Visita a la plana d’Ancosa, al sud de l’Anoia i vorejant el Penedès, amb predomini de pins, roures i alzinars, per visitar les restes de l’antic convent, el pou i el roure monumental amb el paisatge de fons de les vinyes i les muntanyes de Montserrat
La Llacuna. Anoia. Foto: gloriacondal
La Plana d’Ancosa va ser cedida pels comtes de Barcelona als monjos cistercencs de Valldaura, que s’hi van instal·lar l’any 1155. En un indret situat a 712 m d’altitud s’inicià la construcció d’un recinte monàstic però les obres es van aturar i es va alçar una gran granja depenent de Santes Creus. Aquest espai va estar ocupat per famílies pageses fins al s. XV quan va ser abandonat definitivament, però a pocs metres s’hi construí una masia fortificada que va estar habitada fins a mitjans del segle passat.
Casa d’Ancosa. Foto: gloriacondal
El pou, construït amb pedra seca, servia per a l’abastament del conjunt, però en van tenir prou. Es troba a pocs metres de la casa d’Ancosa, fa 9 m de fondària per 3 de diàmetre i la part superior està coberta per una volta molt treballada.
Pou d’Ancosa. FOto: gloriacondal
Uns 300 m més endavant hi ha el Roure d’Ancosa d’una alçària de 20 m i un perímetre del tronc de 4 m i mig. És un magnífic exemplar de tronc ample on s’acumula aigua que es feia servir les nits de sant Joan per protegir els infants dels mals.
La visita es pot completar amb una volta el nucli antic de la Llacuna, la pujada al castell de Vilademàger, les pintures rupestres de Valldecerves o la visita a una de les més de trenta fonts del poble.
La importància de dir no. A Grècia tenen uns quants NO importants. Ara celebrem el que anomenen Επέτειος του Όχι.
El 28 d’octubre és festa nacional i celebren el Dia del Oxi, el dia que van dir NO al feixisme. Era l’any 1940 i manava el dictador Metaxas. A Itàlia manava Mussolini. I, de dictador a dictador, l’italià va dir al grec: escolta, m’interessa apoderar-me del vostre país. I el grec, que per molt dictador que fos era grec, li va dir: em sembla que al meu poble no li agradarà. I no va caldre cap referèndum. L’ambaixador italià a Atenes anunciava que les tropes italianes atacarien Grècia. Així va començar una guerra que va durar fins el març del 1941. Estaven en plena Segona Guera Mundial i un mes després que sortissin els italians van entrar els alemanys. A aquests va ser més difícil fer-los fora. Una cantant grega, Sofia Vebo, va popularitzar una cançó, παιδιά τους Ελλάδας, παιδιά, per animar els soldats que anaven a defensar el país al front d’Albània.
La vigília del dia vam anar a Kardámila, Xios, on després de fer un recordatori històric amb les veus de dones, una al teclat i l’altra relatant els fets, es va iniciar la desfilada per tot el poble amb torxes. Gent gran i mainada cridaven un únic crit: OXI. A baix a la platja i dalt la muntanya, dos grans focs amb tres lletres: OXI. L’endemà de bon matí, camions de l’exèrcit (hi ha petites casernes en diferents punts de l’illa), es reunien a la capital per fer la desfilada militar. En uns moments de molta tensió per les pretensions annexionistes de Turquia, treuen pit. Al nostre poble, Lagkada, es va fer un homenatge als caiguts.
Ano Kardamila OXI 2021. Foto gloriacondal
Aquest no és l’únic NO dels grecs. El 1924 Grècia es va treure de sobre la monarquia que venia de la constitució del país, però el 1935 es va restaurar. L’últim rei va ser Constantí, germà de Sofia, que es casà amb Juan Carlos de España. Era l’any 1974, quan van dir NO a la monarquia i es declarà la Tercera República. El rei i tota la família van haver de fugir.
El tercer NO que recordo és més recent, el juny de 2015, quan el primer ministre Alexis Tsipras (SIRIZA), va fer un referèndum preguntant al poble grec si acceptava les condicions que imposava Europa pel rescat del país. Va sortir OXI, però finalment van acceptar les condicions. O sigui, que van tenir referèndum i no els va servir de res.
Referendum OXI 2015
El gran poeta Kavafis també parla del NO, d’aquell no que, en contraposició al Sí, ens complica la vida per sempre més. Hem pujat a casa dels amics a dinar i mentre ens menjàvem un plat de pasta genial, al televisor vèiem les desfilades militars. Un amic alemany i jo intentàvem explicar-li que a nosaltres, això dels exèrcits, no ens agrada gens, i m’ha vingut al cap aquella cançó de Brassens que cantava Paco Ibáñez:
Cuando la fiesta nacional Yo me quedo en la cama igual, Que la música militar Nunca me supo levantar. En el mundo pues no hay mayor pecado Que el de no seguir al abanderado
Οχι στα βουνα, καστρο Γριας. Καρδαμηλα. Χιοσς 2021
… però el grec deia que dia sí dia també -i ho podem certificar- els avions turcs sobrevolen l’illa i fan caure les copes i plats de la vaixella de l’armari, i això posa molt de mal humor.
Hi ha gent que no viatja amb avió perquè els fa por, altres, per prescripció mèdica, altres, per convenciment. És el cas d’un amic nostre que fa uns anys va decidir anar a Grècia… amb moto. Convençut que no hem de contaminar més el planeta -i els avions contaminen molt- ha fet d’aquest sistema la manera de viatjar
Camins per Grècia. Foto: gloriacondal
Com que fer la ruta sencera de Barcelona a Atenes per carretera seria molt llarga (uns 2.700 km), combina moto i vaixell. L’itinerari és el següent: surt del port de Barcelona amb un ferri cap a Civitavecchia, Roma (una nit). D’allà va amb moto fins al port d’Ancona (300 km). Allà agafa un altre ferri fins a Patras (23 hores). Altres vegades ha anat fins a Bari (uns 500 km) i d’allà amb ferri a Durres (Albània), però també es pot saltar a Igoumenitsa o Patras. De Patras va amb moto fins Atenes (210 km). I des del Pireu va a la illa que ha decidit (comptem unes 8 h). Cal quadrar els bitllets, però el temps total pot anar entre 4-6 dies.
Gorja de Kampia. Xios. Grecia Foto: gloriacondal
L’amic va estar uns dies a Xios i va anar bé això de la moto, només va caldre buscar algú que ens deixés un casc d’acompanyant. Calia esperar que no plogués, perquè amb el canvi climàtic, ara a Grècia pot ploure més del previs, i protegir-nos del vent si anem a la platja. A més de la bossa amb la tovallola i el banyador, calia anar ben calçat i abrigat. Teníem la veïna xafardera ben confosa. I també calia vigilar les cabres, n’hi ha moltes i al capvespre solen retornar, per carretera, als seus caus. Un amic nostre alemany que passa temporades aquí, anava amb moto, se li va creuar una cabra negra i amb la foscor la va veure just que la tenia a sobre. El van portar a l’hospital de l’illa, i a través de l’assegurança mèdica el van repatriar a Alemanya amb cotxe, perquè tenia la vista afectada i no li recomanaven volar. Des de llavors va jubilar la moto.
Les cabres també circulen per la carretera i sempre tenen prioritat. Foto: gloriacondal
Si anem a alguna platja de la costa est, també cal vigilar el mòbil, perquè trobem sovint missatges de: “Benvinguts a Turquia”… llavors les condicions econòmiques canvien i les sorpreses a les factures són habituals. Però gairebé sempre arribarem a alguna cala meravellosa com la d’Agios Isidoros. Un any, el dia que celebràvem el sant del patró de la capella, vam conèixer un home de Sikiada que viatjava sovint al Maresme. Coneixia Mataró, Canet, Arenys… Ens va explicar que durant molts anys comprava mitjons Condor i els venia a Xios. Ara ja està jubilat però fa uns anys, la majoria de gent de l’illa portava mitjons catalans. No com ara, que tots són tots xinesos.
Amb moto per Grecia. Foto: gloriacondal
Tornant a la moto. Deia l’amic que a veure si la seva néta s’anima a venir l’any vinent. Tenim una edat que no ho podrem fer gaires anys més això d’encavalcar-nos sobre la bèstia!
La Mediterrània ens dóna platges de somni, ho sabem.
A Grècia ho vivim sovint.
Platja de Mersinidi. Xios. Foto: gloriacondal
A la platja de Mersinidi, on van arribar els refugiats de Síria l’any 2015, fa unes setmanes van a banyar-se un grup d’adolescents (no hi ha cap nena) amb una monitora. Saltaven de les roques a l’aigua sense cap por, i és que això no deu ser res comparat al que van viure. Han passat 6 anys, viuen en un camp de concentració a pocs km i no tenen cap perspectiva de futur. Tanmateix, fa il·lusió veure’ls feliços, ni que sigui per una estona.
Platja de Glaros. Xios. Foto: gloriacondal
De fa uns anys, el govern de l’illa va decidir fer concessions a joves perquè es fessin càrrec d’algunes cales boniques. A canvi de mantenir-les netes i cuidades, ells posaven para-sols i gandules, un bar, i cobraven el servei. Però quan consideren que la temporada acaba, a finals de setembre, ho treuen tot i la cala torna a quedar verge. És el cas de la platgeta de Glaros, en un racó privilegiat sota una pedrera, d’aigües turqueses, que ara tornem a tenir a la nostra disposició tal com és. Com totes les platges de l’est de l’illa, és molt propera a la costa turca, i el senyal d’internet hi arriba potent. A la que hi ets, t’arriba al mòbil un SMS de benvinguda a Turquia. Alguna vegada no ens hi hem fixat i hem “llepat”!
Platja de Traxili. Xios. Foto: gloriacondal
A la costa oest de Xios hi ha la platja de Traxili, amb un turó en forma de peninsuleta coronat per una torre de guaita reconstruïda. Quan hem arribat a la platja no hi havia ningú. Aigües turqueses i planes ens convidaven a entrar-hi, i ho hem fet. En tornar, ombres sota verds ens han protegit. Després, caminant cap a la torre, ens hem fixat en les desenes de plantes de caramuixa o albó. Ells en diuen ασφοδελος.
Vaques a la platja de Traxili, Xios.Foto: gloriacondal
A terra, algudes cagades grans, pel tamany, de vaca. Quan hem pujat a veure la torre, al principi del camí, amagades sota unes ombres, les hem vistes. Quan hem baixat, n’hi havia un bon grupet a la platja, tocant l’aigua. Algú pot pensar que s’ha perdut la imatge de platja idílica. En algunes illes ens ha passat d’arribar a una platja de que lluny vèiem fantàstica i en arribar-hi, trobar-la plena de cagades de cabra, de manera que no sabíem ni on posar la tovallola. Elles havien arribat primer. En el cas d’avui, les vaques només ocupaven un racó de platja, deixant per als humans, una gran part. Això sí, a la foto que pengem a Instagram només hi posarem la part bonica, no fos cas que l’Oficina de Turisme de l’illa pensés que volem espantar els turistes.
De les platges també han desaparegut les casetes per canviar-se la roba; els grecs són molt pudorosos i les fan servir molt; ara no els queda més remei que embolicar-se amb la tovallola i fer múltiples gestos per no ensenyar el cul.
Havíem quedat que parlaríem de la gent grassa, però ens ha sortit això!
Vivim en una casa a Lagkada enmig d’una petita vall que va a parar al mar. Hi predominen les oliveres, però també hi ha xiprers, magraners, figueres, llimoners… i terebints
Del terebint pistacia terebinthus en diem llampuga, arbre de trementina, garrofer bord, noguerola… Del terreny del costat en puja un (aquí en diuen τσικουδιά). És d’una alçada de més de dos pisos i creix sense parar. Un parell de dies després d’haver arribat, va venir un home, amb la mestressa, per tallar les branques més properes a la nostra balconada perquè hi passen els ratolins des de baix, no és la primera vegada. Ens vam fixar que a la part de la branca tallada s’hi va fer un cercle de gotes brillants al voltant, com si fossin llàgrimes.
Terebint. Lagkada. Xios.Foto gloriacondal
Al sud-oest de l’illa hi ha 21 pobles que produeixen màstic (pistacia lentiscus, varietat chia). Se’l coneix des del temps d’Heròdot i ha estat cobejat de sempre per les propietats que té. Es produeixen unes 170 tones anuals i es recull 3 cops l’any (el setembre és un dels moments). Es fan petites incisions al tronc i a les branques i en raja una resina de la qual se n’obté goma, medicaments, licor, dolços, melmelades, pasta de dents, vernís, etc.
Arbres de mastic. Xios. Foto gloriacondal
L’estudiós asturià Pedro Olalla cita el metge i botànic espanyol Pedro de Urdemalas, que l’any 1555 escrivia: “Xíos és el paradís terrenal. No hi ha a València ni a Plasència fruiters tan macos i abundants com els d’aquest autèntic verger. El Gran Turc ha provat d’emportar-se els arbres als seus dominis, però allà no prosperen. El màstic és una moneda; en aquesta illa, la llibertat dels genovesos es compra amb la llibertat dels grecs”. Així, el màstic fou monopoli dels soldans durant l’ocupació turca, fins el 1912 i els habitants salvaren la pell en totes les invasions perquè calia que continuessin la producció. Han provat de sembrar-lo a altres llocs de l’illa, de Grècia i del món i l’arbust creix i viu, però no fabrica la resina màgica.
resina de mastic. Xios. Foto gloriacondal
També hi ha vinyes, poquetes, i fan la verema el setembre. Vam pujar un dia a l’hort dels nostres amics, a Lagkada, a ajudar. Tenen les vinyes a dalt de tot, amb vistes fantàstiques a les illes Inousses i a la costa turca. Entre el que vam collir allà i el que vam agafar de la gran parra de la caseta, vam fer uns 140 kg en un matí. L’endemà ells van seguir el procés, tenien la premsa i la resta d’aparells per continuar la feina, tot molt casolà, com el vi que sortirà, que coneixem d’altres anys, dolç i potent.
A la muntanya d’Amani, al nord-oest de l’illa, hi ha el poble de Kouróunia, amb vinyes, amb una empresa que produeix un vi interessant, ΑΡΙΟΥΣΙΟΣ Α.Ε. Nosaltres hem tastat el “Inántis” (οινάνθης), varietat syrah, molt digne i assequible, però també fan blancs i rosats de diferents categories.
Raïm Xios. Foto gloriacondal
Això és el que regala aquesta terra, a la propera crònica parlarem de per què hem trobat la gent tan grassa. O d’altres coses…
“Què va passar als segles XI i XII al Pallars? Amb la perspectiva de gènere,Joc de Damesexplica que al mateix temps que els homes, les dones hi eren. Van ser governants, empresàries, pedagogues, promotores d’obres, administradores, estrategues militars, negociadores polítiques… i a més brodaven”.
Cristina Simó Espinosa, una de les impulsores de la ruta que fa la visita guiada (consulteu-ho a Ecomuseu)
5–8 minuts
Llucia de la Marca i els seus fills, Artau i Ot
“No és just parlar d’Arnau Mir de Tost com un gran guerrer i no tenir en compte que la seua esposa, Arsenda d’Àger, era una dona poderosa que gestionava terres, sabia llegir i escriure, tenia castells i un aixovar militar amb el qual podia anar a la guerra. La majoria de la gent, explica Simó, queden sorpreses quan els expliquem que una dona del s. XI tenia els mateixos drets que els homes que formaven part del seu llinatge. Els matrimonis de l’època eren contractes civils, i sovint era la dona qui obtenia una posició de poder sobre l’home. “Si tenien fills era més probable que les terres quedessin a nom d’elles que no pas dels seus marits”, explica Noemí Nus, que forma part del projecte. “S’han trobat casos documentats en els quals hi ha senyores que fan signar per contracte que elles poden mantenir relacions sexuals fora del matrimoni sense perjudici de mantenir el contracte en vigor; una clàusula que fins i tot ara ens resulta sorprenent”.
Monestir S. Pere Burgal. EScalo. Vall Aneu. Foto: gloriacondal
“Una de les proves més clares del silenci al qual hem estat sotmeses les dones és la història dels escacs d’Àger: és cert que van ser propietat d’Arnau, però els va heretar de la seua dona. Era ella qui sabia jugar-hi i va ensenyar-n’hi al marit, és a ella a qui els àrabs li regalen els jocs”, raonen Nus i Simó. En cadascun dels llocs que es visiten s’explica el context perquè es tingui una idea de quan es va construir, qui el va finançar i amb quina finalitat: les comtesses Aldonça Martínez i la mateixa Llúcia fan donacions molt importants al llarg del segle XII per tal de pregar per les ànimes dels parents morts i perquè els àrabs alliberin el marit d’aquesta darrera”.
Portal entrada monestir S. Pere Burgal i Crist interior. Foto: gloriacondal
Mentre al s. XI els àrabs dominaven les terres del sud del Montsec, al Pallars els comtes es barallaven pel poder. Les aliances eren efímeres i molts conflictes acabaven en matrimonis per segellar l’acord. La divisió en dues comarques, el Sobirà i el Jussà, s’origina fa més de mil anys en el conflicte familiar entre el comte Artau I i el seu cosí Ramon V quan es declaren la guerra per veure qui mana. Dura més de quatre dècades, les dones hi tenen un paper important.
Pintures monestir S. Pere Burgal. Foto: gloriacondal
La primera visita, per l’ordre que recomanen, és el monestir de S. Pere del Burgal a Escaló. Cal aparcar a la Guingueta, creuar el riu i pujar per un sender uns 30′.
Arcades monestir S. Pere Burgal. Foto: gloriacondal
L’origen del monestir se situa cap el 859, en temps de Ramon de Tolosa. Entre les baralles dels homes, sobresurt una dona, Llúcia de la Marca, filla dels comtes Bernat i Amèlia de la Marca. La seva germana Almodis s’havia casat amb el comte Ramon Berenguer I de Barcelona, fet que va sulfurar l’àvia d’ell, Ermessenda de Carcassona. Ramon Berenguer va organitzar el casament de Llúcia amb el poderós Guillem II de Besalú, per llimar les enemistats de les dues cases comtals, però aquest no compleix els pactes matrimonials i mor assassinat pocs anys després. El 1058 Llúcia es casa amb el comte Artau I del Pallars Sobirà, vidu, que respecta els acords, molt bons per a ella. Així, signava documents com a comtessa de Pallars al costat del seu home i dirigia els afers polítics i econòmics. Van tenir dos fills: Artau i Ot. El primer va ser l’hereu i el segon, bisbe d’Urgell. Com que el marit havia estat excomunicat per l’Església per haver-los robat a base de bé, un cop mort el 1081, ella fa nombroses donacions perquè la família sigui perdonada, fins i tot tornar l’església de Sta. Maria d’Àneu. Llúcia va governar del 1081 al 1090 i va morir el 1091.
ESglésua Sta Maria Àneu. Foto. gloriacondal
L’església és una construcció de tres naus amb tres absis semicirculars. La capçalera a l’oest és excepcional, amb un absis encarat a la nau principal. De la nau nord es conserven el mur i els arcs que separaven la nau principal de la lateral. Entrem a l’interior per veure fragments de pintures romàniques del mestre Pedret, el més espectacular, la comtessa Llúcia, vestida de negre, a sota d’un dels apòstols, amb un vestit fosc i elegant i portant un ciri. Als seus peus, el nom. Així assegurava el seu poder. També veiem hi ha una talla romànica d’un Crist, molt maca.
L’església de Sta Mariad’Àneu es troba passat el pont que va a la Central Elèctrica d’Esterri. Per fora no sembla gaire cosa, llevat de la mida, que és gran, però un cop entres, tot canvia. Alta, de llargues voltes, recorda un edifici del gòtic civil (el Tinell, la Biblioteca de Catalunya…). Esmentada a l’acta de consagració de la Seu d’Urgell el 819, la part més antiga correspon a l’absis major. Les pintures de l’absis ( XI-XII) són còpia de les originals, al MNAC, amb un fragment de pantocràtor, l’adoració del reis (el blanc tot sencer, en moviment, res de la rigidesa que diuen del romànic), dels altres dos, a l’altra banda, només en veiem els peus. Dominen dos serafins (la categoria major d’àngels), amb moltes plomes i figures d’ulls a les ales (ho veuen tot). A l’esquerra hi ha dos personatges que podrien ser fills de Llúcia, perquè són pèl-rojos, com el seu pare. Es van fer innovacions i la planta va créixer cap a ponent mentre les tres naus interiors s’unificaven en una sola, amb bigues de fusta sobre arcs. Les baranes del primer pis, de fusta, estan pintades de colors blau i grana i a les fustes que donen a baix a la nau, hi ha dibuixos com si fossin mandales.
Església Santa Maria Aneu. Foto: gloriacondal
Castell de València d’Àneu. Sota l’ombra de la petita església dels sants Cosme i Damià de València, la Cristina ens fa una llarga explicació de l’arbre genealògic dels implicats i implicades en la història. Algunes de les coses ja havien sortit en les xerrades del matí. Impossible resumir-ho tot, només dir que va ser un punt d’importància estratègic vital que va patir setges i va acabar derruït. En resten ben poques coses, ho veiem després en pujar-hi. Sí que veiem les enormes bombardes de pedra que hi quedaren i un niu de metralladora dels inicis de franquisme, quan va crear la línia de búnquers i defenses per tot el Pirineu per por a una invasió. Fa un vent que gela l’enteniment i tot el grup tenim fred. Hem estat més d’una hora i mitja de sessió formativa i la visita al castell la fem de pressa i enfredolicats. Acabem així la tercera i última visita del Joc de Dames de les valls d’Àneu. Gràcies, Cristina!
Les informacions estan tretes de les mateixes visites i de diverses fonts escrites: Sapiens, Segre, Raco…
Aprenent històries del Pallars. València d’Aneu. Foto gloriacondal
“Hem perdut una de les columnes del Partenó” Aquest era el titular d’un diari grec a propòsit de la mort del músic Mikis Teodorakis. La primera vegada que vaig visitar Grècia, el 1972, no recordo haver escoltat la seva música, en canvi vaig descobrir una tal Nana Mouscouri i la cançó “Ενα μυθος καθασπο” que vaig aprendre de memòria.
Amb aquesta nota al web oficial de Theodorakis s’anunciava la seva mort (mikistheodorakis.gr)
Teodorakis va néixer a Xios, molt a prop del jardí de la capital, en una casa a pocs metres del supermercat Xara. El seu pare era un alt funcionari, governador, i canviava sovint de residència. El juliol de 1925, quan va néixer, van haver-hi a l’illa 37 morts i 38 naixements, un d’ells, el de Mikis.
Tanco els ulls i recordo episodis relacionats amb Teodorakis:
Era l’any 2000 i em trobava al sud de Creta, a Paleóxora. Un dia vaig agafar una barca per anar a Soúgia a veure les ruïnes de Lissós. Venia un grup de gent, la majoria dones, com sempre, que cantaven cançons de Teodorakis, una darrera l’altra. Em vaig col·locar entre elles i vaig escoltar. Veus, rostres, somriures, molta força… Pell de gallina. No volia que el viatge s’acabés.
El 2016 era a Xios celebrant un Primer de Maig amb la gent del KKE (Partit comunista), del qual Teodorakis n’era membre. Aleshores ja sabia que no canten la Internacional, com nosaltres, sinó diferents cançons de lluita. Érem a la plaça principal de la capital, la mateixa que anys després acolliria els centenars de refugiats de la guerra de Síria. Van llegir un fragment del poema Epitafi de Iannis Ritzos escrit el 1936 en record de 12 treballadors morts a Salònica en una manifestació. El 1959 Teodorakis va musicar el poema. La cançó “On ha volat el meu fill” és el cant de la mare que ha perdut un fill. Escolteu: Πού πέταξε τ’ αγόρι μου. Pell de gallina.
Cartell informatiu davant la casa de Xios on va neixer Teodorakis
Aquell mateix any, des del poble de Lagkada vam anar amb autocar a una trobada de corals al Teatre Kastromina Mikis Teodorakis, als afores de la capital, on se celebrava un festival anomenat Προσφογια σε ήχο μινόρε… (Refugiats en to menor). El nom del teatre és un homenatge al fill il·lustre i des d’allà, aquell dia van vincular la lluita dels refugiats sirians amb la seva pròpia lluita com a refugiats. El 1923 Grècia i Turquia pacten un intercanvi de població i van ser expulsats d’allà prop d’1,25 milions de grecs i de Grècia 500.000 turcs. El record del passat s’ajunta al record del present. Refugiats conseqüència de guerres. Les nombroses danses i cançons gregues s’apleguen en aquest recital que uneix el passat amb el present amb un “no a la guerra”.
A la coral de Lagkada, una part important de les cançons que assagen són de Teodorakis. Són cançons que les cantaires (hi ha pocs homes), senten profundament i canten amb una força que emociona. Hi ha galls, bastants, però allò és vitamina per la lluita diària. Amb elles he cantat a cor què vols i m’he emocionat. La covid no ens permet acompanyar-lo al seu últim viatge com mereixeria, però, a la coral o a casa nostra, mirant el seu mar, serem amb ell per sempre, lluitant per la llibertat.
Les valls d’Àneu són un territori amb alzinars mediterranis i boires d’influència atlàntica francesa. Les roques d’alta muntanya, que a l’alt Pirineu solen ser esquitoses, aquí s’enriqueixen amb calcàries i granits. També hi ha aiguamolls i grans mamífers com el cérvol, la daina i el cabirol, i també l’os bru. Tenim 10 dies i des d’Esterri fem: la ruta a Bonabé, la vall de Gerber i la Mata de València, anem fins Alós d’Isil passant per Isavarre, Borén, Sorpe, Àrreu, Isil. Pugem al llac de S. Maurici, passegem per la m0llera d’Escalarre i recorrem tres espais explicats des del punt de vista de dones: el monestir S. Pere Burgal, l’església Sta. Maria Àneu i el castell València.
Llac de S. Maurici. Aigüestortes. Foto: gloriacondal
La ruta des del darrer pàrquing d’Espot al llac de S. Maurici és de 4 km que es fan en 1:30 h. per dins del bosc. Un altre dia anem a la Vall i estanys Gerber. Cal pujar amb cotxe el port de la Bonaigua fins al refugi i església de la Verge d’Ares des d’on veiem la cascada de Gerber, on anem. El sender surt ‘un petit revolt 1 km abans. Són 10′ caminant pel bosc. Per pujar als llacs, de nou al cotxe, aparquem a la Peülla. Arribar al primer són 3 km i 45’ per un sender de moltes pedres i arrels. L’Estanyolet de Gerber és d’aigües tranquil·les plenes de vida dels nombrosos insectes que hi pul·lulen, sobretot libèl·lules grans que semblen helicòpters.
Estanyolet de Gerber. Alt Aneu. Foto gloriacondal
Després anem al bosc del Gerdar passant per davant de l’Hotel els Avets i aparquem prop del Refugi. D’allà caminem per un bosc d’avets fins baixar al torrent de Cabanes i continuem amunt en direcció a la cruïlla de la Cabana Vella; continuant s’arriba als Plans de Breviari. Sensació de grandiositat sota una avetosa sensacional.
Bosc Gerdar. Alt Aneu. Foto gloriacondal
Un altre dia anem cap al nord fins al refugi del Fornet; d’allà continuem fins a les tres bordes, una d’elles, la del restaurant Ignasia. Ens aconsellen fer una ruta a partir del pont de la Perosa, Prats de Clavera, Bordes de Perosa i acaba al pont de Pedrosa. Passem per la cascada de la Tinta, arribem a desviació de la ruta Espais de Memòria Camí de la llibertat que puja al port d’Aulà , travessem un afluent, continuem… i retornem. Des del pàrquing hi ha 8,5 km a Montgarri per pista.
A Alòs l’església té una façana curiosa, amb capitells de figures a cada banda similars a l’església de Sta. Maria d’Àneu. També veiem el pont romànic (hi ha un camí vell entre Alòs i Isil de 7 km però està en mal estat). Al pantà de Borén busquem un racó per dinar i acabem a la plaça sota una mena de porxo de pedra menjant l’amanida de pasta que portem.
Conjunt monumental de Sol. Alt Aneu. Foto gloriacondal
Son, a 1.393 m, poc després de València, té un campanar imponent que es veu de lluny. El cloquer, el cementiri i la torre del rellotge formen un conjunt monumental maco. Fem una volta pel poble i pugem en direcció a MónNatura Pirineus, un espai d’activitats de coneixement de natura, rutes i allotjament. Tornant a Son, a la primera casa, de la família Moreu, va néixer Generosa Cortina Roig, lluitadora a la resistència francesa. Sorpe, a 1.265 m. És un poblet amb gent gran, horts, grans casalots, un local per als joves… i l’església de S.Pere, amb una part romànica. Hi ha moltes pomeres però encara no estan a punt.
Àrreu. Alt Àneu. Pallars Sobirà. Foto gloriacondal
En direcció Alòs hi ha una desviació a Àrreu, a 1.251 m, on cal pujar per una pista de terra quasi 1 km. Una bústia a peu de carretera deixa clar que si més no, hi ha un habitant. Fins fa poc calia pujar per un sender. A dalt, un parell de cases cuidades i una altra habitada per l’Eloi. Continuem el sender per anar a l’ermita de la MD de les Neus per un camí sota el bosc després de passar les bordes d’Àrreu. Aquí s’aprofita el bosc, hi circulen gallines, ànecs i cavalls. L’ermita romànica, orientada a l’est, té un petit campanar d’espadanya i a dins hi ha una còpia de talla de la verge. Cada 5 d’agost s’hi celebra un aplec. Continuem el camí fins al mirador amb vistes a la vall, a Borén, Sorpe, i per dalt, Isil. A Isil visitem l’Església S. Joan construïda a la llera del riu amb els absis sobre la roca; els capitells de la portalada són semblants als d’Alòs: la granota és dolenta, el brau simbolitza la força, una boca oberta és l’home que blasfema…
ESglesia S. Joan Isil. Vall Aneu. Foto gloriacondal
Dediquem un altre dia a passejar per la Mollera d’Escalarre on a més de l’observació de fauna i flora de la natura hi ha búnquers i nius de metralladora dels anys 40. Arribem a la petita i senzilla església de S. Martí d’Escalarre, una mica abans del nucli. Ara ja sabem que aquí de vegades les esglésies es feien fora del nucli urbà perquè la gent no en volia saber res.
El monestir de S. Pere Burgal, l’església Sta. Maria Àneu i el castell de València, que forme part de la visita tripartita Joc de Dames, s’expliquen a part
A l’oest de la vall Ferrera, amb inici de camí des de Llavorsí, trobem llacs, boscos, bordes, senders i ossos. Enmig, poblets solitaris amb pocs habitants. Pugem fins al final i després anem baixant.
Des del mirador de Corbiu, tots els cims, el Cercastan a la dreta. Foto: gloriacondal
Enfilem la carretera fins a Tavascan, on conflueixen dos rius i dues valls: a l’est la de Lladorre i a l’oest la de Tavascan. Decidim vorejar el riu Tavascan i pujar fins al Refugi de la Pleta del Prat a 1.750 m d’altitud i d’allà caminar al mirador de Corbiu. Descartem la vall de Lladorre per on s’arriba al pla de Boavi amb 4×4. Només sortir del poble trobem la Central Hidroelèctrica, un Centre d’Interpretació de l’Aigua dins una caverna de 500 m. sota terra. Un xic més amunt, les restes del castell, a 1.212 m, que permetia el control dels ports pirinencs que comunicaven Catalunya amb França.
Pantà de Tavascan des d’Aineto. Foto: gloriacondal
Aparquem al Refugi i enfilem una pista que passa pel bosc de pins. Arribem sense problema (2,4 km, però menys si es passa per un sender més dret). De dalt estant, ens situem: al davant nostre, el bosc de Causes, amb un turó punxegut, i al peu, les Bordes de Noarre. Ens han dit que una colla de metges n’ha comprades i rehabilitades i ara és un poblet molt sa. A l’est de les Causes hi ha el pic de Roia, punxegut, i de la part del nord un sender condueix al port de Tavascan, amb el pic de Muntanyola a l’esquerra (2.622 m), el de Flamisella a la dreta (2.852 m) i a la seva dreta, la serralada del Certascan (2.852 m).
Pont del Borito. Lladorre. Vall de Cardós. Foto: gloriacondal
Baixem cap a Tavascan, però abans d’arribar-hi ens aturem en una àrea de pic-nic a dinar; fem el cafè al poble i després visitem el pont romànic i l’església de S. Bartomeu.
Continuant avall pugem al poblet d’Aineto, a 1.130 m, petit, amb cases fetes pols i d’altres ben arreglades. No trobem ningú, veiem l’església romànica de S. Romà, i just al costat un altre edifici que s’havia fet servir de forn comunal. Els edificis en ruïna de la vall segons el parlar de la gent, s’anomenen pardines, i moltes cases tenen una pedra a la façana amb la data de construcció anomenada mil·lèsima. Arribem al mirador de l’Escala amb vistes a Tavascan i al pantà. Puja una noia pel sender de baix (un rètol indica 18 minuts de camí) i enraonem una estona. Diu que es va enamorar del Pallars fa temps i l’entenem molt bé.
Lleret. Vall de Cardós. Foto gloriacondal
Aturada a Lladorre per veure el pont medieval de Borito per un sender vora riu, d’entre el XII i XIII, d’una sola arcada de mig punt. És el més petit dels quatre ponts de pedra d’aquesta vall i el més ben conservat. També observem el poc que queda de les restes d’una llobatera (lloc circular fet de pedres on es guardaven els ramats per prevenir problemes amb els llops).
Baixem un xic més i pugem de nou per anar al llogarret de Lleret, a l’altra banda de la carretera. Abandonat el 1975, a partir dels anys 80, hi va arribar nova gent. Veiem algunes cases, un home i un nen que porten trastos fins un cotxe, i la petita església de S. Cebrià i S.Corneli, del XVIII. Anem pujant i trobem una noia que escombra; ens diu que són onze habitants a l’hivern i ens recomana que ens fixem en les petites construccions que ha fet ella per aquell camí, per als manairons, com un pessebre amb diferent temàtica. Una mica més al sud d’aquí hi ha el coll de Jou.
Església Sta Maria Ribera de Cardós. Foto gloriacondal
Baixant, el darrer poble de la vall és Ribera de Cardós. Crida l’atenció una església que es veu de lluny estant, amb una torre-campanar d’estil romànic. És l‘església de Sta. Maria, modificada al llarg dels segles, que es va construir amb funcions defensives. Hi entrem i veiem un capellà vell, de cabells llargs, blancs, molt geperut, que està resant en una banda de l’altar. Alça el cap, mira, torna a quedar quiet… passen un parell de minuts… al final sembla una foto fixa. Sortim. Per la banda del darrera es veu un vell absis romànic.
Pel camí cap a casa ens cau una bona tempesta -anunciada- amb pedra inclosa, però dura poc. I surt el sol de nou.
Entre Andorra i la vall d’Aran, passegem entre prats, bordes, ermites, falles, ferro… veiem el cim més alt de Catalunya, la Pica d’Estats (3.143 m), i d’altres com el Monteixo (2.902 m). Grans pastures, com la muntanya de Tor, amb històries fosques i boscos immensos, com el de Viró. I bestiar com el gall fer, la vaca pallaresa o el mufló i aus com el trencalòs, el voltor i l’àguila daurada.
Tírvia. Vall Ferrera. Foto: gloriacondal
Des de Llavorsí circulem paral·leles al riu Noguera-Vallferrera. Arribem a Àreu, un poble, net, tranquil, una església gran i velleta, un hostal, una botiga, el Museu de la Fusta… Dominat pel Monteixo, des d’aquí es pot anar a la Pica d’Estats, o si més no, al mirador. Ens expliquen que aquests dies a l’hostal hi havia el Jordi Pujol júnior; l’avi Florenci va tenir una relació amb la tavernera i va tenir un fill d’ell, o sigui que allà hi tenen parents i sembla que s’entenen. A més, des d’aquí estan molt a prop d’Andorra…
Àrea. Vall Ferrera. Foto: gloriacondal
Un xic més avall, un rètol al peu de carretera diu: “Catalunya té mil anys. Alins ja hi era”. La part central de la vall és terra de frontera: hi ha hagut contraban i entrades i sortides de refugiats, però, sobretot, té un passat vinculat a l’explotació del ferro, on hi havia tres fargues. Entrem a la llibreria Natura Llibres, que porta una dona i xafardegem entre els prestatges; a més de llibres té alguns productes especials com xocolates i vins (tastem un pa amb oli i xocolata suprem!).
Ermita de Sant Quirc. Alins
Pugem a peu a l’ermita de Sant Quirc, que es veu des de la carretera dalt d’un turó; en 10′ som a la capella, que té la porta al nord, cosa poc habitual amb vistes als voltants; d’aquí surten les falles que baixen cap al poble la vigília de sant Joan i per això hi ha un parell d’escultures de Xavier Martí, una que simula una llarga torxa i una altra que representa una dona fallaire (abans només ho feien els homes). Des d’aquí es veu molt bé la Torre de les Bruixes, a l’altra banda del riu. Alins és principi i final d’etapa del Camí de l’Últim Càtar, que connecta amb el Camí dels Bons Homes, GR 107.
Burg. Vall Ferrera Foto: gloriacondal
Enfilem per una pista cap al poblet de Tor, envoltat de llegenda negre per uns assassinats de fa anys. Passem pel mig del bosc fins arribar al poble. Veiem, cap a dalt, la casa Sansa, ara reconvertida en espai d’allotjament i activitats, a baix la casa Sisqueta, ara convertida en bar, i la parada d’un artesà. La casa del fons és la del Palanca. Al costat de la Sisqueta hi ha la casa Bernat. Anem cap a l’església de S. Pere, amb el campanar adossat a la mateixa església, d’un sol vessant inclinat. A prop, algunes cases arreglades més alguna que cau. (vegeu Carles Porta)
Tor. Foto: gloriacondal
Un dia anem a primera hora al Refugi del Gall fer, al bosc de Virós, un mirador amb vistes excepcionals. Fem un cafè i contemplem. Després fem ruta circular fins al mirador dels Meners o de Torredo que no arriba a 5 km, fàcil i aprenem coses sobre: el gall fer, el bosc amb avets, pi negre, i pi roig, faigs i bedolls… del bosc se n’extreia carbó vegetal per transformar el mineral en ferro. Encara es poden veure les restes del temps romà amb e escòries o “cagaferros”.
Anem al darrer poble, Ferrera en una posició privilegiada d’on es poden fer caminades maques. Gurb, més avall, té una església amb una placa de record de Pere Tarrés, metge i sacerdot que l’any 1938 va muntar un hospital de campanya aquí. Avall, el llogarret de Glorieta i un xic amunt, Montesclado. Acabem a Tírvia, que els feixistes van bombardejar de manera ferotge durant la guerra civil.
Si ens hem de quedar amb una imatge de la vall, la tenim clara: el mirador del refugi del Gall Fer.
