Turó de Montcada

Publicat el 23 Juny 2020 per Gloria Condal

Excursió matinal curta en el terme municipal de Montcada per pujar al turó on hi ha vistes del Barcelonès i Vallesos. De pas, ens permet conèixer la història i llegendes que l’envolten, que són moltes.

Tuo montcada inicis XX

El Turó al fons i la llera del Besos amb ovelles. Donació César Vilagut. Fundació Cultural Montcada

Sortim del parc Turó Montcada-Santa Maria, al barri de Terra Nostra. Si poseu al GPS: c/Cami Sant Iscle, 1, us deixarà just allà. És una caminada curta (1 hora) i fàcil, llevat del tram final.

retol turo montcada

Cal pujar al cim cal seguir indicacions a Turó de Montcada. Foto: gloriacondal

Abans d’explicar la ruta, situem-nos. L’any 1917 s’instal·la a Montcada la fàbrica de ciment Asland, que extreu material del turó. A causa de les explosions, desapareixen les restes del castell i l’ermita, a més de causar una greu contaminació atmosfèrica durant molts anys. L’extracció s’acaba el 2013, després d’anys de lluites veïnals. Ara el turó forma part del Parc Natural de la Serra de Collserola.

Font Mitja Costa

Font de la Mitja Costa. Montcada i Reixac. Terra Nostra. Foto: gloriacondal

Ens situem. Un plafó, una cadena i indicacions verticals del GR92 i PRC 35, on comença un bosc de pi blanc i sotabosc d’alzines, llentiscles, romaní, i més amunt, ginesta i llistó. Pugem per la pista fins a la font de la Mitja Costa, amb àrea de picnic i continuem direcció al turó. Arribem a la miranda on hi ha l’escultura commemorativa de la Pau del Turó, una celebració iniciada l’any 1986 a iniciativa de gent de Can Sant Joan, Fundació Cultural Montcada, CEAV i altres… que es va fer durant 6 anys, en un dels quals hi posaren una Taula d’orientació.

la pau del turo

La Pau del Turó. 1987. Montcada i Reixac. Imatge: Hoja Informativa Can Sant Joan.

La importància estratègica del turó és clara, perquè es controla l’entrada i sortida de Barcelona cap al Vallès. Diu la llegenda que el castell del Turó va patir un setge per part d’un rei moro. Pretenien que es rendissin de gana, però un dia els catalans els van convidar a un sopar sota bandera blanca: fruites, verdures, carns i peix fresc. No sabien com, però aquell castell no es rendiria per fam. I van marxar. Hi havia un túnel que baixava cap al riu Besòs i el travessava per sota; així podien entrar i sortir. Per això la Pau del Turó, perquè gràcies a un bon àpat, tot es va resoldre. I des del 1987, cada juny es feia una sardinada per recordar-ho.

monolit pau turo

Monòlit de la Pau del Turó amb l’escut de Montcada. Foto: gloriacondal

El castell dels Montcada està documentat des de l’any 1203, que el 1223 va resistir l’atac de l’exèrcit reial comandat per Jaume I, després de tres mesos de setge. Anys després, Elisensa de Montcada es casà amb Jaume II. El 1714 el rei Felip V ordenà destruir-lo i a la Guerra del Francès el 1808 el remataren. Es conserva un dibuix de 1876 amb les restes i en va quedar una capella, que anys més tard, el marquès de Sagnier, arquitecte del Tibidabo i propietari de moltes terres a Montcada, va reconstruir. També hi ha fotografies d’una colònia de nens el 1925. Després, Asland, l’empresa cimentera, ho enfonsà tot.

restes capella castell. inci XX

Restes capella castell Montcada, al turó.

Anem recordant mentre deixem la desviació al Turó del Quatre Pins i arribem al Gran Mirador d’Occident. Des de les Tres Xemeneies, la Torre del Baró, la Torre de Collserola, el Turó Valldaura i a sota la torre Bertran (Bones Hores)… i just a sota del mirador, avall, la zona d’extracció de pissarres. Continuem pujant la pista fins que trobem un indicador al terra, sobre una roca, que diu: “Turó”.

pedro indicador turo montcada

Indicador inici corriol fins al cim del turó de Montcada. Foto: gloriacondal

Aquí comença un corriol pedregós, dret i relliscós fins al cim (15′). Els Vallesos als nostres peus i alçant la vista, la Serralada Litoral, el Montseny, S. Llorenç de Munt i l’Obac, Montserrat….

Barcelones desde turo montcada

entrada al Barcelonès des del turó de Montcada. Foto: gloriacondal 2020

4,6 km – 1 h – 273 m altitud (abans el turó feia 293 m) – Desnivell: 264 m

tram final turo montcada

Tram final turó de Montcada. Foto: gloriacondal 2020

Fonts:
Fundació Cultural Montcada
Arxiu Històric Ciutat de Barcelona, AHCB
Blog Montcada i Reixac
Hoja Informativa, Montcada Can Sant Joan
Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

A peu pel riu Besòs

Publicat el 17 Juny 2020 per Gloria Condal

El riu Besòs neix entre Montmeló i Montornès, resultat de l’aiguabarreig del Mogent i el Congost i recorre 17,7 km fins arribar al mar. De ser un dels rius més contaminats d’Europa, es va recuperar força a finals s. XX, però un vessament de dissolvent a Montornès l’any 2019 va suposar un greu impacte en la biodiversitat.

anecs besos
Ànecs a la desembocadura del riu Besòs. Foto: gloriacondal. 2018

Distàncies:

Montornès-Mollet: 4,6 km

Mollet-Montcada: 6 km

Montcada-Sant Adrià: 9 km

passarel·la montcada
Passarel·la riu Besòs a Montcada, barri de la Ribera. Al fons, fàbrica ciment. Foto: gloriacondal. 2020

Els trams fins a Montcada són irregulars i en alguns llocs, dolents. A partir d’allà, el recorregut es pot fer a peu o en bici de manera planera. Aquesta part és la que expliquem.

Iniciem el recorregut al pont de la carretera de la Roca o a la passarel·la al barri de la Ribera. Allà, si al alcem el cap, veurem el turó de Montcada (273 m). L’extracció feta durant molts anys per l’empresa Asland es va emportar una bona part (feia 300 m d’alçada i té queixalat una bona part d’un lateral). L’explotació va acabar, després de moltes lluites veïnals contra la contaminació que produïa, i a partir de 2013 es plantejà la restauració. Forma part del Parc de la Serra de Collserola. Als peus, les instal·lacions de la fàbrica Lafargue, sucessora d’Asland.

Casa de les aigues
Casa de les Aigües. Montcada i Reixac. Foto: gloriacondal. 2020

El segon punt d’interès és la Casa de les Aigües, a poc metres de la passarel·la per creuar el riu, una joia del modernisme industrial català, obra d’Antoni Rovira, que funcionà del 1878 al 1987 com a central d’extracció i bombejament d’aigües del cabal subterrani del riu. A tocar hi havia el rec Comtal.

El recorregut fins a mar es pot fer des de la llera del riu o bé pel sender asfaltat superior, que transcorre per la riba esquerra del riu en direcció mar, paral·lel a la carretera de la Roca. A l’altra riba, observem el barri de Can Sant Joan amb un petit turó a partir del qual hi ha el barri de Vallbona, que forma part del districte de Nou Barris de Barcelona. Als seus peus, encara hi ha part del rec Comtal, on els veïns es remullen els peus quan fa calor. A l’altra banda de les autopistes, el barri de Meridiana.

Montcada Can Sant Joan
Turó de Vallbona, límit territorial entre Montcada i Barcelona-Vallbona. Al fons, turó de Montcada, a sota barri de Can Sant Joan. Foto: gloriacondal. 2020

El Parc fluvial del Besòs és un dels espais verds més importants de la regió metropolitana de Barcelona, i forma un continu urbà de Montcada i Reixac, Barcelona, Sta. Coloma de Gramenet i S. Adrià de Besòs. Des del Pont de Montcada fins al pont de la pota nord de Sta. Coloma, trobem zones de prat fluvial, illes, meandres i zones humides. D’aquí fins al pont del tren a S. Adrià, hi ha gespa, amb rampes per a minusvàlids i escales d’accés.

Veiem, amunt, a l’esquerra, els barris de Singuerlin i les Oliveres i després arribem al Parc can Zam, que els anys 70 la mobilització popular salvà de l’especulació urbanística (hi volien fer un polígon industrial). Al nivell superior té un passeig central que marca la divisió entre el sector més proper a la muntanya, i el proper al riu, amb un gran llac i predomini d’espècies vegetals de ribera. En un mur a la llera del riu, destaca el “Passatge de la paraula” amb un fragment d’un poema de Màrius Sempere: “Viure és provar-ho infinites vegades”. 2008. En altres espais, informació de la fauna i flora que hi trobem. A la nostra dreta deixem enrera els barris de S. Andreu i la Verneda.

Viure es
Fragment poema Màrius Sempere. Llera riu Besòs. Sta. Coloma Gramenet. “Viure és provar-ho infinites vegades”. Foto: gloriacondal. 2020

La zona final és la desembocadura, un espai d’interès ecològic i paisatgístic que abasta els darrers centenars de metres del riu. D’allà veiem el panell solar del Fòrum. Recordem un any que vam caminar-ho tot coincidint amb la celebració de la Feria de Sevilla. Fa ser un final d’etapa interessant, per les tapes i els “finos”.

tres xemeneies
Central Tèrmica de Sant Adrià del Besòs, coneguda com les Tres Xemeneies. Foto: gloriacondal. 2018

Des de la platja de S. Adrià es pot anar en direcció Badalona, passant per la Central Tèrmica de les Tres Xemeneies, del 1913, enderrocada el 2012. Ara només resten les xemeneies. A partir d’aquí, podem fer, caminant, tota la costa del Maresme.

Es pot caminar per la banda d’on neix, pel riu Mogent. Nosaltres hem fet les etapes:

Montornès – Granollers: 8 km

Granollers – La Garriga: 15 km

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , , , , | Deixa un comentari

El paper de paret groc. Charlotte Perkins Gilman

Publicat el 5 Juny 2020 per Gloria Condal

Què passaria si ens confinessin en una habitació empaperada de color groc durant tres mesos? Això és el que va passar a la protagonista d’aquest llibre.

The yellow wallpaper

Una entrada a la pàgina de Confinament feminista del Centre de documentació de Ca la Dona ens va donar la pista. Mercè Otero parlava de El paper de paret groc, un relat de 25 pàgines, “que narra de manera crítica el procés de deteriorament mental en un embolcall literari que és, en realitat, un clam a favor de la insubmissió de les dones enfront del patriarcat.” Charlotte (1860-1935), explica Otero, “es va veure en l’obligació de casar-se per mandat social com totes les dones de la seva època i va caure en una depressió que es va accentuar quan va néixer la seva filla, l’any 1885. Com que en aquelles circumstàncies, la recepta per a les dones de la seva classe, era el confinament a casa sense fer res de res, la malaltia es va agreujar fins que no va ser capaç de trencar amb aquesta situació i decidir tornar a treballar.”

Vam trobar el relat en versió original anglesa i el vam llegir. Obra autobiogràfica, escrita en primera persona, el marit, metge, li recomana, no només repòs, sinó… no fer res! Ella escriu d’amagat i relata el seu confinament en una habitació empaperada de groc, que esdevé l’actor principal del relat i la seva obsessió. Sabem el que la narradora ens deixa saber, on barreja misteri i realitat, racionalitat i fantasia. Un paper on cada cop hi descobreix més coses i fins i tot, acaba fent olor. Podríem pensar en obres de Kafka o de Poe, podríem parlar del fet d’escriure com a salvació, podríem comentar els variats sifgnificats del color groc…

Charlotte Perkins Gilman

Charlotte Perkins Gilman, escriptora feminista. Imatge extreta de fabulistas.com

Quan Charlotte Perkins Gilman va millorar, es va separar del seu marit i va anar a viure a Califòrnia. Allà va escriure molt, es va tornar a casar i va tenir un altre fill. El seu nou marit sempre li va donar suport.

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Tot anirà bé. 3

Publicat el 28 Mai 2020 per Gloria Condal

tot anirà,3

Tot anirà bé. 3. Covid19. Text Glòria Arimon. Il·lustració: Pérez Oliván (Nené)

Brindem pels amors furtius, pels amors clandestins que estan superant el confinament després de 75 dies. Brindem per la Mercè, amant del Jordi, que des que l’empresa estava tancada no podia aprofitar la feina com a excusa per trobades furtives carregades de desig, i va aprendre a convertir les converses i àudios que feien, en finals apoteòsics plens de sospirs entresuats. Brindem per la Rosa, una soltera enamorada del director de l’asseguradora on treballava, casat, que en plena febre del teletreball, s’acontentava en veure’l cada dia, parlar de feina i somiar amb ell cada nit sabent que, si un dia es decidissin, podrien ser els amants més compenetrats del món. Brindem pel Xavi, que 12 dies després de l’inici d’estar tancat a casa amb el pare i la mare, no va poder més i els va explicar que estava enamorat del Pere, un company de curs de l’Institut, i amb el suport d’ells, no li va caldre fer més viodeconferències de sotamà. Brindem per l’Amparo, un ésser lliure, que fa més de dos mesos que no veu el seu xicot, un altre ésser lliure, allunyats per més de 250 km, captius de la geografia, les nacionalitats, les regions sanitàries o les províncies, segons com es miri. Brindem per la Marga, treballadora d’un supermercat, que cada dia del confinament va deixar una flor del seu jardí a l’armariet de la seva companya de feina, la dona de qui estava enamorada secretament. Brindem per la Matilde i el Marc, infermers de l’hospital, que la vigília del confinament s’havien declarat el seu amor i mentre van treballar aquells mesos duríssims, s’estimaven a través de mirades furtives rera les ulleres i les mascaretes, esperant que s’acomplís la dita de: tot aniria bé!

Il·lustració: Pérez Oliván (Nené)

Publicat dins de Actualitat | 4 comentaris

La cara norte del corazón

Publicat el 25 Mai 2020 per Gloria Condal

Ens feia mandra llegir el llibre, perquè si bé la Trilogia del Baztan ens va agradar, l’interès va anar a de més a menys. A la crònica que vam fer-ne (vegeu https://gloriacondal.com/2015/10/27/trilogia-del-baztan/) retrèiem a l’autora que obria fronts que després no tancava, un d’ells, el de l’agent Dupree. La cara norte del corazón està situat a Nova Orleans, i semblava, per tant, que per fi sabríem més sobre aquest agent del FBI.

jackson square new orleans

Plaça Jackson. Nova Orleans. Foto: gloriacondal

Dolores Redondo era conscient de les crítiques que se li havien fet sobre els forats foscos que havia deixat a la Trilogia del Baztán, per això ha fet aquesta “preqüela”, una obra literària que es basa en personatges o fets d’una altra obra creada amb anterioritat i que narra fets previs als esdeveniments que relata l’obra inicial. Així té l’avantatge de poder-se llegir sense haver llegit la Trilogia.

vaixell mississipi creole queen

Riu Mississipi. Nova Orleans. Foto: gloriacondal

L’argument ens trasllada al 2005, abans que Amaia Salazar treballés de policia a Navarra, quan va anar a fer un curs al FBI. Allà Dupree la selecciona per un equip de recerca d’un assassí en sèrie, anomenat “El compositor”, que mata famílies senceres aprofitant desastres naturals. La trama se situa a Nova Orleans, durant l’huracà Katrina, amb una subtrama sobre desaparició de nenes, el cas Samedi, vinculada a tradicions i mites vudús, Així entrem en la mitologia de bruixes, bokor, fifolet, lutin, traiteur… elements sobrenaturals que ens porten, de nou, al Baztán. La pluja i els vents tornen a ser comuns entre un escenari i l’altre.

Nova Orleans. French Quarter

Nova Orleans. French Quarter. Foto: gloriacondal

Per fi sabem qui és Aloisius Dupree, a qui una dona gran, Nana, va cuidar de petit quan els seus pares van morir durant l’huracà Betsy de 1965. A través d’ella, experimentem la por, l’angoixa, la lluita per la supervivència dels afectats per l’huracà Katrina. I coneixemen l’ambient de Nova Orleans, els barris, la gent, les cultures i músiques. Dupree i Amaia tenen moltes coses en comú, per això connecten tan bé. I perquè poguem conèixer per què ella sovint té una capacitat especial per captar sensacions i sentiment, “intuicions” ens diu, coneixem més coses de la seva infància, amb les pors provocades per la seva mare Rosario.

Gorostapolo

Gorostapolo. Vall Baztan. Foto: gloriacondal

Destaquem un fragment sobre la mort, en boca de la tia Engrasi: “Morir era un proceso lento, en el que primero se perdía el timón de la nave haciendo evidente el fallecimiento, pero transcurrían horas aciagas, difíciles y tenebrosas hasta que el alma era capaz de librarse de su envoltorio, como una frágil y atolondrada mariposa, dejando atrás su capullo. No en vano, en todas las religiones había una oración o un ritual para pedir protección durante el proceso. «Ahora y en la hora de nuestra muerte.» No se nacía en un instante, no se moría en otro. La llegada y la partida tenían un procedimiento que acatar. Y ella, como miles de mujeres antes que ella, velaría a sus muertos.”

L’huracà Katrina va deixar 1.833 morts i arrasà la ciutat.

Per acabar, la pregunta que li fa Dupree a Amaia, quan li telefona:

Y ahora, ¿es de noche en Baztán, Salazar?

-Siempre es de noche.

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Un viatge de deu metres

Publicat el 23 Mai 2020 per Gloria Condal

“Entre un conte de fades i una història de persones reals”. Així defineix el director de la pel·lícula, l’argument basat en un llibre de Richard C. Morais, on la cuina és el principal protagonista.


La família Kadam, de l’Índia, encapçalada pel pare (Om Puri), arriba a un poblet del sud de França, S.Antonin Noble Val, a un centenar de km de Tolosa. Han hagut de deixar el restaurant de l’Índia i volen començar una nova vida, amb els fogons de protagonistes, però xoquen amb la propietària d’un restaurant francès clàssic, amb una estrella Michelin, (Helen Mirren), a 10 metres de distància de la Maison Mumbai. De nou, es troben amb la violència en contra, però tot va canviant. El fill gran, Hassan (Manish Dayal), amic de la segona xef del restaurant (Charlotte Le Bon), es fan amics. Els sabors traspassen barreres i fronteres. “Menjar és recordar”, repeteixen més d’un cop, i els xocs inevitables entre cultures diferents es van llimant.

Un viatge de 10 metres. Extret de Sensacine

Data d’estrena: 2014. Coproduïda per Steven Spielberg. Ens ha fet pensar en El festí de Bavette, per l’amor a la cuina, però són molt diferents.

Té de bo el bon rotllo que desprèn, el treballs dels actors, la fotografia i la música. Potser es podria retallar el metratge (117′). EL director el coneixem d’altres films, com Les normes de la casa de la sidra, Chocolat, La pesca del salmó al Iemen…

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

Tot anirà bé. 2

Publicat el 7 Mai 2020 per Gloria Condal

Va ser dur, 50 dies tancades a casa. Per sort, sembla que està passant… Deien que moltes coses canviarien i poc sabíem quantes! A mi, em va canviar la vida.

TOT ANIRA BE

Tot anirà bé. Text: Glòria Arimon. Il·lustració: Pérez Oliván (Nené)

Vam començar a parlar amb els veïns. Eren cases aparellades amb un petit pati al darrera. Uns dies sortia un xicot a tocar el saxo una estona, altres, una veïna proposava fer un bingo i jugàvem tres cases seguides. El premi? Una hora de gos per passejar! A les 8 aplaudíem les sanitàries. Miràvem de passar el temps el millor possible. Al nostre costat hi vivia una parella amb dues nenes, una de 9 anys i una altra de 6. Mentre cantava els números, em fixava en el blau-verd, els gestos, el parlar de la mare… Jo vivia amb la meva parella i un nen de 10 anys. Tot anava bé… fins llavors. Esperava amb ànsia que arribés el moment del joc o el cant o el picar de mans. Alguns cops, quan acabàvem, parlàvem una estona. Vaig començar a somiar… Van passar els dies i me’n vaig enamorar. Sabeu què és el desig? Doncs això. I a ella li va passar el mateix. Quan el confinament va acabar, en vam parlar, entre nosaltres i amb ells. Per sort, ho van entendre i vam resoldre el tema anant a viure jo a casa d’ella i passant el seu home a casa nostra. Per a les nenes i el nen vam fer una porteta a la paret que separava els patis i ara passen amunt i avall quan els interessa. Ells dos s’han fet amics i han acabat muntant un negoci informàtic plegats, pobres autònoms! Jo els veig molt compenetrats…

I·lustració feta per a aquesta història: Pérez Oliván: www.perezolivan.art

Publicat dins de Actualitat | Etiquetat com a , | 3 comentaris

Milagro en la celda 7

Publicat el 24 Abril 2020 per Gloria Condal

En un poblet de Turquia, Memo és un pastor vidu que viu amb la seva filla i la seva mare. Ell té una discapacitat intel·lectual i s’encarrega del ramat de bens. Tots tres s’estimen molt.

Memo i Ova

Memo i Oa. Miracle a la cel·la 7

Un dia una nena filla d’un militar compra la motxilla que ella volia. Després, en una excursió, jugant, aquesta nena té un accident quan cau a les roques del mar, Memo intenta salvar-la, però no hi pot fer res, l’acusen d’haver-la mort i l’empresonen. Aquelles presons no són com les que coneixem nosaltres aquí. En una cel·la on conviuen uns quants presos, la número 7, Memo primer és rebut a cops per l’acusació que té, però les coses canvien. Podríem dir que la pel·lícula ens mostra com, a partir de la convivència, aquells homes veuen que Memo no pot haver comès aquell crim. Més tard, sabem que hi ha un testimoni. I mentrestant tenim la lluita de la nena per veure el pare. En el judici, Memo és condemnat a la forca, per insistència i manipulacions del pare de la nena morta.

miracle cela 7

Cel.la 7. Milagro en la celda 7. Netflix

Pel·lícula trista, però positiva, perquè mostra com l’acció i la manera de ser de les persones, pot canviar les circumstàncies, i, de fet, el curs dels esdeveniments.

Dirigida per Mehmet Ada Öztekin, no és la primera versió d’aquesta història de ficció, que s’havia estrenat a Corea i després a la Índia, però ha estat coneguda pel gran públic a partir de Netflix. Vegeu el trailer aquí: https://www.youtube.com/watch?v=W2CKOn6UPh8

L’actor Aras Bulut Iyenemli com a protagonista en el paper de Memo, està genial i la nena Nisa Sofiya Aksongur, com a filla seva, és un encant. De fet, tot el treball dels actors, la iaia, la mestra, els companys de cel·la… és magnífic.

miracle cella 7

Miracle a la cel·la 7. Netflix

Per acabar, unes paraules que es repeteixen molt durant tot el film, “Lingo, lingo”, diu Memo, i la seva filla contesta “ampolles”, un joc de paraules a partir d’una cançó tradicional (lingo, lingo no significa res, és una mena de “la la la”)

Es pot veure a Netflix

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Tot anirà bé. 1

Publicat el 20 Abril 2020 per Gloria Condal

marc P olivan, Nené

Il·lustració: Nené (Perez Olivan)

Hi havia una vegada una princesa que vivia als peus d’un massís imponent. Al seu petit palau hi tenia un jardí amb tota mena de plantes i flors: roses, lliris, bunguenvíl·lies, cumquat de Corfú…. que regava sovint quan el cel no se n’encarregava… Vivia feliç fins un dia que va fer sardines a la brasa… i es va adonar que, tot i que eren molt bones, no feien olor. Que estrany, va pensar. I llavors es va posar a olorar tot el que tenia a mà: cafè, te, sabons, colònies, moscatell… i es va adonar que no olorava res. Va ser el senyal. Al seu cos havia entrat un petit monstre, tan minúscul que no es veia amb les nostres mirades. I calia matar-lo perquè sinó, ell t’anava cruspint a tu. Ella estava bé, tenia gana, llegia, parlava amb les amigues i els habitants del castell del costat… però no podia sortir fora.

Tres setmanes després, malgrat els beuratges que prenia, el petit monstre encara no havia marxat del seu cos. Potser hi estava bé, perquè la princesa era una dona maca, tendre i suau com un tros de cotó-fluix. I un dia recordà un cavaller valent anomenat Jordi que havia matat un drac per salvar una donzella. Llavors, de nit, l’invocà al voltant d’un foc de camp que improvisà al seu jardí, i el cavaller no la defraudà: el 23 d’abril sentí una punxada dins el seu cos, fina, intensa i curta. Jordi havia traspassat amb la seva llança el petit drac que s’havia colat al seu cos. De seguida va notar l’olor de les roses, i dels lliris, i del cafè! Aromes que van omplir el seu palau de colors, desitjos i alegria.

Dedicat a la nostra amiga Àngels, que viu sota el Montseny i és metgessa

Publicat dins de Actualitat | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

La reina de Saba. André Malraux

Publicat el 18 Abril 2020 per Gloria Condal

André Malraux va ser un avançat al seu temps. Va saber vendre “fakes” amb fotos manipulades amb “Photoshop” i ho publicà en un diari que tant li feia si era cert o no. Us sembla actual el tema?

portada llibre La reina de Saba

Portada llibre La reina de Sabal, d’André Malraux

L’any 1934 obté el premi Goncourt per la novel·la «La condició humana». Després, decideix viatjar a la recerca de la ciutat de Saba, on vivia la famosa reina que visità Salomó. Això ho vam aprendre de petites. Salomó era rei de Judea, molt savi. Recordeu el fragment que narra com dues dones reclamaven ser les mares d’un nadó i el rei ordena que el parteixin pel mig i en donin un tros a cadascuna? Aleshores, una de les dones, s’hi oposa i diu que el donin a l’altra. Així el rei va saber que aquella era la veritable mare. La Bíblia diu que una reina del país de Saba el va visitar, portant molts presents i tornant més tard al seu regne. Hi ha centenars de llegendes i versions sobre aquesta història. Plini el Vell deia que era al centre de Iemen. Hi hagué expedicions, totes fracassades. Els nord-americans van fer una pel·lícula l’any 1959, molt famosa, Salomó i la reina de Saba: protagonitzada per Yul Brynner i Gina Lollobrigida. La figura de la reina de Saba també es troba present en edificis religiosos, com les catedrals gòtiques de Chartres i d’Amiens, els vitralls de la catedral de Canterbury i frescos del Renaixement: Rafael, Veronese, Tintoretto i Rubens.

Planol recerca Saba

Plànol de la recerca de Saba, Iemen. Andre Malraux

Malraux era un home polifacètic, afeccionat a l’arqueologia, a l’art, a la política… i a l’escriptura. Sovint necessita adrenalina. Decideix descobrir el regne de Saba: parla amb el pilot Édouard Corniglion-Molinier, després de fracassar per convèncer Saint-Exupéry i pacta amb el diari L’Intransigeant l’exclusiva de les cròniques del viatge. Arriba a El Caire, passa a Djibouti (Somàlia) i vola al Iemen: mapes precaris, sense autorització per sobrevolar el Iemen, i 10 hores d’autonomia de vol. Després de 5 hores de vol veuen pedres amuntegades entre la sorra. Ja en tenen prou. Els arqueòlegs no donen cap tipus de credibilitat a la troballa, però Malraux publica al diari set capítols sobre l’aventura.

Plànol centre Saba

Plànol del centre de Saba,segons Malraux

Editorial: Ediciones Península. 2018 epub. 112 pag. Pròleg d’Ignacio Echevarría, prefaci de Jean Grosjean, i un article del responsable de l’edició, Philippe Delpuech, tot plegat per donar context al llibre d’André Malraux.

Palau

Palau de la reina de Saba, segons Malraux

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari