Amsterdam

Publicat el 18 Març 2012 per Gloria Condal

Barri Roig. Amsterdam

He tornat de nou a Amsterdam i ens hem allotjat a l’HotelCitizenMAmsterdamCity, un lloc informal, simpàtic, de disseny. Només teníem un cap de setmana però ha estat aprofitat. De nit, a Leidseplein, una plaça animanda, amb el Teatre municipal (un edifici de rajola roja) i l’Hotel American. En una cantonada, la nova botiga Apple.

Hotel American. Amsterdam

Hotel Citizen. AMsterdam

Amsterdam és una ciutat assumible i fàcil de visitar. Un nucli antic, canals concèntrics, una esplanada amb els museus més importants… i tramvies que et porten fàcilment a tot arreu. El matí de dissabte, des de l’Estació Central, d’estil renaixentista neerlandès i elements gòtics, caminem fins al barri de Jordaan, amb els canals de Prinsen, Keizer, Heren i Singel, per aquest ordre. Tranquil, bicis, l’església del Nord, el mercat, canalets com Egelantiers i Bloem, encantadors, un flamenc que passeja per la vorera, un cigne que llisca per les aigües quietes… i arribem a l’Església de l‘Oest on hi ha enterrat Rembrandt, a prop de la casa d’Ana Frank.

A la plaça del davant hi ha el monument als lluitadors pels drets gais. Caminem cap a la plaça Dam tot veient el Palau reial pel darrera; abans, però entrem a un edifici neogòtic, ara centre comercial, MagnaPlaza; després entrem a església nova NieuweKerk d’estil gòtic, amb grans columnes, vitralls i una trona de fusta potent. Des del centre de la plaça, veiem el Palau reial, del XVII, construït sobre pilones de fusta; això és el centre neuràlgic de la ciutat, una mena de plaça Catalunya de Barcelona. Passegem per Kalver, el carrer de vianants més concorregut de la ciutat i en un racó amagat hi ha el Beateri, un pati envoltat de petites cases on vivien dones de forma comunitària (ara és una mena de residència per a dones solteres).

Beateri. Amsterdam

Vorejant el Singel arribem a la torre Munttoren, i anem cap al mercat de flors, a la riba del canal Rokin. Després de dinar anem al Barri Roig: una botiga de roba interior picant, una altra de condons, molts grups d’homes amb els ulls oberts, rient… carrerons estrets on ni tan sols pots estirar els braços, amb els aparadors amb la mercaderia: noies. Trist, però millor legal.

Barri Roig. Amsterdam

Caminem fins al port i anem al museu NEMO; després tornem cap a Montelbaanstoren una torre que formava part de la muralla de la ciutat i continuem cap a plaça Nieuw, on hi ha la casa de les Peses, De Waag. Canviant de barri, pugem fins al canal Amstel per veure el pont més famós, Magere Brugun dels 1.820 ponts, com els que pintava Van Gogh. Per error, agafem un tramvia en direcció oposada i ens trobem a les illes de Java i KNSM, gairebé sense gent. Aquell vespre sopem al cafè de l’Hotel American (fa anys només hi vaig prendre un cafè, una mica hem prosperat!).

Canal. Amsterdam

L’endemà anem al Muziektheater, el teatre d’Òpera i Dansa, al costat de l’Ajuntament. Un rètol anuncia el camí per a bicis des d’Amsterdam fins a Brussel·les. Molt bé! A l’esplanada dels museus, envoltats de cases luxoses de venda i exposició de diamants hi ha el Rijmuseum i el Van Gogh (aquest cop no hi entrem). El darrer barri que visitem és el de Pijp, un lloc multicultural i animat, però sense gaire ambient, i el mercat d’Albert Cuyps just tanca els diumenges.

Tulipes al mercat flotant de les flors. Amsterdam

Tota la gent que hem trobat (persones que ens veien mirant un mapa i s’oferien a explicar-nos, cambrers, gent de l’hotel…) és amable. Feia 30 anys i m’ha tornat a encantar. És una ciutat relaxant, culte, oberta, amable.

Publicat dins de Viatges, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , | 2 comentaris

Intocable

Publicat el 17 Març 2012 per Gloria Condal

“On trobaràs un tetraplègic”? pregunta Driss a Philipe: “Doncs on el vas deixar”!

L’intocable

Així comença aquesta pel·lícula on trobem dos mons oposats i diferents, el d’un aristòcrata tetraplègic i el d’un xicot d’un barri d’immigrants de París, que és contractat a prova per tenir-ne cura. I, amb ganes de viure el primer, i sense complexos ni manies el segon, comencen a canviar de vida, cadascun a la seva manera.

Els guionistes i directors, Eric Toledano i Olivier Nakache han partit d’una història real per fer una comèdia dramàtica on exposen sense traumes ni tristeses la relació d’un i altre.

François Cluzet en el paper de Philipe (ja el coneixíem de Petites mentides sense importància), i Omar Sy, que dóna vida al cuidador, saben estar en el punt, cadascun el que li toca. La banda sonora pertany, també, als dos mons; així, passem de Chopin i Vivaldi a cançons de la banda Earth Wind & Fire, com Setembre i Boogie Wonderland. També ens ha agradat la fotografia, especialment en els paisatges exteriors.

Ens ha agradat. Hem sortit del cine bé, amb optimisme, contentes de veure com es pot lluitar amb alegria.

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Les Foradades

Publicat el 11 Març 2012 per Gloria Condal

Torroto. Serra de l’Obac

Partim de la Casanova de l’Obac, un antic mas vitivinícola propietat de la Diputació, a la carretera de Rellinars (B-122, km 10), on deixem els cotxes. Caminem per una pista fins a la indicació de Pou de glaç i Torrota i pugem per un sender costerut cap amunt, on gaudim de magnífiques vistes de Montserrat i els Pirineus. Continuem per la carena fins arribar al turó de la Carlina i a la Roca del Corb. Tenim al davant Sant Llorenç del Munt i veiem, a baix, la Barata.

Panoràmica des de la Roca del Corb. Serra de l’Obac

Anem cap al puig Codina i d’aquí, entre mates de gatosa florides, romaní, farigola, cirerers d’arboç, estepes blanques i borreres… i moltes altres herbes, arribem a la pista que puja fins a un dipòsit d’aigua i una bassa.

De la rcoa del Corb a la roca Codina. Serra de l’Obac

Allà prenem el camí de la dreta, que baixa per una canal, en direcció Montserrat. El camí duu a una zona oberta a prop d’uns pins. A sota, i a pocs metres, a l’esquerra, trobem uns cingles amb uns forats a les roques, que permeten entrar-hi uns metres. També tenen vies d’escalada.

Les Foradades. Serra de l’Obac

Són conglomerats de dos tipus, de matèria argilosa i de matèria calcària, visibles per la diferència de colors.

Les Foradades. Serra de l’Obac

Al llarg dels anys l’aigua s’ha anat colant per les escletxes i quan li ha calgut sortir a l’exterior, ha provocat aquests forats, que tenen una llargària d’uns 25 m. A dins hi ha algunes estalactites.

Entorn de les Foradades. Serra de l’Obac

Tornem al punt inicial per la pista, amb vistes, tot i que les muntanyes de Montserrat, com la resta de paisatge, estan envoltades d’una calitja de misteri. Fem unes cerveses i clares al restaurant de la Pastora, gaudint del sol i de la companyia, que no té preu.

Serra Obac

Des de l’interior de les Foradades

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

Hauria volgut ser egipci

Publicat el 29 febrer 2012 per Gloria Condal

“Si no fos egipci, hauria volgut ser-ne”, una citació de Mustafà Kàmil que dóna títol al recull d’una novel·la curta i 16 contes d’Alaa Al Aswani, l’autor de l’Edifici Iaqubian, que el va donar a conèixer arreu del món i que, a petició dels editors, va elaborar amb material previ que tenia escrit.

Alaa Al Aswani

Portada del llibre Hauria volgut ser egipci

En el pròleg, Aswani insisteix en què no s’identifiquin el que fan o pensen els seus personatges amb ell mateix. “La literatura és l’art de la vida. Bona part del plaer que dóna ve del fet que atia el poder de la imaginació”. I acaba dient que no es confongui la realitat i la ficció, el treball literari i l’estudi sociològic. Perquè a Egipte és el que han fet amb ell: identificar-lo amb els personatges, sense voler saber que tenen una vida independent de la dels autors. I explica que no li van voler publicar el relat Els papers d’Issam Abdalati perquè no era edificant, la història d’un funcionari gris i crític amb tot el que l’envolta (un pare frustrat, la mare i l’àvia que no paren…) enlluernat per la cultura occidental: l’art, la premsa… fins que apareix una dona, blanca i se n’enamora. O només són imaginacions seves?

De la resta de relats destaquem El marmitó, la història d’un jove que estudia dur per arribar a ser cirurgià, però quan comença les pràctiques es troba un cap prepotent que li fa la vida impossible. Després de tanta lluita no vol defallir. Així no poden veure res, la història del senyor Guda, que només té tres velles camises per anar a l’oficina, fins que un dia la seva dona li diu que ha estalviat per comprar-ne de noves i van a Port Said a comprar. Però a la duana comença a suar i suar. Senyor responsable de l’aire condicionat de la sala és un relat sobre la matança de Jenin, explicat en primera persona per algú en una sala on fa molta calor.

La resta de relats tenen característiques comunes als anteriors: funcionaris que no tenen feina, corrupció profunda, frustració de gent que ha acabat carreres universitàries i no tenen feina, desesperança, hipocresia (que bo i irònic el relat Recances del Haff Àhmad!)

En resum, el recull és interessant, tot i que es nota que són treballs anteriors al feliç i aconseguit Edifici Iaqubian.

Alaa Al Aswani. Traducció de Jaume Ferrer. Edicions de 1984. Mirmanda, Barcelona, 2011. 247 pag.

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Il barone rampante. (El baró rampant)

Publicat el 8 febrer 2012 per Gloria Condal

Arbres

Què en pensaríeu d’un llibre el protagonista del qual és un noi que decideix viure en un arbre? I si sabéssiu que mentre hi és, s’enamora, ajuda molta gent, apaga incendis, s’enfronta a pirates, planeja obres d’urbanisme, llegeix, es fa amic de lladres… i molt més?

Portada de Il barone rampante

Aquesta és la història de Cosimo, explicada per un narrador, el seu germà Biaggio, fills d’un baró en l’època de l’imperi de Napoleó, escrita per Italo Calvino.

Cosimo, a Il barone rampante, es rebel·la contra les regles i costums de la família; dels arbres estant, crea un món particular, lluny dels tràfecs familiars, des d’on mira, però també participa a la seva manera, dels esdeveniments del món.

Calvino na néixer a Cuba el 1923, de pares liberals, i va morir a Siena el 1985. Va ser un home compromès amb el seu temps, en la política, la societat i la literatura.

Il barone rampante, Mondadori, 1993, Milà, 267 pàg. (en italià)

 

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , | 2 comentaris

Els descendents

Publicat el 24 gener 2012 per Gloria Condal

Al film, George Clooney dóna vida a un home obsessionat per la seva feina d’advocat, que li absorbeix gran part del seu temps, i deixa de banda la dona i les filles, de 10 i 17 anys (bon treball de la jove Shailene Woodley). La seva dona es busca la vida fora, amb esports de risc i un amant (l’home ho sap quan li diu la filla gran, amb la dona amb coma a l’hospital, a causa d’un accident). D’altra banda, els seus parents el pressionen perquè vengui uns terrenys familiars a l’illa de Kauai. No sap què fer amb les filles i afronta el procés de dol fins que desconnecten la dona. Es barregen el sentit de l’humor, situacions còmiques, dramàtiques i l’absurd. L’advocat és descendent de l’antic rei de l’illa, Kamehameha i ell és un hapahaole (un mig blanc) que no és conscient de la seva identitat cultural fins que dóna un cop de puny damunt la taula per dir que no vol vendre les terres verges dels seus avantpassats per fer-hi camps de golf i hotels de luxe.

Amb guió i direcció d’Alexander Payne (el mateix d’Entre copes), basada en una novel·la de l’escriptora hawaiana Kaui Hart Hemmings, Payne no volia donar una visió turista de l’arxipèlag. “Els meus amics creuen que perquè visc a Hawai estic al paradís, com si estigués de vacances permanents”. I ho aconsegueix molt bé, perquè no sempre hi fa sol, ni està ple de discoteques ni tot es tan fàcil. I des de l’illa on viuen, Oahu, on hi ha els llocs famosos, com Honolulu, es desplacen a Big Island o Hawaii, l’illa més al sud, i a Kauai, la que es troba més al nord, on es viu la barreja de cultura americana i hawaiana, i els paisatges són verges. Per això la van rodar en pantalla panoràmica, per donar més vida al paisatge. George Clooney ho fa molt bé i la selecció de músiques hawaianes, un plaer.

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

The Iron Lady

Publicat el 21 gener 2012 per Gloria Condal

Des de la soledat de la exlíder i la pèrdua de memòria, el personatge rememora els episodis més significatius de la vida de Margaret Tatcher: la infància i joventut a la botiga de queviures del seu pare, els estudis de Química a la universitat, el casament amb Denis, que juga un paper de complement i contrapès a les seves dèries, la seva llicenciatura en Dret, l’elecció el 1979 com a Primera Ministra del Regne Unit, el primer cop que ho aconsegueix una dona, sempre envoltada d’homes. I el context contra el que va lluitar: el conflicte armat de l’IRA, a Irlanda, les vagues de reconversió de la mineria, la guerra de les Malvines i, finalment, el Poll-Tax, l’impost a les propietats, que va fer esclatar la protesta, no només a fora, sinó dins el seu propi partit, el 1990, per culpa de la qual, va haver de dimitir.

Margaret Tatcher

La mateixa directora que va dirigir Mamma mia, Phyllida Lloyd, dirigeix The Iron Lady, on Meryl Streep dóna vida a la política conservadora, un paper radicalment diferent d’aquella mare d’una noia que no sap qui es el seu pare, a Grècia.

Però el film no parla de política, sinó que hi llisca per sobre. Importa més la dona que la política. Tot líder té ideals, contradiccions, dubtes, encerts i errors. I això és el que veiem. Amb un perill clar, que acabem perdonant-li molts dels seus pecats, perquè ho veiem de prop, des de la intimitat. Veiem les dones enmig un món d’homes, l’aïllament, la tenaç defensa de les seves idees. I un aspecte segurament cert, quan ella ataca els companys perquè volen “ser” en lloc de voler “fer”. Ella no és a la política per figurar, ni per guanyar doblers, sinó per posar les seves idees a la pràctica. Ni la mà ni la veu li tremola. I perquè ho sabem, més que no pas perquè ens ho digui la pel·lícula, recordem els vaguistes de fam irlandesos que van morir sense que ella mogués un dit. O els milers d’argentins morts en una guerra que van començar els seus dictadors. “Enfonseu-lo”, crida Tatcher als generals, quan valoren què fer davant els vaixells argentins…. i tantes coses més. No s’hi entra, en tot això.

The iron Lady

Merly Streep broda el seu paper, així com Jim Broadbent en el paper del seu marit.

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

The artist

Publicat el 8 gener 2012 per Gloria Condal

Pel·lícula muda en blanc i negre situada a Hollywood el 1927. El protagonista és un actor anomenat George Valentín (Jean Dujardin), famós i celebrat. Però l’arribada del cinema sonor marca la fi de la seva carrera, perquè no s’hi adapta. En canvi, l’actriu Peppy Miller (Bérénice Bejo), a qui ajuda a promocionar-se al principi de la seva carrera, comença a pujar fins a triomfar en el cinema sonor. Dos destins que coincideixen en un temps i espai concret, i que es van separant. Ell es queda sol i sense diners, cau en l’alcoholisme, i només la persistent ajuda de la noia, aconsegueix, al final de tot, treure’l del pou negre on ha caigut.

Podríem dir que és la història d’un home que no se sap adaptar als canvis, que no accepta les innovacions, que es pensa que el món on viu sempre romandrà al mateix lloc. Però les coses canvien; si als anys trenta del segle XX ja ho feien, més ho fan als inicis del segle XXI. De fet, la tecnologia, els treballs, els estudis, l’economia… canvia tant i tan de pressa, que ens cal anar amb els ulls oberts i la llengua fora per no quedar-nos en la cuneta. A The artist, el protagonista té sort de trobar una noia que recorda com la va ajudar, li reconeix el que va aportar, se l’estima i lluita contra el seu orgull que no li permet canviar… No tothom, a la vida, té tanta sort.

La feina del director, Michel Hazanavicius, és d’una valentia total per gosar fer un film com aquest i aconseguir enganxar l’espectador. Bona també la feina dels dos protagonistes i de James Cromwell en el paper de fidel xofer, primer d’ell, després d’ella.

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , , , , | 2 comentaris

Petruixka

Publicat el 8 gener 2012 per Gloria Condal

D’una peça per a piano escrita per Stravinsky el 1910, va passar a ser una partitura per a un ballet l’any següent, la del titella Petruixka, enamorat de la ballarina, de qui també n’està enamorat el titella del moro. Finalment, la rivalitat esclata entre els dos titelles i el moro mata la ballarina. El Mag fa veure a la gent de la Fira que només era un titella, però el fantasma de la noia reapareix i fa pam i pipa al Mag. Tot i ser titelles, han pres vida i tenen sentiments. Com explica la guia didàctica del Liceu elaborada per a aquest espectacle, la música té l’origen musical en una composició que enfrontava el piano a l’orquestra com una forma d’enfrontar l’individu a la societat, o sigui, Petruixka al món.

L’espectacle és un treball conjunt del Liceu, IT Dansa i La Companyia del príncep Totilau. L’escenografia, de Marc Hervàs, és d’una plàstica precisa i viva. Els llums de colors de la fira, els vestits dels titelles i dels personatges, el cavall blanc… llàstima que la música que sentim, interpretada per l’Orquestra del Liceu, sigui enregistrada! Pobres músics, que al final només els voldran per fer l’enregisgrament un primer cop i després els engegaran a pastar fang…

Publicat dins de teatre | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

El pacient anglès

Publicat el 6 gener 2012 per Gloria Condal

Quatre personatges coincideixen en una vil·la mig derruïda de la Toscana al final de la Segona Guerra Mundial: Hana, Caravaggio, Kip i el pacient anglès. La primera és una jove infermera canadenca que treballava a l’Hospital de Sta. Chiara de Pisa, on va veure morir i patir molts soldats. El pacient anglès, de qui no sap ni el nom, és un home amb el cos cremat, que ella creu que no resistiria un viatge a cap altre lloc; per això, quan els metges i infermeres que s’estan estan a Vil·la Sant Girolamo se’n van amb tots els malalts, ella decideix quedar-se allà, sola, per tenir cura d’aquell home. Més endavant apareixen Caravaggio, un vell amic del seu pare i antic espia i, finalment, Kip, un desactivador de mines i bombes d’origen sij, al servei dels aliats.

Desert. Foto: gloriacondal

Hana ha vist tant sofriment que es limita a sobreviure. El pacient no recorda res, però Caravaggio (que roba morfina del cremat per sobreviure ell mateix) s’encarrega d’anar-li traient informació perquè sospita qui és. Kip se’n va cada matí a desactivar bombes i retorna cada vespre; en ell, Hana hi troba la tendresa que li serveix per respirar. Tots quatre estan sols, i el relat va recomponent les històries de cadascú, especialment les de Kip i el pacient cremat, en una retrospectiva de mosaics, peces i records inconnexos que ens cal anar posant en el seu lloc: el pacient anglès va patir un accident aeri i està basat en una persona real, Almasy, un explorador i egiptòleg que durant la guerra va treballar per Abwerh i va col·laborar amb Rommel a l’Àfrica. Abans, havia treballat amb el britànic Clifton, que feia mapes topogràfics d’Egipte per als militars, i s’havia enamorat de la seva dona, Katherine.

Ens ha semblat molt interessant tot el que explica en relació amb la desactivació de mines i bombes, especialment el fragment que explica com va quedar la ciutat de Nàpols en marxar l’exèrcit alemany. També, les al·lusions als paisatges de la Toscana i l’estimació pels deserts.

Africa. Desert. Foto: gloriacondal

Al final, el llançament de les bombes a Hiroshima i Nagasaki fa saltar pels aires el fràgil status quo. Kip retorna al seu país, com Hana a l’única persona que té com a punt de referència, Clara, la dona que va estimar el seu pare i que va continuar al Canadà perquè no es deixar endur mai pels tambors de la guerra.

El llibre va esdevenir un best-seller i se’n va fer una pel·lícula.

El Paciente inglés, Michael Ondaatje, Plaza & Janes, Barcelona, 1995, 293 pàg.

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari