Nord d’Irlanda

Publicat el 5 gener 2012 per Gloria Condal

Arribo a Donegal, al nort-est d’Irlanda, des de Dublin. A mesura que m’hi vaig acostant, tot és més pobre i hi ha ha menys cases. Passem per Enniskillen, una ciutat bonica i Ballyshanon, un poble on es celebren festivals de música. Donegal és famosa pel tweed, la llana blanca de la qual en fan jerseis, mitjons i altres peces. Fa fred. Vaig amb auto-stop a Killibegs. El conductor és pescador. A l’entrada hi ha fàbriques de transformació de peix. Diu que és dels més importants en la matèria. No havia vist mai tantes gavines. La pudor penetra per narius i ulls. Al port, barques de pesca grans i petites. El poble, a més, és famós per les estores. Vist tot, encara no havia posat el dit, s’atura un cotxe que em deixa a Carrick, un carrer de 100 m amb una botiga i un pub, res més. Decideixo anar a Sleave League, amb uns penya-segats interessants. Camino uns 5 o 6 km sota la pluja. Una parella que baixa em diu que han desistit perquè no es veu res. Veig el poblet de la punta, Teelin, amb sostres de colors, el pub vermell, el riu que arriba serpentejant al mar, i un port natural protegit dels furors de la mar per una illa en forma de balena just al davant. La boira cada cop és més negra i decideixo baixar. El 2n cop que hi viatjo tinc més sort, tenim cotxe, ho podem visitar tot i a més, arribem a Glencolumville, on hi ha el Folk museum: uns quants cottages amb els sostres de palla, una antiga escola, una botiga de mels i melmelades, carrers, ossos de balena…. Fa fred, plou i hi ha boira.

Teelin. Foto: gloriacondal

Al nord-est de l’illa hi ha Irlanda del Nord, que pertany a Gran Bretanya. Arribem a Derry, al fons d’un riu; es veuen un parell de campanars d’esglésies i cases escampades. La carretera continua cap a Castelrock, una població fantasma amb platja, tren, camps de golf… però sense ni una ànima. Anem a la Calçada dels Gegants, entre Port Ganny i Port Noffer. Fa vent i està tapat. Són petites cales i roques basàltiques. Caminem i veiem la pista del pastor, l’orgue, l’amfiteatre, l’arpa, les xemeneies, l’orgue espanyol, el punt hispànic (on naufragà el vaixell Girona), la crinera del cavall, el rei i els seus nobles, el salt dels amorosos i finalment el seient de Hamilton. Tot té nom i llegenda. El cel s’ha anat destapant i fa sol. Al final, a peu de mar, trobem les roques basàltiques més conegudes, en forma d’hexàgon. Hem trigat unes tres hores i mitja i hem fet uns 8 km. Marxem a Ballycastle, una de les ciutats més importants del nord; baixem per la costa fins a Larne i d’allà anem en direcció Belfast. Trobem una granja i ens hi quedem a dormir.

Calçada dels Gegants. Foto: gloriacondal

El 1912 el vaixell Titanic va salpar de Belfast per fer un viatge a Nova York. Mai va arribar. Un malson. Però un altre malson més proper va ser l’ocupació britànica. Quan nosaltres hi anàrem, el 1990, la militarització de la ciutat era visible: filferros, tanquetes, controls, pintades… Vam recórrer Falls road amb el cor encongit, vam conèixer el barri on vivia Boby Sands (un presoner que va morir en una vaga de fam) i la tomba on és enterrat. Vam anar a Andrewstown, amb soldats rifle en mà amb el dit al gallet. Els processos de negociació posteriors (acord de Divendres Sant el 1998, rendició de l’IRA i legalització del Sinn Féin) van donar un tomb decisiu a la pacificació de la ciutat, tot i que la separació entre catòlics i protestants és evident. Per treure’s la tristesa de sobre, el pub The Crown Liquor Saloon, a Belfast. Fundat cap el 1880, d’estil victorià, decorat amb fusta tallada, vidrieres i rajoles, amb un taulell de marbre i il·luminació de gas. A la façana, rajoletes i mosaics amb una corona en el pis d’entrada.

Aquests itineraris són fruit de diversos viatges. Irlanda dóna per a molt. Vegeu:

Sud-oest d’Irlanda: https://gloriacondal.com/2012/01/03/sud-oest-dirlanda/

Connemara: http://wp.me/p1W8X7-qT

Dublin: https://gloriacondal.com/2011/11/27/dublin/

Publicat dins de Viatges, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , | 1 comentari

Sud-oest d’Irlanda

Publicat el 3 gener 2012 per Gloria Condal

Continuem visitant Irlanda. Des de Cork arribem a Kinsale, on les cases tenen els murs recoberts de pissarra; té un port i botigues, on naufragà el “Lusitània” (teòric motiu d’entrada dels EUA a la I Guerra Mundial).

La línia costera de Kerry acull penínsules on s’arriba per carreteres estretes de corbes. Passem per Clonakilty i Skibbereen, la ciutat més al sud i a la península de Beara a Schull, baixem per la costa, fins el cap Mizen. Retornem cap a Bantry i Glengariff (ciutat amb jardins italians) i Kenmare, amb un bosc immens i frondós. Continuem fins al parc Nacional de Killarney i els llacs per un camí de bens i cabres pintades de tots colors (verd, blau, vermell, negre) perquè els diferents propietaris les reconeguin. La vista des del mirador de Ladie’s view als llacs és preciosa. Killarney és un lloc on tornen els que han anat als EUA a fer fortuna. El trobem ple d’americans, britànics i irlandesos. Continuem cap a l’oest i passem per un poble especialitzat en salmó, Killorglin, animadíssim. Cada agost celebren la Puck Fair (festa dels follets), que acompanya una fira de bestiar. Baixem fins a Portmagee (amb un pont que enllaça amb l’illa Valencia) i des d’aquí fins anem Knigts town al nord. Retornem i anem a la badia de S. Finants, des d’on es veuen les illes Skellings, dos massissos rocosos amb una forma inconfusible.

Illes Skellings. Foto: gloriacondal

Continuem fins a Ballinskellings una badia tancada des d’on veiem Waterville, un indret molt fotografiat en guies i postals: una casa a la platja (on s’allotjà Chaplin) i al fons, la muntanya del prat verd. Costa oest amunt visitem la península de Dingle on van filmar La filla de Ryan. La ciutat de Dingle és la més occidental d’Europa i té 1.400 habitants que parlen gaèlic. Un pub de visita obligada és el Foxy John’s, abans funerària i oficina de correus… ara ferreteria i botiga de reparació i lloguer de bicis. L’equip d’Star Wars van rodar algunes escenes d’Els últims Jedi, on van recrear les cabanes de pedra seca del s. VI. Molt a prop de la terminal de ferri, al port, hi ha una botiga de llanes, Dingle Woollen Company.  També cal anar a la llibreria-cafè An cafe Litearta. Sortint, anem a Sybil Head lCap per un paisatge superb; a partir de Ventry veiem les cabanes, patrimoni de la Humanitat  (al fons, les illes Skellings; a l’est, les illes Blasket). Abans d’arribar a Tralee veiem una badia amb una platja de somni.

Waterville

Cap al nord, creuem el riu Shanon en un ferri (10′) i arribem a Killimer, amb el massís calcari de Burren, on no creix ni un arbre, però encara hi queden restes de l’època prehistòrica, com el dolmen de Poulnabrone. Des de dalt de la muntanya es veu una petita badia amb aigua per tots costats, vaques i bens. No saps què és mar i què llacs. Visitem el castell de Dunguaire, tocant al Shannon i pugem amunt. El paisatge va canviant, més rocós, menys verd, més pobre. Plou i fa fred. Avall, passem per Lehinch, un poble minúscul, amb platges enormes i desertes. Em fan pena els nois que juguen a pilota damunt la sorra mullada, amb jerseis i anoracs en ple mes de juliol. Hi ha balnearis i un gran camp de golf. Ens encaminem cap a Spanish Pointon el 1588 alguns vaixells de l’Armada Invencible van naufragar; a 23 km, hi ha els Cliffs de Moher. S’hi va per una carretera petita, estreta i serpentejant. Tenen un no sé què de misteriós, potser perquè sabem els 8 km de llarg i els 200 m d’alçada. A 10 km. hi ha Doolin. Des d’aquí es pot anar a les illes Aran, però no ens quadren els horaris; entrem al pub Mac Gann’s i després continuem fins al Cap Negre, un indret de roques negres i lluents tallades en segments i un far a la punta. Continuem fins a Lisdoonvarna, famós pels festivals de música i els balnearis; quan baixem del cotxe, la boira no ens deixa veure res. Entrem en un luxós hotel-restaurant; al menjador hi ha una llar de foc encesa i un piano de cua en un lateral on un xicot toca. Seiem i dinem. Escalfor al cos i a l’esperit. Arribem a Ballyvaughan i entrem en un cafè amb el taulell ple de pastissos que pots servir-te. Seiem en una taula de l’hivernacle, voltades de plantes i flors de tota mena. Retorn a Doolin, amb revolts continus, amb faigs, orenga, pins i uns aurons enormes.

Cliffs of Moher. Foto: gloriacondal

Aquests itineraris són fruit de diversos viatges. Irlanda dóna per a molt.

https://gloriacondal.wordpress.com/2011/11/27/dublin/
https://gloriacondal.wordpress.com/2012/01/01/connemara-irlanda/
http://www.discoverireland.com/es/
http://blog.turismodeirlanda.es/

Publicat dins de Viatges, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , | 2 comentaris

Connemara, Irlanda

Publicat el 1 gener 2012 per Gloria Condal

Paisatge de Connemara

Cromwell deia: “o a l’infern o a Connemara”. El 80% de les terres no es poden conrear, però la pobresa la salvà d’espoliacions. Galway és la capital. A l’església de S. Nicolàs hi ha la tomba del jutge Lynch, que el 1493 va fer jutjar el seu fill perquè havia mort un convidat. Fou condemnat a mort i executat. A la plaça hi ha unes quantes estàtues, una d’elles, la d’O’Connaire, un home que viatjava amb el seu ruc, escrivint i explicant contes. El parc de la plaça duu el nom de JF. Kennedy, que el visità el 1963. Vam anar a l’Arc hispànic, anomenat així pels galions espanyols que hi topaven, i vam passejar per la Universitat, del 1849 d’estil Tudor, un lloc tranquil, amb un pati ple d’heures al mig de l’edifici. Reagan hi va anar el 1984. Li devien posar orelles de burro… A prop del port hi ha molts edificis vells i deixats, que li donen un aire trist. Un pub per posar-se content: The Crane Bar, famós per la seva música popular. Un dia lloguem bicis per anar al llac Corrib (té 364 illots dins). Sortim cap a Costelloe, per la costa de la badia de Galway amb impermeables posats, per la pluja. A l’entrada d’un poble anomenat Barna girem, arribem a la carretera general de Galway i girant a l’esquerra en direcció contrària, emprenem camí cap a Moycullen, a uns 3 km, on descansem una estona. El poble que voreja el llac és Knocferry, un port natural, cases disperses i un petit hotelet. Cap cotxe, cap turista. Només fred i pluja. Dinem a l’hotel i, refetes, retornem a Galway per l’interior. Hem vist un camp ple de pallers petits coberts amb robes de roba i plàstics de colors diferents i amb una pedra lligada amb una corda per impedir que el vent s’endugués la palla. Hem fet 66 km.

Llac Corrib

Aturada a Maam Cross per veure el cottage on van rodar la pel·lícula The quiet man de John Wayne. A dins han conservat els estris i mobles i a fora hi ha una reproducció d’un ruc amb un carro de turba, el carbó que escalfa els irlandesos des de fa segles. Arribem a Clifden. Caminem per la Sky road entre prats verds i florits amb vistes al mar, amb faigs, avellaners, hortènsies, fúcsies, xucla-mels, falgueres, espigues de marges… A dreta i esquerra, petits golfs, badies i illetes. Al poble hi havia força animació. El mes d’agost fan la Ponny Show, una fira de cavallets. A l’est, hi ha el parc de Connemara.

Sky road

Anem a l’abadia de Kylemore del XIX, ara convent de monges benedictines, amb alumnes internes; traiem el nas i veiem una classe que, pel mobiliari, encara podria ser del segle passat si no fos pel quadre de la reina penjat a la paret. Prenem un te en el cafè coquetó de les monges. Paisatge dur, rocós, trist, remullat sempre per una pluja fina, suau i persistent, amb llacs arreu. Anem al fiord de Killary, amb el poble a la punta i trobem Leenane ple d’excursionistes. Pugem per la carretera de l’altre costat (les vores són plenes de neret) i arribem a Delphi, quatre cases amb vistes.

Aquests itineraris són fruit de diversos viatges. Irlanda dóna per a molt.

https://gloriacondal.wordpress.com/2011/11/27/dublin/

http://www.discoverireland.com/es/

http://blog.turismodeirlanda.es/

Publicat dins de Viatges, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , , | 2 comentaris

De mi vida real nada sé

Publicat el 31 Desembre 2011 per Gloria Condal

Mural a Orgosolo (Itàlia)

Vam anar a la biblioteca amb la idea d’agafar el llibre Vals negro, d‘Ana M. Moix, una biografia crítica de l’emperadriu Sissí que ens havien recomanat, però no el vam trobar i, en canvi, vam veure aquest. Potser ja era hora de llegir alguna cosa d’aquesta autora

El llibre forma part d’una col·lecció dedicada a reeditar l’obra d’autora. Té deu narracions curtes de diferents èpoques i procediments literaris, des de la narració omniscient, relat en 2a persona o estil indirecte, amb un domini alt de la llengua castellana que fa goig de llegir, sempre irònic, mordaç o negre.

En totes les narracions s’amaga alguna cosa rere l’aparença i tots són personatges aïllats, especials o fracassats. Res no és com sembla. Comença amb un conte titulat “La metamorfosis”, en homenatge a Kafka, no gaire aconseguit. A “Un árbol en el jardín” trobem un impotent disposat a oferir-se com a regal. A “Un dia de repente, sucede”, assistim a la mutació d’un afeccionat al futbol que acaba sent-li indiferent. A “Las letras de la pasión”, un home que es nega a caure en excessos, estudia al diccionari els significats del mot, mentre la dona, que sempre li demanava passió, ha marxat i no torna. Llavors tot se li desbarata. A “El color del deseo” ens presenta l’amor turmentat d’un adolescent, mentre que a “Amor de relojería” parla de la resurrecció d’un desig de fa molts anys, que trastoca la vida d’un metge reconegut. La doble vida d’un home de negocis a “Un poco de pasión” presenta el fracàs d’un home que al final es cansa de tot.

forat

Clot

“Autobiografía mínima” és dels que més ens ha agradat. Un autor literari se suïcida. De fet, ell no escrivia, ho feia la seva dona. Tenia èxit i reconeixements. Deixa escrita una frase, el principi del qual la seva dona sempre arrencava una història; en aquest cas,“de mi vida real nada sé” i una carpeta titulada “autobiografia mínima”. Una invitació a escriure el darrer llibre? En tot cas, ella pren una decisió irreversible. Al darrer conte, i el més llarg, “Muñecos son” vivim una situació divertida i mordaç d’un viatge organitzat a Sicília, on més d’un pot reviure situacions viscudes.

De mi vida real nada sé, Ana Maria Moix, Lumen, 2002, 142 pàg.

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

Aicnàlubma

Publicat el 28 Desembre 2011 per Gloria Condal

Aicnàlubma

Aicnàlubma és la paraula ambulància al revés. Joaquim M. Puyal ens proposa imaginar-nos que el televisor és un retrovisor a través del qual la persona que condueix veu un part del seu entorn (que no és real, sinó només un reflex de la realitat).

Puyal reflexiona sobre els mitjans de comunicació en una visió molt crítica. Analitza el paper que tenen o haurien de tenir tant la TV pública com la privada. Critica el paper negatiu que han tingut els canals privats espanyols sobre la normalització de la llengua catalana, i com actuen d’esquena a les lleis autonòmiques. Repassa la història més recent dels mitjans de comunicació (incloent-hi les xarxes socials telemàtiques), tant catalans com espanyols. Denuncia que sovint, els poders utilitzen els seus gabinets de premsa per exportar els missatges com volen, que arriben als mitjans i les reprodueixen sense ni contrastar-les.

“La democràcia no pot existir sense un públic ben informat. El que està en joc no és periodisme sinó la llibertat”, diu Puyal en una cita del periodista nord-americà Bill Moyers. Els poders ens volen com a consumidors i com a votants. Res més. Oi que si truquen a la porta de casa nostra decidirem si deixem entrar o no a qui truca? Per què no ho fem quan engeguem la TV? Tot s’hi val per aconseguir audiència? Interessa allò que s’emet o només el rendiment?

Justament, el valor de la informació consisteix en l’aportació de coneixement, que, alhora s’ha de transformar en pensament i aquest, en acció. Per desgràcia, s’ha perdut el concepte de televisió com a servei públic. La Llei 10/1988 de 3 de maig, de televisió privada parlava de servei públic 4 vegades a la primera pàgina del preàmbul. Va ser substituïda per la Llei 7/2010 i aquí, l’expressió “servei públic” ja no hi surt. Només trobem servei, i desdibuixat. L’interès és, clarament, el negoci privat.

Puyal planteja uns criteris bàsics que haurien de tenir els periodistes, en un Manifest de l’ofici: qualitat basada en la utilitat, expertesa, honradesa, rigor, eficiència i confiança. I també planteja uns Drets de l’espectador, que divideix en demanar una sèrie de drets al coneixement: que entretingui, que s’entengui, que tingui interès, que sapiguem qui és responsable del missatge, que sigui diversa i ofereixi un ventall ampli. I després proposa els drets a la reivindicació: el d’apagar el TV si ens ofereixen brossa, el de dubtar dels missatges, i el de la denúncia directa quan no ens ofereixen el que mereixem, com faríem amb la companyia de gas, aigua o llum.

I acaba: “un animal racional que no raona no és una persona”

Aicnàlubma, Columna, 2011, 348 pàg (incloses 27 pàg. de bibliografia i 257 notes en 110 pàgines)

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

La maleta sarda

Publicat el 20 Desembre 2011 per Gloria Condal
La valigia sarda

La maleta sarda

No n’havia sentit parlar fins que el vaig trobar en un prestatge de la biblioteca municipal, i el vaig agafar perquè m’interessa Sardenya i la seva literatura. La pestanya de l’edició diu que un llibreter d’antic va a parar a la Barbagia darrera d’un llibre misteriós. Una bona part de la narració transcorre a Nuoro i Orgosolo. Allà hi ha marro, i molt.  Al costat de Manu Uriarte, el llibreter, coneixem Giacomino, el bibliotecari de Nuoro, i de la seva mà, intentem desentrellar el què va passar fa més de cent anys.

La valigia sarda, traduïda per Francesco Ferrucci (Mondadori) es presentà a Sardenya el setembre de 2011 (a Ittiri i a l’Alguer, no pas a Nuoro, un dels llocs principals on discorre la narració, perquè diuen que es parla de coses que no es podien explicar). A Catalunya el llibre va sortir el 2010.

A finals del XVIII i principis del XIX, Nuoro va ser un centre d’intel·lectualitat i art important. La poesia en llengua sarda de S. Rubeddu, P, Dessanay i G. A Murru donava veu a les aspiracions populars de justícia i respecte dels drets històrics. També en sard, hi havia els poetes Nicola Daga, AG. Solinas, P. Piga, S. Manconi, F. Ganga; però, sobretot, gràcies a l’activitat de Sebastiano Satta, Giacinto Satta, Fracesco. Ciusa, Antonio Ballero, Piramo Gallisay i Gracia Deledda, Nuoro va esdevenir un símbol de la cultura sarda. El grup era conegut com l’Ateneu dels Sards. Deledda, el 1894, escrivia: “El cor de la Sardenya és la Sardenya mateixa amb totes les seves manifestacions i el camp obert on la civilitat incipient combat la lluita silenciosa amb l’estranya “barbaria” sarda, tan exagerada enllà.

Està ben escrita, amb personatges que tenen caràcter, però la trama és molt complexa i resol situacions en poques línies. Alhora, hi ha històries paral·leles (el llibreter amb la seva companya Vicky, el pare d’aquesta amb la senyora Bonsoms, l’experta ajudanta del llibreter…) que poc tenen a veure amb la intriga. És per tot això, perquè coneixem els escenaris, els paisatges, la literatura, els menjars i els vins (dels quals se’n parla a bastament en el llibre), pel que ens ha interessat la novel·la. No sé si, en cas contrari, ens hauria importat tant.

La maleta sarda, Margarida Aritzeta, Columna, 2010, 404 pàgines

Recomanem també aquestes dues escriptores sardes:

Grazia Deledda 

L’acabadora, de Michele Murgia

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

La roca del Corb

Publicat el 18 Desembre 2011 per Gloria Condal

Comencem l’excursió al sender de l’antic hostal de la Barata, a la serra de l’Obac, que s’enfila pel Camí Ral de Manresa (expliquen que els amos, conjuntats amb lladres, quan tenien hostes rics, estenien la roba d’una manera determinada, i els lladres assaltaven els viatgers quan en sortien).

Pugem amunt per corriols i senders fins arribar a la carena des d’on veiem la majestuosa forma del Castellsapera i el Queixal del Porc a la punta. Arribats a la carena del collet Estret assolim el mirador al massís de Montserrat amb el Paller de tot l’Any i la Roca Salvatge en primer pla. És un dia molt clar, amb sol, tot i que fa fred i la visibilitat és genial. Pel bosquet del sender recollim farigola i romaní olorós.

Finalment arribem a la Roca del Corb, amb vistes a 360º: al davant, la Mola, enllà el Montcau, al fons els Pirineus nevats, més enllà Montserrat, el Tibidabo, les xemeneies de Sant Adrià del Besòs, els Vallesos… Hi fa un vent fredot que ens obliga a tapar-nos bé. Quan ja hi som tots (els 134 que hi hem pujat i que ocupem tota la roca), plantem el pessebre i cantem les nadales; després, unes neules i un xic de vi dolç ens ajuden a baixar. Ho fem directes pel sender que ens porta directament a la Barata.

El nom no és perquè sí. Mentre hi hem estat, dos enormes corbs han sobrevolat la seva roca.

La portada del pessebre amb el Club Muntanyenc Mollet és una tradició de fa anys a la qual molta gent no vol faltar. Somriures còmplices, petons i abraçades, posar-nos al dia dels afers d’aquest o de l’altra… envoltats de paisatges que estimem. I al darrera, sempre, la feina ben feta de moltes persones, des de les que fan la xocolata desfeta que ens mengem fins als que reparteixen neules, els que fan fotocòpies de les lletres de les nadales o els que abans hi han anat per planificar el camí. Enmig, tot un món que estimem.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , | 4 comentaris

Un tast de Toscana

Publicat el 13 Desembre 2011 per Gloria Condal
Pisa

Baptisteri catedral del Pisa

Vam arribar a Pisa i ens vam deixar seduir, novament, al Camp dels Miracles, perquè la concentració de tanta bellesa (Duomo, Baptisteri, Cementiri i Torre) et deixa sense alè. Aquest cop ens fixem especialment en els bronzes de la porta posterior del Duomo (Vida de Crist amb influència “moruna”) i l’interior del Baptisteri (grandiositat, magnífica acústica, trona). La Torre no té la mateixa emoció que fa molts anys, quan podies sortir a cada pis i mirar avall, sense barreres, amb la sensació que et decantaves inevitablement. Però hi ha més coses: la plaça dei Cavaliere, el Borgo estreto, el riu Arno i l’església de Sta. Maria de l’Espina, la torre güelfa, l’església de Sta. Caterina, la de S. Paolo a Ripa d’Arno… amunt i avall, recorrent-ho tot de nit i de dia.

Lucca

Lucca. Toscana

Vam descobrir Lucca amb 3 km de muralla, la torre Guinigi, des d’on es veuen tots els monuments de la ciutat: Duomo, palau Ducal, la plaça del Giglio (la de la foto), S. Michele, torre delle Ore, S Frediano, Amfiteatre… No és famosa, però és imprescindible visitar-la. De fons, com a la resta de ciutats, les històriques batalles entre gibel·lins i güelfs. Un encant de ciutat.

Lucca

Església San Michele, Lucca

Plaça amfiteatre, Lucca

San Gimignano conserva 14 de les 71 torres medievals. Dins la muralla, l’espina dorsal són els carrers de S. Mateu i S. Giovanni. A banda i banda, placetes, carrers, palaus, esglésies, botigues d’alimentació, galeries d’art… La Col·legiata està decorada amb frescos genials. Al Palau Vell del Podestà hi ha una loggia on sempre hi trobem uns quants homes discutint com va el món, una feinada. Al Palau Nou hi ha quadres i escultures que ens han agradat i es pot pujar a la Torre Grossa. També es pot anar a la fortificació, a la Roca, amb vistes de la ciutat. La plaça de la Cisterna ens va encantar.

San Gimignano, torres

San Gimignano, plaça de la cisterna

De S. Gimignano a Monteriggioni hi ha 7 hores a peu, per la via Francigena, un equivalent al camí de Santiago, però cap a Roma. Nosaltres hi anem amb cotxe. Petita fortalesa amurallada amb una placeta mona, una església i unes quantes cases, botigues i centre d’acollida per a pelegrins. Hi han rodat moltes pelis famoses, com El pacient anglès, La vida és bella, Gladiator…

Monteriggioni

Muralles de Monteriggioni

Siena, dalt de 7 turons, té el Duomo, el millor dels que hem vist; a l’interior, marbres incrustats a terra representant escenes bíbliques, la biblioteca Piccolomini, la trona, les capelles, el baptisteri… És aleshores quan ens ve al cap, sempre, aquella frase de Kavafis “la bellesa, talment l’he contemplada…”. La plaça del Campo és una altra meravella, amb els edificis del Palau Públic, la Torre, restaurants… on celebren dos cops l’any el Pal·li, una processó d’origen medieval on competeixen els diferents barris. Però a més, té carrers i altres places per on convé passejar i descobrir edificis com el de l’escola de música, el palau Salimbeni, la plaça del Mercat o l’església de S. Domenico.

Siena

Siena, plaça del Campo

Volterra

Volterra va ser la darrera ciutat que vam trepitjar, també dalt d’un turó, després de travessar paisatges de vinyes, oliveres, xiprers i camps en suaus turons. Sense l’espectacularitat de Siena o Pisa, ens va encantar, amb el seu petit Duomo i Baptisteri, la plaça i els seus palaus, el teatre romà i, sobretot, el museu etrusc Guarnacci, una de les col·leccions d’art etrusc més grans d’Itàlia, amb joies com L’ombra de la sera, Els esposos i centenars d’urnes funeràries, gerres, joies i altres objectes de tombes properes. Les vistes de les valls són impressionants.

Paisatges, menjar, vins, gent. La Toscana és preciosa.

Publicat dins de Viatges, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , , | 1 comentari

L’origen perdut

Publicat el 4 Desembre 2011 per Gloria Condal

L’origen perdut

Novel·la de Matilde Asensi protagonitzada per un hacker i empresari informàtic, en Root, amb dos col·laboradors fidels, la Proxi i en Jabba, que s’involucren en una aventura fins a la selva boliviana per trobar la solució a una estranya malaltia del seu germà, un xicot que estava investigant etnolingüística entre tribus relaciones amb els inques (aimara, yatiri, quítxua) i que ha quedat en estat vegetatiu per alguna cosa relacionada amb la recerca. La catedràtica de la UAB i cap de la recerca, no sembla pas gaire disposada a ajudar, però els tres informàtics travessen l’Atlàntic per intentar trobar la solució.

La recerca ens té pendents durant totes les pàgines a través d’una narració ben teixida i amb bons contrapunts, com la iaia de Vic i la casa robotitzada del protagonista. Ens serveix, també, per aprendre sobre les cultures precolombines, recordar les desgràcies provocades pels espanyols allà i el que es pot trobar a la selva.

Al llarg de la lectura ens adonem que els codis han ordenat les societats des de temps immemorials i les paraules han tingut un poder infinit -en aquest cas, capaces d’anul·lar una persona-. La lectura suggereix molts interrogants i reflexions, tot i que les pàgines finals ens han decebut, com si la novel·la es volgués acabar de pressa. Potser és un final massa edulcorat i poc creïble.

Matilde Asensi, 430 pàg., Ed. Planeta, 2003

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Dublin

Publicat el 27 Novembre 2011 per Gloria Condal

Vaig viure un mes al barri de Willbrook. Dublin, allunyada del port, és travessada pel riu Liffey, l’excusa per haver construït, cada 500 m, ponts de totes menes. Grafton Street, el carrer comercial més important, té botigues i ambient, com el cafè Bewleys. El carrer acaba a S. Stefens Green, una plaça amb les típiques cases. Cap a l’altra banda, passat el pont O’Connor, trobes les famoses fruiteres de Moore Street, cridant la mercaderia; la venedora més famosa va ser Molly Malone, que venia peix tot cridant: cockles and mussels alive, alive o!

Molly Malone

El Trinity College té l’antiga biblioteca, amb llibres com el de Kells, amb decoracions úniques. Cada dia giren un full; si es vol conèixer tot, s’hi ha d’anar 680 dies seguits. El restaurant, en un soterrani, és un lloc especial. El 1916 es proclamà la república des de l’edifici de Correus; totes les concentracions polítiques s’inicien aquí. El 1919 es proclamà la independència i es constituí el Parlament (l’edifici ara és elBanc d’Irlanda). Anglaterra va cedir, però el 1921 imposà la partició de l’illa. Four Courts és un edifici de cúpula rodona verda, tocant al riu, on es van fer forts els que s’oposaven a aquest tractat; l’edifici fou bombardejat durant vuit dies i a partir d’aquí s’inicià la guerra civil.

Hi ha dues catedrals: la Christ Church Cathedral, amb la tomba del fundador i una cripta molt llarga. S. Patrick Cathedral és la competència, amb la tomba de Jonathan Swift el capellà i autor del llibre Els viatges de Gulliver; al Cor hi ha l’orgue on es tocà per 1a vegada el Mesies de Haendel, amb el seu permís.

Pont sobre el riu Liffey

Les begudes nacionals són la cervesa, el cafè irlandès i el poteen. L’element fonamental d’un pub són la fusta i els miralls. Hi ha pubs com O’Donoghues, Mulligans, Flowing Site… i recomanem demanar directament un pint, perquè la half de seguida se’t fa curta. La Guinness és feta d’ordi, llúpol, aigua i llevat, i la publicitat utilitza lemes com black is beautiful. Algunes vegades, però, és bo canviar a la smithwicks, de color vermellós amb un lleuger gust de caramel o a la Murphy’s. El cafè irlandès es fa amb 1/3 de whisky, i 2/3 de cafè calent, sucre candi i crema de llet. El poteen és una mena d’orujo; fer alcohol clandestí es convertí en una forma de resistència (l’any 1816, al comtat de Donegal hi va haver 531 processos).

L’any 1937 el Parlament promulgà la Constitució actual. Un any després del maig del 68 Bernadette Devlin ocupava un escó com a representant d’Irlanda del Nord al Parlament britànic. La recordo amb la minifaldilla i més endavant el seu embaràs de soltera, amb l’escàndol de catòlics conservadors. Els irlandesos tenen una gran contradicció: l’odi als britànics i alhora, l’admiració. La llengua gaèlica s’ha anat perdent, però en esports tenen el hurling una mena d’hoquei sobre herba prohibit abans perquè els bats de fusta podien ser armes d’autodefensa. El fill de la casa on jo vivia en tenia un i vaig poder comprovar-ne la contundència.

Glendalough

A 1 h de cotxe de Dublin hi ha Glendalough, un antic monestir amb un campanar del s. X, de 6 pisos; a prop, la catedral, en ruïnes, i la creu de S. Kevin; una dona m’explicà que les dones que la poden abraçar amb els seus braços, es casaran. M’ho explicà tot rient: jo no he aconseguit fer-ho mai i fa més de 15 anys que sóc casada! Més enllà, en una petita esplanada dins d’un bosc espès, hi ha l’ermita de S. Savior. I, envoltant-ho tot, els llacs. Només cal sortir del petit cercle de turistes i trobes la calma. Carretera avall veig tinkers (gitanos irlandesos), rossos, d’ulls clars i pell blanca, descendents de la gran fam del 1844. Erren d’un lloc a l’altre, vivint de petites feines de cistelleria, coure i estany.

(Actualitzada 2013)

Publicat dins de Viatges, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , | 3 comentaris