Gloria Condal

Primer premi del VIII Concurs de Fotografia del Club Muntanyenc Mollet

Publicat el 29 Novembre 2013 per Gloria Condal

Grand Prismatic Spring Yellowstone

Estem contentes d’haver obtingut el primer premi del VIII Concurs de Fotografia del Club Muntanyenc Mollet. Es van presentar 150 fotografies que optaven a una de les dues categories, el tema social (el que vam guanyar) i l’open d’esports a la muntanya (premi que va guanyar Jesús Benavides). Les fotografies dels participants es poden veure ara a la seu del Club Muntanyenc, al Casal La República, de Mollet del Vallès i més endavant s’exposaran a la Biblioteca Can Mulà.

La fotografia la vam fer a Grand Prismatic Spring, situada a Midway Geyser Basin, a Old Faithful, Yellowstone (EUA). Aquesta font fa 112 m de diàmetre i 121 m de profunditat i és la font d’aigua calenta més gran de Yellowstone i la tercera del món. Descarrega 2.119 litres d’aigua per minut al riu Firehole. La temperatura de l’aigua oscil·la entre 63º i 86º. Els colors són a causa de la gran quantitat de microorganismes, fongs i bacteris, així com d’algues i minerals.

Yellowstone. Old Faithful. Grand Prismatic Spring

El parc de Yellowstone és el parc nacional més antic dels EUA, amb una extensió de 8.983 km², més gran que l’illa de Córsega. El Tractat de Fort Laramie (1851) va reconèixer als indis absàroka la sobirania de quasi tot el seu ric territori, però 30 anys després, el govern va forçar a cedir-li el 90% de terres i el 1872 va establir-hi els parcs nacionals de Yellowstone i de Grand Teton. La tutela fou confiada al tristament famós Setè de Cavalleria. El mateix any que els primers turistes entraven al parc, la cavalleria hi encalçava bandes famolenques d’indis fugitius com si fossin malfactors. 30 anys després de la declaració de Yellowstone, a Woonded Knee, l’exèrcit va matar centenars de dones i nens indefensos per aniquilar la resistència armada dels lakota. A les actuals reserves hi malviuen ara els seus néts. (extret de l’entrada de Josep Gordi, fent referència a Josep M. Mallarach).

L’última erupció va ser fa 640.000 milions d’anys, però qualsevol dia pot despertar, i llavors tots tremolarem.

Gràcies, companys i companyes del Club Muntanyenc!

Publicat dins de Actualitat | Etiquetat com a concurs, fotografia, Grand Prismatic Spring, Yellowstone | 2 comentaris

Castell del Montgrí

Publicat el 3 Novembre 2013 per Gloria Condal

Castell de Montgrí

El massís del Montgrí, d’origen càrstic, separa les planes del Baix i de l’Alt Empordà, i fa uns 8 km de llarg. Entre l’est i l’oest hi ha una depressió coberta de sorres de la badia de Roses, coneguda com les Dunes. Té tres elevacions; per ordre d’alçada: el Montplà (311 m), el puig Anill de la muntanya d’Ullà o Puig Rodó (309 m) i el Montgrí, amb el castell (308 m). De lluny estant, la silueta és coneguda com el bisbe mort, com deia Verdaguer.

Puig Rodó i castell

Deixem el cotxe a Torroella de Montgrí i seguim les marques del GR-92. Passem per davant de tres cabanes-capelletes de pedra, restaurades (al terra de la tercera hi ha un forat en forma de peu que, segons la llegenda, és la petjada Sta. Caterina). Arribem al coll de la Creu, uns Quatre Cantons, a 196 m i prenem el corriol de l’esquerra que porta a la muntanya d’Ullà, tot pedres, perdedor, però tenim clar que anem al cim del Puig Rodó; baixem un turó i tornem a pujar fins al segon, al vèrtex geodèsic.

Castell de Montgrí des del Puig Rodó

Sota, el poble d’Ullà. Vistes al mar, les illes Medes, els arrossars de Pals, Torroella, l’Estartit, l’Escala, el golf de Roses, l’ermita de Sta. Caterina… Lluny, les Gavarres i el Montseny (ens sembla endevinar la silueta de les Agudes) i cap a l’altra banda els Pirineus. Caminem entre garrics, farigoles i romanís. Tot fa olor. També hi ha margallons i orquídies, però no n’hem vista cap. Ara no toca. Fa gràcia veure el mar, la franja de les platges i a continuació una rica pineda. Després, ja, els camps conreats.

Ermita de Santa Caterina

Retornem al coll de la Creu i baixem cap a l’ermita de Sta. Caterina, al fons de la vall, amb l’església a la planta baixa i un pis superior on s’entra pel darrera, amb un pou, i en entrar, una sala gran, amb habitacions al voltant, cuina i petit menjador, bar…. En un racó, escales de cargol per pujar al campanar i per baixar a l’església d’estil gòtic i de traçat renaixentista, fundada el 1392. La presideix un retaule barroc de l’escultor Joan Torras, de Figueres, del 1702. A fora hi ha una zona d’aparcament i barbacoa i un dipòsit aigua que podria estar pintat d’un color més d’acord amb l’entorn. L’espai està envoltat de pins i oliveres, uns sobreviscuts de l’incendi de 2004 i altres replantats. Es diu que Víctor Català s’inspirà aquí per escriure la seva novel·la Solitud.

Campana de l’ermita

D’allà ens encaminem cap al coll del Puig Roig, pel camí de les Dunes, amb vistes al golf de Roses i d’aquí pugem al Montplà, fins arribar a 317 m, on hi ha una caseta per controlar els incendis. Baixem cap al coll d’en Garrigars (pels garrics que hi ha). Per arribar al castell cal pujar per un corriol, o millor dit, entre pedrots, amunt, seguint les marques del GR-92. Quan som dalt, ens trobem davant d’uns murs exteriors coronats per merlets i quatre torres cilíndriques. Abans de visitat l’interior, seiem i mengem.

Grimpant per pujar al castell des del coll d’en Garrigars

Després, recuperades les forces, entrem al pati quadrat, on s’endevinen al terra les marques del que havien de ser algunes estances i els inicis de columnes i arcs. Unes escales de cargol en un dels angles ens permeten pujar a la part superior i recórrer tot el perímetre de 31 m. El 1272 Jaume I nomena Torroella vila reial, enfront del veí comte d’Empúries. El 1294 Jaume I projecta construir un castell que es comença el 1294 i s’acaba el 1301, amb murs de 13 m coronats per merlets, però s’arriba a fer més. Les lluites acaben el 1325 quan Hug VI d’Empúries permuta els dominis amb el fill de Jaume II, Pere. Darrera hi ha una cisterna i a sota les pedreres, d’on extreien la pedra calcària per construir. Des d’una torre, veiem com el sol comença a declinar, entre els arrossars de Pals i les aigües del Ter.

Castell de Montgrí. Interior

Uns 100 m després, baixant, hi ha la cova del Cau del Duc, al vessant sud, a prop de la tartera. El nom ve d’un rapinyaire (bubo bubo), que encara hi cria i s’hi van trobar restes del paleolític inferior (300.000 anys).

Posta de sol des del castell de Montgrí

Baixem cap a Torroella (desnivell 282 m, 3,97 km) i visitem el poble, que avui fa olor de castanyes. Muralles i portal de Sta. Caterina (s. XI-XIII), l’església gòtica de Sant Genís (s.XIV-XIX) amb una pila baptismal gòtica, immensa, de pedra calcària, perquè la tenien a mà i 2 torres, una octogonal inacabada, i l’altra de forma piramidal, més baixa. Passem per davant de la Fundació Mascort i acabem a la Plaça de la vila, assegudes al Cafè, unes amb un entrepà de bull blanc i altres amb un xocolata desfeta.

Torroella de Montgrí. Plaça de la Vila

Hem caminat uns 9 km, amb un desnivell acumulat de 535 m.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a castell, coll Creu, coll Garrigars, garric, Montgrí, Puig Rodó, Santa Caterina, Torroella | 3 comentaris

Parcs nacionals de l’oest americà

Publicat el 8 Octubre 2013 per Gloria Condal

De petita jo jugava a indis i vaquers mentre la germana i les amigues jugaven a cuinetes o feien de perruqueres. Bonanza, Rin tin tin, Bronco… era l’oest llunyà que m’arribava. I en els meus jocs, els indis eren els bons i els soldats i vaquers els dolents. No sé per què. He trigat 50 anys en plantar-me al cor del Far West i trepitjar aquelles terres roges, veure saloons i parlar amb indis de veritat.

Ruta circular des de Denver

Els indis absàroka van pactar al Tractat de Fort Laramie (1851) la sobirania de quasi tot el seu ric territori, però 30 anys després, el govern va forçar a cedir-li el 90% de terres i el 1872 va establir-hi els parcs nacionals de Yellowstone i de Grand Teton.

Granby

Trenta anys després de la declaració de Yellowstone, l’exèrcit va matar centenars de dones i nens indefensos per aniquilar la resistència armada dels lakota. A les actuals reserves hi malviuen ara els seus néts (extret del post Josep M. Mallarach). Hem vist indis que gestionen parcs, com a Monument Valley o Antelope Cannyon i d’altres que venen artesania en paradetes a la carretera. També hem vist una mena de campaments miserables on sobreviuen amb l’ajuda de l’alcohol.

Monument Valley

Jackson

Havíem visitat una altra vegada alguns deserts de Califòrnia. Aquest cop, anàvem expressament a visitar parcs. Com a punt de partida i d’arribada, la ciutat de Denver i com a punts més allunyats, pel nord Yellowstone i pel sud Kayenta. El circuit incloïa 12 parcs als estats de Colorado, Wyoming i Utah, en tres setmanes i un recorregut d’uns cinc mil km. El web dels parcs nacionals permetia preparar-ho amb precisió.

Salt Lake City

No hem caminat tant com hauríem volgut, però hem fet un bon tast de natura. En cada parc hi hem trobat un encant diferent. Yellowstone destaca per l’extensió, les aigües, la fauna i flora. Teton, per l’alçada i grandiositat de les muntanyes. Les Rocky Mountains, per l’accessibilitat i les alçades, Bryce Cannyon, per l’espectacularitat dels pinacles, Monument Valley per les roques roges i els records dels westerns. Cannyonlands per la confluència de dos rius, Colorado i Green; Arches pels més de 2.000 arcs. Mesa Verde, pel habitacles dels indis anasazi sota les balmes, el Canó negre de Gunnison per la fondària i la negror… Ens hem allotjat en motels sempre que hem pogut i el màxim de nits que hem passat al mateix lloc són 4 (Yellowstone).

