Baalbek

Publicat el 3 Mai 2007 per Gloria Condal

Columnes del temple de Baalbeck

La ciutat de Baalbeck, al Líban, està situada entre dues rutes històriques: la que comunica la costa mediterrània amb l’interior de Síria i la que porta del nord de Síria al nord de Palestina. Nosaltres hi anem des de Damasc (Síria) per una carretera asfaltada que recorre els 140 km que les separen. Triguem mitja hora en arribar al primer control. En Seïf, l’home que ens acompanya, baixa amb els papers. És desembre i fa fred; els policies juguen enmig de la neu a tirar-se boles i els ha d’anar a buscar. Tenim el vistiplau fins que a pocs metres hi ha un altre control; després passem per la duana i finalment arribem a la frontera libanesa. Muntanyes pelades, pins i roures. Al pas definitiu libanès no ens estalviem de baixar en persona. Un marrec s’ofereix a colar-nos a la llarga cua. Està ple de quitxalla fent aquesta feina. La burocràcia és terrible.

Passem per la ciutat de Barilias, a 70 Km de Beirut, entrem a la vall de la Bekaa i arribem a la ciutat de Baalbeck, envoltada de turons nevats i molta gent al carrer. Les ruïnes són immenses. A l’esquerra de l’entrada hi ha el temple dedicat a Venus i a la dreta els de Júpiter i Baco. Es puja per una gran escalinata, al final de la qual es troben tres portes d’entrada i s’arriba a una gran plaça amb dues fonts i un altar per als sacrificis. Més endavant s’hi construí un temple cristià però gairebé no en queda res, un terratrèmol al s. XVIII ho va esbotzar quasi tot. Destaquen unes grans columnes de granit, només en tres peces, portades d’Egipte. També hi ha grans blocs de pedra, sencers, on després hi tallaven els graons de les escales. Més avall hi ha el temple de Bacus, més petit, i que trobaren posteriorment a partir d’indicis. Tot el conjunt és impressionant. Les úniques visitants som nosaltres. Neu als boscos propers, neu al terra, cel clar amb núvols ben definits i els rosers amb roses acabades d’assecar pel fred i alhora amb poncelles roges naixent. Els contrastos de la vida.

De tornada, en Seïf aprofita per fer uns quants encàrrecs de la seva dona: gots, pa i medecines. Per als sirians, anar al Líban és com per als catalans anar a Andorra. Un gran rètol a peu de carretera té un soldat dibuixat, amb molt mala cara i escrit en lletres, a sota, Israel must be destroyed. Se’ns fa fosc per moments. Són quarts de cinc de la tarda. Comencen a caure gotes i es formen grans nuvolots grisos. El pas pels innombrables controls fronterers aquest cop és més curt. Diu en Seïf que quan li han preguntat quina professió teníem ha dit: mestresses de casa, perquè li ha semblat més fàcil de justificar (!).

A prop de Damasc, algun clar entre els núvols permet imaginar-se la posta de sol. La lluna, mentrestant, està creixent amb les banyes cap amunt.

Publicat dins de Viatges, Viatges per Orient Mitjà - Àsia | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

El cap Bon (Tunísia)

Publicat el 3 Mai 2007 per Gloria Condal

Mercat de Korba

Anem al mercat a Korba. Ni un turista. Pantalons, faldilles, abrics, roba interior, xandalls, sabates, quincalleria, plats i olles… i també verdures, fruites, espècies, pans de xapata… A l’edifici del mercat hi ha parades de peix i carn, i de fruites i verdures altre cop. Els venedors no criden. Continuant per la carretera trobem aiguamolls, aturem el nostre cotxe i ens hi aproximem. Mosquits i altres insectes. Ens acostem a la platja de dunes a l’entrada de la qual pasten quatre vaques i arribem a la platja solitària, amb ones braves. El cel, tapat mentre una escletxa de llum pugna per sortir. Després trobem Menzel Temine, amb un petit cementiri púnic. Paisatge de camps cultivats, cereals, arbres fruiters. I les aus, de pas.

Kelibia

Arribem a Kelibia, un important port pesquer, amb una fortalesa bizantina a dalt del turó. Als peus s’estén una llarga badia amb una platja de sorra blanca. Al davant, torres i cases d’estiuejants. Algun hotel. Els pescadors estan cosint xarxes. Altres netegen les barques. Hi ha molta activitat i centenars de barques. Al carrer de dalt la carretera, hi ha moltes botigues de mobles. Estan especialitzats en fusteria.

Kelibia

Kerkuane és la següent parada, on hi ha el jaciment de l’única ciutat púnica descoberta fins ara, del segle V aC. a pocs metres de les dunes. Es pot veure perfectament com eren les cases, els carrers, els banys, els desaigües… Es distribuïen per zones d’artesans i oficis i tenien un alt nivell de civilització. Envoltant-t’ho tot, una gran muralla, de la qual queden algunes restes. Petit i cuidat museu.

Kerkuane

Arribem a la punta més al nord del cap. Ara som a 140 Km de les costes de Sicília. La població, situada ja a la banda de l’oest, es diu El Haouaria. Travessem el carrer principal i arribem al restaurant Les Grottes, amb vistes superbes. La carretera davalla un parell de Km fins arribar a les coves. Al fons, dues illes: Zembra i Zembretta.

El Haouaria

Visitem les pedreres de Char-el-Kebir. Quan els romans hi arribaren, 3.500 presoners van treballar per ells, arrancant pedra per construir edificis com l’amfiteatre de El Djem o les termes de Cartago. Ara n’han quedat unes coves, algunes força profundes, de formes curioses. El dia comença a caure. Més endavant hi ha el poble de Sidi Daoud, un petit port de pesca famós per com cacen tonyines en pla bèstia (col·loquen trampes i els disparen arpons fins que moren dessagnades). El mar es tenyeix de roig. Mala cosa. Bandegem la possibilitat d’acabar de donar la volta per l’altra banda de costa, més escarpada i sinuosa i comencem la marxa enrera. A les cinc de la tarda, a l’abril ja és fosc.

Pedreres de Char el Kebir

Publicat dins de Viatges, Viatges per Àfrica | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

La Cordillera Blanca (Perú)

Publicat el 3 Mai 2007 per Gloria Condal

Som a Huaraz (Perú). En poques hores hem passat del nivell del mar a 3.091 m i em sento fatal. Sort d’uns gots d’infusió de coca… El dia següent marxem cap a Chavin. Paisatge d’alta muntanya. Sol amic. Cims nevats dels voltants. Rius, prats i vaques. Fem una parada per veure la perspectiva de tres cims, el Huandoy, de 6.360 metres, el Huascaran, de 6.678 i el Chopicalqui, de 6.056. La gent viu del camp, del bestiar i de mines d’antracita (que contaminen molt). El riu erosiona de manera habitual el terreny i canvia el curs. Han volgut edificar cases o ponts, que després han anat a l’aigua. Per què entestar-nos en canviar la natura? Ens aturem per veure de prop un grup d’alpaques. Les vaques no donen gaire llet perquè els prats on pasten són molt secs. Ens estem movent entre els 3.500 i els 4.000 metres.

Glacera Pastoruri

Passem pel llac de Querococha; es veuen els nevats del fons i l’erosió de la pluja. A 4.200 metres hi ha el tunel de Cahuish; un cop passat, ja som a l’altre costat de la serralada Blanca, el callejón de Concuchas. Les muntanyes dels voltants estan aprofitades al màxim, conreades fins gairebé el cim. Catifa de teixits vius i acolorits. Passem pel poble de Machac. Després d’unes cinc hores, arribem a Chavin de Huantar, a 3.145 metres d’altitud, on hi ha les ruïnes de la civilització Chavín, màxim exponent del poder del 850 al 350 aC. La tornada és més dificultosa, pel trànsit. El sol es pon entre núvols. De nou, el meravellós color del capvespre. Miro la puna, típica de la regió, de l’arbust “ichu”. Al fons, un llac. Més endavant, els cims del Pucaraju, de 5.322 metres i el Yanamaray, de 5.237 m.

Pastoruri, a 5.000 m

L’endemà anem al nevado Pastorury. Pel camí observem les mates de ginesta. Arribem a l’entrada del Parc nacional de Huascaran. Passem per una zona plena de “puyas”, que pot arribar a 20 m d’alçada, viu uns cent anys i floreix cada cinc. Més endavant ens tornem a aturar en una font d’aigües gasificades de ferro i sals, el Pumapacupa. Del terra brolla un doll d’aigua fangosa. Ens aturem en una esplanada. Al fons, veiem el glacial Pastorury. En la direcció oposada, el cim de Muru Raju. Un rètol indica l’alçada: 5.000 metres. Qualsevol acte significa un esforç titànic. Caminem lentament i quan arribem al gel, parem, fotografia i volta enrera. No portem equip adequat i no podem més! Un grup agosarat enfila cap amunt. El cim és a 400 metres. Vaig baixant lentament, guaitant el nevat del Muru Raju, els rierols d’aigua gelada que baixen del glacial, les muntanyes pelades, la gent amb qui em creuo pel camí… No sé per què, em ve la imatge d’un entrepà de xoriço i quan arribo a l’esplanada de baix és el que voldria menjar. Però no. Vaig a una paradeta i demano un “choclo”, que és una espiga de blat de moro amb formatge calent. Me’l menjo asseguda en una banc i una taula de fusta, que tenen al davant com si fos un bar. El disfruto assaborint, alhora, el paisatge. Mai havia arribat tan amunt.

Publicat dins de Excursions, Viatges, Viatges per Amèrica | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

El llac Titicaca

Publicat el 3 Mai 2007 per Gloria Condal

El llac Titicaca està situat a 3.820 metres d’altitud. Hi anem des de Puno. Llueix un bon solet damunt les teulades blanques. El llac té una superfície de 8.200 Km2 (fa 170 Km de llarg i el fons pot arribar a uns 250 metres.) La meitat pertany al Perú i l’altra a Bolívia. El nom ve de titi, que vol dir el déu puma i caca, la chinchilla. Naveguem amb una barca dels nadius de Taquile, vella, a velocitat mínima. El guia ens dóna un bon grapat de fulles de coca per mastegar. A la riba hi ha moltes algues verdes, anomenades llentilles, que utilitzen d’abonament. Parem en una illa artificial flotant, dels Uros, reduïda i construïda damunt d’arrels de totora, una mena de palla. La primera sensació en trepitjar-la és de fals moviment. Hi han construït unes quantes cabanes; unes dones estan preparant el dinar; el combustible que fan servir també és totora. Viuen dels tubèrculs i de la pesca i per fer-se el sobresou, venen teixits. Compro uns dibuixos fets per nens; el pare em diu: el meu fill, el meu fill n’és l’autor. No parlen castellà sinó aymarí.

Llac Titicaca

Continuem viatge cap a Taquile, una illa natural. El camí és llarg. Quan hi arribem, desembarquem per la part del darrera. La pujada fins a dalt, on hi ha el poblet, és cansada però ens han dit que si el desembarcament és pel davant, és molt pitjor. Qui més qui menys mastega coca. Pel camí, el guia arrenca d’una mata una herba de fulles verdes i petites, molt olorosa. Diu que l’aspirem profundament i que ens ajudarà a respirar, i és veritat. Es diu muño i és una mena de menta que t’obre els narius. Les cases, d’adob, tenen el sostre d’uralita blava. Estem a 3.900 metres. A Taquile tenen un alcalde molt actiu. L’any 1983 va anar, amb un grup, a París, convidats pel govern francès. És difícil imaginar aquells homes i dones, vestits d’aquella manera, passejant pels Camps Elisis. Més endavant l’home va aconseguir que el seu govern fes un centre de salut i una escola; els han promès plaques solars. Pels carrerons, veus els homes amb quatre agulles de fer mitja penjades del coll, teixint tranquil·lament. Només els homes. Fan mitjons, guants, bufandes, bosses i jerseis. S’han organitzat en cooperativa i a la placeta del poble han obert dues botigues on cadascú porta els objectes fabricats i es venen al preu acordat per tots; després es reparteixen els guanys. Els 1.700 habitants parlen quechua. Els homes van vestits amb pantalons negres, una faixa ampla, una camisa i una armilla curta. Duen un barret al cap. Les dones porten faldilla pompom (les casades, més discretes; les solteres de més coloraines i amb boles). Hi ha algunes cases que serveixen menjars. Funcionen amb alguns generadors. Els taquilenys accepten gent a dormir, amb el sistema de “B&B”. Ara estan construint un alberg.

Després de dinar marxem. No és bo sortir tard perquè la temperatura pot baixar molt quan el sol s’amaga i creixen ones més altes que les de qualsevol mar. Baixem ràpidament els 530 graons fins arribar a l’embarcador del davant. M’hauria agradat quedar-me més a l’illa, parlar amb la gent, passejar-hi, dormir-hi… Les ones comencen a empènyer la barca. Hi ha moltes més illes, com la d’Amantaní, però no arribem a tot. Fa sol però el vent és fred. L’indi Francisco, l’alcalde, aprofita el viatge per venir amb nosaltres i ens ensenya orgullós els àlbums de fotografies durant el trajecte. Quatre flamencs roses ens fan una exhibició de dansa contemporània. Quan entrem a la badia, després de les penínsules, les onades són més païdores. Hi ha alguns ànecs, algun de coll llarg. Cap a quarts de sis de la tarda arribem de nou a Puno. Una garsa volta per les branques de totora que creixen als voltants del llac. El sol s’acaba de pondre.

Publicat dins de Viatges, Viatges per Amèrica | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

El Machu Pichu

Publicat el 3 Mai 2007 per Gloria Condal

Agafem el tren a l’estació de Cuzco. Com que la pujada és molt forta i la via no podria tenir tant pendent, puja en forma de zigues-zagues. Va uns quilòmetres endavant, s’atura i de cop, el que era el cap és la cua i a l’inrevés. Així anem fent fins a l’estació d’Ollaytamtambo. Multitud de venedors ofereixen begudes, fruites i productes fets amb llana. Passem per una ampla vall solcada pel riu. Centenars de mates de ginesta groguegen el paisatge. Es pot veure el cim Verònica,nevat. Al km 88 el tren s’atura i baixen excursionistes. Aquí comença el camí de l’inca pels que volen arribar al Machu Pichu a peu. Seran quatre dies durant els quals hauran de recórrer uns 80 Km. Finalment, arribem a l’estació de Puente Ruinas i pugem a un bus que comença a enfilar una carretera polsosa plena de revolts, fins que arribem a l’entrada del Machu Pichu.

Machu Pichu

Per moltes fotografies que s’hagin vist, la vista inicial supera tots els audiovisuals. De pell de gallina. Lloc inaccessible. Paisatge superb d’una extensió grandiosa de ruïnes envoltades per cims nevats. Som a 2.400 metres d’altitud i el sol escalfa de valent. Comencem el recorregut per la immensa ciutat. Tot el recinte, que fa 5 Km2, té forma de puma. Calculen que hi devien viure un miler de persones, la majoria dones, pels esquelets que hi han trobat. Els inques arriben de Bolívia l’any 1100 dC. És una civilització breu: duren uns 120 anys. Són dèbils a causa de les permanents guerres civils i l’arribada dels espanyols; l’últim inca rebel va ser Tupac Amaru, assassinat el 1572. Pugem fins a dalt de tot, a la caseta de control, i anem baixant cap avall tenint en compte la gran divisió entre la part alta, destinada al culte i als sacerdots i la baixa, destinada als artesans. Està edificat en roca granítica. Anem al Temple de la lluna, que té finestres obertes i tapades. S’hi pot fer el so de l’om, que ressona. Veiem el santuari amb la pedra de ritual de transmissió d’energia. Anem al Temple del sol (tants anys després d’haver llegit el llibre de Tintin…) que té dos cercles d’aigua que el reflecteixen. Veiem la casa del sacerdot, inclòs el bany i tombes inques en la roca… És interessant el sistema de recollida de l’aigua, les cases dels artesans, la gran explanada central… Fem un descans per menjar els entrepans que hem comprat i després continuem cap al Pont de l’Inca. Té una pujada dura, per escales, fins que es divisa una altra vall, superba. Després ja és més pla. Al fons es divisa el riu i un poble, Aguas Calientes, on pernoctarem a la nit. El paisatge és una mica tropical però empolsegat: bromèlies, orquídies, flors de pasqua, falgueres… tot fa olor d’herba humida. Arribem al pont però no es pot passar més enllà. De nou al recinte, l’acústica és genial. Agafem l’últim autobús cap a Aguas Calientes.

Dormim en un hostal i l’endemà ens desperten a les 4 per tornar al Machu Pichu a veure la sortida del sol. El camí se’m fa llarg i se’m tanquen els ulls. És ben fosc. Al cap de mitja hora arribem a l’entrada. Clareja. No hi ha gent. Pugem de dret al Temple del sol i la pedra de l’energia. Els cims nevats de l’oest, Sant Miquel, reflecteixen el sol que comença a sortir però nosaltres encara no el veiem per l’alçada dels pics de l’est. Fred. Emoció intensa. Tinc el privilegi de ser aquí, gairebé a les portes del cel, voltada de pics (al nord el Huayna Picchu i el Uña Picchu i al sud el Machu Picchu). Surten els raigs de llum de l’est. Silenci. Sensació de grandiositat. Solemnitat. El pic de l’oest, el Putucusi, cada vegada reflecteix més llum, que es va estenent a les muntanyes properes. Tot va canviant de color. Del rosa passen al blanc de la neu, del gris al verd. A la fi, apareix el sol. Ha nascut un nou dia i amb ell un fet que no es repetirà més: veure-ho al Machu Pichu. Uns quants del grup pugen al cim del Huayna Pichu i un altre grupet pugem pel camí de l’inca fins a la Porta del sol, el Inti Puku. A mesura que pujo vaig veient la gran esplanada del recinte. Tot el conjunt es va fent petit mentre el cor bombeja la sang necessària que li cal al cos per continuar respirant. A mig camí trobem unes ruïnes. Parada obligada per agafar aire. Arribem a dalt de tot. Des d’allà es divisa una altra vall per on transcorre el camí de l’inca. Arbres, plantes… vegetació intensa. La gent que fa tot el recorregut ve per aquí. Passen uns portadors, carregats com burros i a velocitats siderals. Quan baixem, em quedo una bona estona sola, ajaguda damunt la gespa, en un racó. El sol crema. És l’hora dels records, dels buits i les tendreses.

Vegeu aquest vídeo de National Geographic:

https://www.youtube.com/watch?v=nK3-GEL5jCY

Publicat dins de Viatges, Viatges per Amèrica | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Capadòcia

Publicat el 1 Mai 2007 per Gloria Condal

Ürgüp és un poble de 13.000 habitants; ens allotgem a l’hotel Asia Minor, una antiga casa greco-otomana excava a la roca. A l’horitzó, el volcà Erciyes Dagi (Argeus), responsable principal, juntament amb el Hassan Dagi, de la singularitat de la geologia de Capadòcia.

La vall de Göreme és un triangle màgic format pels pobles d’Ürgüp, Göreme i Avanos. Estava habitat per troglodites de fa segles, però va ser sobretot a partir del IV, quan Constantí fixà a Constantinoble la capital de l’imperi i quan va començar a estendre’s el monaquisme, que van proliferar les ermites i monestirs. Els cons gegants, alguns de més de trenta metres, eren com gegantines caputxes que semblaven fetes a mida per acollir a la seva base àmplies coves dedicades al culte. Durant tota l’època bizantina es van construir més de 400 esglésies i fortaleses inexpugnables a les roques més altes contra els atacs enemics, com la d’Uchisar, o es van excavar laberíntiques ciutats molts metres sota terra. El resultat és una barreja de paisatge desbordant amb habitacles humans.

A Göreme es poden visitar les capelles que formen el que anomenen “museu a l’aire lliure”. Avanos és el poble dels artesans. A Çavusin veiem cases troglodites abandonades. A les Vinyes de Paixà hi ha vinyes (sistema de rec per l’aigua que queda a les plaques calcàries de sota). Un altre dia baixem cap al sud. Aturada a Cemil, i continuem fins al monestir de Kesliç. L’home que se’n cuida està fent te sota un gran albercoquer d’on pengen uns fils que li fan d’antena de la ràdio. Té un albercocs escampats, assecant-se. Ens convida a seure amb ell i ens explica que hi treballa des de fa cinc anys. Cultiva un hort que ja tenia el seu pare. Ens mostra un llibre escrit en grec sobre el monestir i ens ofereix postals dels frescos. Sap viure, aquest home, en aquest racó de pau i d’albercocs…

Arribem a la vall de Songali, estreta, amb un rierol al mig i vegetació, bàsicament, pollancres i albercoquers. El poble és un lloc míser i pobre. Un home jeu sota un arbre. Una dona, en un racó, mira l’infinit. Uns nens juguen a no sé què. Entre les velles cases hi queda un forn col·lectiu. Les dones fa un temps es van agrupar en una cooperativa i a l’hivern fan nines de drap que intenten vendre als pocs turistes que s’hi acosten. Ens apropem a una placeta. Totes corren cap a unes parades, la majoria tapades amb draps o plàstics. Llavors ens criden des d’allà per vendre’ns la mercaderia. Nosaltres passem de pressa, sense gosar mirar-les, furtives. Soles de nou, les dones tornen a tapar les parades i s’ajeuen sota un albercoquer. A veure si la propera vegada hi ha més sort i arriba algun turista comprador. De tornada, ens aturem en un petit llogarret per comprar xapates; entrem al forn: dones amb mocador del cap, suades i amb cara congestionada, enfornen fileres de xapates. Ens diuen que trigaran a tenir-los un quart d’hora. No ens veiem en cor d’esperar. Les deixem allà, amb aquella calor asfixiant.

Parades a Taskinpaça i a Mustafapaça. L’endemà visitem la ciutat subterrània de Kaymakli i després la Vall d’Ihlara, Al vespre, a Ürgüp, el nostre guia ens porta a casa la sogra, a conèixer la promesa. L’endemà volem en globus, un final adequat per veure la sortida del sol.

Urchiçar

 

Publicat dins de Viatges, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Alexandria

Publicat el 1 Mai 2007 per Gloria Condal

Alexandria (Egipte) no forma part dels circuits habituals turístics, per això hi vam anar pel nostre compte, amb tren des de  l’estació de Ramsés, del Caire, en un comboi que no s’atura enlloc fins arribar-hi, on fa una primera parada (però no baixem fins a la segona, al centre).

Casa de Kavafis

Alexandria ha estat de sempre una ciutat oberta i multicultural. Grecs, francesos, siris, armenis, italians, jueus, coptes… hi han viscut en perfecta harmonia. Des de l’any 1997 s’està renovant profundament, tot i se li nota vellesa i decrepitud portada amb dignitat. Alexandria és un referent literari: la biblioteca que hi havia arribà a tenir mig milió de llibres i manuscrits. Kavafis hi va viure i morir; visitem casa seva. Ell està enterrat en el cementiri grec d’Alexandria.

Bust Alexandre el Gran. Al fons,Biblioteca

L’antic far feia 141 m, uns tres metres més que la piràmide de Keops. Ens l’imaginem. Passegem fins a la biblioteca nova, un perímetre cobert per 4.200 blocs de granit d’Assuan gravat amb alfabets de tot el món. Un gran cúpula. Set nivells de pisos diferents que poden guardar fins a cinc milions de llibres (ara n’hi ha uns 200.000). Entrem a la sala de lectura, on caben 2.000 usuaris alhora, pel nivell tres o quatre. Taules i cadires nobles. Hi ha estudiants treballant, inclosa una noia amb burka.

Biblioteca d’Alexandria

Alexandria fou també la pàtria Hypatia, filla de Teó, el responsable del Museion. Matemàtica, astrònoma i filòsofa. Guapa i llesta. L’acusaren d’heretge i bruixa. A la primavera del 415 una banda de monjos cristians la van segrestar, torturar i mutilar i van llençar els trossos del seu cos al foc.

Dinem al restaurant la Baguette, del Centre cultural francès, al carrer Nabi Daniel, una magnífica troballa. Veiem les ruïnes romanes i passegem; ens encanta el concepte de vida al carrer, de comprar i vendre, de badar… Parlem molta estona amb el propietari del cafè Saïd, al carrer Lasahafa, molt a prop de l’hotel Marhaba, un home encantador. Tornem per la cornisa i ja fosc, anem a l’estació a agafar el tren. Moment de tancar els ulls i de pensar en una altra dona lligada a Alexandria, Justine, de Lawrence Durrell del Quartet d’Alexandria. I en George Moustaki, un altre ciutadà alexandrí, lluitador de la llibertat. I ens ve al cap el llibre La vieja sirena, de José Luis Sampedro, a través del qual coneixem una època llunyana de la història de la ciutat.

Alexandria. Sopar de Ramadan

A la vora del Mediterrani, durant anys, gent molt diferent compartien els seus descobriments i déus, fins que arribà algú que els negà, dient, a més, que només n’hi havia un de bo, el seu.

Que continuï viu l’esperit obert d’Alexandria!

Hotel Metropol. Alexandria

Publicat dins de Viatges, Viatges per Àfrica | Etiquetat com a , , , , , , | 2 comentaris

Castellserà als anys quaranta

Publicat el 26 Abril 2007 per Gloria Condal

Castellserà. L’Urgell

Vaig marxar del poble joveneta per anar a Barcelona i només hi he tornat en ocasions esporàdiques, però tinc records clars i nítids de la meva infància i jovenesa en aquell petit poble que s’ha convertit en un lloc on ara hi viuen més d’un miler de persones.
Us parlo dels anys quaranta del segle XX. Llavors érem molt pocs, vivíem del camp, de les fruites i del bestiar. Nosaltres érem set germans i tant el pare com la mare treballaven dur per sortir-se’n i ho feien prou bé!

Castell del Remei. Llac. L’Urgell. Foto: gloriacondal

Anava a escola al castell del Remei, on hi havia una comunitat de monges dominiques que es dedicaven a l’ensenyament. Hi anàvem a peu i això ens permetia mirar, observar i fer el que podíem tant d’anada com de tornada. Un cop vaig fer una redacció sobre la primavera i parlava del blat i dels fruiters.

Acostumada a la plana d’Urgell, la primera vegada que vaig anar a Andorra, em vaig quedar bocabadada: la terra no era plana a tot arreu! No sé com no s’angoixaven, aquella gent, amb tanta muntanya a banda i banda. Jo, acostumada a tenir aire per tots els voltants…

Al poble hi havia l’església parroquial, dedicada a Santa Magdalena, un antic magatzem anomenat la Panera, fundat per un abat de Poblet i una creu de terme, per indicar als caminants que estava entrant en un poble de bona gent. El 20 de gener celebràvem Sant Sebastià i pel maig honoràvem la Verge del Roser. A principis de setembre, és clar, teníem la nostra festa major, com a tot arreu.

Castellserà. Coca de recapte. Foto: gloriacondal

La postguerra va ser dura però no recordo haver passat fam ni privacions especials. La família era una mena d’entitat autònoma que fabricava i tenia una mica de tot i així ens autoabastíem. En temps de guerra els pares havien amagat un capellà i se’n van sortir pels pèls, i també havien ajudat els soldats que havien vingut a parar al mas, fossin del cantó que fossin.

El castell del Remei ara és famós per la qualitat dels vins. La família Cusiné, l’any 1870, va fundar un celler i va ser un referent del vi de l’Urgell durant anys; després, els Girona han innovat i la qualitat dels seus vins és coneguda arreu. També hi ha un restaurant, on he anat amb la família alguna vegada. Un cop vaig demanar als capellans que hi ha a l’antiga escola que em deixessin entrar; em va fer il·lusió reveure les antigues aules, capella i passadissos. Ara hi ha una congregació amb nois disminuïts.

M’agrada retornar-hi de tant en tant, veure els arbres fruiters, parlar amb la gent, dinar al castell del Remei o comprar-hi un bon vi. Però, sobretot, m’agrada veure la plana, aquella extensa terra que no s’acaba mai i a mi em semblava eterna.

Ara sé que al món hi ha límits, però els records poden ser infinits.

Publicat dins de Vivències | Etiquetat com a , | 4 comentaris

Amezketa

Publicat el 24 Abril 2007 per Gloria Condal

 

Amezketa. Casa rural

Amezketa. Casa rural

Hem estat uns dies en una casa rural d’Amezketa, a sota mateix del Txindoki (monte Aralar), a prop de Tolosa (Guipúscoa).

Txindoki

Txindoki

Pau, calma, silenci, ovelles en època d’esquilar, pujada al Txindoki en un dia boirós, cavalls i vaques que pasten… i la gent de les botigues, del carrer, de tot arreu, amable.

Bens bascos

Bens bascos

Ple de catalans, ens deien. La imatge que ens volen vendre, com tantes vegades, de país en violència contínua, d’encaputxats i crits… no és certa. Tan sols, en molts pobles, una corrua de gent amb una pancarta i penjats de molts balcons, pancartes que reclamen en retorn dels presos bascos al seu país, condició que no sembla tan difícil sobretot si es pensa en rebaixar la tensió política.

Ens ha semblat que, com sempre, els polítics van per una banda i els pobles, per una altra més amistosa, menys violenta, més de compartir txikitos i formatges d’Idiazabal.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , | 1 comentari

Hospital de Sant Raphael a Bagdad

Publicat el 4 Abril 2007 per Gloria Condal

Hospital Saint Raphael Baghdad

L’Hospital de St. Rapahel de Bagdad el porten una desena de monges catòliques, de nacionalitat iraquiana, de l’ordre Germanes de la Caritat Dominiques de la Presentació. La fundadora de l’ordre era una monja francesa i elles es varen establir a mig Orient a meitats del 1800.

La seva situació és molt dura, de patiment i un dolor constant. Viuen en la incertesa d’un dia a dia cada cop més dur. Una de les monges explica que la setmana passada una mesquita que tenen al costat de la seva casa de família va esclatar. De fet, ara ja no s’atreveixen a sortir de l’hospital; si no és en cas d’extrema necessitat, ni trepitgen el carrer.

Hospital S. Raphael Baghdad. Incubadores

L’hospital de Sant Rafael està obert les 24 hores, l’únic en tot Bagdad obert de nit (és el lloc on es va atendre en primera instància al periodista gallec Xosé Couso quan li van disparar soldats nord-americans.) A l’hospital s’atenen els ferits que hi arriben, de tots colors i creences.

Hospital S. Raphael Baghdad

Molts metges, els que han pogut, ja han fugit de l’hospital. La situació és dramàtica, però mentre l’hospital continui en peu, un grup de gent procura ajudar-les a través la tramesa de fàrmacs, ja que tenen dificultats de proveïment o els medicaments que els arriben de Síria són de baixa qualitat, o els els roben etc. L’objectiu és trametre fàrmacs, espaiant els subministraments amb el suport d’Action MEDEOR d’Alemanya.

Hospital Saint Raphael Baghdad. Iraq

Per saber més, connecteu amb http://www.compromesos.cat

Publicat dins de Món àrab, Solidaritat | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari