Sempre he volgut escriure un llibre que comencés amb aquesta frase: “Visc en un hort que té 66 palmeres i 161 tarongers; tres palmeres mascle donen a la finestra del meu dormitori i em recorden la seva potència”.
Riu Tigris. Bagdad. Foto: Gloria Condal
L’autora d’aquestes paraules és Nuha al-Radi (1941 Bagdad – 2004 Beirut). De família benestant, casada amb un diplomàtic iraquià, va viure en diferents països. Graduada en arts liberals a la Universitat Americana de Beirut, era pintura i escultora. El 1991, després dels tres primers dies de bombardejos a Iraq, començà a escriure un diari de la vida quotidiana. Comença el 1991 i explica les seves sensacions durant 40 dies; després el continua per dates, en un llenguatge directe, clar, ple d’humor negre i irònic. Arriba fins al seu exili, al novembre de 2002.
Nosaltres vam estar a Iraq l’any 2002, en una experiència duríssima, on vam veure com patia el poble iraquià. Hem optat per transcriure, literalment, els paràgrafs més significatius, que hem agrupat per temes.
Forn de pa. Bagdad. Foto: GloriaCondal
Àmbit domèstic i plans per sobreviure
Entre totes les criatures, els gats semblen mantenir-se completament impassibles davant els esdeveniments. Han estat menjant fins al punt de rebentar totes les sobres dels congeladors en fase de descongelació. Tinc una altra guerra en marxa contra els cargols (…) s’han menjat la meva magnòlia nova. Els gossos tornen a augmentar de nou. El meu ha de pixar tant per marcar el seu territori que permanentment té la pota alçada… Semblen ensumar un atac aeri. Em pregunto per què (els americans) no els fan servir a ells en lloc de radars. Les gallines de Thamir han deixat de pondre ous. N’acostumaven a pondre 25 al dia, després van passar a dos i ara cap. He decidit fer-me una piscina. Ara sóc la propietària d’un immens forat a terra. No hi ha ciment. Aquest any 1994 la guerra és contra els cucs i les erugues. Avui hem plantat un quilo de llavors de ceba. En teníem tantes que les hem plantades entre les roses i els pèsols d’olor. Serà interessant veure si l’olor de la ceba pot impregnar les roses i viceversa. L’Assia em diu que els seus pollastres havien començat a suicidar-se llançant-se a la piscina. El primer pollastre el van llençar al riu, però després va pensar en coure’ls pel gos. La seva mare, en entrar a la cuina, va dir-li: No m’estranya que estiguis malalta si has estat menjat pollastre que no està escorxat segons el halal. M’he fet amiga d’un pit-roig. Li agraden les cites, per tant deu ser iraquià. Viu a una buguenvíl·lea que hi ha a prop de l’estudi i els refilets no paren. Seria una bona idea comprar una vaca. En Majeed sap com muyir-les i la Hamdiya sap fer iogurt. Les vaques escampen les cagarades pertot arreu i no haurem de comprar més fems per a l’hort. L‘Assia i jo hem decidit importar ases del Iemen, n’hi ha milers sense fer res. Diu que d’aquí a pocs anys tots els cotxes s’aniran espatllant i s’hauran de reparar. Aleshores faltaran cotxes i les bicicletes i els ases seran la solució ideal. Ja han sortit les primeres anemones. L’any passat vaig comprar les llavors als EUA. Són blanques. Que potser són un senyal de pau? Sigui com sigui, aquí ha crescut alguna cosa bona dels EUA. La jardineria és el meu consol. Les abelles va com boges amb les roselles del jardí. Què deuen notar? Hi deu haver opi a dins? A la festa d’ahir el gos es va comportar com un boig, quasi va mossegar l’Alia i va queixalar l’Issam. Havia oblidat les persones perquè feia massa temps que es dedicava a perseguir les gosses. Els enciams han donat una mena d’arbres amb flors blaves; les cols, les coliflors, les cols de Brussel·les i bròquils han tret unes orelles enormes d’elefant. El blat de moro ha esclatat… Avui he matat un escarabat geperut. Si ells estan començant a tenir malformacions, què ens passarà a nosaltres?
Refugi Amiriya. Bagdad. FOto: GloriaCondal
Guerra
Entenc que els kuwaitians ens odiin, però què t’hem fet a tu, George Bush perquè ens odïis amb tanta virulència? A Occident sembla que només tenen tres imatges nostres: terroristes, xeics del petroli i dones tapades de negre de cap a peus. Se’m fa difícil pensar que tothom ens ha deixat de banda, especialment els àrabs. Bush, un suposat humà, ha tingut la barra de dir a un grup d’escolar del seu país: “No patiu, la guerra és lluny i no us afecta”. La BBC ha enregistrat unes imatges in situ i jo hi he parlat, però em sembla que no me n’he sortit gaire bé, perquè no he dit res d’allò que volia dir. Han atacat incomptables indústries fàbriques tèxtils, molins de farina i plantes de ciment. Què volen dir quan comenten que només ataquen objectius militars? El cel està negre per culpa del fum que surt de la refineria de Dora a mesura que crema. Se suposava que havien d’alliberar Kuwait. Potser els cal un mapa? Ja ens han llançat al damunt l’equivalent a 5 Hiroshimes (23 dies després de començar la guerra) Una bola de foc immensa planava damunt nostre, semblava cremar la part superior de les capçades de les palmeres. Tot d’una, es va inclinar, va girar damunt dels nostres caps en direcció ascendent i va endisar-se al cel de la nit, bramant. Era un míssil Scud. Hi ha gent que està pensant traslladar-se als refugis. Han abatut el d’Amiriya, ple de dones i nenes (29 dies després de l’inici de la guerra). En un bombardeig, un nen volia sortir i no el deixàvem, aleshores ha dit: Doncs em faré pipí als pantalons! Els soviètics diuen que com que mai haurien esperat que féssim la guerra als americans, per això no ens van donar el seu equipament més nou, sinó senzillament l’adequat per lluitar contra els nostres veïns del Tercer Món. Bush i Sadam són iguals. Tots dos porten a terme les seves amenaces. Ells llancen les bombes i nosaltres ens fregim. El nostre deien que era el quart exèrcit més gran del món, i ens ho vam creure. Vam anar a la guerra amb la certesa i convençuts de la força del nostre exercit gloriós, una conclusió basada únicament en la propaganda d’Occident. Diumenge hauríem de tenir benzina, Bush diu que li preocupa el desori en què ens trobem, és tan decent, ell! Han escorcollat les cases d’en tal i qual. S’han endut la màquina d’escriure d’en Jalil tot i que tenia permís per tenir-la. Sembla que hem retornat 30 kg d’urani als russos com a part de pagament del deute. Havia estat amagat en un búnquer de ciment, imagineu-vos si l’arriben a tocar! EL president de la comissió de les NU per a la destrucció d’armes iraquianes ha dit que hem amagat el material biològic i no diem on és. M’ho crec, després d’haver sentit la història de l’urani. He obert la meva càmera perquè semblava que no s’acabava mai el rodet. Quina pena i horror. No hi havia pel·lícula. Com ho faré ara per aconseguir una altra guerra? Si hi ha un atemptat contra les plantes d’aigües residuals, aleshores sí que toparem amb el nas a la merda. Em Dafhir era a Somàlia treballant de metge. Un americà oficial de terra sènior del departament d’Assumptes Humanitaris de l’ONU va explicar que es dedicava a fer explotar caps nuclears. Havia estat a Iraq, però no ho feia dins un búnquer ni un forat a terra sinó a l’aire lliure. Els superiors el van obligar a fer-ho així i ell va fer un informe per a l’ONU que pressumptament ha passat a formar part de la immensitat de documents mai llegits. Els anys següent es va produir un terrible augment de casos de càncer, leucèmia, glaucoma i problemes d’ossos i articulacions. Quan va saber que entre els que l’escoltaven hi havia un iraquià, va dir: “Ostres, no hi hauria d’haver-ho explicat!”
Bàssora. Iraq. Homenatge a l’exèrcit. Foto: GloriaCondal
Art
No hi ha electricitat. Com s’ho feien els pintors d’abans per pintar a la llum de les espelmes? Encara no he pogut sentir música però torno a pintar de nou (10 abril). Pregunto si podria aconseguir un tanc per l’exposició per posar davant de l’hotel Meridien. El pintaré i faré que tots els meus coneguts i gent del carrer escrigui comentaris. L’anomenaré “Un missal antitancs”. Estic treballant en una exposició que anomenaré Embargo Art. Famílies senceres de persones fetes de pedra i de parts de cotxe (tubs d’escapament rebentats i silenciadors). La meva arma de destruccio de masses ja és a punt i demà serà mostrada. Sembla prou letal. Potser l’anomenaré Criatura de destrucció de masses, o Destructor, per fer-ho més curt. Se suposava que m’havien de donar el permís per anar-me’n (d’Iraq) per fer una exposició a Amman. NO pagaré la taxa de sortida de 200.000 dinars perquè… se suposa que estic exempta com a artista. (Uns dies després: estic mirant de pagar només 25.000 dinars) Juny 95
Babilonia, Iraq. Foto: GloriaCondal
Robatoris
Un taxista torna del front amb el bagul d’un soldat mort lligat a la vaca del coxe. Estava buscant els pares del pobre desgraciat i es va apropar a una casa per preguntar si en sabien res; quan va tornar a sortir, el taxi i el bagul havien desaparegut. El 1994 la gent viu de robar i enganyar. La benzina, la cervesa i els cigarrets són els articles més populars a l’hora de robar. Estranyament, tots tenen el mateix preu.
Concentració davant seu ONU a Bagdad per demanar la fi de les sancions. 2002. Foto: GloriaCondal
La inflació
Una persona porta diners al banc i els pesen en la bossa; la gent hi entra amb sacs a les mans. Si els caixers haguessin de comptar literalment tots aquests milions, no podrien fer res. Ja no puc fer servir un moneder de dimensions normals, la quantitat de diners que has de traginar demana dur bosses de plàstic.
Saddam
En una reunió pregunta als seus ministres quin temps fa i algú li respon: “El temps que digueu, senyor”. A l’excavació arqueològica de Hatra, Saddam va fer gravar les seves inicials en algunes pedres i blocs de marbre. Les missions arqueològiques estrangeres no tenen permís de venir i excavar. Forma part de l’embargament cultural i del boicot de l’ONU.
Hospital pediàtric Bagdad. 2002. Foto: GloriaCondal
Sanitat
Els metges adverteixen que no ens deixem operar a Bagdad. L’anestèsia és defectuosa, alguns pacient es desperten amb atacs d’histèria. Una dona va trigar 15 hores a despertar-se després d’una cesària. Neixen força nens muts. Probablement sigui millor per a ells, així no tindran l’oportunitat de parlar contra res. Tothom sembla que es mori de càncer. Aparentment, més del 30% d’iraquians té càncer i hi ha un munt de nenes amb leucèmia. (L’escriptora va morir de leucèmia als 63 anys). En Mehdat ha hagut d’anar a l’hospital i li han dit que ha de portar llençols. A l’habitació hi feia fred i li han dit que porti escalfador. A l’hora de servir el menjar, li han preguntat on tenia el plat, que s’ha de portar. Té problemes amb la dentadura: la primera deixava anar un xiulet i li ballava tant que li podia sortir disparada de la boca si parlava massa de pressa. EL dentista li va dir que era perquè s’havia aprimat. N’hi va fer una altra i al cap de dues setmanes se li va petar pel mig i li va enganxar amb pega. Va anar a un altre dentista i li va recomanar que intentés mastegar amb les dents que li quedaven. Un altre conegut porta dents postisses. “Quan em fan mal em medico”, diu: me les llimo amb una pedra. La pobra Wafa diu que es farà arrencar sis dents perquè li caldria reconstruir les arrels de totes i no pot pagar-ho. Li surt més barat aarrencar-les. Està blanca com un paper. I pensar que vam tenir un servei sanitari gratuït! L’Assia té una nova dentadura que es treu quan ha de parlar. Diu que li fuig. Se la posa a la nit. Espero que no se l’empassi. La Isabel diu que els pares peguen els fills per poder hospitalitzar-los més de tres setmanes: allà (hospital) els alimenten. Parlem de la síndrome de la guerra del Golf, però continuem, a més, tenint les malalties de sempre: còlera, polio, tuberculosi… Els ginecòlegs aprofiten els guants d’un sol ús per altres vegades. Als hospitals també les xeringues. El fil quirúrgic, que ve del Pakistan, triga entre 5 i 8 mesos a dissoldre’s. A la gent de més de 50 anys no se’ls dona medicaments, que reserven per als més joves. La malaltia que més ha augmentat és la depressió, sobretot en les dones, que tracten amb descàrregues elèctriques, més barates. Ara els cirurgians operen sense guants. No n’hi ha ni un en tot el país i els morts han de ser enterrats immediatament perquè als hospitals els congeladors no funcionen. La Isabel creu que el recompte d’espermes dels homes és inferior i més feble, i per això hi ha una taxa de mortaldat infantil tan alta, no només a causa de la desnutrició. Els efectes derivats de la pluja radioactiva i mineral de l’urani, consequències de la guerra del Golf.
Bagdad. Cotxe
Educació
La Loma m’ha explicat coses de la Universitat on ensenya informàtica. Té 16 estudiants. No tenen ni paper ni llapis, escriuen a la part del darrera de receptes, de rebuts de farmàcia, de llibres de comptabilitat, a qualsevol cosa que tingui un costat buit.
Els diaris de Bagdad
Dones
La Hamdiya m’ha dit amb timidesa: “Li he preguntat al meu marit per què no em pegava”. Ara està enfadat amb mi perquè li he preguntat això. Totes les meves cunyades reben cops del seus marits”. I després ha afegit: “Jo ho deia de broma, si em pega mai, em suïcidaré”. Pels carrers veus munts d’homes, però les nostres cases són plenes de dones. Hi ha tants pocs homes a les nostres vides!!!
Nuha Al-Radi. Traducció Anna Jolis. Rosa dels Vents, 2003
33.325000
44.422000
