Coneixent la Selva (catalana)

Publicat el 8 febrer 2011 per Gloria Condal

Balneari Vichy. Caldes Malavella. Foto: gloriacondal

Passem uns dies a  Caldes de Malavella, en una plana entre la depressió de la Selva i la serralada litoral, envoltada d’aigua i de boscos (roures, alzines i pins). Durant uns dies, hem fet unes quantes caminades que us expliquem:

Comencem a la mateixa ciutat, amb el balneari Vichy, iniciat el 1898, la construcció modernista més important, però no l’única. Al voltant de l’església hi ha edificis modernistes, neoclàssics i eclèctics, com la Casa Quintana, la Casa Perxachs i el Casino (obres de Deulofeu) o la casa del poeta Francesc Matheu. La rambla Recolons, promoguda per un barceloní, amb les cases modernistes i noucentistes dels estiuejants que anaven a prendre les aigües, al final té torres com la de Bell-Estar, vil·la Rosario i la de can Sala. Sense oblidar els orígens, les termes romanes i el seu entorn d’edificis, com el castell, l’ermita, la casa Rosa i les fonts. El Camp dels Ninots, amb escasses indicacions, és ple de pedres d’òpal i guarda un jaciment arqueològic dels més importants de Catalunya i la península ibèrica, que certifiquen la presència d’homínids fa més d’un milió d’anys. Quan hem preguntat a un veí per arribar-hi, ens ha dit: “Ah, sí, aquello de los pajarracos!” Tocant a la urbanització del Llac del Cigne hi ha l’ermita de S. Sebastià, petita, oberta, davant d’una casa pairal gran i al costat d’un pou.

Casa Rosa. Caldes de Malavella. Foto: gloriacondal

Ermità S. Sebastià. Caldes Malavella. Foto: gloriacondal

Un dia vam enfilar l’antiga via Augusta cap al sud i vam caminar fins al santuari de S. Maurici i el castell de la Malavella (llegenda que dóna origen el nom del poble). Documentat ja el 1057, les pedres negres que queden del castell del XII, són del basalt d’una antiga xemeneia volcànica.

Retornades a la via Augusta, anem cap a Vidreres, entre boscos de roures, sureres i pins,  algunes masies de tant en tant i el pantà de can Llop.

Pantà. Foto: gloriacondal

A Vidreres era mercat i vam comprar faves seques (feia temps hi anàvem al darrera, per cuinar una bissara) en una parada a la pl. de l’Església. Traiem el cap al casino La Unió, del 1891, que agrupava sobretot els tapers i passem per davant de la Casa de la Vila, del 1894 (i encara hi continuen!). En un rètol, llegim això: “El que escolta és savi, el que s’escolta és neci”. Retornem sense problemes. El camí està ben senyalitzat i hem fet uns 15 km.

Riudellots. Foto: gloriacondal

Un altre dia anem a Riudellots. Sortim de Caldes pel c/Girona i tornem a seguir la via Augusta, aquest cop cap al nord. Entre camps, bosquets i masies, arribem al poble després de travessar el riu Onyar. L’església, la placeta, alguns carrers tranquils (en una casa, una placa de ceràmica mostra el punt on va arribar l’aigua a la riuada del 1962)  i l’edifici del nou Ajuntament, tocant a la carretera.

Comarca de la Selva. Bosc. Foto: gloriacondal

Tornant, es desviem fins a l’església de S. Mateu de Franciac, del XIII però molt remodelada el XVIII. Una esplanada al davant convida a estirar-se al terra. Retornem a la via Augusta i arribem a Caldes. Hem fet 18 km.

Església Franciac. Foto: gloriacondal

Una altra caminada és la ruta per la riera Benaula, però no la recomanem per la mala senyalització i l’estat dels camins. Es tracta d’arribar a la urbanització d’Aigües Bones, travessar la crta. de Llagostera, passar per un bosc, que era ple de bassals (hem quedat enfangades fins als genolls!) i retornar. A can Xiberta ens van rebre una desena de gossos i l’amo ens deia que era un camí privat i que el bosc proper estava impracticable. Ens va caldre travessar de nou la riera i amb la companyia d’un dels seus gossos que ens va anar indicant el camí, arribem de nou a la carretera, i d’allà creuem Aigües Bones i arribem a Caldes, amb mal gust de boca. Avisem a l’Oficina de Turisme que un dels seus itineraris recomanats té camins on no ets ben rebut.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , , , | 1 comentari

La revolta àrab

Publicat el 6 febrer 2011 per Gloria Condal

Dones egípcies El Caire, davant Museu Nacional. Revolta àrab

Tunísia, Algèria, Egipte, Iemen, Jordània… s’alcen contra els seus governants en el poder des de fa una pila d’anys, que han reprimit les llibertats, han fomentat la corrupció entre els seus i s’han apropiat dels beneficis industrials, turístics i energètics.

Egipte és el centro del món àrab per pes històric, polític, demogràfic i cultural. Es juga allà fins on arribaran les protestes de món àrab? Podria ser. La revolta ha partit de la base, dels milers i milers de persones que ja no podien més.

No sabem si Al Baradei tindrà capacitat per agrupar tot el descontentment o si Omar Suleiman, vicepresident actual, home fort a l’exèrcit i cap dels serveis secrets voldrà negociar canvis controlats, sense la figura de Mubarak.

Occident tem un buit de poder. És un perill real, però aquí es veu la hipocresia dels EUA i de la UE. Fins que no ha esclatat la revolta, tan amics amb els dictadors. El Germans Musulmans, diuen els experts, podrien arribar a tenir 1/3 del Parlament, si es fessin eleccions. Però no són els únics. Hi ha moltes altres veus que lluiten per una democràcia (vegeu http://www.sawtalniswa.com/)

Estem davant d’un canvi d’era a la regió àrab, però també a la resta del món. La crisi global del capitalisme ens està tocant a tots, la globalització afecta tothom, la Xina ja és aquí… i en pocs anys, res no serà com ha estat fins ara. Confiem que els canvis seran per avançar. I Internet i les xarxes socials hi tindran un paper bàsic. Les denúncies de Wikileads sobre la corrupció i les mentides de molts governs, no estan quedant impunes.

Dones egípcies ballant

 

Publicat dins de Món àrab | Etiquetat com a , | 3 comentaris

Alexandria, una visió particular

Publicat el 20 gener 2011 per Gloria Condal
Historia i guia d'Alexandria

Historia y guia Alejandria

Història d’una ciutat, vista per un escriptor excepcional: E. M. Foster, que hi va viure 3 anys, del 1915 al 1918. Hi treballava per a la Creu Roja, cercant soldats ferits i morts i es va plantejar escriure’n una guia. Però en una ciutat on la majoria dels edificis i monuments havien desaparegut i no es podien visitar gaires coses, hi havia més feina en explicar el passat, on eren, com i per què havien caigut. Així, escriu una història, perquè, diu, explicar el passat és llarg i complex; en canvi, el present és ras i curt. I aquí hi situa la Guia. La darrera part, que en anglès titulava “Pharos and Pharillons”, recull 13 relats irònics i precisos sobre la ciutat, publicats a la premsa.

Les virtuts d’una guia publicada l’any 1922 i reeditada amb correccions el 1938, no poden ser gaire útils, atès el temps passat. Però les explicacions sobre la vida, els fets, els antecedents històrics i els personatges alexandrins, són una font de coneixement bàsic. La seva empremta en les interpretacions dels fets són d’un valor excepcional. I amb l’ajuda dels mapes, ens situen en l’actual ciutat, per somiar com era durant el passat esplendorós. De la seva mà arribem a personatges de tot tipus pertanyents al passat (Alexandre, Cleopatra i Marc Antoni, Arri, Sant Atanasi, Hipatia…) i al present, com el poeta Kavafis, que va donar a conèixer al món. Llocs, gent, amics, amors.

Alejandria

Alexandria

E. M. Foster, relacionat amb Leonard i Virgínia Woolf i altres membres del Grup de Bloomsbury, és conegut per novel·les seves que s’han portat al cinema, com Habitació amb vistes, Howard’s end, Passatge a l’Índia i Maurice.

Alejandria, historia i guia. Faros y farallón, ALMED,2009, 538 pàg.

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , | 2 comentaris

El discurs del rei

Publicat el 16 gener 2011 per Gloria Condal

En l’era on la ràdio comença a ser un mitjà de comunicació necessari i imprescindible, el rei d’Anglaterra, Jordi VI, és tartamut. Tampoc està gaire convençut de ser un bon rei (el seu germà ha abdicat). La seva dona, de manera discreta, troba un logopeda perquè l’ajudi, un home a qui li hauria encantat interpretar personatges de Shakespeare a l’escenari, però ha acabat ajudant a parlar a gent amb dificultats. I mentre Hitler es posa davant dels micròfons i parla i crida i intenta menjar-se el món, Bertie, el rei britànic, fa esforços titànics per parlar seguit. El poder de la paraula dita i no escrita.

Lluita personal d’un home per superar una dificultat greu, que regnà des de finals de 1936 al 1956) i lluita d’un altre, que, superant alts i baixos, acaba sent el seu amic, a més d’ajudar-lo a parlar millor. Enmig, una dona, la reina Isabel, que dóna tot el seu suport al seu home. El film, centrat en el problema del rei, acaba amb el discurs final on anuncia la participació britànica a la guerra contra Hitler, on el context polític és només l’excusa per plantejar la lluita d’aquest home contra una limitació seva. Pel·lícula impecable, amb una direcció de Tom Hooper perfecta i la interpretació brillant de dos actors de pes, Colin Firth (l’havíem vist fa poc en una interpretació genial en A single man) i Geoffred Rush (El sastre de Panamá, Pirates del Carib) en els papers de rei i de logopeda. Molt digna també la interpretació de reina Isabel d’Helena Bonham Carter.

Ens ha fet pensar en “The Queen”, una altra brillant anàlisi de la monarquia britànica. I sumant-les totes dues, potser cada cop tenim més clar que preferim haver nascut plebeus. Això de regnar porta molts problemes! Ah, i si podeu, vegeu-la en versió original.

Vegeu-la a 3cat: https://www.ccma.cat/3cat/el-discurs-del-rei/video/6036753/

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

Bèrgam, Brescia, Milà i Cremona. Llombardia

Publicat el 6 gener 2011 per Gloria Condal

Vam visitar Bèrgam, Brescia, Milà, Cremona i Piacenza (tot i que ja aquesta ciutat pertany a la regió de l’Emilia). Cinc dies per a cinc ciutats plenes d’història, d’edificis i d’art. Cinc ciutats amb cinc places, el rovell de l’ou de cadascuna, que pot ser el motiu principal per visitar-les.

Bergam. Llombardia. Italia. Foto: gloriacondal

La joia de la corona de Bèrgam està dalt d’un turó, la plaça Vecchia, juntament amb la plaça contigua, del Duomo. En poc espai hi trobem monuments com el palau da Raggione, la torre cívica, i l’església de Sta. Maria la Major, la capella Colleoni, el Baptisteri i el Duomo. Pastisseries, cafès, pizzes al tall delicioses… i la ciutat baixa, que no desmereix.

 

Brescia. Catedral vella. Foto: gloriacondal

Brescia també té la seva plaça especial, la de la Loggia, amb un rellotge astronòmic i dalt de tot, dos autòmats que colpegen les campanes a les hores. A terra, una placa en record dels obrers assassinats en una manifestació contra el feixisme l’any 1974. A prop, la plaça de Pau VI, amb la catedral. Però el millor és al costat, la catedral vella, un edifici romànic circular. Dalt de tot, en un turó, el castell, imponent i grandiós. Esglésies i palaus, així com els porxos del carrer dels Deu dies. Però no hem pogut visitar el monestir de Sta. Giuglia, on hi ha els museus de la ciutat, que estava tancat.

