Viatges insòlits de viatgers abrandats

“El plaer no residia en el destí. Com podem viure sense viatjar?”, afirma l’autora, Teresa Duch, al relat “El viatge”. I llavors sabem què vol i qui és l’Enriqueta. A través de personatges diversos (no necessàriament humans), i dels paisatges del seu poble, Vimbodí i Poblet i de la conca de Barberà, trobem un munt d’éssers abrandats, que és el mateix que dir arrauxats (el Banc Sabadell i el seny potser no hi encaixarien gaire) de reaccions inesperades.

Vimbodí

Vimbodí

El relat *Neu (“nou” en alemany) que podeu llegir sencer a l’enllaç, és una narració punyent de la situació de crisi en què ens trobem. A “Història d’una artista del trapezi” la protagonista es diu com ella i, com ella, ha nascut a la Conca de Barberà, però en el relat, és d’una família de trapezistes que un dia se’n va lluny a fer circ, fins que retorna a Catalunya per acabar treballant en una entitat bancària i, arran d’un atac de cor, comença a escriure llibres relacionats amb la vida del circ. Ha trobat la seva vocació: escriure. I aquí el personatge torna a ser la mateixa autora.

Ens ha agradat molt “L’Esperança i la vall”, la història d’una dona nascuda els anys 40 entre muntanyes que ha convertit la casa de pagès en casa de turisme rural, fet que l’ajuda a sortir de l’avorrida quotidianitat. Però no ha sortit mai d’allà i, tot i que s’estima el seu entorn, les muntanyes s’han convertit en presó. Llavors pren un decisió. “La Corall Vives”, amb un canvi de tipografia potent, ens ha fet riure molt. Curt, ple d’humor, de reivindicació feminista… i de denúncia social (per allò dels diners a Suïssa).

Viatgers insolits

Viatgers insolits

A “por” trobem un personatge que aconsegueix vèncer la por, però quan pensem que ho domina tot, sobrevola l’Empordà en globus en un vol que no surt tan bé com es preveia. I ell troba la solució definitiva en un final ple d’ironia. El títol “Capgrós” giravolta a l’entorn del pessebre i les figuretes, en una reinvenció que acaba trastocant les coses. Ens ha agradat “Damunt meu, la Normandia”, un relat explicat per un soldat nazi que s’adona, massa tard que potser “sota aquell cel hi hauríem pogut cabre tots”.

Al relat de “Guia” trobem un àngel que s’encarrega de “guiar” un escriptor, i en un final irònic, l’àngel retorna al cel i fa el seu informe. “Heroi no de raça amb potes blanques” és un relat explicat per un gos que ens parla de la vida del seu amo, un físic que volta per tot el món i troba la manera d’acabar les guerres. El relat final que tanca el llibre és “Un món nou” amb els paràgrafs justificats centrats, amb l’aparició d’un nen extraterrestre enmig d’una tromba d’aigua a la via Augusta de Barcelona, que es converteix en un torrent i arrossega tots els cotxes avall. Diu la protagonista: “vaig intuir que la fi del món tan anunciada volia dir la fi del nostre món i jo, com a recompensa per haver ajudat l’extraterrestre, seria recompensada i passaria al nou món”.

Us recomanen aquests 17 relats plens d’imaginació, denúncia, ironia i humor, on l’autora juga amb tècniques narratives i tipografies diferents.

Dibuix de la portada: Marc A. Pérez Olivan

Impremta Virgili, 2012. 147 pàg.

Més informació al bloc de l’autora: http://salsa-ficcio.blogspot.com.es/

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , | 2 comentaris

Any 2012, balanç del bloc

El nostre bloc no ha tingut mai pretensions. Ha estat i és un mitjà per compartir viatges, excursions, lectures, cultura i solidaritat.

bloc2012

Les estadístiques que ens han fet arribar de WordPress, tanmateix, ens alegren. Durant el 2012 hem tingut 2.100 visites. Durant aquest any vam escriure-hi 36 entrades noves, que han fet un total de 288, amb 160 fotografies. Les entrades més visitades van ser Dos dies a Barcelona, Les Marrades del Grau d’Olot, La roca del CorbCollbató – MontserratIstanbul. El 16 de novembre de 2012 va ser el dia que va tenir més visites, amb 79 i el més vist va ser Istanbul.

Els visitants procedien de 19 països diferents, la majoria de Catalunya i d’Espanya, però també d’Alemanya i dels Estats Units.

La majoria dels visitants hi ha entrat a través de Facebook i de cat.bloctum; d’altres han fet la cerca de través de gloriacondal, Caminem per Rellinars, la Roca del Corb, fotos de la Vall d’en Bas, i les Marrades del Grau d’Olot.

Gràcies a totes les persones que ens llegiu i ens seguiu!

Publicat dins de Actualitat | Etiquetat com a , , , | 4 comentaris

Victus

1714

Victus ens explica l’assetjament a Barcelona de 1714 que va acabar amb la independència de Catalunya a través del protagonista, Martí Zuviría, nascut el 1690, l’antiheroi escèptic, picaresc, sense gaires escrúpols, que parla en un llenguatge vulgar i ens explica la història des de baix.

El llibre es divideix en tres parts. La primera transcorre entre el 1705 i el 1708 amb Zuviría a casa de l’enginyer francès Vauban, el geni que revolucionà el concepte de fortificacions. En aquella època les fortaleses medievals havien quedat desfasades i ell va inventar una construcció en forma d’estrella. Deia als soldats: “doneu-me la vostra suor i jo us estalviaré la vostra sang”. Quan Vauban mort, Zuviría torna. La segona part de la novel·la transcorre entre el 1708 i el 1713 a Madrid (d’allà s’emporta el llibre del Quixot), Almansa, Xàtiva, Tortosa… fins que les tropes borbòniques arriben a Barcelona. Aquí, el general Villarroel proposa Zubiría que li faci d’assistent. La tercera part se situa a la Barcelona assetjada durant 14 mesos, amb la caiguda de 30.000 bombes contra la població civil, un fet inèdit en l’època.

Fortalesa de Montlluís, feta construir pel rei Lluís XIV, després del Tractat dels Pirineus, obra de Vauban.

Fortalesa de Montlluís, feta construir pel rei Lluís XIV, després del Tractat dels Pirineus, obra de Vauban.

Quan el protagonista dicta la narració té 98 anys (està a punt d’esclatar la revolució francesa) a una dona austríaca, Waltraud, a qui insulta tota l’estona. Segons Sanchez Piñol, el seu alter ego no és Zuviría, sinó aquesta dona.

Tots els fets, les operacions militars, les escaramusses i la majoria dels personatges són històrics i hi ha moltes situacions interessants, com la Guerra de Suc-cessió, la discussió entre Zuviría i un filipista sobre les relacions entre Castella i Catalunya (tan actuals!), amb dues visions molt diferents de societat.

berwick

Coneixem personatges com el duc de Berwick, refinat, cínic i podrit, que va dirigir l’assalt després de substituir el fracassat duc de Pópuli, amb l’ajuda de regiments d’elit francesos. El castellà Antonio Villarroel és el gran heroi; primer treballava per als borbònics però després és contractat pels austriacistes (fet habitual a l’època, ja que els militars treballaven amb un contracte) i és l’ànima de la lluita. Rafael de Casanova, el conseller en cap, advocat i polític, en canvi, és tebi i confós. Zuviría acaba vivint en una casa de la Ribera amb una família especial: una prostituta, un vell, un infant i un nan. És covard, però acaba defensant Barcelona perquè es troba arrossegat pels esdeveniments i per la gent més propera: la dona, els fills, la gent del poble..

La lluita de Catalunya era doble, contra els espanyols i contra els francesos, on llibertats nacionals i socials anaven juntes. Per això el poble va ser el protagonista, perquè al carrer, els nens jugaven a borbònics i austriacistes com es pot jugar a indis i vaquers.

General Antonio Villarroel

General Antonio Villarroel

Hem conegut episodis com el de Mataró on hi havia els dipòsits d’aliments borbònics, que per decisió política, quan es podria haver fet, no es fan saltar pels aires i haver canviat el curs de la guerra. També és interessant el paper dels miquelets, encarnats en el personatge de Ballester.

A Victus es dessacralitza l’Onze de Setembre i els polítics no hi surten gens ben parats: Felip V (Felipito), el seu rival Carles III (el Karlangas), Lluís XIV (el Monstre)… Només se salven Villarroel i les classes populars, perquè queda clara la ineptitud de la classe política catalana del 1700, que havia votat per no lluitar, fins que la pressió popular els va obligar a aguantar. Potser a partir d’aquesta lectura hauríem de canviar les estàtues de Casanova per les de Villarroel. Mentre Villarroel va ser ferit greument, el van empresonar i just quan van veure que moria, el dia abans el van alliberar, Casanova va ser ferit lleu, no el van empresonar i el 1715 tornava a estar al seu bufet d’advocat. Qui és l’heroi? El poble, segur.

Setge de Barcelona, 1714

Setge de Barcelona, 1714

“No és una història de bons catalans contra mals castellans, sinó de la gent de dins contra els de fora”, diu Piñol, que per primer cop escriu un text en castellà (la traducció al català la fa Xavier Pàmies). També diu que és la rauxa el que explica el 1714 l’explica i no el seny. Ho sento, Banc Sabadell…

Albert Sanchez Piñol, Victus, La Campana, 605 pag. 

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , , , | 2 comentaris

Pàtria

 

patria

Pàtria

“Jo no vull una pàtria que hagi de compartir amb usurers i corruptes”.

Miquel Raventós, un periodista de TV, un dia s’afarta de fer de moderador de debats polítics, explota i fa una proclama a favor de la honestedat i la independència de Catalunya. Una assessora política americana que va fer triomfar Bush li proposa presentar-se com a candidat a la presidència de la Generalitat, i després de dubtar-ho, decideix que farà de portaveu dels anhels de la població, vista la gran desafecció cap als polítics. Passa a primera línia política i el seu entorn (la dona i el fill) en queden afectats. Els seus contrincants fan tot el que poden perquè ho deixi, i pocs dies abans de les eleccions, desapareix sense deixar rastre.

Fermí Reixach

Fermí Reixach

Obra oportuna perquè l’actualitat li ha trepitjar els talons. El projecte actual és de fa un any, però després de l’11 de setembre de 2012 i han hagut de canviar alguna cosa. Certament, la intuïció premonitòria de Jordi Casanovas quan la va escriure fa 5 anys, és impressionant, però per nosaltres la tremenda actualitat no li és favorable, sinó al contrari: de tant sentir parlar de pàtries i d’independentisme, en molts moments el que sentíem ens semblava ja vist, amb el perill d’esdevenir pamfletària.
Rosa Vila

Rosa Vila

Sort que la capacitat de trencar i de sorprendre l’aconsegueix a través de la història del pare i l’aparició del pintor Mark Rothko. L’escena final ens permet lligar escenes anteriors i pren sentit la reflexió sobre la pàtria, que ens fa plantejar la vella pregunta de: “Què és la meva pàtria?”. Aleshores ens vénen al cap tantes definicions de pàtries com pensadors hi ha al món. La pàtria és bandera, llengua, paisatge, història, sentiment de pertinena… Llavors escoltem aquestes paraules: “Jo no vull haver de sortir a matar per una pàtria que haig de compartir amb usurers i corruptes.” I així arribem al fons de tot. Obra molt crítica amb els partits actuals i també amb la majoria de mitjans de comunicació, planteja, doncs, una bona reflexió sobre l’independentisme.

saludant

L’escenografia és mínima, amb 6 actors i actrius que fan més d’un paper i sense grans efectes ens permet anar a l’essència.

Francesc Orella es posa a la pell de Miquel Raventós en una història escrita i dirigida per Jordi Casanovas on intervienen Àlex CasanovasLluïsa Castell,Rosa Vila, Fermí Reixac i David Marcè.

Cinc actors i actrius vells coneguts, molt bé, i un jove i prometedor Marcè.

Publicat dins de teatre | Etiquetat com a , , , , , , | 2 comentaris

Puig l’Agulla

Per unes hores, hem compartit conversa, silencis, somriures i delits. I per una estona, hem deixat “al núvol” la immensa tristesa de tot el que ens envolta.

Parc modernista de les Set Fonts. Sant Julià de Vilatorta

Parc modernista de les Set Fonts. Sant Julià de Vilatorta

Sortim de Sant Julià de Vilatorta (Osona) després de deixar el cotxe a l’aparcament del parc modernista de les Set Fons. Si alcem el cap, veiem, dalt del turó del davant, les ruïnes del castell de Bellpuig. Cap allà hem de pujar, però abans fem un cafè al bar Núria, un edifici modernista preciós.

bellpuig

Castell de Bellpuig

EL camí recorre part del GR-2, de Bellpuig al Puig l’Agulla per la carena, entra la plana i la riera de sant Julià i és un camí planer d’uns 4,5 km que arriba al santuari del Puig l’Agulla.

Després de passar entre boscos d’alzines, arribem al coll de la Costa o de la Creu, just a sobre de la C-25, l’Eix Transversal. Aquí hi van fer un fals pont i hi han plantat petits pins, que és el hi havia abans. El camí que continua és una pineda i després tornem a passar per boscos d’alzines (també trobem esbarzers, cirerers d’arboç i una mena de cards), a més de força ciclistes.

Eix Transversal. Viaducte Font de la Riera

Eix Transversal. Viaducte Font de la Riera

El santuari és de l’any 1775, d’estil renaixentista i està adossat a una masia transformada en restaurant. L’any 1654 els francesos van incendiar l’església de S. Julià i llavors el poble passà a venerar la Verge en aquest puig. Avall, vistes del pla i del poble de Taradell.

puigagulla

Santuari Puig l’Agulla

Baixant per un sender de fort pendent avall, arribem al poble de Vilalleons, que era autònom fins que l’any 1945 es va fusionar amb Sant Julià. A més de masies disperses hi ha un petit nucli amb un parell de restaurants i l’església de Santa Maria de Vilalleons.

Vilalleons

Vilalleons

Pugem per un trencant de fort pendent amunt fins retrobar la carena per on hem començat l’excursió. Dinem al restaurant La Troballa de Sant Julià, un altre edifici modernista, molt bo tot, i sortint fem un tomb per admirar els nombrosos edificis i torres modernistes, la plaça de l’Ajuntament i l’església (campanar romànic). Hem fet uns 10 km i la conclusió d’avui ha estat aquesta: “A les penes punyalades i als disgustos gots de vi!”

Sant Julià de Vilatorta

Sant Julià de Vilatorta

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , | 2 comentaris

Hiperió

Hölderlin

Difícil de classificar, diríem que és una narració de Friedrich Hölderlin en forma epistolar situada al s. XVIII a Grècia, d’un marcat to poètic. Hölderlin no va estar mai a Grècia, però per a ell, la Grècia clàssica representava la societat ideal, una societat on hi predominava la bellesa, l’amor i l’amistat i on el paisatge era la clau de tot, el déu suprem panteista.

Atenes

Hölderlin era fill de l’administrador d’un seminari i sa mare era filla d’un pastor protestant. Què seria quan fos gran? Doncs pastor! Però de fet, ell està més interessat en filosofia i poètica i preferix fer de preceptor educant fills de bones famílies. El 1796 entra al servei d’un banquer i s’enamora de la seva dona, Susette Gontard, però el 1798 n’ha de marxar, tot i que es continuen veient en secret uns anys més. Aquest fet marca de manera definitiva la seva vida. Viatja a Weimar on coneix Goethe i Schiller. Hiperió és l’obra que té millor acollida i major fama. A partir del 1800 Hölderlin pateix depressions profundes que el porten a estar reclòs a diverses institucions. Mor el 1843.

Tinos. Foto: gloriacondal

Al primer volum, Hiperió s’adreça al seu alter ego, Bel·larmí. Viu a l’illa de Tinos, viatja a l’Àsia Menor on coneix Alabanda, el personatge més potent símbol de l’amistat, però hi ha un malentès i Hiperió retorna a Tinos, deprimit. Després viu a Salamina i en un viatge a una illa del Peloponès coneix Diòtima (personatge inspirat en Susette Gontard, la dona de qui es va enamorar); en un espai idealitzat es succeeixen les declaracions d’amor juntament amb la proposta de desenvolupament d’una comunitat d’homes lliures en un món nounat. Al segon volum Hiperó s’enrola amb l’exèrcit rus, que lluita per defensar Grècia. El fereixen i el duen a l’illa de Paros, on sobreviu gràcies al seu amic Alabanda. Els sentiments cap a Diòtima passen per alts i baixos fins que ella li planteja deixar-ho. Retorna a Alemanya, amb crítiques duríssimes als seus contemporanis.

Paros, Foto gloriacondal

El poeta Hölderlin explica la concepció de la creació artística com a punt d’unió entre l’home i els déus. L’amor és el motor de l’obra, l’home quan estima és un sol que tot ho veu i tot ho transfigura.

Pericles

Julio Cortazar a Prosa de l’observatori, recorda que les reflexions sobre el sorgir d’un nou estat porten Thomas Mann a dir que “les coses estarien millor si Marx hagués llegit Hölderlin”. Difícil de dir.

Ens ha interessat conèixer la filosofia i la vida d’aquest filòsof alemany. Tanmateix, la lectura del text, les pujades i baixades del protagonista i el mateix desenllaç, es fan estranys per a un lector contemporani.

Hiperió. Friedrich Hölderlin. Columna. Barcelona, 1993. Traducció: Jordi Llovet
Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

Collbató – Montserrat

Taca blanca o Llençol

Era un dia clar i net, amb sol i molt vent. La millor visibilitat possible. Sortim pel camí vell de Collbató a Montserrat, conegut a partir del XIX com a camí de les Bateries (col·locades per les tropes napoleòniques). Esmorzem poc després de passar la cova de les Bagasses, tot contemplant el pla d’oliveres; travessem el serrat de la Guàrdia i arribem a la Taca blanca o Llençol, a 620 m, amb una gran senyera pintada. Més endavant arribem a dalt de les Voltes (o la Costa), travessem la carena i entrem a la conca del torrent Sta. Caterina.

Crestes. Al fons, Collbató

Passem pel Pou S. Joan i veiem les ermites de S. Joan i S. Onofre, després trobem la cisterna de pedra, la Font Seca. Som al llit del torrent, el creuem i anem pujant sempre en direcció al Monestir. Passem per les Bateries, pels torrents del Fondo i el de la Font dels Escolans i arribem al Pla de S. Miquel, a 855 m. Vistes del mar, el Baix Llobregat i el delta, el Montnegre, la Mola, el Montseny, els Pirineus… i a tot. Un goig.

Font Seca

Seguim pel camí de les ermites cap a S. Joan per una pista encimentada de pendent pronunciada fins arribar sobre estació del funicular (Serra Llarga, 997) i, finalment, al Pla de les Taràntules, l’estació superior, que voregem per continuar pel camí nou de S. Jeroni. Molts caminants, sobretot estrangers.

Passem per la base de les agulles de Sta. Magdalena (les Gorres), fem un tram d’escales, passem pel pas excavat a la roca a mig aire de la Gorra Frígia, a 1.026 i contemplem el monestir des de dalt.

Continuem pel sender que ressegueix el fil de la serra de l’Alzina de les Paparres i arribem al mirador nou, a 1.020. Vistes a S. Jeroni, Cavall Bernat, la roca S. Salvador i Panxa del Bisbe (NE), la Gorra Frígia (SSE) i la plana de Vinya Nova i el Bruc (WSW).

I com que som xules, continuem pel camí fins a l’ermita de S. Jeroni. Després, desfem el camí i a pocs metres del mirador on hem estat, prenem el camí en direcció al coll de Pollegons, amb marques grogues, que després passen a blaves.

Vistes al Penedès i Baix Anoia. Caminem entre el serrat de la Pastera i i el de Muntaner. El sender és estret i perdedor, amb fort pendent i pedregots solts que ens obliguen a estar alerta per no relliscar. Som en un bosc espès d’alzines i pins. Passem pel torrent de la Mònica, el Frare de Baix, el Clot de la Mònica i arribem a una pista. Poc després trobem l’indicador cap a Collbató, a 435 m.

El Frare de Baix

Entrem al poble i ens aturem a fer un mos al bar Meteocoll. Valorem la pujada fins al mirador molt bé, però la baixada ha estat molt dura. Descomptant el temps de l’esmorzar i algun mos, les aturades per fer fotos i algun riu, hem caminat unes set hores.

Km: 19,6.

Altitud màxima 1.236 m

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , , | 8 comentaris

Le prénom

Hi ha gent a qui agrada discutir? L’humor té límits? Quina és la frontera entre humor i malícia? Quan la gent s’enfada molt, pot fer les paus? Avancem que en aquesta comèdia, s’ho diuen tot, però al final acaba bé.

La pel·lícula comença amb una llarga (i sobrera) descripció dels carrers de París per on passa un repartidor de pizzes que acaba, per error, en una adreça equivocada, la casa on s’està preparant un sopar. Allà hi viuen Pierre, un professor universitari i la seva dona, Elisabet, professora d’institut, amb les seves dues filles. Hi arriba el primer convidat, Claude, músic i amic de la infància. Després entra en escena Vincent, germà d’Elisabet, triomfador al món dels negocis, irònic i a punt de ser pare per primera vegada als seus quaranta anys.

Mentre Elisabet va entrant i sortint del menjador, preparant el sopar, pregunten a Vicent si tenen pensat quin nom posaran al nen (perquè ja saben que serà un nen). Llavors ell els el diu. I partir d’aquí comença una discussió que dura fins quasi al final de la pel·lícula. (Que una família o una colla d’amics discuteixin en un sopar no té res d’estrany i, de fet, ens recorda altres pel·lícules: El sopar dels idiotes, Un déu salvatge…)

Però encara falta un personatge, Anna, una executiva, dona de Vincent i mare de la futura criatura. Ja tenim, doncs, tots els personatges (de fet, n’hi ha un altre, la mare d’Elisabet i Vincent, amb qui es comuniquen per telèfon). La discussió va pujant de to i surt tot el que cadascú guarda a dins, el que pensa dels altres, les frustracions… una discussió familiar tan real com la vida. Molt humor negre, molta ironia, molts retrets… i el recurs tècnic d’alguns passos enrera per sortir alguns moments de l’asfixiant atmosfera del menjador. I és que tot passa en un reduït espai perquè la cinta es basa en una obra de teatre escrita pels directors de la pel·lícula: Alexandre de La Patellière i Mathieu Delaporte. Sort que al final, amb el naixement de la criatura, que duu sorpresa, tots es tornen a estimar molt.

Recomanada per passar una bona estona, sense més pretencions. El treball dels actors i actrius, molt bo. Són Patrick Bruel, Valérie Benguigui, Charles Berling, Guillaume de Tonquedec, Judith El Zein, Françoise Fabian.

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , , | 2 comentaris

El artista y la modelo

Una altra pel·lícula en blanc i negre. Primer The artist. Ara, aquesta i Blancaneus. Està bé que després de tants anys de colorins, es retorni, en alguna ocasió, al blanc i negre. Fernando Trueba, després de l’última pel·lícula, Chico & Rita, amb Mariscal, ens regala un film ben diferent.

Podríem dir que ens una reflexió sobre la creació artística, i, com diu el mateix director, parla de grans temes, però sense voler fer grans dissertacions, sinó, només oferir una mirada”.

Situada en un poble francès proper a la frontera espanyola (de fet està rodada a Ceret i a la Garrotxa), l’any 1943, en la França ocupada, un escultor important, Marc Gros (Jean Rochefort) viu en una casa  allunyat de tothom amb la seva dona Léa (Claudia Cardinale) que li havia fet de model mentre era jove (la bellesa és efímera!). No té esperances de canviar el món i se n’allunya, però tampoc té forces per crear malgrat que és conscient que el temps se li acaba. Ha estat tota la vida cercant la bellesa, l’ideal, l’essència (magnífica seqüència reflexionant davant d’un esbós de Rembrandt)… quan apareix la Mercè (Aida Folch), una noia jova i guapa, que ha escapat d’un camp de refugiats. Léa li proposa viure amb ells i fer de model del seu home (a la casa també hi viu una vella minyona, paper interpretat per Chus Lampreave). A partir de la nova situació, Marc retroba forces per tornar a esculpir la que pensa ell, serà l’última obra.

Rembrandt. La nena que comença a caminar

Llavors, en el procés de realització, veiem l’artista fent realitat la seva obra. Impacient perquè se li acaba el temps, a voltes és esquerp. Marc és un gran observador: quan passeja pel bosc (formes dels trons, l’arbre que creix entre pedres i es fa gran i retorçat), o quan seu a la taula del Café de la Paix, al poble (les dones que van i vénen de comprar, la gent del mercat, la quitxalla -els mateixos que d’amagat, observen com posa la model-, el vol dels ocells quan sonen les campanes). Treballa fent dibuixos, esbossos… però li no acaben d’agradar. Parla amb la Mercè, no grans converses, però de tot una mica. Ens encanta, per exemple, quan li explica les dues proves de l’existència de Déu, en una nova versió del Gènesi: Déu creà la dona, Eva per ser la seva companya; van tenir un fill, Adam, però aquest s’embolicà amb Eva i per això Déu es va enfadar tant. Segona prova que Déu existeix: l’oli d’oliva.

I mentre l’escultor va treballant, la Mercè, de nit, ajuda a la gent del maquis. Fins que Marc acaba l’escultura (el director fa servir La Mediterranée de Maillol) i la model se’n va. Ell es queda i contempla l’obra, pendent de passar-la a marbre. El més important ja està fet. Ja pot morir.

Trueba dedica la pel·lícula al seu germà Màximo, escultor, mort d’accident el 1996. El guió és d’ell mateix i de Jean-Claude Carrière i la fotografia, esplèndida, de Daniel Vilar. El treball de tots els actors és sobri i bo.

La Mediterranée. Arístides Maillol

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

Malala Yousufzai

Es diu Malala Yousufzai i amb només 17 anys ha rebut el Premi Nobel de la Pau. Qui és aquesta noieta per haver tingut aquest i altres premis?

Vivia a la vall de Swat, al Pakistan. La capital és Mingora, a 900 m d’altitud. S’hi arriba pel coll de Malakand a través de plantacions de blat de moro, canya de sucre i haixix. Més endavant hi ha camps d’arròs, albercoquers, tarongers… Després, la carretera passa per Batkhela i Chakdara, terra que trepitjà Alexandre el Gran. Quan jo vaig estar a Mingora, em va encantar el seu basar, amb barreja de races i cultures. Una companya va comprar un parell de llimones a un xicot d’un carret, que no ens va voler cobrar. A canvi li vaig donar una xapa del Cobi (era l’any 92!). Vam passar per una fleca on coïen els pans en un forn al terra: hi enganxaven els xapates a les parets i al cap d’una estona els treien cuits. També vam veure un sastre que feia les gorres típiques dels paixtus i armilles… Ens vam sentir molt bé, allà.

Malala anava a l’escola i era molt bona estudiant fins que els talibans van prohibir que les nenes anessin a escola. I per assegurar-se’n, van cremar els edificis i els van destruir. Llavors ella va començar a escriure un diari on explicava tot això. L’any 2009, la BBC li va proposar publicar-ho. I així va ser, http://news.bbc.co.uk/2/hi/south_asia/7834402.stm

Malala va patir un atemptat taliban i es va recuperar a Gran Bretanya. El juliol de 2013 li van concedir el XXV Premi Internacional Catalunya. El seu missatge va ser clar: “no espereu que ningú ho faci, feu-ho per vosaltres mateixos. La vostra veu pot canviar el món”. Ho havia dit pocs dies abans a la seu de les Nacions Unides, a Nova York. No li va tremolar la veu. Té un blog que val la pena seguir.

Malala, a Barcelona, després de rebre el premi de la Generalitat. Foto: Vilaweb

Malala, a Barcelona, després de rebre el premi de la Generalitat.
Foto: Vilaweb

L’agost de 2021 va demanar als països europeus que NO tanquessin les fronteres davant l’allau de refugiats del seu país. Nascuda el 1997 el 2021 es va casar amb un empresari d’origen pakistanès a Gran Bretanya, con continua amb la feina d’activista per l’educació de les nenes.

Publicat dins de Món àrab | Etiquetat com a , , | 2 comentaris