Hail Caesar és una comèdia sobre el cinema dels anys cinquanta a Hollywood de la mà dels germans Joel i Ethan Coen. L’argument – el segrest d’una estrella- és l’excusa per endinsar-nos en el món dels actors i dels patrons, i conèixer-ne les interioritats.
George Clooney. Hail Caesar
Després de la II Guerra Mundial i la Guerra Freda, als Estats Units es viu una por desmesurada al comunisme. Entre 1950 i 1956 hi ha l’anomenada caça de bruixes de McCarthy (en anglès “red scare” o por roja). Alhora, la indústria del cinema comença a tenir problemes: l’any 1948 els tribunals de justícia obliguen les productores a desprende’s de la distribució de cinema, fins aleshores un monopoli i han de vendre les sales de cinema. A més, està arribant, amb força, la televisió; per això els estudis de Hollywood contraataquen fent grans projeccions bíbliques com “Els deu manaments”, “Ben Hur”… musicals aquàtics com els de Busby Berkeley, “Cantant sota la pluja”, “Un americà a París”, grans pel·lícules de l’Oest com “Centaures del Desert”. Així, assistim al rodatge de seqüències de pel·lícules bíbliques, com la que dóna nom al títol del film, a pel·lícules de l’oest, de musicals de claqué i de sirenes nedadores com DeeAnna Moran, que ens recorda molt Esther Williams (per cert, durant el rodatge de “Jupiter’s darling” (1955), Williams va patir el trencament del timpà esquerre, que ja se li havia trencat cinc cops; duia una pròtesi de látex que le cobria el nas i les oïdes, que la convertien en sorda durant les llargues hores dels rodatges a l’aigua).
Ave Cesar. Dames
Ave, Cèsar ens ha permès conèixer l’ofici de “solucionador” (fixer), un personaje molt igual a Eddie Mannix i Howard Strickling, que treballaven per a MGM, que es dedicaven a solucionar qualsevol problema que podia incidir en la vida dels actors i en la repercussió dels films. Des de convocar els representants de les confessions religoses per obtenir el vistiplau per les connotacions bíbliques, a pactar amb la premsa que callin o divulguin suposades exclusives, a més de “tapar” embarassos no desitjats, homosexuals a qui fan casar o borratxeres sorolloses. Els actors tenien un contracte que els lligava amb la productora i passaven a ser-ne propietat. Cada cop més, actors i actrius famosos començaren a rebel·lar-se contra les imposicions dels estudis. Olivia de Havilland els va demandar i després de molts judicis, va aconseguir guanyar.
Rumb a la URSS. Ave Cesar
Finalment, la seqüència dels guionistes en una barca, acomiadant un camarada soviètic a marxar amb un submarí que l’espera, ens ha semblat fora de sèrie.
Dues mirades sobre quatre indrets del paisatge mallorquí, els dos primers escrits per l’escriptora Caterina Cortés, des de Mallorca, i els dos següents, per la catalana Glòria Arimon.
Puig de Galatzó. Mallorca. Foto:www.mesaventura.com
Puig de Galatzó. El Puig de Galatzó és el segon puig més alt de la Serra de Tramuntana, 1027 metres, després del Puig Major. És possiblement la muntanya més misteriosa de tota l’illa de Mallorca i és aquest un paisatge que forma part de la meva infantesa. De sobres coneguda és la llegenda del Comte Mal, Ramon Burgues-Safortesa, (1627-1694), un home que maltractà als habitants del poble de Santa Margalida, així com a molts dels seus treballadors. Un cop mort i maleït, són molts els qui asseguren haver-lo vist vagar per les cases i els camins de Galatzó, durant la nit, amb el seu cavall negre envoltat de flames, i així ho farà durant tota la eternitat. L’excursió al cim se pot iniciar tant des del poble d’Es Capdellà, des de les finques de Galatzó assentades a la seva falda, o bé des d’Estellencs, sent aquesta darrera la ruta més curta (unes tres hores). Hi ha una reserva i el paisatge és encara, per sort, ben verge i se conserva ben igual que quan jo era petita. Un pic a dalt i en dies clars se pot contemplar pràcticament tota l’illa.
Far de Formentor. Mallorca. Foto:www.farsdebalears.org
Far de Formentor. És un far situat a la zona més al nord de Mallorca, ubicat al municipi de Pollença. És un lloc que vaig descobrir, tot i ser conegut, fa uns cinc anys. Ja diuen que quan un pertany a una ciutat, illa o el que sigui sempre és el que possiblement coneix menys de casa seva, amb aquella excusa típica de “ja hi aniré”, només pel fet de tenir-ho més per mà que un turista. Automàticament se va convertir en un dels meus racons preferits. Són uns vint-trenta minuts de cotxe des del Port de Pollença degut a la seva carretera estreta i les contínues pujades i baixades a l’hora de travessar diverses muntanyes. A mitjan camí hi ha un desviament cap al famós hotel Formentor on s’hi han allotjat personatges com Charles Chaplin, Ava Gardner, Winston Churchill, Rainiero de Mónaco o Grace Kelly entre molts altres. El paratge és molt verd, sense cases i bastant rocós quan més mos apropam al far situat a uns 220 metres per damunt del nivell de la mar. Sovint s’aprecia l’illa de Menorca des d’aquest punt i en nits o dies clars a simple vista se pot apreciar la costa catalana.
Randa. Mallorca. Foto:gloriacondal
Randa. Randa és un poble de pas, entre Algaida al nord i Llucmajor al sud. La majoria de la gent hi va per pujar al santuari de Cura, el punt més elevat del massís, amb 548 m. Una carretera de revolts. Una Verge. El record de Ramon Llull. Habitacions, restaurant, vistes a gran part de l’illa i tota la serra de Tramuntana.
Can Llofriu, 1967. Randa. Mallorca. Foto: gloriacondal
Juliol de 1967. Aquell estiu, un grup d’amigues anàvem de colònies a Randa, una aventura. Teníem 15 anys. L’espai on ens allotjàvem era can Llofriu, una gran sala plena de lliteres, una petita cambra que feia de cuina i donava a un pati interior amb una gran taula i més amunt, dalt d’un terraplè, els WC i dutxes. Randa era un poble petit enmig del massís del mateix nom, amb boscos de pins, garriga i alzinar, camps d’ametllers, fruiters, cereals i vinya. Hi havia un cafè que era el centre de tot: bar, botiga, estanc, correu… L’església era dedicada a la Immaculada i a Llull; al davant, el molí de vent del Xim. Més endins hi havia la font o rentador (un qanawat àrab) i, en el mateix carrer, la creu de Randa o del Coremer. I allà dalt, la “casa del suec”. No cal dir que els al·lots del poble van viure la nostra presència com un regal dels déus. Vam aprendre què era l’amistat i vam descobrir Mallorca.
Han passat quasi 50 anys. Què queda d’aquella Randa? Aquell cafè ja no existeix, la casa sí, però està tancada. En canvi, una mica més avall, camí de l’església, hi ha el Celler Bar Randa, ara el centre social, però amb la suma de turistes de pas. També hi ha un hotel de luxe, res a veure amb can Llofriu. La resta, tot igual. Randa no té l’encant d’altres pobles més famosos. El temps hi ha passat, però de puntetes. És el més semblant a un poble que no ha estat atacat per la contaminació turística.
Es Carregador. Mallorca. Foto:gloriacondal
Es Carregador. 1983. Tocant a Cala Ratjada i Capdepera, es Carregador és una cala assetjada des dels inicis turístics per la pressió urbanística. Es manté ferma, solitària i brava malgrat la presència d’hotels a poca distància, presidida per una caseta blanca construïda sobre el rocam, amb dos escars a la planta baixa per guardar-hi les barques i els ormeigs, i a sobre, l’habitatge, amb una porta i dues finestres verdes que donen a un petit terrat on un gran tamariu fa ombra els dies calorosos d’estiu. D’aleshores ençà han engrandit la casa, per darrera, de manera que de fora estant, no es veu. A la platgeta, poca sorra i força algues. Aigües transparents que permeten veure les roques uns metres endins, i vigilar de no fer-se mal als peus o trepitjar alguna garota. I de teló de fons, pins. Es pot caminar pel sender que hi ha tocant a mar i s’arriba, a pocs metres, a una platgeta. I encara si es camina més, se n’arriba a una altra. Si volem, llavors, es poden seguir les marques blaves d’un sender que passa per la punta d’es Carregador i continua per la Punta de Na Baixa fins arribar a Font de sa Cala. Abans també s’hi arribava, però sense indicacions. De fet, a estones no hi ha camí i fa de mal caminar, però amb persistència, s’arriba a Font de Sa Cala. Un cop allà, mirem entre les edificacions que pengen a l’altra banda a veure si identifiquem la casa que havia comprat el Sha de Pèrsia (sí, el Sha, el rei d’Iran abans de ser substituït pels aiatol·làs). Però no la sabem trobar, ves a saber què se n’ha fet! Ens remullem els peus en les aigües càlides i transparents i tornem per carretera al Carregador amb el desig que aquesta minúscula cala continuï immutable pels segles dels segles!
Durant la guerra civil i la postguerra, Mallorca patí, com tants altres llocs, una forta repressió. Al voltant de Pollença hem visitat diverses zones de memòria històrica: el Port de Pollença, la carretera a la talaia d’Albercuix, la carretera per la costa a Alcúdia i Coves Blanques a la Cala de Sant Vicenç.
Port de Pollença. Foto: gloriacondal
El franquisme, veient l’evolució de la II Guerra Mundial pensa en una possible invasió del territori espanyol per part d’algun dels bàndols enfrontats i intensifica els preparatius per a la defensa, tant en els Pirineus com en altres espais estratègics. Un d’aquests, és Mallorca. La majoria dels camps de presoners albergaven presos polítics que van obligar a treballar en la construcció de carreteres. Al Port de Pollença hi havia el camp de treball del Moll, situat vora mar (on després hi va haver la licoreria Mir). Es va obrir el març de 1937 amb una remesa de presos que venien de Campos per treballar a la construcció de la carretera del Port de Pollença a Alcúdia i es va tancar el 1939.
Vistes des de la talaia d’Albercuix. Foto: gloriacondal
A la finca d’Albercuix, prop de Formentor, situada a una vall molt a prop de la talaia, es va obrir un altre camp per fer les obres de la carretera que va de la Creueta (el punt on hi ha el mirador) a la talaia d’Albercuix, com també les obres de la carretera que unia el Port de Pollença amb Alcúdia (1937-1941). També hi va haver camps de treball a Cap Gros (Alcúdia).
Talai d’Albercuix. Foto: gloriacondal
Pugem per la carretera de revolts fins a la talaia d’Albercuix, a 390 m, en un dia clar, pensant en la dificultat d’una obra com aquella i comptat amb els pocs mitjans de què disposaven. La torre, de finals del XVI, formava part del sistema de defensa de Mallorca, quan amb senyals de fum o de foc, passaven les novetats de talaia a talaia fins arribar a la torre de l’Àngel de Ciutat, des d’on s’organitzava la defensa. Ara en resta un edifici en ruïnes, decorat amb nombrosos grafits. Contemplant el paisatge, ens fem càrrec del valor geoestratègic.
Badia Pollença-Alcúdia
Des del Port de Pollença a Alcúdia hi ha una carretera que voreja el mar, que també van construir presos polítics. De la importància que el franquisme donava a la defensa en dóna fe aquest informe: “La bahía de Alcudia, aparte de ser uno de los parajes más vulnerables de la isla de Mallorca, tiene hoy una importancia capital pues en ella y a pocos centenares de metros del mar, está el aeródromo de Alcudia, el polígono de tiro de la Marina de Guerra… En caso de guerra, segurament sería en punto de enlace obligado con la isla de Menorca…”. Per això, entre els anys 1940 i 50 decideixen fer nius metralladors, sovint de planta rectangular d’una espitllera per a 1 o 2 metralladores a la cala S Vicenç-Cala Figuera, a la badia de Pollença i Alcúdia, camuflats com a casetes de pescadors o embarcadors (Pla d’actuació en nius de metralladora i torres d’enfilació a l’illa de Mallorca, Jaume Prats -2011). El rol geoestratègic de nou és clar.
La carretera del Port de Pollença a Alcúdia fa 8 km i es pot recórrer a peu o amb bici per un carril. A mesura que avancem, trobem una reserva natural, S’Albufereta, on viuen quasi 200 espècies vegetals. De tant en tant, sobre la sorra de la platja, algunes d’aquestes construccions defensives, força deteriorades.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Un altre espai de la memòria és a la Cala de Sant Vicenç. Uns 50 m abans d’arribar a cala Barques, hi ha un sender que ens duu a Coves Blanques, un conjunt de coves artificials fetes per presoners republicans. L’objectiu era construir un camí d’accés i una sèrie d’emplaçaments per a bateries de costa, amb polvorins excavats dins la roca, però les peces d’artilleria mai es van arribar a col·locar. Caminem primer per una pineda fins que arribem a un portell amb una placa; està tancat amb candau i cal passar a l’altre costat esmuyint-se per un dels dos costats. Llavors iniciem el camí per un traçat i uns marges molt ben fets. Passem alguns ponts i abeuradors i en arribar al final trobem una profunda excavació on s’havia de col·locar una unitat d’artilleria. Al fons, la cala Sant Vicenç, els penya-segats de la serra de Cavall Bernat i l’illot del Colomer. Arribem a l’entrada de la cova i passem dins. Foscor, però ens anem endinsant. Girem a la dreta, més fosc, però s’endevina camí. Uns metres més endavant, entra llum natural per un pou que dóna dalt la muntanya. A la dreta, el camí continua, però nosaltres no. Coves blanques perquè les parets de la roca són blanques. En aquest camp hi van arribar a treballar 179 presoners de diferents fronts peninsulars.
Finalment, a Palma, vam visitar la Biblioteca Can Sales, a la plaça de la Porta de Sta. Caterina, on hi hagué una presó franquista. Matilde Landa, una presa política de qui vam tenir notícies per una obra de teatre, Només són dones, hi va passar els darrers anys de la seva vida fins que no va poder resistir la repressió i es va matar el 26-9-1942. No volia que la bategessin però ho van fer quan agonitzava. Al c/Can Sales, a la banda del darrera de l’edifici, hi ha una placa que la recorda. Matilde està enterrada en el cementiri de Palma.
Biblioteca Can Sales. Palma de Mallorca Foto: gloriacondal
Placa a la Biblioteca Can Sales, abans presó de dones. Palma de Mallorca Foto:gloriacondal
Agraïments: A l’amic Joan A. Cifre i a l’historiador Pere Salas Vives, tots dos de Pollença
Situat a la Serra de Tramuntana, a Mallorca, des dels 1.181 m ofereix vistes excepcionals al nord-oest de la Tramuntana i ens permet veure antigues carboneres i cases de neu.
Casa de neu d’en Galileu. Serra Tramuntana. Mallorca
Aparquem el cotxe en un petit espais entre alzines a la carretera Ma 10 (entre el km 22 i 23), on hi ha un gran rètol amb el mapa del Camí de Tossals Verds al Refugi de Son Amer, GR 221 (el web Walking Mallorca recull en format Roadbook el traçat complet del GR 221 amb les 9 etapes). Una altra opció era deixar el cotxe al monestir de Lluc i iniciar el camí des de la font Coberta, però hem volgut estalviar els 6 € que costa l’aparcament.
Rotlo de sitja per fer carbó. Serra Tramuntana. Mallorca. Foto: gloriacondal
Comencem caminant per un camí carreter fins que una fita a la dreta indica que hem de deixar el camí ample i passar un portell per entrar a l’alzinar de la finca pública de Son Macip. De seguida comencem a trobar rotllos de sitja i barraques, mostra de la intensa activitat carbonera que hi havia abans. Just en acabar aquest camí veiem, a la dreta, la casa de neu de Son Macip, a 820 m, restaurada, que ja funcionava l’any 1619.
Casa de neu de Son Macip. Serra Tramuntana. Mallorca
A partir d’aquí comença el tram de ses Voltes d’en Galileu, un fort pendent empedrat en ziga-zaga construït el 1692 per Antoni Català, conegut pel motiu de Galileu (d’aquí el nom del puig). A mesura que anem pujant, hi ha menys alzines i veiem una tartera, resultat de les pedres que van caient pel pendent. Ens anem enfilat i comencen a veure el mar, l’impressionant torrent de Pareis i Lluc. Salvem el desnivell de 250 m fins arribar a un pla ple de mates de càrritx i estepes.
Indicador GR 221. Camí al puig d’en Galileu. Foto: gloriacondal
Un indicador ens mostra el lloc on hi ha la casa de neu i el pou d’en Galileu, a 1.090 m. Està restaurada i veiem les bombarderes (finestres) per on es ficava la neu més propera. Durant l’hivern, una pila d’homes treballaven en aquest dur treball, acumulant la neu, que es convertia en gel, i baixant-la a l’estiu, de nit, a ciutats, però de vegades arribava que “tot era aigo”.
Vistes del Puig Tomir des del puig d’en Galileu. Foto: gloriacondal
Vistes del torrent de Pareis des del puig Galileu. Foto: gloriacondal
Tornem al GR per continuar cap amunt; el sender és estret i anem pujant un collet, amb vistes excepcionals. Arriba un punt que trobem una fita del GR i pocs metres després el camí inicia un descens. Però nosaltres no hem de seguir per aquí sinó per un sender estret a l’esquerra de la fita que ens porta, directe, al puig d’en Galileu. Fa un vent força gelat i malgrat el sol, anem ben abrigades. Mengem unes quantes galetes d’Inca amb formatge, mandarina i fruits secs, i comencem a baixar. En tota la pujada no havíem trobat ningú. Ara, però, trobem primer una parella i més endavant, altra gent. La baixada se’ns fa fàcil i és ràpida. En 1 hora i mitja som a baix.
Arribar a Newcastle és fàcil (EasyJet, Vueling…). Un cop allà, tenim una ciutat amb un riu i uns ponts que enamoren, museus, art, gastronomia… i algunes coses properes interessants, com la ciutat de Durham, Patrimoni de la Humanitat, i l’escultura a l’aire lliure més gran del Regne Unit, l’Àngel del Nord.
Newcastle. Milenium Bridge. Foto: gloriacondal
Antiga ciutat industrial, quan les mines, les fàbriques d’acer i la indústria del ferrocarril van tancar, es van haver de reinventar. I ho han fet prou bé. El riu Tyne li dóna vida, amb els seus 7 ponts, el darrer, l’espectacular Millennium Bridge. Envoltats de complexos museístics com elBalti (antiga fàbrica de farina reconvertida en un complex artístic, que rivalitza amb la Tate de Londres), i l’edifici de Sage Gateshead(molt més que un auditori musical). Val la pena de passejar amb calma per les ribes del riu i creuar els ponts (de nit i de dia, molt diferent!), sense oblidar alçar el cap per veure el castell de la ciutat. Recordeu, però, que el riu és a baix i una bona part de la ciutat a dalt, com Porto, per exemple, i per tant, cal pujar i baixar sovint. Cal veure edificis antics, com Bessie Surtees Housea Sandhill (s. XVI i XVII), i els edificis victorians al llarg de Grey St. Ens han encantat, per coquetones, unes galeries comercials, Central Arcade, un edifici del 1837 amb fustes precioses i ceràmiques, amb botigues, una Oficina d’Informació i un Starbucks on entrem a fer un cafè. Per menjar, allà mateix, a la plaça del Monument, hi ha Jamie’s, un restaurant italià recomanable.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Al sud hi ha dos punts d’interès: el primer, és Angel of the North, a prop de la carretera A1, una escultura d’acer corten, obra de l’artista Antony Gormley. Fa 20 m d’alçada i pesa 208 tones. Les ales tenen la mida de les d’un Boeing 767. El suport intern per aguantar-la és més alt que la mateixa escultura.
Angel of the North. Foto: gloriacondal
Visible des de lluny i impressionant de prop.
Angel of the North. Foto: gloriacondal
L’altre punt d’interès és Durham.El castell i la catedral són dalt del turó just en el meandre del riu Wear. Nosaltres voregem tot el turó per la riba del riu i després pugem a dalt. El més interessant és la catedral, un exemple de romànic normand que pot rivalitzar amb la catedral de Winchester tranquil·lament. I si penses que en la mateixa època que aquí es construïa l’església de Gallecs allà es feia aquell magnífic edifici, t’entra una suor freda. A l’esplanada de dalt hi ha el castell i diversos edificis com la seu de l’Escola de Música i col·legis Universitaris. Si us fixeu amb la façana d’un, us vindrà al cap alguna pel·lícula de Harry Potter.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Durant el cap de setmana, a Newcastle la gent jove surt a divertir-se, a sopar, a ballar, a fer copes i el que vingui de gust… amb roba lleugera. Nosaltres ens quedàvem de pedra veient les noies amb amb vestits de tiretes i faldilles d’un pam amb les cames a l’aire, o xicots amb només una camisa fina sense res més. Per a ells, el canvi climàtic els suposa en ple gener com una mena de primavera. Però no fa tant ho havien pagat car, amb camps i cases inundats per pluges contínues.
Amb uns quants dies més haguéssim fet un recorregut pel mur d’Adrià, una muralla de 135 km que uneix la costa est amb l’oest, que l’emperador Adrià va fer construir, més per marcar el límit del territori pel nord, que per defensar-se de l’exterior. Ara es pot recórrer per un sender marcat. Una petita part passa per la riba del Tyne que nosaltres vam recórrer. Un altre dia farem la resta.
Algunes persones ens havien dit que era pamfletària, però res més lluny del que hem vist. Més aviat diríem que és continguda, per tota la càrrega que porta dins.
La pel·lícula explica la història d’unes dones que lluitaven pel dret a vot a principis de segle XX a Gran Bretanya. Eren dones que pertanyien a una organització interclassista, la WSPU (Unió social i política de dones) liderada per Emmeline Pankhurst, interpretada per Meryl Streep. La protagonista és Maud (Carey Mulligan), una de les moltes dones anònimes que s’implicà en la lluita per la igualtat. Treballadora en una fàbrica tèxtil i mare d’un nen, un dia presencia al carrer com un petit grup de dones tiren pedres a una botiga. Feia molts anys que les dones demanaven dret a vot i 8,5 milions havien pogut fer-ho el 1918: eren dones riques majors de 30 anys. La WSPU havia passat a l’estadi de les protestes violentes, amb el lema: “Deeds, not words” (fets, no paraules): explosions a bústies, a cases de diputats… actes que comportaven un gran nombre de dones a les presons. Llavors van iniciar les vagues de fam, que acabaven sent alimentades per la força. Les dones pagaven la seva lluita amb controvèrsies amb els marits, que no hi estaven d’acord, com el cas de Maud, i a més, amb la pèrdua del fill, que el marit va decidir donar en adopció després d’haver-la fet fora de casa.
Un periodista del Daily Mail, Charles Hands, va descriure per primera vegada aquestes dones com a suffragettes, en to despectiu, però elles el van adoptar en positiu. Així s’anomenaven per diferenciar-se de les sufragistes no violentes. En anglès s’ha conservat els dos mots, suffragists i sufragettes, però en la nostra llengua només tenim una paraula per nomenar tot el moviment de lluita pel dret de vot: sufragistes.
Al costat de Maud, hi ha dones com Edith New (Helena Bonham Carter) una farmacèutica que té el suport del seu marit, i Emily Davison, que va morir al Derbi de 1913 quan intentava penjar una pancarta al cavall del rei.
Dirigida per Sarah Gavron amb guió d’Abi Morgan, ens permet conèixer la lluita d’una d’aquestes dones des de la seva quotidianeïtat.
Al final de la pel·lícula es passa la relació de països i l’any de consecució del sufragi universal.
El 1928, 15 milions de dones britàniques van poder votar en igualtat de condicions que els homes. A Espanya van haver d’esperar al 1931, amb la República.
Els temporals de 2019 i 2020 van perjudicar el Maresme, com altres part del territori. El que expliquem aquí pot veure’s modificat per talls de camins o platges. Nosaltres hem estat en algunes parts i hem pogut caminar, tot i veure els efectes clarament: camins descalçats, fang, troncs i canyes a la sorra, rieres amb brutícia, etc. En alguns llocs, cal anar a la N-II per continuar fins a poder retrobar el camí de la platja. Esperem que ben aviat tot torni a mare.
Arenys de Mar, 31 de gener de 2020. Foto: gloriacondal
Rètols indicadors vora mar, al Maresme
Us proposem caminar des de Badalona fins a Malgrat de Mar, vorejant la platja, sense allunyar-nos gaire del mar, una caminada que pot fer tothom adaptant-la a les seves ganes i necessitats: quitxalla, jubilats amb o sense colesterol o diabetis, gent poca costumada a fer grans caminades i ascensions… Ja sabem que hi ha propostes més elaborades i complexes, com el Sender del Mediterrani, anomenat GR 92 (que s’allunya força de la costa al Maresme) i altres dissenyats per la Diputació i ajuntaments, com la Xarxa de Senders del Maresme, i els del Parc de la Serralada de Marina
Una part del Maresme, des del castell de Burriac, Cabrera de Mar. Foto: gloriacondal
Nosaltres volem, només, caminar arran de mar, observar el paisatge, asseure’ns a fer un mos, aprofitar que passem per davant d’un lloc interessant per conèixer-lo o, si volem, desviar-nos una mica del mar.
Camí Ral Maresme
Rètols indicadors. Maresme
Quan es van construir les carreteres nacionals, com la II, es van fer coincidir amb molts trams d’antics camins rals, com en aquest cas. La línia de rodalies R1 també hi va paral·lela. Nosaltres farem aquest recorregut, a peu. No en podem dir camins de ronda, com a la Costa Brava, perquè el nostre camí combina passeigs marítims, senders vora mar, sorra, pas per poblacions… Tampoc farem tots els pobles del Maresme, sinó només els que tenen mar, amb algunes incursions voluntàries un xic endins.
Caldes d’Estrac. Passeig dels Anglesos. Foto: gloriacondal
Avantatges:
Cadascú es pot muntar les sortides a mida
No cal tenir cotxe
Si agafem el cotxe, tenim estacions de tren a mà (per si no es pot més o per tornar a buscar el cotxe)
Passem per poblacions on hi ha serveis (supermercats, bars i restaurant, platges i dutxes)
Podem aprofitar per visitar espais i llocs interessants: fàbrica Anís Mono, esglésies, museus, castells…
Indiquem els km en una direcció. Si torneu pel mateix camí, heu de doblar-los.
Far de Calella. Camí de S.Pol a Calella paral·lel a la N-II. Foto: gloriacondal
Etapes Començarem al pont del Petroli a Badalona, una mica abans del primer poble del Maresme, Montgat, i acabarem al darrer poble coster d’aquesta comarca, a la punta de la Tordera, a Malgrat de Mar. Total: 52,1 km.
Comarca del Maresme. Font: Costa de Barcelona Maresme
Escultura Anís del Mono. Badalona. Foto:gloriacondal
Encara que Badalona no pertanyi al Maresme, us proposem avançar una mica la nostra ruta i començar al pont del petroli, un element únic recuperat fa uns anys, just al davant de la fàbrica Anís del Mono, que es pot visitar.
Pont del petroli. Badalona. Foto:gloriacondal
Al fons, sempre presents, la silueta de les Tres Xemeneies, la primera central tèrmica de Catalunya, que entrà en funcionament a S. Adrià del Besòs el 1913 fins el 2012, quan fou enderrocada per l’empresa propietària, Endesa. Ara només resten les xemeneies i hi ha una intensa i llarga lluita per preservar-les.
Les 3 xemeneies. S. Adrià del Besòs. 2018. Foto: gloriacondal
No gaire lluny hi ha el Museu de Badalona on podem conèixer el seu passat romà. Caminem pel passeig marítim, paral·lel a la via del tren fins entrar al terme de Montgat. A l’altra banda de la via del tren i de la C-31 hi ha el parc de les Bateries, d’on s’obtenen magnífiques vistes. Després del Xiringuito de la Paquita veiem al davant un petit turó verd; val la pena pujar-hi, també per les vistes, tot i que més arran de mar, incloses les del turó de Montgat, amb les restes del castell i la torre telegràfica.
Montgat (Maresme). Foto:gloriacondal
De nou al camí, cal observar el primer túnel ferroviari d’Espanya en la que va ser la primera línia de ferrocarril, de Barcelona a Mataró, el 1848. A Montgat va caldre construir aquest túnel per salvar el turó, i és conegut com la Foradada, amb un arc triomfal.
Túnel de Motgat. Maresme- Foto: gloriacondal. 2020
Anem caminant per darrera dels banys i xiringuitos, passem l’estació de Montgat Nord i al cap de poc, a la N-II, la rotonda de Masnou amb una gran escultura d’Enrique Salamanca, inaugurada el 1995. En un dels elements s’hi pot llegir la frase Más allá del dos mil con sus pasos agigantados. Una mica més endavant, el mas Antic, amb una torre de defensa per protegir-se dels pirates. Dalt d’un turó, l’empresa Alcon Cusí, Novartis. Ja som al Masnou. Poc després del càmping, a l’altra banda del tren, i de la Residència Bell Resguard, arribem al port. Passem a l’altra banda tot salvant les vies i la carretera, on tenim punts d’interès, com el Museu Cusí de Farmàcia, el cementiri o la mina d’aigua, a més d’edificis emblemàtics.
Rotonda Masnou. Foto: gloriacondal 2020
Al port del Masnou trobareu molta oferta per menjar i beure, des de pollastre a xinesos, pasta-pizza i peix.
El Masnou té una llarga platja (1,2 km) després del port, Ocata, on hi ha l’estació de tren del mateix nom.
8 km anada
Un dia, tornant cap a Badalona, ens vam trobar aquesta posta de sol
Montgat des de Badalona. Foto: gloriacondal
Les tempestes 2019-2020 ham malmès les platges, algunes desaparegudes, i els camins. Foto: gloriacondal 2020
Atenció: trams danyats per les tempestes 2019-2020.
Sortim dels Jardins de la Nimfa, al Masnou, una zona comercial on hi ha la majoria dels hipermercats coneguts; creuem el pas de vianants soterrani i ja som a la banda de la platja, direcció nord. Poc després, creuem la riera de Teià fins que arribem al límit amb la població següent, Premià. Un monòlit de pedra col·locat el 2006 ens recorda que just allà acaba el meridià verd, un sender de llarg recorregut que ressegueix el meridià de París des de Dunkerque fins a la platja d’Ocata.
El Masnou. Meridià verd. Foto:gloriacondal
Després de la platja de Ponent arribem a la platja de la Descàrrega on hi ha un búnquer decorat amb grafits.
El Masnou. Búnquer platja Descàrrega. Foto:gloriacondal
Anem recorrent el sender tot admirant les façanes de Premià de Mar: Platja de l’ós, platja de Bellamar… fins que arribem al Club Nàutic, un edifici que de lluny sembla un far.
Club Nàutic de Premià de Mar. Foto:gloriacondal
Poc després hi ha un xiringuito anomenat L’ona. Allà s’acaba el sender i cal continuar per la platja de Llevant. A la gran esplanada del davant, els afeccionats al parapent aprofiten per fer-hi pràctiques.
L’Ona. Premià de Mar. Foto:gloriacondal
El camí passa pel mig de la sorra, a estones ferm, a estones, senzillament, sorra. Hi ha algunes zones protegides amb tanques, on es regenera la flora. En algunes construccions ruïnoses, els grafitaries han aprofitat per mostrar la seva feina. Hi ha un punt tallat que no permet continuar per la platja i cal anar per la carretera N-II fins al nucli urbà de Vilassar (juny 2020)
Platja de Llevant. Vilassar de Mar. Foto:gloriacondal
I així anem fent fins que arribem a la platja de Ponent de Vilassar de mar. A l’altra banda de la carretera veiem l’enorme extensió de plàstics i l’edifici del Mercat de Flor i Planta ornamental de Catalunya. La majoria de roses de Sant Jordi i de ponsèties de Nadal surten d’aquí.
Club Nàutic de Vilassar de Mar
A l’arribar a Vilassar trobem una petita cala amb un bell edifici que acull el Club Nàutic de Vilassar. Ja som a la platja de l’Astillero. Admirem les façanes del poble, algunes modernistes, l’Ajuntament i l’edifici d’arcades propietat d’una coneguda caixa d’estalvis.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
A tocar, la taverna Espinaler, on val la pena aturar-se a degustar un dels seus vermuts, llaunes, i salses per a escopinyes. Una mica més al nord, la Torre d’en Nadal, antiga torre de defensa. Arribem a l’espigó de Llevant.
Uns metres abans hi ha clavada als jardins una àncora del s.XVII utilitzada a l’almadrava de Vilassar.
Cabrera de Mar – Mataró (amb desviacions al castell de Burriac i Argentona). Actualitzat maig 2021
Escola de Vela. Cabrera de Mar. Foto: gloriacondal
Deixem el cotxe en una àmplia zona d’aparcament davant l’estació de tren de Cabrera de Mar, que com tot poble de la costa, té el seu club marítim i una Escola de Vela. Anem cap al nord tot creuant rieres i torrents: Vinyals, Molí, Cabrera i al Pas de Costamar, on s’acaba el passeig (aquí hi sol haver pescadors de canya). Prop de la sorra hem vist zones protegides de tres espècies: el tamariu, l’alfalç marí i el jull de platja.
Cabrera de Mar. Protecció flora platja
Arribats a aquest punt, si us agafa un irresistible desig de deixar la platja i pujar a un turó amb una torre que destaca molt i veure quasi tot el Maresme a vista d’ocell, feu-ho: és el castell de Burriac.
Cabrera de Mar. Església i castell de Burriac
Nosaltres sortim de la plaça de l’Ajuntament; a prop, les termes i els forns de ca l’Arnau. Pugem pel c/Riera amunt, que quan s’acaba l’asfalt continua com a pista. Al c/Font de Cabrera girem cap a la dreta i anem seguint la pista amunt fins que arribem a un monòlit dels pobles que formaven la baronia. Allà podem pujar mig grimpant per les roques o bé caminar uns metres més i continuar per la pista que puja amunt. Una altra opció és pujar des de Cabrera amb cotxe fins a l’aparcament últim que es troba després d’un revolt pronunciat i abans d’una cadena que no permet continuar per la pista. Amb la primera opció són 5,82 km entre anar i tornar (unes 2 h 30′ amb temps d’admirar el panorama); amb la segona són 2,4 km, en 1 hora i escaig de temps.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
El turó es troba a 401 m d’alçada. Al s. XV el senyor feudal era Pere Joan Ferrer i dominava gran part del que ara és el Maresme. Diuen que els vassalls el temien. A l’anomenat turó de l’Infern, al costat del turó de Montcabrer, hi havia les forques on penjaven els insubmissos, visibles des de lluny. Al castell hi havia cisternes, magatzems, quadres, capella i la torre de l’homenatge (els murs fan 1,20 m de gruix). Podeu veure una reconstrucció en 3D de l’època del poblat ibèric aquí:
Gaudim una bona estona mirant el paisatge, banda mar i banda muntanya, des de Montjuïc al Montseny i Montnegre.
Maresme des del castell de Burriac
Podem baixar pel mateix camí o, posats a fer, desviar-nos cap a Argentona i un cop allà, fer una petita ruta per les fonts del torrent de Burriac (2,15 km) que ens duu entre pins, alzines i brucs a les fonts del Mig, del Camí, de les Sureres, de l’Esquirolet, de l’Esquirol, del Grup, del Ferro i acaba a la Font picant. Dúiem carmanyola i pensàvem dinar en les taules que hi ha allà, però hem vist el restaurant can Baladia i hem canviat de pensament. Hem menjat molt bé i guardem la carmanyola per sopar al vespre.
Riera d’Argentona. Mataró-Cabrera de Mar
Tornant a mar, a partir del final del passeig de Mar de Cabrera, per continuar a Mataró, el camí es complica… perquè no hi ha camí. Tenim dues opcions: o bé passar pel polígon comercial o bé fer-ho per les vies del tren, saltant la tanca per alguna de les moltes obertures que té, però en pasar la riera d’Argentona és perillós perquè l’espai entre la via i el no res és d’un metre o menys.
Mataró. Parc de Mar
Davant la costa de Cabrera, en direcció Mataró, comença l’anomenat Alguer de Mataró, un prat de posidònia d’unes 600 ha, a poca distància de la costa i a pocs metres de fondària. El temporal Gloria, el 2020, li va fer molt mal. Vegeu aquest vídeo (1′)
Un cop al parc de Mar de Mataró recuperem un caminet que passa just a la vora de la tanca de les vies i podem continuar sense problemes. Molt a prop tenim el Clos Arqueològic de torre Llauder, una bona excusa per visitar un complex romà molt interessant. Una altra opció és visitar la Nau Gaudí, amb art contemporani (val la pena tant pel contingut com per contenidor!). Les platges de Mataró són les de Ponent, Varador, Callao i Sant Simó (un recorregut de 2,2 km). Al port i al passeig, guinguetes per menjar (nosaltres us recomanem La sal del varador).
6 km anada sense comptar les desviacions a Cabrera i Argentona