Cremona Catedral. Italia. Foto: gloriacondal

Cremona és el bressol de l’Stradivarius. Nosaltres vam anar a la plaça del Comune, amb una catedral començada romànica i acabada gòtica, un baptisteri separat, un campanar (torrazzo) espectacular, que vam pujar fins dalt a peu i a bon ritme. A l’altra banda de la plaça, els edificis civils: el palau Comunal i la Loggia dels Milliti.

Catedral Mila. Italia. Foto: gloriacondal

Vam anar a Milà amb tren (tot ho hem fet així; n’hi ha molts i són barats. Per contra, són molt vells i en alguns no hi havia calefacció). El rovell de l’ou de la ciutat és la plaça del Duomo i, sobretot, el terrat. Pujar allà dalt i veure agulles, estàtues i tots els detalls que des de baix no es poden captar, t’ajuda a veure la complexitat d’una obra com aquella. A la mateixa plaça, les galeries V. Emanuelle, i a poca distància, el Quadrilàter d’Or, la zona de botigues bones i cares (per exemple, un abric, 19.000 €, una bossa de mà, 700). Vam anar fins a la fortalesa Sforzesco, on hi ha concentrats una bona part de museus.

Piacenza. Italia. Foto: gloriacondal

Piacenza té el cor a la plaça dels Cavalli. Al seu voltant, el palau gòtic, el palau dels Mercanti (l’Ajuntament), el palau del governador… A poca distància, la plaça del Duomo, amb la catedral, del XII-XIII, austera i maca. A prop, l’església de S. Antonino, edificada sobre una antiga església paleocristiana, amb un campanar octogonal. I al seu darrera, el teatre municipal, una joia (n’hi ha un altre, amb més de mil butaques. Volem viure aquí!). Als afores, el santuari  de Sta. Maria de Campagna, i a prop de l’estació, l’església de S. Savino, austera i amb una cripta al mig de la nau major.

Un poble o una ciutat ha de tenir una plaça, amb una església i un cafè. Si no, no té cor.

Publicat dins de Viatges, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , | 3 comentaris

Sant Sadurní de Gallifa

Publicat el 19 Desembre 2010 per Gloria Condal

Cingle Gallifa. Foto: gloriacondal

Som una quarantena de gent del Muntanyenc i abans d’emprendre la pujada, omplim el cos d’energia, amb la xocolata i els melindros que portàvem. L’ascensió, la major part per corriols i canals, es fa enmig d’un bosc de pins i alzines, humit i a estones, relliscós. Trobem cares noves, benvingudes, i ens en falten d’altres, que aquest cop no veiem. Semblava que plouria, però en arribar a Gallifa, teníem clar que no.

Arribem al cim de la Mola, a 952 metres d’altitud, i el sol ens escalfa. Al costat hi ha una casa annexa, en ruines, del 1714. Després, el mirador de la Guineu, des d’on es veuen vistes excepcionals, perquè el dia és net i clar: al sud, Barcelona, amb el Tibidabo, la torre de Collserola, les torres del port Olímpic i l’Agbar… el Garraf, el Farell, la serralada de Marina, la part més fosca i ennovulada… i cap a l’est, el Montseny i el Moianès; al fons, els Pirineus, nevats, amb el Canigó i els altres cims. Als nostres peus, els pobles del Vallès amb un buf de boira.

Mirador Guineu. Foto: gloriacondal

Esmorzem, contemplem, xerrem i deixem el pessebre que portem en una finestreta de l’absis de l’ermita. Després, cantem nadales. Aquest cop, la falta de la directora i també de l’acordió (això per culpa de la pluja inicial) han fet que sobretot al principi, el cor improvisat sembles més un orgue de gats. Però l’important és la voluntat. De premi, vi dolç  neules. I després, la baixada es fa sense adonar-se’n. Hem fet uns 7 km, amb un desnivell de 405 m.

Pels voltants, hi ha més camins per recórrer:

https://gloriacondal.com/2009/01/29/dos-poblets-del-valles-oriental/

 

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

Dos llibres sobre Grècia

Publicat el 12 Desembre 2010 per Gloria Condal

El primer, Las islas griegas, de Lawrence Durrell. El segon, un recull de relats curts d’escriptors del segle XX, Antologia del cuento griego.

Αγιοσ Γιοργος Χιος

Xios. Lagkada. Ermita S. Jordi

Lawrence Durrell, l’autor del Quartet d’Alexandria i germà del naturalista Gerald Durrell, va viure molts anys a Grècia i va escriure aquest llibre el 1977. La 1a edició en espanyol es va publicar el 1983 (ed. Serval, 286 pàg.). No és una guia de viatge, tampoc una novel·la, potser més aviat és un assaig sobre bastants illes gregues escrit des de la vivència i la saviesa. Ens parla de les festes, la música, els mites i la història de les illes Jòniques, de l’Egeu, de les Esporades, les Cíclades, o el Dodecanès, sempre passat pel sedàs de la seva experiència, sobretot durant la Segona Guerra Mundial. Qui busqui actualitat, que ho deixi córrer. Qui busqui aprofundir, saber més sobre illes visitades o maneres de ser del poble grec, pot passar-s’ho bé.

El segon llibre, coordinat per Natividad Gálvez, recull les narracions de 35 autors i autores grecs del segle XX, que reflecteixen la vida de la gent i la seva geografia. Destaquem, per exemple, l’autor Stratis Mirivilis, de Lesbos, de qui havíem llegit La verge sirena, una novel·la tendra sobre el dolorós intercanvi grecoturc de la dècada dels anys vint. Ens han agradat sobretot, els següent relats: “Las gaviotas” d’Ilías Venesis, sobre un avi i la soledat, “Agua de lluvia” de M. Karagatsis, de com una dona reacciona davant la infidelitat del marit, “El río” d’Antonis Samarakis, on planteja què fan dos soldats de bàndols contraris si es troben cara a cara, “Simela”, de Pródromos J. Márklogu, amb la violència contra una dona en temps de postguerra, “El yoyó del amor” d’Andonis Surunis que va de l’amor, “Después de oir la señal” d’Ajileas Kyriakidis, tendre relat sobre un error, “Memoria humana, olvido humano”  de Rhea Galanaki sobre els refugiats kurds, “Sobre una historia que no ocurrió” de Sirana Satelli, un potent relat sobre una dona perduda, i  “En un santiamén” de Ioanna Karystiana, amb la fina ironia de la vida d’una dona casada. (Alfaguara 2005, 436 pàg.)

Publicat dins de Llibres, Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

Ermita de Sta. Susanna, Montseny

Publicat el 28 Novembre 2010 per Gloria Condal

Deixem el cotxe al castell de Fluvià, després de Sant Esteve de Palautordera i comencem a pujar per una pista senyalitzada. El Turó de l’Home està empolsinat però a mesura que el sol escalfa, la blancor es va esvaint.

Campanar ermita Sta Susanna Montseny. Foto: gloriacondal

Arribem a l’ermita de Sta. Susanna, al plau de la Creueta, al terme municipal de S. Pere de Vilamajor, a 700 m d’altitud i a 380 de desnivell sobre la Tordera, en ple Montseny. Tot i que se li digui ermita, de fet no ha tingut mai cap ermità, és més aviat una esglesiola o capella. Documentada des de l’any 1190, l’actual edifici és posterior, segons la inscripció que hi ha a les dues làpides del costat de la porta: “Samont – 1683 – Me fecit”. Té una petita escala per fora per pujar al petit campanar i allà seiem per fer un mos; després baixem per la banda obaga. Trobem moltes castanyes per terra, que aprofitarem per cuinar qualsevol estona. (ep, no les agafem pas dels arbres, sinó que collim les que han deixat per terra!). Baixem pel camí de cal Tard fins a la carretera, enmig d’alzines i falgueres mascles molt espavilades.

Ermita Sta. Susanna Montseny. Foto: gloriacondal

Cada 11 d’agost s’hi fa un aplec.

Excursió fàcil. 8 km anada. 2 h

Dinem al restaurant L’ou de reig i pugem al poble del Montseny a fer un cafè i veure dos monuments, un, el boix monumental de l’església. L’altre, l’estela de la Sitja del Llop, al mirador del Prat del Rector, un megàlit neolític de 1.000 kg, del 5000 aC. Abans formava part d’una paret de la barraca d’en Ramon, a la finca del Molar del pla de la Calma, a 1.300 m. d’altitud. L’estela està decorada amb cercles concèntrics de diverses dimensions i de cercles i semicercles en forma de U, més petits que els anteriors. Al lloc original ara hi ha una rèplica.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Tamara Drewe

Publicat el 13 Novembre 2010 per Gloria Condal

Una granja al comtat de Dorset, al Regne Unit, on poden anar escriptors i escriptores a escriure en pau, entre gallines i vaques. Una noia periodista, Tamara, que retorna al poble després de molts anys, canviada, atractiva i que revoluciona el seu entorn.

Tamara Drewe

Comèdia àcida, amb personatges molt ben dibuixats. El d’un escriptor de best-sellers, faldiller, casat amb una dona que li fa de secretària i l’adora. Un granger guapo que sempre ha estat enamorat de Tamara, un escriptor que fa estada a la granja intel·ligent i amable, a qui li falla el procés creatiu. Unes adolescents avorrides que munten un embolic terrible i un músic pretensiós i patètic. Tots plegats giren al voltant de Tamara, que es deixa estimar sense plantejar-se gaires coses més. Desitjos, sexe, gelosia, enveges i frustracions.

Dirigida per Stephen Frears. L’última pel·lícula que li havíem vist va ser The Queen i ha plogut molt des de My beautiful Laundrette, el 1985. Amb guió adaptat de la novel·la gràfica de Posy Simmonds, inspirada alhora en Lejos del mundanal ruido, de Thomans Hardy, conduïda amb mà ferma i subtil per Frears, té una fotografia imponent. Podria ser un drama, però l’hem vista i hem disfrutat.

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

El naixement del riu Pitarque

Publicat el 6 Novembre 2010 per Gloria Condal

Ruta pel riu Pitarque. Foto: gloriacondal

Des del port d’Ares anem cap a Vilafranca, un poble dins dels Ports de Morella. Creuat el límit, ja som a la banda de Terol. Passem per la Iglesuela del Cid (que coneixem com a Anglesola), Cantavieja, La Cañada de Benatanduz, Villarluengo i finalment, arribem a Pitarque, un poble d’un centenar d’habitants. Aparquem i anem a peu a veure el naixement del riu Pitarque, a uns 4,8 km, per un sender (una part del GR-8) que passa per dalt del riu, envoltat d’alzines, roures, boixos, blades, avellaners i pollancres (per terra, trobem caques de fagina). A mig camí, l’ermita de la Virgen de la Peña; quan arribem al naixement, el conjunt de roques es va estrenyent, és fàcil relliscar i anem fins un lloc on cal enfilar-se per uns claus clavats a la roca. Aquí reculem. La tornada és ràpida, perquè plou, a estones força, i ens remullen; això sí, veiem un arc de Sant Martí preciós, i en alguns moments, doble!

Ruta riu Pitarque. Foto: gloriacondal

Tornant en cotxe, ens fixem especialment en les roques d’origen càrstic, tallades en agulles, algunes de les quals ens fan pensar en la muralla del poble de Finestres, a Mont-rebei. A prop d’aquí hi ha els anomenats “órganos de Montoro”, però no ens dóna temps d’anar-hi.

Excursió fàcil, que pot fer qualsevol persona i de nou, entre dues terres germanes

 

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari