Et donaré la terra

Publicat el 17 Agost 2012 per Gloria Condal

Ramon Berenguer i Almodis

El llibre comença amb un capítol molt violent i sobrer. Se situa a Barcelona l’any 1052, amb l’arribada a la ciutat de Martí Barbany (inspirat en Ricard Guillén, un personatge real), que fuig del camp, on deixa la mare i busca sortir-se’n amb l’ajuda d’un antic amic del seu pare, que havia lluitat amb ell, ara prevere de la Pia Almoina. La història de Martí i els negocis que aconsegueix tirar endavant discorre paral·lela a la del comte de Barcelona Ramon Berenguer I i Almodis de la Marca, la seva dona. Intrigues de palau i de llit, lluites pel poder, enveges, injustícies, viatges i amors són els ingredients d’aquesta novel·la històrica.

La narració és previsible i barreja acció i descripcions. Ben redactat, amb una documentació històrica sòlida, molt ben ambientat, una trama que enganxa -tot i que algunes expectatives quedin frustrades perquè es resolen alguns temes molt a la lleugera: l’excomunió i el seu aixecament, la fi d’Edelmunda, etc. Els personatges més potents, a part del protagonista, són el clergue Eudald Llobet, el jueu Baruc Benvenist i Almodis.

Sepulcres. Catedral Barcelona

La resolució de l’enfrontament entre Martí Barbany i Bernat de Montcusí, el “bo” i el “dolent” és imaginativa, perquè en lloc de recórrer al tòpic del duel, o de la força bruta, es recorre a la dialèctica, a una lluita d’intel·ligències.

El rerefons històric se situa a la Catalunya de principis del segle XI, amb el comte Ramon Berenguer I, que repudia la seva dona per ajuntar-se amb Almodis de la Marca, casada amb el comte de Tolosa. L’àvia del comte, Ermessenda, aconsegueix que el Papa l’excomuniqui, però 40 anys després, s’adona que la seva actuació perjudica el seu nét perquè afavoreix els barons feudals rebels. Llavors ven tots els seus drets a la parella i demana a la Santa Seu l’aixecament de les excomunions. Tant el comte com Almodis, estan enterrats a la catedral de Barcelona. El comte reunifica tot el territori de Barcelona–Girona–Osona. Anys més endavant, Pere Ramon, el primogènit de Ramon Berenguer I, fill del seu anterior matrimoni, assassina Almodis i és desposseït dels drets successoris. Els dos bessons de la parella prenen el relleu del pare, que segons disposa, cogovernen els comptats, però les posteriors dissensions entre els dos germans afebleixen el poder comtal.

L’autor, Chufo Lloréns, nascut a Barcelona el 1931, va estudiar Dret i va ser empresari de l’espectacle abans de començar a escriure, el 1986.

Ed Debolsillo, 731 pàgines. Traducció: Carme Geronès.

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , , | 3 comentaris

La dona veloç

Publicat el 27 Juliol 2012 per Gloria Condal

Stop? No, run!

El temps és el gran tema de la novel·la d’Imma Monsó. La protagonista és Agnès Bach, una psiquiatra de 48 anys, filla d’un cirurgià jubilat, obsessionada amb la pèrdua de temps; la seva família té dos bàndols, els lents i els ràpids i ella pertany als segons. Sempre li han dit “Nes”, per estalviar, com al seu germà Sebastià, que va quedar en “Tià” (a la tercera, ja li van posar un monosíl·lab pel mateix motiu, Ruth).

Al seu voltant es mouen una sèrie de personatges: el pare, vidu i tancat sempre a la casa gran, dibuixant. Anna, col·lega i amiga amb qui es troben un cop per setmana. l’Eloi, un altre col·lega, un home casat amb qui manté relacions de fa molts anys.

Preparar la clau molts metres abans d’arribar a casa. Calcular quina cua del supermercat o del peatge avançarà més de pressa. Córrer i ensopegar amb una porta abans d’haver-la obert del tot. No gaudir del que fa perquè ja està pensant en el següent. Llegir un text tan de pressa que acabem entenent el contrari. Un segon perdut és una catàstrofe. Obsessió per controlar el temps. Tirania de la immediatesa. Mal del nostre temps. No saber distingir entre allò important i allò urgent. “Sóc ràpida, no ho puc evitar”, diu Nes. Ens hi sentim identificades? Sí.

Ben escrit, amb algunes llicències “col·loquials” de llengua i molt irònic, té capítols on la narració és en 3a persona, per explicar el present, i en d’altres trobem la 1a persona per explicar el passat, amb records de la infantesa on anem descobrint la família. Són capítols àgils i ràpids que ens serveixen per copsar la manera de relacionar-se amb el món i d’entendre el temps de Nes, però potser algunes explicacions cansen, com tampoc entenem el capítol de la fugida a Grècia. Costa anar imaginant certs personatges, perquè estan tractats de manera superficial (l’amant, l’amiga, el germà…) i fins i tot un dels grans personatges –absents-, U. fins al penúltim capítol, molt llarg, resol totes les incògnites i capgira les justificacions que fins llavors s’havia muntat Nes (com la relació amb el pare), a bastament tractada. Tenim la sensació d’un final precipitat, de voler tancar, de forma sorprenent, tots els temes pendents a través d’aquest personatge perfecte. Però no deixa de ser un llibre interessant i recomanable amb el qual ens ho hem passat bé.

Guardonada amb el Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull

Editorial Planeta, col·lecció: Ramon Llull. Pàgines: 384
Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

Estrasburg

Publicat el 9 Juliol 2012 per Gloria Condal

Una petita illa entre les mans i els peus del riu Rin. Una ciutat que ha passat de mans franceses a alemanyes alternativament. Una ciutat, doncs, plural, ara seu d’instituciones europees com el Parlament i el Consell d’Europa. Una residència universitària resumeix aquest canvi constant: s’anomena Gallia (perquè ara depèn de França), i Germania, quan ha depès d’Alemanya. És el mateix edifici, només que li han anat canviant el nom. I aquí va viure l’autor de la Marsellesa.

Catedral s’Strasburg. Rellotge astronòmic

De places, tenim al rovell de l’ou, la de la catedral. La façana i el campanar són imponents, però a dins guarden algunes sorpreses: un orgue com si fos un niu de golondrina, una sala amb el Pilar dels Àngels i un rellotge astronòmic; a la part de baix, la frase: Temps aparent, a l’esquerra un arcàngel i a la dreta un altre que més aviat sembla una sevillana. Tots dos es miren la bola del món. A la mateixa plaça, en una cantonada, la casa Kammerzell, del XVI, d’uns mercaders rics.

Plaça del mercat. Casa Kammerzell

La plaça Guttenberg recorda l’home que va inventar la impremta i que hi va viure exiliat. Una altra església-joia: S. Pere el Jove. Gòtica, amb diferents capelles, frescos del XIV a les parets, un claustre romànic amb un lateral gòtic i el més novedós: una galeria del s. XIV darrera l’altar, davant l’absis. Tot respira pau i silenci.

Església de S. Pere el Jove

A la plaça Broglie hi ha l’Ajuntament, tot mesurat, i davant del Palau Rohan surten les barques que fan el recorregut fluvial, recomanadíssim.

La Petita França

Un racó imprescindible, la Petita França, un barri ocupat en el seu moment per desgraciats que tenien malalties venèries, moliners, pescadors, artesans i sobretot curtidors. Les cases estan construïdes amb un espai per salar les pells i els terrats són oberts, perquè els curtidos hi assecaven les pells. Ara és un barri encantador, remullat en aigües.

Presa Vauban

La Presa Vauban, es va construir després de la unió d’Estrasburg a França el 1681, per reforçar les fortificacions medievals; és un pont de 13 arcs, on es podien tancar les comportes i així s’inundava el front sud de la ciutat i s’evitava qualsevol atac. Entre el 1200 i el 1250 es va concebre una mena de muralla amb torres.

Seguint el curs del riu fins que es desdobla és un barri residencial, d’ambaixades i edificis d’art nouveau, fins que al final arribes a la seu de la cadena de comunicació ARTE, i a les institucions europees: el Consell d’Europa a la dreta, i d’allà un pont que el comunica amb l’edifici del Parlament europeu; al darrera, el palau dels Drets Humans, del 1995, obra de Richard Rogers, concebut com un vaixell amotllat al curs del riu. Tan de bo aquesta gent que hi treballa ho faci de cor i per al bé de la gent normal, i no per al capital, els mercats i els negocis d’armes.

Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

Selva Negra (Nord)

Publicat el 9 Juliol 2012 per Gloria Condal

Massís muntanyós al sud d’Alemanya, amb una superfície d’11.400 km² on viuen uns 3’5 milions de persones, que limita a l’oest amb França i al sud amb Suïssa. Hi ha dos grans parcs naturals, el Parc Natural Mitte Nord (Naturpark Schwarzwald Mitte/Nord), i el del Sud. Al Nord hi hem fet dos recorrreguts, el de la vall del Kinzig, i el de carretera Hochstraße.

El Kinzing neix a prop de Lossburg i va fent un semicercle cap al sud tot passant per Alpirsbach, Schenkensell, Schiltach, Wolfach, Hausach, Haslach, Biberach, Gengenbach, Offenburg i ja d’aquí fins a Khel, on desemboca al Rin, davant d’Strasburg. Amb els boscos que hi ha, la indústria de la fusta ha estat i és molt important. Des de fa segles, el transport de la llenya es feia pel riu, amb els rais, i a través del Rin arribava a Europa. Fins a finals del XIX la ciutat de Schiltach tenia el monopoli del comerç fins a Strasburg. Una altra de les riqueses d’aquesta zona van ser les mines de plata.

Gengenbach, un poble d’11.000 habitants, és el centre de la nostra estada. Ens allotgem a la granja Huberhof, a uns 5 km, al nucli de Fussbach, 96. Gengenbach és un encant, des de la porta de Kinzigtortum a la d’Oberturm. Es va construir al voltant de la silueta de l’església de S. Martí i de la vella abadia benedictina. La plaça de l’Ajuntament, i el carrer principal, que va de porta a porta, no tenen desperdici, però hi ha petits racons i carrers que cal recórrer amb calma per enamorar-se’n de seguida. Des d’aquí hem anat fent tota la vall, alguns cops amb cotxe, d’altres amb tren (gratuït amb la targeta Konus que et donen a l’allotjament, com també els busos).

Gengenbach

Zell és un poble ple d’edificis interessants, tant de cases de fusta entramada, com d‘art nouveau. Hi ha l’església dels pelegrins de “Maria de la Rosa” (per això per aquí abunda aquest nom). Haslach, durant el XIII, esdevé un dels centres més importants, per les mines d’argent. Si es pogués veure des de l’aire, el nucli antic té forma de semicercle. Hi ha un monestir caputxí del s. XVI, on hi ha el Museu dels vestits de la Selva Negra. De cases tradicionals i mercadets de tota mena, a prop hi ha el memorial Vulkan, per recordar 1.700 víctimes del nazisme, de 19 nacionalitats diferents, treballant a les mines.

Wolfach també combina cases de fusta entramada i art nouveau. Pasem la porta d’entrada a la ciutat, on hi ha el castell dels Fustenberg, del 1180, tot i que la forma actual és del s. XVII. Els principals edificis del centre són l’Ajuntament i l’escola annexa, del 1893, amb façana de gres i frescos. Hi ha banderoles de colors i molta animació, malgrat la pluja, amb canals d’aigua al terra.

Wolfach

Schiltach. està construïda en amfiteatre, davant del riu, per evitar inundacions. De nou, cases entramades i un castell del 1275. Carrers de gran pendent, amb la plaça del mercat, Ajuntament, museu de la farmàcia, museu del Mercat…. Història de desgràcies, per culpa dels incendis, en un dels quals, el 1533 cremà tot. La culpa era del diable, però havia de tenir un còmplice, una dona, i millor de classe baixa, una minyona, que 15 dies després de l’incendi va ser cremada a la foguera. D’aquí van néixer dues figures claus del Carnaval: el diable i la minyona. Poble també de tradició artesana, sobretot en pell.

Schiltach

Alpisbarch té un antic monestir benedictí del XI genial, nascut de la lluita per les reformes  entre l’emperador i el Papa. Té l’església amb claustre, 3 edificis de clausura, més un museu.

6 alpìssbach

Alpirsbach

La ciutat més al nord de la Selva Negra és Karlsruhe. El 1715 Karl Wilhelm de Baden va voler fer una ciutat en forma d’estrella; el 1781 estava acabada. A partir de les ales obertes del palau surten 32 carrers radials. La Markplatz, en forma d’equilàter, fa eix amb el palau.

Una mica més al sud hi ha la ciutat balneària de Baden-Baden en el seu moment, centre de l’aristocràcia europea. Hi té un Casino important, on diuen que Dostoievski hi jugava (i hi perdia) i on s’inspirà per a la seva novel·la El jugador. Creuada pel riu Oosbach, té museus, teatres i edificis importants, però alhora, et sents en pau. Deu ser la que transmeten les seves aigües calentes i salades!

Baden-Baden. Termes de Caracalla

De Baden-Baden a Freudenstadt hi ha la Hochstraße, la carretera B-500 de 60 km, que vam recórrer en bona part. Des del nord fins al sud, hi ha multitud de cascades i llacs, entre d’altres, les cascades de Geroldsau. Passem pel pla on es puja a la Torre Mehliskopf, construïda el 1880, a 1.010 m, i més endavant trobem el pantà de Scharzenbach-Talsperre construït els anys vint, i en el seu moment, el més alt d’Alemanya. Anem fins a un encreuament on prenem la B 500 cap al sud; vistes precioses i bona calçada, envoltades d’avets, pins i bedolls. Arribem al Llac Mumelsee a peu de carretera i a 1.036 m d’alçada (és tan petit que no surt en els mapes, si no és com a reclam turístic o a una escala molt alta). Aquell dia hi havia un parell d’autocars d’avis de residència i vam haver de fer la volta entre bastons, crosses i monitors. Després pugem per un sender al cim Hornisgrinde, a 1.164 m, una torre construïda amb fins militars i ara envoltada de magatzems i edificis abandonats. Sort de la vista! Carretera avall arribem al turó de Schliffkopf a 1.055 m que domina la vall d’Hornisgrinde i el Kniebis. Vistes a la plana del Rin, els Vosgos… i els Alps.

Llac Mumelsee

D’allà ens desviem per anar a veure les Cascades i ruïnes del monestir Allerheiligen. Impressiona (també amb la pluja que cau) que enmig d’aquella selva es fes aquell monestir el 1191. Baixem a les cascades per un camí fàcil. Són 7 nivells de caiguda, que fa un total de 100 m. El color de les aigües és de ferro.

Freudenstadt

La B-500 acaba a Freudenstadt. amb la plaça més gran d’Alemanya (216 x 219 m). El duc Frederic hi volia un palau, però al final no es va fer. Ara hi ha arcades, un joc de 50 fonts, la figura de Venus dalt d’un pedestal i un museu. Però el millor és l’església evangelista, amb un faristol romànic de fusta tallada amb els quatres evangelistes (no havia vist mai res igual) i amb una pila baptismal de pedra tallada. Només per aquest faristol valia la pena els revolts que hem passat.

Ja lluny de la 500, un dia vam baixar avall i vam visitar Triberg, capital dels rellotges de cucut i amb unes cascades graonades en 163 m en 7 replans diferents (recomanem fer algun dels itineraris suggerits).

Vegeu també el Sud de la Selva Negra

Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Selva Negra (Sud)

Publicat el 29 Juny 2012 per Gloria Condal

Ens allotgem a Totnauberg, a 4 km de Todnau, a Haus Keller, una casa preciosa davant d’un arbre grandiós i d’un rierol, amb una gent encantadora. Tot el poble és un allotjament viu. Som al parcs del Sud (Naturpark Südschwarzwald). A l’est tenim el cim Feldberg, el més alt de la Selva Negra, i a l’oest, el Belchen. Per situar-nos, fem una excursió panoràmica anomenada de Martin Heidelberg, a l’entorn del poble. A prop, també hi ha les Cascades de Todtnau on l’aigua cau a 97 m. A relativa distància hi ha tres llacs, el Titisee, de 2 km de llarg i on donem la volta (uns 6 km); més avall, l’embassament Schluchsee, molt més gran, que també giravoltem, i el tercer és el Llac Feldsee, als peus del Feldberg, més petit, però bell i salvatge. S’hi baixa per un camí còmode (Feldstrale) que surt de davant la Caritas Haus; comptant la volta sencera i la tornada, fem uns 6 km.

Llac Feldsee

De ciutats, destaquem Freiburg, una ciutat encantadora, amb els dos ajuntaments i una xarxa de canals d’aigua, on s’inspira el conte del soldadet de plom. No hi ha gaires passos zebra, però no hi ha conflicte: persones i vehicles es mouen de manera natural. Veiem la catedral (Münster) i el Kaufhaus, un edific del 1530 on hi havia els serveis duaners, comercials i financers de la ciutat. A la porta de Suàbia (Schwabentor), amb un rellotge i una torre, hi ha petit museu amb 10.000 figures de plom. Entrant pel c/Gerberau hem descobert un barri que ens ha encantat, amb un canal, una petita illeta, restaurants, botiguetes… que juntament amb el c/Fishcherau, on arribem després de passar la plaça dels Agustins, formen el “barri dels cargols”.

Freiburg

Donaueschingen, a l’est, va ser destruïda per un incendi a principis del XX, va renèixer refeta i amb edificis modernistes. Veiem la font d’Hansel, vestida de figura de carnaval; no gaire lluny hi ha la font del Danubi (Donau), que brota d’un carst, però de fet, el riu neix a la confluència dels rius Brigach i Breg, a uns 2 km del centre, un racó de pau i silenci. Els edificis del vell ajuntament i del nou, valen la pena, sobretot la font dels músics. Dinem al restaurant de la Biblioteca, molt recomanat.

Naixement del riu Danubi

Un altre poble encantador és Staufen im Breisgau, a la vall de Münstertal. Té el nucli antic amb la plaça del Mercat i l’Ajuntament, l’església de S. Martí i el castell d’Staufenburg (els barons van fer venir el mag Faust perquè fabriqués or). Ara està cobert de vinyes riesling i té vistes magnífiques. A prop hi ha el monestir de S. Trudpert, centre de la vida religiosa, cultural, política i econòmica de la vall i regentat per monges benedictines.

Castell d’Staufen

Fem els dos cims: primer el Belchen. La carretera puja fins a les cistelles, però s’hi pot anar a peu. Un cop dalt, es pot fer el camí que circumval·la el cim, per tenir una panoràmica de 360º i pujar per algun dels caminets fins dalt, un cim arrodonit, a 1.414 m. Al nord Friburg, turons, valls i poblets. A l’oest, la vall de Münstertal i la plana del Rin; al fons, els Vosgos. Al sud, els Alps suïssos i el Mont Blanc, avui una mica emboirat. Callem, busquem captar imatges amb artilugis digitals que no sabem quan duraran. Ens somriem els uns als altres.

Cim del Belchen. Al fons, els Alps

El Pic Feldberg de 1.493 m, és el més alt de la Selva Negra, però sortint de la Haus der Natur, a uns 1.200, està a 2,5 km. Poc mèrit, doncs. Primer arribem on arriben les cistelles, on  hi ha un monòlit de pedra amb la cara de Bismark; més enllà, una gran torre panoràmica i ja es veu el cim, tot antenes. Veiem el Belchen, i el Montblanc, millor que ahir; també veiem un tros del llac Feldsee. Al cim hi ha un cercle amb una placa i molta gent de tota mena, fins i tot senyores amb vestidet i sabates de xarol. Baixem cap a Wilheimer Hutte, on mengem i continuem fins a Totdnauer Hutte, un altre restaurant i pensió, fins que enganxem el camí de tornada a la Haus der Natur. Hem fet uns 7 km.

Fins aqui, doncs, les principals coses que hem vist del sud de la Selva Negra

SI voleu veure què vam fer al nord, aquí teniu l’enllaç 

Cim del Felberg

Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

Istanbul

Publicat el 2 Juny 2012 per Gloria Condal

Nexe entre Europa i Àsia, envoltada de la mar de Màrmara, la Banya i el Bòsfor, arreu hi ha gent, cotxes i tramvies… Travessar un pas amb semàfor, un risc grandiós. La ciutat bull, dones tapades, dones destapades, islamistes i tolerants. A la banda asiàtica hi viuen uns 4 milions, mentre que a la banda europea són uns 8. A la part europea antiga hi ha la Mesquita Blava, Sta. Sofia, el palau Topkapi, el museu arqueològic, l’Hipòdrom, les cisternes de Yerebatan, el Gran Basar, el Mercat de les espècies, la mesquita de Suleiman… L’altra banda de la ciutat europea és Gàlata-Pera, amb el c. Iktisal i la plaça Taksim d’espina dorsal. I després, el Bósfor, amb edificis a banda i banda.

El palau de Topkapi, edificat sobre un dels set turons que la ciutat té davant del mar de Màrmara. A l’harem hi havien arribat a viure 400 dones: veiem la sala de fruita d’Ahmed III (diuen que tenia poca gana i li pintaren frescos amb fruites per fer-n’hi venir). A les cuines, grandioses, hi havien arribat a treballar 1.200 cuiners. El sostre està format per 10 xemeneies còniques com les dels palaus del papa d’Avinyó; hi ha una vaixella de jade que canviava de color quan hi posaven verí, molt útil. A la sala dels rellotges tots estan aturats a les 9.05 h, quan morí Ataturk.

Al costat hi ha el Museu arqueològic, amb escultures gregues, un sarcòfag del s.IV aC anomenat d’Alexandre perquè hi surt representat a cada lateral; els relleus representen les batalles i es poden veure les policromies, malgrat el pas del temps. Profunditat de cares, mans, músculs, bèsties, robes… A més, hi ha el sarcòfag de les ploraneres, tombes lícies, escultures hitites i els baix-relleus de la porta d’Istikar de Babilònia.

Mesquita Blava. Foto: gloriacondal

Mesquita Blava, construïda per Ahmed I el 1609 amb 4 minarets més 2. La cúpula s’aguanta sobre quatre enormes pilars de 5 m de diàmetre. La vista amunt et talla la respiració. Hi ha més de 21.000 rajoles i hi predominen les blaves, del XVI i XVII. Els de la Meca es van enfadar quan van saber que aquesta tenia els mateixos minarets que ells; al final, per evitar un confrontació política, els d’Istanbul van regalar un altre minaret a la Meca; havien de ser els més del ball i des d’aleshores en tenen set.

Entre la mesquita Blava i Santa Sofia. Foto: gloriacondal

Santa Sofia. Del 537 amb totxos i marbre (la fusta era prohibida per por dels incendis); columnes d’Efes i Balbeck. Mehmet II hi incorporà medallons i mosaics. Ataturk la transformà en museu i es recuperaren els mosaics tapats. La dona de Justinià (antiga ballarina i prostituta) tenia la llotja al 1r pis (no els era permès estar a baix). Els minarets que hi ha són artificials. De fora estant, agafes una goma d’esborrar i et quedes amb la Sofia original, despullada, única. Diu un amic: “Si parlem en termes de gènere, la Blava seria la dona i la Sofia l’home”.

Santa Sofia

Entre les 2 mesquites hi havia l’hipòdrom de l’època de Constantí, que arribava fins al mar. A prop, les cisternes de Yerebatan. Fan 140 m de llarg i 73 d’ample. Hi ha 336 columnes amb les bases submergides a l’aigua per on neden peixos de colors grisos i vermells. Uns focus col·locats estratègicament il·luminen aigua, columnes i capitells i altaveus amb música clàssica donen el toc decisiu per fer d’allò un lloc de pau i harmonia.

El barri de Kumpaki, de pescadors tocant al mar de Màrmara, és una mena de Barceloneta. Com que som a nivell del mar, tots els carrers cap al nord fan pujada i com a tot arreu, són plens de gent. Tornem a veure moltes cases de fusta. Mentre seiem en un banc, se’ns acosten enllustradors, venedors de postals, de baldufes, de begudes, un mestre que li interessa molt el Quixot… Pujant av.Divan Yolu amunt, observem la gent amb pressa (això no és el ritme àrab sinó l’europeu total) i arribem al Gran Basar: cobert i enorme, molt turístic.

Tres mesquites més: la mesquita de Suleiman, a l’esquerra de la Universitat i pujant jardins amunt. Construïda per Sinan, deixà els fonaments fets 3 anys, perquè s’assentessin i l’acabà en 7 anys. Escuts contundents amb inscripcions del calígraf Karashisari, rajoles turquesa, blau i vermell, acústica genial. Al costat, el mausoleu on el soldà és enterrat i en una altra banda, la seva favorita Roxelana. Vistes sobre la Banya, el Bòsfor i Gàlata.

Mesquita de Rustem Pacha. Foto: gloriacondal

La mesquita de Rustem Paça és també obra de Sinan, amb ceràmica blava de Nicea, petita però solemne. Sortint i baixant, passem per la mesquita de Yeni, quasi al davant del pont de Gàlata. Començada per la mare de Mehmet II, la va fer acabar una altra dona; de planta quasi quadrada, 4 columnes i rajoles blaves i verdes, una cúpula per no abaixar el cap i d’una harmonia impressionant.

El mercat egipci o de les espècies està tocant al pont de Gàlata (mengeu un entrepà de barat a la brasa que venen en unes barquetes). Entre el Bòsfor i el Corn d’Or, al turó Beyoglu, hi ha el barri de Pera (més enllà) l’elegant barri on el XV els genovesos emmurallaren la ciutat. Aquí hi ha la torre Gàlata. El c/Iktisal és la columna vertebral d’aquest turó que a més de Pera i Gàlata inclou els barris de Kasimpayer (musulmà) i Haskoy (jueu). Aquí hi ha menysturistes i gran moviment de gent comprant i passejant. En un bar, una parella. Ell duu uns pantalons i una camisa. Ella va negra de cap a peus, inclosa la cara. Cada vegada que s’ha de ficar una cullerada de menjar, s’alça el tros de vel, s’ho empassa i torna a abaixar-se’l. A l’hotel Pera Palas, Agatha Cristi hi passà temporades (habitació 411).

Mesquita de Yeni. Foto: gloriacondal

Cap al final de la Banya hi ha el barri d’Eyup, amb la mesquita d’Eyup,un santuari molt venerat perquè hi ha les relíquies del profeta Job (eyup en turc). Fundat el 1458, de marbre blanc, durant anys l’entrada estava prohibida als infidels com nosaltres. Al carrer, munions de quitxalla surten de les escoles. Pugem per un carrer molt animat, ple de botigues fins arribar al cafè de Pierre Loti un oficial de la marina francesa que arribà a Istanbul el 1876 i s’hi estigué un temps; s’enamorà d’una noia turca i de la ciutat. Baixem avall pel mig d’un cementiri, amb gent passejant i mainada jugant. “Centenars de tombes daurades rodejades de flors s’acumulen a l’ombra d’aquests camins. Són sepulcres de morts venerats, d’antics paixàs, de grans dignataris musulmans”, escriu Loti.

També a Eyup hi ha la muralla de Teodosi (25 km). El 1453 Mehmet II i els seus jenízars van llençar l’últim assalt per ocupar la ciutat. Tenien 18 portes en aquesta muralla romana, i les van passar. L’església-museu de Kariye o S. Salvador in Xora, d’estil bizantí, té mosaics i frescos interessants. Als voltants hi ha moltes cases otomanes de fusta, autèntiques, velles, amb gent dins. Diuen que els frescos tenen més moviment que els de Ravenna i hi ha diferents escenes per narrar el mateix episodi. Moltes estan tretes dels evangelis apòcrifs. Per exemple, Josep li recrimina a la Verge que la trobi embarassada després de tornar de viatge.

Mesquita d’Ortakoy. Fotp: gloriacondal

Una altra cosa que cal fer és recórrer el Bòsfor amb barca, que surt del moll de Bogaz Halti. A la banda asiàtica, molt a prop de la costa, el far de Kizkulaki i poc després, el barri d’Uskudar. A mà esquerra passem per davant del palau de Dolmabahçe construït per Mehmet II perquè es va cansar de Topkapi, amb barreja d’estils morisc, barroc, italià i temple hindú. Aquí morí Ataturk. A continuació ve el palau de Ciragan on se situa l’argument del llibre De part de la princesa morta i que ara és un hotel de luxe. Més endavant, el barri d’Ortakoy, molt animat els caps de setmana pel mercat del carrer, pubs, bars i restaurants. A sobre hi ha el primer pont penjat, del 1973, d’1 km. Poc després, i encara a la mateixa banda hi ha el barri de Bebek d’antigues cases de fusta, senyorials. A continuació la fortalesa de Rumeli Hisari, del 1452, construïda per Mehmet II per assegurar-se el control de pas en el punt més estret del Bòsfor. Poc després passem per sota del 2n pont penjat. Baixem a Kalince (banda asiàtica) i amb bus tornem una mica enrera per visitar el palau de Beylerbeyi, residència d’estiu dels soldans. La decoració és una barreja barroca afrancesada amb teles, catifes, cortines i mobles de preciosa marqueteria; els darrers anys hi residien polítics i reis. De l’estil de Dolmabahçe però més petit i menys fastuós. Assequible. Baixem a l’última estació, Anadolu Kavagi, on hi ha uns quants bars. A ple sol, pugem turó amunt fins a la fortalesa genovesa-bizantina de Murat IV. Parts importants dels terrenys propers estan ocupats per l’Exèrcit. Unes nenes rera unes reixes ens ensenyen un cavall que pasta allà i ens diuen coses. Vista genial del poble, a baix, del Bòsfor, i de l’entrada a la Mar Negra.

Palau de Dolmabahçe. Foto: gloriacondal

 
 
 
 
 
 
www.turquia.com
http://www.estambul-online.com/soliman.htm
http://dom.cat/4xe
 
Una ciutat per tornar-ho sempre
Publicat dins de Viatges, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , | 5 comentaris

Les Marrades del Grau d’Olot

Publicat el 22 Mai 2012 per Gloria Condal

Antic tram de l’antic camí ral de Vic a Olot de 3,6 km que permet situar-se en un entorn històric i arqueològic únic i poc usual.

Pont de l’Hostalot

Sortim amb pluja, però quan arribem al coll de Pruit, al cor del Collsacabra,  cauen unes tímides gotes. Caminem fins al mas La Serra, ara un allotjament rural on esmorzem el que portem a la motxilla i ens obsequien amb porrons de vi i cafès.

Per anar d’Olot a Barcelona, el camí de Vic que travessava el Collsacabra de nord-est a sud-est sempre ha estat el més recte i utilitzat. Fins a quasi els inicis del segle passat, la ruta entre l’Osona i la Garrotxa, i en part també entre Barcelona i França, va ser aquest camí ral. D’orígens romans, l’època comtal canvià aquest panorama, i van néixer nous recorreguts. A principis del s. XX es va acabar l’actual carretera de Vic a Olot i l’antic camí va caure en desús; només es tornà a utilitzar com a camí de fugida pels soldats republicans, el febrer de 1939, i també com a camí ramader.

Camí ral d’Olot a Vic

Aquest tram estava fet a consciència, per resoldre les dificultats del terreny i la topografia (molts pendents i zones abruptes). Hi ha moltes restes dels murs de contenció que sostenien la calçada, amb pedres en sec. El paviment calçava les fortes rampes i les corbes amb lloses i esqueis de pedra calcària, clavades en forma de “plec de llibre” i reforçades per filades tranversals (que actuaven alhora de trenca-aigües). S’han conservat també restes de desguassos en forma de voltes de pedra.

Tot el grup. Foto: Club Muntanyenc

De seguida que reprenem el camí des del mas La Serra, trobem l’Hostalot, un annex de l’Hostal del Grau, per a gent pobra. Una mica més endavant, hi ha el Pont Vell de l’Hostalot, que servia perquè el camí creués la riera del Grau. És d’un sol arc, fet amb grans pedres tallades i hi passa un rierol estret d’aigua. Continuant, trobem l’Hostal del Grau, un edifici gran i quadrat, amb un vestíbul de 5 pòrtics i columnes de pedra i, al primer pis, cinc arcs rebaixats en una galeria oberta. Abans, tot l’edifici estava encerclat per un mur exterior.

Hostal del Grau

Baixant un xic més avall, a la dreta del camí, es pot creuar un petit torrent endinsant-nos en la roureda -just per sobre les marrades del Grau- on hi ha la Mina dels Bandolers, un call natural d’uns 60 m de llarg i una alçada de 2 a 4 m. Encara que està destapada, s’hi havia fet una teulada natural de terra, perquè els malfactors s’hi amaguessin (una pastora del mas del Coll, amistançada amb un d’ells, els informava). Quan ho van descobrir i els van agafar, es diu que alguns foren penjats d’una de les bigues del menjador de l’Hostal del Grau; també es diu que es van escampar els trossos del seus cossos pels voltants, perquè no quedessin ganes a ningú de continuar robant.

Mina dels Bandolers

La pluja va i ve, però no ens impedeix caminar. Tot és baixada i a sota d’un tram del camí, a l’esquerra, hi ha una fita amb la inscripció: “Laudetus Nomen Domini” (Lloem el nom del Senyor), l’escut de Vic (que era c/de Barcelona) i l’any 1731.

Fita

Baixant avall amb precaució (les pedres rellisquen) arribem a un gran prat i caminem fins a la casa del Molí Vell, un molí hidràulic medieval que encara conserva part de les primitives estructures; a l’estar prop del camí ral, també va ser un hostal (hi solia haver fileres de matxos amb les alforges carregades conduits per mossos i traginers que feien el recorregut entre les dues ciutats); hi ha un paller i panotxes de blat de moro recollides; un gos ens ve a saludar, sembla que necessitat de moixaines.

Casa del molí vell

D’allà, per un estret caminoi entre camps llaurats, arribem als Hostalets d’en Bas.

Hostalets d’en Bas

Hostalets d’en Bas

Dinem al restaurant Puigsacalm, de Joanetes (Vall d’en Bas), un lloc que us recomanem.

Km 9. Temps: 3 hores. Altura màxima 1.084 m. Altura mínima 476. Desnivell acumulat negatiu: 650 m.

Organització: Club Muntanyenc Mollet

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , | 2 comentaris

La pesca del salmó al Iemen

Publicat el 28 Abril 2012 per Gloria Condal

Basada en una novel·la de Paul Torday explica la història d’un científic, Fred Jones (Ewan McGregor), que treballa al Ministeri de Pesca britànic, a qui li proposen un projecte d’introduir la pesca del salmó al Iemen. “No hi ha aigua. Impossible”, exclama ell. Però Patricia Maxwell (Kristin Scott Thomas), la cap de relacions públiques del Primer Ministre, hi veu l’oportunitat de desviar l’atenció pública per la mala política que estan fent a Afganistan. “Un tema amable, de bona relació entre orient i occident”, diu ella. I a partir d’aquí, el científic, casat amb una dona on l’amor s’ha esfumat fa dies, es veu obligat a tirar endavant.

Viatja a Escòcia, on viu el xeic (Amr Waked) que apadrina el projecte, acompanyat de Harriet (Emily Blunt), responsable de l’empresa que té l’encàrrec de tirar-lo endavant. La notícia que el seu promès, un sergent, ha mort a Afganistan, la fa trontollar, però finalment, tots tres viatgen al Iemen. I el que d’entrada semblava una idea estrambòtica, va prenent forma. El científic va sintonitzant amb el xeic, de qui va pensant que no és tan boig com es creia, i es va entenent amb Harriet. Llavors arriba per sorpresa el soldat que no era mort, en un muntatge de la Relacions públiques, on veiem de què és capaç el poder polític davant els mitjans informatius.

La pesca del salmó al Iemen

Dirigida per Lasse Hallström (Les normes de la casa de la sidra, Chocolat, Casanova…) va buscar-se el guionista de Slumdog millionaire, Simon Beaufoy, i van rodar les escenes del Iemen a Uarzazat, al Marroc.

Pel·lícula sense pretensions profundes, que encomana optimisme i, la veritat, en els moments que vivim, necessitem a dosis altes. Els miracles no existeixen, però la certesa que cal molta “fe”, com diuen al film, o “tossuderia”, si ho preferiu, per aconseguir fer projectes, hi queda ben palesa. No acaba precisament de la millor manera, però quan caiem, hem de tornar a alçar-nos.

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , , | 2 comentaris

Weimar

Publicat el 14 Abril 2012 per Gloria Condal

Visitem la ciutat alemanya de Weimar i també aprofitem per conèixer Erfurt, Eisenach i Leipzig, amb tren.

Weimar. Belvedere. Foto: gloriacondal

Amb 65.000 habitants, és una de les ciutats alemanyes més joves, perquè hi ha la Universitat de la Bauhaus, que atrau nombrosos estudiants estrangers. L’edat d’or de Weimar va ser el XVIII i XIX, amb la presència de Goethe, Schiller, Herder…, però List, Bach i Nietzsche hi van fer estades. Una part important del seu terme municipal és zona verda, amb un gran parc enmig de la ciutat on sempre hi ha gent passejant o corrent. Té teatres, cinemes oficials i alternatius, esglésies, museus i nombrosos cafès i restaurants. Els noies i noies que viuen a la residència d’estudiants paguen poc u poden menjar al menjador universitari a un preu baix, bastant sorprenent en un país amb un nivell de renda més alt que el nostre.

Weimar. Schloss. Foto: gloriacondal

Un dia caminem fins al palau de Belvedere a uns 6 km. En els primers jardins hi ha el cementiri soviètic; a la reixa de ferro, una estrella roja; en un lateral, la falç i el martell. El palau (Schlöss) és maco i es pot visitar. Té dos edificis laterals del mateix estil, on hi ha dependències de l’escola de música, que també ha construït un nou edifici, perfectament integrat al paisatge. Una altra zona verda és el bosc i parc de Tiefurt. seguint el riu en direcció contrària de Belvedere, un llogarret plàcid amb església, palauet, restaurant i quatre cases.

Weimar i Bach, Foto: gloriacondal

Dins la ciutat, places i carrers amb noms de músics i filòsofs, imponents edificis que són museus o escoles de música, un altre palau (Stadtschloss), també centre de cultura, o la Biblioteca Anna Amalia, un lloc molt especial, on veiem l’exposició temporal Galilei, Goethe and Co sobre llibres autògrafs. La darrera cosa que fem és anar al Teatre Nacional (on el 1919 es proclama la República democràtica) a veure Les noces de Fígaro.

"Ajuntament de Weimar"
Ajuntament de Weimar. Foto gloriacondal

Però també hi ha barris força degradats, on viu gent pobre i poc integrada; molts són producte de la RDA, gent grisa, sense llum als ulls, se’ls veu tristos i arrossegats, que no entenen això dels centres comercials, com si encara no haguessin paït que allò es va acabar. Per cert, a 10 km de Weimar hi ha el camp de concentració de Buchenwald. Quan el malson nazi es va acabar, els soviètics van fer servir les mateixes instal·lacions (del 1945 al 50) per tancar-hi exnazis i dissidents. Un pastor evangelista, per exemple, era sospitós pel simple fet de tenir religió; a la seva filla, a l’escola li deien “subversiva” quan encara no sabia què volia dir aquesta paraula, i no va poder estudiar a la universitat, perquè “no era de fiar”.

Erfurt. Catedral i Sant Severí. Foto gloriacondal

La capital de Turíngia és Erfurt, que té 200.000 habitants i un nucli històric important. Hi arribem amb tren i anem cap al centre, per la plaça Anger i el pont Schösser, on hi ha un molí, fins a la plaça de l’Ajuntament. Des de la plaça Dom, quan alcem la vista veiem, imponent dalt d’un turó, la catedral, i al costat, l’església de Sant Severí. Per cert, una catedral de formes estranyes, ja que es veu del darrera i té una façana lateral doble a partir d’un vèrtice, en un lateral. A l’altra banda, molt amunt, hi ha la Ciutadella Petersberg, una fortalesa amb túnels i una església romànica. Des de la plaça de l’Ajuntament, cap a l’altra banda, s’arriba al pont de Kramer, un antic pont de mercaders amb botigues. La ciutat és encantadora, amb edificis, façanes i botigues.

Eisenach. Casa natal i museu de Bach. Foto gloriacondal

A uns ¾ d’hora hi ha Eisenach, famosa per dos personatges, Luter i Bach. Passem per la casa de Luter, al centre del poble, però el més potent és el castell que hi ha dalt de tot la ciutat, on també va viure i escriure. La ciutat té l’honor d’haver estat el lloc on va viure Bach. En una petita plaça hi ha la seva casa natal i el museu, un edifici modern, molt ben muntat des del punt de vista musical i didàctic. En una cafeteria de la mateixa plaça mengem un goulash de carn amb col, pastanaga i dues grans boles de patata, típiques de la regió (goulash kloser Turingern).

Leipzig. Ajuntament. Foto: gloriacondal

Fora ja de la regió vam fer una escapada a Leipzig, amb fama d’underground, a la regió de Saxònia. Hi arribem a través d’ondulacions suaus de camps plantats de cereals que comencen a créixer, alguns riuets, restes de castells i poblets. Una mica abans d’arribar-hi, grans fàbriques abandonades, del període soviètic, ara amb vidres trencats i grafits. L’estació central, construïda a principis del XX és la més gran d’Europa, diuen. Hi ha un parell d’esglésies importants, la de S. Nikolai i la de S. Tomàs, on Bach fou mestre de cor, i hi és enterrat; encara ara, aquest cor de joves és famós arreu. També hi ha un grup de galeries antigues d’art déco, les Specks Hof, les Mädlerpassage i un soterrani de voltes del XVI, Auerbachs Keller, inmortalitzat per Goethe al Faust, ara restaurant, on dinem. Fem el cafè no gaire lluny, al Riquet Cafè, d’estil vienès, modernista. Per carrers i places, instal·lacions (arbres amb bufanda, cadires en un escenari…). A la plaça Burg, una llarga torre i l’Ajuntament renaixentista. D’aquí arribem a la plaça Augustus on, en una banda hi ha l’edifici de l’òpera i en l’altre, el de l’orquestra simfònica, una de les més ben valorades del país. Ens crida l’atenció, a la mateixa plaça, la construcció d’una secció de la universitat en una antiga església gòtica, que han remodelat completament tot respectant el rosetó i alguns vitralls.

Tiefurt. Weimar
Tiefurt. Weimar. Foto. gloriacondal

Tot ens ha encantat, però només per veure Weimar, ja val la pena venir aquí. Ens hem allotjat en un petit pis del centre, sense pretensions, però correcte: Altstad Ferienwohnung, Jacobstrasse, 42.

Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , , | 3 comentaris

Berlin

Publicat el 11 Abril 2012 per Gloria Condal

El 1989 cau el mur. El 1995 hi viatjo per primer cop. El 2012 hi torno. La transformació és gran, però encara hi ha molta feina. D’una Alexanderplatz tètrica i caòtica en trobo una més organitzada, amb el mateix pirulí, punt de referència necessari. D’una Postdamer que era una gran esplanada plena de grues, hi trobo edificis com el de Sony, DH o la torre Debis (acabada en verd), de Daimler. I constants referències, aquí i allà, del drama del mur, una història que no han paït.

Postdamer Platz, un peu a l’est, l’altre a l’oest

Visitem East Side Gallery, on hi ha el tros més gran conservat, d’1,3 km, on més d’un centenar d’artistes de totes menes i països hi van participar fent murals. El metro passa sobre un pont roig amb torres neogòtiques, l’Oberbaum, del 1896, renovat per Calatrava. Més enllà, hi ha una enorme estàtua de metall, Molecule Man, al mig riu. Un altre lloc que convé visitar és Gedenksstatte Berliner Mauet (metro Bernauer), una zona amb trossos de mur, restes de túnels d’escapada, un centre de documentació, l’església de la reconcialiació, etc. Finalment, es pot anar al Checkpoint Charlie, el punt on es passava d’una banda a l’altra.

L’edifici ocupat de Tacheles continua okupat, malgrat els permanents intents d’enderrocar-lo. L’any 95 ja ho deien, però encara continua dempeus. A l‘església Marien tocant a la plaça de l’Ajuntament (Rothaus) estan recollint diners per rehabilitar un mural preciós que està fet pols, la Dansa de la mort, que pràcticament ja no es veu.

Frescos de la Dansa de la Mort. Església S. Marien. Berlin

El dia que anem a visitar el Reischtag, passem abans per l’Holocaust memorial: 2.711 blocs de formigó en record dels 1.400 jueus morts pel nazisme. A prop, a l’altra banda de la carretera, dins el bosc, hi ha el Memorial als homosexuals perseguits pels nazis, un cub de formigó buit per dins, on van passant imatges d’un documental. Reivindicat quan es plantejà el memorial de l’Holocaust, el 92, es va aconseguir inaugurar-lo, finalment, el 2008. I el que no es pot perdre és la visita a la cúpula de vidre de Norman Foster, al Parlament, des d’on es veu tota la ciutat. Sense respiració, això és el que sents quan la veus que admires la ciutat des de dalt, en un panorama de 360º.

Cúpula del Parlament. Berlin

Cúpula del Parlament. Berlin

Si teniu ganes de veure botigues, els dos carrers obligatoris són Kunfurstendamm (Ku-dam), on hi ha els magatzems KDW (el dia que hi vam anar no hi cabia ni una agulla!), i Friedrichstrasse, on tres grans cubs acullen multitud de magatzems i botigues, però també disseny. Al Q207, de Jean Nouvel, hi ha les Galeries Lafayette; el Q206, de l’americà Cobb, imita les formes de l’art decó i el Q205, de l’arquitecte de Colònia Oswald Mathias té al centre del vestíbul una escultura de cubs de colors de materials de reciclats, “Turm von Klythie” de l’americà John Chamberlain. Aquell dia vam sopar una bullavesa sensacional a la peixateria de les Lafayette. El tercer lloc de botigues, però diferent dels anteriors, és Hackedsche Höfe, un complex de patis amb cases, botigues, teatrets i bars; és una mica laberíntic, i ens ha encantat el tipus de botiga i tallers artesanals, els bars, la calma…

Cúpula Lafayette

Galeries Lafayette. Berlin

A l’illa dels Museus hi ha quilos d’art. Aquest cop no hi vam entrar; l’altre havíem visitat el museu de Pèrgam i, és clar, ens va encantar.

East Side Gallery. Berlin

Ens vam allotjar a Courtyard by Marriott Berlin-Mitte Axel-Springer-Str. 55, a Mitte, molt bé.

Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , | 1 comentari