La primera impressió és de molt turisme. El carrer Papadiamantis és comercial, amb botigues i bars (l’illa és la pàtria de l’escriptor Alexandros Papadiamantis, que morí el 1911). La capital està situada en una ampla badia protegida per uns quants illots, amb una petita illeta al centre, Burtzi, unida a terra ferma. La vegetació és abundant i es veuen pins fins arran mateix d’aigua. Al port hi ha tavernes, botigues de lloguer de vehicles, quioscos i, amarrades, a la banda dreta de Burtzi, barques que fan excursions. Α l’esquerra, el moll per a vaixells i més enllà, els iots. Molt a prop d’on amarren els vaixells hi ha un quiosc on coordinen el lloguer d’habitacions, tot i que de vegades, les mateixes mestresses van a l’arribada del vaixell a buscar clientela directament. No és imprescindible llogar cotxe, perquè hi ha força busos.
Forma part de les Espórades petites i és la més turística. La capital es troba en una ampla badia protegida per uns quants illots, amb una illeta al centre unida a terra, amb un petit centre cultural i un cafè sota els pins. Un avió està arribant i vola tan baix que sembla que hagi d’aterrar a l’aigua però no, la pista es troba a cinc metres del mar, al final de la badia, una il·lusió òptica.
Ens allotgem a la Pensió Laïs, recomanable. El monestir d’Evangelistria jugà un paper fonamental en la guerra de la independència. El 1807 hi van hissar la bandera grega per primer cop. S’hi ha d’anar. La platja més famosa és la de Kukunariés de sorra fina, amb una llacuna, un riuet i parc natural. A prop, la platja de Banana (al davant, la península del Pilion). A l’altra banda de l’illa caminem mitja hora per dins d’un bosc des de la parada del bus fins a 3 platges: Agistri, Elias i Mandrakis, amb grans dunes, un lloc ideal per surf.
Val la pena agafar una barca que voreja la costa; passem per l’illot d’Aspronissos, la platja de Xanemos, la de Galázia Spiliá i arribem a Lalária, on només es pot arribar per mar, de pedretes, aigües turqueses, genial. Després arribem a la platja de Kastro; a dalt del turó hi ha les ruïnes de l’antiga capital de l’illa; la vistaa 2 bandes, divina. Com a totes les Esporades, hi plou! (són les úniques illes on ens hem trobat pluja abundant el mes de setembre).
Al llarg de l’hora i mitja sense interrupció, Josep M. Pou, creix —encara més— físicament i com a actor, mentre veiem les contradiccions, els records, l’entrellat del món de Hollywood i de Welles, amb la seva vida privada, les llistes negres, o el petit mag que duia a dintre. Perfecta simbiosi Orson Welles-Josep M. Pou. Molt bo, també, l’actor Jaume Ulled, que encarna el tècnic de so de l’estudi de gravació.
