Del districte dels llacs a l’illa d’Skye hi ha uns 350 km, que fem amb bus: Birmingham, Glasgow i Fort William, una ciutat situada al peu del Ben Nevis, de 1.322 m, el cim més alt de les illes britàniques, on fem parada i fonda. Som als high-lands. Fa fred i vent. L’endemà agafem un bus que voreja el llac Lochy; al fons veiem un castell i en arribar a Invergarry, la carretera gira a l’esquerra fins a Kyle of Lochalsh, un petit poble d’on surt el ferri cap a l‘illa d’Skye, una de les Hèbrides. Passem de llarg de la capital, Portree, i arribem a Uig, al nord. Plou, fa un fred terrible i ens trobem quatre cases disseminades i una estació per embarcar cap a l’illa de Lewis. El cul del món. Tornem cap a Portree, i ens allotgem en un hotel. La badia és tancada i plàcida. Passejant, ens perdem volgudament enmig d’una selva de matolls, murs i vaques (les que pasturen aquí són una mena de búfals que fan una certa basarda). L’endemà anem a un concert d’un grup de música celta de Glasbow, en un local parroquial i ens sentim transportades a l’oest americà (aquí en diuen ritme kitchen i és com si sentissis portar el ritme amb una cullera de cuina damunt una paella). Un espectacle digne de veure és la sortida de missa de les dames, amb els seus barrets horribles, els guants i els paraigües. L’endemà anem al castell de Dunvegan, del clan dels McLead, a l’oest de l’illa, ple d’objectes i relíquies familiars d’uns aristòcrates arruïnats. L’endemà deixem l’illa i tornem als hig-lands.
Portree
Castell de Dunvegan, illa Skye
Anem cap a Drumandrochit, a uns 160 km, un dels pobles de la riba del llac Ness (la gent el coneix com a Drum) i sopem en un restaurant al costat del centre d’investigació sobre el monstre. Hi ha el castell Glen Urquhart, el típic de totes les fotos, mig derruït i fantasmagòric. L’endemà fem la imprescindible visita al museu. L’endemà continuem un xic amunt, fins a Inverness. Els fets citats per Shakespeare a Macbeth provenen d’aquí. Del vell castell ja no en queda res i al seu lloc n’hi ha un de nou. Ara la ciutat té 50.000 habitants. Passegem al voltant del riu, al sud-oest, amb petits ponts de fusta per passar d’una banda a l’altra, amb les illes al mig i pescadors de salmó amb botes de goma i grans canyes. Després anem a l’església The oldhigh, del XIV, on es van executar presoners jacobites després de fer una vaga de fam.
Edimburg
Marxem cap a Edimburg, un llarg viatge d’uns 250 km pel mig del parc de Caimgorm i de la ciutat de Perth. Edimburg és una ciutat amb edificis negres i senyorials. Dalt de tot, el castell. A baix, carrers plens de vida. Arribem en ple Festival de Teatre i Música que celebren cada any a l’agost. L’endemà pugem alcastell, clau en la història política i militar d’Edimburg. Un dia anem a un concert d’orgue a la catedral de S. Mary, amb música de Buxtehude i Bach i un altre veiem l’òpera La flauta màgica de Mozart, en un barri popular dels afores; l’orquestra i els cors eren suecs i al final ens adonàrem que totes les músiques eren dones. El públic aplaudia sense respectar els cànons que manen quan s’ha d’aplaudir i quan no, en una explosió d’entusiasme sincera i espontània. Durant els dies que hi som, ens perdem pels carrers i places, badant davant les botigues i admirant els artistes que canten, ballen o fan titelles. Tot bull i nosaltres amb ells. D’especial record, el bany del B&B on ens vam allotjar, quasi tan gran com el pis on jo vivia, decorat amb plantes i amb un escriptori de fusta. Plaer total!
