Días de pesca en Patagonia

Publicat el 17 Març 2013 per Gloria Condal

Passa dels 50 anys, és un alcohòlic rehabilitat i es vol reconciliar amb la vida. Se’n va a la Patagònia a pescar i a trobar la seva filla.

Un home d’uns 50 anys en una gasolinera, esperant el carburant per carregar el dipòsit per anar a la Patagònia. No hi ha cap altra sortidor pel camí. Al bar, coneix un representant d’una boxejadora. Arriba a la població de Puerto Deseado i s’allotja en un petit hotel arran de mar. Anem sabent que és un viatjant comercial que ha passat per un procés de desintoxicació alcohòlica i li han recomanat trobar una afició: ha decidit que pescarà. I en aquesta zona s’hi pesquen taurons. Però no ha arribat aquí casualment. Sap que hi viu una filla a qui no veu de fa anys, i la vol retrobar, però ja no viu aquí, sinó a Jaramillo, està casada, fa de mestra i té un fill petit. L’encontre i el desencontre.

dias de pesca 3Llavors ens movem entre la pesca, en un intent frustrat de pescar algun tauró, la reacció de la filla, que li retreu el que els va fer patir a la mare i a ella mateixa, l’anada a urgències de l’hospital… i el que passa després, en un final absolutament obert on segons el director, no vol deixar indiferent els espectadors.

dias de pesca 2

Días de pesca en Patagonia és un film de personatges creïbles, que podríem ser nosaltres, amics, veïns o coneguts, en un marc paisatgístic dur, solitari, ventós, quasi a la fi del món, rodada al nord-est de la província de Santa Cruz: Caleta Olivia, Fotz Roy i Jaramillo. Film intimista, amb un nombre limitat de paraules, molts gestos i mirades. I una música que ens ha agradat molt, de Nicolás Sorín. El protagonista, Marc, interpretat per Alejandro Awada, es veu un home bo i sensible que vol refer la seva vida; la filla, Ana, interpretada per Victoria Almeida, lluita per ser feliç.

dias de pesca 1

Dirigida per Carlos Sorín, que també ha fet el guió, retorna a la Patagònia, un dels seus escenaris preferits, d’on selecciona personatges que no són actors com els mariners, la boxejadora i l’entrenador, que interpreten els seus oficis reals.

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

Historia menor de Grecia

Publicat el 6 Març 2013 per Gloria Condal

Si ens diguessin que ens parlaran de la història menor de Catalunya, què pensaríem? Que potser preferim la major? Una història menor és de segona categoria? Doncs Pedro Olalla ens proposa parlar-nos de tot el que ha estat la història de Grècia, que, en bona part, també és tot la nostra, però d’una manera diferent, perquè és rigorosament històric pel que fa al contingut i, alhora, rigorosament literari pel que fa a la forma.

Acròpolis Atenes

Acròpolis Atenes

Comença amb un petit relat situat l’any 750 aC a les costes de Jònia on un home es proposa narrar el que la tradició li ha fet arribar en un gran poema on es mostri la grandesa dels homes, on el dolor per la mort d’un enemic sigui narrada amb el mateix dolor que la d’un aliat, on el que és ocult i etern aparegui al costat d’allò humà. L’home és Homer. Llavors, per ordre cronològic fins l’any 1955 segueixen un conjunt de petites narracions (2 o 3 pàgines cadascuna) on es van succeint històries que parlen de sentiments, descobriments, invasions, lluites… a través de la vida de filòsofs, escriptors, camperols o navegants. I és a partir d’aquestes “històries menors” que anem copsant la història en majúscula, la de Grècia i la nostra, la que de vegades s’ha ocultat en les gran enciclopèdies, la que no només parla de noms de vencedors o de grans perdedors.

historia menor de grecia

Historia menor de Grecia

Olalla diu que el que fa millor el món és la voluntat i la integritat d’algunes persones i si avui el món és, en algunes coses, millor que en el passat, és perquè hi ha hagut homes que en algun moment han preferit fer el que consideraven bo encara que hagin fracassat o encara que la seva hagi estat només una victòria moral. Les conquistes de la civilització son efímeres i cal defensar-les cada dia quan surt el sol. I acaba: “l’única civilització possible i digna d’aquest nom és la que uneix els homes contra la barbàrie”.

Pedro Olalla és un escriptor asturià que viu a Atenes; des del 1994 treballa com a professor al Instituto Cervantes d’Atenes i al Parlament Grec.

Historia menor de Grecia. Pedro Olalla. Acantilado. 2012. 372 p.

 

 

 

 

 

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

Pintar un paisatge

Publicat el 24 febrer 2013 per Gloria Condal

La manera de pintar un paisatge ajuda a canviar la manera de veure’l? Després de veure l’exposició Rusiñol, Gauguin, Sunyer, Monet. Paisatges a la Col·lecció Carmen Thyssen pensem que sí. Els pintors romàntics i els realistes dibuixaven esbossos a l’aire lliure i els impressionistes ja ho feien del tot, però estaven supeditats a les inclemències meteorològiques. Després va ser més important l’ordre intern de l’obra o transmetre els paisatges interiors que l’artista duia a dins. Al fons de la mirada, sempre hi havia París.

Ramon Martí i Alsina

Ramon Martí i Alsina

L’exposició està organitzada en cinc apartats: Naturalisme, Del postromanticisme al simbolisme, La mirada impressionista, Nous classicismes i Avantguardes i ens porta a un recorregut a l’entorn del paisatge català entre 1850 i 1950 a partir de 52 obres procedents de la col·lecció de la baronessa Carmen Thyssen, que permet veure l’evolució del tractament del paisatge durant un segle.

Port de Barcelona. Meifrén

Port de Barcelona. Meifrén

Comença amb els naturalistes Théodore Rousseau amb La cabana dels carboners al bosc de Fointenebleau i Lluís Rigalt amb Paisatge, seguits del Ramat de béns de Joaquim Vayreda i els paisatges marítims d’Eliseu Meifrén, com El port de Barcelona. Aquests anys, el tractament de la llum i les variacions cromàtiques són vitals.

La creu de terme. Rusiñol

La creu de terme. Rusiñol

L’exposició continua amb el simbolisme de Maximilien Luce i Modest Urgell; l’impressionisme de Claude Monet, Paul Gauguin i Matisse, i a Catalunya Joaquim Mir i Santiago Rusiñol (la magnífica Creu de terme, o Vista de Sitges des de la Creu de Ribes); tornem a l’ordre amb Derain, mentre al nostre país Joaquim Sunyer ens presenta la imatge arcàdica d’una Catalunya sota el poder de la burgesia. Rafael Benet i Josep de Togores sorgeixen amb les avantguardes i amb Georges Braque, Fernad Léger, Joaquín Torres-García… el paisatge perd part del seu protagonisme. Quan arriben els surrealistes transformen les teles en un altre tipus de paisatges, el del subconscient: són Modest Cuixart, Joan Ponç i Antoni Tàpies en l’època de Dau al Set.

Ramat de bens. Joaquim Vayreda

Ramat de bens. Joaquim Vayreda

Per nosaltres els pintors catalans del XIX han estat una bona descoberta, especialment Eliseu Meifrén i Martí i Alsina.

CaixaForum. Tarragona. Fins 21 abril

Publicat dins de Exposicions, música, dansa | Etiquetat com a , , , , , | 1 comentari

Cárnicas gráficas

Publicat el 20 febrer 2013 per Gloria Condal

porcas

Diuen que en un plat d’ous amb bacó, la gallina hi està implicada mentre que el porc hi està compromès. Ens ho explica Andreu Balius, una de les ànimes del projecte editorial que presentem, editat per Adicciones porquesi i Typerepublic. Balius, des de fa anys col·lecciona els papers d’embolicar els productes de les carnisseries, xarcuteries i polleries de Catalunya i la resta de les espanyes. Amb un grup de col·laboradors, s’ha ordenat, s’ha maquetat, hi han afegit textos… i ha nascut un llibre.

porquet
En la primera part hi trobem 182 reproduccions gràfiques de les marques d’identitat d’aquests establiments: dibuixos de porcs, pollastres, vaques, bens i botifarres en tota mena de tipografies. L’altra meitat del llibre, 120 pàgines, és un recull de relats, que, vist el tema que ens ocupa, esperes que siguin de sang i fetge com correspon a un tema relacionat amb carns i vísceres. I no decep. Des del misteri de qui ataca un innocent ramat de bens a “Alimaña” fins a “Sarcomnesia”, un violent i impactant relat de denúncia, passant per dos relats eròtico-gastronòmics a “Dime las últimas palabras de Sacher-Masoch”, “Kate y Martha”, sobre una senyora i una minyona amb final feliç per a la mainada afamada, l’inquietant “El hombre que vio morir a una mosca”, la por a l’entorn d’una gestació a “Gestograma” i “El final del mundo”, en relació amb diferents soledats, la d’un xicot jove i una carnissera adulta.

conjunt

Un llibre poc habitual, divertit, agosarat, insòlit,  finançat a través del micromecenatge via  Verkami.

nota final: el llibre es va exhaurir i el maig de 2018 va sortir una nova edició, actualitzada.

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , | 3 comentaris

Abans del diluvi. Mesopotàmia

Publicat el 17 febrer 2013 per Gloria Condal

ulls

Fa uns 5.500 anys, entre els rius Tigris i Èufrates, a l’actual Iraq, hi va haver una civilització avançada. Què els devem? Els mesopotàmics van crear les primeres ciutats i van desenvolupar jerarquies socials, la divisió del treball, l’escriptura, el càlcul, les unitats de mesura del temps, l’espai i el valor dels béns, el dret i l’art.

El Tigris i l'Eufrates s'ajunten poc abans d'Al Basra i formen Shat al Arab (foto 2002)

El Tigris i l’Eufrates s’ajunten poc abans d’Al Basra i formen Shat al Arab (foto 2002)

Segons la seva concepció, abans que existís el món hi havia la ciutat del Temps Llunyans (Uru-ul-la) al sud, on van néixer els déus. El Cel i la Terra van tenir dos fills, Enlil, senyor dels aires, un déu colèric que provocava tempestes, i Enki, senyor de la Terra, déu de les maresmes, l’arquitectura i la saviesa, que dóna forma al món i ajudà els humans a sortir-se’n.

2 map

Entre el 3500 i el 2500 aC les ciutats-estats estaven en constants guerres; l’únic lloc on hi havia una mica de pau era al santuari dedicat a Enlil, el fill predilecte del Cel. Sumer, Uruk, Ur, Lagas… es construïen i reconstruïen constantment.

Hi havia aigua, però mal distribuïda en el temps i l’espai; per això van crear xarxes de canals, però amb el pas dels anys augmentà la salinització i la desertització, potser la causa del final de la cultura mesopotàmica del sud.

UR

UR

A la ciutat-estat de SUMER el rei Sulgi (2094-2047aC) va establir una pla territorial amb xarxes de comunicacions a través de grans carreteres i de canals navegables i el seu pare va fer el primer cadastre de la història. La base del sistema de mesures era sexagesimal i encara avui el temps es divideix en 60 unitats. URUK va arribar a tenir entre 35.000 i 80.000 habitants, amb colònies al nord de l’Èufrates. UR la superà, ja que va tenir de 200.000 a 350.000 habitants, la ciutat més poblada del món fins a Roma, dos mil anys més tard. Edificada sobre un turó artificial, tenia un teixit urbà de carrerons recargolats semblant als nuclis antics de les ciutats mediterrànies. Després de 4.500 anys, va desaparèixer.

Gudea

Rei Gudea

Himne a Ninkasi, escrit per Enheduanna

A LAGAS hi regnà Gudea (2144-2124 aC) que a diferència dels altres reis que es dedicaven a construir, guerrejar i impartir justícia, batallà poc i es dedicà més al maó; va escriure una autobiografia, la més llarga de la cultura sumèria.

La cervesa, després de l’aigua, era la beguda més consumida i lloada. Han sobreviscut poemes com l’Himne a Ninkasi, escrit per Enheduanna (cap 2230 aC), filla del rei Sargon d’Accad, la primera dona de la història de qui ens han arribat escrits i entenia d’astronimia, a més de dictar lleis i patir exili.La cerimònia de col·locar la primera pedra en una obra era més complexa que ara. L’elevació d’un edifici equivalia a la creació d’un món. El primer maó, de superfície corbada, el modelava el mateix rei (hi ha exemples del 2900-2600 aC a Uruk). Després posaven els claus de fundació, una mena de punyals de coure amb mànec de divinitats o reis, i finalment, col·locaven claus més petits als murs, amb les dades de qui el feia construir, a qui es dedicava, etc. La ciutat era l’espai ideal ordenat pels déus; el ziggurat o piràmide escalonada equivalia al cim redemptor, el que va salvar la humanitat del diluvi, amb Utnapiŝtim dalt de la barca (o Noé, en versió bíblica).

6 home

7 abans

El més enllà els feia por. Representen l’infern amb cucs, espectres i éssers monstruosos. Els morts no sempre es posaven dins un sarcòfag.  Les riqueses que es dipositaven a les tombes reials no eren per fer-los agradable el més enllà, com els egipcis, sinó per comprar  la benevolença  de l’infern.

Al final del III mil·lenni aC van començar a decaure i els centres de poder es van desplaçar al nord: Babilònia, Assur, Nínive o a l’est: Persèpolis. La civilització mesopotàmica encara havia de donar molt. Molts més segles enllà, la literatura ens va regalar personatges com Simbad (vegeu Contes de Bagdad) que corrien per les mateixes terres, però això ja és una altra història.

L’exposició es va fer a Caixaforum de Barcelona. Les imatges per a aquesta entrada s’han extret dels seus pamflets i de Viquipèdia.

Publicat dins de Exposicions, música, dansa, Món àrab | Etiquetat com a , , , , , | 2 comentaris

La font de les dones

Publicat el 16 febrer 2013 per Gloria Condal

poble-marroc

Un poble perdut entre les muntanyes al Marroc sense aigua ni electricitat. Dones, homes, criatures i cabres. A qui li toca pujar per camins estrets, difícils i polsosos fins a la font? A les dones, és clar. Potser si tinguessin rucs ho farien ells, però quan no n’hi ha, elles són les bèsties de càrrega. Sempre ha estat així. Encara que estiguin embarassades i algunes tinguin un avortament; en aquest cas, déu o al·là ho ha volgut. I llavors, sense llum i de nit, i sense un televisor al davant, què han de fer els mascles? Doncs allò que us imagineu: cardar!

nens-marroc

Fins que arriba un punt que Leila se’n cansa i ho comenta amb les altres dones. Els proposa fer una vaga de sexe, però les altres no ho veuen clar. No era la primera vegada que passava des que el món és mon, encara que elles no ho sabessin (ai, Lisístrata!). El seu home, el mestre del poble, hi està d’acord, però té pressions i contradiccions. Qui porta els pantalons a casa teva? (perquè això de portar faldilla només ho fan els escocessos, tan pràctics que són els pantalons també per a les dones, però no pas per a les d’aquests poblets remots entre muntanyes; la tradició, ja se sap!)

porta-dones

I ells, acostumats a la plàcida vida xarrupant te asseguts al bar i manant, es troben que quan es fa fosc i surt la lluna, elles es giren d’esquena. Però, i si us repudien? Què faràs després? On aniràs? Et moriràs de gana? Perquè ja se sap que sense un home al costat, una dona no és res. El mestre va a ciutat i s’entrevista amb un alt càrrec per demanar-li la canalització de l’aigua, però aquest l’adverteix: si tenen aigua, després voldran la llum, i si tenen llum voldran rentadores, i després televisors… i què fareu després? El tema se soluciona per dues coses que sempre calen: la pressió de les dones, que malgrat les amenaces continuen amb la vaga, i el fet que la notícia surt a la premsa a través d’un antic amic de Leila; llavors els polítics s’espanten, com sempre, i abans que la notícia corri, els col·loquen la font.

Ens crida l’atenció la importància de l’expressió oral: quan han de dir coses importants, ho fan cantant, en una mena de cants que reciten improvisant. Una altra és quan Leila i les seves veïnes repliquen l’imam del poble, amb les mateixes armes que ell, amb l’Alcorà. Davant les imposicions d’acceptar l’home fins i tot quan les pega, ella (que sap llegir), li llegeix algunes “sures” on es diu que la dona és la companya de l’home i parla de la igualtat. En una altra seqüència, es diu: si vosaltres us sentiu provocats per veure una dona, no la tapeu a ella, tapeu-vos els ulls vosaltres.

L’última seqüència de la pel·lícula és eloquent: enmig de la plaça hi ha la font on les dones omplen les galledes i al fons, el cafè on hi ha els homes, com sempre, asseguts i bevent te.

Dirigida per Radu Mihaileanu (el mateix que va dirigir El concert) amb guió d’ell mateix i d’Alain-Michel Blanc i música d’Armand Amar. Repartiment: Hafsia Herzi, Leïla Bekhti, Zinedine Soualem, Sabrina Ouazani, Malek Akhmiss, Saad Tsouli

Hem vist la pel·lícula dins la interessant programació de l’Associació de Dones Àgora

 

 

 

 

 

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , , , , , , , , | 2 comentaris

Digue’m qui sóc

Publicat el 15 febrer 2013 per Gloria Condal

Mala mare? Traïdora? Espia? Tocada del bolet? Revolucionària? Qui era aquella dona prima i fràgil?

La novel·la comença a la Segona República i acaba amb la caiguda del Mur de Berlín. El fil de la investigació és Guillermo, un periodista independent a qui li encarreguen fer la recerca de la seva besàvia, desapareguda al principi de la guerra civil espanyola. A través de la història passem per les convulsions del segle XX, des de l’exili argentí, a la Rússia d’Stalin, a Alemanya amb el nazisme, Varsòvia, el feixisme italià, la resistència grega i la guerra freda.

flas

Amelia Garayoa és una dona basca que viu a Madrid, de família burgesa, que es casa amb Santiago Carranza i tenen un fill, Javier. Però un dia coneix Lola, una noia dura i tendra que li desperta la consciència política. A través d’ella coneix un comunista, Pierre Comte, i per ell abandona l’home i el fill i se’n va a París. Pierre mor a Rússia, i a ella li queda clar qui és Stalin, però continua lluitant per la llibertat. Té una relació amb el periodista d’origen nord-americà Albert James i accepta treballar per als serveis secrets anglesos. Més endavant coneix Max van Schumann, un militar alemany, metge d’origen aristocràtic, que no està d’acord amb Hitler, però tampoc fa res en contra. Ella se n’enamora, però alhora, l’espia. Un personatge encantador és la cantat italiana d’òpera Carla Alessandrini, amb qui té una relació molt intensa al llarg de tota la vida.

filar

Amelia és una dona prima d’aparença dèbil, però aguanta les tortures de les SS a Varsòvia i a Atenes, així com la vida al camp de concentració de Ravensbrück Després de totes les vicissituds, acaba vivint a Berlín est i encara continua lluitant. Al llarg de les intenses vivències (podríem dir que és una mena de Mata Hari), enyora el fill que va deixar, però és conscient que el passat no es pot canviar; els intents de veure’l sempre fracassen i viu fins al final torturada pel sentiment de culpabilitat. El paradís pel qual va lluitar des de jove s’havia convertit en un infern. L’estalinisme va matar milers d’innocents, el nazisme va ser una bogeria, el Mur va separar famílies i va convertir una part d’Europa en una gran presó, i els països aliats van acabar acceptant Franco. El besnét d’Amelia, ja a l’Espanya postfranquista, se sent perdut en un ofici dominat pels poders polítics i econòmics, on ser independent i honest és quasi impossible.

Manolis Glezos i Apostolis Santas, el maig 1941 van treure el símbol nazi i van enlairar la bandera grega al Partenó, a Atenes

Manolis Glezos i Apostolis Santas, el maig 1941 van treure el símbol nazi i van enlairar la bandera grega al Partenó, a Atenes (Wikipedia)

No havíem llegit res de Julia Navarro (autora de La hermandad de la sábana santa, La Biblia de barro i La sangre de los inocentes). Explica que la novel·la vol homenatjar totes les dones anònimes que han fet coses tan extraordinàries com la seva protagonista. Nosaltres no sabem fins a quin punt és creïble que a un sol personatge li passin totes aquestes coses. El que no ens ha convençut és la narració, feta de manera que a mesura que el periodista va investigant, es va narrant per ordre cronològic. La mateixa autora en deu ser conscient, perquè en diverses ocasions posa en boca d’ell l’estranyesa de fer-lo anar amunt i avall en lloc que els seus informadors li expliquin tot el que saben d’una sola atacada. Potser Navarro ho ha fet així per facilitar el seguiment de la narració per part dels lectors, però per a nosaltres és massa lineal i fàcil, perquè el periodista es limita a anar d’un contacte a un altre segons li van indicant. Hauria estat massa agosarat obligar el lector a fer la pròpia composició cronològica a partir de totes les exposicions explicades? No ho sabrem mai. En tot cas, la narració atrapa.

mur

Julia Navarro, Debolsillo, febrer 2011, traducció al català d’Elisenda Mas, 1048 pàg

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , , , , | 3 comentaris

Muralla del turó de Montgròs

Publicat el 9 febrer 2013 per Gloria Condal

Fortificació ibèrica Montgrós

Fortificació ibèrica Montgròs

Què hi fa una muralla de 2,5 m d’ample en una península a 750 m d’altitud, envoltada de cingles per tres angles excepte per un i des d’on veiem el pla de la Calma, els cingles de Bertí, la plana de Vic i els Pirineus?

Església del Brull

Església del Brull

Castell Brull

Castell del Brull

Anem al Centre d’Informació del Brull al costat de l’església de Sant Martí i a sota d’un turonet del davant on hi ha les restes del castell del Brull (s XI-XII). Seguim una pista asfaltada que ressegueix la serra de l’Arca i ens desviem a la dreta per arribar a Casademunt, una casa d’espiritualitat que fa anys havia estat sanatori on el poeta Rosselló-Pòrcel hi va passar els últims dies de la seva vida. Al costat, l’església modernista del Sagrat Cor, molt potent. Tornem a la pista i continuem per boscos on predominen alzines, roures i pins. Passem el serrat de la Creu, el pla del Monjo, el pla del forn i arribem al collet dels Contrabandistes.

camí turó montgròs

camí turó montgròs

 

Antic sanatori Casademont

Antic sanatori Casademunt

Trepitgem neu i aguantem el fred, amb la sort de tenir un dia assolellat i clar. Baixem cap al Boix i arribem a les muralles, al turó de Montgròs, a 750 m d’altitud, en una peninsuleta plana sobre l’afrau del Montanyà, envoltada de cingles per totes bandes excepte per un; des d’aquest indret es controlava una de les vies de penetració a la plana de Vic des de la costa, per coll Formic. La fortificació era la defensa per l’únic punt vulnerable, l’oriental.

Muralles ibèriques Montgròs

Muralles ibèriques Montgròs

Els elements més antics de la fortificació poden ser del segle V aC, quan hi vivien els ibers ausetans i és possible que servís de refugi en moments de crisi per a la població que vivia als voltants i els ramats; l’amplada dels murs era de 2,2 a 2,5 m. Al s IV aC es va bastir una nova muralla d’uns 150 m per protegir una superfície de 9 ha, i durant el IIIa C es van reforçar i ampliar murs i torres, però cap el 200 aC o a la II Guerra Púnica es va destruir.

A l’Edat Mitjana es va reutilitzar i al s XIV es va abandonar definitivament fins que cap els anys 70 i 80 del s XX es van començar els primers treballs, després que durant anys fos utilitzada com a pedrera per construir les cases dels voltants. Ara d’hi continuen fent excavacions periòdiques amb l’esperança de treure a la llum més elements que permetin anar descobrint tots els interrogants sobre aquesta cultura.

Al Centre d’Informació del Brull (Parc del Montseny, tel 93 884 06 92), hi ha alguns objectes de ceràmica, explicacions i una maqueta.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , | 2 comentaris

Quartet

Publicat el 3 febrer 2013 per Gloria Condal

quartet

El quartet

L’escenari de Quartet és la residència de Beecham House, a Anglaterra, per a músics retirats. Allà trobem el trío format per Wilf (Billy Connolly), Reggie (Tom Courtenay) i Cissy (Pauline Collins). Cada any organitzen un concert per celebrar l’aniversari de Verdi; així recapten fons per a la residència i s’hi preparen a fons, amb il·lusió. Però arriba Jean Horton (Maggie Smith),una diva de l’òpera i exdona de Reggie. La plàcida vida de la residència s’altera. El seu ex explota. Ella no accepta cantar el quartet de Rigoletto que feia anys havien fet tots quatre. Vells rancors, egos i convivència se’n ressenten.

quartet

Dirigida per Dustin Hoffman sembla que amb 75 anys ha tingut ganes d’entrar en el tema de la vellesa, en aquest cas per parlar de personatges que comparteixen una mateixa il·lusió, però que han d’assumir que la seva antiga glòria ha decaigut i van perdent facultats (els exemples de pèrdues de memòria de Cissy són entendridors). També ens ha agradat l’intercanvi entre gent gran i gent jove, en unes “classes” que fan els avis, i que permeten a uns i altres entendre els diferents tipus de música que practiquen: òpera enfront rap.

El guió és de Ronald Harwood, basat en la seva pròpia obra teatral. Maggie Smith (l’hem vista, per exemple, a Habitació amb vistes, i a molts Harry Potter) està perfecta i Pauline Collins (la recordem a Shirley Valentine) broda el paper. Els dos actors, també. No és una pel·lícula espectacular, sinó més aviat plana, que es fa agradable, i amb uns intèrprets molt bons.

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , , , , , , | 1 comentari

El diccionario de María Moliner

Publicat el 27 gener 2013 per Gloria Condal

Els mots no són neutres. El poder els controla. Exemple: definició de dictador (RAE edició 1950): “Magistrado supremo entre los antiguos romanos, que los cónsules nombraban por acuerdo del Senado en los tiempos peligrosos de la república, para que mandase como soberano. En los estados modernos: magistrado supremo con facultades extraordinarias”. Fins al 1983 no s’hi afegí: “gobernante que, violando las leyes vigentes hasta su llegada, reúne en su mano todos los poderes sin ser responsable ante autoridad alguna”, copiat del diccionari Moliner.

vicky peña

Vicky Peña. El diccionario de Maria Moliner

“El llenguatge s’ha convertit en un element que genera el contrari per al que fou creat. Ha deixat de ser un vincle de comunicació entre la gent”, diu José Carlos Plaza, director de l’obra de teatre. Llavors ressonen a les nostres oïdes els brams de polítics i economistes, amagant, rera les paraules, les seves mentides. Per això, totes les persones que estimem la llengua, hauríem de veure aquesta obra.

El text de Manuel Calzada Pérez dóna a conèixer la història de Maria Moliner (1900-1981 una filòloga que s’implica en la creació de biblioteques populars, en la Junta d’adquisició de llibres i intercanvi internacional i en l’elaboració del Pla de Biblioteques de la República. A més de tenir cura del marit, catedràtic de física nuclear, i dels quatre fills; a més de passar-se la vida sargint mitjons, com diu, dedicà tota la vida a fer un diccionari que servís per comunicar, per entendre, per saber el context, perquè el de la Real Academia no li convencia. I tot, enmig de les dificultats per sobreviure sota el franquisme, represaliada i perseguida, i de la poca gràcia que feia a la Real Academia que els esmenessin la plana. Així, veiem la seva vida (interpretada de forma meravellosa i convincent per Vicky Peña), des del moment en què va al neuròleg, que li diagnostica arteriosclerosi (el 1966 li havien publicat el diccionari). Amb avanços i retrocessos, assistim a una obra tendra, reivindicativa i compromesa que acaba amb el discurs final que hauria dit si li donaven una butaca a l’Acadèmia (cosa que no van fer) i on parla de les definicions de la paraula “llibertat”: facultad del hombre para elegir su propia línea de conducta, de la que, por tanto, es responsable.

A la pregunta del neuròleg de quina professió té, ella contesta: sóc llicenciada en filosofia i lletres. I ell diu, sorprès: “Ah, en una dona no és normal” i ella replica: “Normal, sí, frecuente, no”. Reivindica la cultura com a clau de la igualtat, la llengua com un element de comunicació, la llibertat com un acte de responsabilitat. Un diccionari, diu, no ha de tenir color polític, ha d’estar al servei del poble. No és el cas del Diccionario de la Real Academia Española, que ha canviat la definició del substantiu “referéndum”. On abans deia: “Procedimiento jurídico por el que se someten al voto popular leyes o actos administrativos que se propone que sean ratificados por el pueblo”, a l’edició que es publicarà el 2014 canvia ‘actos administrativos’ per ‘decisiones políticas con carácter decisorio o consultivo’.  Ves per on, contra la reivindicació independentista de Catalunya. Les paraules al servei del poder.

Publicat dins de teatre | Etiquetat com a , , | 1 comentari