Gloria Condal

El gran Hotel Budapest

Publicat el 29 gener 2015 per Gloria Condal

Aquesta pel·lícula eixelebrada narra la història d’un balneari situat en un país fictici, Zubrowka, de l’Europa de l’Est dels anys 30, en una estètica de textures i colors especials, d’aventures esperpèntiques i un guió boig i divertit.

El personatge principal és el conserge Gustave H. (Ralph Fiennes), un home meticulós, educat, coneixedor profund de la seva feina i estimat per tota la clientela, especialment les senyores grans. Al seu costat, tenim el lobby boy Zero (Tony Revolori), un jove estranger que ha fugit del seu país en guerra, que no té res (per això el nom) i esdevé, primer, l’alumne de Gustave i més endavant, el seu fidel amic. El relat, explicat en retrospectiva per l’amo de l’hotel a un escriptor (han passat molts anys des de l’antic esplendor i l’hotel ha esdevingut una vella glòria), explica les aventures i desventures dels dos personatges arran de la mort d’una clienta molt rica, el testament i el robatori d’un quadre, amanit, molt de fons, per l’esclat de guerres i soldats nazis (consti que no és cap “teló de fons de les transformacions europees de la primera meitat del s XX”, com hem llegit).

El Gran Hotel Budapest

Segons JoelleMagazine, els interiors de la pel·lícula es van rodar a l’edifici Gorlitzer Warenhaus, a Gorlitz, una petita ciutat de l’est d’Alemanya. L’exterior de l’hotel està inspirat en l’hotel Bristol de la ciutat balneari de Karlovy Vary, molt coneguda en el s XIX, a Bohèmia (Txèquia). I l’observatori de la torre existeix, però en una escala diferent.

Estètica preciosista, colorista, de comèdia veloç, amb un director que coneixíem de Viatge a Dajeerling, Wes Anderson, que aquí també ha fet el guió, inspirat en relats històrics i memòries de l’escriptor Stefan Zweig.

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a cinema, Hotel Budapest | Deixa un comentari

Ermites de la Damunt i S. Jordi de Puigseslloses

Publicat el 24 gener 2015 per Gloria Condal

Ruta planera per dues ermites de Collsacabra relacionades amb el poeta Jacint Verdaguer, que es pot fer des de Tavèrnoles o Folgueroles.

Tavèrnoles

Nosaltres sortim de Tavèrnoles. Baixem cap al torrent del mateix nom i caminem cap a l’esquerra per la pista paral·lela al torrent fins arribar a la masia del Foquers; just al davant hi ha unes escales de pedra (uns 250 graons) fins a la carena. És un momentet. Un cop a dalt, anem cap a la primera ermita que avui visitem, la Damunt.

Escales del Foquers

Els primers documents que en demostren l’existència són del s. XIII; d’allà es veuen els Pirineus i la plana de Vic. De petit, Verdaguer hi venia amb sa mare, i de vell, hi tornà. Al costat de l’ermita hi ha un jardí plantat el 1990 per l’Associació d’Amics de Verdaguer, inspirat en el poemari Brins d’Espígol. Llàstima que en ple hivern ho estava gaire ufanós.

Ermita de la Damunt
Ruta verdagueriana

Baixem avall i passem pel mas Torrents (on vivien els avis de Verdaguer). Allà anem pel camí de l’esquerra fins que trobem unes grans lloses al terra; just després hi ha el torrent de Folgueroles, que travessem.

Masia i ermita de Sant Jordi de Puigseslloses

Passem per unes granges. El camí és ple de fang i sort que és ben gelat, així no ens embrutem gaire. Passem per can Gelabert i més endavant pel mas de Puigseslloses, amb una gran bassa al davant. Fa estona que albirem el petit turó coronat per l’ermita de Sant Jordi de Puigseslloses. En el petit replà, un gran dolmen, sepulcre megalític d’uns 10 m de llargada i 3 d’amplada, dels inicis de l’Edat del Bronze (2.100-2.500 aC, no res), fet amb les lloses que hi ha prop del torrent. A la capella, del 1477, Verdaguer hi cantà missa el 1870. Des del mirador tens la sensació que ets al melic de la plana de Vic, envoltat de muntanyes 360º.

Turó amb l’ermita de Sant Jordi de Puigseslloses, sota les línies elèctriques de la MAT

Ermita i dolmen de Puigseslloses

Tornem pel mateix camí (sender PR C-40 de marques grogues i blanques) fins al vial asfaltat. D’aquí arribaríem en poca estona a Folgueroles, però anem en direcció contrària cap a Tavèrnoles passant per davant de cal Banús, una masia del s. XVI que ara és una casa rural. Trobem la pista a la dreta que ens porta a Tavèrnoles, creuem el torrent i pugem fins al centre del poble, on hi ha l’Ajuntament, Biblioteca, Oficina de Turisme i l’església de S. Esteve, amb campanar i laterals romànics.

Davant el mas de Puigselloses, fragment poema Verdaguer

Ruta fàcil, planera, quasi urbana ja que és molt a prop de Folgueroles i Tavèrnoles. Passant per la C-25 es veu perfectament l’ermita de S. Jordi de Puigseslloses. A Tavèrnoles no hem trobat cap bar però a Folgueroles hem fet un cafè a la terrassa del bar de la plaça Verdaguer, tocant a l’església de Santa Maria amb un sol tímid que de mica en mica ens ha anat deixant. Acabem la jornada. Però ja fem plans per la propera.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a Damunt, ermites, excursió, Sant Jordi Puigseslloses | Deixa un comentari

Prendre partit

Publicat el 12 gener 2015 per Gloria Condal

Prendre partit. Foto: David Ruano

Què hauries fet tu quan el nazisme va triomfar a Alemanya? Quedar-te i lluitar? Fugir? Continuar allà i fer la viu-viu…? Cal prendre partit?

El text de Ronald Harwood (traduït per Ernest Riera) ens posa davant d’aquest dilema, centrat en el cas d’un músic, el millor director d’aquells moments, Wilheim Furtwängler. És l’any 1946 i som a Berlín. El comandant Steve Arnold (antic agent d’assegurances nord-americà) s’encarrega d’investigar les connexions nazis d’aquest home, però ell ja té el veredicte de culpabilitat decidit.

Obsessionat en culpabilitzar-lo, les seves maneres són grolleres, el seu llenguatge vulgar, la seva cultura, escassa. Davant seu, el director és un home serè, convençut que l’art, en aquest cas la música, pot donar sentit a la vida. Dues maneres de ser al món o l’etern dilema entre art i poder. Furtwängler (Pou) argumenta que va decidir quedar-se, que va ajudar jueus a escapar, que ell no tenia la culpa que la seva música agradés Hitler i la resta d’assassins, però Arnold (Andrés Herrera) l’acusa de ser amic dels nazis, de no enfrontar-s’hi. Al voltant d’ells, els personatges de Helmuth Rode, segon violí i delator (Pepo Blasco), la secretària (Anna Alarcón), admiradora de Furtwängler i filla d’un reconegut lluitador (que després veiem que no era del tot així), l’ajudant, el tinent David Wills (Sergi Torrecilla), també dolgut pel mensypreu amb què és tractat el director i Tamara Sachs (Sandra Monclús) que intenta, inútilment, demostrar que Furtwängler va ajudar molta gent a escapar-se.

Basada en la història real de Furtwängler, que va marxar d’Alemanya després de la caiguda de Hitler, mai es va poder escapar de l’etiqueta de col·laboracionista nazi. En canvi, el jove director He r b e r t Von Karajan, que va tenir el carnet del Partit Nazi per partida doble, d’Alemanya i d’Àustria, va sortir-ne més airós.

L’escenari ens situa en unes velles oficines en estat de ruïna. Sobri, com el vestuari. Un encert fer-nos sentir part d’alguns concerts, la majoria de Beethoven i la darrera de Bruckner (adagio simfonia 7). Actuació sòbria, també, la de Pou, just en el punt, convincent, i a l’altra banda, com pertoca al seu paper, explosiva i agressiva la d’Herrera. Ens han agradat també l’Anna Alarcón, en Pepo Blasco i el Sergi Torrecilla.

Teatre Goya. Barcelona

Publicat dins de teatre | Etiquetat com a música, nazis, pou, Wilhelm Furtwangler | 1 comentari

Contrabandistes de la llibertat

Publicat el 3 gener 2015 per Gloria Condal

Durant la Segona Guerra Mundial, per als jueus i els refugiats de França, Polònia, Bèlgica, Holanda… passar la frontera dels Pirineus i arribar a Espanya era la salvació. Estrany, oi? Per què a Espanya hi manava Franco… però també era el passadís per arribar a Amèrica o a Portugal (i d’aquí a Israel).

Quan els nazi ocupen tot França, el novembre de 1942, el control fronteres és asfixiant. Passar les muntanyes dels Pirineus a peu era el sistema més segur i eficaç. I d’això se n’encarregaven els contrabandistes i els passadors, que coneixien molt bé el terreny. Explica Montellà que Franco, el 1939 ja tenia clar què pensava dels jueus: “raza caracterizada por la codicia e interés econòmico… hace siglos por la gracia de Dios y la clara visión de los Reyes Católicos nos liberamos de esta pesada carga…”

Es manejaven molts diners, gran part de procedència britànica. El consolat pagava 3.000 pessetes per cada un que arribava bé a Barcelona. Els suborns eren el pa de cada dia: els duaners de la Seu cobraven 50 pessetes per persona i a Campdevànol, explica André Parent, hi havia un pas on calia pagar 50.000 pta al cap de la Guàrdia Civil de la zona. Alhora, la Gestapo promovia les delacions: pagaven 10.000 francs per cada fugitiu lliurat. Els passadors cobraven entre 1.500 i 3.000 pta; de vegades hi col·laborava tota la família.

Cap i far de Cervera de la Marola

Les penalitats de la gent que passava estan explicades clarament al llibre, com els trucs que feien servir els passadors per esquivar la vigilància.

Segons explica Montellà, aquest llibre és el resultat de 13 mesos de recerca on combina investigació i testimonis per explicar les xarxes d’evasió al costat de petites històries personals. Vam fer una sortida amb Assumpta Montellà Portbou i a Cerbera, on parlàrem d’aquesta gent.

Caserna de la Guàrdia Civil. Portbou

El llibre ens ha fet pensat en el nostre passat franquista i l’ús del llenguatge habitual de la clandestinitat, com el funcionament en cèl·lules, perquè si queia algú (detenien) la policia no pogués arribar a més gent. I, és clar, l’utilització de noms de guerra perquè no sapiguessin els de veritat.

Edició: Ara llibres, 2009

Publicat dins de Llibres, Memòria històrica | Etiquetat com a contrabandistes, llibre, Montellà, nazis | 2 comentaris

Balanç del blog 2014

Publicat el 30 Desembre 2014 per Gloria Condal

Durant l’any 2014 hem tingut un total de 5.200 visites, la gran majoria d’Espanya (no diferencien Catalunya, encara), però també de 68 països diferents, entre els primers, Brasil, els Estats Units d’Amèrica i Grècia. I ens intriga que hagin arribat a nosaltres gent de països tan llunyans com Bangladesh, Singapur o l’omnipotent Qatar.

Les 5 entrades més vistes han estat Les colònies tèxtils del Llobregat, (que continua sent la 1a, com l’any 2013), Matagalls pel Sot de les Cordes, De Cal Rosal a Puig-reig pel riu Llobregat, Els fiords de Bergen a Alta i El tèxtil a Mollet. Com a pàgina, la més vista és la de Grècia.

Països que han visitat el blog http://gloriacondal.com

Ens fa il·lusió que hi hagi gent a qui els interessa el que diem. Gràcies a totes les persones (conegudes o no) per llegir-nos!

Publicat dins de Actualitat | Etiquetat com a balanç | Deixa un comentari

Fuerteventura

Publicat el 26 Desembre 2014 per Gloria Condal

Casa Tamasite. Tuineje. Fuerteventura

Illa àrida, ventosa, muntanyosa, de clima suau, bon menjar, amb molta terra i pocs habitants. La zona més turística és la costa de Jandía. A la resta hi ha turisme però controlat. S’hi pot caminar molt i hi ha bona gent.

Casa Tamasite. Tuineje. Fuerteventura

Ens allotgem al centre-sud, a la Casa rural Tamasite (Tuineje), de finals del s. XIX, amb sostres de fusta de Tarajal (tamarix canariensis), d’un valor arquitectònic gran. A uns km, Tiscamanita, als peus de la caldera de Gairía, amb el restaurant del Luís, on cal menjar cabra i tastar el cafè de la casa.

Puertito de la Cruz. Fuerteventura

Destaquem les zones que ens han agradat més: primer, la península de Jandía. De Costa Calma a Morro Jable està trinxat urbanísticament (només ens aturem a la platja del Matorral on hi ha el Saladar de Jandía i el far). Sortint, s’arriba per una pista a Puertito de la Cruz, unes quantes cases de pescadors i restaurants: d’aquí es va al far de Jandía i a Punta Pesebre, la fi del món, amb vistes espectaculars a la costa de Cofete, però sense poder arribar al poble, ja que cal anar enrera i pujar el coll per la pista que el 1946 els presoners del camp de concentració de Tefía van construir. Pel camí, mates immenses de cardon de Jandía.

Costa Cofete. Fuerteventura

Cofete és un món a part, des del restaurant amb la bandera tricolor i el toro, a la casa al fons de la vall, sota les muntantes, de l’enginyer alemany Gustav Winter, que havia arribat a Espanya el 1915.

Cofete. Fuerteventura

Tornant cap al centre, travessem l’istme de Jandía per la part més estreta i anem a parar a l’altra banda. D’allà ens endinsem cap a la serra de Cardón (691 m), un espectacle geològic impressionant i pugem al pic de Sisacumbre (528 m), amb observatori astronòmic a l’aire lliure i vistes als voltants en una posta de sol inoblidable.

Montaña Cardon- Pico Sisacumbre. Fuerteventura

Al nord, la Oliva i el poble de Lajares, el més animat de tots els que hem visitat, amb artesania “reciclada”. A la costa, Cotillo i el far del Toston en una platja fòssil o levantada (amb un nivell del mar diferent del que hi ha ara). Ens hauria agradat visitar el jaciment arqueològic de la muntanya Tindaya (300 siluetes de peus humans gravades al terra), però cal un permís previ i no tenim temps. Baixant avall, a l’alçada de la Montaña Quemada veiem el Monument a Miguel de Unamuno, desterrat per Primo de Rivera a l’illa. A la banda del nord-est, el Parc Nacional de les Dunes de Corralejo.

Flors de tabaco moro. Parc Dunes Corralejo. Fuerteventura

Al centre-est destaquem el far de l’Entallada en un penya-segat de 200 m; s’hi arriba per una carretera de revolts des de Gran Tarajal, amb vistes a Cuchillos de Vigán (muntanyes allargades entre dues valls i acumulacions de colades volcàniques). Una mica més amunt, les restes del poblat de La Atalayita i al final de la carretera, la cala de Pozo Negro.

La Atalayita. Fuerteventura

Cala de Pozo Negro. Fuerteventura

Al centre-oest cap a la costa, Ajuy, a 7 km d’Antigua, passant per una vall amb palmeres i cultius. Anem a les coves de la caleta Negra amb dunes fòssils i a sota pedra volcànica. De la pedrera s’extreia calç. Entrem a les coves, precioses.

Ajuy. Fuerteventura

En direcció a Betancuria, antiga capital, pugem per un coll fins aturar-nos al «Risco de las Peñas» (426 m). Des poblet de Vega del rio Palmas, caminem fins al pantà i a l’ermita. Tot és verd i humit. L’any 1939 van començar aquest pantà i van acabar-lo el 1943, però baixaven molts sediments que anaven omplint la llera, i a més, l’aigua era salina. Un fracàs. Baixem per un estret congost i a la part més estreta (Mal Paso) hi ha una minúscula capella blanca de la Verge de las Peñas, patrona de l’illa.

Embalse las Peñitas. Al fons, pico Muda. Fuerteventura

Sortint de Betancuria ens aturem al Mirador Morro Velosa (660 m), obra de César Manrique. La visió del massís de Betancuria i de l’illa és excepcional. Hem segut en una tauleta al sol i hem pres un cafè. La felicitat pot ser això. Com també veure sortir el sol cada dia des del llit.

Documental Societat Geologia: https://www.youtube.com/watch?v=8mBMfRVQMaE

Publicat dins de Viatges, Viatges per Europa | Etiquetat com a Canaries, Cofete, Fuerteventura, illa, península Jandía, Tuineje | 2 comentaris

Lanzarote

Publicat el 24 Desembre 2014 per Gloria Condal

Lanzarote (845 km2 i 115.000 habitants) pot ser una bona illa per començar a conèixer les Canàries: paisatge, art, cultura, pobles, vulcanisme… i la petjada inesborrable d’un artista excepcional: Cèsar Manrique. Per situar-nos, de punta (Orzola) a punta (Playa Blanca) fa 70 km. Va ser la primera illa de l’arxipèlag en ser sotmesa a Castella, el 1402.

Ens allotgem a la zona de la Geria, nom de la regió i també de la forma de conrear (en un clot dins la sorra volcànica) sobretot, la vinya. Tota la carretera està envoltada de «gerias», on planten els ceps i altres productes, com figues, tarongers, etc. Paisatge de sorra negra envoltada de cons volcànics. Arreu, petits cellers on fan degustacions de vins i tapes. Nosaltres ens allotgem a Casa Diama. Costa arribar-hi, però un cop allà, és genial. I per gentilesa dels amos, tastem una ampolla del seu vi, excel·lent, a més de les taronges que agafem directament dels tarongers. Yaiza i Uga són molt a prop.

Parc Nacional de Timanfaya. Ocupa unes 5.000 ha i el nom prové del petit poble que l’any 1730 l’erupció feu desaparèixer. Un dimoni de ferro de Manrique dóna la benvinguda a la Montaña de Fuego. El paisatge és de roques i pedres, amb volcans de dimensions mitjanes a poca distància els uns dels altres. No ens ha agradat que ens portessin a fer el circuit amb autocar perquè no es poden fer fotografies i tampoc fan cap parada perquè puguis baixar.

Ens fan una demostració de l’energia geotèrmica: introdueixen aigua per un forat i surt segons després com un gèiser. A pocs km, el Centre de Visitants.

Montaña de Fuego. Parc Nacional Timanfaya. Lanzarote

Un dinar a recordar és el fet al xiringuito d’Arrieta, vora mar, amb un gall que sortia de la llarga safata, cuit al punt, acompanyat, és clar, de papas arrugás i un bon vi blanc. Davant, la platja negra i un embarcador on xoquen les onades amb força.

La Playa de Mujeres és de dunes i sorra blanca amb aigües netes. Pugem cap a les salinas de Janubio, al sud-oest i anem cap a Los hervideros, unes coves tocant a mar, erosionades, configurades per la lava. Arribem a Golfo, poblet de pescadors, que té un llac d’aigua verdós-maragda, tocant a mar (antic cràter d’un volcà on s’ha filtrat aigua dolça).

Visitem el Jardí de Cactus de Manrique, ordenat en terrasses. Continuem pujant fins als Jameos del Agua, una cova subterrània amb dues grans obertures o “jameos” al sostre, de 225 m, formada pel volcà de la Corona. Al llac central hi viu un tipus de crancs blancs, petits, cecs, únics al món. Dissenyat també per Manrique, hi ha cafès, restaurants, un auditori, un museu sobre vulcanologia, flora i fauna.

Continuem amunt fins a Orzola al nord i tornant avall, visitem la Cueva de los Verdes, que forma part del mateix túnel dels Jameos, on recorrem 1 km a peu. Tant la cova com els jameos estan dins d’una zona anomenada Malpaís de la Corona, de 1.425 ha, fruit d’una erupció d’aquest volcà.

A Tahiche hi ha la Fundació de Cesar Manrique, la casa on va viure aquest artista fins el 1987, edificada sobre lava i dissenyada aprofitant la formació natural de cinc bombolles volcàniques, en una combinació perfecta amb l’arquitectura tradicional de l’illa. Pel nord-oest, pugem fins a la platja de Famara, de sorra blanca molt plana. Després baixem cap al centre de l’illa i ens aturem a Teguise, antiga capital, un poblet blanc i net, amb carrers i placetes, botigues d’art, esglesioles i barets. Després de Teseguite trobem les formacions geològiques de la muntanya de Guenia, molt xules!

S’arriba a Haría per una carretera ondulant fins a 650 m, amb las Peñas del Cache, el punt més alt de l’illa. Des del mirador es veu la vall de palmeres i cases blanques disseminades amb finestres verdes. Manrique hi és enterrat. Més amunt hi ha el Mirador de Rio.

Publicat dins de Viatges, Viatges per Europa | Etiquetat com a Canarias, Canaries, César Manrique, Geria, illa, Lanzarote, Timanfaya, volcans | Deixa un comentari

Turó de la Cospinera. Cingles del Bertí

Publicat el 14 Desembre 2014 per Gloria Condal

Plànol turó de la Cospinera i voltants

El turó de la Cospinera es troba en un petit replà als Cingles de Bertí entre els Sots Feréstecs i el Sot del Bac. Arribem al Figaró i abans de començar a caminar tenim preparada xocolata desfeta i melindros, per començar forts. Anem a portar-hi el pessebre i ens acompanyen quitxalla que cal tenir ben alimentada.

Creuem la via del tren, on són visibles els senyals de les darreres ventades (a un parell de km d’aquí, entre Figaró i la Garriga, un tronc es va empotrar a la cabina d’un tren i va ferir greument el conductor). Comencem per una pista en direcció al Sot del Bac i a un sender IP 2. La llarga corrua de la nostra gent – al voltant de 120 persones- sorprèn alguns grups de caminants que ens trobem. Som pacífics!

Salt d’aigua del Prat. Sot del Bac

Ens desviem per un corriol cap avall per veure el salt d’aigua del Prat, al Sot del Bac, una vall estreta, petita i obaga, envoltats d’alzines i roures. No ens sembla que hi hagi massa aigua i pugem amunt aviat, perquè la humitat ens penetra. Continuem fins al punt culminant on tenim una vista preciosa de la vall, amb les formacions conegudes com les Agulles del Salt (roques calcàries i dolomítiques), amb l’Agulla del Salt, la de la Papallona i les dues germanes, la gran i la petita.

L’Agulla del Salt, la de la Papallona i les dues germanes, la gran i la petita.

Estalactites. Sot del Bac

No continuem per aquí sinó que caminen en direcció sud i anem pujant entre boscos d’alzines fins arribar al pla que coincideix amb la pista apta per a vehicles. Poc després ja veiem la creu amb la inscripció El Figaró, la Creu i la Senyera sempre junts amb la Cuspinera. AVF. 11 de setembre de 1995. Som a 620 m. No fa un dia assolellat, però veiem bé el poble del Figaró i el Congost. Intuïm la Garriga i la plana vallesana. De la banda del Montseny, veiem l’ermita de S. Cristòfol de Monteugues i més amunt, el Tagamanent. Cap al sud queda la petita vall dels Sots Feréstecs, que per força ens porta a recordar la novel·la de Raimon Caselles, amb l’angoixa i soledats que t’impregnen en llegir-la.

EL Congost des del turó de la Cospinera

Recordem, de manera especial, amb la presència de la seva família, el company Josepo, que ens deixà la setmana passada i després cantem nadales davant del pessebre que hem portat. Neules i vi bo per desfer algun nus al coll. Un sol tímid està traient el cap. Baixem ara per la pista fins arribar a dalt del Sot de Bac, i ja d’aquí, pel mateix camí, fins al Figaró.

Retornant al Figaró des del turó de la Cospinera

Gràcies a l’organització del Club Muntanyenc Mollet

Pessebre al turó de la Cospinera. Club Muntanyenc Mollet. Foto Joan Planas

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a cingles del Bertí, Club Muntanyenc Mollet, excursió, pessebre, turó Cospinera | Deixa un comentari

Jimmy’s Hall

Publicat el 12 Desembre 2014 per Gloria Condal

Basada en fets reals que van passar els anys 30, és la història de Jimmy Gralton, un irlandés que el 1921 havia construït una mena de centre cívic en un petit poble del comtat de Leitrim, que limita amb Donegal i Sligo. Estava a punt d’esclatar una guerra civil i allà els joves, a més de ballar i divertir-se, aprenien a dibuixar, llegien llibres, somniaven… fet que no agradava gents als representats de l’església ni als terratinents, que van fer tancar la sala. Llavors Jimmy, que és militant comunista, emigra als EUA, però deu anys després, en el context de la Gran Depressió, torna a Irlanda per cuidar sa mare. L’antiga sala de ball està abandonada, la seva gent és pobra i sense estímuls culturals. Aquí comença la pel·lícula. Jimmy es torna a implicar en la vida del seu poble i de nou xoca amb els poders locals.

Ken Loach, parlant d’aquest film a Cannes, deia que la situació d’Irlanda és similar a la d’altres països europeus, sotmesos als dictats del neoliberalisme, als grans poders i a les multinacionals, que ho controlen gairebé tot. “Si Jimmy fos viu, lluiyaria contra això”. I hi ha un punt en comú entre aquella època i la nostra, continuava Loach, l’alegria dels joves, amb unes ganes immenses de viure. Les seqüències on es troben Jimmy i Oonagh, que estaven enamorats quan ell va marxar i continuen estant-ho, malgrat que ella s’hagi casat i sigui mare de dues nenes, són molt bones. N’hi ha una que podríem qualificar d’”elèctrica”, quan ells dos sols, tancats en el local del centre cultural, ballen en silenci, una peça. Meravellós desig!

També són potents les sequències entre el pare Sheridan, el capellà, i Jimmy, a qui acusen de pervertidor i dimoni amb banyes. Jimmy intenta, inútilment, explicar-li què fan, li proposen formar part de la comissió organitzadora… i finalment, un dia entra a l’església i va al confessionari on està confessant el capellà i el deixa sense paraules amb la seva especial acusació.

Per actual, ens ha agradat la seqüència de suport veïnal a una família que s’ha quedat sense casa per no poder pagar l’arrendament dels darrers mesos. Arrossegant el carro amb els mobles, la gent els acompanya fins a la casa, s’enfronten als propietaris i cacics, seguen les cadenes i la família recupera la casa. Visca la pre-PAH!

Dirigida pel prolífic britànic Ken Loach amb guió de Paul Laverty, música de George Fenton i fotografía de Robbie Ryan. D’ell havíem vist Buscant Eric, Tierra y libertad… Dels actors, el dublinès Barry Ward, és un home interessant que broda el seu paper protagonista, com també Jim Norton, en el paper del seu oponent, el capellà del poble. L’actriu Ailee Heny en el paper de la mare de Jimmy, és d’una simplicitat i tendresa extraordinària i Simone Kirby en el paper d’Oonagh, enamorada del líder Jimmy, però alhora responsable de la seva situació, ho fa molt bé.

Encara que sigui trista (un amor que no es realitza, un irlandès expulsat del seu país….) està tractada de manera agradable i un cert toc d’humor.

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a Irlanda, Jimmy Gralton, Ken Loach, pel·lícula | Deixa un comentari

Tenerife

Publicat el 29 Novembre 2014 per Gloria Condal

Actualizat novembre 2018

Paisatge de Tenerife. Canàries. Foto: gloriacondal

L’illa de Tenerife és desigual, amb natura preciosa però força trinxada urbanísticament. Santa Cruz, la capital, ha crescut del mar cap amunt, amb força desordre. La zona comercial gira a l’entorn de la plaça de la Candelaria i c/Castillo. Ens allotgem a prop de la popular plaza del Charco que al centre té uns llorers d’Índies gegants i fan ombra a les taules dels cafès. Carrerons i placetes fins arribar al mar; al fons, el llac Martiáñez, obra de César Manrique, que va adequar els espais per fer més habitable la minúscula platja de roques negres (tot és molt turístic). Tenerife té una superfície de 2.034 km2 i hi viuen unes 800.000 persones.

Icod de los Vinos. Tenerife. Canarias. Foto: gloriacondal

. Icod de los Vinos és una ciutat famosa pels vins i per un jardí on hi ha un immens drago mil·lenari. Avall hi ha Garachico, abans port i ciutat important, fins que fou sepultat per un volcà l’any 1706. No ens agrada gaire, tampoc la platja de S. Marcos. Baixem cap a San Juan de Rambla amb cales de roques per un camí envoltat de plataners.

La Orotava està situat en una gran vall amb plataners que anys abans havien estat boscos i plantacions de canya de sucre, substituït per urbanitzacions. Des dels turons es domina la vall i la mar. Visitem la Casa de los balcones, de l’any 1632, amb pati al mig, ple de plantes grans i humides. Al davant hi ha la Casa del turista, més antiga encara. El pati és el que val més la pena: hi ha eines i estris típics de camp i una sínia preciosa.

Palacio de Lercaro. La Laguna. Tenerife. Foto: gloriacondal

La ciutat universitària de La Laguna té un nucli antic potent, patrimoni de la Humanitat: cases senyorials i palaus reconvertits en museus, esglésies, carrers…. L’eix principal el formen els carrers Nava i Tabares amb els carrers de vianants fins a l’església de la Concepción: Herradores, Capitan Brotons, San Agustín. Alguns hotels en palauets, molt ben reconvertits, amb patis i porxos, com la Casa Torrehermosa. I una exposició En medio de su orgullo,una Retrospectiva de Cesar Manrique sin Cesar Manrique, a la Sala d’Art de l’Instituto de Canarias Cabrera Pinto, centrada en el compromís social de l’artista (per cert, hi ha dos claustres preciosos). I un bon lloc per menjar, La casa de Oscar, que és la casa natal del pintor surerealista Oscar Dominguez.

Iglesia de la Concepcion. La Laguna. Foto: gloriacondal

Des de La Laguna pugem al Monte de las Mercedes, un bosc de laurisilva preciós. La carretera que el travessa serpenteja pel mig i com més amunt, més bonic, tot i que la boirina impedeix veure el Teide. Baixant, Mirador del Carmen, al Pico del Inglés i arribem al Puerto de Bailadero. Hi fa un fred que pela i no es veu res! A partir d’aquí comencem a baixar per una carretera de molts revolts fins a S. Andrés, on hi ha la playa de las Teresitas, llarguíssima, amb palmeres i sorra blanca fina, portada del desert del Sàhara. Com que fa vent, et quedes arrebossada com una croqueta.

La Laguna. Tenerife. Canàries. Foto: gloriacondal

Parc Nacional del Teide. Hi ha molts miradors des d’on contemplar-lo. Hi pugem des de La Laguna, amb boira, i anem aturant-nos als miradors de la Glorieta de Brasil, el monte de la Esperanza, Montaña grande, ja a 1.200 m, i Ortuño, a 1.620. Aquí la boira ha desaparegut i fa sol. Trobem alhelís del Teide, margarides del Teide, exclusives d’aquí, i violetes. Des del mirador de las Cumbres es veu l’illa de Gran Canària. Primer, la vegetació són pins i eucaliptus. El parc de Las Cañadasté 13.500 ha, enmig d’una antiga caldera volcànica de 16 km de parets de penya-segats. Arribem a La Crucita, de 1.980 m, amb un paisatge més sec i abrupte. A prop del Puerto de Izaña, a 2.300 m tot és molt sec. Des del mirador de S. José tot és un desert de sorra, amb dunes d’alguns metres, roques i només una planta: el tajinaste rojo i matollar de genísties (sobretot retama). No pugem al pic (3.718 m) perquè no teníem reserva. Cal fer-ho amb temps! i caminar 6 hores a peu… no. Anem directes a los Roques de García i de Ucanca, per on caminem, després passem pel pla d’Ucanca, Retamar (2.200) i arribem a Las Lajas.

Cim del Teide. Tenerife, Canàries. Foto: gloriacondal

N’hem marxat amb un sentiment contradictori: mala bava pel desastre urbanístic i bon rotllet perquè el Teide i algunes coses més, valen la pena.

Documental Societat Geologia: https://www.youtube.com/watch?v=FoNUs6k12gE

Teide. Tenerife

Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a Canarias, illa, Tenerife | 1 comentari