La Seu d’Ègara i una mica més

Publicat el 24 febrer 2014 per Gloria Condal
Seu d'Ègara

Seu d’Ègara

La Seu d’Ègara, situada al nord del parc de Vallparadís, a Terrassa, entre els torrents de les Bruixes i el de Monner, constitueix un element excepcional del patrimoni històric i artístic català. Si aquest conjunt va esdevenir Seu d’Ègara l’any 450 va ser perquè ja era un assentament molt important, primer íber i després romà.

Sant Miquel. Seu Ègara

Sant Miquel. Seu Ègara

En Carles ens guia amb emoció i encert, primer, tot observant la bassa (un possible bany d’una construcció), les marques dels sarcòfags (el camp d’ànimes) i les sitges, cap a l’interior de l’edifici funerari de S. Miquel (s. VI a VIII) amb paviment de picadís. Tot i que hi va haver un temps que es pensava que era un baptisteri, pel quadrat de marbre al centre, es pensa que té un caràcter funerari, amb un cos central elevat sostingut per 8 columnes i un absis decorat amb pintures murals. La cripta semisubterrània està dedicada a Sant Celoni, per a satisfacció de les celonines que ens acompanyaven. Sorprèn d’aquest petit recinte l’autenticitat de tot el conjunt, llevat d’una finestra i un dels absis laterals. Una meravella. A les dependències d’acollida dels visitants veiem el retaule gòtic de S. Miquel.

Retaule S. Miquel. Seu Ègara

Retaule S. Miquel. Seu Ègara

Sta. Maria (s. VI al VIII) havia estat catedral de 3 naus i ocupava una superfície que depassa el contorn de la tanca actual, tal com es veu en part dels fonaments a la vista. Quan els monjos agustinians se’n van fer càrrec, en no poder-la mantenir, li van fer una operació “bonsai” empetitint-la. Destaca una imatge de la Verge, un mosaic d’uns paons que cobria una tomba, una làpida romana amb la inscripció Municipium Flavium Egara i el retaule romànic de S. Tomàs Becket.

Sta. Maria. Seu Ègara

Sta. Maria. Seu Ègara

A l’església de S. Pere, on hem hagut d’esperar que acabessin de celebrar l’Eucaristia hem admirat, sobretot, el retaule petri del s. X, l’únic del món d’època preromànica. De fora estant, dos campanars (no hem potgut veure el retaule gòtic de Jaume Huguet perquè l’estaven restaurant). Passejar per la Seu és aprendre a llegir les pedres i a trepitjar suau, per no despertar la pau dels morts, que sempre tenen un bri de llum. En procés que ho declarin Patrimoni de la Humanitat i que nosaltres ho vegem.

Retaule petri. S. Pere. Seu Ègara

Retaule petri. S. Pere. Seu Ègara

Travessem la passarel·la i pel carrer de la Creu baixem cap al centre. Pel camí, el magatzem Alegre, (Muncunill)

Magatzem Alegre. Terrassa

Magatzem Alegre. Terrassa

El magatzem Torres, (Melcior Viñals); la quadra de la fàbrica Izard (Muncunill), que era la nau de tints, amb la xemeneia, ara Sala Muncunill.

Magatzem Torras. Terrassa

Magatzem Torras. Terrassa

Quadra fàbrica Izard. Terrassa

Quadra fàbrica Izard. Terrassa

Un cop a la rambla Ègara, l’antic vapor Aymerich, Amat i Jover (Muncunill), l’actual Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya mNATEC. Té una gran nau central amb coberta de dents de serra feta amb voltes catalanes de forma campaniforme que descansen sobre un bosc de columnes de ferro colat que alhora serveixen per sostenir els embarrats i per evacuar l’aigua de pluja de la teulada. Una meravella que es pot contemplar des de la 2a planta on hi ha un restaurant amb terrassa. De fons, el so de carilló. Ens hi quedem per a plaer del cos i de l’esperit.

Vapor Aymerich. Terrassa

Vapor Aymerich. Terrassa

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Vallgorguina – Collsacreu, per cal Paraire

Publicat el 27 gener 2014 per Gloria Condal
Can Perajaume

Can Perejaume

 

Ens trobem a l’església de Vallgorguina, al costat de la Casa de la Vila i pugem cap el Veïnat de la Poca Farina per una pista del GR 92 fins arribar a un encreuament on girem a la dreta, cap a can Mora. Més endavant ens desviem en direcció a cal Paraire. Fa estona, hem vist, entre boires i enmig del bosc, la torre de casa l’artista Perejaume que en dies clars, té la mar del Maresme als seus peus. Continuem per la pista, que ja fa estona que no està asfaltada i passem per la urbanització de Collsacreu fins a petar a la carretera C-61, on hi ha un restaurant que té força requesta. De vegades s’hi veu, a més del mar, la Carme Ruscalleda fent-hi un mos. Travessem la carretera, paral·lela a la riera de Collsacreu i continuem en direcció sud-oest.

Casanova

Casanova

Arribem a la Casanova, en una clapa verda, en terme municipal de Sant Iscle de Vallalta. Si fa un dia clar, cosa que avui no tenim pas, es veu Arenys de Mar. Allà ens aturem per dinar, amb la companyia d’un gos, potser un husky, amb un ull de color blau i un altre de color terra que intenta, debades, que li cedim alguna minúcia del nostre menjar. Uns ciclistes fan un aterratge fenomenal però no passa res. Després continuem avall.

Can Vilar. Vallgorguina

Can Vilar. Vallgorguina

Pel camí del Pi Florit (que ja no hi és) i seguint els rètols en direcció Mataró, giravoltem el Sot Gran de can Vilar, molt a prop del Santuari del Corredor (a la nostra esquerra tenim la serra de les Mules). Alcem la vista i tenim al davant, la serralada del Montnegre (767 m). Trepitjant de nou terres de Vallgorguina, passem per davant del mas de Can Vilar, amb una torre quadrada de pedra del segle XIV decorada amb dues gàrgoles molt interessants i finestres d’estil gòtic, una finca que era propietat de la família Valls.

Plànol caminada Vallgorguina - Collsacreu - Vallgorguina

Plànol caminada Vallgorguina – Collsacreu – Vallgorguina

Passem pel camp de futbol i una pista d’entrenament de bicitrial i ja dins del nucli urbà de Vallgorguina, anem al 9 Casal, al costat hi ha l’Oficina d’Informació del Parc, on trobem un parell de famílies dinant. Nosaltres ja ho hem fet, però hi fem un cafè. En tot el poble veiem indicis clar d’un fort sentiment independentista. Les estelades als balcons no menteixen. Aquí també hi ha el dolmen de la Pedra Gentil, que ja coneixíem i que aquest cop no hem visitat.

Hem caminat 5 hores i mitja i hem fet, aproximadament, uns 16 km, sense comptar alguna marrada involuntària.

Hores després, al sofà de casa i davant del televisor, hem vist la pel·lícula Gegant, ambientada a Texas els anys vint, amb Elizabeth Taylor, Rock Hudson i James Dean, entre d’altres. Què més podíem demanar?

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , | 2 comentaris

Els dolents de Shakespeare

Publicat el 18 gener 2014 per Gloria Condal

Us imagineu que aneu a veure una obra de teatre on es representen 82 personatges? I si us dic que tots els papers els fa el mateix actor? I si a sobre tots els personatges són dolents i tots de Shakespeare?

Manel Barceló interpreta el monòleg Shakespeare’s Villains, d’Steven Berkoff, escrit el 2002. L’actor explica que “dolent és qui només mira per ell, només li interessa el que li convé, tant li fa que els seus desitjos et puguin fer mal. De fet, el dolor que et pugui causar, fins i tot el motiva. És mesquí, mitjamerda menyspreable, curt de gambals que se sentirà gelós de tots els èxits que tinguis…” i mentre l’anava sentint, em venien al cap noms i cognoms de gent, de dolents actuals i propers que tots tenim a prop.

“Shakespeare” -diu l’actor -creà els fills de puta més grans de la història de la literatura”. Iago és un malvat mediocre i envejós a Otel·lo; Ricard III, un canalla genial, brillant, satànic, encantat de fer el mal, Macbeth mata per ambició però li queden espurnesd’amor, Hamlet és un assassí en sèrie, el jueu Shylock de El mercader de Venècia, un usurer repugnant, i els al·lucinats d’El somni d’una nit d’estiu…en fi.

El treball d’actor de Manel Barceló és extraordinari. Canvia de cara, de registre, de veu, de to, de perfil, de gest… en un treball brillantíssim, on domina l’espai plenament. I ho fa amb humor i ironia, alguns diuen que superant fins i tot el text original, insinuant matisos entre el blanc i el negre. I crida al públic que són uns mediocres, riu, plora, calla i mira. Mira molt al públic mentre una senyora tanca els ulls i cau en dolços somnis, lluny dels malvats. I gràcies a la traducció, amb referències a l’actualitat espanyola i catalana, sentim el Rei, ens parla de Bin Laden i de Franco, de Laurence Olivier i Al Pacino.

Manel Barceló fa una interpretació genial, segurament insuperable.

Direcció: Ramon Simó, amb traducció de Màrius Serra.

Publicat dins de teatre | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Vània

Publicat el 13 gener 2014 per Gloria Condal

El drama L’oncle Vània escrit per Txèkhov el 1889 es va representar en pobles de província russos fins que el 1899 va arribar a Moscou. “Tot sovint se’m critica que només escrigui sobre fets mediocres, i que no representi herois positius. Duem un vida provinciana, les nostres ciutats empobreixen i el nostre poble està exhaust… Només vull explicar a la gent, amb total honradesa com n’és d’avorrida i d’apagada la vostra vida. Que les persones ho entenguin, si així ho fan, segurament inventaran una vida diferent i millor.” (Anton P. Txékhov)

Vània. Les Antonietes

Vània. Fotografia: Les Antonietes.

Quan entrem a la sala ens trobem l’escenari a pocs metres de la porta, enmig dels seients que l’envolten, i els actors a escena, quiets i embolicats amb un plàstic. Al llarg dels 90 minuts que dura l’obra, assistim a unes relacions d’odi, amor, gelosies i frustracions entre uns personatges que no són feliços.

El professor Serebriàkov i la seva segona dona Elena, s’instal·len a la finca de la seva propietat, administrada per Sònia i el seu home Vània. Amb ells viu Teleguin, un terratinent arruinat. L’arribada del professor, un home vell i malalt que presumeix de ser un expert en art, i la dona, jove i bonica, trastoca l’estabilitat de la finca. Un amic d’ells, el doctor Àstrov, que hi anava de tant en tant, freqüenta la casa cada dia. I mentre aquest se sent atret per Elena, com també Vània, Sònia s’enamora del metge.

cartell vania r

Retrat de desil·lusions, de gent sense esperança que es refugia en el vodka, de parelles insatisfetes que desitgen el que no tenen, de vides trencades i desenganyades fins que la tensió es fa insuportable i llavors el professor anuncia que vendrà la finca i aquí explota Vània, que veu perillar la casa on viu i l’esforç de tants anys de lluitar per aconseguir treure’n uns minsos beneficis. El professor torna enrera en la decisió de vendre, però se’n va. El metge també anuncia que no tornarà fins al cap d’uns quants mesos.

Treballem, treballem, crida Sònia quan queden sols. I comença a endreçar tot el desendreçat. Treballem per posar-ho tot en ordre, o si més no, per intentar-ho. El treball com a font de dignitat, de no avorriment, de trobar-nos nosaltres mateixos o, senzillament, una manera de passar el temps?

El director ha optat per donar al que podria ser una tragèdia un to de comèdia, així no ens sembla tan greu el que veiem. L’escenografia i posada en escena ajuda a donar un aire proper, natural, àgil. Actors i actrius es mouen lliures, canvien personatges i ens arriben frescos. El seu treball és bo, ens han agradat especialment Pep Ambrós, Annabel Castan i Arnau Puig.

Intèrprets: Pep Ambròs (Vània), Annabel Castan (Sònia), Mireia Illamola (Elena), Arnau Puig (professor/Teleguin), Bernat Quintana (metge)

Producció i escenografia Les Antonietes. Il·luminació: Iñaqui Garzón. Amb el suport del Teatre Lliure i la Nau Ivanow

Publicat dins de teatre | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Bolonya

Publicat el 8 gener 2014 per Gloria Condal
Bolonya

Bolonya

L’any 1288 l’Ajuntament va obligar els constructors de cases a fer-hi pòrtics; per això n’hi ha prop de 40 km, fet que permet passejar sense mullar-se quan plou. Seu de la primera universitat del món occidental, és coneguda com a Bolonya la roja pel color de les cases i per tradició política d’esquerres i és capital de la regió d’Emilia Romanya enmig del riu Po al nord i els Apenins al sud. Els romans van construir la via Aemilia per unir Rímini, a la costa, amb Piacenza, a l’interior, al nord. La carretera i el tren segueixen la mateixa via.

Palazzo Podestá

Palazzo Podestá

Bolonya té 373.000 habitants amb una universitat de 100.000 estudiants, una de les més grans d’Itàlia. El 1977 hi ha grans lluites estudiantils, només aturades per l’exèrcit. El 1980 a l’estació de trens explota una bomba que fa 85 morts i 200 ferits. Bolonya recorda, en els murs de la ciutat, de manera visible, aquests morts i els de totes les guerres.

Bolonya. Torres

Bolonya. Torres

El rovell de l’ou és la plaça Maggiore envoltada de palaus (un d’ells l’Ajuntament), la  Basilica de San Petronio, una església que pretenia ser més gran que S. Pere de Roma, però es van desviar diners per fer el palau Archiginnasio i es van quedar a la meitat. Mirant la façana queda molt clar. A la plaça de Neptú hi ha la font del mateix nom: 4 sirenes representen 4 continents (falta Oceania, que encara no sabien que existia). Les torres Asinelli i Garisenda, del XII, són els principals símbols de la ciutat. La 1a és la més alta, amb 98 m (la 4a més alta després de Cremona, Siena i Venècia). La 2a és l’única torre inclinada real a Itàlia (la de Pisa és un campanar). Pugem els 498 graons d’Asinelli sense problemes i un cop dalt, tenint en compte que fa un dia gris, deu n’hi do el que podem veure. De nou, Bolonya la roja.

Piazza Sto. Stefano

Piazza Sto. Stefano

El lloc que ens ha sorprès més és el Complesso di Santo Stefano, un conjunt d’esglésies medievals connectades entre sí. La capella del Sepolcro (XI) amb forma de baptisteri, amb una representació del Sepulcre de Jerusalem on hi ha la tomba de S. Petroni, la dels sants Vital i Agrícola; un pati on hi ha la fontana de Pilat, que de fet és una peça llombarda del s. VIII i des d’on s’accedeix a la Capella de la Trinitat, del XIII, fosca, amb escultures dels Reis Mags adorant el Nens Jesús, precioses. D’allà al claustre romànic, coquetó, amb capitells de figures zoològiques i antromoformes que van inspirar Dant per escriure l’Infern. A la botiga-museu, uns fragments del XIV i XV que representen bèsties… Fabulós!

Palazzo Archiginnasio. Bolonya

Palazzo Archiginnasio. Bolonya

Al Palazzo del Archiginnasio, seu de l’antiga universitat, hi ha una gran biblioteca i també es pot visitar l’aula d’anatomia del XVII de fusta, amb la taula de disecció al centre i algunes figures humanes sense pell. Amb temps, es pot pujar a peu al Santuari de la Madonna di S. Luca, al coll de la Guàrdia, a 4 km del centre. Se surt de la porta de Saragozza, ben conservada, pujant amunt, a estones en pendent, a estones amb graons. El santuari no té res d’especial. Si fa bon dia, les vistes i si no, la gràcia de poder-hi pujar sense mullar-se encara que plogui perquè sempre vas sota porxos (666 exactament). Baixant, tres senyores ben vestides que portem davant van resant el rosari en veu alta. Amén.

Santuari Madona de San Luca. Bolonya

Santuari Madona de San Luca. Bolonya

Per acabar, una frase escrita a la llibreria Feltrinelli: “Solo l’homo colto è líbero”. Per això tenen un centre cultural molt potent al cor de la ciutat, Salaborsa. Imprescindible anar-hi, ni que sigui només per veure com de bé es poden fer les coses en una ciutat que afavoreix la cultura, sobretot per als més humils.

Salaborsa, biblioteca. Bolonya

Salaborsa, biblioteca. Bolonya

Per saber d’altres ciutats de la regió, vegeu

https://gloriacondal.com/2014/01/07/per-lemilia-romanya-ravenna-parma-modena-ferrara/

Publicat dins de Viatges, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , , , | 3 comentaris

Per l’Emilia Romanya: Ravenna, Parma, Modena, Ferrara

Publicat el 7 gener 2014 per Gloria Condal

La regió d’Emilia Romanya es troba enmig del riu Po al nord i els Apenins al sud. Els romans van construir la via Aemilia per unir Rímini, a la costa, amb Piacenza, a l’interior, al nord. La carretera i el tren actualment segueixen la mateixa via. Molt breument:

1 ravenna-gala-placidia

Mausoleu Gala Placídia

L’any 402 Ravenna va ser capital de l’Imperi d’occident. La piazza dei Popolo és el cor de la ciutat. Amb carrents de vianants des de fa molts anys, per on circulen bicicletes i persones en harmonia, el monument més important és la basílica de S. Vitale, amb mosaics a l’absis (526-547) i als laterals: Justinià amb la seva cort d’homes, i a l’altra banda, la seva dona Teodora amb la cort de dones. A pocs metres, el Mausoleu de Gala Placídia, amb una cúpula d’estrelles dins la penombra. Mai ens cansaríem d’alçar el cap. També hi ha la tomba de Dant sota un túmul de fulles verdes naturals, en un jardinet.

En un carrer de Ravenna

En un carrer de Ravenna

Parma fou l’única ciutat que el 1922 s’oposà a la marxa dels “camises negres” de Mussolini. A la plaça del Duomo, el Baptisteri del 1196, val per sí sol un viatge. Al Palazzo Pilotta es concentren museus diversos, el més curiós, el Godoni, tipògraf nascut el 1813; ara se celebraven els 200 anys amb l’exposició “Prícipe del tipografi nell’Europa dei Lumi e di Napoleone”.

Baptisteri Parma

Baptisteri Parma

Curiosos els frescos de la Camera di San Paolo en un convent benedictí amb escenes mitològiques de Correggio del 1518, que sorprenen perquè no tenen res de religioses. A la plaça Garibaldi, un gran arbre de Nadal amb aquest rètol: “A Parma, més de 2.500 famílies són pobres”. A l’església barroca de S. Giovanni evangelista, un fresc a la cúpula, “Visió de S. Joan a Patmos” de Correggio i un altre de S. Giovanni, de Parmigianino, però el més curiós és una capellà alt amb sotana i una bata per sobre, que va passant la mopa i no es perd detall: et diu on has de mirar i per on no pots passar.

Parma

Parma

Modena és l’eterna rival de Bolonya, a 40 km. El més destacable és el Duomo amb el campanar i el Palazzo Comunale.

Duomo. Modena

Duomo. Modena

El Duomo és del XI i està dedicat a S. Geminiano, patró de la ciutat. Hi havia hagut el “Secchia” (galleda de fusta) robada a Bolonya el 1325, símbol de la seva rivalitat i excusa de la guerra entre les dues ciutats. El campanar o torre Ghirlandina, fa 87 m i només li falten 2 graus per ser tan inclinat com el de Pisa.

Modena

Modena

Lucrecia Borgia es va casar amb l’hereu del ducat de Ferrara, Alfons d’Este, futur Alfons II i va anar a viure a Ferrara.

Ferrara

Ferrara

El que ens ha agradat més és la catedral, del XII, amb escenes del Judici final i l’infern (en una gran caldera els dimonis hi van llençant els dolents). A la porta d’entrada, dos lleons amb la boca oberta cavalcats per éssers estranys. El campanar és quadrangular, de marbre blanc i rosa. A tocar, el Castell Estense, impressionant, i al costat, el Palazzo Comune, ara Ajuntament. Entre els carrerons antics, la via delle Volte, en un entorn medieval i del gueto jueu.

Duomo. Ferrara

Duomo. Ferrara

Piacenza, al nord, la vam visitar una altra vegada.

Tots els desplaçament els hem fet amb tren des de Bolonya.

Publicat dins de Viatges, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , , | 1 comentari

República de San Marino

Publicat el 6 gener 2014 per Gloria Condal
1.1 san marino

República de San Marino

Sabeu quin és el país més petit d’Europa i el 3r estat més petit del món? La República de San Marino. Són 31.000 habitants en poc més de 60 km2 i tenen l’euro com a moneda oficial tot i que no pertanyen a la UE. S’hi arriba des de Rímini (Itàlia). A la plana no hi ha res d’especial, però cal pujar al turó on hi ha la part fortificada i alguns carrers més que van créixer fora muralles. Viuen del comerç, com una mena d’Andorra, en petit, i està ple de russos. Les botigues són joieries, pelleteries, alguna de roba, algunes d’armes (pistoles, escopetes, metralletes, punyals…) i poca cosa més. La majoria de la gent hi va a comprar i alguns, menys, a visitar-la.

Muralles de San Marino

Muralles de San Marino

Nosaltres hem caminat fins a la 1a torre, la Rocca o Guaita, on hi ha un castell enorme, ben conservat, que es pot visitar. Continuem fins a la 2a torre, a la mateixa banda, anomenada Cesta o Fratta i, finalment, anem fins a la tercera, Il Montale, abandonada, però amb noves vistes. Hem rondat per places: Domus Plebis, Titano, Garibaldi… i carrers, com la “via dei Donna felicissima”. A part de les botigues d’armes ens ha cridat l’atenció el tipus de museus: Museu de la tortura, museu d’armes antigues, museu de curiositats…

San Marino. Capvespre

Des de San Marino. Capvespre

Val la pena anar-hi per passejar-hi i per les vistes a mar i a muntanya. Mentre esperàvem el bus per baixar, els núvols han fet pas a la llum deixada pel sol en amagar-se. Tot ha pres un to especial, els ocells han callat i fins i tot, algun comprador compulsiu, ha alçat el cap i ha mirat aquella terra.

Per saber més, cliqueu aquí.

Publicat dins de Viatges, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

Balanç del blog. 2013

Publicat el 5 gener 2014 per Gloria Condal

Les estadístiques que ens comuniquen des de WordPress són aquestes

balans-any-blog

Durant l’any 2013 hem tingut un total de 4.200 visites (l’any 2012 van ser 2.100). S’ha doblat, doncs, la quantitat de persones que ens han vingut a buscar o ens han trobat per un cercador. Els visitants procedien de 35 països diferents, la gran majoria d’Espanya (no diferencien Catalunya, encara), amb 3.937 visites. En segon lloc hi ha Grècia, amb 74 visites, després Estats Units d’Amèrica amb 70, Itàlia amb 35, Alemanya amb 31, França amb 29 i anem baixant. Ens fa gràcia que ens hagin visitat gent de Rússia, Mèxic, Polònia, Israel, Andorra, Aràbia Saudí, Japó, Filipines i molts d’altres, i cap africà.

Per temes, els més vistos han estat excursions i viatges. Les entrades més visitades, per aquest ordre, han estat: Les colònies tèxtils del Llobregat, Cárnicas gráficas, Parcs nacionals de l’oest americà, Pintar un paisatge, Qui som, El silenci dels telers, Folegandros, Collbató-Montserrat, Muralla del turó de Montgrós.

Continuem pensant que no pretenem aconseguir rècords de res, sinó compartir el que ens agrada amb coneguts i desconeguts. Gràcies a totes les persones que ens llegiu i ens seguiu!

 

Publicat dins de Actualitat | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Matagalls pel Sot de les Cordes

Publicat el 8 Desembre 2013 per Gloria Condal
Viladrau

Viladrau

Iniciem la ruta des del coll de Bordoriol (1.089 m) situat a la carretera GIV-5201 a uns 6 km de Viladrau. Des de l’aparcament seguim una pista forestal; més endavant, enmig de la fageda, trobem la font de Llops (es diu així perquè segons la tradició, aquí van morir els últims llops de la serralada); poc després, un rètol de fusta indica un sender cap al cim del Matagalls, però nosaltres continuem per la pista, passem per la font de la Rupitosa, amb una inscripció que recorda que la terra no pertany a les persones sinó les persones a la terra; hi ha una petita llibreta per anotar-hi la nostra visita.

Font de la Rupitosa

Font de la Rupitosa

Continuem per la pista, amb vistes a Viladrau i als cincles de Cabrera fins que s’acaba i cal pujar per un sender de fort pendent pel mig de la fageda. Com que és ple de fulles caigudes, cal vigilar molt per no relliscar. Passsem una petita zona de tarteres que envolen el turó Gros d’en Puyol. Veiem, de lluny, el Sot de les Cordes, amb l’aigua glaçada i ens hi anem acostant per travessar-lo. És una zona obaga i només cau un petit rajolí d’aigua entre el glaç, amb formes espectaculars.

Sot de les Cordes

Sot de les Cordes

Pugem al coll d’Ordials amb vistes, ara a l’altra banda. Aviat s’acaben els arbres i tot és força pelat. Hem vist l’ermita de l’Erola i més endavant la de Sant Segimon. No hi ha camí clar, però sabem on anem, perquè s’endevina la creu del cim. Anem pujant pel llom de la serra dels Salaverds on trobem la font dels Cims o prat Xic, en honor a Folch i Torres. Cada cop més, com si fóssim ocells, veiem el nostre petit país des d’amunt, a 360º: la Mola, Collserola, el Montsec, Montserrat, el Cadí, els Pirineus occidentals i els orientals… i un majestuós Canigó. I la plana de Vic i les Guilleries… i tot.

Montserrat des del Matagalls

Montserrat des del Matagalls

No ens aturem gaire estona al cim perquè hi ha massa gent, i dinem una mica més avall de la creu (1.698 m) amb vistes del Tibidado al davant i un sol fort que ens ha acompanyat tot el dia, mentre les boires baixes tapen pobles i prats. Després, iniciem la baixada per un altre camí, perquè fem una ruta circular.

Rètol Coll Pregon

Rètol Coll Pregon

Baixem pel collet de l’Home Mort fins a coll Pregon (font i monument a Pau Casals) i d’allà seguim el sender cap avall, de nou sota una fageda, en direcció a la font dels Mosquits baixant per un sender de fort descens retornem a la pista d’on havíem sortit, molt a prop de la font de Llops. Abans, però, hem vist un pou de gel. Arribem al punt de sortida després d’aturar-nos a fotografiar uns boixos grèvols preciosos. Alcem el cap amunt i ens adonem del que acabem de fer, segurament la ruta al Matagalls més vistosa per gaudir del paisatge, però més llarga que les habituals.

Antic pou de glaç

Antic pou de glaç

Gràcies a la Monte i a l’Àngels que ens hi han guiat i a més, en arribar a Sant Celoni ens han convidat a una xocolata amb xurros al carrer Major. Compartir país amb la gent que t’estimes és el millor que et pot passar.

Boix grèvol

Boix grèvol

15 km – Desnivell: 844 m.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , | 3 comentaris

Blue Jasmine

Publicat el 1 Desembre 2013 per Gloria Condal

La dona de Bàrcenas signava papers però no sabia què feia. La infanta Cristina tampoc tenia ni idea del que feia Urdangarin. Jasmine, la protagonista de la pel·lícula de Woody Allen, tampoc; el seu marit Hal (Alec Baldwin), podria estar inspirat en el cas real de  Bernard Madoff.

La pel·lícula comença amb Jasmine (Cate Blanchett), en un avió, parlant histèricament amb la veïna de seient, a primera classe. S’acaba de descobrir la gran estafa del seu marit (vivien a Nova York) i ella es va a refugiar a casa la germana Ginger (Sally Hawkins), a San Francisco. S’ha quedat sense marit perquè es van separar quan ella es va assabentar que li havia posat banyes. Com diu una amiga, “ho sabia tothom menys tu”. La seva germana, en canvi, és una dona treballadora que fa de caixera en un supermercat, té dos fills, es va separar del marit i surt amb un mecànic, Chilli (Bobby Cannavale).

Jasmine no està feta per viure en un petit apartament, ni per treballar, ni per aguantar els nebots ni els amics vulgars de la seva germana. Voldria estudiar, però no té diners, i es posa a treballar de recepcionista amb un dentista, però li comença a fer ofertes sexuals i plega. El seu refugi són l’alcohol i els antidepressius. Dos móns oposats: els valors de Jasmine són la falsedat, l’esnobisme, el glamour, la riquesa i els deliris de grandesa. Els de Ginger són el treball, la senzillesa, l’honestedat i les contradiccions que arrossega en una vida dura i solitària per tirar endavant. Jasmine, incapaç d’abandonar els valors del seu passat, intenta pescar un home ric, però li surt malament perquè la falsedat és la seva manera de ser.

blue-jasmine-ella

Baixar d’escala social no deu ser fàcil. Així, el film retrocedeix constantment de San Francisco a Nova York en una sèrie de salts enrera per recordar tot el que tenia i ara no té, amb el fil conductor de la cançó Blue Moon. Woody Allen no fa concessions “turístiques” a les dues ciutats on ha rodat, tan sols veiem en una seqüència un dels carrers amunt que baixa fins a mar i al fons es veia l’illa d’Alcatraz. Tampoc pren partit: ens mostra dos prototips de dones, de societats i de valors. Però una cosa és clara, quan l’exmarit de Ginger diu a Jasmine (l’home, a la presó, es va suïcidar), que per alguns, sortir-se’n, és molt més difícil que per altres (ells havia guanyat uns diners a la loteria i Hal els havia proposat una inversió. Ho van perdre tot). L’australiana Cate Blanchett fa un paper magistral, així com la resta de personatges. A destacar, la il·luminacio de la mà del basc Javier Aguirresarobe.

Algunes crítiques han parlat de les semblances entre aquest film i la mítica Un tramvia anomenat desig, amb Vivien Leigh interpretant Blanche. A nosaltres ens ha agradat, no hem trobat que sigui cap còpia de res, sinó que és una bona radiografia de les classes altes i el seu paper en temps de crisi.

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , , , | 2 comentaris