Gloria Condal

Visitem la ciutat alemanya de Weimar i també aprofitem per conèixer Erfurt, Eisenach i Leipzig, amb tren.

Amb 65.000 habitants, és una de les ciutats alemanyes més joves, perquè hi ha la Universitat de la Bauhaus, que atrau nombrosos estudiants estrangers. L’edat d’or de Weimar va ser el XVIII i XIX, amb la presència de Goethe, Schiller, Herder…, però List, Bach i Nietzsche hi van fer estades. Una part important del seu terme municipal és zona verda, amb un gran parc enmig de la ciutat on sempre hi ha gent passejant o corrent. Té teatres, cinemes oficials i alternatius, esglésies, museus i nombrosos cafès i restaurants. Els noies i noies que viuen a la residència d’estudiants paguen poc u poden menjar al menjador universitari a un preu baix, bastant sorprenent en un país amb un nivell de renda més alt que el nostre.

Un dia caminem fins al palau de Belvedere a uns 6 km. En els primers jardins hi ha el cementiri soviètic; a la reixa de ferro, una estrella roja; en un lateral, la falç i el martell. El palau (Schlöss) és maco i es pot visitar. Té dos edificis laterals del mateix estil, on hi ha dependències de l’escola de música, que també ha construït un nou edifici, perfectament integrat al paisatge. Una altra zona verda és el bosc i parc de Tiefurt. seguint el riu en direcció contrària de Belvedere, un llogarret plàcid amb església, palauet, restaurant i quatre cases.

Dins la ciutat, places i carrers amb noms de músics i filòsofs, imponents edificis que són museus o escoles de música, un altre palau (Stadtschloss), també centre de cultura, o la Biblioteca Anna Amalia, un lloc molt especial, on veiem l’exposició temporal Galilei, Goethe and Co sobre llibres autògrafs. La darrera cosa que fem és anar al Teatre Nacional (on el 1919 es proclama la República democràtica) a veure Les noces de Fígaro.

Però també hi ha barris força degradats, on viu gent pobre i poc integrada; molts són producte de la RDA, gent grisa, sense llum als ulls, se’ls veu tristos i arrossegats, que no entenen això dels centres comercials, com si encara no haguessin paït que allò es va acabar. Per cert, a 10 km de Weimar hi ha el camp de concentració de Buchenwald. Quan el malson nazi es va acabar, els soviètics van fer servir les mateixes instal·lacions (del 1945 al 50) per tancar-hi exnazis i dissidents. Un pastor evangelista, per exemple, era sospitós pel simple fet de tenir religió; a la seva filla, a l’escola li deien “subversiva” quan encara no sabia què volia dir aquesta paraula, i no va poder estudiar a la universitat, perquè “no era de fiar”.

La capital de Turíngia és Erfurt, que té 200.000 habitants i un nucli històric important. Hi arribem amb tren i anem cap al centre, per la plaça Anger i el pont Schösser, on hi ha un molí, fins a la plaça de l’Ajuntament. Des de la plaça Dom, quan alcem la vista veiem, imponent dalt d’un turó, la catedral, i al costat, l’església de Sant Severí. Per cert, una catedral de formes estranyes, ja que es veu del darrera i té una façana lateral doble a partir d’un vèrtice, en un lateral. A l’altra banda, molt amunt, hi ha la Ciutadella Petersberg, una fortalesa amb túnels i una església romànica. Des de la plaça de l’Ajuntament, cap a l’altra banda, s’arriba al pont de Kramer, un antic pont de mercaders amb botigues. La ciutat és encantadora, amb edificis, façanes i botigues.

A uns ¾ d’hora hi ha Eisenach, famosa per dos personatges, Luter i Bach. Passem per la casa de Luter, al centre del poble, però el més potent és el castell que hi ha dalt de tot la ciutat, on també va viure i escriure. La ciutat té l’honor d’haver estat el lloc on va viure Bach. En una petita plaça hi ha la seva casa natal i el museu, un edifici modern, molt ben muntat des del punt de vista musical i didàctic. En una cafeteria de la mateixa plaça mengem un goulash de carn amb col, pastanaga i dues grans boles de patata, típiques de la regió (goulash kloser Turingern).

Fora ja de la regió vam fer una escapada a Leipzig, amb fama d’underground, a la regió de Saxònia. Hi arribem a través d’ondulacions suaus de camps plantats de cereals que comencen a créixer, alguns riuets, restes de castells i poblets. Una mica abans d’arribar-hi, grans fàbriques abandonades, del període soviètic, ara amb vidres trencats i grafits. L’estació central, construïda a principis del XX és la més gran d’Europa, diuen. Hi ha un parell d’esglésies importants, la de S. Nikolai i la de S. Tomàs, on Bach fou mestre de cor, i hi és enterrat; encara ara, aquest cor de joves és famós arreu. També hi ha un grup de galeries antigues d’art déco, les Specks Hof, les Mädlerpassage i un soterrani de voltes del XVI, Auerbachs Keller, inmortalitzat per Goethe al Faust, ara restaurant, on dinem. Fem el cafè no gaire lluny, al Riquet Cafè, d’estil vienès, modernista. Per carrers i places, instal·lacions (arbres amb bufanda, cadires en un escenari…). A la plaça Burg, una llarga torre i l’Ajuntament renaixentista. D’aquí arribem a la plaça Augustus on, en una banda hi ha l’edifici de l’òpera i en l’altre, el de l’orquestra simfònica, una de les més ben valorades del país. Ens crida l’atenció, a la mateixa plaça, la construcció d’una secció de la universitat en una antiga església gòtica, que han remodelat completament tot respectant el rosetó i alguns vitralls.

Tot ens ha encantat, però només per veure Weimar, ja val la pena venir aquí. Ens hem allotjat en un petit pis del centre, sense pretensions, però correcte: Altstad Ferienwohnung, Jacobstrasse, 42.