Somni d’hivern (català), Kis uykusu (turc). Avís inicial: la pel·lícula dura 3 h i 16′ i, a més, és lenta. Si no fos perquè guanyà la Palma d’or 2014 a Cannes, hauria passat desapercebuda (més del que ja passa: no trigarà gaire a desaparèixer de la cartellera).
Paisatge de Capadòcia a l’hivern. Un home, Aydin (Haluk Bilginer), envoltat d’algunes cases-coves, regenta un petit hotel, Otello. La seva germana, Necla (Demet Akbag). Una altra dona, Nihal, muller d’Aydin (Melisa Sözen). Un administrador (Ayberk Pekcan), que condueix el vehicle de l’amo. Un nen, Ilyas (Emirhan Doruktutan), que tira una pedra i trenca el vidre del cotxe. El seu pare Ismail (Nejat Isler), expresidiari i alcohòlic, el seu germà i imam, Hamdi (Serhat Kılıc), un amic d’Aydin i un mestre. Ja els tenim a quasi tots.
Aydin ha heretat de son pare cases, terres i diners. Havia estat actor i té el projecte d’escriure la història del teatre turc; també escriu una columna en un diari local. La seva dona és molt més jove i es dedica a recaptar fons per a una escola propera. Amb ells viu la germana d’ell, que s’ha separat de l’home i està amargada. Tot comença per un cop de pedra del nen al cotxe on va Aydin i el seu encarregat. El nen cau en un rierol quan el persegueixen i el retornen a casa dels pares perquè noes refredi; una casa que té llogada Aydin i fa temps que no cobra, per això els van embargar el televisor i la nevera, i per això el nen li tirà la pedra. L’imam demana paciència i promet pagar quan puguin. El contrast entre les vides d’uns i altres és clar, entre paisatges freds i cors amargats.
El relat es basa en tres petits contes de Txèkhov que converteixen l’eix central del fim en un drama, amb la paraula com a protagonista. A través de llargues converses (d’acció n’hi ha poca), entre Aydin i Necla, o entre Aydin i Nihal, el drama s’intensifica i surt de l’interior tot el que estava podrit. La paraula esdevé un dard, una fletxa, una bomba. I és aquí on recordem el gran Bergman.
Aydin i està convençut que està per damunt de les vides de tots els que l’envolten. I si sempre s’havia mirat l’entorn de lluny, des de l’incident del nen s’interessa més pels altres, llavors pretén ajudar la seva dona, l’única cosa que la motivava a fer pel seu compte. Alhora, la seva germana se sent culpable d’haver-se separat de l’home i una de les converses -sobrera per nosaltres- és sobre si cal no obstaculitzar el mal. Interessant, en canvi, la conversa Aydin-Nihal sobre la seva relació de parella, que acaba amb la petició d’ella de separar-se. Ell li diu que l’endemà marxarà a Istanbul, i el seu encarregat el duu a l’estació per camins glaçats, però a darrera hora canvia de plans i es fa portar a casa del seu amic. Allà troba el mestre i tots tres comencen a beure i a parlar. Aydin recorda Shakespeare i Txèkhov, primer quan diu que la compassió (per la mala consciència) és un gest de covardia i després afirma que tothom somnia fer grans coses (com ell com a actor), però acaba fracassant. Creia que controlava el seu petit món, però tot s’ha trencat.
Dirigida per Nuri Bilge, fotògraf i director de cine, havia guanyat el Premi a millor director del Festival de Cannes el 2008 per la pel·lícula “Three monkeys”. El 2014 guanyà la Palma d’Or amb aquest film coproduït per Turquia, França i Alemanya. El guió és d’ell mateix i de la seva dona, també actriu, Ebru. Excel·lent fotografia de Gökhan Tiryaki, que juga amb la llum exterior i l’interior: a fora, llum tènue d’hivern, freda; a dins, ombres grogoses, a voltes, o només llars de focs enceses. També un so molt bo (per exemple de pluja quan parlen) i només, de tant en tant, els compasos de l’Andantino de la Sonata 20 de Schubert.
Interessant, però se’ns ha fet llarga.
Gloria Condal 