Horseshoe Bend

A més de la natura, ens han agradat alguns pobles i ciutats: Granby, petit, net, a 2.400 m d’alçada; Jackson, un poble de l’oest modern, amb botigues i galeries d’art; Salt Lake, amb tot el que envolta el Temple mormó i un Capitol maco; Montrose ample, acollidor, amb un peculiar Museu of the mountain west.

Montrose. Cinemes

I finalment Denver on val la pena fer una volta pel LoDo, el c/16, el Denver Art Museum, de Daniel Libeskind i la zona de teatres.

Denver. Skyline

Ara sé que els antics cow-boys han esdevingut els “americans de veritat” i que els indis van ser desposseïts de les seves terres per la força. No en va, la cultura de les armes està arrelada en bona part de la població. És un país creat amb l’ocupació i expulsió dels antics habitants. També sé que no tots els nord-americans són dolents, perquè hem trobat gent oberta, amable i servicial que ens acollit molt bé. A la vida hi ha molts més matisos que els que vam empassar-nos en totes les pel·lícules de l’oest. És el que donen els anys i el coneixement.

Us convidem a gaudir del viatge:

Yellowstone i Teton

Bryce Cannyon i Zion Park

Cannyonlands i Arches

Canó negre de Gunnison

Mesa Verde

Publicat dins de Viatges, Viatges per Amèrica | Etiquetat com a Colorado, Denver, indis, parcs, Yellowstone | 4 comentaris

Cannyonlands i Arches

Publicat el 7 Octubre 2013 per Gloria Condal

Amb Moab (Utah) com a centre, anem a Cannyonlands que té tres grans zones entre els canons dels rius Colorado i Green: Needles, Island in the sky i The Maze. Pujant pel sud, el primer és Needles (Agulles).

Cannyonlands. Newspaper rock

Ens aturem a veure Newspaper Rock, una paret de petroglifs feta pels indis anasazi, bastant abans del Centre de Visitants. La predicció de pluja és del 70%, amb risc de tempestes. D’entrada, ens cridat l’atenció la composició de les muntanyes, en estat de descomposició evident, que els va fent una faldilla al voltant cada cop més gran. El risc de caiguda de roques és constants. Anem per un camí sense asfaltar fins a Elefhant Hill. Pel camí, vistes de les Needles.

Cannyonlands. Needles

Al fons, i mirant a qualsevol banda, roques i roques de formes diverses i colors rojos intensos. Nova aturada a Pothole Point, un lloc de roques planes amb basses estacionals. Continuem fins a Big spring canyon overlook on tens, d’esquerra a dreta, una panoràmica preciosa de tot el rocam.

Cannyonlands.
Needless

A baix hi passa el riu, però està quasi sec. Si caminéssim 16,5 km, veuríem la unió del Colorado i el Green, amb aigües diferents (unes verdes, les altres fangoses).

Dead Horse Point

Per l’entrada del nord s’accedeix, primer, a Dead Horse Point, fora del parc, però on val la pena anar per veure un meandre del riu Colorado, anomenat Gooseneck (ja van dos).

Cannyonlands. Island in the Sky. Mesa arch

De nou a Cannyonlands, arribem a Island in the Sky: la primera parada és per veure un arc, Mesa Arch (a 800 m del mirador); després enfilem fins al final, Grand View Point Overlook.

Cannyonlands. Island in the sky. Grand view point

Tornant, ens aturem al mirador de Buck Canyon, maco i després anem fins a la desviació que porta a Upheavel Dome. Retornem a la carretera principal, encara amb alguna parada per guaitar panorames, con el de Green river, de nou un canó i al fons, paisatges que vèiem ahir des de la banda de Needles.

Cannyonlands. Island in the sky. Shafer canyon

Shafer Canyon és l’antic camí per on circulaven amb les bèsties, però que amb la febre de l’urani i el petroli dels anys cinquanta, van destrossar paisatges i camins. L’any 1965 el territori fou declarat parc nacional i s’aturà la desfeta. Encara queden alguns restes de mines per donar-ne fe. Ara, per l’antic canó de Shafer, convertit en una pista, hi passen vehicles 4×4 de turistes.

Arches. Balanced rock

Arches té més de dos mil arcs. Un dels primers punts d’interès és el mirador des d’on es veuen les muntanyes de la Sal; sembla que van ser els espanyols qui van donar-los aquest nom, perquè pensaven que el que hi havia a dalt era sal, però era neu. Llestos! Conduïm fins al final de la carretera, a Devils Garden per fer l’excursió i de nou a la carretera, ens aturem un moment a Fiercy Furnace, un lloc des d’on els ràngers organitzen caminades organitzades per veure l’entorn de la vall. Fem pícnic a Balanced Rock, un lloc amb una roca com una bola, que sembla que estigui a punt de caure del pedestal. És setembre i fa molta calor.

Arches. Windows section

A Courthose Towers hi ha una sèrie d’agulles amb diferents noms que es poden veure caminant pel que anomenen Park Avenue, o al revés, des del mirador de Courthouse. A la nostra dreta tenim l’Òrgan i la Torre de Babel, i a l’altra banda, Sheep Rock i Three gossips. Continuant la carretera cap amunt, hi ha una parada per veure les dunes petrificades, però de fet, en veiem a molts altres llocs del parc. A la següent desviació a la dreta anem a Windows section.

Arches. Windows section. Double arch

Aquí fem el sender per veure tots els arcs possibles, amb feina per fer fotos sense que se’ns posin orientals per davant: Turret Arch, North window, South window... i un xic més allunyat, Double Arch. Només ens queda pujar el sender fins a Delicate Arch i viure-hi la posta de sol.

