Sardenya

Publicat el 20 Octubre 2011 per Gloria Condal

Capo Pecora. Sardenya. Foto: gloriacondal

Sardenya és pedres i és mar. Les pedres poden ser nurags com els que hem vist de Su Nuraxi de Barumini, Santu Antine, Sos Carros o Serra Orios. També són pedres les tombes de gegants, com la que vam veure de Li Lolghi, les Domus de Jana o cases de fades (petites tombes prenuràgiques) a Sedini, els pous sacres, com el de Su Tempiesu, a Orune, i esglésies com les de Sta Trinita Sacarggia i les properes de Sta. M. Del Regno, S. Antioco Bisarcio, Ntra. Sra. del Castro o S. Pietro di Sorres, o el patrimoni miner dels segles XIX i XX, centrat especialment en Guspini i Sulcis Iglesiente.

Capo Testa. Sardenya

Amb 2.000 km de litoral n’hi ha per triar i per vendre. Les costes que ens han agradat més són les de Stintino-la Pelusa, la costa Verda (especialment la Punta de Foghe), el golf de Teulada, i la costa del cap Carbonara a Costa Rei, el golf d’Orosei i el cap Testa.

Castelo Las Plassa, Sardenya. Cerdeña

Castell Las Plassas. Sardenya

Però les pedres i la mar no serien res sense gent i bestiar: hem trobat cabres, bens, porcs i ases circulant lliurement per camps i carreteres (incloses nacionals). I hem conegut gent fantàstica arreu on hem anat, recomanant llocs, ajudant-nos, donant-nos. Gent oberta que parlava català o sard en les nombroses variants dialectals que tenen (i que en alguns casos no s’entenen entre ells). Ens hem apropat a dues escriptores sardes, una morta, Grazia Deledda, premi Nobel de Literatura l’any 1926, i Michela Murgia, viva, activa, i autora de llibres imprescindibles com Viaggo in Sardegna o L’acabadora.

Gennargentu. Sardenya

I com un decorat que ho envolta tot, la natura salvatge de les dunes de Piscinas o Scivu, i les muntanyes impressionants del Supramonte i el Gennargentu. I també les ciutats de l’Alguer, Oristany (amb la presència història d’una dona imponent, la catalana Eleonora d’Arborea), Sàsser, Càller i Nuoro.

Mines de Montececchio. Sardenya

De fons, sempre, el sentiment de formar part d’un poble, el mediterrani, amb patrimoni comú, llengües properes i paisatges humans, naturals o musicals que formen part del més profund del nostre cor.

Nuoro, Cerdeña

Nuoro. Sardenya

Porto Flavia, Cerdeña

Mines de Porto Flavia. Sardenya

Punta Foghe. Sardenya

Li Loghi, Sardenya.

Tomba de gegants Li Loghi. Sardenya

Estela de Boeli. Sardenya. Cerdeña

EStela de Boeli. Sardenya

Domus de Jana. Cerdeña

Domus de Jana. Sedina, Sardenya

Més informació sobre les coses que hem vist:

https://gloriacondal.com/2011/10/11/orgosolo/

https://gloriacondal.com/2011/10/08/supramonte-i-gennargentu/

https://gloriacondal.com/2010/01/05/una-setmana-a-lalguer/

 

Publicat dins de Viatges, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Avencs de la Febró

Publicat el 13 Octubre 2011 per Gloria Condal

Primer de tot, una ullada a vista d’ocell. De Prades passem per Maspujols i Vilaplana fins al poble abandonat de la Mussara a 963 m, excel·lent mirador del Camp de Tarragona, amb els pobles, camps i muntanyes. Mentre fèiem un mos abans de començar la caminada, hem pogut contemplar la costa des de Tarragona i Salou al delta de l’Ebre. La Mussara és citada sovint en relació amb fets misteriosos, parlen d’una porta (la porta del 6) que duu a una altra dimensió, i expliquen que hi ha persones que han desaparegut. Nosaltres no hi vam trobar ningú i no hem desaparegut.

Avencs de la Febró. Baix Camp. Foto: gloriacondal

Sortim a peu del davant de l’església de Sant Salvador, en estat de “consolidació”, per un sender fins trobar la carretera de Reus a la Febró. Després de creuar-la, s’enfila una pista ampla que es va fent més estreta. Passem per l’esplanada del pla de l’Agustenc i continuem en direcció nord, fins a trobar l’avenc. Abans, però, observem la profunditat de primera esquerda en una roca punxeguda que permet passar a l’altra banda.

Escletxa. Avenc de la Febró. Baix Camp. Foto: gloriacondal

Els avencs de la Febró, a 977 m, són unes esquerdes obertes al cingle de la Mussara, dins el terme de la Febró. La combinació de pedra calcària i aigua ha creat un paisatge de coves, avencs i cascades amagades. La que visitem és la més allunyada del cingle, amb una galeria principal de gairebé 300 metres de llargada, uns 30 de fondària, i de 6 a 8 d’amplada. Al seu interior es troben la cova Gran, la cova Petita i tres avencs.

Avencs de la Febró. Foto: gloriacondal

La cova Gran té un recorregut de 254 metres i 39 de fondària i hi havia moltes estalactites, que es van arrancar per construir el mas de Macià Vilà, a Reus. Aquesta esquerda comunica amb la segona i uns trams laberíntics i tot el conjunt supera els 1.800 metres. Si surts de la gran i et fiques per alguns laterals, en alguns moments el pas és tan estret que és bo estar a dieta.

Església de Prades

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , | 3 comentaris

Orgosolo

Publicat el 11 Octubre 2011 per Gloria Condal
Orgoloso. Pintures murals. Foto: gloriacondal

Orgósolo és un poble sard, a les muntanyes del Gennargentu, a Sardenya. Hi anem un matí gris, però aviat retrobem el color. Abans d’entrar al poble, a tall de salutació, un mural fet sobre unes roques, que representa un pastor que escruta l’horitzó i un altre amb la paraula “Orgo Solo” imitant el logotip de “Coca Cola”.

Orgosolo. Murals al carrer. Foto: gloriacondal

A principis de l’any 1969 va aparèixer un mural al poble on es veia Itàlia i un interrogant en lloc de l’illa de Sardenya, feta per joves per denunciar l’abandonament de l’illa per part de la Itàlia central. Més endavant, el 1975, Francesco Casino, un professor de dibuix del poble, va proposar els alumnes fer murals a les parets basant-se en els murals mexicans que representaven el món camperol i les reivindicacions socials.

Orgosolo. Mural solidaritat contra les guerres. Foto: gloriacondal

Cal caminar pels carrers d’Orgósolo amb calma, per veure representat el drama de l’emigració, el racisme, el feminisme i el 8 de març, la crítica al capitalisme i al consumisme, el pacifisme (guerra civil espanyola, Iraq, el cop d’estat contra Allende…) el medi ambient (les nuclears, la militarització, etc.). Molts són murals d’inspiració dadaista i cubista.

Orgosolo. Murals. Foto: gloriacondal

“Feliç el poble que no té necessitat d’herois”, diu un dels murals.

Orgosolo. Mural lluita dones. Foto: gloriacondal

Parets lliures encara n’hi ha. Temes, també. Els murals es van multiplicant com la pluja que aquell dia queia quan els anàvem contemplant.

Publicat dins de Exposicions, música, dansa, Viatges, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , | 2 comentaris

Supramonte i Gennargentu

Publicat el 8 Octubre 2011 per Gloria Condal

Els cims més importants del Gennargentu, a Sardenya, són la Punta La Marmora (1.834 m) i el Bruncu Spina (1.829). Roures verds, arbustos, castanyers, nogueres, bens, llebres, senglars, guineus, àguiles reials… Pobles com Desulo, Aritzo, Fonni, Gavoi… i al costat, el Supramonte, un massís de pedra calcària nascut fa 300 milions d’anys, d’origen càrstic. Camins entre dolines, cims escarpats, roques i coves, restes de nurags, plantes endèmiques, muflons… i pobles com Orgosolo, Dorgali, Urzulai, Baunei…

Pedra Longa. Baunei. Sardenya. Foto: gloriacondal

Com que no t’ho acabes d’una sola vegada, vam fer servir dos punts, el primer, l’Ostello Bellavista, a Sta. M. Navarrese (Baunei). Des d’aquí vam fer una caminada fins a la Pedra Longa per un camí de ronda, amb vistes espectaculars. Des de l’altiplà del Golgo, una àrea recoberta d’alzines, ginebrons i màquia , vam baixar per la Codule de Sisine, un torrent, fins a la cala del mateix nom. Un altre dia vam fer la vall Goloritzé fins a la punta Caroddi, on hi havia alguns escaladors pujant, tocant a la cala Goloritzè. Al Golgo també visitem un poblat nuràgic bastant ruïnós, Co’e Serra, unes piscines naturals i una cavitat vertical, Su Sterru, de 270 m de profunditat.

Cala Goloritze. Sardenya. Foto: gloriacondal

Pujant carretera amunt, al coll Genna Silana, a 1.017 m, hi ha una visió fantàstica de les valls i els cims. Des del segon allotjament, B&B Valverde, a Dorgali, vam anar a les fonts càrstiques Su Cologone (poca aigua), al Bosc de Montes, amb la caserna forestal i el camí cap a la Funtana Nova i el Monte Nuovo de S. Giovani: a 1.316 m, es pot veure des del riu Flumineddu fins a la gola de Gorropu, els vessants de Gennargentu i més, però quan nosaltres hi vam pujar, també hi pujava la boira, i ens vam trobar tots a dalt. L’Anannario, el forestal que està al cim, ens va dir: “Visibilità, niente”! i a continuació ens va convidar a un got de vi.

San Giovanni. Sardenya. Foto: gloriacondal

Des de Dorgali, vam anar a les Goles del Gorropu, entre el mont Odoleu i la punta Cucultas, el canó més profund d’Itàlia, amb parets verticals de més de 400 m, plantes i fauna endèmica. Un cop a baix, vam anar entrant cap endins, intentant sortejar les enormes boles calcàries. I a fe que ho vam fer fins que es podia. En tornar, les nostres mans estaven fines i blanques.

Goles Gorropu. Sardenya. Foto: gloriacondal

Un altre dia anem al poblat de Tiscali. És un dia que no ha sortit el sol i tirem amunt fins un punt que cal grimpar una mica i seguir el sender. Comença l’últim assalt a la muntanya, fort, entre pedres calcàries blanques i trencades. Al cap d’una hora  45′ arribem a l’antic poblat nuràgic construït a l’interior d’una enorme dolina; el sostre de la capa superior va caure i va ser cobert per la vegetació. A dins hi ha les cabanes. Tot el massís del Supramonte està format de pedres calcàries d’origen orgànic, d’una antiguitat de 160 a 180 milions d’anys (Juràssic).

Tiscali. Sardenya. Foto: gloriacondal

Quan comencem a baixar es posa a ploure fort. Cal vigilar molt les roques perquè rellisquen. Baixem a poc a poc i triguem un parell d’hores en arribar a l’aparcament, un veritable campament hippy, amb un panorama de gent en calces, calçotets i sostenidors, escorrent la roba mullada.

Un cop dutxades i polides, anem a sopar al restaurant Il Colibrí de Dorgali i ens mengem un porquet a la brasa amb un vi canonau.

Marxem, però deixem molts camins per fer, molts cims per pujar, molta gent per conèixer.

Publicat dins de Excursions, Viatges, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , , , , , , | 1 comentari

Viatge a Itàlia

Publicat el 25 Agost 2011 per Gloria Condal

goethe a italia

Goethe a Itàlia

Viatjar en el s. XVIII no era el mateix que ara. No hi havia Ryanair. S’estalviaven els odiosos controls als aeroports, però calia desplaçar-se amb vaixell -de Nàpols a Sicília eren 4 dies- o per terra, a cavall o en diligència, fent canvis en hostals de mala mort. A canvi, tenien mal de mar durant dies o mal de ronyons per culpa dels bots dels carros.

Goethe va estar-se a Itàlia del setembre de 1786 al juny de 1788. Va conèixer Verona, Venècia, Roma, Nàpols i Sicília. Va entrar en contacte amb un gran nombre d’artistes, artesans, escriptors, músics i altres personalitats. Itàlia, per molt que Goethe pertanyés al moviment Sturm und Drang del Romanticisme, era la mare dels ous. I allà reneix a la cultura grega i romana, aprèn i treballa.

Amb aquest llibre hem descobert en Goethe el pensador, l’expert en geologia i en botànica, a més del literat, l’ànsia permanent de conèixer i aprendre. Un savi amb capacitat d’observació i descripció de la natura, les persones i les coses (com per exemple, la llarga explicació dels carnavals romans).

Goethe va viure i morir a Weimar. Havia escandalitzat tota la ciutat perquè hi vivia amb una dona i van tenir 5 fills, sense casar-se. La seva capacitat d’enamorar-se era gran i se li van conèixer, al llarg de la seva vida, moltes relacions. Tot i això, en el Viatge a Itàlia, en més d’una ocasió esmenta les seves limitacions físiques o anímiques per culpa de l’edat. Només tenia 39 anys.

Viatge a Itàlia, J.W. Goethe, traducció de Rafael Bofill. Ed. Columna, 1996, 593 pàg.
Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , | 1 comentari

La mà de Fàtima

Publicat el 6 Agost 2011 per Gloria Condal

Panoràmica Alpujarras. Foto: gloriacondal

L’expulsió dels moriscos d’Espanya fa 4 segles és el context on Ildefonso Falcones situa la seva segona novel·la. La mà de Fàtima explica la història d’un jove morisc, Hernando, que oscil·la entre dues religions, la cristiana i la musulmana. Les seves peripècies comencen el s. XV amb la revolta de les Alpujarras i acaben amb l’expulsió dels moriscos el XVI.

Alpujarras. Foto: gloriacondal

Al llarg del llibre vivim situacions d’extrema violència (potser massa) a causa de la guerra, barrejades amb l’amor i la lluita del protagonista. Es narren fets que van passar a pobles de les Alpujarras com Ugíjar, un enclau fort del àrabs, Valor, pàtria de Ben Humeya, assassinat a Laujar o Juviles, dalt de la vall.

Quan acaba la guerra, Hernando se’n va a Córdova, on, al segle X havien conviscut les cultures jueva, àrab i cristiana. Capital d’Al Andalus l’any 716, tingué el màxim esplendor el 929, amb el califat. Hi vivien 250.000 persones i s’hi publicaven 60.000 llibres l’any. A la biblioteca d’Al-Hakam II hi havia 400.000 llibres; Abderraman I començà la construcció de la mesquita el 780. Només l’exercici metòdic de la crueltat i del recel el va mantenir en el poder, però fundà una ciutat que es convertí en la capital d’Occident. Abderraman II preferia l’amor i la literatura: entre el 828 i el 858 engrandí la mesquita (hi cabien 16.000 fidels). Després, els cristians hi van construir la catedral, la gran pifia.

La lectura ens permet fer un repàs històric d’aquests fets. La rendició de Granada respectava molts drets, però 8 anys després, el cardenal Cisneros imposà la cristianització forçosa i violenta. Hernando intenta buscar els elements comuns a les dues religions per trobar la pau, però no ho aconsegueix.

No hem entès, però, que el malvat de la trama, Brahim, aguanti fins a la pàgina 676, perquè les 2 persones més properes, Hernando i Fàtima, tenien motius i ocasions per fer-lo desaparèixer molt abans. És difícil entendre com podien suportar tanta violència, que arriba a afartar, i no fer res.

La mà de Fàtima o Hamsa és un amulet protector que fan servir musulmans i jueus. Té forma d’una mà plana simètrica i 5 dits. A l’Alhambra de Granada, a la porta de la Justícia, a la porta de clau del primer arc hi ha cisellada a la pedra una mà de Fàtima, del 1348. La coprotagonista del llibre en duia una penjada del coll, que conserva Hernando fins al final.

Per situar-se en els antecedents del context d’aquesta novel·la, val la pena llegir un llibre d’Antonio Muñoz Molina, La Córdoba de los omeyas, Planeta, 1998

La mà de Fàtima, Ildefonso Falcones. Rosa dels vents, Barcelona, 2009. 923 pàg.

Publicat dins de Llibres, Món àrab | Etiquetat com a , , , , , , , , , | Deixa un comentari

El tiempo entre costuras

Publicat el 26 Juliol 2011 per Gloria Condal

el tiempo entre costuras

Tetuan

El meu pare era sastre. La protagonista de El tiempo entre costuras és una modista. Viu a Madrid als anys trenta i ajuda en el taller on treballa la seva mare. Està promesa amb un xicot que com a màxima aspiració ser funcionari. L’anima a comprar-se una màquina d’escriure, aprendre’n i fer el mateix que ell. A partir d’aquí, tot canvia de pressa. Deixa el promès i se’n va amb un altre home. Però mentrestant, un altre home també ha aparegut a la seva vida, el pare, un home benestant que s’havia enamorat de la minyona, la seva mare.

tanger

Tànger

 Se’n va amb el segon promès a Tànger, però la història acaba malament i marxa a Tetuan, capital del protectorat espanyol a Marroc. Allà, de mica en mica, va refent la seva vida. Torna a cosir i acaba coneixent personatges que mouen els fils de la ciutat. La veritat és que a partir d’aquí, mai ens hauríem imaginat que s’acabés dedicant al que es dedica, sobretot perquè ha aconseguit traslladar la mare, que ha passat la guerra a Madrid, a Tetuan.

tetuan

 

 

 

 

 

 

 

Retorna al Madrid de la postguerra, la de la fam, la pobresa, el racionament, la repressió i la censura. Però ella viu en un altre món, el de la gent a prop del poder. I s’acaba embolicant en una vida que al final, fer de modista és la tapadora.La novel·la és ficció, és clar, però molts dels personatges que hi retrata són autèntics: el cunyat i ministre de Franco, Serrano Suñer, Alan Hillgarth. Rosalinda Fox, Marcus Logan… i el context de postguerra espanyol i els pródoms de la Segona Guerra Mundial. Interessant saber com es movien els alemanys entre l’Espanya franquista, amb els seus privilegis i com intentaven contrarestar els britànics.

Hem trobat poc creïble en moments el personatge protagonista, Sira Quiroga, i ens hem quedat amb ganes de saber més de Rosalinda Fox. En conjunt, la novel·la (la primera de l’autora), és bona i és de bon llegir (s’ha fet molt més coneguda arran de la sèrie televisiva)

Ah, i el meu pare no va tenir una vida tan agitada…

Maria Dueñas, Ed. Planeta, Madrid, 2009, 638 pàg.
Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

El general i el nen

Publicat el 25 Juliol 2011 per Gloria Condal

General Prim (imatge extreta del web Nuvol)

General Prim (imatge extreta del web Nuvol)

A la plaça Prim de Reus hi ha una estàtua en honor al general nascut a la ciutat, que va morir en un atemptat. D’això fa molts dies i la seva ciutat l’honora en la plaça del seu nom. Podríem dir que molta gent, però, coneix millor l’establiment del davant, el Viena. Les taules i cadires de la terrassa sempre estan plenes.La mainada ha trobat una funció divertida al monument al general, que està muntat sobre un gran pilar i envoltat de cadenes. Com que hi ha una parell de graons fins al pilar, els nens i nenes xalen pujant i baixant els graons, saltant com es pugui, un, dos, de cara, de cul o fent acrobàcies.

Globus

Globus

 

Els pares i mares ho saben molt bé. Passar per allà representa quedar-se una estona esperant que la criatura faci uns quants exercicis. Després, tota la família pot anar al Viena a prendre un refresc i recollir el corresponent globus. La majoria de la quitxalla l’agafen ben fort pel cordill, perquè no se’ls escapi. Però avui he vist un nen que, expressament, ha deixat anar el globus cap amunt i ha anat observant com voleiava fins a fer-se fonedís. Els ulls li brillaven i he pensat que, segurament, aquest nen, de gran, volarà molt alt.

I mentrestant, el general s’ho mira des del pedestal sense dir res.

Publicat dins de Vivències | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

El cigalot, Montseny

Publicat el 16 Juliol 2011 per Gloria Condal

Al Montseny, a prop de Sta. Fe, hi ha una roca no gaire coneguda, anomenada així, per la seva forma.

Deixem el cotxe a l’aparcament proper a l’Hostal Sta. Fe, a 1.120 m i baixem al pantà; el voregem i d’allà pugem a l’empedrat de Morou, a 1.200 m. entre fagedes i grèvols. Grans roques de granit ens envolten. D’allà pugem al turó de Morou i esqueis del Morou, a 1.305 m, màxima alçada del recorregut; aprofitem per fer una ullada al que tenim al davant: les Guilleries, Arbúcies… el Turó de l’Home, les Agudes i els Castellets ens queden al darrera. A prop hi creixen narcisos, però ara no n’és l’època. Veiem papallones, grans forats de talps, sargantanes… i corprèn el silenci que ens envolta a estones.

El cigalot

Passem pel Pla Gran de la Cornera (1.284m) i Collada Alta (1.100 m) fins a les fites que indiquen Turó de Morou en una direcció i Coll de la Mosquera per l’altra; just allà hi ha un caminet, amb alguns senyals vermells que cal seguir sempre que es vegin, perquè indiquen el camí fins al Cigalot. Trobem un pou de glaç i hi ha moments que sembla que ens perdem, perquè no veiem el camí, tapat per falgueres i ortigues. Caminem trepitjant les fulles dels faigs, que a estones s’enfonsen.

tremol

Entre els faigs hem trobat alguna papallona i arbres trèmol, de la família dels pollancres, que s’anomenen així perquè les petites fulles tenen un llarg pecíol que les va voleiar contínuament. Del tronc, abans en feien bigues pera les cases.

papallona

Anem baixant per un pendent força pronunciat i finalment trobem el cigalot, formós, de bones mides i dominant les vistes, de nou cap al mateix vessant que des del turó de Morou, però més baix, a 1.055 m. Ara veiem perfectament el castell de Montsorís, mentre que Arbúcies queda quasi tapat. Al nostre darrera, les Agudes. Després només és qüestió de tornar a pujar. fins al pla de Mulladius, a 1.193 m; ens fixem en els boixos-grèvols, joves i amb les fulles que ja comencen a mostrar les incipients punxes i les boletes, ara verdes. De seguida arribem a cal Lleonart i d’allà anem a l’Hotel Santa Fe, on dinem. Hem trigat unes tres hores. Després del cafè, traiem el nas a l’ermita, amb entrada des del vestíbul del mateix Hotel. Del 1201, ens fa gràcia una escultura de S. Jordi matant el drac. Sembla senzilla, però l’estètica es de fa molts anys.

Agudes

De record, tornant cap a casa, la picor de les ortigues, que, grans i ufanoses, fins i tot ens ha travessat els pantalons, per deixar-nos la marca i la picor.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , | 4 comentaris

Inés y la alegria

Publicat el 15 Juliol 2011 per Gloria Condal

Primer llibre d’un projecte narratiu anomenat Episodios de una guerra interminable, sobre la guerra civil que constarà de 6 novel·les independents, en record dels Episodios nacionales de Galdós. Aquest llibre explica la invasió de la Vall d’Aran l’any 1944 per part de la Unión Nacional Española, un exèrcit de republicans que tenen com a centre d’operacions Bosost. Al llarg de la narració, a estones explicada per la protagonista principal, Inés, i a estones per Galan, l’home de qui s’enamora, a més de la narradora omniscient, explica les vides d’uns quants personatges ficticis en el context dels anys posteriors a la victòria de Franco. Hi desfilen una sèries de personatges històrics, alguns coneguts, com Pasionaria, Azcárate, Carrillo… i d’altres no tant, com Jesús Monzón, el responsable directe del fracàs, Carmen de Pedro, Antón, etc.

Novel·la que enganxa, perquè Almudena Grandes traça uns personatges creïbles, autèntics, amb les seves contradiccions, il·lusions, misèries i pors. Situa, per a la gent que no en té ni idea, la vida en la clandestinitat; ens ha agradat, especialment, la part final, quan estan com a refugiats a la ciutat de Tolosa, la Inés munta un restaurant, i com se’n van sortint, amb l’ajuda i la complicitat de les altres dones.

Els fets d’aquesta invasió, desconeguts per a molts, són ben certs. Des del setembre de 1944, 4.000 homes havien anat creuant els Pirineus per diferents llocs, per despistar l’exèrcit franquista. El 19 d’octubre, 4.000 homes més van envair la vall d’Aran. Però els dirigents es van fer enrera i la invasió va fracassar. Arran d’aquests fets, Franco va fer construir una línia de búnquers de banda a banda del Pirineu, tal com explicàvem després de visitar els de Martinet.

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari