El dubte

Situada al barri del Bronx, a Nova York, l’any 1964. Un capellà, el Pare Flynn, intenta canviar els costums conservadors d’una escola capitanejada per una monja que amb mà de ferro imposa una disciplina basada en la por i el càstig. Apareix el primer estudiant negre, però quan una altra monja, innocent i optimista, comparteix amb la capitana la sospita que el Pare Flynn potser fa massa cas a aquest estudiant, aquesta fa tot el que pot per expulsar el capellà de l’escola. No hi ha cap prova (d’aquí el dubte).

El dubte

Genial Meryl Streep (quin canvi de l’últim paper que li havíem vist fer a Mamma Mia!) i bona feina la de Philip Seymour, Amy Adams i Viola Davis (aquesta, en un breu paper com a mare del noi negre).

La reflexió no és tant si el capellà ha fet o no una cosa indeguda sinó què passa quan escampem falsedats o simplement dubtes, en relació amb algú. El mateix capellà en dóna la resposta en una prèdica: una dona que havia criticat molt, és condemnada en confessió a pujar al terrat, obrir un coixí i escampar les plomes. La penitència serà recollir-les totes. Impossible, oi? Doncs passa el mateix amb les calúmnies; un cop s’ha fet el mal, no es pot parar.

Un altre tema seria pensar si el capellà o el xicot s’atreuen o hi ha hagut alguna cosa més. Aquí cadascú pot pensar el que vulgui, i la pel·lícula ens dóna algunes pistes per pensar totes les possibilitats.

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

El monestir de l’amor secret

Sant Llorenç del Muint (Osona)

Sant Llorenç del Muint (Osona)

Situat a l’antic monestir de Sant Llorenç del Munt, a Osona, el llibre té dos protagonistes principals: el metge i frare Galzeran de Monsingle, de casa bona, i el frare Berenguer de Vallclara, també de família benestant, traductor i copista. Però a part d’ells, hi ha personatges molt potents, com el de la germana de Galzeran, Beàtrix, una dona valenta, llesta i que estima per damunt de tot el germà. O el personatge de Jacme de Querós, un home rude, potiner i senzill que entra al monestir, que es va fent gran, aprèn i al final, es col·loca on li pertany. O el malèvol Etiene la Roche, l’ardiaca que representa el poder, la hipocresia i el pecat. De fons, el cisma entre dos papes que reclamen ser els successors de sant Pere: Climent VII i Urbà VI. De fons, també, les pestes i la fam. I com un calfred que recorre la nostra espinada, la relació entre Galzeran i Berenguer: el desig, la temptació, el pecat, la confessió… la lluita contra el sentiment que creuen antinatural, l’enorme patiment d’ambdós, les pors…

Sant Llorenç del Munt (Osona)

Sant Llorenç del Munt (Osona)

Ens ha encantat com l’autora recorre a textos bíblics i en llatí per expressar sentiments. Hem rellegit alguns fragments del Càntic dels càntics, que pel nostre gust és un dels poemes d’amor més grans de la història:

Posa’m un segell sobre el teu cor,

posa’m un segell sobre el teu braç,

perquè l’amor és fort com la mort,la passió, inexorable com l’abisme,

les seves flames són abrandades, una flama divina.

Els mars profunds no podran apagar l’amor, ni ofegar-lo els fons dels oceans. 

O el fragment en llatí que comença i acaba així:

“Omnia sol temperat, purus et subtilis… quisqui amat taliter volvitur in rota”.

El monestir de l’amor secret, M. Dolors Farrés, Proa, 378 pàgines
Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , | 2 comentaris

Granera i Gallifa

Castell Granera. Foto: gloriacondal

En una escapada a un balneari de Caldes  de Montbui, hem aprofitat per fer  algunes rutes per la comarca. Parlem de  dos petits pobles del Vallès Oriental.

Granera, la població més petita, amb 70  habitants, té dos nuclis, el de l’església  de sant Martí, que després d’una  reconversió a fons els segles XVI i XVII,  passà de ser romànica al que és ara, una  pena! Al costat hi ha la rectoria i l’ajuntament. L’altre nucli és el del castell, esmentat per primer cop el 971. La pujada és una caminada fàcil, fins assolir els 824 m. Hi feia vent, molt, però el cel era net i clar i es podia veure tot el que abastaven les nostres mirades miops: Montserrat, la Mola, el Puigsacalm, els Pirineus, el Montseny… Baixant, ens vam quedar a dinar al restaurant l’Esclopet, propietat de Pere Genescà, conegut motorista i ara alcalde del poble. Després vam caminar per la pista cap a Monistrol de Calders i a 2 Km vam agafar el GR que puja amunt fins al dolmen del Pla d’en Trullàs, molt ben conservat, i amb vistes als 4 punts cardinals. Tornant, ens vam aturar un moment a l’ermita romànica de Santa Cecília.

Dolmen. Granera. Foto: gloriacondal

Gallifa, un altre poblet petit, amb poc més de 200 habitants, està situat a 500 m d’alçada, en una vall entre la muntanya de sant Sadurní al nord (que culmina en una ermita) i el turó del castell, pel sud. Hem anat fins a l’església parroquial de Sant Pere i Sant Feliu, del s. XII i després a Sta. Maria del castell, una fortificació del s. XIV que el 1986 es va restaurar i es dedicà a la Mare de Déu de l’Ecologia (no havíem sentit mai que hi hagués una verge com aquesta!).

Al poble hi ha la Fundació Llorenç Artigas perquè l’artista hi va viure i  treballar durant molts anys. Josep Llorens i Artigas, nascut el 1892, ceramista i crític d’art i mort el 1980 va fer, amb Joan Miró, grans murals ceràmics, com els de la seu de la UNESCO de París, la universitat de Harvard, la Fundació Maeght i el de l’aeroport de Barcelona.

Un altre dia anem a visitar l’ermita de Sant Sadurní de Gallifa.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

My blueberry nights

És la primera pel·lícula dirigida per Wong Kar Wai que veiem i ens ha agradat.

Situada a Nova York, la protagonista, Elisabeth, després que la seva parella la deixi, coneix un noi que porta un petit bar. L’escolta. La consola. Li dóna pastís de nabius. Ella decideix iniciar un viatge pels Estats Units on va treballant en bars i restaurants i estalviant per comprar un cotxe. Fuig per no patir, i en aquest camí troba gent que s’ho està passant molt més malament que ella: un poli que després de molt temps de separació encara està enamorat de la seva exdona, que al seu torn, s’ofega en un aquell poble petit i sense perspectiva. L’escolta a ell, l’escolta finalment a ella. Després apareix una jugadora, amb una proposta, i també l’escolta. Mentrestant, Jeremy, al bar, va rebent postals on li explica com està. Fins que retorna al bar, guarida. I torna a menjar pastís de nabius.

Ens ha agradat la banda sonora. De fet, la protagonista, Norah Jones, és una cantant famosa que s’estrena aquí com a actriu de cinema. Ens ha agradat com es mou la càmera, els colors, els travellings, com s’apropa als personatges. Ens ha agradat veure la bona gent.

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , , , | 2 comentaris

Totes les aigües es comuniquen

Botswana. Foto: gloriacondal

Aquest llibre de Pep Subirós és una mena de carta oberta al seu fill i a la seva filla, que acaba sent una reflexió sobre la nostra civilització, les relacions personals, el compromís i els viatges, tot plegat des del punt de vista d’algú que no ho sap tot. La tesi és que el que passa en una banda de món, té relació amb el que passa en qualsevol altra part, d’aquí el títol.

Planteja que en la globalització, som nosaltres (el Primer Món) qui globalitza; la resta són els globalitzats. Pensem, parlem i sentim el que han pensat, parlat i viscut altra gent anterior. La nostra societat ens atorga importants marges de llibertat però la falta d’un entorn favorable ho pot convertir en una càrrega feixuga; el paper que abans jugaven la família o la religió ara el juguen el sistema escolar, la seguretat social i la TV. Alhora que fa una crítica de moltes de les nostres coses, planteja que cadascú de nosaltres té la seva pròpia responsabilitat, per exemple, en relació amb la feina. Planteja el tema de les religions, amb una afirmació no gaire habitual: “Si jo hagués d’optar per una religió, seria l’animista, que té una visió integral i unificada de la vida i l’univers”.

Planteja la necessitat d’espais comuns perquè hi hagi diàleg i està convençut –com nosaltres- que al món hi ha molt bona gent. El que cal, diu, és que cadascú es plantegi com pot contribuir al benestar, no tant per arreglar el món però si més no, per robar un poc d’espai a l’infern. Acaba així: “trobem la bona gent, les bones causes i comprometre-nos-hi”.

Subirós era filòsof, assagista, escriptor i assessor cultural. Va morir l’any 2016

Editorial Laertes, 267 pàg. 2004, escrit en castellà

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Circuit per Torrefeta

Un dia boirós i humit de principis del 2009 vam anar fins a Guissona. D’allà vam pujar a Selvanera, un poble que es va formar a l’entorn de la casa senyorial de Can Viles i l’església de Sant Sebastià; el nom ve de “selva” bosc i “nera” negra. En tota la passejada sota la pluja no vam trobar cap humà, tan sols els lladrucs dels gossos. Algunes cases estan molt ben cuidades, d’altres cauen. Vam fotografiar la que recordàvem on havien viscut els padrins, al costat de can Cisquella. Vam tornar a la carretera en direcció a Ponts i vam continuar endavant fins a desviar-nos, uns quilòmetres enllà, cap a Florejacs.

Florejacs. Foto: gloriacondal

Com el nucli anterior, forma part del terme municipal de Torrefeta i Florejacs, format l’any 1972, el segon en extensió de la Segarra, travessat pel riu Sió d’est a oest, amb castells i restes arqueològiques. En total són unes 650 persones; el nucli on se n’agrupen més és Sedó, amb 136, que a nosaltres ja ens sembla petit. La majoria es dediquen a l’agricultura de secà (ordi, blat…) i explotacions ramaderes; queden petites superfícies d’ametllers i oliveres, bosc i matoll.

Vilalta. Foto: gloriacondal

Florejacs té un conjunt medieval integrat pel castell (que es pot visitar) i les cases que segueixen el traçat de l’antiga muralla del poble. La llegenda explica que la dama de Florejacs era una bruixa que atreia els homes i quan se’n cansava, els feia olorar  flors i aquests s’hi convertien. Vam deixar el cotxe a la plaça de la Bàscula i vam enfilar el carrer de l’esquerra cap al castell. L’església de Santa Maria abans en formava part; potser per això està adossada a la resta de cases. Aquí vam trobar en Jaume i el seu germà, que no ens coneixíem però en aquests llocs, tot va lligant i acabes, per poc que et descuidis, sent família i tot. Abans de pujar al cotxe, vam anar fins al petit cementiri de l’entrada, des d’on destacava un nínxol gran, amb el nom de la meva família. A terra hi havia flors. 

Vam retornar a la L-313 i vam continuar fins a Vilalta. Més petit que els anteriors, no forma part del municipi: té una petita placeta, l’església, i quatre cases comunicades per dalt, sobre arcs a sota. D’allà estant, vam anar per un camí de terra fins al Mas Formiga. Em va semblar més petit que quan era petita, envoltat de granges, tancat i barrat perquè la família viu a Guissona. Un altre dia, amb sol, hi tornarem.

Vam continuar camí fins a Selvanera i aquí vam tancar el cercle.

 

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Mesopotàmia

Per als que es pensen que tot està inventat els darrers 50 anys. Parlen en anglès però no patiu si no l’enteneu: els dibuixos parlen per sí sols.

I a més, si voleu, feu una ullada aquí: https://gloriacondal.com/2013/02/17/abans-del-diluvi-mesopotamia/

Publicat dins de Món àrab | Etiquetat com a , , | 1 comentari

Els nois d’història

Els nois d’història. Foto: David Ruano

Comèdia d’Allan Bennett sobre el valor i el sentit de l’educació. L’obra se situa en una escola anglesa d’educació secundària, on un grup de joves es preparen per als exàmens d’ingrés a Oxford i Cambridge. Aquesta situació permet a l’autor qüestionar si l’educació s’entén com un camí cap a l’èxit o com un camí cap al coneixement i la maduresa vital, representada per dos professors absolutament diferents.

Josep M. Pou, actor protagonista i director diu que l’obra li va interessar perquè tracta de moltes coses que li agraden i li preocupen: l’educació, l’ensenyament, la cultura, els llibres, la poesia, el cinema, la música popular, el teatre, les ganes de saber, presentant dalt de l’escernari un grup de nois que volen menjar-se el món i alguns mestres que s’arrisquen junts en el llarg viatge del coneixement.

Pou, com sempre, es transforma en el seu personatge, acompanyat de Josep Minguell, Maife Gil, Jordi Andújar, i la resta de vuit actors que treballen amb entusiasme, fervor i dedicació, Un deu a tots. Tothom a qui li preocupin aquests temes, l’hauria de veure. Passarà, a més, una bona estona.

La funció dura 2 hores i mitja, amb entreacte.
Teatre Goya. Barcelona

Publicat dins de teatre | Etiquetat com a , , , , , , , | 6 comentaris

Perez Olivan. Nené

“Res és el que sembla”, va dir algú fa segles i repeteix l’artista.

D’orígens mestissos, Marco viu a Catalunya però sembla que pugui ser de molts llocs. Tota la vida —i el conec de fa molts anys– li ha agradat pintar. Ho va començar a fer en papers aprofitats a casa, en revistes de barri (encara vivia el dictador), en murals reivindicant coses bàsiques però tan difícils llavors com escoles o hospitals. Sempre li ha agradat pintar però mai no podia: la feina, la lluita, les filles… potser per això a la primera nena li va posar Amanda, per recordar el cop d’estat contra Allende, a Chile, i l’altra es diu Celeste, per l’assignatura pendent que ell tenia al davant d’una tela.

En Marco, de nom artístic Nené, de vegades pinta un cel on sovint fa sol i tot brilla; també hi ha núvols, aigua, un arbre, una dona, una muntanya… Però després, quan ho tornes a mirar, veus que no. Resulta  que l’arbre és només l’ombra d’una estaca, la dona és la silueta retallada en una fusta. Al desert hi pot néixer una flor i dins del cor d’una dona en pot sorgir un ocell. La fusta és l’element comú, càlid, seductor i modelable que agermana somnis, desitjos, pors i ombres. Fill natural dels còmics i del pop, no veu la vida de color de rosa, però tampoc negra. De vegades cal saber donar la volta a l’objecte, passar-lo per l’adreçador de l’esperança, reciclar-lo podríem dir en llenguatge actual, perquè essent ell mateix, esdevingui una altra cosa. Ho diu el mateix artista: “D’aquí un temps, ja veureu com Obama no és tan negre com sembla”. I així tornem als vells filòsofs grecs: “res és, tot canvia”.

 
Publicat dins de Exposicions, música, dansa | Etiquetat com a , | 2 comentaris

Mil sols esplèndids

Novel·la situada a l’Afganistan, amb dues protagonistes principals: Mariam, filla il·legítima d’un home ric que viu a Herat, i Laila, una noia de Kabul de família intel·lectual, que queda orfe després d’un bombardeig. Per atzars de la vida, acaben vivint sota el mateix sostre i sota el mateix jou, l’home que les maltracta.

De fons, l’ocupació des de fa dècades d’Afganistan, les eternes rivalitats entre clans, el fonamentalisme religiós. De nou, les misèries, el dolor i la mort. I després dels talibans, els americans i els seus interesso. Però per damunt de tot, el llibre ens parla de la immensa capacitat de dues dones de generacions diferents que lluiten per viure, per donar-se suport, per sortir-se’n i per continuar vivint en un país on ja fa massa anys que no saben què és la pau.

Autor: Jaled Hosseini

Ed. Amsterdam-Salamandra, pàg. 366

Organitzacions afganes de suport a les dones:

http://www.hawca.og

http://www.rawa.org

Publicat dins de Llibres, Món àrab | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari