Escòcia

Del districte dels llacs a l’illa d’Skye hi ha uns 350 km, que fem amb bus: Birmingham, Glasgow i Fort William, una ciutat situada al peu del Ben Nevis, de 1.322 m, el cim més alt de les illes britàniques, on fem parada i fonda. Som als high-lands. Fa fred i vent. L’endemà agafem un bus que voreja el llac Lochy; al fons veiem un castell i en arribar a Invergarry, la carretera gira a l’esquerra fins a Kyle of Lochalsh, un petit poble d’on surt el ferri cap a l‘illa d’Skye, una de les Hèbrides. Passem de llarg de la capital, Portree, i arribem a Uig, al nord. Plou, fa un fred terrible i ens trobem quatre cases disseminades i una estació per embarcar cap a l’illa de Lewis. El cul del món. Tornem cap a Portree, i ens allotgem en un hotel. La badia és tancada i plàcida. Passejant, ens perdem volgudament enmig d’una selva de matolls, murs i vaques (les que pasturen aquí són una mena de búfals que fan una certa basarda). L’endemà anem a un concert d’un grup de música celta de Glasbow, en un local parroquial i ens sentim transportades a l’oest americà (aquí en diuen ritme kitchen i és com si sentissis portar el ritme amb una cullera de cuina damunt una paella). Un espectacle digne de veure és la sortida de missa de les dames, amb els seus barrets horribles, els guants i els paraigües. L’endemà anem al castell de Dunvegan, del clan dels McLead, a l’oest de l’illa, ple d’objectes i relíquies familiars d’uns aristòcrates arruïnats. L’endemà deixem l’illa i tornem als hig-lands.

Portree

Castell de Dunvegan, illa Skye

Anem cap a Drumandrochit, a uns 160 km, un dels pobles de la riba del llac Ness (la gent el coneix com a Drum) i sopem en un restaurant al costat del centre d’investigació sobre el monstre. Hi ha el castell Glen Urquhart, el típic de totes les fotos, mig derruït i fantasmagòric. L’endemà fem la imprescindible visita al museu. L’endemà continuem un xic amunt, fins a Inverness. Els fets citats per Shakespeare a Macbeth provenen d’aquí. Del vell castell ja no en queda res i al seu lloc n’hi ha un de nou. Ara la ciutat té 50.000 habitants. Passegem al voltant del riu, al sud-oest, amb petits ponts de fusta per passar d’una banda a l’altra, amb les illes al mig i pescadors de salmó amb botes de goma i grans canyes. Després anem a l’església The oldhigh, del XIV, on es van executar presoners jacobites després de fer una vaga de fam.

Edimburg

Marxem cap a Edimburg, un llarg viatge d’uns 250 km pel mig del parc de Caimgorm i de la ciutat de Perth. Edimburg és una ciutat amb edificis negres i senyorials. Dalt de tot, el castell. A baix, carrers plens de vida. Arribem en ple Festival de Teatre i Música que celebren cada any a l’agost. L’endemà pugem alcastell, clau en la història política i militar d’Edimburg. Un dia anem a un concert d’orgue a la catedral de S. Mary, amb música de Buxtehude i Bach i un altre veiem l’òpera La flauta màgica de Mozart, en un barri popular dels afores; l’orquestra i els cors eren suecs i al final ens adonàrem que totes les músiques eren dones. El públic aplaudia sense respectar els cànons que manen quan s’ha d’aplaudir i quan no, en una explosió d’entusiasme sincera i espontània. Durant els dies que hi som, ens perdem pels carrers i places, badant davant les botigues i admirant els artistes que canten, ballen o fan titelles. Tot bull i nosaltres amb ells. D’especial record, el bany del B&B on ens vam allotjar, quasi tan gran com el pis on jo vivia, decorat amb plantes i amb un escriptori de fusta. Plaer total!

Publicat dins de Viatges, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , | 2 comentaris

Districte dels llacs

Hi vam anar amb autobús des de Londres, pujant per Northamton, Birminghan i Preston. Deixem el gris de les ciutats pel verd de les muntanyes, cada vegada més altes. Bens i vaques. Passem per Lancaster amb un castell construit pels romans. Després creuem Morecambe i més al nord visitem Kendal, també amb un altre castell on va néixer Caterina Parr, la 6a dona d’Enric VIII. Passem de llarg de Windermere i finalment arribem a Keswick, la destinació que havíem triat. Situada al costat del llac Derwent Wate, a les Cumbrian Mountains, era la ciutat clau dels poetes laquistes (els preromàntics com Wordsworth, Ruskin i Shelley). Com tots els pobles del districte, les teulades de les cases i els edificis són de pissarra.

Cumbria

Keswick té una fàbrica de llapis molt anomenada però quan hi arribem està tancada. L’endemà fem la volta al llac, que no és broma, perquè podem seguir una part de camí però després ens fiquem a la brava. Pau i tranquil·litat, pics immensos que ens guarden, ocells de moltes espècies, alguns practicants de surf enmig del llac. No s’hi banya ningú, per la fredor. El poble ara ja queda lluny. Som a l’altra banda, als aiguamolls i ens comencem a enfonsar. No hi ha camí ni portem calçat adequat. Continuem amb l’aigua fins als genolls. Em vénen al cap algunes pel·lícules de presos escapats perduts per pantans tenebrosos. Són les 3 de la tarda i fa hores que caminem… fins que trobem els jardins de Lingholm. No hi anem a veure plantes, però com que estem cansades i afamades entrem en una petita caseta de fusta on fan tes i altres delícies; allà ens refem amb l’escalfor de la calefacció, l’aroma del te i els pastissets. Passem la nit en un alberg, amb una finestra que dóna a un riu d’aigua fresca i a un immens parc. Ens sorprèn -perquè no ho havíem vist mai- una habitació amb una estufa a tot gas on la gent podia estendre-hi roba.

L’endemà anem a Windermere, construïda sobre un turó que domina el llac, situat a baix, que dóna nom a la ciutat i és el més gran d’Anglaterra (10 milles). El bus ens deixa dalt de la carretera i anem baixant avall. El dia era força bo, amb estones de sol, tot i que feia fresca. Vam llogar una barca de rems. No era fàcil, però anàvem avançant. Al mig del llac hi havia petites illes, d’uns 100 m2.

Per planificar una visita, aquest web està molt bé: http://www.lakedistrict.gov.uk/

 

 

 

 

Publicat dins de Viatges, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , | 3 comentaris

Càller – Barcelona

L’exposició de 35 fotografies al Palau Robert de Barcelona mostra imatges de les dues ciutats que han caminat plegades al llarg de quatre segles d’història: mercats, carrers, festes, cares, esglésies, gent que prega, gent que balla…

Càller-Barcelona

Comissariada per Giuseppina Scorrano, una enamorada de la seva terra que, alhora, sent passió per Barcelona, amb el títol de Catalanidade/catalanitat, les imatges de tres fotògrafs sards, Gianluigi Becciu. Corrado Cabras i Marco D’Aietti, plasmen la seva visió, marcada per una ambivalència volguda. Aquesta parada de mercat que veiem, és de Càller o és la Boqueria? Aquesta façana d’un barri mariner, és la Barceloneta o és la Marina de Càller? I aquesta dona que resa dins l’església, és d’aquí o és d’allà? Tot podria ser. Podrien canviar els títols de les imatges i ens ho creuríem.

Vegeu imatges:

http://www.flickr.com/photos/palaurobert/6331436890/in/set-72157628074270790

Publicat dins de Exposicions, música, dansa | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Castell de Finestres

La serra de Finestres es troba a la Vall de Llémena, entre la Garrotxa i el Gironès. Arribem a Sant Aniol de Finestres i aparquem el cotxe pocs metres després del restaurant can Tura, un lloc on tenen bestiar de tota mena; gallines, galls dindi, porcs negres, cavalls, aus… que campen lliurement pel prat. Després de creuar el pont de la riera de Llémena, comencem a caminar per la pista envoltades d’alzines fins arribar a les ruïnes del mas Raspat al cap d’una hora passada. Hem vist roures, alguns pins i castanyers, brucs i arboços i terra remoguda de buscar tòfones. Enfilem un corriol fins arribar a l’imponent absis del santuari i passem a través de la porta a l’altra banda, on hi ha l’entrada a l’església, la rectoria, un refugi i una plaça.

Santuari de Finestres

No queda quasi res de l’església, consagrada l’any 947 i la imatge de la Verge que hi ha és una còpia. Una placa recorda una dona, Lliberada Ferrarons, morta a Olot, que en morir el 1842, la campana va tocar 27 batallades en tres tongades, en relació a la Sta.Trinitat. El nom de Finestres deriva de finis (fita, terme) i del sufix -ter, que evoluciona a finister -finestres.

Vista de les cingleres des de Finestres

Continuant amunt per les lloses s’arriba a les restes del castell de Finestres, a 960 m. Només queden part de les alguns graons i dels murs, i un dipòsit. Les vistes són espectaculars. A prop, el Puigsallança, de 1.030 m, el cim més alt de la serra. A sota, la vall de Llémena, del Ser i de Santa Pau, amb el poble; a prop, els volcans Sta. Margarida i Cruscat i enllà, la muntanya de S. Julià del Mont. S’endevina Olot al fons i si no estigués emboirant veuríem el Pirineu. Durant la guerra dels Remences el castell constituí amb alguns altres, la línia de defensa més ferma dels pagesos revoltats. En temps dels carlins, Alfons de Borbó hi pujà el 1873.

Turó del castell de Finestres

 Alguns arbres caducifolis evidencien que la tardor és aquí. Fem un mos a la placeta del Santuari i baixem sense entretenir-nos gaire. El cel s’està posant gris i la boira va baixant. A can Tura fem un cafè i sentim el caliu d’estar plegadess.

Baixant del castell de Finestres

Bibliografia: Serra de Finestres. Les Medes-La Barroca, Lluís Willaert. Abadia de Montserrat, 2001

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , | 2 comentaris

Londres

La primera vegada que hi vaig anar va ser el 1987, la darrera el 2009. El primer cop ens vam allotjar a casa d’uns amics, a Clapham, un barri de treballadors al sud del Tàmesis. La darrera, a l’Hotel Ibis London City.

London, Picadilly

Picadilly circus. Londres

Es pot començar agafant una barca a Victoria Enbankment i anar pel riu. A mesura que avancem, veiem els jardins de Temple, el pont de Blackfriars, el de Southwark, el de London (amb la catedral allà), mentre que a l’esquerra veiem el Monument, el mercat de Billingsgate i Customs House; després trobem un vaixell de guerra que es pot visitar i, finalment, arribem al pont de la torre de Londres, una fortalesa de l’Edat Mitjana on hi ha les joies de la corona. Va ser alhora palau i presó; de presoners cèlebres hi ha hagut els Burgesos de Calais (immortalitzats per Rodin) o el nazi Rudolf Hess. A peu, es pot travessar el riu per pont London i admirar els edificis d’enfront: la Montagne House, la torre 42, l’edifici del Billingsgate Market restaurat; el pirulí de la Swiss, de Foster… i arribar de nou al pont de la torre. M’agrada aquesta banda, amb galeries, restaurants i pubs, bancs per seure…

London. New architecture

Londres. La nova arquitectura

Hi ha grans parcs enmig de la ciutat, com Hyde Park: a Speaker Corner hi havia gent de tota mena que parlaven de religions, lesbianisme… però el grup més nombrós eren uns 200 mujaidins iranians (molts amb la cara tapada), que de tant en tant feien uns crits esfereïdors. A uns 10 m, un petit grup parlava en favor de l’Iraq. Finsbury és un altre parc grandiós al nord-est, on vam anar a un festival contra el racisme, amb milers de persones. Mai havia vist tanta gent de color junta. Un altre parc és el Regents, a Candem Town, un barri on ens vam allotjar un cop en un B&B d’una catalana que treballava a AI.

Londres, Parlament

Parlament i rellotge Big Ben. Londres

A l‘abadia de Wensminster, del gòtic flamíger, es fan cerimònies reials des del 1308 i hi ha enterrats els homes més il·lustres del país. Al costat hi ha les Cases del Parlament, un edifici d’estil victorià gòtic, actual cambra dels lords: hi ha gent que hi fa cua per veure els debats en viu. Allà mateix, el rellotge del Big-Ben. Des del pont veiem el London’s Eye. Passa una manifestació de gent que demana treball per a tothom i suport als refugiats; molta policia i un que ho filma, sempre l’ull que ho controla tot.

London demostration

Manifestació a Londres

Passegem per Picadilly i a pocs metres de l’estàtua, trobem Josep M. Pou, que va a veure… teatre. Anem fins a Trafalgar Square, amb la columna de Nelson, el lloc on celebren del Cap d’Any. Aquí hi ha la National Gallery i l’església de S. Martin in the Fields: als migdies hi fan concerts gratuïts i a la cripta hi ha un restaurant acollidor. Avall, ens aturem al Mall, continuem per Whitehall i passem per Downing St, tancat i barrat i amb molta vigilància; després ve l’edifici del Cabinet War rooms (cellers de formigó que utilitzà Churchill de caserna a la Guerra Mundial). A prop, el monument a les dones de la II Guerra Mundial.

Fortnum shop. London

Fortnum shop. Londres

A Aldgate hi ha el mercat Petit Coat Lane al c/Middlesex, ple de parades de roba molt barata, amb gent del país i algun turista. Més amunt trobem Old Spitafiels Market, l’antic mercat de la carn del 1867, ara remodelat; a dins, parades de tot (la roba ja és més cara), flors, llibres, bars, productes ecològics… Continuem amunt per Bishopsgate i arribem al Brick Lane: roba, recanvis, música, bicis, paradetes de particulars que venen quatre coses, menjar, fruites i verdures posades en recipients de plàstic i pesades…. molta gent local. Una altra història són les modernes galeries comercials, com Barbican Centre, un complex comercial, d’habitatges, esbarjo i cultural enorme.

London, Harrods

Harrods. Londres

Però el que ens encanta són les botigues i magatzems tradicionals, com Harrods: la sala egípcia, menjars selectes, verdures i fruites, peixos de tot tipus; al 1r pis, un bar exclusiu amb xampany Veuve Clicqot. A prop de Picadilly, Fortnum & Mason. Des de fora sembla una botiga antiga però a dins trobes l’encant de les petites coses, el minimalisme, potser.

Conven Garden, London

Coven Garden. Londres

Covent Garden és l’antic mercat que van transformar en galeries comercials. Em quedo amb la botiga Cabaret Mechanical Theatre on tot són joguines mecàniques, preciosa. Quan sortim, un grup d’artistes fan una representació teatral sobre la (In)Seguretat Social. Un altre tema són els musicals, genials. Vam veure Billy Eliot al Victoria Palace.

London tower

Torre de Londres

Bloomsbury és el barri que van fer famós Virgínia Woolf, Clive Bell, Lytton Strachey, Duncan Grant, Keynes, Foster, Sydeny-Turner i alguns altres. Al número 46 de Gordon Square aquell grup de gent contribuí al desenvolupament del pensament liberal de l’Anglaterra victoriana. Ara ens farien falta intel·lectuals com ells i elles.

Time's bridge

Pont sobre el Tàmesis. Londres

De museus, coneixem el Britànic, les seccions d’Egipte i Grècia (a la planta baixa, ocupa 34 sales, més 6 sales al pis de dalt). Es pot menjar bé al menjador de la Facultat de Medicina. Molt bé la Tate Gallery, de pintura i escultura contemporània. M’agraden La creació d’Eva de Watt, les pintures de Rossetti, que va influenciar molt els modernistes catalans; hi havia una exposició temporal de Price Boyce, un prerafaelita, de qui em van encantar els paisatges i les vistes de Venècia. Finalment, Turner, un amor. Dinem al bar de la Galeria, econòmic i amb bon ambient.

S. Martin Trafalgar. Londres

D’esglésies recomanem la de S. Mary le Row i els voltants, coquetons, amb carreres, placetes i pubs macos; a la cripta hi ha un restaurant, però no és hora. Després, la catedral de S. Paul. Es pot pujar a la cúpula (530 graons) o baixar a la cripta, del 1711 (hi ha enterrats el capità Nelson, Florence Nightingale i Turner). Tenen cafè, botiga, WC i restaurant. A la nau central estan a punt de començar un servei dirigit per una dona capellana i hi ha molts capellans i escolans. Inicien els cants i sona l’orgue. Nosaltres pirem… Anant-hi, davant del Banc d’Anglaterra, hem trobat un piano al carrer que deia: Toca’m, sóc teu! I així ho he fet.

http://www.visitlondon.com/es/ i http://londres.viajandopor.com/index.php

Publicat dins de Viatges, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , | 2 comentaris

Illes Eòlies

Habitades des del 4000 aC, el nom prové d’Eol, déu dels vents, que va bufar perquè Ulisses pogués retornar a la pàtria. Són 7 illes: Strómboli, Panarea, Salina, Lípari, Vulcano, Alicudi i Filicudi. Salina té un perfil que recorda 2 volcans separats per una vall. Hi viuen uns 2.400 habitants, té platges negres, és verda, amb oliveres i fruiters. Aquí van filmar la pel·lícula El cartero y Pablo Neruda.

Illa de Lípari

Nosaltres fem de Lípari, l’illa més gran, el centre de la nostra estada. Té 9 km de llarg i hi viuen unes 8.000 persones. Arribant a Marina Larga, es veu a dalt, l’acròpolis amurallada, amb la catedral. Ens allotgem a l’hotel Poseidó; té un pati florit ple de gessamins blancs, buguenvíl·lees, palmeres i canya de bambú. Serà com dormir enmig d’un jardí. L’endemà pugem a Quatrocchi amb vistes al cràter de monte Giardina, l’illa de Vulcano i al fons, Sicília i l’Etna. Des de Quattropani es veuen Salina, Panarea i Strómboli. També anem a Canetto, amb una platja llarga i negra i a Acquacalda.

Illa de Panarea

Un altre dia anem amb barca a Panarea, però abans passem pels illots Basiluzzo i Spinazzola i ens banyem a cala Junco, gairebé tancada entre roques de lava i aigües turqueses, amb peixos que neden enmig. Ens aturem al port de S. Pietro i continuem rumb a Strómboli.

Illa d’Stromboli

Cada 5 minuts, si fa no fa, hi ha una explosió; la superfície que es veu, 12,5 Km2, és només una petita part del volcà, que té 1.500 m de profunditat i 924 d’altura. Passem per davant del nucli deGinostra i desembarquem al port. Visitem el Centre d’Informació, els carrers (blancs, nets, estrets, amb cases grans amb jardí) i les platges. Veiem l’illot d’Strombolocchio,un antic volcà i de nou a la barca, encarem el vessant Sciara del Fuoco, una gran llengua al nord-est que es perllonga 700 m dins del mar, per on baixa lava incandescent. Ja és fosc i som al davant. La flama, que de dia no es veia, amb la foscor es fa present. Tothom resta en silenci, fins que veiem la primera explosió: laves i pedres cap amunt (poden arribar entre 100 i 200 m) a una velocitat de 20-120 m/segon. I quan l’explosió és molt gran, cauen fragments de lava. Hi ha un cel ple d’estels i una lluna creixent. Tornem cap a Lípari. La fresca va estovant el cor. Recordo una nit sota l’Etna, en situació de plena emergència i el cor amarat de melangia.

Illot d’Stroboliccio

Vulcano fou l’illa elegida per Virgili, Al desembarcar es nota una forta olor de sofre. Són 700 hab. en un territori de 20 Km. Pugem directes cap al cràter per un camí de pedres i cendres, sota la pluja. Es veuen fumaroles. Passem entre teixos fins arribar a una zona fangosa que amb l’aigua es converteix en una papilla relliscosa; el tros final és complicat;

Cràter de Vulcano

cal agafar-se bé i caminem un tros a quatre grapes. Després torna el camí de cendres i de seguida ets dalt del segon cràter: 500 m sobre el mar. Tot és fum que es mou de pressa a causa del vent. La pudor del sofre barrejada amb el gas que es desprèn resulta bastant intoxicant. L’embut fa uns 500 m de diàmetre; has de mirar molt bé on poses els peus per no cremar-te’ls. Seiem damunt d’una roca calenta i ens mengem una poma per celebrar que hem fet el cim. Quan baixem al port, passem pel Vulcanello, un petit volcà que també fumeja, unit al port per un estret istme. A l’altra banda hi ha una bassa de fang amb poders terapèutics; ens hi banyem amb una sensació genial. Del terra, del fons de l’aigua, brollen bombolles d’aigua calenta; de fet, és el mateix Vulcanello submergit. La temperatura de l’aigua que surt és de 80º. L’escalfor de l’aigua és com la unió entre el meu jo, la terra i el mar, una mena de santíssima Trinitat que formen un sol cos.

Lipari, capital

Som. Existim. Serem.

Vam comprar aquest llibre i ens va agradar: Viaggio nelle Eolie, Alexandre Dumas, Pungitopo, Editrice,1996 

 

Publicat dins de Viatges, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

L’acabadora

De la mateixa manera que necessitem una persona que ens ajudi a néixer, la llevadora, quan morim, en necessitem una altra, l’acabadora.

Baunei. Sardenya

Aquest era l’ofici d’algunes dones de la Sardenya més profunda i això és el que ens explica la novel·la. La Tzia Bonaria és modista, però quan l’avisen, ajuda a “ben morir” algú. Maria és la nena que ha adoptat, no perquè sigui òrfena, sinó perquè en aquella terra existien el que s’anomena “filla d’ànima”, la possibilitat d’adoptar una nena, perquè la mare no podia mantenir-la; així, té dues mares. Els vincles d’afecte poden ser més forts que els de sang, sí. La nena és feliç vivint amb la mare adoptiva, fins que descobreix què fa quan surt de nits. I ho descobreix, justament, en un cas en què podríem dir que la tzia ha trencat les pròpies regles, les d’ajudar, només, a acabar els dolors de l’agonia.

Després d’això hi ha un trencament, per nosaltres, que surt potser innecessàriament del fil argumental. Però Maria torna perquè la tzia està molt malalta, i s’està amb ella fins al final. Llavors comprèn moltes coses per primera vegada.

Sardenya. Supramonte

Michela Murgia ens parla de la mort en un poble llunyà i tancat, que no recorre a mitjans sofisticats ni públics, sinó que és la mateixa comunitat la que, de manera natural, resol la tan discutida eutanàsia quan la mort truca a la porta. Al llibre Viaggio in Sardegna, de la mateixa autora, ens parla de Su Sterru, una cavitat vertical de 270 metres de profunditat, a l’altiplà del Golgo, on es deia que hi portaven a morir els ancians.

Su Sterru. Sardenya

En el tema de la mort sempre hi ha contradiccions, dubtes, pors, inseguretats i temences… I la gràcia de Michela Murgia és que ho presenta com si fóssim davant d’una gran tela i anéssim veient pinzellades aquí i allà, descrivint els personatges, les situacions, el paisatge… en petits apunts plens de lirisme i bellesa, amb un llenguatge clar i poètic. Només quan arribem al final de tot tenim la pintura acabada.

Vegeu entrevista a La Vanguardia, 19-12-2011

http://www.lavanguardia.com/lacontra/20111219/54242219924/michela-murgia-en-los-pueblos-sardos-habia-una-madre-en-cada-esquina.html

L’acabadora, Michela Murgia, Proa, A tot vent, 221 pàg.

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Grazia Deledda

Grazia Deledda, Nuoro
Finestra de l’habitació de la casa on va viure Grazia Deledda, a Nuoro

De família benestant, des de petita devora llibres i escriu. L’any 1888, amb 17 anys, envia un conte a la revista Ultima moda, de Roma, que li publica. Després li publiquen alguns contes més i un serial per capítols. Ni a la família ni al poble els fa cap gràcia que parli d’aventures i amors en un escenari que ells identifiquen com el seu. El seu germà li diu que no escrigui més perquè no la prenguin per una noia precoç o corrompuda. A Nuoro, les llengües llargues comencen a anar lleugeres. És rara. No es casa. I escriu! Ella es troba sola i es comença a ofegar. Es tanca, observa, treballa, llegeix i continua escrivint.

El 1899, amb 23 anys, va a Càller convidada per una admiradora “… e del coro, composto in suo onore, no le rimase in mente che il motivo monotono e quasi triste, che si confondeva con un rumore lontano, da lei non ancora mai bene inteso, che le pareva quello del pino nella vigna. Era il rumore del mare”. I per primer cop veu la mar (només l’havia vista de lluny des de les muntanyes de Nuoro). Ho explica ella mateixa a la novel·la Cosima.

Portada llibre Cosima, de Grazia Deledda

Allà coneix Palmiro Malesani, un funcionari del ministeri d’Hisenda i pocs mesos després es casen. Era el 1900. Després se’n van a viure a Roma, on continua escrivint, amb el suport del seu marit, representant sempre temàtiques relaciones amb Sardenya.

El 1926 rep el Premi Nobel de Literatura i l’agost de 1936 mor.

Hem llegit, en italià, Cosima, una novel·la que, de fet, és la seva autobiografia des que neix fins que va a Càller i coneix el seu futur marit. Publicat un any després de la seva mort, reflecteix la infància, la casa i la família, el paisatge, les fantasies amoroses d’una noieta de poble, les potents creences religioses, la seva ciutat ideal, Roma i les seves ànsies de llibertat. També hem llegit Il paese del vento, una novel·la romàntica on la protagonista, una dona casada que va a viure en un poblet de costa amb el seu marit, parla de records d’infantesa d’un poble, d’un amor platònic que retroba allà, tuberculós, que li torna a remoure sentiments… i d’altres històries que són fàcils d’identificar amb la seva pròpia vida passada.

Il paese del vento

No totes les crítiques li van ser favorables i alguns escriptors del seu país no van veure bé que li donessin el Nobel. Nosaltres l’hem coneguda arran d’un viatge a Nuoro, la ciutat on es conserva la casa natal com a museu. Hem llegit aquest parell de llibres amb ganes, els hem entès i gaudit i ens ha retornat paisatges, domus de jana, tombes de gegants, cares i tradicions que vam viure de ben a prop. I li reconeixem el mèrit, claríssim, d’haver aconseguit ser escriptora, tot i haver nascut en un cul de món, ser dona, i de finals del segle XIX.

Més informació:  https://ca.wikipedia.org/wiki/Grazia_Deledda

 

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , , , | 1 comentari

Another year

Another year

Pel·lícula escrita i dirigida per Mike Leigh narra el pas de les quatre estacions de l’any per parlar-nos d’uns quants personatges, centrats en la parella protagonista, Tom i Gerri (Jim Broadbent i Ruth Sheen).

Podríem dir que és una pel·lícula sobre la soledat, però també sobre la vida, o sobre la vellesa. La soledat més punyent, la de Mary, que treballa amb Gerri en un centre de salut. També la de Ken, ofegat en l’alcohol, com Mary i perdut en el món del greix més absolut. I la de Ronni, el germà de Tom, un home vell que té cura d’una dona malalta fins que mor i l’enterren sense ni la presència del fill, que arriba tard i actua de forma violenta.

Descolocat, Tom se l’emporta a casa d’ells. Sort que el fill de la parella, Joe, que també està sol, troba una noia. I sort que la parella protagonista poden animar els éssers que els envolten perquè s’estimen, tenen una professió que els omple, i un hort on van a suar per relaxar-se i alhora tenir verdures ecològiques. I a pocs anys d’arribar a la jubilació, estan equilibrats i són feliços; així poden convertir casa seva en una mena de punt de socors on recullen totes les soledats que intenten confortar.

El director diu que podria ser un film sobre la vida que segueix endavant i com sabem manejar-la, situada amb gent de classe mitjana-baixa. Potser va de gent com Tom i Gerri que malgrat el que els envolta, són capaços de gaudir del que tenen i, sobretot, de somiar.

La peli dura 2 h 9 minuts, la música és de Gary Yershon

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , , , | 2 comentaris

Dolmen de ca l’Arenes

Serra del Montnegre. Pou de glaç Can Bosc

De Llinars ens hem desplaçat fins a Can Bosc, on aparquem. D’allà comencem a pujar fins trobar el pou de glaç. El gel es mantenia al pou fins al moment de la venda i van funcionar des del s. XVIII fins a principis del XX. Continuem, passem per la font del Ferro, travessem la clariana i tirem cap a la dreta, amb verns, àlbers i alguns grèvols. Arribem a les feixes de can Miloca.

dolmen

Dolmen de ca l’Arenes

Al cap d’una hora trobem el dolmen de ca l’Arenes, sepulcre megalític del neolític final, descobert el 1997, que conserva la cambra, amb enllosat i coberta quasi completa. Al túmul lateral hi ha unes pedres que el delimiten, els cromlecs. La funció d’aquesta tomba col·lectiva era justificar la pertinença del territori a la comunitat, per ser el llon on hi havia enterrats els seus morts.

Alzines. Montnegre

Continuem trobant moltes alzines, despullades dels baixos perquè fa molt poc que els han tret el suro, potser per fer pessebres el desembre. El tronc que ha quedat, pelat, sembla que vessi sang, quasi de color roig.

Santuari del Corredor. Montnegre

Finalment arribem al santuari del Corredor de la Verge del Socors (632 m). El 1524 es fundà una ermita, però més endavant se n’hi fa una altra de més gran. El 1583 s’inaugura i 6 anys després l’artista Toni Toreno, de Mataró, fa un retaule, restaurat fa molt poc al Centre de Béns de Sant Cugat. El 23 d’octubre de cada any s’hi fa un aplec, aquest any se’n celebrava la XX edició. Hi ha un pati, una hostatgeria i un bar, ara ple de ciclistes que fan un bon esmorzar de carn a la brasa.

Can Bosc. Montnegre

El camí de baixada coincideix un tros amb el GR 92. Ens desviem per veure la font del Grèvol (segurament davant del grèvol més imponent que mai hàgim vist), d’on ja despunten els primers fruits vermells. També es preparen per al Nadal. Continuant avall, observem les restes megalítiques d’un altre dolmen i després del coll de ca l’Arenes anem paral·leles a la pista polsegosa, admirant fins on podem, que és poc, les vistes a les valls i les serres, el castell de Burriac i una xic de mar del Maresme. Més alzines despullades, més cirerers d’arboç i arribem de nou a Can Bosc, amb els safareigs, la font i aquells enormes contraforts (l’any 1565 ja existia), per por que els pirates que arribaven a la costa, els ataquessin. Ja més proper, els comtes de Bell-lloc hi van estiuejar, fins que la Diputació la va comprar, l’està rehabilitant i n’ha fet un dels seus centres de natura del parc del Corredor.

Dinem al restaurant masia can Guinart, al costat de l’església d’Alfar.

Km: 9, 237. Durada: 3 h 30 ‘. Senyalitzada (marques blanques sobre verd, SL-C 80)

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , | 1 comentari