Gloria Condal

Xicago

Publicat el 16 Mai 2015 per Gloria Condal

Chicago. Skyline

Arribàvem a Chicago 15 dies després del Primer de Maig, 128 anys després que 4 treballadors (els ‘màrtirs de Chicago’) fossin sentenciats a mort i executats per demanar la jornada de 8 hores. Aquí van néixer els primers sindicats on s’ajuntaven blancs i negres davant l’adversari comú. La Internacional Socialista de 1890, decidí que cada Primer de Maig se celebraria una festa obrera en record d’aquesta lluita.

Chicago. Old Town

Ens allotgem en un apartament d’un barri benestant, a Lake View, tocant al llac Michigan, molt a prop de l’estadi de bèisbol de Wrigley Field, dels Chicago Cubs. No han guanyat cap partit important des de la II Guerra Mundial, però la gent hi va a veure’ls jugar amb la cervesa, els hot dogs i canten l’himne Take me outof the ball game. Hi van vestits de blau, amb gorres, amb el metro o amb cotxe (aquests dies el nostre barri és ple d’aparcaments improvisats i de bars on donen la benvinguda als fans).

Estadi beisbol Chicago Cubs

El 1871 Xicago va cremar per culpa d’una vaca que va donar un cop de peu a un fanal i va començar un incendi que cremà quasi totes les cases de la ciutat i més de 90.000 persones es van quedar al carrer. Es va prohibir la construcció de cases de fusta i s’inicià una reconstrucció espectacular, amb grans edificis amb esquelet d’acer. Però per començar, nosaltres anem a veure el que queda del Xicago d’abans de l’incendi, Old Town.

A partir de North Av anem al c/Larrabie i ens endinsem per carrers estrets amb arbres, cases baixes, algunes de fusta, petits jardins… Continuem girant i anem a parar a Clark (al núm. 2122 hi va haver la Massacre del dia de S. Valentí quan els matons d’Al Capone disfressats de polis van matar 7 membres de la banda de Bugs Moran). El 1967 van enderrocar el garatge i no queda res. El c/ Menomonee és el cor d’Old Town Triangle

Torre de les Aigües. Chicago

Plou fort i fa fred. El dia que arribem el termòmetre marca 9º. Quan baixem al Loop (centre) la primera impressió és forta. Quin espectacle! Gratacels antics, moderns, de pedra, de vidre i formigó, d’alumini… un garatge de dues torres circulars i els cotxes aparcats amb el morro cap enfora… Fora del rectangle del Loop, però tocant, hem anat a Chicago Mercantile Exchange, la Borsa. El periodista Martin Caparrós explica a Els viatges de la fam l’especulació dels aliments mundials en aquesta Borsa on es negocia cada any una quantitat de blat igual a 50 vegades la producció mundial. Ja dins del Loop hem anat per State i hem vist els edificis de Reliance (art decó del 1895), els magatzems Carson Pirie Scott, una façana d’acer que barreja formes botàniques i geomètriques, el magatzem Marshall Field (rellotge cantonada i interior amb un mosaic al sostre del 1907). Un altre dia anem a la Biblioteca Harold Washington, un edifici potent; a les parets, frases sobre la bondat de la lectura. I a la porta d’entrada un rètol on es prohibeix entrar-hi amb pistoles. Anem després al Chicago Board of Trade un edifici comercial emblemàtic amb una torre d’art decó coronada amb l’estàtua de la deessa romana Ceres. A prop, The Rookery, del 1886, amb una façaca de castell i un genial interior amb una gran claraboia i una escala espiral amb biga voladissa que s’eleva des de la segona planta. A tocar, el Continental Illinois Bank, amb unes potents columnes jòniques de marbre. Després, Fisher building, una façana de terracota inspirada en l’aigua; i una mica més a l’oest, la torre Willis, la més alta de la ciutat, on també es pot pujar a dalt (pis 103) i mirar avall des dels vidres on tens els peus. Fa 450 m i té 100 ascensors.

Magatzems Marshall Field Chicago

Al nord del Loop hi ha la Water Tower un edifici gòtic tardà, tipus castell Exin, del 1867 i a pocs metres, la torre John Hancok Center o 360 Chicago. Hem pujat 94 pisos en un moment i un cop dalt, hem gaudit de les vistes, amb calma i poca gent. En aquesta banda hi ha Merchandise Mart, ara unes galeries comercials, que en el moment que les van construir, el 1931, era l’edifici més gran del món. Sortint per la façana que dóna al riu, anem a veure l’edifici del 333 W Wacker Drive, just al meandre, alt i amb façada de vidre que reflecteix les aigües verdes d’un riu, que per no anar contaminat l’aigua va al revés, una obra d’enginyeria major.

American windows. Chagall

Un altre dia anem de jardins i parcs: el Grant, el Millenium… Per sort, un magnat, fa molts anys, va pensar que aquells terrenys s’havien de comprar per preservar-los. No tothom ho veia així, però ho va aconseguir, i aquí estem. Hem vist The crow fountain, de Plensa, els dos rectangles d’on baixa aigua i hi surten representades cares, molt popular.

Xicago. Millenium Park. The crown fountain. Plensa. Foto: gloriacondal

També veiem l’immens cercle platejat que reflecteix la gent i les coses amb formes curioses, el jardí de les herbes, un pont de requadres d’alumini que travessa l’autovia per dalt, un rocòdrom, un immens espai verd amb un escenari i focus. Més al sud, un altre espai amb escenari per a concerts i al final, la fontana de Buckingham. Esperem que es faci fosc (anem a sopar i a fer un cafè) i tornem a la font per veure l’espectacle de llums i so. De fons, els gratacels.

Chicago des del Planetari

Un matí gris aprofitem per anar al Art Institute of Chicago (segons Tripadvisor és el millor del món). Hem disfrutat amb els impressionistes, i amb 12 obres que recomanen de diferents estils i èpoques. I al costat d’aquestes, algunes més de Picasso, Miró, Dalí. un Greco… i la descoberta de pintors nord-americanscom Edward Hopper, i Grant Wood. I, sobretot, ens han encantat els vitralls de Chagall, America Windows.

El Museum Campus és un parc amb un conjunt de 106 figures de ferro de persones de cintura cap avall amb una mena de peücs de colors de l’artista polonesa Madalena Abakanowicz. Tocant al llac hi ha l’Aquari i el Adler Planetarium. Només per veure la imatge dels gratacels des d’aquí, val la pena venir-hi. El contingut és dens, però molt pedagògic; dinem a la cafeteria del museu. Hi ha imatges que serves per a sempre, com aquesta dels gratacels amb el llac blau al davant i un oratge potent que fa voleiar les flors blanques i roges acabades de sortir als arbres. Després caminem per passeig Lake Shore Drive fins al port, Navy Pier, amb perspectives diferents a mesura que camines. Cafès, barques, bars, botigues, uns «cavallitos», una nòria… i al fons, un petit far.

Navy Pier. Chicago

L’última nit, de tornada cap a casa, a l’estreta andana del metro hi havia tres músics tocant jazz. Al seu voltant s’hi amuntegava una pila de gent de totes les espècies i colors: un oficinista xuleta, una mama negra amb la seva nena al cotxet, totes dues portant el ritme, un xicot amb motxilla, un home gran, una parella blanca… Aquells tios tocaven la mar de bé, es mereixerien poder tocar en una sala o un teatre, però segurament no tenen possibilitats. I eren allà, fent feliç alguna gent de tornada cap a casa, segurament cansats de la feina, que per una estona, s’oblidaven del cansament per portar el ritme i somriure.

Xicago de nit

Referències: Chicago Architecture

Per saber sobre un dels grans arquitectes: El Chicago de Daniel Burnham i un altre, Frank Lloyd Wright: www.flwright.org

Publicat dins de Viatges per Amèrica | Etiquetat com a Chicago, Estats Units, Xicago | 4 comentaris

Boston

Publicat el 9 Mai 2015 per Gloria Condal

Boston skyline

De ser la ciutat fundada per un grup de puritans religiosos a la primera que lluita contra la mare pàtria i contra l’esclavitud. Però també la que condemna a mort Sacco i Vanzetti, dos anarquistes italians, condemnats per uns fets que no havien comès. Bressol de llibertats en temes com el matrimoni homosexual i l’assistència sanitària universal. Dedicació ferma i contundent a l’educació, ara amb instituciones de prestigi com la Universitat de Harvad. El 1755 era la ciutat més gran dels EUA; després li van passar la cara Filadèlfia, NY, Washington… Durant la Gran Depressió van disminuir els habitants, però ha sabut renovar-se, amb un nucli antic renovat i edificis revitalitzats. El melic és l’immens parc de Boston Common, on hi ha el Centre de Visitants. Ens allotgem a casa d’una parella molt maca, a través d’Airbnb. Amb el metro s’arriba bé als llocs, els busos ja són més lents.

State House. Freedom Trail. Boston

Cal fer a peu el Freedom trail o Camí de la Llibertat. Així aprenem història a través dels llocs: El Boston Common l’any 1634 era un camp de pastures que servia com a quarter de les tropes. Dalt del turó hi ha The State House, amb una cúpula daurada que sembla de paper rebregat. A la cantonada de baix hi ha una església del 1809 on es van fer parlaments nacionalistes. A la banda de darrera, el cementiri Old Granary, on hi ha enterrats els prócers de la ciutat: Franklin, John Hancock, Revere i Samuel Adams, a més de víctimes de la Gran Massacre, però també dones il·lustres o no, moltes de les quals van morir infantant. Continuem per la Kings Chapel, la Old South Meeting House, la Old State House, centre d’activitats polítics on es va llegir la declaració d’independència per 1r cop a Boston. A pocs metres hi va haver la Gran Massacre el 1770. A Faneuil Hall, tres edificis rehabilitats: el North, el Quincy i el South Market, amb molta animació. El camí continua cap al nord, i per arribar a l’altra riba nosaltres vam anar amb ferri a Charlestown Navy. En baixar, a prop, hi ha ancorada USS Constitution, una vella fragata de 44 canons, del 1797. Pujant, arribem al turó Bunker Hill Monument, on hi ha l’obelisc que commemora la batalla del 1775 on van vèncer els britànics, a costa de perdre la meitat dels seus homes. Pugem a dalt, 295 graons iguals, circulars. Hi ha vistes, sí, a través d’uns vidres brutots.

El Black Heritage Trail transcorre en bona part per Beacon Hill

L’altre camí que val la pena fer és el Black Heritage Trail, sobretot, perquè passa per un barri que ens ha sorprès: Beacon Hill en ple centre de la ciutat, un oasi de pau. Cases d’obra vista, sense trànsit. Massachusets va ser el primer estat que va declarar il·legal l’esclavitud, el 1783 (molts soldats negres havien participat a la guerra d’independència). Aquí n’hi vivien molts, més els esclaus que havien fugit del sud. Aquest camí permet recórrer els llos on havien viscut personatges relacionats amb aquesta història.

Back Bay. Copley square

Un altre barri és Back Bay, sorgit mentre anaven emplenant les ribes del riu Charles de terra, a partir de 1857. Hi ha edificis victorians, de rajola roja, juntament amb esglésies, gratacels i carrers de botigues cares. El punt central és Copley Plaza, envoltada d’edificis singulars: un hotel, l’església Trinity Church, la biblioteca pública.

Biblioteca de Boston

L’església s’aguanta sobre 4.000 pilones de fusta que han de mantenir-se sempre humides i queda reflectida als seus vidres foscos de la torre John Hancok.Per nosaltres, aquest romànic és estrany. En un punt de la plaça, el cercle que indica la Marató: 15 persones la van córrer la 1a vegada (només 10 la van acabar); ara la corren unes 20.000. Stephanie, la nostra mestressa, ens explicava que la va córrer un cop, però no va poder acabar. Cal entrenar dur i no té prou temps. Això sí, l’orgull de ser allà és gran.

Marató de Boston. Plaça Copley

La biblioteca ocupa tot un pany de la plaça; al centre, a l’interior un pati amb una font al mig, oasi de pau. A dins, l’exposició «We are one» de mapes en relació als europeus que van arribar. Ells sempre fa pàtria. Al vestíbul del primer pis, uns murals sobre les muses, de Chavanes. Hi ha diferents i múltiples sales, una altra exposició sobre Haendel… imponent. Sortint, passegem pel c/Newbury, de botigues de marca i anem tirant pel c/Darmouth fins al final, on hi ha l’autovia i cal passar per un pas superior per arribar al riu Charles. A l’esquerra, el pont de Harvard, baixet, de pedra fosca, a la dreta, el de Longfellow i la carpa Hatch Sell, a la riba, on fan concerts i altres mogudes, a més de celebrar-hi cada any el dia de la independència.

Universitat Harvard. Boston

Al nord hi ha Cambridge, de fet ja és un altre municipi. El rovell de l’ou és Harvard Sq. Caminem per Brattle St. amunt, fins a Longffellow House, una mansió gran, groga, on ara estan reparant la tanca externa; el s. XVII hi va viure George Whashington. Després entrem al campus de la Universitat de Harvard. El tràfic del carrer s’ha aturat. Gent damunt la gespa i asseguda en cadires de colors prenent cafès o gelats. Ens quedem allà, amb un expresso i quan estem satisfetes anem a rondar: l’estàtua del fundador, Harvard. Biblioteques on només poden entrar els alumnes, una capella feta amb donacions dels militars que van participar a la Primera Guerra Mundial, l’edifici del Hall, de rajola roja, imponent… tot amb un cert aire de classicisme grec. Més enllà, davant la facultat de Ciències, els estudiants estan de festa. No hem vist tantes llibreries com havíem llegit que hi havia, en canvi, hem trobat molts restaurants i cafeteries. I un teatre tancat, que es lloga. La cultura no es menja, ja ho sabem.

Marblehead. MA

Fora de Boston vam fer dues escapades. Una al poble coster de Marblehead. No era Salem, a pocs km, massa comercial sobre bruixeria d’estar per casa, ni Rockport o Gloucester, massa lluny. I hem fet bé, perquè, com ahir, els busos no són la millor opció. Després de passar Lynn, extens, amb cases baixes i grans parcs, una platja llarga i plana, gent passejant amb gossos, mames amb cotxets… arribem al nostre objectiu i anem a Fort Seal, on queden part de les dependències i magatzems. Després hem dinat en un restaurant de peix (els preus del calamars i les gambes eren els mateixos de Grècia). El vi, sí, era més car. Marblehead és un poble amb cases de mitjan s XVIII, amb un petit rètol on indica el nom del constructor i del propietari, a més de què era: capità de vaixell, pescador, advocat… En una, però, diu: «Sra Tal, vídua». La majoria estan ben conservades, de fusta, ben pintades, una monada. Hem fet el cafè assegudes en unes cadires i una taula al carrer central, mirant passar la gent. Campanars de diferents esglésies, bicicletes, calma… El conductor de bus de la tornada era un home turc i hem estat xerrant una bona estona, mentre feia el descans obligatori. Va arribar a Amèrica fa 20 anys, té 66 anys i està a punt de jubilar-se. De crisi aquí també n’hi ha, mira aquest que ve al bus, sense feina, sense perspectiva… cauen en la beguda i el crim. Si no hi ha classe mitjana, diu, la societat se’n va a la merda. A Turquia, per exemple, està pujant molt i això és bo. Però ell no hi ha tornat, ja no li queda família. I mentre conduïa a la tornada, cantava, xiulava i atenia amb amabilitat les peticions de la gent que pujava. En un punt, ha baixat perquè se li havia acabat el torn. Take care, ha cridat, mentre baixava. No s’amoïni, ho farem!

Georges island. Boston

L’altra escapada va ser a l‘illa George, una de les 34 illetes que hi ha a la badia de Boston. Era el primer dia de la temporada i els bitllets de ferri eren gratis. Mentre fèiem temps per pujar al ferri, vam fer una volta pels diferents molls i vam arribar al Childrens Museum, genial per aprendre jugant.. Al davant hi ha ancorada Boston Tea Party Ship, una còpia del Beaver original, un dels tres vaixells protagonistes del mal rotllo entre els locals i el anglesos. Com que els primers van llençar tot el te al mar perquè estaven farts de pagar taxes, els segons van respondre tancant el port i decretant la llei marcial.

L’illa de Georges és molt petita i està ocupada per un antic fort del 1800; de fet, podríem dir que l’illa és el fort perquè tota la superfície ho és. En baixar, el Centre de Visitants. Una petita platja amb restes de petxines, musclos, algues… i un vent fort, com ahir, però el sol està guanyant la partida. Anem passejant per totes les dependències, veiem les habitacions dels presoners de la guerra civil, admirem les illetes dels voltants, algunes no habitades, d’altres sí, i comunicades per carretera a terra ferma. La vista dels gratacels de Boston és xula, entre la boira, al fons.

Un dia, al metro, un xicot 2×1 (ocupava dos seients), duia tatuada al braç una frase que deia: «Only God can». I jo vaig pensar: segur que amb aquest no aniria enlloc. Sort que nosaltres ens ben acompanyem! Acabem la primera etapa. Xicago ens espera. PD. Molt important, no hi ha cables ni fils elèctrics visibles!

Publicat dins de Viatges per Amèrica | Etiquetat com a Boston, Estats Units, Freedom Trail, Harvard | 2 comentaris

De Benifallet a Miravet pel pas de Barrufemes

Publicat el 26 Abril 2015 per Gloria Condal

De Benifallet a Miravet

L’excursió ens porta des de Benifallet, on ens deixa l’autocar, fins a Miravet.

Riu Ebre. Benifallet

Sortim després de passar el pont del Llaguter, a Benifallet (Baix Ebre) i prenem el GR 99. Dins l’aigua, els illots de Nap i de Cautera, a una i altra banda. A l’est, les serres de Cardó i a l’oest la serra Fullereta; més enllà, les serres de Pàndols i Cavalls, que ens duen tristos records d’història de la guerra civil espanyola. Caminem entre plantacions de tarongers i vegetació de ribera. Cel amb núvols amenaçadors i aigües fosques i tranquil·les. Ulleres de sol, cangurs i paraigües.

Riu Ebre. Platja de Xesa

Bastant més endavant, gairebé a l’alçada de Rasquera, la roca dels Penjats, on expliquen que a l’Edat Mitjana hi penjaven els malfactors. Ens aturem en una plantació de tarongers, tocant el riu, a esmorzar. Davant nostre, un llimoner amb uns fruits grans, grocs, olorosos.

Pas de Barrufemes, a mig camí entre Benifallet i Miravet

Al cap d’uns 5 km trobem l’indicador cap al pas de Barrufemes, on la pista es converteix en sender, amb la gairebé desapareguda platja de Xesa a l’esquerra i les parets rocoses de les Llobateres a la dreta. Ens allunyem de la riva, sota una pineda. Estem sota la roca Folletera, frontera entre les comarques de la Ribera d’Ebre i el Baix Ebre. Una esllavissada recent ens complica la vida per continuar el sender, però ho sortegem bé fins la baixada final del pas. Entre nosaltres i el riu, una plantació immensa de tarongers. Ens envolten les olors de les flors de tarongina.

Riu Ebre. Al fons, castell de Miravet

Després de les roques de Besaculs (els llaguters les van batejar així) i el barranc de Masdeus, ens aturem en un petit safareig amb dos garrofers; al nostre davant, la silueta de la torre del castell de Miravet. Passem pel costat del “garrofer de l’Onso” (òs), entrem al poble per l’església vella i baixem fins al moll. Ens fixem en un parell de rajoles a la paret on indiquen l’alçada on va arribar l’aigua en dues inundacions sonades: la de 1787 i la de 1907.

Riu Ebre. Miravet. Migdia, a punt de caure una tempesta

Un colla de veïns estant fent una paella de molt bona pinta. Però uns núvols amenaçadors apareixen damunt nostre. Abans hem tingut gotes, ara el perill és més seriós. Cinc minuts després comença a caure una tempesta d’aigua. Sort que tenim els autocars a pocs metres i d’allà anem al restaurant Piscolabis de Móra d’Ebre, on tenim reservat el dinar que ens fa recuperar, amb escreix, les energies perdudes.

Riu Ebre a Miravet. Lo riu és vida

Gràcies a la gent del Club Muntanyenc que ho han organitzat!

Recorregut: 12 km amb un desnivell de +60 m / 60 m i una durada de 4 h

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a benifallet, Club Muntanyenc Mollet, excursió, miravet, riu Ebre | Deixa un comentari

A la carretera

Publicat el 23 Abril 2015 per Gloria Condal

Carretera a Nevada. Foto: gloriacondal

Narrada en 1a persona, el protagonista és el mateix autor, Jack Kerouac (1922-1969), que narra les peripècies per les carreteres nord-americanes amb els seus amics Neal Cassidy, Allen Ginsberg i William S. Burroughs, entre d’altres, que formaven part de l’anomenat moviment beat (“beaten down” = derrotat), que va sotraguejar els Estats Units els anys 50, en un context de depressió econòmica i guerra. No els agradava la societat on vivien i intentaven viure’n al marge.

Portada llibre On the road

El llibre és el relat dels viatges entre el 1947 i 1950 creuant el país de banda a banda i la darrera, baixant fins a Mèxic. Dennis Mansker es va entretenir en explicar els cotxes que feien servir i els mapes d’aquests viatges: Map One, Map two, Map three, Map Four.

Què passa al llibre? El líder és en Dean, és a dir, Neal Cassidy. “… fill d’un borratxo, un dels dropos més tronats del c/Larimer (Denver). Als 6 anys acostumava a anar als tribunal a demanar que deixessin anar el seu pare (…) Quan va créixer va batre un récord de robar cotxes i va anar a un reformatori”. Amb ell, uns joves que viatgen de vegades amb busos o fent auto-stop, però habitualment conduint cotxes que fan volar a velocitats de vertigen. Són vitals, salvatges, bojos… Passen gana: “S. Francisco. Aquell chow-mein fregit en una olla perfumava l’aire que entrava a la meva habitació de Chinatown, competint amb les salses de fideus… els crancs de crosta tova de Fisherman’s… hi afegiu les mongetes seques de Market Street, el bitxo, les cloïsses al vapor de Sausalito. Poseu-hi la boira, la boira crua que feia créixer la fam…” Roben quan ho necessiten, van bruts, fan alguna feina esporàdica: “Ens vam inclinar i vam començar a collir cotó… les puntes dels meus dits van començar a sagnar. Em feien falta uns guants o més experiència. L’esquena va començar a fer-me mal (…) Al matí vaig aixecar-me amb la tovallola i el raspall de dents i vaig anar al lavabo… després vaig tornar, vaig posar-me els pantalons, que estaven tots estripats d’agenollar-me per terra i la Terry els havia cosit aquella nit (…) els dies passaven. Vaig oblidar l’Est completament”. Beuen a cabassos, es droguen i al·lucinen, ballen, s’enamoren i es desenamoren, tenen sexe…

Denver. Foto: gloriacondal

En alguns moments ens ha cansat tanta borratxera i bogeria; en d’altres, ens encanten les descripcions de paisatges i situacions. “El sol es ponia. Vaig caminar, després d’algunes cerveses fredes, fins als afores de la ciutat, i va ser un llarg passeig. Tots els homes tornaven a casa després de la feina amb gorres del ferrocarril. (…) Un d’ells em va portar fins dalt del turó i em va deixar en una cruïlla solitària al límit de la praderia. Era molt maco”. A Texas: “A la llum de la lluna la terra era tota acàcies i erms. A l’horitzó es trobava la lluna. Va engreixar-se, va tornar-se enorme i vermella, després es va assuaujar fins que l’estrella del matí la va desafiar i la rosada va començar a entrar per les nostres finestres”.

Fresno. Foto gloriacondal

Hi surt, inevitablement la ruta 66, que es va omplir d’immigrants els anys vint i trenta. “Fresno. Després d’algunes cerveses a la taverna on alguns “okies” tristos acompanyaven amb el peu la música d’una banda de cowboys, la Terry i jo i en Johnny vam anar a una habitació de motel”. (Els okies havien emigrat d’Oklahoma a l’oest després de les tempestes que van assolar la regió).

Baskerfield. Foto: gloriacondal

Viuen la música amb plenitud, especialment el bebop: “Sobre el piano hi havia una trompeta; la seva ombra daurada feia un estrany reflex sobre la caravana del desert pintada a la paret de darrera la bateria. Déu havia marxat, era el silenci de la seva partida”.

Pou de petroli. Foto: gloriacondal

Descriuen ciutats: “Nova Orleans tenia una lluentor de color taronja clar, amb alguns vaixells negres al seu moll, vaixells fantasmals de Cereno, fins que arribavens a prop i veies que eren només vells barcos mercants de Suècia i Panamà” (…) Què és el riu Mississipi? Un Déu rentat en una nit de pluja, un xapoteig suau de margens regalimants del Missouri, una dissolució, un moviment de la marea, un viatge per valls sense fi i arbre i molls…”

Nova Orleans. Riu Mississipi. Foto: gloriacondal

I sempre, de fons, la carretera. “Aquella gent ens van veure abandonar el cotxe (…) Encara ens faltava molt de camí. Però era igual, la carretera és la vida”. “Vam tornar ràpidament a l’autopista principal i aquella nit tot l’estat de Nebraska va passar davant del meus ulls (…) Saps que hi ha una carretera que va fins a Mèxic i continua fins a Panamà? (…) Veuríem tot el món amb un cotxe, perquè, nen, la carretera ha de conduir certament a tot el món”. Amb quin objectiu? “On anem, col·lega? No ho sé, però hem d’anar-hi”. “Hauria de recórrer tot EUA i mirar cada cubell d’escombraries de costa a costa fins que em trobés enrotllar com un fetus entre les escombraries de la meva vida, de la seva vida i de la vida de tothom”. Un dia que s’acomiada de Dean: “Va fer un últim senyal. Jo li vaig contestar amb un gest. De sobte ell es va ajupir a la seva vida i va desaparèixer ràpidament de la meva vista. Jo vaig mirar la desolació dels meus propis dies. Jo també tenia un camí terriblement llarg per recórrer”. Quan arriben a Mèxic: “Finalment havíem trobat el país màgic al final de la carretera i mai no hauríem somiat fins on arribava aquesta màgia” (…) És el món, va dir en Dean”.

Monument Valley

Però retornen al Estats Units, el seu país. Kerouac va escriure el llibre en 20 dies en una tira de paper de 36 m de llargada en un rotlle mecanografiat i sense paràgrafs. El desenrotllava a terra i semblava una carretera. L’any 2012 en van fer una pel·lícula. Però llavors ja eren uns altres temps. Havien nascut les road-movies.

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a amèrica, carretera, Kerouac, llibre | Deixa un comentari

Los vagabundos de la cosecha. John Steinbeck

Publicat el 17 Abril 2015 per Gloria Condal

Cartell de la pel·licula El raïm de la ira, de John Ford

Sèrie de reportatges que va escriure el periodista John Steinbeck l’any 1936 encarregats i publicats pel diari The San Francisco News sobre la immigració cap a Califòrnia de milers de persones dels estats centrals de l’oest americà. D’aquí en va sortir la novel·la Las uvas de la ira i posteriorment la pel·lícula.

Un any abans, el californià Steinbeck havia escrit un llibre d’èxit sobre els emigrants mexicans establerts a Monterey (Tortilla flat). L’any 1931 unes grans tempestes de pols (Dust Bowl) van assotar el mig oest dels Estats Units. El 1934 la tempesta durà dos dies i arribà a Chicago. Els dies següents, els estats de Texas, Oklahoma i Kansas van ser devastats. Els grangers, amb una economia migrada, es van quedar a la ruïna. I amb ells, els botiguers i els pobles on vivien. Entre 1935 i 1938 al voltant de 400.000 persones van emigrar a Califòrnia, la terra promesa. Els emigrants, a qui acompanyaven les famílies, buscaven feina, i això beneficià els grans propietaris, però hi va haver molts problemes, per les condicions que vivien.

Mare Immigrant. Viquipedia

En aquest llibre es reprodueixen els set reportatges (periodisme de primer nivell), que a més s’acompanyen de les fotografies de Dorothea Lange, una fotògrafa de gran sensibilitat contractada pel govern federal per documentar la situació dels immigrants. Aquest material va servir a Steinbeck per escriure la novel·la El raïm de la ira, que més endavant John Ford va dur a la pantalla, amb Henry Fonda com a protagonista.

Steinbeck explica de manera magistral i amb detall com viuen i com senten aquesta gent. Però a més, fa propostes i reivindica la seva dignitat. Com diu Eduard Jordà al pròleg, Steinbeck fa el millor relat quan explica la dèbil frontera que separa un home desesperat però encara disposat a lluitar, d’un home destrossat per l’adversitat que esdevé una desferra. Vegeu què diu:

“Als immigrants els necessitem i els odiem. Són bruts i ignorants, porten malalties, la seva presència obliga a un increment dels efectius policials i la despesa escolar, i si a sobre reivindiquen…” Llavors fa una reflexió sobre els diferents col·lectius que han treballat a Califòrnia, tots en condicions deplorables: primer els xinesos, després els filipins, després els japonesos i més endavant els mexicans. Eren estrangers, diu, i se’ls condemnà a l’ostracisme i la segregació, com si fossin bestiar. I llavors fa notar que els nous immigrants no són estrangers, sinó nord-americans que ho han perdut tot. I no viatgen sols, sinó amb tota la família. Eren gent que on vivien es guanyaven la vida, que tenien dignitat.

Dorothea Lange. Viquipedia

Apareixen les barraques, no tenen aigua ni llum, arriben malalties. La mainada no va a escola perquè els pares es mouen d’un lloc a un altre fent feina. No poden rentar, van bruts. Estan malalts i no poden pagar-se un metge. Quasi no tenen diners per menjar. “El pare és conscient que el fang de la vora del riu està infectat de larves. Sap que els seus fills van descalços, però no té forces ni ganes per evitar-ho. Li han passat massa coses”. Alhora, els patrons no se’n refien. Tom Collins aixecà el primer campament d’acollida. Tenen sostre, aigua i alguns medicaments.”Un dia seran ciutadans de Califòrnia. Han arribat per quedar-se. De com els tractem en el futur dependrà el rumb que es vegin obligats a prendre”, conclou al darrer reportatge. Tan antic, i tan actual.

Libros del Asteroide, 2007

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a Steinbeck | 1 comentari

Pride

Publicat el 11 Abril 2015 per Gloria Condal

Si us sentiu vives, si penseu que val la pena lluitar per aconseguir una cosa, si teniu sang a les venes i el cor us batega amb força quan veieu una injustícia… aneu corrents a veure aquesta pel·lícula!

La vaga dels miners de Gran Bretanya que va començar el 1984 i va durar quasi un any va mobilitzar milers de persones. Manava Margaret Tatcher i va guanyar. Havien passat moltes coses, tantes, que anys després encara ens arriben històries en cinema o teatre. Primer va ser la pel·lícula Billy Elliot que més tard es transforma en musical, amb gran èxit. De fons, la temàtica d’aquesta vaga en la persona d’un nen que vol ser ballarí, contra els desitjos del seu pare, miner, que vol que es dediqui a la boxa. Ara, ens arriba la pel·lícula Pride, basada en fets reals arran del suport a la vaga d’un grup de gais i lesbianes, el LGSM. En algun moment, veient-la, hem recordat la pel·lícula Novecento un cant a la vida, a l’amor i a la lluita. Realitzada en clau d’humor, el film aborda les contradiccions entre la solidaritat tan buscada pels miners, i el fet de rebre-la d’un grup de gent estranya, gens semblant a ells, i segons el punt de vista d’alguns, una colla de pervertits. De mica en mica, uns i altres van aprenent. Els miners perden la vaga, però algunes persones han crescut. Els d’una banda i els de l’altra, mai més seran els mateixos.

Us deixem amb una de les escenes que ens han emocionat més de la pel·lícula, quan canten l’històric himne de lluita “Bread & roses”.

Dirigida per Matthew Warchus (Matilda, Un dios salvaje…), els actors més coneguts són Bill Nighy (Cliff) i Imelda Stauton (Hefina).

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a homosexualitat, pel·lícula, pride | Deixa un comentari

Gran Canaria

Publicat el 7 Abril 2015 per Gloria Condal

Cruz Tejeda Gran Canaria

Com un continent en miniatura, amb microclimes que fan que mentre en un lloc hi ha boira baixa, en un altre brilli un sol potent, que puguis trobar dunes i també boscos de pins canaris, que es pugui banyar en una platja o pujar a un cim de més de 1.800 m. Hi ha senders per caminar, amb grans desnivells, llocs molt turístics i indrets on es respira calma. I hi ha molts centres d’interès arqueològic, geològic i botànic.

Las Palmas de Gran Canaria

Illa circular, amb el punt més alt al Pico de las Nieves (1.949 m). La majoria de la població es concentra al nord-est, on hi ha la terra més rica. Una autovia surt de la capital, al nord, i va vorejant la costa est fins a Maspalomas, al sud. Com una gran muntanya cònica amb cràters i calderes, a mesura que es puja amunt, la població disminueix, també els nuclis habitats. El paisatge és dur i salvatge, amb nombroses valls per on baixen les aigües dels barrancs fins al mar.

Dunes de Maspalomas. Gran Canaria

Cinc anys van resistir els aborígens els conqueridors castellans dels Reis Catòlics. Amb la conquesta, la capital va créixer; després d’un temps d’estancament, a mitjan s. XIX va renèixer pels ports francs, el lliure comerç i el clima. Després de les guerres del s. XX, el turisme va renéixer cap els anys cinquanta. Ara hi viuen unes 850.000 persones. L’urbanisme descontrolat actual és el producte d’un creixement sense mesura.

Casa rural Las Calas de Valleseco. Gran Canaria

Els primer dies estem en una casa rural a Telde i la setmana restant a Valleseco (Casa rural las Calas), molt recomanada. Un dia visitem la capital, las Palmas de Gran Canaria. Al barri de Vegueta-Triana hi ha la Casa de Colom, la catedral de Sta. Anna i el Museu Canari. Les dues vies més importants de la ciutat són l’av. Marítima i c/León y Castillo. Hi ha platges, l’auditori Alfredo Kraus d’Òscar Tusquets i el Palau de Congressos.

Arucas. Gran Canaria

Recomanem els pobles d’Agüimes (església, escultures al carrer, cuidat), Artenara i Tejeda penjats a la muntanya, blancs, amb vistes, Teror (basílica Verge del Pino, patrona de l’illa), Arucas (catedral neogòtica negra, rom i plàtans), Galdar (plaça i carrerrons i Cueva Pintada).

Anden Verde. Gram Canaria. Ruta des de l’Aldea

Agaete (Puerto de las Nieves) al mar, és l’inici d’una ruta pels penya-segats anomenada Andén Verde, amb el risco Faneque. D’allà, barrancs, roques, valls… els «azulejos» fins arribar al molí de Mogan. Fins al mar del sud hi ha 6 km.

Conjunt arqueològic Cenobio de Valeron

La part més turística de l’illa és al sud, entre Puerto Mogán i Maspalomas (només aquí hi ha més de 180.000 places hoteleres). Si no voleu moguda, aneu només a passejar per les dunes, val la pena. Hi veureu «aulagas» i tamarius i encara que sembli mentida, hi podeu trobar la soledat; però a prop de l’aigua, és la Rambla.

Acusa Seca. Gran Canaria

Es pot pujar als dos «roques» més famosos, el de Bentayga i el Nublo des dels aparcaments al peu en poc més de mitja hora. Les vistes paguen la pena, especialment veure la posta de sol des del Nublo.

Roque Bentayga. Gran Canaria

En relació amb els orígens volcànics podem anar al pic i la caldera de Bandama i la caldera de Marteles. De jaciments arqueològics tenim la Cueva Pintada, Cuatro Puertas, el Cenobio de Valerón, la Fortaleza, les coves d’Acusa Seca i les del barranc de Guadayeque. Tenim vistes des dels miradors de Sorrueda, Pinos de Galdar, Palomas, Becerra… Podem fer un recorregut botànic pels «Tilos de Moya», o anar amb cotxe cap al Barranco Hondo de Abajo, continuar cap a Hornillo, Coruña i Las Hoyas (aquest és un recorregut potent), o fer una caminada des de l’aparcament del Pozo de Nieve Grande fins al mirador (vistes fantàstiques), tornar enrera, baixar fins al peu de la Roca Agujereada i pujar al mirador del Pico de las Nieves.

Cuatro Puertas. Gran Canaria

Les carreteres són revolts continus (els que es maregen, absteniu-vos o porteu pastilles). Adaptats als costums de l’illa, hem amassat i menjat gòfio, hem comprat «burro» (peix) i l’hem fet a la brasa acompanyat de mojo verde, hem begut sidra obsequi de Las Calas… i al caliu de la llar de foc hem compartit somnis i records. La bona companyia no té preu.

Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a Gran Canaria, illa, Roque Bentayga, Roque Nublo | 1 comentari

Els diaris de Bagdad

Publicat el 24 Març 2015 per Gloria Condal

Sempre he volgut escriure un llibre que comencés amb aquesta frase: “Visc en un hort que té 66 palmeres i 161 tarongers; tres palmeres mascle donen a la finestra del meu dormitori i em recorden la seva potència”.

Riu Tigris. Bagdad. Foto: Gloria Condal

L’autora d’aquestes paraules és Nuha al-Radi (1941 Bagdad – 2004 Beirut). De família benestant, casada amb un diplomàtic iraquià, va viure en diferents països. Graduada en arts liberals a la Universitat Americana de Beirut, era pintura i escultora. El 1991, després dels tres primers dies de bombardejos a Iraq, començà a escriure un diari de la vida quotidiana. Comença el 1991 i explica les seves sensacions durant 40 dies; després el continua per dates, en un llenguatge directe, clar, ple d’humor negre i irònic. Arriba fins al seu exili, al novembre de 2002.

Nosaltres vam estar a Iraq l’any 2002, en una experiència duríssima, on vam veure com patia el poble iraquià. Hem optat per transcriure, literalment, els paràgrafs més significatius, que hem agrupat per temes.

Forn de pa. Bagdad. Foto: GloriaCondal

Àmbit domèstic i plans per sobreviure

Entre totes les criatures, els gats semblen mantenir-se completament impassibles davant els esdeveniments. Han estat menjant fins al punt de rebentar totes les sobres dels congeladors en fase de descongelació. Tinc una altra guerra en marxa contra els cargols (…) s’han menjat la meva magnòlia nova. Els gossos tornen a augmentar de nou. El meu ha de pixar tant per marcar el seu territori que permanentment té la pota alçada… Semblen ensumar un atac aeri. Em pregunto per què (els americans) no els fan servir a ells en lloc de radars. Les gallines de Thamir han deixat de pondre ous. N’acostumaven a pondre 25 al dia, després van passar a dos i ara cap. He decidit fer-me una piscina. Ara sóc la propietària d’un immens forat a terra. No hi ha ciment. Aquest any 1994 la guerra és contra els cucs i les erugues. Avui hem plantat un quilo de llavors de ceba. En teníem tantes que les hem plantades entre les roses i els pèsols d’olor. Serà interessant veure si l’olor de la ceba pot impregnar les roses i viceversa. L’Assia em diu que els seus pollastres havien començat a suicidar-se llançant-se a la piscina. El primer pollastre el van llençar al riu, però després va pensar en coure’ls pel gos. La seva mare, en entrar a la cuina, va dir-li: No m’estranya que estiguis malalta si has estat menjat pollastre que no està escorxat segons el halal. M’he fet amiga d’un pit-roig. Li agraden les cites, per tant deu ser iraquià. Viu a una buguenvíl·lea que hi ha a prop de l’estudi i els refilets no paren. Seria una bona idea comprar una vaca. En Majeed sap com muyir-les i la Hamdiya sap fer iogurt. Les vaques escampen les cagarades pertot arreu i no haurem de comprar més fems per a l’hort. L‘Assia i jo hem decidit importar ases del Iemen, n’hi ha milers sense fer res. Diu que d’aquí a pocs anys tots els cotxes s’aniran espatllant i s’hauran de reparar. Aleshores faltaran cotxes i les bicicletes i els ases seran la solució ideal. Ja han sortit les primeres anemones. L’any passat vaig comprar les llavors als EUA. Són blanques. Que potser són un senyal de pau? Sigui com sigui, aquí ha crescut alguna cosa bona dels EUA. La jardineria és el meu consol. Les abelles va com boges amb les roselles del jardí. Què deuen notar? Hi deu haver opi a dins? A la festa d’ahir el gos es va comportar com un boig, quasi va mossegar l’Alia i va queixalar l’Issam. Havia oblidat les persones perquè feia massa temps que es dedicava a perseguir les gosses. Els enciams han donat una mena d’arbres amb flors blaves; les cols, les coliflors, les cols de Brussel·les i bròquils han tret unes orelles enormes d’elefant. El blat de moro ha esclatat… Avui he matat un escarabat geperut. Si ells estan començant a tenir malformacions, què ens passarà a nosaltres?

Refugi Amiriya. Bagdad. FOto: GloriaCondal

Guerra

Entenc que els kuwaitians ens odiin, però què t’hem fet a tu, George Bush perquè ens odïis amb tanta virulència? A Occident sembla que només tenen tres imatges nostres: terroristes, xeics del petroli i dones tapades de negre de cap a peus. Se’m fa difícil pensar que tothom ens ha deixat de banda, especialment els àrabs. Bush, un suposat humà, ha tingut la barra de dir a un grup d’escolar del seu país: “No patiu, la guerra és lluny i no us afecta”. La BBC ha enregistrat unes imatges in situ i jo hi he parlat, però em sembla que no me n’he sortit gaire bé, perquè no he dit res d’allò que volia dir. Han atacat incomptables indústries fàbriques tèxtils, molins de farina i plantes de ciment. Què volen dir quan comenten que només ataquen objectius militars? El cel està negre per culpa del fum que surt de la refineria de Dora a mesura que crema. Se suposava que havien d’alliberar Kuwait. Potser els cal un mapa? Ja ens han llançat al damunt l’equivalent a 5 Hiroshimes (23 dies després de començar la guerra) Una bola de foc immensa planava damunt nostre, semblava cremar la part superior de les capçades de les palmeres. Tot d’una, es va inclinar, va girar damunt dels nostres caps en direcció ascendent i va endisar-se al cel de la nit, bramant. Era un míssil Scud. Hi ha gent que està pensant traslladar-se als refugis. Han abatut el d’Amiriya, ple de dones i nenes (29 dies després de l’inici de la guerra). En un bombardeig, un nen volia sortir i no el deixàvem, aleshores ha dit: Doncs em faré pipí als pantalons! Els soviètics diuen que com que mai haurien esperat que féssim la guerra als americans, per això no ens van donar el seu equipament més nou, sinó senzillament l’adequat per lluitar contra els nostres veïns del Tercer Món. Bush i Sadam són iguals. Tots dos porten a terme les seves amenaces. Ells llancen les bombes i nosaltres ens fregim. El nostre deien que era el quart exèrcit més gran del món, i ens ho vam creure. Vam anar a la guerra amb la certesa i convençuts de la força del nostre exercit gloriós, una conclusió basada únicament en la propaganda d’Occident. Diumenge hauríem de tenir benzina, Bush diu que li preocupa el desori en què ens trobem, és tan decent, ell! Han escorcollat les cases d’en tal i qual. S’han endut la màquina d’escriure d’en Jalil tot i que tenia permís per tenir-la. Sembla que hem retornat 30 kg d’urani als russos com a part de pagament del deute. Havia estat amagat en un búnquer de ciment, imagineu-vos si l’arriben a tocar! EL president de la comissió de les NU per a la destrucció d’armes iraquianes ha dit que hem amagat el material biològic i no diem on és. M’ho crec, després d’haver sentit la història de l’urani. He obert la meva càmera perquè semblava que no s’acabava mai el rodet. Quina pena i horror. No hi havia pel·lícula. Com ho faré ara per aconseguir una altra guerra? Si hi ha un atemptat contra les plantes d’aigües residuals, aleshores sí que toparem amb el nas a la merda. Em Dafhir era a Somàlia treballant de metge. Un americà oficial de terra sènior del departament d’Assumptes Humanitaris de l’ONU va explicar que es dedicava a fer explotar caps nuclears. Havia estat a Iraq, però no ho feia dins un búnquer ni un forat a terra sinó a l’aire lliure. Els superiors el van obligar a fer-ho així i ell va fer un informe per a l’ONU que pressumptament ha passat a formar part de la immensitat de documents mai llegits. Els anys següent es va produir un terrible augment de casos de càncer, leucèmia, glaucoma i problemes d’ossos i articulacions. Quan va saber que entre els que l’escoltaven hi havia un iraquià, va dir: “Ostres, no hi hauria d’haver-ho explicat!”

Bàssora. Iraq. Homenatge a l’exèrcit. Foto: GloriaCondal

Art

No hi ha electricitat. Com s’ho feien els pintors d’abans per pintar a la llum de les espelmes? Encara no he pogut sentir música però torno a pintar de nou (10 abril). Pregunto si podria aconseguir un tanc per l’exposició per posar davant de l’hotel Meridien. El pintaré i faré que tots els meus coneguts i gent del carrer escrigui comentaris. L’anomenaré “Un missal antitancs”. Estic treballant en una exposició que anomenaré Embargo Art. Famílies senceres de persones fetes de pedra i de parts de cotxe (tubs d’escapament rebentats i silenciadors). La meva arma de destruccio de masses ja és a punt i demà serà mostrada. Sembla prou letal. Potser l’anomenaré Criatura de destrucció de masses, o Destructor, per fer-ho més curt. Se suposava que m’havien de donar el permís per anar-me’n (d’Iraq) per fer una exposició a Amman. NO pagaré la taxa de sortida de 200.000 dinars perquè… se suposa que estic exempta com a artista. (Uns dies després: estic mirant de pagar només 25.000 dinars) Juny 95

Babilonia, Iraq. Foto: GloriaCondal

Robatoris

Un taxista torna del front amb el bagul d’un soldat mort lligat a la vaca del coxe. Estava buscant els pares del pobre desgraciat i es va apropar a una casa per preguntar si en sabien res; quan va tornar a sortir, el taxi i el bagul havien desaparegut. El 1994 la gent viu de robar i enganyar. La benzina, la cervesa i els cigarrets són els articles més populars a l’hora de robar. Estranyament, tots tenen el mateix preu.

Concentració davant seu ONU a Bagdad per demanar la fi de les sancions. 2002. Foto: GloriaCondal

La inflació

Una persona porta diners al banc i els pesen en la bossa; la gent hi entra amb sacs a les mans. Si els caixers haguessin de comptar literalment tots aquests milions, no podrien fer res. Ja no puc fer servir un moneder de dimensions normals, la quantitat de diners que has de traginar demana dur bosses de plàstic.

Saddam

En una reunió pregunta als seus ministres quin temps fa i algú li respon: “El temps que digueu, senyor”. A l’excavació arqueològica de Hatra, Saddam va fer gravar les seves inicials en algunes pedres i blocs de marbre. Les missions arqueològiques estrangeres no tenen permís de venir i excavar. Forma part de l’embargament cultural i del boicot de l’ONU.

Hospital pediàtric Bagdad. 2002. Foto: GloriaCondal

Sanitat

Els metges adverteixen que no ens deixem operar a Bagdad. L’anestèsia és defectuosa, alguns pacient es desperten amb atacs d’histèria. Una dona va trigar 15 hores a despertar-se després d’una cesària. Neixen força nens muts. Probablement sigui millor per a ells, així no tindran l’oportunitat de parlar contra res. Tothom sembla que es mori de càncer. Aparentment, més del 30% d’iraquians té càncer i hi ha un munt de nenes amb leucèmia. (L’escriptora va morir de leucèmia als 63 anys). En Mehdat ha hagut d’anar a l’hospital i li han dit que ha de portar llençols. A l’habitació hi feia fred i li han dit que porti escalfador. A l’hora de servir el menjar, li han preguntat on tenia el plat, que s’ha de portar. Té problemes amb la dentadura: la primera deixava anar un xiulet i li ballava tant que li podia sortir disparada de la boca si parlava massa de pressa. EL dentista li va dir que era perquè s’havia aprimat. N’hi va fer una altra i al cap de dues setmanes se li va petar pel mig i li va enganxar amb pega. Va anar a un altre dentista i li va recomanar que intentés mastegar amb les dents que li quedaven. Un altre conegut porta dents postisses. “Quan em fan mal em medico”, diu: me les llimo amb una pedra. La pobra Wafa diu que es farà arrencar sis dents perquè li caldria reconstruir les arrels de totes i no pot pagar-ho. Li surt més barat aarrencar-les. Està blanca com un paper. I pensar que vam tenir un servei sanitari gratuït! L’Assia té una nova dentadura que es treu quan ha de parlar. Diu que li fuig. Se la posa a la nit. Espero que no se l’empassi. La Isabel diu que els pares peguen els fills per poder hospitalitzar-los més de tres setmanes: allà (hospital) els alimenten. Parlem de la síndrome de la guerra del Golf, però continuem, a més, tenint les malalties de sempre: còlera, polio, tuberculosi… Els ginecòlegs aprofiten els guants d’un sol ús per altres vegades. Als hospitals també les xeringues. El fil quirúrgic, que ve del Pakistan, triga entre 5 i 8 mesos a dissoldre’s. A la gent de més de 50 anys no se’ls dona medicaments, que reserven per als més joves. La malaltia que més ha augmentat és la depressió, sobretot en les dones, que tracten amb descàrregues elèctriques, més barates. Ara els cirurgians operen sense guants. No n’hi ha ni un en tot el país i els morts han de ser enterrats immediatament perquè als hospitals els congeladors no funcionen. La Isabel creu que el recompte d’espermes dels homes és inferior i més feble, i per això hi ha una taxa de mortaldat infantil tan alta, no només a causa de la desnutrició. Els efectes derivats de la pluja radioactiva i mineral de l’urani, consequències de la guerra del Golf.

Bagdad. Cotxe

Educació

La Loma m’ha explicat coses de la Universitat on ensenya informàtica. Té 16 estudiants. No tenen ni paper ni llapis, escriuen a la part del darrera de receptes, de rebuts de farmàcia, de llibres de comptabilitat, a qualsevol cosa que tingui un costat buit.

Els diaris de Bagdad

Dones

La Hamdiya m’ha dit amb timidesa: “Li he preguntat al meu marit per què no em pegava”. Ara està enfadat amb mi perquè li he preguntat això. Totes les meves cunyades reben cops del seus marits”. I després ha afegit: “Jo ho deia de broma, si em pega mai, em suïcidaré”. Pels carrers veus munts d’homes, però les nostres cases són plenes de dones. Hi ha tants pocs homes a les nostres vides!!!

Nuha Al-Radi. Traducció Anna Jolis. Rosa dels Vents, 2003

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a guerra, iraq | Deixa un comentari

Les hores

Publicat el 21 Març 2015 per Gloria Condal

Hem tornat a veure aquesta pel·lícula ara, després de molts anys. Tres dones, tres èpoques, un pensament.

Tres dones unides per la novel·la Mrs Dalloway de Virgínia Woolf. La primera és la mateixa Virginia Woolf (1882-1941), que viu al camp, al Regne Unit, on està escrivint aquesta novel·la sota l’atenta vigilància del seu marit Leonard, que té cura de les seves depressions.

La segona és Laura Brown, situada els anys cinquanta, als EUA. Està llegint Mrs. Dalloway i no és feliç en el seu matrimoni. Té un fill i està embarassada d’un altre.

La tercera és Clarissa Vaughan, editora novaiorquesa actual, que té una filla i viu amb la seva companya. Té cura d’un amic malalt de sida, amb qui va fer l’amor una vegada; ella l’anomena Mrs. Dalloway i està organitzant una festa per a ell.

Virgínia, una escriptora consolidada, pateix enormes depressions com a creadora. S’estima el seu home però no li agrada el sexe perquè l’atreuen més les dones. Ha escrit Les ones, El far, Una cambra pròpia, Orlando… i ara batalla amb Mrs. Dalloway (novel·la que primer va titular Les hores).

La pel·lícula comença amb la seqüència del seu suïcidi al riu el 28 de març de 1941. Després explica els fets d’un sol dia, com la novel·la, de manera paral·lela, on les tres històries es va interconnectant. Al final, la festa no se celebra perquè l’homenatjat, Richard, se suïcida. I poc després descobrim que de petit l’havia abandonat la mare, que justament es deia Laura Brown, la mestressa de casa insatisfeta que al final no s’havia suicidat però havia deixat la família i s’havia escapat al Canadà.

Michael Cunningham, amb aquesta novel·la va guanyar el Premi Pulitzer, el Pen i el Faulkner el 1998. La direcció de la pel·Lícula és Stephen Daldry, el guió, de David Hare, i els tres papers principals són interpretats per Nicole Kidman (Óscar a la millor actriu, 2002), Meryl Streep i Julianne Moore

Deia Mrs Dalloway — La senyora Dalloway va dir que compraria les flors ella mateixa

Tot i que la pel·lícula està impregnada de tristesa, és un cant a la vida, a la lluita, a poder decidir què fem en cada moment, inclosa la possibilitat de deixar de viure, la tesi per la qual va lluitar sempre Virgínia, i que queda reflectida perfectament a la conversa amb el seu home a l’estació, quan es vol escapar. En un segon pla, tres homes bons, a qui estimen elles, però amb qui no troben la felicitat.

“Tu m’has donat la màxima felicitat possible. Has estat en tots els sentits tot allò que un pot ser. No crec que hi hagi hagut dues personas más felices que nosaltres fins que va arribar aquesta terrible malaltia” (carta pòstuma de Virgínia Woolf al seu marit).

Des de l’estrena han passat uns quants anys, però continua sent una molt bona pel·lícula.

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a cinema, Les hores, pel·lícula, The hours, virginia woolf | 1 comentari

Manca solo la domenica

Publicat el 14 Març 2015 per Gloria Condal

Què faríeu si l’home se’n va a l’estranger a treballar i al cap d’uns mesos no arriben diners i us retornen les cartes? Ha mort? Ha trobat una altra dona? Tornarà algun dia? La Borina Serrafalco esdevé una “vídua blanca”: oficialment no ho és, no té dret a pensió i no es pot tornar a casar. No és ningú.

La protagonista és una dona siciliana que no ha trobat cap home que es fixés en ella, fins que li surt un pretendent, Liuzzo Cataldo, un fuster que té un èczema fastigós (per això no l’ha volgut cap dona). “De dot, tots dos van dur els seus defectes”, explica la narradora. Però la vida en els pobles de Catània és dura, i Liuzza marxa cap a Austràlia a buscar feina, com tants homes de Sicília. I no torna a aparèixer. Ella ja ho té bé, perquè no el volia i com que no té una tomba on anar a exercir de vídua, decideix ser la vídua d’altres. Comença una recerca d’homes morts que reuneixen les condicions i en tria un per al dilluns, una altre per al dimarts… i així fins al dissabte. Llavors la seva vida gira per cementiris diferents, construint vides diferents… El diumenge resta a casa, no fos cas que les vídues oficials dels qui ella visita, dediquessin els festius a visitar els seus morts. “Solo manca la domenica”.

Manda solo la domenica

Al cap de 30 anys torna el marit, pobre i diabètic. Entra a casa com si no haguessin passat aquests anys i destrueix els viatges i la fantasia. Borina ha d’actuar. Després de descartar algunes possibilitats sagnants, decideix posar-li sucre als àpats. El moment a partir del qual l’home comença a sentir-se malament fins que mor, és hilarant, d’humor negre i corrosiu. La funció acaba amb Borina vídua oficial, vestida amb les robes que havia anat acumulant durant anys i panys. Ara sí, el diumenge serà el dia que visitarà la tomba de marbre del seu marit.

Licia Maglietta a Solo manca la domenica

Licia Maglietta. Manca solo la domenica (foto: Teatre Lliure)

Licia Maglietta interpreta de manera magistral, dirigeix, ha fet l’escenografia i ha adaptat el guió basat en un relat de l’escriptora siciliana Silvana Grasso, una dona amb empenta, com podeu comprovar en aquest vídeo quan era assessora cultural de l’Ajuntament de Catània. Licia, a més d’un llarg historial com a actriu, va posar la veu italiana en el paper de mare de la nena al film Persèpolis. L’acompanya Vladimir Denissenkov amb l’acordió rus, imprescindible, perquè la música acaba sent un i altre personatge. És una producció de Teatri Uniti i per això l’espectacle és en italià, sobretitulat en català.

Podríem acabar dient que, per força, aquest espectacle havia de sorgir de Sicília.

http://www.teatrelliure.com/ca/media/videos/2073/0

Publicat dins de teatre | Etiquetat com a dones, Sicilia, teatre, vídua | 1 comentari

Gloria Condal

Xicago

Boston

De Benifallet a Miravet pel pas de Barrufemes

A la carretera

Los vagabundos de la cosecha. John Steinbeck

Pride

Gran Canaria

Els diaris de Bagdad

Les hores

Manca solo la domenica

Idiomes

Etiquetes

Blogroll

Meta

Contacte

Idiomes

El nostres temes

Etiquetes

Blogroll

Meta

Contacte