Escola de Lagkada. Xios. Foto: gloriacondal
Fins fa poc, l’inici de la Gran Setmana era el Dissabte de Llàtzer, quan la canalla passejava pels carrers amb una gran cistella guarnida amb flors cridant Llàtzer i cantant una cançó. Però la gran escola que fa temps acollia desenes de quitxalla avui només té una vintena d’alumnes, i a més, enguany, una bona part eren a Atenes amb els seus mestres. Per tant, no hi va haver passeig per falta d’infants. El diumenge es fa la Μαγείρεμα. Tothom menja peix. Ens ho va advertir el peixater quan va passar amb la furgoneta el dijous abans: aquesta setmana puja perquè hi ha molta demanda. Nosaltres anem a casa la nostra amiga a cuinar una sopa de peix amb ingredients frescos, una part de roca (no els coneixem tots però hi ha un parell d’escòrpores), un gran peix de Crist… Primer posem a bullir les patates, pastanagues, ceba i herbes; a part, bullim el peix. Quan està, posem a la trituradora un ou, oli, sal, ho tirem a l’olla però deixant un culet, que s’omple amb alguna patates i un parell de cullerots del brou que fem servir com a salsa a sobre la sopa quan se serveixi. El resultat és espectacular.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
El Gran Dijous és costum pintar els ous de Pasqua. Després de bullir-los es posen en un recipient on abans s’ha posat aigua calenta, una mica de vinagre i s’ha dissolt la pintura de color comprada prèviament; després de 3 minuts, es treuen i es deixen eixugar damunt un tovalló de paper. A continuació s’eixuguen amb un altre tovalló sucat en oli, per fer-los lluents. Finalment es posa la calcomania que va en el sobre.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Al vespre anem a l’església a la celebració religiosa. La majoria de la gent és gran, va mudada i vestida de negre. El capellà, d’una banda, i dos homes, d’una altra, es van turnant per llegir els textos bíblics en referència al sant sopar, que la gent pot seguir en un missal; cap a la meitat, apaguen els llums i només queden les candeles; el capellà amb els escolans fa una volta per l’església amb una creu; a nostre davant, una dona plora, es va senyant i tocant el pit.
Kidianda. Pasqua. Foto: gloriacondal
El Gran Divendres al matí, la gent puja amb cotxe (sense el capellà) a les ruïnes de Kidianda. Des de fa 45 anys, la petita església de S. Joan s’obre en honor als que només ells sabien el lloc on Crist era enterrat. A la cerimònia es canten cors amb improvisacions i una petita part del «Lament de Maria». Després de l’acció de gràcies es fan 3 voltes a l’església, decorada amb flors silvestres: la primera, dedicada a la memòria dels que ja no hi són; la segona, als presents i la tercera als descendents. A la sortida, sota un roure de 4.000 anys – en aquells moments ens preguntem: què els han d’ensenyar els de la Troika?- una taula amb pa de pessic, galetes i “κόλλυβα” (farina de blat torrada i fruits secs). Nosaltres hi hem pujat a peu i ens han convidat a participar. Després han guarnit amb flors una fusta plana d’1,5 x 0,5 m que simula un sepulcre i fan cua per entrar dins l‘església, previ petó a la creu que aguanta un home i passar per sota la fusta que aguanten, alçant-la, dos homes. L’acte acaba. Mentrestant, a l’església de Lagkada, una colla de dones preparen un petit pas per a la processó. L’“Epitafio” és a les 7 del vespre, ens explica una dona i després se surt en processó (λιτανεία) per tot el poble, per això la gent està regant i netejant els carrers.
Processó Lagkada..Foto: gloriacondal
La processó és presidida per la creu, que porta un soldat, i 4 soldats més porten el pas. Al davant de tot, el capellà i l’ajudant. Després, la gent, amb candeles, primer callats, després no tant, no en fila, sinó com si anéssim de manifestació, mentre una colla d’adolescents està pendent de tirar petards. Al cap d’uns quants carrers, el capellà puja en un cotxe; a la seva edat no podria fer tot el camí a peu. Quan passem davant de les cases, il·luminades, la gent té incensaris que acosten a la creu; altres tiren flors o cremen llums de colors. Fem algunes parades per fer una breu oració i tirar petards. A mesura que anem fent, la processó es va apagant: els soldats van quasi corrent, com si anéssim a aturar un grup de turcs que entra en territori enemic, les candeles ja s’han acabat, molta gent marxa i els que queden es queixen: “Stamatise, stamatise!” (pareu, pareu!). Però els soldats continuen imparables. Quan arribem al port, davant l’Ajuntament, ens rep una bona petardada. Els cafès i tavernes són plens a vessar. La processó va fins al petit far i els soldats s’estan quedant sols. Mitja volta i pugem de nou a l’església on acaba l’acte. És mitjanit.
Nit de Pasqua a Lagkada. Xios. Foto: gloriacondal
El Gran Dissabte els padrins (νονός) i padrines regalen un ciri i roba als nens A partir de les 11 de la nit, mentre els feligresos són dins l’església celebrant la litúrgia de Pasqua, a fora uns altres preparen el “bombardeig”. Un nombrós grup de gent es col·loca bé per no perdre l’espectacle mentre la canalla va tirant petards. A les 12 els llums s’apaguen i després es tornen a obrir i surt el capellà i acompanyants per fer públic l’anunci: “Χριστός Ανέστη” -Crist ha ressucitat-. No té temps d’acabar quan plou damunt d’ell i els acompanyants una pluja de petards i κροτίδες (petards de color vermell que desprenen fum). El pati de l’església queda buit i l’església crema (simbòlicament). El capellà fuig com pot i el foc s’apodera de l’exterior. Vegeu-ho aquí: Crema esglesia Lagkada. Pasqua 2016.
Guerra de coets a Vrontados, Xios. Foto extreta del diari Astraparis
Però aquesta nit, el més antic i tradicional a Xios és la “ρουκετοπόλεμος”, una guerra de coets entre dues esglésies de Vrontados, a pocs km d’aquí. Vénen turistes, sobretot turcs, a veureu-ho, però aquest any, arran de les denúncies presentades per ciutadans afectats del poble, l’acte es va prohibir. Les negociacions, fins l’últim moment, van ser dures i acabaren sense acord, amb moltíssima oposició, tant popular com dels sectors turístics afectats.
La nit ha estat curta, però els petards, l’endemà, encara perviuen. El Diumenge de Pasqua es fa un gran dinar amb la carn de be o cabra com a estrella: escudella, fetge, carn d’olla, revoltim de truita de la mateixa carn, empanades d’espinacs i de xampinyons amb formatge féta… i al final es dónen els ous pintats; abans de trencar la closca i menjar-los, es fan xocar per les puntes amb el comensal del costat. El que aconsegueix que no se li trenqui el seu ou, ha guanyat. A les portes i balcons de les cases, corones de flors. Al vespre, música al port.
Ous de Pasqua xocant. Lagkada. Chios. Foto: gloriacondal
El Dilluns de Pasqua se sol menjar a fora en alguna cala propera o ermita. Però aquest any, com que S. Jordi va escaure dins la Quaresma, la celebració es va ajornar fins avui. Així, a primera hora del matí, a la petita ermita de S. Jordi, on cal arribar per un camí en direcció a Kardámila, trencant a l’esquerra, s’ha fet la celebració litúrgica i després el pica-pica. Les dones en una banda, menjant pa i i coca, els homes en una altra, amb mezedes (tapes) de formatge, pop, dolmades, faves… i ouzo. Mentrestant, han sortejat una cabra, però no ens ha tocat. Un altre any serà.
Ermita Sant Jordi. Lagkada. Xios. Foto: gloriacondal
Després, hem baixat a dinar a l’hort dels amics, amb més amics, i de nou ouzo i vi, mezedes, souvlakis, carn de cabrit i pollatre i mil coses més. L’important, però, com diuen ells, és la companyia.
Processó de les icones. Lagkada. Xios. Foto: gloriacondal
El Dimarts de Pasqua (Nιότριτο), es fa la processó de les icones d’una banda de la cala fins a l’altra, Les assistents (majoria dones), porten icones de sants o verges que passegen, presidides per un nen que duu una bandera. El capellà, de nou, dins el cotxe (aquests dies va molt atabalat). Fins aquí els 11 dies de celebracions.
