Gloria Condal

Persepolis

Publicat el 15 Juny 2013 per Gloria Condal

Coberta del llibre Persepolis

El llibre que acabem de llegir és Persèpolis subtitulat Història d’una infància. L’autora del còmic és Marjane Satrapi i plasma els records de la infància i joventut (dels 6 als 14 anys), en vinyetes en blanc i negre. Nascuda el 1969 a Iran, va viure a Teheran amb els pares i s’educà al Liceu francès. Eren una família progressista, acomodada i defensora de la llibertat.

El relat de Satrapi permet recordar la caiguda del règim del Sha, el triomf de la revolució islàmica, la guerra amb Iraq (1980-84), i la consolidació del règim dels aiatol·làs a través d’unes imatges tendres i dures alhora mentre veiem les contradiccions d’una adolescent.

Dels quatre quaderns de Persèpolis, l’edició d’aquest llibre inclou els dos primers, fins que els pares envien la filla a Àustria, per por del que els pugui passar. A la introducció d’aquesta edició, l’autora diu un parell de coses significatives: “An entire nation should not be jugged by the wrongdoings of a few extremists” (Una nació no pot ser jutjada per l’actitud d’uns quants extremistes). I: “One can forgive but one should never forget”. (Es pot perdonar, però mai oblidar).

Els bombardejos

Al llarg de 19 capítols veiem l’evolució dels esdeveniments a través dels ulls d’una nena-adolescent: l’any 1980, quan les escoles bilingües tanquen (i per tant, la nena ha de canviar) i s’imposa el vel per anar-hi. També recorda els orígens del seu país (per això el nom de Persèpolis), les confabulacions d’Occident per dominar el país, el Sha i l’eslògan

El control

El vel

“Down with the king” cridat a l’inici de la revolució islàmica. La família de la nena intenta viure amb normalitat, llegeixen molt, fan festes on fumen, beuen alcohol i els joves escolten música pop i punk. En un viatge a l’estranger, els pares de la nena porten amagat dins el folre de l’abric un pòster de Kim Wilde, la cantant de pop prohibida, a qui la nena admira. La contradicció entre vida pública i vida privada és cada cop pitjor. Els guardians de la revolució ho controlen tot i l’ambient es fa irrespirable. La guerra amb Iraq ho acaba d’adobar, pels adolescents enviats al front a morir, la por dels bombardejos constants, les mentides als mitjans de comunicació i la repressió interna. En el còmic, Satrapi denuncia la hipocresia d’Occident en una vinyeta valenta que diu: “Els alemanys van vendre armes químiques a Iran i Iraq. Després, alguns ferits eren enviats a Alemanya perquè els guarissin. “Veritable human guinea pigs”. (Veritables conillets d’índies humans).

Totes igual

Es va fer una pel·lícula, amb el mateix nom, Persèpolis que vam veure i ens va agradar molt.

Més informació: http://wp.me/p1W8X7-2E

Persepolis, Pantheon Books, NY, 2004. 154 p. Versió anglesa

Publicat dins de Cinema, Llibres | Etiquetat com a down with the king, guerra, Irak, iran, iraq, Marjane Satrapi, Persepolis, vel | 3 comentaris

San Francisco-Los Angeles (Califòrnia)

Publicat el 14 Juny 2013 per Gloria Condal

Costa Big Sur

A Califòrnia, la costa de Big Sur va de Sta. Cruz, al nord, fins a Sta. Bárbara, al sud. Hi anem des de S. Francisco per la carretera 101, tot passant per Point Montana Light Station, un petit far amb un alberg de joves, com a molts altres fars.

Far Point Montana

Carretera avall arribem a Pigeon Point Light Station SHP, un altre far on es poden veure balenes blanques; el nom de Pigeon ve del clíper, un tipus de veler ràpid, que va petar contra les roques, com tants altres fins que no es va fer el far, el 1797, amb un sistema inventat per Fresnel, de 24 ulls de bou i 948 prismes que fa 24 raigs de llum i permet veure-hi molt bé. Ens aturem a Año Nuevo SP on hi ha una colònia d’elefants marins i arribem a Santa Cruz on comença la península de Monterey i, de fet, Big Sur, una costa brava, impressionant, de carreteres de revolts i risc permanent d’allaus.

Far Pigeon Point

La ciutat de Sta. Cruz va ser destruïda per un terratrèmol el 1989; el més interessant és Santa Cruz Beach Boardwalk, un parc d’atraccions de 1907 tocant a mar on hi ha la muntanya russa Giant Dipper, de 75 anys i el loof carrusel del 1901, uns cavallitos acompanyats de música d’orgue. Hi ha moltes altres atraccions per a delícia de grans i petits, com si t’haguessin transportat un segle enrera. Preciós.

Parc atraccions Sta. Cruz

Ens trobem en una zona agrícola, amb ciutats com Watsonville i Castroville, el poble carxofer per excel·lència. Tots els pobles van créixer al voltant de les missions espanyoles. Cada missió estava a una distància d’un dia a peu l’una de l’altra. Anem a la Misión San Juan Bautista i el conjunt monumental d’edificis històrics de San Juan Bautista SHP un parc envoltat per l’edifici Plaza Hotel, Plaza Stables, un altre edifici, i la missió, amb l’església i el campanar; just per aquí hi passa la falla de San Andrés; fa uns 1.200 km i qualsevol dia es tornarà a despertar.

Missió San Juan Bautista

Al sud de la badia hi ha Monterey, capital de Califòrnia en temps dels espanyols i dels mexicans. Hem dormit aquí i he vist la sortida del sol des de la finestra, entre arbres i un cel ple de núvols que ha anat canviant de colors. Al nucli antic visitem la Royal Presidio Chapel, del 1770, feta construir per Juníper Serra. Passejant per la ciutat, es poden veure 37 llocs d’interès seguint un itinerari anomenat Monterey SHP amb un sender marcat amb cercles damunt les rajoles del carrer. Passem per la casa Cooper-Molera Adobe, on hi ha el Museu Cooper de joguines antigues; la casa on havia viscut Stevenson (French Hotel) el 1879, el Golden State Theater, del 1926, d’estil morisc i pugem per Pacific a veure la Casa Soberanes, els murals, amb la representació de la vida quotidiana de la ciutat fins arribar al teatre del 1844, moníssim.

Monterrey

Continuem fins a Pacific House (veiem un curós cartell titulat “peinados masculinos 1769-1846”) i Costums House, on un guàrdia està hissant la bandera amb molta solemnitat, com sempre aquí. Acabem a Fisherman’s, amb paradetes de crancs, ostres i altres crustacis mentre a l’aigua hi neden algunes llúdrigues.

Monterrey

Recorrem la 17-Mile Drive, una ruta panoràmica que voreja la costa, però ens decep molt. És una carretera asfaltada de pagament que passa per una gran urbanització, Pebble Beach Resort, amb camps de golf i torres ostentoses. A remarcar, Spanish Point amb foques i lleons marins, cormorans, gavines i pelicans. La badia de Carmel està situada en un turonet amb dues platges. L’actor i director Clint Eastwood va ser-ne alcalde i una de les coses que prohibí va ser menjar gelats al carrer (!).

17 Mile Drive

Costa avall hi ha la Misión San Carlos Borromeo fundada el 1770 per Juníper Serra, el franciscà mallorquí enterrat aquí. S’hi va instal·lar perquè necessitaven l’aigua del riu Carmel. Espanya volia convertir Califòrnia en una colònia per tenir un port segur al nord-est del Pacífic, mantenir les rutes del comerç marítim i controlar el territori. Sotmetent 100.000 indis volia establir una ruta per terra per transportar mercaderies i bestiar. Vam comprar un cartell, còpia d’un que es titulava així: “Lluitant contra el terrorisme des de 1492”.

Missió S Carlos Borromeo

Ens aturem a Julia Pfeiffer Burns SP per veure les McWay Falls, on s’arriba per un camí cap al mar fins on es veu el salt d’aigua; Júlia Pfeiffer era filla d’un matrimoni que un cop, passant per aquesta carretera (on hi havia i hi ha esllavissades contínues), es van quedar atrapats. S’hi van quedar per sempre i ella s’ho va estimar. Les vistes de la costa són fantàstiques.

Cascades McWay

A continuació hi ha Henry Miller Library i Point Piedras Blancas. Ja és ben fosc quan passem de llarg de Hearst Castle fins que arribem a Morro Bay SP on dormim; el símbol més conegut és el penyal de Morro Rock, al port. Quan hi anem al matí veiem gent que pesca, altres que es preparen per fer submarinisme i alguns en els bars; a tocar, elefants marins. Tot és d’un color blau-gris.

Morro Bay

Tornem a la 101 i ens desviem per anar a San Luis Obispo on hi ha la Misión San Luis Obispo de Tolosa. Passem Pismo beach voltades de camps d’escaroles i de vinyes, per anar directes a Sta. Bárbara, a veure El Presidio de Santa Bárbara SHP un conjunt d’edificis de l’època colonial que val la pena visitar. Acabem el nostre trajecte a Los Angeles.

Presidio Sta Barbara

Vegeu l’article de National Geographic: http://www.nationalgeographic.com.es/viajes/grandes-reportajes/ruta-desde-san-francisco-hasta-los-angeles_8006/11

Los Angeles. Hollywood stars

Hollywood Passeig de les estrelles. Los Angeles

Publicat dins de Viatges, Viatges per Amèrica | Etiquetat com a Big Sur, missions, Monterey, Morro Bay, Pigeon Point, Santa Barbara, Santa Cruz | 3 comentaris

San Francisco

Publicat el 8 Juny 2013 per Gloria Condal

Lleons marins

Vam passar 5 nits en una casa a Telegrah Hill, a San Francisco, envoltada de vegetació on havíem de pujar a peu un centenar d’escales. Quan abaixàvem el cap, teníem el mar als peus. Dels 47 molls, el més popular és Fisherman’s Wharf–Moll 39, amb botigues, restaurants i un espai de lleons marins que hi són des de després del terratrèmol del 1989.

Tramvia de San Francisco

Al fons, l’illa d’Alcatraz, amb la famosa presó. Més enllà, els jardins Ghirardelli (on abans hi havia hagut la fàbrica de xocolata). Allà s’aturen els tramvies històrics, tot és manual, han de ser dos conductors i cal tenir força (un 80% dels aspirants no passa les proves). El final de línia és a Powell, on fan el canvi de sentit amb una roda que gira.

Pereira’s pick. San Francisco

Al mig de la ciutat hi ha Chinatown amb 24 illes de cases, una de les comunitats més grans, amb els seus bancs, escoles, esglésies, restaurants i botigues. Els primers immigrants van arribar el 1850 (ho recorda un gran mural). Entrem a visitar la catedral Sta. Maria al c/Grant, que va sobreviure al gran incendi després del terratrèmol de 1906. L’avinguda de Columbus separa Chinatown de Little Italy, engolit, com a Nova York, pels xinesos. Arribem a la T ransamerica Pyramid, de 48 pisos i una agulla buida de 65 m.

Murals a Broadway. San Francisco

Ens trobem al Finantial district. Al 261 de Columbus hi ha la històrica llibreria City Lights Books, on encara es respira un aire irreverent. “La tinta d’imprimir és un gran explosiu”. Sortint, a la cantonada amb Broadway, l’edifici de murals i més enllà, les torres de la catedral de S. Peter & S. Paul on es va casar Marilyn Monroe i Joe di Maggio.

San Francisco

Arribem als jardins de Hierba Buena, amb un monument a Martin Luther King junior i un memorial dedicat als indis ohlone. En una banda, la catedral de S. Patrick i vista dels grans edificis dels voltants, la Columbus Tower, recoberta de fines capes de coure verd, propietat de Francis F. Coppola, o el MOMA. Continuem pel Centre Moscone (en honor a l’alcalde assassinat el 1978) i seguint per Van Nes arribem al rovell de l’ou: el City Hall, la seu de la Simfònica, el vell edifici de l’Òpera i el Brook Halls.

San Francisco des de Coit Tower

Un dia pugem 174 graons des de casa per arribar a la Coit Tower construïda el 1933 a partir de la donació de l’aristòcrata Lili Hitchcok Coit, gran defensora dels bombers; a dins hi ha uns murals interiors d’estil realista que mostren diferents oficis de la ciutat, molt criticats en el seu moment.

Lombard St. San Francisco

Pugem per l’ascensor fins a dalt, amb vistes a 360º. A Crookedest st, cantonada Lombard veiem les zigues zagues amb 8 revolts construïdes el 1920 per baixar el fort desnivell d’un carrer al seu paral·lel inferior; les escales de l’esquerra tenen 253 graons i les de la dreta 249.

Alamo square. San Francisco

Alamo Sq. és un parc envoltat de cases victorianes molt maques. Finalment, el mític barri de Castro, el barri gay, amb el teatre-cinema (hi ha anunciada la pel·lícula Lawrence d’Aràbia), i la Misión Dolores, maqueta. La plaça de Harwey Milk recorda el regidor gay de l’Ajuntament de S. Francisco que va ser assassinat juntament amb l’alcalde George Moscone per un altre regidor, el novembre de 1978.

Barri de Castro. San Francisco

Vam dedicar un dia sencer al pont Golden Gate. Visitem Parc Presidio amb l’embarcador, Fort Point, un edifici potent just a sota els pilars del font; els aiguamolls i la gespa on hi havia les pistes d’aterratge, els anys 20 del segle XX (amb vistes de Tiburon, Alcatraz i al fons, Berkeley, l’illa del Tresor…), i Fort Presidio San Franciscoamb restes de construccions del fort que controlava la badia per l’altra banda i vistes del pont Bay Bridge i de la costa fins a Punta Bonita.

Golden Gate Bridge. San Francisco

Creuem el pont a peu: són 3,5 km i triguem uns ¾ d’hora, compartint carril amb bicicletes, no sempre fàcil. D’allà anem caminant fins a Sausalito, uns 3,5 km i tornem a S. Francisco amb ferri, a Ferry building, un edifici històric transformat en botigues d’alimentació; a la plaça del davant hi ha el memorial d’homenatge a la Brigada Lincoln , on val la pena aturar-s’hi una estona.

San Francisco des de Presidio Park

Els transports municipals, MUNI són lents, pocs i vells; hem perdut molt temps esperant a les parades. El barri de Castro, llevat de la bandera gay que onejava, estava buit i trist. A Chinatow sí que hi havia molta vida. La gent que hem trobat era amable i comunicativa. Els preus bé, llevat de l’allotjament. El dia millor va ser el del Golden Gate i Sausalito.

Publicat dins de Viatges, Viatges per Amèrica | Etiquetat com a alcatraz, barri de Castro, city lights books, Coit Tower, Fishermans, Golden Gate Bridge, memorial brigaa Lincoln, San Francisco, transamerica pyramid | 2 comentaris

Barcelona

Publicat el 8 Juny 2013 per Gloria Condal

Com reaccionaríeu davant d’un bombardeig? Us quedaríeu sense veu o cantaríeu? I si cantéssiu, què cantaríeu: una òpera, una sardana o un tango?

La Guerra Civil espanyola havia esdevingut un camp de proves per als exèrcits italià i alemany, amb tàctiques que van aplicar a la Segona Guerra Mundial. Una d’elles eren els atacs aeris sobre objectius civils: el març del 1938 bombardegen Barcelona, amb més de 2.500 víctimes. Aquí és on Pere Riera situa l’acció de l’obra, amb 8 personatges d’una família de la burgesia mitjana.

Bombardejos sobre Barcelona, març 1938

Núria és vídua de Martí Vila, un industrial assassinat durant la república, que protegeix la família i la casa on viu amb el seu sogre Joan i els seus fills, Victòria i Tinet, més la Nati, una minyona. Apareixen per la casa el pintor Simó, que havia donat classes de dibuix als fills i en Ramon, el promès de la Victòria, però l’aparició estel·lar és l’Elena, amiga de la Núria, que arriba de París on va anar a fer d’actriu quatre anys abans i ho revoluciona tot.

La familia. Barcelona

La Núria i l’Elena són molt diferents, separades per l’amor d’un home, s’odien i s’estimen la seva ciutat. Les primeres escenes, amb referències al menjar i les notícies dels bombardeigs al port i a la Barceloneta, desdibuixen l’aniversari de Tinet, que fa 18 any i es vol allistar l’endemà. L’Elena provoca un enrenou on responen al dolor, amb una defensa de la vida, amb fortes dosis d’alegria malgrat les pors, un voler aprofitar l’instant, conscients que tot es pot acabar en un moment. Jordi Banacolocha, el sogre, diu: “Si m’he de morir, m’estimo més que la mort m’agafi ballant.”

Pere Riera ha volgut en el mateix escenari Emma Vilarasau i Míriam Iscla i va escriure l’obra comptant amb elles dues, que estan fenomenals. Ens fa gràcia que l’Emma, sempre amb papers tràgics, sigui aquest cop el personatge que porta l’alegria, i que broda. La recordem des del personatge d’Eulàlia Monsolís, a Nissaga de poder, que ens va copsar. Hi actuen actors veterans com Jordi Banacolocha i Pepa López (esplèndida), més Joan Carreras i Pep Planas, i els joves Carlos Cuevas i Anna Moliner, que prometen.

L’obra té una part important de músiques i balls: cuplets populars, fox-trot, La Santa Espina, -seríeu capaços de cantar-la quan us estan bombardejant?- i el tango de Gardel, Por una cabeza, que ballat per les les dues protagonistes principals, és un dels moments culminants de l’obra.

Les dues amigues ballant un tango. David Ruano

L’obra és un homenatge a la Barcelona que va ser abans de la guerra, a la que va resistir els bombardejos, a la gent que davant la pregunta de: fugim o resistim, va decidir quedar-se. Hi trobem les contradiccions polítiques, els sentiments esberlats, el dolor, la ràbia i la impotència. Al vestíbul del Teatre, una exposició, Catalunya bombardejada. Perquè cal recordar el nostre passat recent. És imprescindible.

Publicat dins de teatre | Etiquetat com a Barcelona, bombardeig, Emma Vilarasau, Míriam Iscle, Pere Riera, TNC | 1 comentari

Caminada per la pell. Igualada

Publicat el 1 Juny 2013 per Gloria Condal

Nova edició de REC.0 a Igualada on es combina moda, música i menjar en un antic espai que antigament acollia les adoberies de la ciutat. Aqui expliquem com és el barri i què hi podeu trobar

Arribem a Igualada i una vella olor coneguda ens impregna. No és la d’un examant, sinó la dels adobs.

A Igualada, el s. XVIII els blanquers o adobers, deixen el clos de les muralles medievals i s’estableixen extramurs, on conviuen cases i fàbriques. Són un centenar d’adoberies, amb uns 300 obrers. El portal dels Blanquers era l’entrada i una mica més enllà, a la plaça dels Blanquers, s’hi acumulaven les pells salades o seques que havien de ser adobades; les subhastes es feien al carrer de S. Antoni, per lots de 600 kg, que arribaven en carros.

Nosaltres vam sortir de Cal Boyer, on hi ha el Museu de la pell, antiga fàbrica cotonera del finals del XIX o Vapor Vell. Al pati hi ha una sínia que funcionava amb energia de sang, situada a frec del rec, que es feia servir per pujar l’aigua a un nivell superior amb un mecanisme anomenat llanterna.

Extracció d'aigua de la pell. Igualada — Extracció d’aigua de la pell. Igualada

Vam acostar-nos fins a la Cotonera, de la família Godó, del XIX, que va ser el primer lloc on va funcionar amb màquina de vapor. Imitant les fàbriques angleses, tenia 5 plantes. Ara estan netejant i reforçant l’edifici.

L'Adoberia. Rec Igualada — L’Adoberia. Rec Igualada

Baixem fins al rec, documentat ja el s XIII, que fa 3 km i recull l’aigua del riu Anoia a través d’una resclosa. Al principi feia funcionar molins fariners. A tot el rec observem els contraforts adossats a les façanes de les adoberies. Ens aturem a l’Adoberia, una magnífica sala amb voltes, i al Segall o Can Valls (XVII-XVIII) rehabilitada, conserva intactes el clots i acull iniciatives relacionades amb la creació i el disseny.

Interior de l'Adoberia. Igualada — Interior de l’Adoberia. Igualada

Cal Granotes, adoberia del XVIII és ara un museu on es pot veure tot el procés de fabricació d’una adoberia preindustrial, des de la preparació (remull, ferrejar, encalcinar, pelar, descarnar, toscar, rendir), a l’adob (mesa, reforç i colga) fins a l’assecador, a la segona planta (estirar, estrebar, eixamorar, donar química i carnellejar). Al pati hi ha un molí d’escorça, de tracció animal, que reduïa l’escorça de les alzines, bedolls, pins, castanyers… i altres materials vegetals rics en taní, a petits fragments que, barrejats amb aigua, servien per adobar les pells.

Moli d'escorça. Igualada. Can Granotes — Moli d’escorça. Igualada. Can Granotes

El Rec. Canaló d'aigua. Igualada — El Rec. Canaló d’aigua. Igualada

A Cal Sabaté vam admirar l’edifici modernista (1912-1919), projecte de Josep Ros ia nomenada la catedral dels blanquers. Allà mateix, al c/Sol, la remodelada adoberia que serà un espai cultural i gastronòmic, el Somiatruites.

Somiatruites. El Rec. Igualada. Foto: gloriacondal

Al Museu del Traginer es pot veure l’evolució del transports relacionat amb diferents oficis. També hi ha un excel·lent bar-restaurant que recomanem.

Jornades Paisatge i patrimoni industrial

Vam conèixer tot això perquè vam participar en la Jornada Paisatge i patrimoni industrial (2013). A la tarda, amb membres dels Amics del Rec vam fer aquest recorregut, amb la companyia de Magí Puig (traspassat aqiuest any) que coneix tot allò més bé que ningú. Ens explicava que va estudiar de jovenet la carrera de químic a Sarrià i després va marxar a Alemanya a aprendre’n més i un any i mig després tornava a Igualada a posar tota la saviesa al servei del seu poble. En aquell moment hi havia 29 adoberies que donaven feina a unes 750 persones. El 80% del que fabriquen es destina a l’exportació. RecStores ha preparat per l’edició de 2023 una nombroses activitats (vegeu agenda)

Mentrestant, a Mollet, la Teneria Moderna Franco Espanyola, la Pelleria, nascuda el 1897, que havia arribat a tenir 800 treballadors, va morir i va ser saquejada fins a l’última peça, per la desídia dels últims propietaris (BBVA) i la ineptitud de l’Ajuntament.

Un record per a totes les persones que van treballar en aquest ofici en condicions duríssimes, a Igualada, a Mollet i arreu del món.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a adobers, blanquers, Igualada, pell, pelleria, rec, REC.0 | 2 comentaris

Monestir de Sant Quirze de Colera

Publicat el 27 Mai 2013 per Gloria Condal

Relat d’una excursió des de S. Quirze de Colera cap a Coll de Pallerols, puig d’en Jordà, coll del Torn, puig de la Calma, baixada cap coll de la Plaja i arribada al monestir. Anys després hi hem tornat. Més sec, noves reformes al monestir, i un bar-restaurant, el Corral, molt recomanat.

Monestir de S. Quirze de Colera. 2023. Foto: gloriacondal

L’Albera és un massís muntanyós a l’extrem oriental de la serralada Pirinenca, entre el coll del Pertús i la costa de la Marenda. El vessant meridional té una superfície de més de 10.000 ha i abasta part dels municipis fronterers des de la Jonquera fins a Portbou. El paisatge és desarborat, amb cultius de vinya i olivera, i també sureres.

Enmig d’aquesta paisatge s’alça el monestir de Sant Quirze de Colera, de finals del s. VIII (es van trobar tombes antropomòrfiques). El 1592 el monestir passa a dependre de S. Pere de Besalú i el 1994 els descendents de Ramon de Nouvilas, que l’havia adquirit amb la desamortització de Mendizábal, el venen a l’Ajuntament de Rabós (poble amb una església-castell interessant).

L’església del monestir consta d’una planta de tres naus i l’únic fragment del claustre que queda (s.X) està adossat a l’església. De la fortificació es conserva una torre de defensa i restes de muralla. L’edifici més interessant es troba a ponent, de planta rectangular allargada i coberta amb una volta apuntada. A migdia hi ha el palau de l’abat i a la façana sud s’obren dos grans finestrals gòtics. A l’església moderna, del XIX, es conserva la pica baptismal i dues ares d’altar llises, procedents del cenobi. A l’esplanada del darrera de l’absis hi havia el pati d’armes. L’element més destacat és la torre.

Aquí ens deixen els autocars i pugem amunt per un corriol estret de marques grogues entre garrics, brucs i esbarzers cap al coll de Pallerols. Arribats aquí, visió del Canigó nevat fins al Mongrí, el golf de Roses i el cap de Creus. Som a 525 m d’alçada i veiem tota la vall amb el monestir al fons. Continuem amunt fins al Puig d’en Jordà des d’on veiem Banyuls sur Mer. Ja som a 740 m. Continuem seguint els senyals grocs fins al coll del Torn fent una mica de baixada. En una pedra hi ha una creu que indica les dues bandes frontereres.

Tornem a pujar fins al puig de la Calma, des d’on veiem Banyuls i la torre de Madaloc (Colliure no es veu perquè just queda darrera la torre). L’espectacle de colors és impressionants: grocs, blaus, rojos, verds i carbasses de ginestes, gatoses, estepes negres i borreres… Vols d’ocells i el contrast de la neu dels Pirineus amb la mar. Goig reservat, només, per als qui suen la cansalada per pujar aquí. Però la recompensa no té límits.

Baixem cap al coll de la Plaja, a 390 m i retornem de nou al monestir, a una alçada de 175. Hem fet 10 km i comptant les parades i l’esmorzar, hem trigat unes 5 h. Dinem al restaurant Ullastre, de Sant Climent Sescebes. Com sempre, l’organització d’aquesta Diada del soci del Club Muntanyenc Mollet, ha estat impecable. Gràcies!

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a albera, Banyuls, canigo, Club Muntanyenc Mollet, coll de Pallerols, coll del Torn, monestir, puig de la calma, Rabós, sant quirze colera | 1 comentari

El tango de la guardia vieja

Publicat el 20 Mai 2013 per Gloria Condal

Arturo Pérez-Reverte va començar a escriure aquesta novel·la l’any 1990 i la va acabar el 2012. Ha trigat una mica, doncs. Diu que li faltava edat. És una història d’amor que s’inicia en un transatlàntic de luxe, el Cap Polonio. Els ingredients són:

Una dona guapa, llesta i rica, Mecha Inzunza i un home ballarí, guapo, llest i mentider, l’argentí Max Costa.

El músic Armando de Troeye, que ha apostat amb Ravel fer una música molt especial. A aquest li surt un bolero. Al primer, que és el marit de Mecha, un tango.

Uns espies italians van darrera d’uns papers comprometedors signats pel compte Ciano que guarden uns rics exiliats de la República, a la Riviera francesa, buscats per espies de totes bandes, en relació amb la guerra civil espanyola.

Dos jugadors d’escacs, el rus Sokolov, envoltat de tota la parafernàlia del seu país, i Keller, fill de Mecha Inzunza, que juguen a Sorrento un torneig internacional de màxima importància en plena guerra freda.

La novel·la comença amb una narració cronològica del viatge a Argentina els anys vint. Després, va fent avanços i retrocessos entre Niça – quan Europa està sota al feixisme- i Sorrento, situada els anys seixanta.

Ben escrita, ben narrada, ben llegida.

Editat per: Prisa ediciones, 2012, 497 pag.

Iñaki Gabilando fa una entrevista a l’autor, que trobareu en aquest enllaç:

Entrevista Iñaki – Pérez Reverte

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a amor, escacs, espies, Pérez-Reverte, tango | Deixa un comentari

Les colònies tèxtils del Llobregat

Publicat el 14 Mai 2013 per Gloria Condal

Us expliquem la ruta de dues maneres diferents: la primera amb cotxe: Can Vidal, Viladomiu Nou, Cal Bassacs, Viladomiu Vell, Colònia Guixaró i Colònia Pons. La segona vegada a peu, de Cal Rosal a Puig-reig, passant per la colònia la Plana, la d’Ametlla de Casserres, cal Metre, cal Bassacs, Viladomiu Nou i Vell, Guixaró, Cal Prat, i Cal Casas.

En 20 km del riu Llobregat, entre Berga i Balsareny, hi ha 18 colònies. Era el riu més treballador del món. La burgesia catalana sempre ha estat emprenedora. Al segle XIX comencen a construir colònies tèxtils a les conques dels rius Ter i Llobregat. Tenen aigua i mà d’obra barata i submisa. Can Vidal és la primera colònia que visitem. Hi vivien 500 famílies en 115 casetes i hi havia uns 2.000 nens i nenes. Els descendents tenen el 50% de la propietat, mentre que una multinacional nord-americana ha comprat l’altra meitat, que no ens fa cap gràcia.

Telers de Can Vidal. Foto: gloriacondal

L’amo encarnava el model utòpic de paternalisme entre patró i obrers i vivia en una torre discreta. La plaça està envoltada per les cases dels obrers en una banda, i les dels encarregats en l’altra (millors). En un costat, l’església imitació d’estil romànic. A l’altre, l’edifici on hi havia el teatre i les escoles. Baixant avall trobem dos safarejos, el dels vius i el dels morts (on rentaven la roba dels malalts); eren coberts i lloc de confidències de les dones. Les cases eren petites i hi vivien unes 12 persones. Les dones cobraven un 40% menys que els homes i les nenes començaven a treballar a partir de 6 anys. A la nau de la fàbrica veiem tot el procés de fabricació; engeguem un teler: soroll potent. Si el multipliquem per tots, ja tenim la sordesa assegurada. L’amo creia en la cultura i la deixà en mans del mestre Camprubí que portava l’escola, la biblioteca i el teatre (va començar a treballar-hi el 1926 i va acabar el 1967). L’amo Vidal era dels bons.

Torre de l’amo Viladomiu nou. Foto: gloriacondal

La Colònia Viladomiu nou (perquè hi havia la Viladomiu vella, del pare Tomàs) és una colònia viva, fundada per un fill. La torre de l’amo és l’expressió del seu poder; va tenir 9 nenes i va morir sense tenir cap nen; cap d’elles va aconseguir cap parcel·la de poder, reservada només als homes. Visitem la torre: baixem a la carbonera (tenien calefacció) i pugem a dalt per veure com vivien: el menjador, la galeria amb vistes, el passadís que duia a les habitacions i al despatx del senyor. Dalt de tot, les golfes.

A Gironella hi ha la torre de la colònia de Cal Bassacs, espectacular i ostentosa, construïda el 1900, d’estil modernista. Les parets estan cobertes de pedra picada i les finestres són de fusta de melis. No es pot visitar.

Continuem cap a la Colònia de Viladomiu vell, on conviuen la torre de l’amo, inaugurada el 1910 i l’església, del 1885 (amb un campanar retallat perquè era més alt que la torre de l’amo). Ara hi queda poca gent, i gran. El xalet del director, com a la resta de colònies, és maco i està separat de les altres cases.

Baixem fins a la colònia Guixaró, fundada per Esteve Comelles i després comprada per Marc Viladomiu. Les cases dels obrers són a tocar del riu (humitats) i més amunt hi ha les dels encarregats. Caminen una estona per la vora del riu (hi ha un GR, marques blanques i grogues) que arriba fins a Berga, i veiem la resclosa.

Cases del obrers i canal de la colònia Guixaró. Foto: gloriacondal

Acabem a Puigreig a la colònia Pons. La casa de l’amo és una fortificació dalt d’un turó i domina paisatge, terres i fàbrica. Aquest era l’amo dolent. Va fer un gran jardí, amb cedres del Líban i altres arbres (10 jardiners en tenien cura). En una gran alzina deixava retratar-se als obrers quan es casaven. El jardí particular acaba amb dos minarets a peu del barranc i hi tenia una gran gàbia amb ocells exòtics, paons i micos. El Pons hi havia allotjat el rei Alfons XIII, i més endavant, Franco. Abans de marxar-ne, els descendents ho van destrossar tot. Està enterrat a l’església que va fer construir, a uns 300 metres de la torre, coneguda com a catedral de l’Alt Llobregat i va fer posar una catifa de la torre fins a l’església perquè la seva dona, que duia talons, no s’enfonsés pel fang, però gaire contenta amb ell no devia estar, perquè quan va morir, no va voler que l’enterressin al seu costat. “Només tenia diners”.

Torre de l’amo Pons. Foto: gloriacondal

Els anys 60 i 70 el model de colònia comença a declinar, per la crisi i el canvi social. A mesura que les colònies tanquen, els edificis es deterioren i llavors comença la lluita per recuperar-los i donar-los a conèixer. Ens vam acomiadar amb l’Assumpta Montellà, que ens hi va guiar amb el seu llibre El silenci dels telers, sota la immensa alzina del jardí de la colònia Pons, allà mateix on deia una extreballadora que quan morís volia que hi portessin les cendres, després d’afirmar amb contundència que aquells anys van ser molt durs. Contradiccions de la vida.

Una altra vegada, vam caminar de Cal Rosal fins a Puig-reig, per tenir la visió des de la banda del riu. A partir d’ara, quan passem per aquesta carretera, sempre tindrem presents les colònies.

Gràcies a l’Associació de Dones Àgora

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a Assumpta Montellà, Cal Viladomiu Nou, colònia Pons, colònia tèxtil, colònia Vidal, dones, Guixarot, riu Llobregat | 10 comentaris

El silenci dels telers

Publicat el 14 Mai 2013 per Gloria Condal

Assumpta Montellà ha trencat el silenci de les naus buides de telers per rescatar-ne vivències que formen part de la nostra història viva, la que protagonitzem les dones. El silenci dels telers repassa la vida de 21 dones que van treballar a les colònies tèxtils catalanes durant el segle passat. El relat dóna veu a les dones que van emmudir entre el soroll constant dels telers de les colònies i a nenes que des dels 6, 7 o 8 anys van treballar a les colònies tèxtils de Catalunya. Són dones reals, que han existit i ens serveixen per entendre com van sobreviure en aquell món d’homes. Les treballadores de les fàbriques en són les protagonistes principals, però també hi tenen cabuda les dones dels amos, les criades i les sagristanes.

Les colònies tèxtils van ser importantíssimes per al desenvolupament de la segona revolució industrial, i sempre s’associen a homes com Fabra, Güell, Pons o Viladomiu; dins de les feines, els majordoms (o encarregats), els escrivents i els capellans tenen parcel·les de poder, mentre que les dones, quan portaven el pes del 80% de la producció, han estat invisibles.

“Nosaltres, que veníem de pagès, sort en vam tenir de les colònies i els amos, si no, ens hauríem mort de gana”. “A les colònies teníem plat a taula, sostre i feina segura. Només ens faltava la llibertat”. Els records sempre són agredolços, i també tendeixen a ser selectius, perquè els dolents s’esborren. Algunes dones tenen una visió positiva, quan, de fet, eren explotades sense miraments, però quan aprofundeixes en el relat, surten les contradiccions. “Per una banda l’alliçonament dels amos era profund… l’amo és bo, l’amo et cuidarà…, i per l’altra hi ha les cames inflades de tant treballar portant 24 telers i cobrant una misèria”.

Colònia Pons — Cal Bassacs. Foto: gloriacondal

A la colònia Cal Pons hi va treballar la Filomena (1918) i la seva filla Montserrat (1944). L’home de la Filomena va morir en un accident a la turbina, i mai va esbrinar què havia passat. “Les dones sempre hem tingut les de perdre, a la colònia i a fora”, diu. I la Montserrat recorda: “Si anaves al cafè et posaven l’etiqueta de perduda”. La Rosa (1925) va ser criada a cal Pons, recorda “Tenien uns paons amb unes plomes que que ja em diràs de què et servien, tan macos, si no te’ls podies menjar”. La Dolors (1934) diu que els amos eren molt bona gent, “eren molt de missa, i l’església que van fer construir era espectacular”.

L’Assumpta Montellà primer va venir a Mollet a parlar-ne i després ens va guiar sobre el terreny de manera excel·lent. Al peu de l’alzina del jardí de la colònia Pons, ens deia que recorda especialment tres dones de les que va entrevistar per escriure el llibre:

La Teresa, que duia trenes i les hi van tallar i per primer cop, explica la violació que va patir entre telers, a can Viladomiu vell. La Maria Macià, de caràcter fort, que es va posar al sindicat, però a la primera paraula de l’amo es va enfonsar. I la Pilar, que treballava a Cal Rosal, filla de miner vaguista i enamorada d’un sindicalista, que el 1940 va exiliar-se i va tornar, de la mà de l’Assumpta, a visitar la colònia.

Sota l'alzina de la colònia Pons, escoltant Assumpta Montellà — Sota l’alzina de la colònia Pons, escoltant Assumpta Montellà. Foto: gloriacondal

D’aquest període, han quedat en la nostra llengua multitud de refranys i frases fetes: tenir mala peça al teler, tenir llana al clatell, filar prim…

Altres escriptors catalans han tocat el tema, de forma novel·lada: Emili Teixidor en el llibre Vida de colònia i Sílvia Alcàntara a Olor de colònia.

Ara llibres, Badalona, 2012, 236 pàg.

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a Assumpta Montellà, colònia Pons, colònia tèxtil, pons, riu Llobregat, telers, Viladomiu | 2 comentaris

De la vall de can Gurri a la vall del castell de Sant Miquel

Publicat el 4 Mai 2013 per Gloria Condal

La Serralada Litoral és un patrimoni viu i ric que tenim a prop. De la mà d’Àngel Moreno, enginyer de forests i col·laborador del CEM, hem sortit de can Girona, on hi ha el centre de jardineria i ens hem dirigit cap a la bassa, la masia de can Girona… tot resseguint el torrent de can Gurri fins a la font del mateix nom.

Hem observat molts pins (pi blanc i pi pinyer), però és una vegetació colonitzadora, ja que l’arbre originari és l’alzina. Potser amb els anys ho tornarà a ser. També hem vist roures, xiprers, cedres, àlbers i ailants. Després hem girat en direcció cap al castell de Sant Miquel i hem baixat per la vall del castell: hem observat canvis en la vegetació, aquí hi ha cirerers (les millors cireres del món, ho sabíem) i vinyes (DO Alella).

Arreu, estepes blanques i estepes borreres i arbusts com bruc, galzeran, gatosa, alocs, falgueres, lianes, boix grèvol, argelaga, llentiscle… i altres més dels quals ja no recordem el nom.