Marroc: tres paisatges de l’Atlas

Publicat el 27 Abril 2011 per Gloria Condal

Al vessant sud i a l’Anti-Atlas: les cascades de Timouzen ou Tanane, la vall d’Ammelne i la ciutat de Tarudant. La llengua berber comparteix espai dins el tripartit lingüístic amb àrab i francès.

Vall del Paradís. Atlas. Marroc. Foto: gloriacondal

Anem a les cascades des de la costa, pujant per la Vall del Paradís, per una carretera de revolts pronunciats envoltada d’ametllers, argànies, oliveres, baladres i ruscos de mel. Allotjades a l’Hotel des Cascades a Imuzzer, baixem a Timouzen ou Tanane. Com que són massissos porosos i terrenys secs, la vegetació aprofita punts d’aigua per créixer. Quan plou, l’aigua s’infiltra per les roques de carboni i es fa carbonatada. Amb els canvis de temperatura es converteix en quelcom sòlid i es va fent una mena de crosta arrebossada de calci. El que veiem té milers d’anys. Estan bé, però per entendre’ns, les de S. Miquel del Fai, si ha plogut, són més ufanoses.

Cascades Timouzen. Marroc. Foto: gloriacondal

A prop de Tafraut hi ha la Vall d’Ammelne. Ens allotgem a l’hotel càmping L’Arganier, un lloc senzill, net i acollidor que porta Majid Bouruch. Hi arribem de nit i en fer-se de dia veiem com el sol va il·luminant les muntanyes, els ocells es desperten i som en un petit pati ple de flors i fruiters presidit per un pou.

Anem a les gorges d’Aït Mansur i recorrem els pobles i paisatges dels voltants, les muntanyes de granit rosa, les boles, les mil formes i colors del granit, que canvia tal com avança el dia…

Tafroute paisatge. Marroc. Foto: gloriacondal

La següent etapa és Tarudant. Allotjades al Riad Tafilag, un luxe dins la medina, la ciutat té muralles interessants, una part restaurades. A l’interior, el més interessant són els socs, tant l’àrab com el berber. Comprem alguna joia, babutxes (diferents de les àrabs, sense punxa, grogues o vermelles) i safrà. Als afores hi ha una senzilla pelleria. Poc turisme i força calma.

Publicat dins de Viatges, Viatges per Àfrica | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Una detenció que fa pudor de socarrim

Publicat el 14 Abril 2011 per Gloria Condal

biblioteca sarajevo

Biblioteca de Sarajevo destruïda

El general Jovan Divjak va ser el principal defensor de la ciutadania de Sarajevo al llarg del setge a la darrera guerra de Bòsnia. És membre del Comitè d’Helsinki per la Pau als Balcans i des del 1994, allunyat de carrera militar, dirigeix la Fundació Obrazovanje Gradi BIH (Educar per reconstruir Bòsnia i Hercegovina, OGBH), amb l’objectiu d’ajudar les famílies dels infants que van ser víctimes de la guerra.

La seva amistat i els seus lligams amb el nostre país i amb Barcelona, s’han mantingut des de la signatura dels acords de pau de Dayton fins ara. Ha visitat Catalunya en nombroses ocasions donant i rebent el suport de nombrosos municipis, universitats i ONG.

El passat 3 de març va ser arrestat a Viena a causa d’una demanda de les autoritats sèrbies. Entenem  que les causes de la reclusió, no són res més que una maniobra política amb l’ànim de manipular la seva pròpia opinió pública en un moment en què es veuen pressionats a lliurar a la Cort Penal internacional els veritables criminals de guerra amagats al seu país. No és el cas del general Dívjak, resident a  Sarajevo, i sense cap demanda de part del tribunal de L’Haia.

La Federació Catalana d’ONG de Pau, tot recollint la demanda de diverses persones i ONG: Compromesos amb el Món, Trenkalòs, Mestres x Bòsnia, La Rotllana, IGMAN-Acció Solidària, Fotògrafs per la Pau… mostra la seva preocupació per la detenció del general i demana explicacions.

Finalment, l’exgeneral va ser posat en llibertat sense càrrecs.

Publicat dins de Solidaritat | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

L’estimava

Publicat el 10 Abril 2011 per Gloria Condal

 

Anna Gavaldà. L'estimava

Anna Gavaldà. L’estimava

Pierre és el pare d’Adrien, casat amb Chloé. El matrimoni té dos fills. Un dia, Adrien abandona Chloé per una altra dona. Llavors el seu sogre la convida a passar uns dies en una casa de camp. I cap allà va ella, feta pols, i els dos fills. Aleshores, l’home de 65 anys explica a la seva jove tot el que no li havia explicat mai i que ella no s’havia imaginat, rera aquell home d’aspecte gris i posat capsigrany.

Així passen alguns dies, i sobretot nits, parlant, callant i bevent, obrint-se els cors, plorant i rient. I a partir de la seva experiència, confia que, a diferència d’ell, ella sí, se’n sortirà.

Amb diàlegs curts, fluïd i fàcil de llegir, Anna Gavalda construeix aquesta primera novel·la, a la qual n’han seguides d’altres, molt ben rebudes pel públic i per la crítica. Era el primer que llegíem i ara tenim ganes de conèixer-la més

 Ed. 62, El Balancí, Barcelona 2003
Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , | 2 comentaris

Sagarra dit per Rosa Maria Sardà

Publicat el 7 Abril 2011 per Gloria Condal

Un faristol amb papers, una gerra d’aigua, llibres, papers i Rosa M. Sardà dient una trentena de textos: poemes, tastets periodístics i algun petit fragment dramàtic.

Dels articles, ens ha encantat la frescor de Perdre el temps, una cosa tan necessària i tan poc practicada avui dia; el del Dia del Llibre, el de la Rambla de les Flors i el dels Ultratges a la llengua. Són tan actuals que podrien estar signats a data d’avui, si no fos que són dels anys 20 i 30 del segle passat. Als genis de l’escriptura i de l’art se’ls mesura per si les obres són eternes. I les de Sagarra ho són.

Hem rigut amb la balada de Fra Rupert i la fina ironia del Pobre marit. Hem tremolat amb la Cançó de la mort i el Cementiri dels mariners. I sí, també de nou, amb les Vinyes verdes vora el mar.

L’Hostal de la Glòria. Foto gloriacondal

La Sardà ens agrada. Se’ns fa propera i quotidiana. És vital i omple l’espai tota sola. Però ha tingut la saviesa d’envoltar-se de dues grans actrius que apareixen a partir de l’Hostal de la Glòria: Rosa Vila i Mercè Pons, dirigides per Carme Cabé. Així, l’espectacle es fa més gran: hi ha espais per a totes tres, i llavors creix… i s’arriba al final amb ganes de més, tot i sabent que Sagarra és llarg i quasi etern. I ens aixequem dels seients sabent que només ha estat un tast, un record, un enyor, el vermutet d’un diumenge que ens convida, de nou, a reobrir vells llibres de les prestatgeries on rellegim les Cançons de rem i de vela o qualsevol article periodístic com si hagués estat escrit avui mateix.

Publicat dins de teatre | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Dues dones que ballen

Publicat el 28 Març 2011 per Gloria Condal

Dues dones que ballen

Relació entre dues dones d’edats diferents, una gran, l’altra jove. En paraules de l’autor, Benet i Jornet– és “una relació que evolucionarà i conclourà de manera inesperada. Les converses entre elles potser descobriran, sense èmfasi, fins i tot amb humor, però també amb moments exasperants, la misèria d’unes persones que, de maneres diferents, han estat humiliades per la indiferència, amb la naturalitat assumida amb què es viuen les misèries al nostre món quotidià. Personatges mig trencats que decideixen ballar, no al ritme que els marca el seu entorn, sinó al ritme que escullen elles, i fer-ho juntes, i fer-ho de manera consoladorament definitiva”.

Al Teatre Lliure de Gràcia vam assistir al col·loqui posterior, amb l’assistència de l’autor, del director Xavier Albertí, de les dues actrius protagonistes, Anna Lizaran i Alícia Pérez. Es plantejava si tenia res a veure amb una obra anterior, El soterrani, protagonitzada aquell cop per dos homes, però en “Pepitu” va aclarir que és una obra independent i tampoc forma cap trilogia, tenint en compte que hi ha una tercera escrita, aquest cop amb una dona i un home de protagonistes. Però sí que hi ha certes similituds; si en El soterrani eren dos homes que s’enfonsaven, aquí són dues dones que tornen a la vida; i hi tornen per decidir què fan. “No volia fer un drama lacrimògen sinó que tingués un cert sentit de l’humor”, va aclarir. “L’última escena és dura, però la gent somriu; això és el que pretenia: que s’afronti la mort així”.

Albertí recordava que aquestes dones podrien ser qualsevol de les que tenim al nostre entorn quotidià, que al guió no tenen ni noms i que si a El soterrani -que també va dirigir- es plantejava trobar respostes al sentiment de culpa, l’expiació… aquí el que es planteja és la llibertat. A la ràdio sona Something stupid cantada per Frank Sinatra i la seva filla Nancy, però renovada per Robbie Williams i Nicole Kidman.

És una obra trista però carregada de vida. El tall final, quan les llums es tanquen sobtadament, és per obligar a pensar l’espectador: què faria jo si cregués que la meva vida no té sentit?

Publicat dins de teatre | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

The kids are all right

Publicat el 19 Març 2011 per Gloria Condal

Una parella que viu a Califòrnia, Nic i Jules, tenen un noi i una noia, fruit de la inseminació artificial, Joni i Laser. Ja adolescents, volen saber qui va ser el donant d’esperma, ho investiguen i el troben. A partir d’aquí, els típics temes que viuen els adolescents (estudis, sexe, drogues…) prenen una nova dimensió, ja que volen integrar el seu pare biològic, Paul, a la família. I a ell ja li va bé, perquè li fa il·lusió i és un home solter sense compromisos. Per a Joni i Laser comencen un munt de sensacions noves, però per a les seves mares (perquè no tenen un pare i una mare, sinó dues mares), les coses es comencen a complicar fins a posar-se en qüestió la seva pròpia relació.

Una de les gràcies de la pel·lícula és que ens mostra els mateixos problemes que podria tenir una família formada per un pare i una mare: la preocupació pels estudis, pels amics que els poden portar pel mal camí, la por que tinguin un accident de moto… fins al punt que amb tant control, els dos adolescents viuen controladíssims. I Paul representa una alenada d’aire fresc.

La problemàtica de l’aparició del pare biològic dins la vida de la parella es tracta amb tota la normalitat, com és, perquè al marge de les diverses estructures que pot tenir una família, els problemes són els mateixos. I la parella haurà de lluitar per la seva pròpia continuïtat.

Pel·lícula en clau d’humor, tot i els tocs dramàtics, àgil, fresca, amb bona música (Carter Burwell) i el magnífic treball d’Annette Bening i Julianne Moore, amb Mark Ruffalo en el paper de Paul. La directora, Lisa Cholodenko, ja havia tractat temàtiques similars, però amb 4 nominacions als Òscars 2011, es va quedar sense cap.

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , | 1 comentari

De Tossa a Lloret i de Sils a Sta. Coloma de Farners

Publicat el 14 Març 2011 per Gloria Condal

Hem fet un parell de caminades per la comarca gironina de la Selva: una de Tossa a Lloret de Mar, que no recomanem. Vam començar a partir de la cala d’es Codolar fins al mirador d’es Cards, amb vistes espectaculars de Tossa i les cales properes. Però quan el GR 92 ens portà cap a la carretera, es feia pesat. I no és veritat que després es pugui tornar a fer ronda, perquè un estranger que ha comprat uns terrenys a Lloret no deixa passar la gent pel camí. Total: més carretera. Sí que es pot anar a cala Canyelles, després de baixar per la urbanització… però ens vam perdre, de nou vam trobar asfalt i tot plegat se’ns va fer pesat; els 13 km i escaig es van convertir en molt més. Un cop a Lloret i després de fer un mos, vam esperar un bus i vam tornar a Tossa per carretera.

Tossa de Mar. Foto: gloriacondal

Diferent va ser el dia que vam anar a Sils. La idea inicial era fer l’itinerari més llarg que proposen al centre d’informació al voltant de l’estany, però el dia abans havia plogut molt i hi havia moltes zones inundades amb els camins tallats. A canvi, vam deixar el cotxe a les Mallorquines, a la GI 555 (políg. industrial on hi ha Nutrexpa) i d’allà vam fer un tros de carretera asfaltada, seguint la ruta dels Segadors, fins arribar a Riudarenes.

Sils. Preparant-nos per caminar. Foto: gloriacondal

Vam continuar seguint les marques blaves i blanques en direcció Sta. Coloma de Farners, un tros per asfalt per la crta. de l’Esparra i després per una pista amb molts vivers i pollancres. Poc abans d’arribar a Sta. Coloma vam trobar un edifici força imponent, la Casa Xifra, actual escola forestal  i al costat, el centre termal Magma – Termes Orion. El camí va seguint paral·lel a la riera fins arribar al poble. A la plaça de l’església hi havia molt ambient: iaies que sortien de missa, parelles que venien de la pastisseria de comprar el tortell de postres i joves fent el vermut a les taules de la plaça.

Al carrer Major ens havíem aturat en una botiga de grans, que tenien l’aparador amb mostres de mongetes de molts tipus, soja, llenties i pèsols, tot sec. A l’altre costa de l’aparador, les galetes típiques. Vam dinar a la fonda Pinxo (els peus de porc amb salsifins, genials). La tornada no va ser gens pesada i la vam fer amb ganes, content el cos d’haver-li donat menjar i beure (ni massa poc ni un poc de massa). Uns 18 km plans i assolellats, comentant el que tenim entre mans i amb complicitats compartides, com sempre.

Queda pendent l’estany de Sils.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Un sombrero lleno de cerezas

Publicat el 2 Març 2011 per Gloria Condal

Llibre ambientat entre l’any 1773 i el 1889, intenta gratar en el passat familiar d’Oriana Fallaci, la periodista i escriptora florentina que va morir el 2006. Aprofundeix en quatre branques familiars, els Fallaci, els Launaro, els Cantini, i, finalment, els Ferrier. A partir dels documents i les recerques que va fer els darrers deu anys de la seva vida, Fallaci es capbussa en històries d’avantpassats seus, sublims, disbauxades, tendres, doloroses i emocionants, que ens permeten, alhora, fer un recorregut de la difícil construcció de la nació italiana. I posa especial èmfasi en algunes dones, com Caterina, una dona analfabeta que es casa, té fills i aprèn a llegir, o la darrera, Anastasia, que deixa una filla en l’anonimat d’un orfenat, se’n va a Amèrica on viu singulars aventures, retorna a Itàlia a recuperar la filla i continua vivint situacions paradoxals.Escrit, com sempre, amb agilitat i passió, entrant en els personatges, és una lliçó d’història des de les persones que la fan i la pateixen.

Oriana Fallaci, coneguda per les seves entrevistes a personatges mundialment famosos, corresponsal de guerra i autora de nombroses novel·les i assaigs, no és una persona que deixi indiferent. Només va tenir un amor conegut, el grec Alexandros Panagoulis amb qui va conviure tres anys, fins que el van assassinar en un carrer d’Atenes, l’any 1976. Arran d’aquest fet, escriu la novel·la Un home. A Carta a un niño que no llegó a nacer planteja el tema de la maternitat no desitjada, amb totes les contradiccions. Els darrers anys vivia a Manhattan i va viure de molt a prop l’atemptat de les Torres Bessones. Va escriure molt sobre el tema i la seva posició davant del terrorisme islamista va provocar nombroses crítiques de racisme. No estem pas gens d’acord amb els seves posicions  en aquest tema, però no treu que fos una dona valenta, una periodista exemplar i una gran escriptora.

Un sombrero lleno de cerezas, La esfera de los libros, 2010, 1036 pàgines
Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

The reader

Publicat el 27 febrer 2011 per Gloria Condal

Situada a Alemanya, explica la història d’un noi, Michael, que s’enamora d’una dona més gran, Hanna. Sovint, ella li demana que li llegeixi fragments de llibres i ell, a qui li encanta, li parla amb passió de textos com L’Odissea d’Homer, Les aventures de Huckleberry Finn, La dama del gosset i d’altres. Un dia, ella desapareix i anys després, ell la retroba en un judici on assisteix com a estudiant de Dret. Llavors descobreix el seu passat com a guardiana a Auschwitz i la seva participació en la mort de més de 200 jueus. Tot allò el trastoca.

Havia estimat una dona amb un passat de complicitat amb el nazisme. Durant el judici, ella es fa responsable dels fets, ja que confessa haver escrit l’informe; les seves companyes queden així quasi exculpades. Però Michael sap que ella no l’ha pogut escriure perquè tampoc sap llegir. Aquest és el seu altre gran secret. Amb sentiments contradictoris, deixa passar el temps. Què sent per Hanna? L’estima, encara? Li repugna?

Decideix enregistrar en cintes de casset una pila de llibres que li va enviant a la presó. Ella les rep amb il·lusió i s’anima a començar a aprendre a llegir i escriure; llavors li envia alguna nota, però Michael no n’hi contesta cap. Quan, després de complir condemna, responsables de la presó connecten amb ell per demanar-li suport perquè ella tingui casa i feina, ell fa les gestions des de la fredor i la distància. Per això ella pensa que fora, res ja no val la pena.

Al fons, el dilema entre comprendre i jutjar, odiar i estimar. Oblidar? Perdonar? el drama col·lectiu del poble alemany després del nazisme: aprendre a conviure amb els crims de la generació anterior.

Basada en la novel·la del mateix nom de Bernhard Schlink, un jueu alemany nascut el 1944, la pel·lícula va ser dirigida per Stephen Daldry (director, també, de Les hores i Billy Elliot). Gran treball de Kate Winslet i de David Kross. Es va estrenar al nostre país el 2009, però nosaltres no l’hem vista fins ara. I ens ha colpit.

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , , , , , | 2 comentaris

Ermita de l’Erola, Montseny

Publicat el 20 febrer 2011 per Gloria Condal

Casa Serrallonga. Montseny. Foto: gloriacondal

Sortim des del Club de Polo de Viladrau pel camí que va amunt, creuem el pont per sobre de la riera, que indica “perill”. A les ribes, una estesa de lliris de campanetes blanques. Pel camí amunt, petjades de toixons. Arribem a la masia fortificada del Sala, on va néixer el bandoler Joan Sala, àlies Serrallonga. La masovera ens diu que no podem fer fotos, que allò és de la Diputació (?). Bé, ja estan fetes.

Anem pujant amunt fins arribar a cal Gat, una edificació potent, amb una torre. Anem pujant suaument enmig de boscos d’alzines i castanyers fins que, a 900 metres, trobem l’ermita de l’Erola, amb porxos, documentada el 1571 i reconstruïda el 1641. Hi ha un rellotge de sol a la cantonada dels arcs de l’entrada, amb la inscripció: “Volat aetas” (el temps vola).

Ermita Erola. Montseny. Foto: gloriacondal

A la casa hi vivien els ermitans de Sant Segimon (l’ermita que queda més amunt), a l’hivern. Durant la guerra civil la imatge de la Verge fou amagada a la soca d’un castanyer per preservar-la de la destrucció; es va trobar anys més tard en molt mal estat i se’m va fer una còpia. Al darrera hi ha una esplanada on seiem per fer un mos. Al davant, a l’altra banda del vessant, veiem la creu del turó del pou d’en Sala, a uns 1.250 m, on vam caminar un altre dia des de Collformic.

Alzina. Foto: gloriacondal

A la tornada, ens fixem amb els cavalls del club de polo: porten abric, estan quiets i gairebé no es mouen, com si fos un retrat fix. Ens fan llàstima, pobrets…

Dinem a la Coromina de Viladrau i després fem una volta pel poble: plaça, església parroquial de Sant Martí, austera, amb un parell d’arcs d’estil romànic i dues claus de volta amb imatges, a les naus laterals, una d’elles, de Sant Sebastià. Amunt, els cims nevats del Matagalls. Caminem fins a l’hostal de la Glòria i retornem a Sant Celoni per la carretera d’Arbúcies, així tenim la perspectiva de les Agudes, potent com sempre.

lliris montseny. Foto: gloriacondal
esglesia viladrau. FOto: gloriacondal

 

 

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari