província de Santa Cruz: Caleta Olivia, Fotz Roy i Jaramillo. Film intimista, amb un nombre limitat de paraules, molts gestos i mirades. I una música que ens ha agradat molt, de Nicolás Sorín. El protagonista, Marc, interpretat per Alejandro Awada, es veu un home bo i sensible que vol refer la seva vida; la filla, Ana, interpretada per Victoria Almeida, lluita per ser feliç.

dias de pesca 1

Dirigida per Carlos Sorín, que també ha fet el guió, retorna a la Patagònia, un dels seus escenaris preferits, d’on selecciona personatges que no són actors com els mariners, la boxejadora i l’entrenador, que interpreten els seus oficis reals.

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

Historia menor de Grecia

Publicat el 6 Març 2013 per Gloria Condal

Si ens diguessin que ens parlaran de la història menor de Catalunya, què pensaríem? Que potser preferim la major? Una història menor és de segona categoria? Doncs Pedro Olalla ens proposa parlar-nos de tot el que ha estat la història de Grècia, que, en bona part, també és tot la nostra, però d’una manera diferent, perquè és rigorosament històric pel que fa al contingut i, alhora, rigorosament literari pel que fa a la forma.

Acròpolis Atenes

Acròpolis Atenes

Comença amb un petit relat situat l’any 750 aC a les costes de Jònia on un home es proposa narrar el que la tradició li ha fet arribar en un gran poema on es mostri la grandesa dels homes, on el dolor per la mort d’un enemic sigui narrada amb el mateix dolor que la d’un aliat, on el que és ocult i etern aparegui al costat d’allò humà. L’home és Homer. Llavors, per ordre cronològic fins l’any 1955 segueixen un conjunt de petites narracions (2 o 3 pàgines cadascuna) on es van succeint històries que parlen de sentiments, descobriments, invasions, lluites… a través de la vida de filòsofs, escriptors, camperols o navegants. I és a partir d’aquestes “històries menors” que anem copsant la història en majúscula, la de Grècia i la nostra, la que de vegades s’ha ocultat en les gran enciclopèdies, la que no només parla de noms de vencedors o de grans perdedors.

historia menor de grecia

Historia menor de Grecia

Olalla diu que el que fa millor el món és la voluntat i la integritat d’algunes persones i si avui el món és, en algunes coses, millor que en el passat, és perquè hi ha hagut homes que en algun moment han preferit fer el que consideraven bo encara que hagin fracassat o encara que la seva hagi estat només una victòria moral. Les conquistes de la civilització son efímeres i cal defensar-les cada dia quan surt el sol. I acaba: “l’única civilització possible i digna d’aquest nom és la que uneix els homes contra la barbàrie”.

Pedro Olalla és un escriptor asturià que viu a Atenes; des del 1994 treballa com a professor al Instituto Cervantes d’Atenes i al Parlament Grec.

Historia menor de Grecia. Pedro Olalla. Acantilado. 2012. 372 p.

 

 

 

 

 

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

Pintar un paisatge

Publicat el 24 febrer 2013 per Gloria Condal

La manera de pintar un paisatge ajuda a canviar la manera de veure’l? Després de veure l’exposició Rusiñol, Gauguin, Sunyer, Monet. Paisatges a la Col·lecció Carmen Thyssen pensem que sí. Els pintors romàntics i els realistes dibuixaven esbossos a l’aire lliure i els impressionistes ja ho feien del tot, però estaven supeditats a les inclemències meteorològiques. Després va ser més important l’ordre intern de l’obra o transmetre els paisatges interiors que l’artista duia a dins. Al fons de la mirada, sempre hi havia París.

Ramon Martí i Alsina

Ramon Martí i Alsina

L’exposició està organitzada en cinc apartats: Naturalisme, Del postromanticisme al simbolisme, La mirada impressionista, Nous classicismes i Avantguardes i ens porta a un recorregut a l’entorn del paisatge català entre 1850 i 1950 a partir de 52 obres procedents de la col·lecció de la baronessa Carmen Thyssen, que permet veure l’evolució del tractament del paisatge durant un segle.

Port de Barcelona. Meifrén

Port de Barcelona. Meifrén

Comença amb els naturalistes Théodore Rousseau amb La cabana dels carboners al bosc de Fointenebleau i Lluís Rigalt amb Paisatge, seguits del Ramat de béns de Joaquim Vayreda i els paisatges marítims d’Eliseu Meifrén, com El port de Barcelona. Aquests anys, el tractament de la llum i les variacions cromàtiques són vitals.

La creu de terme. Rusiñol

La creu de terme. Rusiñol

L’exposició continua amb el simbolisme de Maximilien Luce i Modest Urgell; l’impressionisme de Claude Monet, Paul Gauguin i Matisse, i a Catalunya Joaquim Mir i Santiago Rusiñol (la magnífica Creu de terme, o Vista de Sitges des de la Creu de Ribes); tornem a l’ordre amb Derain, mentre al nostre país Joaquim Sunyer ens presenta la imatge arcàdica d’una Catalunya sota el poder de la burgesia. Rafael Benet i Josep de Togores sorgeixen amb les avantguardes i amb Georges Braque, Fernad Léger, Joaquín Torres-García… el paisatge perd part del seu protagonisme. Quan arriben els surrealistes transformen les teles en un altre tipus de paisatges, el del subconscient: són Modest Cuixart, Joan Ponç i Antoni Tàpies en l’època de Dau al Set.

Ramat de bens. Joaquim Vayreda

Ramat de bens. Joaquim Vayreda

Per nosaltres els pintors catalans del XIX han estat una bona descoberta, especialment Eliseu Meifrén i Martí i Alsina.

CaixaForum. Tarragona. Fins 21 abril

Publicat dins de Exposicions, música, dansa | Etiquetat com a , , , , , | 1 comentari

Cárnicas gráficas

Publicat el 20 febrer 2013 per Gloria Condal

porcas

Diuen que en un plat d’ous amb bacó, la gallina hi està implicada mentre que el porc hi està compromès. Ens ho explica Andreu Balius, una de les ànimes del projecte editorial que presentem, editat per Adicciones porquesi i Typerepublic. Balius, des de fa anys col·lecciona els papers d’embolicar els productes de les carnisseries, xarcuteries i polleries de Catalunya i la resta de les espanyes. Amb un grup de col·laboradors, s’ha ordenat, s’ha maquetat, hi han afegit textos… i ha nascut un llibre.

porquet
En la primera part hi trobem 182 reproduccions gràfiques de les marques d’identitat d’aquests establiments: dibuixos de porcs, pollastres, vaques, bens i botifarres en tota mena de tipografies. L’altra meitat del llibre, 120 pàgines, és un recull de relats, que, vist el tema que ens ocupa, esperes que siguin de sang i fetge com correspon a un tema relacionat amb carns i vísceres. I no decep. Des del misteri de qui ataca un innocent ramat de bens a “Alimaña” fins a “Sarcomnesia”, un violent i impactant relat de denúncia, passant per dos relats eròtico-gastronòmics a “Dime las últimas palabras de Sacher-Masoch”, “Kate y Martha”, sobre una senyora i una minyona amb final feliç per a la mainada afamada, l’inquietant “El hombre que vio morir a una mosca”, la por a l’entorn d’una gestació a “Gestograma” i “El final del mundo”, en relació amb diferents soledats, la d’un xicot jove i una carnissera adulta.

conjunt

Un llibre poc habitual, divertit, agosarat, insòlit,  finançat a través del micromecenatge via  Verkami.

nota final: el llibre es va exhaurir i el maig de 2018 va sortir una nova edició, actualitzada.

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , | 3 comentaris