Gloria Condal

Caminant per Bryce Cannyon

Publicat el 1 Octubre 2013 per Gloria Condal

Al Centre de Visitants de Bryce Canyon (Utah, EUA) ens informen d’una ruta panoràmica de 37 km que es pot fer amb cotxe, on et pots aturar a tots els punts d’interès, anar d’un punt a l’altre a peu i fer combinacions amb el bus. Bryce té una geologia única d’agulles de roca i amfiteatres, pinacles, capitells i vudús. Arribem a Bryce Point on els pinacles rocosos —grotescs i enigmàtics— es barregen amb arbres i panoràmiques.

Bryce point

Agafem un sender cap avall, fins a Hat Shop, una pila de pinacles que sembla que portin barret. En català potser hauríem de dir-ne: “Casa de barrets”.

Bryce Hat SHop

Retornem a l’inici, on veiem un ocell blau amb cresta, el Steller’s jay i anem cap a Inspiration Point per un sender fàcil, que ens va donant diferents punts de vista de l’impressionant amfiteatre de pinacles i coves. D’allà ens desplacem amb autobús fins al cotxe i pugem cap a Rainbow & Yovimpa. Pel camí veiem fauna típica com mule deer i pronghorn.

Mule deer. Bryce Cannyon

A Rainbow Point, a 2.778 m d’alçada, es veu el canó de Rainbow i la plana de Paunsaugant. Al nord-est, la Table Cliff Plateau arriba als 3.048 m i també es veu, en la distància al nord, la plana de Sevier, amb el mont Dutton, de 3.365 m.

Bryce Cannyom. Rainbow point Yovimpa

Fem una altra caminada a partir de Sunset Point (aquests dies no cal preocupar-se per veure sortides o postes de sol: no n’hi ha). Caminem fins a Sunrise Point i baixem per un sender cap avall per veure els vudús de més a prop. Plou fort i anem força xopes, però veiem pinacles, agulles, arcs, portes i figures que representen reines, reis o el que et vulguis imaginar… fins que arribem a Queen gardens baixant per un sender. Un pedrot és la reina Victòria en el seu jardí, diuen. Doncs avui ha quedat remullada. Caminem amb una parella francesa que hem trobat cap al sender de Navajo Trail… fins que uns excursionistes que vénen en sentit contrari ens diuen que l’acaben de tancar per la pluja, perquè hi ha un tros estret i relliscós. No ens queda altra opció que desfer el camí i tornar. Potser hem fet uns 6 km en total, això sí, de muntanya russa. Ara bé, sense baixar per on hem anat, no pots fer-te plena idea de com són aquests pinacles i com van caient, perquè anàvem sentint sorollets de pedres que baixaven avall. Aquests ja no tenien barret, pobres, i la vida se’ls anava exhaurint!

Queen gardens. Bryce

Queen gardens. Bryce. La reina està sola i trista

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a Bryce cannyon, canó, mule deer, pluja, Queens garden | 1 comentari

Caminant per Arches

Publicat el 1 Octubre 2013 per Gloria Condal

El parc nacional d’Arches (Utah, EUA) és el parc amb la densitat més gran d’arcs naturals al món, uns dos mil.

Arches Park. Windows

Ens plantegem dues caminades. La primera, de bon matí, a Devils Garden on comença un sender que va tirant amunt. L’arc que trobem primer és Landscape Arch, el més gran de tot el parc, llarg i fi. A prop, el Navajo i el Partition i a la dreta dos més: Pine Tree i Tunnel.

Landscape arch

El sender es comença a posar interessant, perquè has de mig grimpar per unes roques i sovint tens poca distància amb el no res, per ambdós costats, tot desert, mates i arbustos i trepitjant sorra o roques fins que arribem a la vista del Double O Arch: un arc petit i rodó a baix, i a sobre seu, un altre més gran, alt i fi.

Double O arch

Per enfilar-nos al petit, ens cal l’ajuda d’un xicot; espanta una mica veure que els que baixen ho fan amb un salt bestial. Pugem fins on la nostra raó i discreció ens deixen, però no arribem a fer com un xicot que puja fins el de dalt de tot i s’hi passeja per damunt. Seiem una estona i contemplem el paisatge a través d’aquesta finestra excepcional. Tenim sort, ho sabem.

Double arch

La baixada no és tan difícil com semblava; quan som a l’arc de sota, per salvar la distància, seiem al terra i baixem en tobogan; perfecte, perquè al final hi ha una petita roca que et frena per força. La tornada, pel mateix camí, la gaudim plenament. Hem fet 6,8 km.

Cap al vespre anem a Wolfe Ranch, on hi ha la cabana d’una família que s’hi va establir als temps de la conquesta de l’oest. Abans havíem anat a Upper Delicate Arch Viewpoint, un mirador després d’una pujada de 800 m, de fort pendent, fins una cresta des d’on es veu Delicate Arch. Ara pugem per un sender de 4,8 km i 146 m de desnivell fins al mateix arc. Al matí, en entrar al parc, ens havien dit que estava prohibit pujar-hi per causa dels “floods” (inundacions); ara ja era obert. Anem pujant a pas tranquil mentre el sol va baixant. Molta gent fa el mateix. I quan sembla que ets dalt, no, encara queda un bon tros. Finalment hi arribem, quan el sol encara no s’ha post, però ja ha esquitxat de roig l’arc i les muntanyes properes. Aquest arc deu tenir alguna cosa especial que tothom el vulgui veure de prop. Hi ha molta gent, i està bé que cada cop que algú es vol fer una foto davant de l’arc, una munió de xiulets, crits i males paraules, el facin defallir, perquè els fotògrafs que el volen fotografiar, no volen titelles pel mig. El sol es va amagant i l’arc és cada cop més vermell. Llavors és inevitable que ens vingui al cap un fragment d’aquell poema que Raimon van composar en homenatge a Joan Miró:

D’un roig encès voldria la vida. D’un roig encès tots els amors.

D’un roig encès aquest racó tan perillós;

la gent d’ací i la de fora que fossen tots d’un roig encès.

D’un roig encès voldria el món, i dir les coses tal com són.

Delicate arch

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a Arches National Park, arcs, Delicate arch | 3 comentaris

La plaga

Publicat el 30 Setembre 2013 per Gloria Condal

La Plaga va estar seleccionat per participar en l’edició de 2013 del Festival Internacional de Cinema de Berlín, la Berlinale, dins la secció Fòrum. La pel·lícula es va rodar, quasi íntegrament, a Gallecs, un espai rural de 733 hectàrees, al terme municipal de Mollet del Vallès, a pocs quilòmetres de Barcelona.

Com en una gran casa de pagès, se’ns van obrint finestres al vent, en plena canícula estiuenca, on conflueixen diferents persones: L’Isidre i en Raül, dos pagesos, pare i fill, que tiren endavant uns camps de producció ecològica. Els ajuda Iurie, un jove moldau sense papers que passa totes les hores que pot entrenant-se en lluita lliure. A prop d’ells, la Maria, una dona gran que sempre ha viscut en aquelles terres. La Maribel, una prostituta que treballa allà, en un camí a prop de la carretera. Finalment, la Rose, una noia filipina que treballa en una residència d’avis propera.

Maria Ros. La plaga

El Raül té la dona i els fills al càmping mentre ell sua la cansalada al camp, amb l’ajuda de Iurie. La seva mare li retreu que treballi tant i no tingui temps per dedicar als fills. De sobte, s’adonen que les plantes estan malaltes: ha arribat la plaga. L’Isidre li diu al Raül que si no es vol quedar sense collita, hauria d’ensulfatar, però ell no ho vol fer. Només una gran pluja els podria salvar. La Maria no pot continuar vivint sola a casa seva i la porten a una residència. La Rose té cura d’ella, però no li agrada la feina. El Iurie està fart de treballar tant, sense contracte ni perspectives de canvi, però s’anima preparant-se per a una competició de lluita lliure. I la Maribel cada cop té menys clients.

Iurie i Raül. La plaga

Històries creuades, personatges sols, primers plànols, mirades, sospirs. El temps s’ha aturat, i a la pantalla hi veiem una sèrie de persones que viuen, treballen, pateixen i anhelen. Com en un flash, com un poema entre la ficció i el documental. No calen gaires paraules, ni molta música, ni tan sols, colors molt vius. La calor ho està cremant tot mentre els mal bitxos es mengen la collita que tant ha costat plantar. Arriba un punt que sembla que amb tots podríem fer un tracte. Potser el solitari Raül podria estimar-se la Rose i potser el Iurie podria entendre’s amb la Maribel. O la Maria retornar a casa seva, però aquesta no és una pel·lícula de mel i mató. De fet, la Maria s’escapa de la Residència però quan arriba a ca seva troba la porta tancada i les plantes mortes de set. I torna per acceptar les odioses dutxes, però també el bombó que la Rose li regala (quina seqüència més emotiva!). I el pobre Iurie acaba a l’hospital mentre el Raül gaudeix dels fills -ni que sigui per poc temps- en els camps on passa tantes hores. Fins que un dia esclata una tempesta. La Maria s’esgarrifa. Els ulls del Raül miren amunt. I baixa aigua pels torrents i inunden els camps. Encara podrà salvar mitja collita perquè matarà la plaga. I la vida continua.

Maribel Martí. La plaga

Aquest és el primer llargmetratge de la jove molletana Neus Ballús, que va passar quatre anys treballant en aquest projecte peculiar, ja que els personatges no són actors, sinó que s’interpreten ells mateixos. O, dit d’una altra manera, “fan” d’ells. La conversa que tenen el Raül, l’Isidre i la mare és tan real com la que tenen un dia qualsevol de la seva vida de pagesos. El Iuire és un lluitador de lliure i la Maria és -era, perquè va morir el 2012- una àvia sola i malalta que difícilment s’adapta a l’ambient d’una residència. Aquest és, precisament, el personatge que més impacta. La Maria fa de Maria, i ho fa tan bé, que ens commou. Sense ella, la pel·lícula no seria la mateixa. Diu la directora: “Al principi pensava que La Plaga seria el retrat d’un lloc, i finalment ha acabat sent el retrat d’una sèrie de personatges que s’han entregat sense reserves a la pel·lícula”.

Maria Ros i Rosemarie Abella. La plaga

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a Gallecs, La plaga, Maria Ros, Neus Ballús | Deixa un comentari

Els Buddenbrook

Publicat el 28 Agost 2013 per Gloria Condal

Portada edició antiga

“Porto dins meu la llavor, la possibilitat de totes les capacitats i activitats del món. On serè quan em mori? En tots aquells que, des del principi i fins al final dels temps, hagin dit, diguin i vagin a dir: Jo”.

Thomas Mann explica de forma autobiogràfica la història de tres generacions d’una família de comerciants de Lübeck, des de 1835 fins a 1877, en un detallat retrat de l’estil de vida, els costums i la manera d’actuar de la burgesia emergent.

Al principi del llibre hi ha un arbre genealògic que ens ajuda a situar-nos. De fons, la Revolució de 1848. Johan Buddenbrook funda la família, representa una burgesia segura i convençuda dels valors. El seu fill té els mateixos principis, però no sempre actua bé en els negocis. Dels quatre fills que té, Christian és un ésser especial, malalties i bohemi; Antònia (Tony), és el personatge conductor, una nena espavilada que volen casar amb un home que ella no val; va de vacances a la platja, coneix un estudiant de medicina i s’enamoren. No passa res i un dia, llegint el llibre de la història de la seva família, s’inunda del sentit del deure i decideix acceptar la proposta dels seus pares i casar-se. Es casa, no aguanta i es divorcia. Torna a casa dels pares, exerceix de solterona fins que decideix casar-se amb un altre, tampoc va bé i es torna a divorciar. I encara torna a fracassar de nou. La seva filla, fruit del primer matrimoni, tampoc té sort. La germana de Tony, Klara, es casa amb un pastor, però mor. Només queda Thomas, que és el que porta l’empresa familiar endavant. Es casa amb Gerda, una noia holandesa una mica especial, amant de la música i després de un cert temps, tenen un fill, Hanno, un nen malaltís i depressiu que es refugia en la música.

Lübeck

Què ens ha cridat l’atenció d’aquesta novel·la? La descripció acurada dels personatges, l’ambient i dels sentiments, quasi microscòpica. El personatge de Tony, rebel, però alhora contemporitzadora, pal de paller de la família. El seu germà Christian, també rebel a la seva manera, que vol dir: no adaptar-se a les responsabilitats familiars i “viure la vida”. Segurament és un actor de teatre frustrat. I, de la següent generació, el petit Hanno, un ésser sensible en extrem, amb un amic molt especial, un marginat de la societat, ple d’imaginació. Al llarg de tota la novel·la, Mann destil·la un fina ironia, especialment en moments dramàtics, un contrapunt perfecte.

Lübeck

És interessant la referència al filòsof Shopenhauer, quan Thomas Buddenbrook llegeix el llibre El món com a voluntat i representació. Ja avançat el llibre, Thomas reflexiona davant les seves pors: “la vida no sóc jo, la vida continuarà. La mort és una benaurança, el retorn a un camí de patiment. Porto dins meu la llavor, la possibilitat de totes les capacitats i activitats del món. On serè quan em mori? En tots aquells que, des del principi i fins al final dels temps, hagin dit, diguin i vagin a dir: JO, però per sobre de tot, en els que ho diguin amb més plenitud, força i alegria”. Poc temps després d’aquestes reflexions, surt d’una reunió al Senat abans que finalitzi (cosa insòlita en ell), perquè li fa molt mal una infecció als queixals. Va a casa al dentista i en sortir, mor al carrer. Només queda Tony, digna, deixant constància d’un passat que ja no és.

Segons Shopenhauer, la filosofia ha d’intentar lluitar contra l’absurditat de la vida per tal de superar el dolor de la lluita per la supervivència individual. Per superar aquest dolor Schopenhauer planteja dos camins: l’art o la santedat ascètica. I, dintre de l’art, la forma superior és la música. Però només és un recurs temporal d’alliberament. Hanno estima la música, la seva via per escapar de la realitat, perquè no vol, ni pot, assumir el paper que li pertocaria com a únic hereter. Thomas Mann descriu amb precisió i coneixements què sent quan compon música i al capítol dedicat a la seva mort (de tifus) en cap moment parla de qui es tracta.

Diuen que en economia es parla de la “síndrome de Buddenbrook” per explicar la decadència d’una empresa: la primera generació la funda, la segona la fa pujar i la tercera inicia la davallada.

Buddenbrook Haus

Thomas Mann va escriure aquest llibre quan tenia 25 anys, l’any 1901. Quan el 1929 li van concedir el Premi Nobel de Literatura, l’Acadèmia sueca va dir que era sobretot per aquesta novel·la. Encara havia d’escriure La mort a Venècia (1912) i la Muntanya màgica (1929). La casa de Lübeck, on va néixer Thomas Mann i hi va viure fins als 18 anys, encara conserva la casa, que es pot visitar. La ciutat s’enorgulleix de tenir tres premis Nobel: Thomas Mann, Willy Brandt i Günter Grass.

De la novel·la en van fer una pel·lícula.

Traductora: Isabel García Adánez, edició: Cercle de Lectors, Edhasa, 2008, 795 p.

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a Buddenbrook, Lübeck, Shopenhauer, Thomas Mann | 1 comentari

Deserts de Califòrnia

Publicat el 9 Agost 2013 per Gloria Condal

Joshua Tree

Joshua Tree

El punt de partida per visitar els deserts és el poble de 39 Palms, des d’on anem a Joshua Tree NP, una zona de transició entre dos tipus de desert, el mojave, a l’oest i el colorado, a l’est. Els arbres de Joshua, de totes mides i recargolaments possibles, dominen el paisatge. Els indis cahuilla en feien cistells i sandàlies i es menjaven les llavors. Pugem a Keys View, a 1.581 m, amb vistes espectaculars del mont S. Jacinto i als seus peus, la ciutat de Palm Springs, la capital dels deserts. A baix, es veu perfectament la falla de San Andrés i al darrera, les muntanyes de Sta. Rosa; a l’oest, la vall de Coachella i Salton Sea, un antic llac sota del nivell del mar. Recorrem tots els punts d’interès: a Cap Rock hi ha roques de granit enormes i precioses; a Hidden Valley on s’amagaven els lladres de bestiar, fem un recorregut circular, entre roques i vegetació per veure nolines, cactus roses, roures grèvol, creosote i cactus chuparosa. Continuem cap a Jumbo rocks, Skull rock, White Tank, Arch Rock i Silver Bell Mine (construccions mineres dalt d’una muntanya on s’explotaven, a cel obert, or, plom i coure).

Cholla Garden. Joshua Tree

A la banda oest de Basin Pinto hi ha Cholla Garden Cactus, on recorrem un sender per veure els diferents tipus de cactus, sobretot el cholla, però també d’altres cactus i arbusts com el palo verde. A la plana de Pinto es van trobar restes de vida d’una cultura de fa 9.000 anys. A Cottonwoods hi ha fonts amb algunes palmeres, però ni una gota d’aigua; amb les mines, abans l’aigua era vital i per això hi havia molins (en queden restes).

Parc de Joshua Tree

Fora dels límits del parc, Palm Springs és una ciutat dispersa de més de 40.000 habitants, amb temperatura similar durant tot l’any, uns 31º. Pugem al cim del mont S. Jacint; al davant tenim la serralada de San Bernardino gran (1.890 m el cim més alt), mentre que S. Jacinto forma part de San Bernardino petit. Uns km enllà, visitem Pionertown, un antic i curiós poble de l’oest americà.

La carretera serpenteja del Mont Sant Jacinto a Palm Springs

Mojave

Hi arribem després de travessar el llac Bristol i circular uns km per la mítica carretera 66. Quan entrem a Mojave NP el primer que fem és visitar Kelso dunes; pugem fins a la cresta a 213 m en una ascensió penosa i llarga, perquè se’ns enfonsen els peus a la sorra. Quars i feldspat són alguns dels minerals que brillen amb el sol, la majoria procedents dels granits de les muntanyes de San Bernardino i també hi ha plantes gramínies com el borró. El moviment de la sorra de vegades produeix un so perceptible als humans com si fos música; nosaltres no hem sentit res, però ens han agradat molt. Continuem fins a Kelso Depot Visitor Center construït per la Unió Pacífic com a estació per transportar minerals; tenia oficina de correus, restaurant i altres serveis. A la II Guerra Mundial hi va haver molta demanda d’acer i va ser l’apogeu, quan hi van arribar a viure 2.000 persones, però en tancar la mina va decaure fins que el 1985 ho van tancar. Ara es pot visitar l’edifici i l’exposició.

Mojave. Cinder Cone

L’anomenada Mojave Road és un antic sender que anava des del riu Colorado fins a Camp Candy, a prop de Barstow, i que feien servir els indis per viatjar i comerciar; és una possibilitat per caminar. Anem a veure 32 cons de volcans de roca vermella i negra (l’última lava és de fa 10.000 anys) i baixem a Cinder Cone & Lava Beds, el túnel produït pel magma en contacte amb l’aire fred i on observem dos tipus de lava que ja coneixem de Hawaii, la pahoehoe (rugosa) i la aa (viscosa).

Vall de la Mort

Death Valley. Dante’s view

En anglès Death Valley NV, és el lloc més calorós del planeta. No fa gaires anys que els indis timbisha shoshone van aconseguir que se’ls retornés gran part del que ara és el parc. A dins hi ha poques opcions d’allotjament; nosaltres dormim a Stovepipe wells. Visitem la majoria de punts d’interès, començant per Dante View a 1.669 m d’alçada des d’on veiem les muntanyes de l’altra banda, amb el cim més alt, el Telescope i més al fons les crestes de Sierra Nevada. El riu que passa per sota és l’Amargosa.

Death Valley. Badwater

Anem a Twenty Mule Team Canyon amb moltes formacions de xaragalls i ens enfilem amunt, amb una sensació de vertigen genial. Per aquí circulava una caravana de 20 mules que assossegaven els carros a través de 284 km pel desert, inclosa la cisterna amb 4.545 litres d’aigua potable. Hi extreien el bòrax, un mineral que s’utilitza en detergents, suavitzants, sabons, desinfectants, pesticides, esmalts, vidre i ceràmica i es converteix fàcilment en àcid bòric i una barreja de clorur de bòrax i amoni que s’utilitza per soldar ferro i acer. Els treballadors eren xinesos i vivien en condicions miserables a Harmony Borax Works on hi havia l’antic assentament miner iniciat el 1883 i del qual resten algunes màquines i restes d’edificis.

Death Valley. Gold canyon

Zabriskie Point és un altre mirador bo a peu de carretera, sense ser tan espectacular com el Dante i a Golden Canyon Trail caminem fins a unes roques anomenades la “catedral”i tornem a pujar a un altre turó. A Devils Golf Course veiem una superfície de roques de sal erosionada per l’aigua i el vent que forma blocs de sal dentada, com si fos un camp llaurat. Continuem fins a Natural Bridge, un altre canó que fem fins passat un pont i tal com veiem allò, en qualsevol moment se’n pot anar en orris (curiosament, els americans que són tan primmirats, aquí et deixen passar). Arribem fins a Badwater, el llac salí a la cota més baixa d’EUA, 85,5 m sota el nivell del mar, amb crostes de sal fent formes geomètriques. Retornem per la mateixa carretera i recorrem una carretera circular, Artist’s Drive on les muntanyes tenen colors diferents; el millor moment per anar-hi és a la posta de sol.

Death Valley. Mesquite sand dunes

L’endemà, just quan el sol comença a sortir per damunt de les muntanyes properes, anem a Mesquite Flat Sand Dunes, a tocar. Caminem amb cura per por de trepitjar la sorra, polida, perfecta, només amb marques de petjades dels petits animals nocturns. Tan sols veiem una persona dalt d’una duna, molt lluny. Solitud, pau i silenci mentre els colors del dia van prenent tonalitats roges. Continuem fins a Titus Canyon, el canó més llarg de tot el parc, on fem una petita part de recorregut (té 80 km!) i continuem amb cotxe fins a Ubehebe crater, envoltat de diferents cràters petits, fruit d’una explosió de fa 300 anys que va causar el magma barrejat amb aigua subterrània, sembrant pols negra envoltada dels cactus blancs al seu voltant.

Death Valley. Ubehebe crater

A Mosaic Canyon, 800 m després de l’entrada comencem a veure parets de marbre blanc a banda i banda, mentre es va fent més i més estret. Ens cal alçar les cames per continuar pujant en algun punt fins que tornem a trobar-nos en un lloc més ample. És fàcil imaginar la força que deuen tenir les aigües quan es troben obligades a passar de la part ampla a aquell embut de marbre estret. Impressionant!

Rhyolite

Un dia sortim dels límits del parc cap a l’estat de Nevada a través d’un desert per la carretera 267, recta, que no s’acaba mai, fins arribar a Beatty; d’aquí anem al poble fantasma de Rhyolite, nascut el 1904 a l’empar de la febre d’or i que va arribar a tenir bancs, escoles, estació de trens, església, presó… amb 8.000 persones. La desfeta financera de 1907 els va deixar tocats; després van tancar algunes mines i els bancs van fer fallida. Ara queden quatre parets i poca cosa més.

Pinacles Trona

Sortim de la Vall de la Mort cap a Panamint Valley i anem per la 190 fins al poble de Trona. Desolat i dominat per la indústria química, proveïdor de potassi i clau en la fabricació d’armes a la I Guerra Mundial per les reserves de bòrax, ara l’Exèrcit hi experimenta noves armes. Això és l’Amèrica profunda. Anem fins a Trona Pinnacles, unes formacions rocoses de travertí o tosca on s’han rodat pel·lícules com Star Trek V, La frontera final, Disney’s Dinosaur, Lost in Space, Planeta dels simis… Continuem fins a Read Mountain i arribem a Randsburg, de nou una població important quan hi havia mines, que continua funcionant amb normalitat, amb botigues, bars, saloon, antiguitats, magatzems, església, barber, post de benzina… Aquí es recicla tot. Dinem al saloon i comprem dos cartells, un en referència als espanyols de 1492 i un altre, una còpia del cartell de la recompensa de Billy el Nen, viu o mort. És el més autèntic dels tres pobles de l’oest que hem vist.

Publicat dins de Viatges, Viatges per Amèrica | Etiquetat com a bòrax, Death Valley, Joshua, kelso dunes, Mojave, Vall Mort | 3 comentaris

Serifos

Publicat el 6 Juliol 2013 per Gloria Condal

Serifos és l’illa on Perseu arribà amb el cap de Medusa. El port s’anomena Livadi. El nom significa “nua” i ens n’adonem aviat, per seca i àrida. Des del mar, destaca la blanc i allargada Xóra, dalt d’un turó. La “piatsa” és la plaça emblemàtica, amb l’església de S. Anastasi, l’Ajuntament, el bar Louis i el cafè Stu Straton.

Ens l’havia recomanat una noia que havíem trobat al ferri; una dona ens porta una carta, però li dic que no cal, que volem dos cafès i dos frapés. La deixa igualment i quan l’obrim per fullejar-la fem un gran descobriment. No és una carta convencional, sinó una obra d’art, amb poemes, fragments d’escrits de Kavafis, Elitis, Ritso…, fotografies i pel mig, les begudes i menjars que tenen. M’emociono. En un local annex hi ha una exposició de pintures de paisatges de Sérifos. En una part de la paret hi tenen una imatge de les vagonetes de les mines. Quan marxem, al llibre-menú li hem escrit en català que quan l’hem fullejat ens ha deixat sense parla.

Piatsa de Xora. Serifos. Cafè Stu Stratu. Foto: gloriacondal

Una de les platges més famoses és Platia Ammos; hi arriba un riera envoltada de baladres on neden algunes granotes i a les dunes hi ha lliris blancs, la majoria pansits. Just al costat hi ha una altra cala, Agios Ioannis. Continuant carretera passem per Kéntarxos i girem cap al nord de l’illa; una mica més endavant es baixa per una pista cap a Plati Gialós, una altra platja famosa. Pel camí veiem algunes cases i cultius d’horta i vinya, i també bestiar.

Monestir de Taxiarcos. Serifos. Foto: gloriacondal

Tornem a la carretera principal i ja veiem l’imponent monestir de Taxiarcos, de murs blancs i alts, amb finestres minúscules i una petita porta pintada de blau. A fora, bens i pollastres. El sol està baixant entre dos arbres imponents, tot vermell. De cop, apareix un pope i ens diu si volem entrar. Ens obre la porta i a dins del recinte trobem una petita església del s. XVI: ens convida a dolços i ens mostra diferents tresors: una pintura de l’arcàngel S. Miquel portada de Xipre, unes làmpades de plata de Rússia, una pedra al terra gravada amb l’any 1620, una armariet de fusta i perles… Sabem que hi ha frescos i manuscrits bizantins, però la visita no dóna per més. Hi dorm sol.

Travessem la muntanya, tot revolts, passem per Pirgos i arribem a la capital, Xóra, al fons i molts més avall. Ja és ben fosc i aparquem a prop de tres molins restaurats i baixem fins a una petita placeta. Amunt i avall tot són escales i hi ha molta animació.

Església i Ajuntament de Xora. Serifos. Foto: gloriacondal

Fem una altra ronda sortint de Livadi en direcció Livadakia, encara en el mateix golf, amb cases i hotels davant la platja. Cap al sud, vistes de tota la badia, amb petits illots. Hi ha la platja Kalo Ambeli, i més endavant, Vágia; al turó de sobre hi ha restes de mines abandonades, com també als turons de davant. En tota aquesta zona n’hi havia moltes, de ferro. L’estiu de 1916 els miners van començar una vaga per millorar les condicions de feina i l’horari de les 8 hores a Grècia. Era un bon moment per reivindicar, perquè Europa necessitava el ferro per construir armes per a la Primera Guerra Mundial, i ho van aconseguir. El 21 d’agost la policia va decidir avortar la lluita, empresonant el seu líder, Konstantinos Speras i obrint foc contra els miners a Megalo Livadi: hi va haver 7 morts i hi van haver molts ferits d’ambdós bàndols. Acabada la vaga, les mines tornaren a obrir: van millorar les condicions de treball i feien la jornada de 8 hores. Kostas, que va passar anys de la seva vida a presó, morí el 1943 assassinat per membres del KKE (Partit comunista grec).

Golf de Kutalas. Serifos. Foto: gloriacondal

A pocs quilòmetres hi ha la platja de Gánema, on ens tornem a remullar, i en el mateix golf, la de Kutalàs, totes amb tamarius i poca gent. Tota la ruta és plena de restes d’edificis, vagonetes, bàscula, vies… i forats d’on extreien el mineral i embarcaven allà mateix, amb ponts que arriben al mar. Continuem fins a Megálo Livadi, on hi ha un parell d’edificis dels directors de la mina, d’estil ric. Els directors, és clar, havien de viure en llocs millors. Els miners, homes, dones i quitxalla, hi deixaven la pell. Com a Sifnos. Com a Milos.

Publicat dins de Viatges, Viatges per Grècia | Etiquetat com a mines, monestir, Serifos, Xora | 4 comentaris

Sifnos

Publicat el 5 Juliol 2013 per Gloria Condal

Sifnos. Tàperes assecant-se

Sifnos té 70 km de costa i és força àrida i muntanyosa. El port és Kamares, un poble blanc davant d’una platja maca, amb molta vida, on ens allotgem nosaltres (Leonidas rooms). Sifnos era una illa molt rica, però les mines es van començar a exhaurir i un tsunami les acabà destruint. D’aquí sorgeixen refranys com: ser com un pobre de Sifnos o actuar com un sifni (actuar malvadament). Ara viuen de l’agricultura (tàperes i oli), la ramaderia i del turisme, tot i que encara té mines d’or i de plata.

Per anar a qualsevol lloc cal pujar sempre fins a la capital, Apollonia, a l’interior, amb forma d’amfiteatre a tres nivells. De lluny es veuen multitud de cases blanques escampades i cúpules d’esglésies perquè s’ajunta amb altres nuclis com Exambela, Kato Petali i Ano Petali, Artemonas (amb molins) i Katavati. Una dona de cabells blancs a qui hem preguntat pel centre ens ha estat explicant que era “kato, kato…”; ella vivia a Exambela, passant per aquell caminet, veieu? Nosaltres l’hem trobada una mica despenjada, aquesta ciutat, amb poc d’encant.

Sifnos. Kastro

A 2 km hi ha Kastro, l’antiga capital, amb restes del castell venecià i muralles dalt d’un turó. La majoria dels pocs turistes que hi ha encara no s’han llevat i tot està en silenci. Un paleta puja amb un ruc carregat. Testos de plantes i tàperes que floreixen a qualsevol cantonada. Cúpules i creus d’esglésies. Carrers blancs, molt blancs i persianes blaves, però també vermelles, verdes i algunes grogues. Ja fa una calor intensa i són les 10 del matí. Vistes de la mar, que fa camins i dreceres, i de la petita Església dels Set Màrtirs, al fons, tocant a mar.

Església set màrtirs. Kastro. SIfnos

D’Apollonia s’arriba a l’acròpolis d’Agios Andreas, una fortificació del s XIII aC dalt d’un turó. La vista aèria aèria és impressionant, però des de terra, tot són pedres. Baixem cap a Vazí, una badia molt tancada amb una llarga platja de sorra, un petit nucli de casetes blanques i l’església de Taxiarquis, tocant a mar, blanca i amb dues petites cúpules. una altra badia i una platgeta amb tamarius grans i una taverna. El monestir de Xrisopigí, potser la imatge més coneguda de l’illa, es troba en una estreta franja de terra tocant a mar. Blanc sobre blau. Un home que viu allà té cura de l’església i ens convida a beure aigua fresca d’una font. A la dreta hi ha la platja d’Apokoftos i a l’esquerra una petita cala de pedres, Saures.

Sifnos. Monestir Xrisopogí

Platís Gialós és una cala de sorra força tancada, amb cases blanques, alguns hotels i restaurants. Dinem en una taverna on constatem que el wifi públic arriba a tot arreu. Faros és una cala més petita al costat d’una altra, Fasolú amb alguns tamarius, i tavernes. Fa una calor intensa i seiem en un cafè on prenem els millors expressos i frapés de tot el viatge.

Publicat dins de Viatges, Viatges per Grècia | Etiquetat com a església, grecia, illa, Kamares, monestir, Sifnos, tàperes | Deixa un comentari

Milos

Publicat el 4 Juliol 2013 per Gloria Condal

Milos és un antic volcà extingit de les Cíclades amb un passat miner potent i una geologia molt particular (la meitat de l’illa no té camins accessibles). El port s’anomena Adamas i hi ha el Museu de la Mineria. Encara ara s’hi extreuen diferents minerals.

La capital és Plaka, en un turó. Pujar-hi en ple migdia no és fàcil, però des de dalt es veuen els pobles de Tripiti, Triovasálos i Pera Triovasálos. El nucli central són uns quants carrers empedrats, amb botigues, cafès i restaurants. No té l’encant d’altres Xoras, però és boniqueta. Un rètol indica la direcció per arribar a les catacumbes paleocristianes; n’hi ha tres, però només es visita una part d’una. Hi ha dos tipus de tombes, les arcosolia (d’arcades) i les loculi (recés horitzontal) i en algunes s’observen inscripcions i dibuixos. Valen la pena!

Klima, a sota mateix de les catacumbes, és un poble pescador, amb escars pintats de color davant del mar. Hi arribem just per veure la posta de sol, avui entre uns quants núvols, mentre alguns pescadors van tornant a port.

A prop d’Adamas hi ha Zefiria, un petit poble agrícola amb una església monumental de pedra. Travessem aquesta part d’illa fins a Paleoxóri, un poble amb una llarga platja on ja s’ha post el sol. Hi ha una taverna manta anunciada, però no té cap encant. En canvi, la part de costa des de Pollonia cap avall, ens agrada molt.

Pollonia, (o Apol·lònia) és un petit poble pesquer amb platja, tavernes i una capella en una punta de la badia, tocant al far de Pelekudas. Davant tenim l’illa de Kímolos on s’arriba amb ferri on hi ha un parell de pobles i antigues mines de plata.

A Filacopi hi ha restes arqueològiques. Milos té restes nombroses dels períodes ciclàdics i hel·lenístic (el 1820 s’hi va trobar l’anomenada Venus de Milo (o Afrodita, com diuen ells). A prop hi ha les coves de Papafrangas. L’erosió de l’aigua i el vent ha creat uns entrants espectaculars. Sarakiniko, a prop, és una petita gorga que ve de terra endins, envoltada de roques blanques moldejades pel vent i l’aigua, amb molts fòssils i coves. L’entrada d’aigua avui i aquí és neta.

Ens aturem a Agios Constantinos, un port minúscul amb barques, una capella i algunes casetes. Mandraki és un altre port tancat, amb escales de colors per baixar fins a l’aigua, barques i escars, una taverna i una casa per llogar. Amb uns avis parlem de la crisi: la seva pregunta inicial és: “a quant va el kg de pa?”.

Firopótamos és una platja de tamarius i casetes amb una església gran. A prop, restes d’una antiga fortalesa, amb una porta que dona a un penya-segat i el mar al fons. Totes les portes haurien de ser com aquesta, obertes.

Una part de la costa de Milos només és accessible amb barca. Per això fem una excursió amb un veler; som 9 persones, més dos de tripulació. Passem per davant dels nuclis pescadors de Skinopi, Klima, Aretí i Furkovuni, tots amb el mateix estil d’escars amb portes pintades de colors. Al costat del darrer, la platja de Plaziena. Després veiem els illots d’Arkadies i les roques de Kerlari i saltem cap a l’altra banda, al cap de Vani amb restes de les mines de manganès abandonades.

Passem per la platja de Kalogriés i anem baixant avall on es veu perfectament el que era la roca inicial (caolí) i la lava que la va anar cobrint. Penjat a la muntanya, el monestir de S. Ioani. Arribem a Sikià, tirem l’àncora i ens banyem. Després pugem a la llanxa amb motor fora borda i entrem per una cova fins a una dolina (va caure un tros de muntanya i es va enfonsar). L’espai és ocupat per l’aigua de mar que hi va entrar i s’hi ha fet una platja. Sortim per una altra banda al mar, pugem al veler i continuem baixant la costa fins doblar el cap de Psalili. Finalment arribem a la zona coneguda com a Kleftikó, aigües turqueses, coves i roques blanques. El paradís recobrat.

Publicat dins de Viatges, Viatges per Grècia | Etiquetat com a Adamas, illa, Kleftiko, Klima, Milos, mines, sarakiniko | Deixa un comentari

Folegandros

Publicat el 3 Juliol 2013 per Gloria Condal

Ana Meria, Folegandros

La capital, Xóra, val per sí sola una visita a l’illa de Folegandros, de forma allargada amb una carretera que la recorre pel mig, com una espina dorsal, d’on surten algunes pistes i camins cap avall.

Folegandros. Els rucs són un mitjà de transport important

Els llocs que més ens han agradat són: Ampéla, una caleta força tancada d’aigües netes, alguns tamarius on es baixa per una riereta seca fins a mar. Tornant, val la pena aturar-se en el restaurant Sinantisi, del 1920 d’Ano Meriá, on la senyora Maria fa una especialitat, la matsáta, un plat de pasta amb formatge i salta de tomàquet, acompanyant de carn del que sigui. A prop del port, després de Livadi hi ha algunes cales i un càmping. Més enllà, la platja de Katergo, excepcional. El camí per arribar-hi a peu no és fàcil, però hi ha l’opció d’anar-hi amb barca des de Karavostassi. A l’oest, Agali forma una badia que quasi la divideix en dos; a l’esquerra pots anar a la platja de Firá i pel camí de la dreta en 10 minuts arribem a la cala de Galifos, petita, neta, sense ningú, amb unes quantes cases-cub que lloguen a preu molt bo, però no tenen electricitat. Continuem el sender i en uns altres 10 o 15 minuts arribem a la cala d’Agios Nikolaos, de sorra i pedretes, amb tamarius. Més enllà hi ha la cala de Livadaki, on només s’hi arriba amb barca.

Esglesia Panagia, Xora. Folegandros

Pugem a Xóra, la capital, quan el sol comença a baixar. El nucli antic gira al voltant de l’esglesiola de Monastir (amb una icona recuperada dels pirates) i l’església d’Analipsi. Una toca una altra. Tantes ànimes hi ha per salvar? Ens endinsem pel barri de kastro, amb restes de la fortalesa medieval, passadissos, carrers-túnels, giragonses i amagatalls. Des del mirador d’una plaça mirem com el sol comença a baixar. Els cafès i bars engeguen els llums. El plàtan immens de la plaça principal abriga tothom sota les seves branques. Botigues de tot, bars de copes. Portes i finestres blaves, però també vermelles, com les buguenvíl·lees que les envolten. Músiques d’ací i d’allà. Gent, tant turistes com locals, joves i grans. I, dalt de tot, l’església de la Panagia on pugem per una llarga escala de zigues-zagues. Té vistes de la ciutat, assentada sobre l’immens penya-segat, i fortificada per aquesta banda. Un dia fem un cafè sota el plataner de la plaça gran, en un bar on el xicot que el porta duu una samarreta del Barça. Ens fixem en el moble amb llibres que hi ha tocant a la paret, al carrer. A molts cafès i gelateries ho he vist. Són llibres alliberats. Quan passem pel cafè de la cantonada ja no hi toca el sol i hi ha un parell d’aborígens, en concret, dos avis, arreglant el món.

El kastro de Xora, a Folegandros

Xora, Folegandros

El transport de l’illa encara es fa amb rucs i trobem gallines creuant la carretera, però també hem vist força quads.

Folegandros. Posta sol

Ens hem allotjat a Coral Apartaments, a Karavostassi, el port de l’illa, on hem estat molt bé, però també seria una bona opció quedar-se a Xóra.

Platja de Katergo. Folegandros

Publicat dins de Viatges, Viatges per Grècia | Etiquetat com a Ampela, Ano Meria, Folegandros, Karavostassi, Katergo, rucs, Xora | 3 comentaris

Santorini, de nou

Publicat el 3 Juliol 2013 per Gloria Condal

En 30 anys nosaltres hem canviat, però l’illa també. Torno a Santorini (Sta. Irene) o millor, Fira, com prefereixen dir els grecs. D’origen volcànic, quan Lawrence Durrell hi va estar, explica que encara flotaven a l’aigua trossos de pedra tosca que colpejaven el casc de la barca. L’illa, al llarg dels segles, ha patit terratrèmols i erupcions (el del 1956 destruí la capital).

Fira des de l'aire — Fira des de l’aire. Foto: gloriacondal

Santorini des de l'aire — Santorini des de l’aire

Ens allotgem a l’hotel Afroditi, a Firostefáni, al nord de la capital, un lloc molt recomanable. Arribem just a temps de veure la posta de sol diu des d’una església de cúpula blava, a un centenar de metres. Des del penya-segat d’aquesta banda tenim el sol a l’horitzó i al davant, les illes que un dia formaven la caldera del volcà.

La típica imatge de les illes gregues. Santorini. Foto: gloriacondal

L’endemà al capvespre pugem al nord, a Ia, a 10 km, per una carretera des d’on veiem la mar, les vinyes, les cases i els sembrats. Al fons l’illa d’Ios i més enllà, Amorgós. Recorrem un llarg passeig que comença en una esplanada d’unes esglésies, tot trepitjant un terra de marbre blanc esplendorós i al final pugem a una terrassa d’un petit restaurant, el Pelíkano, per sopar i veure la posta de sol (fa 30 anys em vaig quedar amb les ganes, però ara que tinc uns quants cèntims més, sec entre els privilegiats). Però que consti que la millor visió és des de Fira.

Fira, el mar i l'illeta de Kameni — Fira, el mar i l’illeta de Kameni. Foto: gloriacondal

La caldera del volcà. Santorini. Foto:gloriacondal

Baixant cap al sud tenim vistes de la caldera i les illetes del mig, Nea Kameni i Palea Kameni. Més enllà, Tirássia. Amb això tanquem la caldera. A prop, la platja Kokkina, la millor, al nostre gust, i a la punta del cap Bounó, un far amb vistes superbes a tots els punts cardinals. A l’interior, pugem per la muntanya de Profeta Eliás des de Pírgos, un poble encantador: des de dalt, vistes magnífiques.

Fira, Santorini. Catedral. Foto. gloriacondal

Els creuers vomiten turistes traslladats a Fira en barques i funiculars. Compren, mengen, beuen, fan fotos i se’n va, així nosaltres ens quedem més tranquils. Els carrers es buiden, la calma torna, alguna botiga tanca i els gats, finalment, prenen de nou els carrers.

Turistes a Fira, Santorini. Foto: gloriacondal

Els gats són els reis de Grècia. Foto: gloriacondal

Publicat dins de Viatges, Viatges per Grècia | Etiquetat com a Fira, gats, grecia, Ia, Oia, santorini, volcà | 7 comentaris

Gloria Condal

Caminant per Bryce Cannyon

Caminant per Arches

D’un roig encès voldria la vida. D’un roig encès tots els amors.

D’un roig encès aquest racó tan perillós;

la gent d’ací i la de fora que fossen tots d’un roig encès.

D’un roig encès voldria el món, i dir les coses tal com són.

La plaga

Els Buddenbrook

Deserts de Califòrnia

Serifos

Sifnos

Milos

Folegandros

Santorini, de nou

Idiomes

Etiquetes

Blogroll

Meta

Contacte

D’un roig encès voldria la vida. D’un roig encès tots els amors.

D’un roig encès aquest racó tan perillós;

la gent d’ací i la de fora que fossen tots d’un roig encès.

D’un roig encès voldria el món, i dir les coses tal com són.

Idiomes

El nostres temes

Etiquetes

Blogroll

Meta

Contacte