Publicat dins de Viatges, Viatges per Amèrica | Etiquetat com a Arches, arcs, Cannyonlands, Dead horse point, Delicate arch, Island in the sky, Moab, Needles | 2 comentaris

Bryce Cannyon i Zion Park

Publicat el 5 Octubre 2013 per Gloria Condal

Situats a l’estat d’Utah, EUA. Només entrar, uns pinacles rojos ens criden l’atenció: és el Red Canyon: aturem el cotxe i pugem muntanya amunt. Més endavant, el Centre de Visitants de Bryce Canyon. Bryce Point és un amfiteatre de pinacles de colors i formes impressionants. Sender avall, Hat Shop, uns pinacles que porten barret. De Bryce es camina fins Inspiration Point. El cel està ennuvolat i decidim recórrer la ruta panoràmica fins al final de tot, a Rainbow & Yovimpa (37 km). Ens acostem al mirador de Yovimpa per un sender curt envoltat de pins Bristlecone, amb vistes al sud sota la Grand Staircase. En dies clars podríem veure el Grand Canyon, 137 km al sud. Fa fred i tornem al cotxe amb la idea d’anar parant a cada punt d’interès que trobem en baixar. Baixant avall, anem parant a tots els punts d’interès, però el temps es complica. Carretera i manta cap avall, fins a Hatch, on tenim reservat l’allotjament.

Bryce. Pinacles entre boires

Sopem en el restaurant Cactus Cowboy amb vistes a Bryce cannyon, un plaer que no té preu i l’endemà hi tornem a esmorzar (ous espaterrats, salsitxa espaterrada, cafè o te, torrades i més). Plou i no fa pinta de canviar. Però tornem a pujar per fer, amb o sense pluja, el que volem. Seguim de nou la carretera que duu a Rainbow i ens aturem al primer mirador que vam deixar ahir: Agua Canyon; segons la guia, es veu un “caçador” i un “conill”. Nosaltres, per la boira, amb prou feines ens veiem les cares. Intuïm, això sí, unes certes formes i els fem foto, no fos cas. Següent parada: Natural Bridge, un arc esculpit en unes de les roques més vermelles (rica en minerals d’òxid de ferro), que contrasta amb el verd dels boscos que s’entrelluquen a través de l’arc. Aquest arc un dia es trencarà, ho vam aprendre en un dels vídeos que hem vist aquests dies als Centres de Visitants. Al mirador de Farview no es veu res de res. Totes les panoràmiques de turons, l’altiplà de Kaibab on hi ha la banda nord del Gran Canó… res. A Swamp Canyon si fa no fa el mateix, amb el problema, a més d’haver de vigilar molt la càmera perquè no es mulli. Això sí, tornant a la carretera, han creuat uns quants mule deer i s’han deixat retratar a pler. Encara ens hem desviat per anar a Paria View. Des del mirador veiem el final de l’aflorament a la dreta, amb un gran arc. A sota i al costat esquerra de l’amfiteatre es veuen vudús amb barrets (quan els cau el barret, se’n van avall ràpidament).

Bryce. Pinacles i coves

Havent fet amb cotxe tot el que podíem, decidim anar fins a Sunset Point i d’allà caminar a Sunrise Point i baixar a Queens Garden. Tornant, miràvem la mitjana de pluges a Bryce: a l’agost és quan plou més, el setembre força menys i encara menys de març a juny. Amb el que ha caigut ara ja han cobert tota la pluja de l’any. El canvi climàtic… De tornada a l’habitació, fem bugada i traiem el fang de les bótes, que han quedat roges.

Clicant aquí veure les caminades fetes

Zion National Park. Parets

L’endemà és 11 de setembre. Ens posem les samarretes grogues. Sortim amb aquella claror de llustre, que de mica en mica es va fent clar i anem baixant per la 89 fins a la desviació a Zion National Park. La carretera d’entrada ja ens mostra les particularitats, enclavat en una vall amb el riu Virgin com a eix central i grans muntanyes amb roques grisenques que tenen unes marques que les caracteritza, com si hi haguessin passat un cúter fent línies verticals i un altre fent-ne d’horitzontals, quedant com una graella. Deixem el cotxe a Canyon Juntion i pugem al bus que obligatòriament s’ha d’agafar per fer tota la carretera del canó. Anem fins al final del recorregut i després anirem baixant i fent parades. Així doncs, baixem al Temple de Sinawava i agafem el camí Riverside Walk fins al final, vorejant el riu Virgin, amb aigües marrons i contentes per les pluges. Són 3,2 km fins al final; a partir d’aquí es pot accedir a la zona de Narrows, que voreja el riu per canons molt estrets i fàcilment inundables, però està prohibit, per les pluges.

Zion. Riu Virgin

Fem una nova parada a Weeping Rock. Camí amb rètols indicadors dels arbres i plantes que hi ha fins arribar a una balma que suqueja aigua pertot arreu. Lloc d’aigua i humitats, que avui es barregen amb la pluja.

Zion. Weeping Rock

Tornem a fer una altra parada a Zion Lodge, on prenem un sender travessant el pontet del riu fins a Lower Emerald Pool, on hi ha unes cascades que formen una petita piscina. Es pot continuar cap a Middle i Upper, però no ho fem, perquè el terra està fet pastetes i estem de fang vermell fins als genolls. Després de fer un cafè/te a la cafeteria del Lodge, prenem el bus i retornem al nostre cotxe. A la tornada, ens anem fixant en les formes de les muntanyes, algunes com si haguessin deixat relliscar cap avall un pot de pintura. I retornem pel llarg túnel que ja hem hagut de fer venint, ara després de fer una bona estona de cua, perquè només funciona en una sola direcció.

Zion. Emerald pool

Visitar Zion després de Bryce té una pega: que vens enlluernada d’aquell. No es poden comparar, perquè són diferents, però baixa la intensitat. Potser també h ha influït el mal temps.

Publicat dins de Viatges, Viatges per Amèrica | Etiquetat com a Bryce cannyon, pinacles, Zion park | 4 comentaris

Yellowstone i Teton

Publicat el 4 Octubre 2013 per Gloria Condal

Yellowstone és un volcà adormit entre tres estats: Wyoming, Idaho i Montana, situat damunt d’una gran bossa de magma a molt poca profunditat. L’última erupció va ser fa 640.000 milions d’anys, però qualsevol dia pot despertar, i llavors tots tremolarem.

Llac Yellowstone

Algunes xifres: 900.000 ha, 2.400 m d’alçada, 4.500 km de rius, més de 300 cascades, prop de 500 guèisers, 564 km de camins i carreteres… Hi arribàvem un dimarts i en marxàvem un dissabte. Vam repartir la nostra estada d’aquesta manera:

Bisó

El primer dia recorrem el sud i centre est. A West Thumb ens iniciem en els guèisers i piscines de colors mil provocats per bacteris, minerals i sulfurs, tot tocant al llac; al fons, les muntanyes d’Absàroka. A Mud Volcano sulfur domina una forta olor d’ou podrit. El sofre, en forma de sulfur de ferro, dóna les característiques dels tons grisos, amb piscines de colors i de fang, fent xup-xup. Uns metres més amunt, a l’altra banda de la carretera, hi ha Sulfur Caldron, d’un groc potent i àcid. Allotjades a Grant Village (Xanterra,) entre pins, baixàvem cada dia a sopar a Lake House, una cafeteria-restaurant de fusta sobre el Llac Yellowstone (176 km de costa), on gaudíem d’amanides i hamburgueses de vedella, bisó o búfal genials, acompanyades de bones cerveses o vins.

West Thum

Al Centre visitants de Grand Village hi ha una exposició dedicada al foc, els efectes, les causes, els remeis… i passen una pel·lícula amb les diferents posicions de deixar fer la natura fins al màxim, o intervenir. Les pràctiques tradicionals de les tribus, com la gestió del foc, les artigues itinerants, o el maneig dels grans ramats de bisons… es van substituir per l’anomenada regulació natural basada en la no intervenció.

Lake House

El segon dia fem el sud i centre oest: Old Faithful i Norris. Pugem cap a Old Faithful (hi ha un hotel de fusta on val la pena entrar!) i tenim la sort que el guèiser que dóna nom a la zona esclata al cap de poc (al Centre de Visitants tenen les previsions del dia). Comença escopint aigua, cada cop més, fins que puja amunt, però no és una filera d’aigua prima, sinó que s’eixampla i el mateix vapor fa que no es vegi clar el raig que surt de sota terra. Quan acaba, fem tot el sender per veure les pools, fumaroles, vents i guèisers. Colors mil, de nou, esquitxos, formes i rierols.

Guèiser Old Faifhful

Old Faithful pool

Olld Faithful

Pugem en direcció Madison fins a Norris Geyser Basin, amb dues zones, Back Basin, amb guèisers, fons calentes, fumaroles i mudpots. A destacar, l’anomenat Stambost, que feia molts anys que no piulava (des del 2000) fins que el 31 de juliol 2013, va eruptar de nou. A la banda de Porcelain Basin, espectaculars fonts i guèisers, i un llac de colors.

Lower Geyser. Yellowstone

Norris. Mule deer

Tornem a baixar, fent el que havíem deixat al pujar: Artist’s Point no és un lloc especialment remarcable, però sí que val la pena desviar-se per Firehole Canyon drive, una petita carretera d’una sola direcció de qualitat paisatgística excel·lent: un salt d’aigua, Firehole falls, i mirant amunt, uns pics punxeguts. El riu s’estreny al canó i forma una mena de piscina natural on hi ha gent banyant-se, una delícia. Retornades a la carretera, ens anem aturant a tots els punts d’interès fins arribar a Lower Geyser, on hi ha Great Fountain Geyser. A Midway Geyser, visitem el Grand Prismatic Spring. Continuem per Biscuit Basin i, finalment, a Black Sand Basin, veiem els últims guèisers del dia on rebem l’obsequi d’una erupció no prevista. Gràcies, petit!

Firehole falls. Yellowstone

El tercer dia pugem al nord: Rossevelt, verge, remota, amb boscos, valls i cascades. Mammouth, amb les terrasses de travertí i fonts d’aigua calenta. I la solitària Vall de Lamar. Arribem a Dunraven Pass, a 2.700 m. Al nostre voltant, un bosc que es va cremar, on van mantenir els pins secs i negres que van quedar drets, més tots els que van caure a terra. El paisatge és un primer terme de pins verds, baixets, i entremig, pals prims, secs i negres que sobresurten uns quants metres. Arribem al peu del mont Wastburn, a 3.122 m. i el paisatge va canviant. Veiem xaragalls immensos i baixem. Falta poc per Tower-Roosevelt. Hi ha obres a la carretera i cues. Passem per Blacktail plateau, ens aturem i caminem una estona fins al Blaktail, tot guaitant de lluny les Terrasses de Mammouth. Quan hi arribem, recórrer-les de baix i de dalt porta una bona estona i pujar moltes escales.

Mammouth. Yellowstone

Quan som a baix, un gran cérvol descansa a l’ombra d’un arbre, al costat de l’hotel.

Cérvol. Yellowstone

Tornant cap al sud, ens aturem en altres punts d’interès, no excessivament excepcionals (Wraight Falls, Blacktail Plateau Drive…). I després trenquem per la carretera en direcció a l’entrada nord, que passa per la Vall de Lamar, paral·lela al riu del mateix nom. Vall oberta, amb prats i molt bestiar, ja que veiem ramats nombrosos de búfals i bisons, a més de pronghorn.

Riu Lamar. Yellowstone

De moment, llevat d’ossos, ja hem vist els animals grans que esperàvem. Baixem una estona a la llera del riu, on pesquen molts pescadors de canya. El sol és potent i hi estem de gust fins que… de la riba contrària, un bisó entra a l’aigua a beure, i creua el riu en la nostra direcció. Nosaltres ens calcem les sandàlies, agafem les motxilles i mirant-lo de cua d’ull per veure la direcció que pren (sembla que s’està rumiant si ve o no), marxem a pas viu però aparentant calma. El bisó decideix que no seríem el seu plat favorit i mentre nosaltres enfilem el caminem cap amunt la carretera, ell se’n va en direcció contrària.

El bisó que ens va venir a veure

El darrer dia el dedicar a fer el Grand Cannyon del riu Yellowstone, caminant. L’endemà marxem. Ah! L’ós Yogi i el Boo-Boo eren habitants d’un parc fictici anomenat Jellystone. Res a veure amb aquest parc.

Grand Teton

Serralada Teton

El parc de Teton és una gran vall flanquejada per les Rocky Mountains de més de 3.500 m amb paisatge alpí i cims de més de 4.000 m i varietat d’animals a les planúries. La carretera del parc de Grand Teton segueix la base de la serralada de Teton, del nord, a Moose, fins a la confluència del Jackson Lake. Ens aturem al Centre de visitants del Parc de Teton. Colter Bay, està molt sec, però el llac Jackson té més aigua, hi circulem paral·leles. Des del mirador de Willow Flats, intentem veure l’impressionant paisatge que sabem que hi ha, però hi ha moltíssima boira i quasi no es veu res. Més avall hi ha l’embassament al riu Snake i encara més al sud, Signal Mountain, un cim de 2.355 m on es pot pujar amb cotxe fins a dalt, amb vistes, d’una banda, de la Vall de Buffalo, dels llacs Two Ocean i Matilde… i de l’altra, la serralada impressionant de Teton i el llac Jackson, però encara és massa d’hora i el sol dubte en sortir.

Llac Jenny

Continuem avall fins a Jenny Lake amb vistes als cims i agafem la barca que travessa el llac (s’hi pot donar la volta caminant); d’aquella banda caminem 1,6 km fins a les Hidden Falls i després pugem a Inspiration Point, des d’on veiem una panoràmica de tot el llac, uns 2 km de pendent pronunciat, d’una ruta molt popular. La boira ha marxat força i podem veure els principals cims: el Grand Teton, de 4.197 m; el Moran, de 3.842; el S. John, de 3.484 m, just sobre on hem anat; l’Owen, de 3.940, el Teewinot, de 3.756, el Mig Tetó de 3.902, i el Sud Tetó, de 3.814.

Grand Teton 4.197 m

Encara fem una altra parada a Lupine Meadows, on hi ha senders per pujar cap als llacs, el primer, el Bradley. No hi veiem feres, però sí moltes aus i els seus sons.

Vigileu els ossos! Be aware!

Teton pateix la proximitat de Yellowstone, que és potent, però són parcs molt diferents. Si volem fer muntanya, seria en aquest segon on hauríem d’anar. Guaitar els cims des de baix fa venir salivera.

Publicat dins de Viatges, Viatges per Amèrica | Etiquetat com a bisó, cérvol, guèiser, Lamar, Mammouth, mule deer, Old Faithful, Teton, volcà, Yellowstone, Yellowstone Cannyon | 2 comentaris

Canó negre de Gunnison

Publicat el 2 Octubre 2013 per Gloria Condal

Menys conegut que altres parcs, el Black Canyon of the Gunnison té un paisatge únic i espectacular format lentament per l’acció de l’aigua a les roques. Cap altre canó dels EUA combina, alhora, l’obertura estreta, les parets verticals, i les profunditats d’aquest. La part que es visita és el sud (South Rim), amb el Centre de Visitants (la banda del nord s’obre de forma intermitent només durant l’estiu). Si comparem aquest canó amb el de Yosemite i el Gran Canó, per l’amplada que ocupa, 14,4 km, (els altres fan 17,6 i 33,6 km), el riu Gunnison perd més alçada en 76,8 km que en 2.400 km el Missisipi des de Minesota fins al golf de Mèxic.

Black Cannyon of Gunnison

Allotjades a Montrose, a pocs quilòmetres, fem la primera parada a Tomichi Point i després tirem fins a High Point, al final, amb 12 miradors, i en alguns, amb caminadeta. Recorrem el Warner Point Nature Trail  de 2,5 km a partir de High Point Overlook, a 2.523 m, pensat per observar plantes, arbres i alçar la vista. Ens envolten pins pinyoners i roures molt joves en forma de mates; veiem cims i camps: d’esquerra a dreta: Uncompahgre Peak, Storm King, Mount Sniffels, Mount Wilson i Lone Cone. Al nord, West Elk Mountains, els antics volcans culpables de la negror del canó que van explotar fa milions d’anys (el riu va anar erosionant lava i cendres). Veiem arbres junípers (un tipus de savina) i pins amb l’escorça rosegada pels porcupines (mamífer salvatge), que s’ho mengen quan a l’hivern tenen gana i no troben aliments. També en veiem de diferents, més alts, els Douglas fir trees i sentim ocells com el Pinyon Jay i el Clark’s nutmaker. Observem una mata que abunda molt, serviceberry, de la família de les rose, de la qual els indis aprofitaven el fruits i feien fletxes amb les branques punxegudes. I ja som al final del sender, amb vistes al riu Gunnison i al canó, en uns precipicis interessants. El nom del sender és en honor de Mark Warner, l’home clau que descobrí, preservà i defensà el canó (a tots els parcs hi ha hagut algú que ha lluitar perquè fossin el que són).

Riu Gunnison

A partir d’aquí, anem baixant la carretera i ens aturem arreu, el primer mirador, Sunset View. Les roques més properes són precambrianes (sí que es veuen velletes!, però amenaça pluja i tot el que anem fent és anar tenint vistes del canó des de diferents punts: Dragon point, Cedar point, on comencem a veure les parets impressionants del que anomenen Painted Wall, on es veuen clarament les diferents capes. Perquè ens fem una idea, hi ha una maqueta amb el dibuix de l’Empire State building i el Painted Wall, a 2.300 peus, com a mínim, és el doble d’alt. Més endavant, tres punts de vista similars, Devils, Rock point, Cross Fissures (aquest a 2.413 m) i finalment Pulpit rock, on es veu perfectament la diferència entre la banda sud (que no va aguantar i s’ha anat esqueixant, plena de pins i vegetació) i la banda nord, amb les parets verticals de les roques, que s’ha mantingut dempeus. Per un caminet hem vist un conillet salvatge que menjava herba, una serp petita i molts chipmunks.

Black Cannyon of Gunnison. Conill

Fem una altra caminada per Oak Flat Nature Trail, un sender circular de 3,2 km que comença al Centre de Visitants i puja i baixa bastant. És maco, sentim cants d’ocells, veiem chipmunks, i caminem entre roures molt joves i baixets i arbres Quaking aspen.

Black Cannyon of Gunnison. Mule deer

I encara tenim temps per anar a un canó proper. Per la 50 anem fins al terme de Cimarrón i trenquem cap al Canó de Cimarron; al final de la carretera, al peu de la gran presa, Morrow Point Dam, hi ha Mesa Creek Trail, un camí paral·lel al riu Gunnison, molt agradable. Trobem un pescador al final i ens remullem els peus. De tornada, seiem una bona estona damunt d’una roca tocant al riu i prenent el sol. Retornem al cotxe després d’haver fet 2,5 km.

Canó de Cimarron

Publicat dins de Excursions, Viatges per Amèrica | Etiquetat com a canó, canó Cimarron, Cannyon, Gunnison, montrose, mule deer, volcans | 2 comentaris

Caminant per Mesa Verde

Publicat el 1 Octubre 2013 per Gloria Condal

Hem fet una caminada a Mesa Verde, un parc nacional, a 32 km de Cortez (Utah), amb impressionants poblats construïts fa segles sota les grans balmes. El punt de partida és el Museu arqueològic de Chapin, on hi ha una exposició de com va sorgir aquesta civilització i com va anar evolucionant fins que va desaparèixer.

Museu arqueològic Chapin. Mesa Verde

D’allà baixem per un camí de pendent pronunciat fins a Spruce Tree House, un poble construït sota una balma, de visita lliure (cal tenir en compte que si es volen visitar els dos més coneguts, Cliff Palace i Balcony House, s’han de comprar abans les entrades de la visita guiada -obligatori- al Centre de Visitants).

Spruce Tree House. Mesa Verde

Mesa Verde. Camí als petroglifs

Des d’Spruce pugem per un sender cap a Petroglif Point . El camí passa per sota la mateixa balma (d’alguna manera ens ha recordat Mont-rebei, salvant totes les distàncies) i a l’altra banda tenim el canó.

Mesa Verde. Camí als petroglifs

Arribem al final, on trobem uns dibuixos fets en una roca plana, que no s’han pogut desxifrar: hi ha homes, estels, animals, mans, etc.

Mesa Verde. Petroglif

Petroglif

Fem la tornada per un camí paral·lel, però per dalt, és a dir, que deixem la balma a sota els nostres peus, i passem per un bosquet de matolls i arbres, alguns cremats. Retornem al Museu, després d’haver fet uns 4,5 km.

Mesa Verde. Petroglif Point

(Més info: http://www.visitmesaverde.com/)

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a Apruce House, Mesa Verde, petroglifs | 3 comentaris

Gran canó del riu Yellowstone

Publicat el 1 Octubre 2013 per Gloria Condal

Robert Redford va dirigir A river runs through it (El riu de la vida) amb la cantant de country Merle Haggar. “Turn me loose, set me free/ Somewhere in the middle old Montana”. Nosaltres hem volgut recórrer el canó a peu.

El riu Yellowstone és un riu pla, tendre, ample o estret, content o dorment, lliure o empresonat, tot depèn del tram. Al Canyon visitors centre ens informem de com recórrer el canó a peu. Poc abans, hem trobat un grup de bisons per la carretera.

Bisó

Volem fer les dues bandes, però, facis el que facis, no hi ha ruta circular, és clar. Decidim deixar el cotxe al pàrquing de Brink of Lower Falls, al rim nord, i anar en direcció sud fins al final.

Canó Yellowstone

Baixar avall per veure el salt (141.809 litres d’aigua per segon des d’una alçada de 93 m). Pugem de nou el camí i caminem en paral·lel al riu fins a Brink of Upper Falls, des d’on veiem les cascades de més amunt. Veiem un pica, un petit mamífer de la família dels lagomorfs (Ochotona sp).

Un pica

Seguim baixant, passem un petit pont de fusta, després pel pont Yellowstone i continuem fins al pont de Chittenden i a partir d’aquí, remuntem el riu de nou fins el mirador des d’on veiem les cascades des d’aquesta banda. Camí solitari, sense ningú, on fem servir els picarols que vam comprar per espantar ossos (que no ens han calgut). Hem trobat força chipmunks, un rosegador (tamias striatus).

Chipmunk

Continuem per Uncle Tom’s Trail, un camí agradable, amb desnivells, amb vistes del salt i de les parets del canó i els pinacles, fins al punt final, Artist Point. Aquí, el cel, que feia estona estava grisós, esclata en una pluja intensa, però com que tenim gana, seiem en un banc, traiem el pa i la vedella seca, i comencem a menjar molt de gust. Després anem al mirador a veure les tonalitats de colors de les muntanyes del davant. Cosa d’artistes, sí.

Artits Point. Yellowstone cannyon

Teníem ganes de continuar cap a Lily Pad Lake i després baixar a Clear Lake per retornar fins al pont de Chittenden, però no ens refiem del temps i tornem pel mateix camí d’anada. Una sort immensa, perquè quan arribem al pàrquing comença a caure una tempesta bona. Fem de manera ràpida els punts que ens quedaven d’aquest banda, el Lookout point, el Grand View i l’Inspiration point i també veiem el Glacial Boulder, un gran pedrot de 500 tones, producte d’una glaciació. El nostre menhir és més gran!

El riu Yellowstone té una longitud de 1.080 km i és afluent del Missouri, que neix a les Muntanyes Rocalloses.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a canó, glacial boulder, menhir, Yellowstone | 1 comentari

Caminant per Cannyonlands

Publicat el 1 Octubre 2013 per Gloria Condal

El parc nacional de Cannyonlands té tres grans zones: Needles, Island in the sky i The Maze. A Island in the Sky fem un parell de caminades molt agradables. La primera, des del mirador Grand View Point per un sender de 3,2 km que voreja el canó del Colorado fins arribar a un precipici impressionant on conflueixen els rius Colorado, que tenim a l’esquerra, i el Green, a la dreta.

Cannyonlands. Canó del Colorado

Cal dir, però, que no porten gaire aigua. De fet, no hi plou gaire, tot i que durant la nostra estada, hàgim tingut molta més aigua que sol. Però tenen un problema. Segons un fulletó que vam llegir, el riu Colorado, que sempre ens imaginem tan ufanós, està “estressat” perquè l’estan xuclant massa. Si al llarg dels anys ha estat una font vital d’aigua (ara mateix, proveeix 30 milions de persones), amb els efectes del canvi climàtic i el fet que les necessitats segueixen augmentat, en alguns trams està ben sec.

Island in the sky. Cannyonlands

L’altra caminada és des del punt de Upheavel Dome, un sender de fort pendent amunt que puja a dos miradors (també es pot fer la circular anomenada Syncline loop, però no es veu el cràter, que és el que té gràcia). Arribem doncs al primer mirador, i després al segon, on es veu, des de diferents punts de vista, una mena de cràter, que no és de cap volcà i on, del fons, sorgeixen una mena de pics blanquinosos.

Cannyonlands. Pujant al segon mirador de Upheavel Dome

Hi ha un parell de teories sobre la seva existència: una diu que podria ser per la caiguda d’un meteorit, i l’altra, que hi havia un fons de sal i es va anar enfonsant. Hem caminat uns 3 km i quan hem arribat a l’aparcament hem fet un vermut amb patates fregides i aigua, i després hem menjat pa i salsitxa de cérvol.

Cannyonlands. Upheavel Dome. Cràter

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a canó, Cannyonlands, riu Colorado, Upheavel dome | 1 comentari

Gloria Condal

Primer premi del VIII Concurs de Fotografia del Club Muntanyenc Mollet

Castell del Montgrí

Parcs nacionals de l’oest americà

Yellowstone i Teton

Bryce Cannyon i Zion Park

Cannyonlands i Arches

Canó negre de Gunnison

Mesa Verde

Cannyonlands i Arches

Bryce Cannyon i Zion Park

Yellowstone i Teton

Canó negre de Gunnison

Caminant per Mesa Verde

Gran canó del riu Yellowstone

Caminant per Cannyonlands

Idiomes

Etiquetes

Blogroll

Meta

Contacte

Idiomes

El nostres temes

Etiquetes

Blogroll

Meta

Contacte