Skiazos

La primera impressió és de molt turisme. El carrer Papadiamantis és comercial, amb botigues i bars (l’illa és la pàtria de l’escriptor Alexandros Papadiamantis, que morí el 1911). La capital està situada en una ampla badia protegida per uns quants illots, amb una petita illeta al centre, Burtzi, unida a terra ferma. La vegetació és abundant i es veuen pins fins arran mateix d’aigua. Al port hi ha tavernes, botigues de lloguer de vehicles, quioscos i, amarrades, a la banda dreta de Burtzi, barques que fan excursions. Α l’esquerra, el moll per a vaixells i més enllà, els iots. Molt a prop d’on amarren els vaixells hi ha un quiosc on coordinen el lloguer d’habitacions, tot i que de vegades, les mateixes mestresses van a l’arribada del vaixell a buscar clientela directament. No és imprescindible llogar cotxe, perquè hi ha força busos.

Lalaria. Skiazos. Grecia. Foto: gloriacondal

Forma part de les Espórades petites i és la més turística. La capital es troba en una ampla badia protegida per uns quants illots, amb una illeta al centre unida a terra, amb un petit centre cultural i un cafè sota els pins. Un avió està arribant i vola tan baix que sembla que hagi d’aterrar a l’aigua però no, la pista es troba a cinc metres del mar, al final de la badia, una il·lusió òptica.

Ens allotgem a la Pensió Laïs, recomanable. El monestir d’Evangelistria jugà un paper fonamental en la guerra de la independència. El 1807 hi van hissar la bandera grega per primer cop. S’hi ha d’anar. La platja més famosa és la de Kukunariés de sorra fina, amb una llacuna, un riuet i parc natural. A prop, la platja de Banana (al davant, la península del Pilion). A l’altra banda de l’illa caminem mitja hora per dins d’un bosc des de la parada del bus fins a 3 platges: Agistri, Elias i Mandrakis, amb grans dunes, un lloc ideal per surf.

Koukounaries. Skiazos. Grecia. FOTO: gloriacondal

Val la pena agafar una barca que voreja la costa; passem per l’illot d’Aspronissos, la platja de Xanemos, la de Galázia Spiliá i arribem a Lalária, on només es pot arribar per mar, de pedretes, aigües turqueses, genial. Després arribem a la platja de Kastro; a dalt del turó hi ha les ruïnes de l’antiga capital de l’illa; la vistaa 2 bandes, divina. Com a totes les Esporades, hi plou! (són les úniques illes on ens hem trobat pluja abundant el mes de setembre).

Illot de Burzi. Skiazos. Grècia. Foto: gloriacondal
Publicat dins de Viatges, Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

El canó de Waimea

Canó de Waimea. Kauai. Foto: gloriacondal

Som a l’illa de Kauai (Hawaii). La carretera va per l’esquerra del canó i hi ha diversos miradors. Al fons, un riu estret d’aigües marronoses. Terra argilosa roja. Colors intensos de verds diferents es barregen amb marrons, grocs i granats. Ens aturem al Waimea Canyon lookout, al Puu Ka Pale, Puu Hinohina i fem parada especial a Kokee Lodge. L’11 de setembre de 1992 hi va haver un gran terratrèmol, l’Iniki. L’ull passà directe sobre l’illa de Kauai i va provocar una gran devastació. Tot i així, només hi va haver sis morts, però van caure moltes cases i es van cremar boscos.

Hi vam fer diferents caminades. Les fotos que veieu són de l’excursió que vam fer fins al mirador de Pihea. Abans, vam veure la vall de Kalalau flanquejada per les muntanyes i la mar al fons.

Kauai. Foto: gloriacondal

Des del Pu’u o Kila, amb noves vistes sobre la vall, comencem el camí, amb una baixada impressionant, però les pujades que després trobem ens fan témer la tornada. Ens envolten falgueres enormes i arbres de fulles verdes que al final floreixen en punxes vermelles, el lehua. Quan a la fi arribem al mirador, a 1.306 m, no es veu res, perquè la boira ha anat pujant, just per compartir el moment amb 4 persones que hi ha arribat abans que nosaltres, per cert, un amb un trípode enorme i una càmera genial, que no li serveix de res.

La baixada no és tan difícil com ens semblava quan pujàvem, o sigui que bé. A baix al poble anem a dinar a la cerveseria Waimea Brewing Company. La recompensa justa a l’esforç.

Vegeu l’entrada on parlem de l’arxipèlg de Hawaii com a introducció.

 

 
Publicat dins de Excursions, Viatges, Viatges pel Pacífic | Etiquetat com a , , , , , , | 1 comentari

La sang de les flors

La sang de les flors

Novel·la situada a Pèrsia, a la dècada del 1620, durant el regnat del xa Abbas el Gran, que havia traslladat la capital del país a Esfahan.

La protagonista és una noia de 14 anys que viu en un petit poble; en morir el seu pare, ella i sa mare es posen sota la protecció d’un oncle llunyà, a Esfahan, dissenyador de catifes de la cort del xa, una de les arts que va promoure aquest rei. La noia demostra que sap nuar i dissenyar molt bé, però els esdeveniments a ca l’oncle l’obliguen a casar-se en secret amb un home ric, amb un contracte temporal de matrimoni, el sigheh, encara vigent avui dia. Dins la novel·la hi ha set contes intercalats, una tècnica literària emprada per autors iranians i que segons l’autora s’assembla a la superposició de motius a les catifes iranianes.

En acabar la novel·la encara no sabem el nom de la protagonista, fet expressament per l’autora, en homenatge a totes les dones artesanes anònimes que durant segles han fet catifes a l’Iran.

Molt ben documentat en el context històric i en el teixit de catifes, és un relat que a estones ens ha angoixat, per tantes desgràcies i tristeses, però alhora és un exemple de lluita per la supervivència d’una dona –d’unes dones- que no ho tenien gens fàcil.

Anita Amirrezvani, La Magrana, març 2008, 390 pàgines

Publicat dins de Llibres, Món àrab | Etiquetat com a , , , , , , | 2 comentaris

Bagdad, ciutat del miratge

Durant els anys cinquanta, quan regnava el rei Faisal II, a l’Iraq es va crear una Oficina per al Desenvolupament que projectà infraestructures i equipaments encarregats a arquitectes occidentals: Wright, Le Corbussier, Gropius, Sert, Doxiadis… L’assassinat de Faisal el 1958 tallà alguns d’aquests projectes i no va ser fins a finals dels vuitanta que Saddam Hussein va reprendre aquesta política: cridà Bofill i Venturi, entre d’altres, per projectar barris residencials i comercials i per participar en la construcció de la gran mesquita nacional. Amb les guerres, però, tornà a quedar aturat. Què en queda, de tot això?

Bagdad. Bridges

Bagdad. Ponts

L’exposició consta de maquetes de Bagdad i de projectes fets o no arribats a construir, alhora que es complementa amb un vídeo on participen entitats i persones de Barcelona i de Bagdad que han tingut relació entre les dues ciutats. Un pont, en resum, per unir una i altra ciutat per llaços d’història i de solidaritat.

Col·legi d’Arquitectes de Barcelona http://www.coac.net/Barcelona/



							
Publicat dins de Exposicions, música, dansa, Solidaritat | Etiquetat com a , , , | 2 comentaris

Orson Welles i Josep M. Pou

Orson Welles (1915-1985) va revolucionar el món de la comunicació. El 1938, des de la ràdio, va retransmetre La guerra dels móns amb tanta veracitat, que provocà el pànic entre els oients i els poders americans, en pensar que aquella invasió d’extraterrestres era de veritat. Al món del cinema, una de les millors pel·lícules que dirigí és Ciutadà Kane, estrenada el 1941. Com a actor, el coneixem en films tan memorables com El tercer home (1949). Sempre acabava les seves intervencions a la ràdio amb aquesta frase: “Su seguro servidor, Orson Welles”.

Aquest és el títol de l’obra per a teatre escrita per Richard France i que Josep M. Pou representa al teatre Romea. A l’escenari, veiem un estudi de gravació d’anuncis publicitaris per a la ràdio i un home de 70 anys complerts a qui se li han tancat moltes portes i sobreviu fent anuncis mentre espera l’ajuda econòmica d’Spielberg per tirar endavant el seu projecte de Don Quixot, estancat fa anys per falta de diners.

Al llarg de l’hora i mitja sense interrupció, Josep M. Pou, creix —encara més— físicament i com a actor, mentre veiem les contradiccions, els records, l’entrellat del món de Hollywood i de Welles, amb la seva vida privada, les llistes negres, o el petit mag que duia a dintre. Perfecta simbiosi Orson Welles-Josep M. Pou. Molt bo, també, l’actor Jaume Ulled, que encarna el tècnic de so de l’estudi de gravació.

Més sobre Josep M. Pou: http://www.josemariapou.com/cat/index.php
Publicat dins de teatre | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

La vall de Waipio. Hawaii

Vall Waipio Hawaii. Foto: gloriacondal

La vall de Waipio, a Big Island (Hawaii) és verda i humida. El desnivell del camí asfaltat per anar fins a la platja és del 25% i hi deixen circular 4×4. A baix, a tocar d’un riu ample i amb força aigua es pot acampar, amb permís. Cap a la dreta hi ha la cascada; cal caminar entre pedrots però val la pena, perquè és gran i arribes al peu mateix; la força de l’aigua, des de l’alçada que baixa, és terrible. Després anem cap al riu que separa aquest tros d’una ampla platja de sorra negra. No és profund, però l’aigua baixa amb molta força (sort que portem els pals i les sandàlies). A poc a poc, el passem. Ja a l’altra banda, es veu perfectament la cascada d’on venim. No hi ha ningú i les nostres ombres es reflecteixen a la sorra mullada. El riu és la frontera, i és que la gent que ve amb algun “tour” organitzat tenen  prohibit creuar-lo. Per terra, cocos, guaiabes, mangos, plàtans, pinyes i troncs d’arbres secs, caiguts. Caminem fins al final de la platja. Per aquesta banda es pot pujar a l’altra costat de la vall, però no ho fem perquè llavors el cotxe ens quedaria a la banda d’on hem baixat. Seiem al costat d’uns troncs caiguts. Intentem, debades, obrir un coco i ens remullem una mica. Potser ens hi hauríem estat més, però de l’interior es veien uns núvols negres que feien fressat i iniciem la tornada. De la platja al mirador hi ha 300 metres de desnivell, que anem pujant a poc a poc, defugint amablement l’oferta d’una furgoneta de pujar-hi. Quan arribem dalt, el guàrdia (que havia anotat en un registre que baixàvem) i dos companys ens aplaudeixen.

Cascada vall Waipio. Hawaii. Foto: gloriacondal

Mentre anem amb el cotxe cap a Honokaa a dinar, penso en un home sol que tot just quan nosaltres arribàvem a la platja, ell estava a punt de travessar el riu. Pantalons llargs, motxilla, gorra, d’uns cinquanta anys. No duia pals i feia equilibris per aguantar el corrent. Avançava lentament sense mirar enrera, els ulls fixos en el terra, els pantalons xops. Havia aconseguit travessar les aigües i va continuar caminant per la platja fins arribar a l’altra punta de la badia. Es va aturar un moment, va mirar amunt, va col·locar-se bé la gorra i es va eixugar la suor de la cara. Llavors, va iniciar l’ascensió pel camí que puja a dalt. No va mirar enrera.

L’excursió forma part del viatge a les illes Hawaii.

Publicat dins de Viatges, Viatges pel Pacífic | Etiquetat com a , , , , | 2 comentaris

El volcà Kilauea. Hawaii

Arribem a Catalunya i tot el gas i el foc que acumulava a la panxa el volcà Kilauea (Hawaii) quan vam ser-hi una setmana abans, va esclatar.

A Big Island hi ha dos volcans actius, el Mauna Loa, que fa 4.100 metres i el Kilauea. Aquest segon ha anat creant diversos cràters dels quals, dos estan ben vius: el Humaumau (la 1a explosió va ser fa 84 anys)i el Pu’u O’o (fa 25 anys). Des d’aleshores no han parat.

Volcà Kilauea. Hawaii. Foto: gloriacondal

Al cràter Pahuai hi ha un trencant que duu a un pàrquing final i d’allà es pot caminar fins al mirador del Pu’u O’o. Cau una pluja fina que ens va calant i hi  ha força boira. Caminem sobre lava envoltades d’algunes falgueres no gaire grans i arbres “lehua.” Paisatge de desolació. No podem anar a Napau perquè cal un permís especial. Comencem a pujar entre una zona arbrada fins dalt; se suposa que es veu el cràter actiu del Pu’u O’o, però la boira ho impedeix. Estem soles. El vent xiula entre els arbres. No hi ha fantasmes però sí un cert desassossec. No és l’única caminada que fem. Un altre dia anem al Kilauea Iki trail: caminem sota falgueres d’un bosc nadiu, baixem al cràter, a 122 m, passem pel mig, entre lava trencada (del 1959) i fumaroles, impressionant. A l’altra banda, pugem novament. Trobem alguna gent, poca, i comença a caure una pluja fina (de fet, tota l’estona ha estat núvol). Quan tornem a ser a dalt, a l’altra punta, calculem que hem trigat unes dues hores (6,4 Km) caminant tranquil·lament i observant.

Kilauea Iki Trail. Hawaii. Foto: gloriacondal

Des del Centre de Visitants es pot caminar als bancs de sulfur i arribar a l’observatori; no es podia circumval·lar la carretera de la caldera perquè els nivells de les emissions de gas eren superiors al permès; per tant, des del museu Jagger calia donar la volta avall.

Fumaroles Kilauea. Hawaii. Foto: gloriacondal

Un altre dia baixàrem la Chair of craters road, amb paisatges de lava vessades entre el 1969 i 1974 i de cràters a banda i banda; la carretera té 30 Km i baixa un desnivell de 1.128 metres.  Paisatge fantasmagòric. Arribem a mar; al final hi ha la llengua de lava que l’abril de 2003 va tallar-la. Al fons, la columna de fum del Pu’u O’o; el contacte de la lava calenta amb la fredor de les aigües, produeix una fumarola i de nit, es pot veure una certa resplendor. La deessa Pelé, que segons els hawaians viu aquí, va esperar que nosaltres fóssim a casa per vomitar gas, foc i fum. El cràter esclatà de nou en una simfonia de colors que nosaltres ens hem hagut de conformar veient per TV i per la webcam del parc. Però hi vam ser!

Llengua de lava. Hawaii. 
Foto:gloriacondal
Publicat dins de Viatges, Viatges pel Pacífic | Etiquetat com a , , , , | 3 comentaris

Hawaii. Enmig del Pacífic

Cascades Akaka. Hawaii. Foto: gloriacondal

Costa arribar a Hawaii. Gairebé 24 hores viatjant, amb 12 hores de diferència. Tres vols diferents des de Barcelona, amb les humiliacions permanents dels controls de seguretat.

1–2 minuts

Vam anar a dues illes del Pacífic, pel nostre compte: Big Island, la més nova i situada al sud i Kauai, la més vella i situada al nord (volgudament, vam esquivar Honolulú).Varietat de microclimes amb boires sempre presents. Pluges intenses o cels tapats dies seguits. Flora i fauna espectacular (90% endèmica). Volcans encara en activitat i quilòmetres de terra coberts de lava.

Arbre gegant. Kauai. Foto: gloriacondal

Pesca, fruits, cultius, indústria de transformació (alimentària, fusteria…). Turisme nord-americà i japonès. Grans complexos hotelers en llocs puntuals i minoritaris on el sol està assegurat i les platges són de postal (palmeres i sorra blanca), però també possibilitats de càmping i d’allotjaments més modestos, com motels i B&B. Gent que sembla feliç, poc agressiva, neta, que viu en cases de fusta envoltades de gespa i els agrada anar de picnic a la muntanya o a la platja. Una llengua minoritària en recessió que s’ensenya en algunes escoles. Tothom té cotxe. Pots jeure en una platja i trobar-te una foca monja de veïna. Pots entrar a la mar i trobar-te una tortuga gegant. Pots veure falgueres que sobrepassen l’alçada de les cases. Un aeroport, el de Kona, sense edifici (costa imaginar, oi?). Mangos, papaies, cocos i plàtans en una platja deserta de sorra negra. Un altre món.

Aeroport Kona. Hawaii. Foto: gloriacondal

A Big Island hi ha el volcà Kilauea. Per sí sol ja val la pena volar a aquesta illa. També ens va encantar la Vall de Waipio. Podeu, a més, trobar l’excursió que vam fer al canó de Waimea, a l’illa de Kauai, la que es troba al nord de tot l’arxipèlag de Hawaii.

Kauai. Posta de sol. Foto:gloriacondal

Valoració: 1 de 5.
Publicat dins de Viatges, Viatges pel Pacífic | Etiquetat com a , , , , , | 3 comentaris

Aliments i negoci

L’últim any  els preus dels cereals i el gra bàsic han pujat més d’un 50%. Anuncien que l’escalada afectarà directament 850 milions d’éssers humans i que caldrà la mobilització de recursos internacionals que puguin pal·liar aquesta situació, amb especial atenció a la població infantil. Però el fenomen de l’alça de preus no és conjuntural. Fa anys que les polítiques internacionals de producció d’aliments van optar per privilegiar un model de producció basat en l’ús intensiu de terres i químics orientat a l’exportació. Les institucions internacionals han privilegiat el suport a la indústria de l’agronegoci amb reduccions aranzelàries als seus productes i amb la prohibició als governs dels països empobrits de protegir i subvencionar les seves produccions.

Hem vist créixer els beneficis de les multinacionals del sector alimentari, alhora que els productes locals desapareixien progressivament dels mercats i milions de camperols eren expulsats dels circuits productius. El 75% de les persones més empobrides del planeta, que sobreviuen amb menys d’un dòlar diari, són més de 980 milions, viuen directament del seu treball en el sector alimentari. I les polítiques públiques estan condicionades per acords comercials dictats pels lobbies de les multinacionals i imposats pels governs dels països industrialitzats.

Les polítiques agrícoles i ramaderes dels EUA i la UE segueixen la mateixa lògica, malgrat les denúncies fetes contra aquest tipus de subvencions que arruïnen les oportunitats de producció local. Els últims anys, la comunitat internacional no pren decisions per aturar el malbaratament energètic, sinó que promou i subvenciona les mateixes companyies perquè destinin una part dels seus cultius a la fabricació de combustible. L’última de les causes que s’uneixen a aquesta escalada, és el predomini de les inversions financeres en el sector agroalimentari, que han contribuït a elevar els preus finals dels seus productes.

La Cimera de la FAO a Roma tan sols ha estat capaç d’acordar que els programes de les institucions internacionals comprin, a preu d’or, la producció excedent que les companyies ja tenen emmagatzemades per oferir-la, al mateix temps que eviten que baixin els preus en el mercat internacional. Els països tenen dret de protegir les seves produccions i mercats alimentaris. Calen polítiques fiscals en el mercat financer global, que puguin gravar les especulacions financeres. Davan l’actual crisi alimentària ens preguntem quines són les societats que estan obtenint guanys. Exigim dels nostres governs mesures inequívoques que penalitzin aquests negocis i legislacions que protegeixin la producció alimentària mitjançant la protecció de la pagesia, els circuits curts de comercialització i les necessitats dels mercats locals.

Federació catalana d’ONGD (extret de l’Aliança Espanyola contra la Pobresa)
Aquest és el bàner que sortia fa uns dies a la pàgina del correu de yahoo.

 

Publicat dins de Solidaritat | Etiquetat com a , , | 1 comentari

Antígona

L’antic hospital de la Santa Creu construït en temps de Martí l’Humà i acabat el 1414, es converteix en espai teatral. Els malalts i les monges que en tenien cura han desaparegut per col·locar-hi els protagonistes d’una tragèdia grega que manté la seva actualitat: la lluita per la dignitat, la dona enfront les lleis i les normes, les guerres i el poder. L’ espai on es fa aquesta representació especial és una nau gòtica, preparada en dues fileres per a 140 persones, una davant de l’altra, on els actors i actrius actuen al mig, a pocs pams dels espectadors, com si fossin membres de l’assemblea del poble.

És difícil posar a l’abast de l’espectador actual l’Antígona de Sófocles, escrita cap el 442 aC, perquè molta gent no coneix els complexos entramats de les tragèdies gregues i d’Èdip, el malaurat rei que va fugir de Tebes i deixà els seus fills Eteocles i Polínices en el tron perquè el succeïssin. Però el primer, quan li toca cedir el pas al seu germà, no ho vol; aquest fuig a Argos, aconsegueix l’ajuda del rei d’allà i retorna per aconseguir-lo. En la batalla, els dos germans moren. El nou rei, Creont, fa enterrar amb tots els honors el primer, i prohibeix l’enterrament del segon. Llavors, la seva germana Antígona, desobeint totes les ordres, l’enterra i Creont la condemna a mort. Aquesta és la història, que ens arriba en un guió mol assequible –potser una simplificació discutible-, dirigida per Oriol Broggi. Els actors, encapçalats per Pep Cruz i Clara Segura estan molt bé. Magnífic i de pell de gallina el cant final, amb música de “Sto Perigiali” (A la riba del mar) de Theodorakis, que us recomanem que escolteu.

 

Publicat dins de teatre | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari