Dispara, jo ja sóc mort

Petra. Dansa ballada per gent jueva i àrab

Petra. Dansa ballada per gent jueva i àrab

Dos homes, Samuel i Ahmed -un jueu, l’altre palestí- forgen una amistat per sempre. Dos homes que comparteixen una sola terra. Fills, néts… que continuen la relació, fins que s’esberla. De fons, la història de l’Orient Mitjà el segle XX.

Una mateixa història explicada des de dos punts de vista: el personatge de Marian, d’una ONG que està fent un informe sobre la situació de Palestina, i l’avi jueu, Ezequiel, amb un desenllaç que lliga amb el títol. Un exercici interessant de posar-se en la pell de l’altre.

Àqaba, on van arribar les tropes britàniques amb l'ajuda àrab

Àqaba, on van arribar les tropes britàniques amb l’ajuda àrab

Samuel arriba a Palestina fugint de la Rússia del tsar i coneix Ahmed al port. S’estableix en un tros de terra que l’àrab té llogada i comença a cultivar la terra en el que anomena Hort de l’Esperança, juntament amb una sèrie de personatges més, compartint el poc que tenen. Un dia té la possibilitat de comprar el terreny i diu a Ahmed que tot continuarà igual. Així és, i el seu fill Mohamed i el seu nét Wadi mantenen la relació amb els jueus: la mainada juga plegada, els adolescents s’enamoren… mentre lluny, al tauler d’escacs, els polítics van decidint els destins del món.

Hama. Síria

Hama. Síria

Durant la I Guerra Mundial els àrabs lluiten contra els turcs (imperi otomà) al costat de França i Gran Bretanya, perquè els van vendre la idea d’una gran nació àrab (aquí recordem el paper de Lawrence d’Aràbia), però acabada la guerra tracen fronteres en funció dels seus interessos i Palestina, que havia estat en mans otomanes durant 500 anys, queda sota mandat britànic.

Bagdad, Iraq

Bagdad, Iraq

Els primers jueus europeus havien començat a arribar-hi abans, fugint d’una Europa que els perseguia: a Espanya la Inquisició i l’expulsió amb els Reis Catòlics, però també els anglesos, els alemanys, francesos, holandesos, russos… Arriben a Palestina i compren terres als àrabs. Hi conviuen. Però la persecució dels jueus amb la II Guerra Mundial, i l’extermini als camps de concentració de Hitler, provoca un èxode que s’agreuja quan acaba la guerra, perquè cap país guanyador dóna solució. Milers de jueus van arribant clandestinament, compren més terres, i sorgeixen els conflictes. Els dirigents parlen d’un estat propi mentre els àrabs consideren que allò és la seva terra. I ens quedem en l’any 1948.

Julia Navarro coneix el terreny, perquè com a periodista, durant 30 anys ha estat a l’Orient Mitjà diferents vegades i, per tant, ha tingut relació amb gent d’ambdós bàndols.

909 pàg, Rosa dels Vents, traducció Jordi Puig Martinez, Barcelona 2013

Aprofitem per recomanar la pel·lícula Lemon tree, del director israelià Eran Riklis, que podeu trobar en vídeo. Una altra situació de posar-se en la pell d’un altre.

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

Les mestres de la República

 

“La caputxeta ja no té por del llop”, s’escriu a la pel·lícula Les mestres de la República, guanyadora 2014 del Goya al millor documental.

Documental produït per la FETE-UGT, amb guió i direcció de Pilar Pérez Solano, fa repàs a la tasca de les dones que van escollir ser mestres a la república i que van treballar per una escola pública de qualitat, laica, democràtia, igualitària i de continguts progressistes. Dones que estudiaven una carrera que s’havia dignificat per primera vegada. Dones enviades a pobles remots on per raó de la tradició i el caquisme sovint no eren ben rebudes. Dones que passaven temps preparant els infants, fent-los créixer i raonar. Dones que quan va acabar la guerra, van ser apartades del seu ofici i depurades, culpables fins que no es demostrés fidelitat als principis del règim franquista. Dones -i també homes- que van acabar a la presó pel simple fet d’ensenyar. Dones que fins i tot dins la presó, muntaven escoles, ensenyaven a les preses a cantar… tot i que algunes hi van morir.

Hilda Farfante

Hilda Farfante

Testimonis com el de Hilda Farfante, que explica que tenia 5 anys quan van anar a buscar la seva mare a l’obrir l’escola i se la van emportar. I quan el pare va anar a veure què passava, també se’l van quedar. I els van matar a tots dos. Ella està enterrada en una cuneta i a ell el van tirar per un barranc. No els ha pogut recuperar mai. I explica amb emoció com la van deixar en mans d’una tia i van anar a un poble on un dia van fer una concentració falangista i la nena, que era a baix al carrer, amb l’espontaneïtat d’un infant, en veure que la tia era dalt del balcó, li va cridar que s’amagués, que aquella gent eren els que havien matat els seus pares. I quan va pujar, la pobre tia, tremolant, encara tenia el braç enlaire i cantava “Cara al sol”. Hilda explica que mai més va cridar, fins que molts anys després (ja passava dels seixanta), un dia ho va fer i d’aleshores ençà, ja no ha parat.

Nosaltres també recordem dues mestres molletanes que van ser depurades i es van quedar sense feina per no adherir-se al nou règim franquista, Maria Pi Carrasco, casada amb Joan Mayol, que va treballar a l’Escola Pi i Margall, i Matilde Folch, casada amb el doctor Rosés, mort al bombardeig dels Quatre Cantons, que va fer de mestra a l’Institut Obrer de Sabadell.

Agraïm a l’Associació de Dones Àgora, que projectés aquest documental a Can Barcala, dins dels actes de commemoració del Dia Internacional de les Dones, presentat per Amparo Burgueño, Secretària General de FETE-UGT.

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

Pobles del Canal de Midi

Canal de Midi
Canal de Midi

El nostre recorregut transcorre per petits pobles entre Narbonna-Carcassona, al sud, i la Muntanya Negre, al nord. Hi anem des de Narbona, l’única ciutat gran que travessa el canal de Midi. El cor és la plaça de l’Ajuntament. Enmig hi ha restes de la Via Domitia, del s II aC, que comunicava Itàlia i Catalunya. Dins l’Ajuntament pugem l’escala de la torre fins a dalt, on hi ha el museu. En un replà, la sala gòtica on la jove orquestra municipal assaja. A tocar, la catedral gòtica de S. Just i S. Pasteur, construïda entre 1272 i 1340. Uns plafons a la plaça recorden els fets del 19 de juny de 1907, quan l’exèrcit del govern obrí foc contra els viticultors que feia temps que s’havien rebel·lat, i a Narbona tenien el suport de l’alcalde. Passem per una resclosa que permet salvar el desnivell, com a tants trams del canal. A la riba, barques. En terra ferma, botigues, boulangeries, bicicletes i vianants.

Narbona. Canal de Midi
Narbona. Canal de Midi

Ventenac: Als peus del canal s’alça una mena de castell o catedral, del 1880. No us confongueu: és una gran cava, que es pot visitar. Le Somail té un port, un pont, una capella, una gran i especial llibreria d’un col·leccionista… Un lloc ideal per sojornar.

Le Somail
Le Somail. Canal de Midi

Puicheric Resclosa amb el canal i riu Aude, ample, d’aigües calmades, conviuen en pau. Destaca un gran pont modern. Al poble, la font, l’església i l’Ajuntament. Enllà, un castell.

Puicheric. Canal de Midi
Puicheric. Canal de Midi

Azille. Just en acabar la revolució era la 3a plaça després de Carcassona i Narbona, amb Cort de Justícia i centre comercial de referència. Tenia 5 esglésies: l’actual és del XIV (amb una imatge gòtica de la Mare de Déu i el nen a l’interior). La primera fortificació pot ser de finals del XI. Les muralles feien 800 m i tenia 2 portes, la de S. Andreu en direcció a Carcassona i la de la Plaça, cap a Narbona. Més tard es va construir la Porta Nova. En queden parts. Hi veiem cases tancades i també botigues i serveis que van quedar tal com les van deixar. El canal de Midi travessa el terme 4 km; en aquest tros trobem la doble resclosa i el pont Riquet de Jouarres.

Azille. Canal de Midi
Azille. Canal de Midi

Peyriac. Visitem l’església de Sta. Maria, que es calcula que és del s. XI. L’edifici és una rotonda construïda sobre un plànol heptagonal, amb un cor de 7 costats i 14 costats d’angles poc marcats, assenyalats per un pilar de mitjana altura acabat en un capitell, alguns d’ells decorats, com el de la Verge de la Glòria. Alguns entesos ho relacionen amb la xifra sagrada 7. L’entrada principal original se situava a la capella de l’orgue on es podien admirar les escultures. El campanar és massís, també amb 7 costats, que sobresurt de la cúpula.

Peyriac. Canal de Midi
Peyriac. Canal de Midi

Lagrasse té la imponent abadia de Sta. Maria d’Orbieu, fundada per Carlemagne, però amb fonaments preromans. La part més antiga és propietat pública i hi ha un bar i biblioteca molt potents. Fem una volta pel nucli medieval, de carrers estrets, empedrats, amb una plaça central de pòrtics, les Halles, on hi ha l’Ajuntament i el safareig públic. L’església del poble, de S. Michel, queda encastada entre les cases que es van anar construint al seu entorn. Poca gent i botigues tancades, potser perquè tothom ja és a dins preparant el sopar. Algun gat, algun gos, i un sol que es comença a amagar dibuixant a les aigües del riu un mirall d’aigües platejades.

Lagrasse
Lagrasse

Aigne té estructura circular medieval. Un porxo dóna a 3 carrerons estrets en espiral: el del mig porta a la plaça de l’església, del XI, dedicada a S. Martí, amb 3 campanars gòtics, l’un de 1616 i els altres dos més petits, del 1484. És fosc i està il·luminat. Silenci absolut. Sortint, el bar-restaurant Lo Caracol, a la place Fontaine.

Aigne
Aigne

Caunes. Té una abadia potent i el marbre roig és present arreu, en escultures a places i carrers. Una placeta amb plataners grans convida a seure-hi.

Caunes
Caunes

Acabem amb aquest petit pont. Ponts que uneixen. Ponts per trobar-se. Ponts per conèixer l’altra banda. Ponts.

Canal de Midi. Un dels petits ponts
Canal de Midi. Un dels petits ponts
Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , , , , | 4 comentaris

Nebraska

Un avi, Woody Grant, rep una carta on li diuen que ha guanyat un premi d’un milió de dòlars. La lletra petita explica algunes coses més, però ell només veu els titulars. A partir d’aquí, la seva lluita per anar a Lincoln, a l’estat de Nebraska, per cobrar-lo. Camina amb dificultats, té símptomes de demència i es desorienta, però intenta una i més vegades, d’escapar-se de casa i caminar per la carretera. Els seus objectius immediats són comprar-se una furgoneta i un compressor. Al final, el seu fill David, s’ofereix a acompanyar-lo amb cotxe i així tancar el tema.

A partir d’aquí, assistim a una mena de “road movie” (llargues carreteres enmig del no res, aturades per fer benzina o una cervesa…) però només parcialment, perquè fan parada i fonda a Hawthorne, el poble on va néixer i encara hi tenen família. S’allotgen a casa d’ells, on hi ha escenes genials: L’estampa dels dos fills marginals, o quan tots miren TV sense parlar, o el seguiment d’un partit de beisbol… Llavors comencen a aparèixer els voltors (família i amics), assetjant-lo per aconseguir una picossada del suposat milió de dòlars.

USA road

Carretera Estats Units. Foto: gloriacondal

L’avi cau i és hospitalitzat. Sembla que aquí acaba el trajecte, però s’escapa de l’hospital i continua el seu camí. El fill el troba i van tots dos continuen el camí fins arribar a Lincoln. Entren a l’oficina de l’adreça de la carta i David diu, amb convenciment: “Venim a cobrar el milió de dòlars del meu pare”. La noia agafa la carta, introdueix el nom a l’ordinador i diu que no li ha tocat”. “Però si aquí deia…” exclama l’avi. “Sí, però havia de coincidir amb el número i no li ha tocat”. Desencís. I la noia encara afegeix: “Si vol, li puc donar una gorra o un…” I l’avi surt amb una gorra al cap.

Emprenen camí cap a casa, però fan una aturada. I ja no expliquem més per no desvetllar el final.

Pel·lícula tendra, humana, de petits detalls, de petites realitats. Dirigida per Alexander Payne (li havíem vist Entre copes, que ens va sorprendre i agradar), amb música justa i adequada de Mark Orton i una fotografia preciosa de Phedon Papamichael. El protagonista, Bruce Dern, està autèntic i genial, així com el seu fill David (Will Forte), mesurat i sempre pendent del pare. La dona (June Squibb), rondinaire de mena. Ens ha encantat el personatge de la dona periodista (Angela McEwan) que fa el diari local de Hawthorne.

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

La Seu d’Ègara i una mica més

Seu d'Ègara

Seu d’Ègara

La Seu d’Ègara, situada al nord del parc de Vallparadís, a Terrassa, entre els torrents de les Bruixes i el de Monner, constitueix un element excepcional del patrimoni històric i artístic català. Si aquest conjunt va esdevenir Seu d’Ègara l’any 450 va ser perquè ja era un assentament molt important, primer íber i després romà.

Sant Miquel. Seu Ègara

Sant Miquel. Seu Ègara

En Carles ens guia amb emoció i encert, primer, tot observant la bassa (un possible bany d’una construcció), les marques dels sarcòfags (el camp d’ànimes) i les sitges, cap a l’interior de l’edifici funerari de S. Miquel (s. VI a VIII) amb paviment de picadís. Tot i que hi va haver un temps que es pensava que era un baptisteri, pel quadrat de marbre al centre, es pensa que té un caràcter funerari, amb un cos central elevat sostingut per 8 columnes i un absis decorat amb pintures murals. La cripta semisubterrània està dedicada a Sant Celoni, per a satisfacció de les celonines que ens acompanyaven. Sorprèn d’aquest petit recinte l’autenticitat de tot el conjunt, llevat d’una finestra i un dels absis laterals. Una meravella. A les dependències d’acollida dels visitants veiem el retaule gòtic de S. Miquel.

Retaule S. Miquel. Seu Ègara

Retaule S. Miquel. Seu Ègara

Sta. Maria (s. VI al VIII) havia estat catedral de 3 naus i ocupava una superfície que depassa el contorn de la tanca actual, tal com es veu en part dels fonaments a la vista. Quan els monjos agustinians se’n van fer càrrec, en no poder-la mantenir, li van fer una operació “bonsai” empetitint-la. Destaca una imatge de la Verge, un mosaic d’uns paons que cobria una tomba, una làpida romana amb la inscripció Municipium Flavium Egara i el retaule romànic de S. Tomàs Becket.

Sta. Maria. Seu Ègara

Sta. Maria. Seu Ègara

A l’església de S. Pere, on hem hagut d’esperar que acabessin de celebrar l’Eucaristia hem admirat, sobretot, el retaule petri del s. X, l’únic del món d’època preromànica. De fora estant, dos campanars (no hem potgut veure el retaule gòtic de Jaume Huguet perquè l’estaven restaurant). Passejar per la Seu és aprendre a llegir les pedres i a trepitjar suau, per no despertar la pau dels morts, que sempre tenen un bri de llum. En procés que ho declarin Patrimoni de la Humanitat i que nosaltres ho vegem.

Retaule petri. S. Pere. Seu Ègara

Retaule petri. S. Pere. Seu Ègara

Travessem la passarel·la i pel carrer de la Creu baixem cap al centre. Pel camí, el magatzem Alegre, (Muncunill)

Magatzem Alegre. Terrassa

Magatzem Alegre. Terrassa

El magatzem Torres, (Melcior Viñals); la quadra de la fàbrica Izard (Muncunill), que era la nau de tints, amb la xemeneia, ara Sala Muncunill.

Magatzem Torras. Terrassa

Magatzem Torras. Terrassa

Quadra fàbrica Izard. Terrassa

Quadra fàbrica Izard. Terrassa

Un cop a la rambla Ègara, l’antic vapor Aymerich, Amat i Jover (Muncunill), l’actual Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya mNATEC. Té una gran nau central amb coberta de dents de serra feta amb voltes catalanes de forma campaniforme que descansen sobre un bosc de columnes de ferro colat que alhora serveixen per sostenir els embarrats i per evacuar l’aigua de pluja de la teulada. Una meravella que es pot contemplar des de la 2a planta on hi ha un restaurant amb terrassa. De fons, el so de carilló. Ens hi quedem per a plaer del cos i de l’esperit.

Vapor Aymerich. Terrassa

Vapor Aymerich. Terrassa

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Vallgorguina – Collsacreu, per cal Paraire

Can Perajaume

Can Perejaume

 

Ens trobem a l’església de Vallgorguina, al costat de la Casa de la Vila i pugem cap el Veïnat de la Poca Farina per una pista del GR 92 fins arribar a un encreuament on girem a la dreta, cap a can Mora. Més endavant ens desviem en direcció a cal Paraire. Fa estona, hem vist, entre boires i enmig del bosc, la torre de casa l’artista Perejaume que en dies clars, té la mar del Maresme als seus peus. Continuem per la pista, que ja fa estona que no està asfaltada i passem per la urbanització de Collsacreu fins a petar a la carretera C-61, on hi ha un restaurant que té força requesta. De vegades s’hi veu, a més del mar, la Carme Ruscalleda fent-hi un mos. Travessem la carretera, paral·lela a la riera de Collsacreu i continuem en direcció sud-oest.

Casanova

Casanova

Arribem a la Casanova, en una clapa verda, en terme municipal de Sant Iscle de Vallalta. Si fa un dia clar, cosa que avui no tenim pas, es veu Arenys de Mar. Allà ens aturem per dinar, amb la companyia d’un gos, potser un husky, amb un ull de color blau i un altre de color terra que intenta, debades, que li cedim alguna minúcia del nostre menjar. Uns ciclistes fan un aterratge fenomenal però no passa res. Després continuem avall.

Can Vilar. Vallgorguina

Can Vilar. Vallgorguina

Pel camí del Pi Florit (que ja no hi és) i seguint els rètols en direcció Mataró, giravoltem el Sot Gran de can Vilar, molt a prop del Santuari del Corredor (a la nostra esquerra tenim la serra de les Mules). Alcem la vista i tenim al davant, la serralada del Montnegre (767 m). Trepitjant de nou terres de Vallgorguina, passem per davant del mas de Can Vilar, amb una torre quadrada de pedra del segle XIV decorada amb dues gàrgoles molt interessants i finestres d’estil gòtic, una finca que era propietat de la família Valls.

Plànol caminada Vallgorguina - Collsacreu - Vallgorguina

Plànol caminada Vallgorguina – Collsacreu – Vallgorguina

Passem pel camp de futbol i una pista d’entrenament de bicitrial i ja dins del nucli urbà de Vallgorguina, anem al 9 Casal, al costat hi ha l’Oficina d’Informació del Parc, on trobem un parell de famílies dinant. Nosaltres ja ho hem fet, però hi fem un cafè. En tot el poble veiem indicis clar d’un fort sentiment independentista. Les estelades als balcons no menteixen. Aquí també hi ha el dolmen de la Pedra Gentil, que ja coneixíem i que aquest cop no hem visitat.

Hem caminat 5 hores i mitja i hem fet, aproximadament, uns 16 km, sense comptar alguna marrada involuntària.

Hores després, al sofà de casa i davant del televisor, hem vist la pel·lícula Gegant, ambientada a Texas els anys vint, amb Elizabeth Taylor, Rock Hudson i James Dean, entre d’altres. Què més podíem demanar?

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , | 2 comentaris

Els dolents de Shakespeare

Us imagineu que aneu a veure una obra de teatre on es representen 82 personatges? I si us dic que tots els papers els fa el mateix actor? I si a sobre tots els personatges són dolents i tots de Shakespeare?

Manel Barceló interpreta el monòleg Shakespeare’s Villains, d’Steven Berkoff, escrit el 2002. L’actor explica que “dolent és qui només mira per ell, només li interessa el que li convé, tant li fa que els seus desitjos et puguin fer mal. De fet, el dolor que et pugui causar, fins i tot el motiva. És mesquí, mitjamerda menyspreable, curt de gambals que se sentirà gelós de tots els èxits que tinguis…” i mentre l’anava sentint, em venien al cap noms i cognoms de gent, de dolents actuals i propers que tots tenim a prop.

“Shakespeare” -diu l’actor -creà els fills de puta més grans de la història de la literatura”. Iago és un malvat mediocre i envejós a Otel·lo; Ricard III, un canalla genial, brillant, satànic, encantat de fer el mal, Macbeth mata per ambició però li queden espurnesd’amor, Hamlet és un assassí en sèrie, el jueu Shylock de El mercader de Venècia, un usurer repugnant, i els al·lucinats d’El somni d’una nit d’estiu…en fi.

El treball d’actor de Manel Barceló és extraordinari. Canvia de cara, de registre, de veu, de to, de perfil, de gest… en un treball brillantíssim, on domina l’espai plenament. I ho fa amb humor i ironia, alguns diuen que superant fins i tot el text original, insinuant matisos entre el blanc i el negre. I crida al públic que són uns mediocres, riu, plora, calla i mira. Mira molt al públic mentre una senyora tanca els ulls i cau en dolços somnis, lluny dels malvats. I gràcies a la traducció, amb referències a l’actualitat espanyola i catalana, sentim el Rei, ens parla de Bin Laden i de Franco, de Laurence Olivier i Al Pacino.

Manel Barceló fa una interpretació genial, segurament insuperable.

Direcció: Ramon Simó, amb traducció de Màrius Serra.

Publicat dins de teatre | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Vània

El drama L’oncle Vània escrit per Txèkhov el 1889 es va representar en pobles de província russos fins que el 1899 va arribar a Moscou. “Tot sovint se’m critica que només escrigui sobre fets mediocres, i que no representi herois positius. Duem un vida provinciana, les nostres ciutats empobreixen i el nostre poble està exhaust… Només vull explicar a la gent, amb total honradesa com n’és d’avorrida i d’apagada la vostra vida. Que les persones ho entenguin, si així ho fan, segurament inventaran una vida diferent i millor.” (Anton P. Txékhov)

Vània. Les Antonietes

Vània. Fotografia: Les Antonietes.

Quan entrem a la sala ens trobem l’escenari a pocs metres de la porta, enmig dels seients que l’envolten, i els actors a escena, quiets i embolicats amb un plàstic. Al llarg dels 90 minuts que dura l’obra, assistim a unes relacions d’odi, amor, gelosies i frustracions entre uns personatges que no són feliços.

El professor Serebriàkov i la seva segona dona Elena, s’instal·len a la finca de la seva propietat, administrada per Sònia i el seu home Vània. Amb ells viu Teleguin, un terratinent arruinat. L’arribada del professor, un home vell i malalt que presumeix de ser un expert en art, i la dona, jove i bonica, trastoca l’estabilitat de la finca. Un amic d’ells, el doctor Àstrov, que hi anava de tant en tant, freqüenta la casa cada dia. I mentre aquest se sent atret per Elena, com també Vània, Sònia s’enamora del metge.

cartell vania r

Retrat de desil·lusions, de gent sense esperança que es refugia en el vodka, de parelles insatisfetes que desitgen el que no tenen, de vides trencades i desenganyades fins que la tensió es fa insuportable i llavors el professor anuncia que vendrà la finca i aquí explota Vània, que veu perillar la casa on viu i l’esforç de tants anys de lluitar per aconseguir treure’n uns minsos beneficis. El professor torna enrera en la decisió de vendre, però se’n va. El metge també anuncia que no tornarà fins al cap d’uns quants mesos.

Treballem, treballem, crida Sònia quan queden sols. I comença a endreçar tot el desendreçat. Treballem per posar-ho tot en ordre, o si més no, per intentar-ho. El treball com a font de dignitat, de no avorriment, de trobar-nos nosaltres mateixos o, senzillament, una manera de passar el temps?

El director ha optat per donar al que podria ser una tragèdia un to de comèdia, així no ens sembla tan greu el que veiem. L’escenografia i posada en escena ajuda a donar un aire proper, natural, àgil. Actors i actrius es mouen lliures, canvien personatges i ens arriben frescos. El seu treball és bo, ens han agradat especialment Pep Ambrós, Annabel Castan i Arnau Puig.

Intèrprets: Pep Ambròs (Vània), Annabel Castan (Sònia), Mireia Illamola (Elena), Arnau Puig (professor/Teleguin), Bernat Quintana (metge)

Producció i escenografia Les Antonietes. Il·luminació: Iñaqui Garzón. Amb el suport del Teatre Lliure i la Nau Ivanow

Publicat dins de teatre | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Bolonya

Bolonya

Bolonya

L’any 1288 l’Ajuntament va obligar els constructors de cases a fer-hi pòrtics; per això n’hi ha prop de 40 km, fet que permet passejar sense mullar-se quan plou. Seu de la primera universitat del món occidental, és coneguda com a Bolonya la roja pel color de les cases i per tradició política d’esquerres i és capital de la regió d’Emilia Romanya enmig del riu Po al nord i els Apenins al sud. Els romans van construir la via Aemilia per unir Rímini, a la costa, amb Piacenza, a l’interior, al nord. La carretera i el tren segueixen la mateixa via.

Palazzo Podestá

Palazzo Podestá

Bolonya té 373.000 habitants amb una universitat de 100.000 estudiants, una de les més grans d’Itàlia. El 1977 hi ha grans lluites estudiantils, només aturades per l’exèrcit. El 1980 a l’estació de trens explota una bomba que fa 85 morts i 200 ferits. Bolonya recorda, en els murs de la ciutat, de manera visible, aquests morts i els de totes les guerres.

Bolonya. Torres

Bolonya. Torres

El rovell de l’ou és la plaça Maggiore envoltada de palaus (un d’ells l’Ajuntament), la  Basilica de San Petronio, una església que pretenia ser més gran que S. Pere de Roma, però es van desviar diners per fer el palau Archiginnasio i es van quedar a la meitat. Mirant la façana queda molt clar. A la plaça de Neptú hi ha la font del mateix nom: 4 sirenes representen 4 continents (falta Oceania, que encara no sabien que existia). Les torres Asinelli i Garisenda, del XII, són els principals símbols de la ciutat. La 1a és la més alta, amb 98 m (la 4a més alta després de Cremona, Siena i Venècia). La 2a és l’única torre inclinada real a Itàlia (la de Pisa és un campanar). Pugem els 498 graons d’Asinelli sense problemes i un cop dalt, tenint en compte que fa un dia gris, deu n’hi do el que podem veure. De nou, Bolonya la roja.

Piazza Sto. Stefano

Piazza Sto. Stefano

El lloc que ens ha sorprès més és el Complesso di Santo Stefano, un conjunt d’esglésies medievals connectades entre sí. La capella del Sepolcro (XI) amb forma de baptisteri, amb una representació del Sepulcre de Jerusalem on hi ha la tomba de S. Petroni, la dels sants Vital i Agrícola; un pati on hi ha la fontana de Pilat, que de fet és una peça llombarda del s. VIII i des d’on s’accedeix a la Capella de la Trinitat, del XIII, fosca, amb escultures dels Reis Mags adorant el Nens Jesús, precioses. D’allà al claustre romànic, coquetó, amb capitells de figures zoològiques i antromoformes que van inspirar Dant per escriure l’Infern. A la botiga-museu, uns fragments del XIV i XV que representen bèsties… Fabulós!

Palazzo Archiginnasio. Bolonya

Palazzo Archiginnasio. Bolonya

Al Palazzo del Archiginnasio, seu de l’antiga universitat, hi ha una gran biblioteca i també es pot visitar l’aula d’anatomia del XVII de fusta, amb la taula de disecció al centre i algunes figures humanes sense pell. Amb temps, es pot pujar a peu al Santuari de la Madonna di S. Luca, al coll de la Guàrdia, a 4 km del centre. Se surt de la porta de Saragozza, ben conservada, pujant amunt, a estones en pendent, a estones amb graons. El santuari no té res d’especial. Si fa bon dia, les vistes i si no, la gràcia de poder-hi pujar sense mullar-se encara que plogui perquè sempre vas sota porxos (666 exactament). Baixant, tres senyores ben vestides que portem davant van resant el rosari en veu alta. Amén.

Santuari Madona de San Luca. Bolonya

Santuari Madona de San Luca. Bolonya

Per acabar, una frase escrita a la llibreria Feltrinelli: “Solo l’homo colto è líbero”. Per això tenen un centre cultural molt potent al cor de la ciutat, Salaborsa. Imprescindible anar-hi, ni que sigui només per veure com de bé es poden fer les coses en una ciutat que afavoreix la cultura, sobretot per als més humils.

Salaborsa, biblioteca. Bolonya

Salaborsa, biblioteca. Bolonya

Per saber d’altres ciutats de la regió, vegeu

https://gloriacondal.com/2014/01/07/per-lemilia-romanya-ravenna-parma-modena-ferrara/

Publicat dins de Viatges, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , , , | 3 comentaris

Per l’Emilia Romanya: Ravenna, Parma, Modena, Ferrara

La regió d’Emilia Romanya es troba enmig del riu Po al nord i els Apenins al sud. Els romans van construir la via Aemilia per unir Rímini, a la costa, amb Piacenza, a l’interior, al nord. La carretera i el tren actualment segueixen la mateixa via. Molt breument:

1 ravenna-gala-placidia

Mausoleu Gala Placídia

L’any 402 Ravenna va ser capital de l’Imperi d’occident. La piazza dei Popolo és el cor de la ciutat. Amb carrents de vianants des de fa molts anys, per on circulen bicicletes i persones en harmonia, el monument més important és la basílica de S. Vitale, amb mosaics a l’absis (526-547) i als laterals: Justinià amb la seva cort d’homes, i a l’altra banda, la seva dona Teodora amb la cort de dones. A pocs metres, el Mausoleu de Gala Placídia, amb una cúpula d’estrelles dins la penombra. Mai ens cansaríem d’alçar el cap. També hi ha la tomba de Dant sota un túmul de fulles verdes naturals, en un jardinet.

En un carrer de Ravenna

En un carrer de Ravenna

Parma fou l’única ciutat que el 1922 s’oposà a la marxa dels “camises negres” de Mussolini. A la plaça del Duomo, el Baptisteri del 1196, val per sí sol un viatge. Al Palazzo Pilotta es concentren museus diversos, el més curiós, el Godoni, tipògraf nascut el 1813; ara se celebraven els 200 anys amb l’exposició “Prícipe del tipografi nell’Europa dei Lumi e di Napoleone”.

Baptisteri Parma

Baptisteri Parma

Curiosos els frescos de la Camera di San Paolo en un convent benedictí amb escenes mitològiques de Correggio del 1518, que sorprenen perquè no tenen res de religioses. A la plaça Garibaldi, un gran arbre de Nadal amb aquest rètol: “A Parma, més de 2.500 famílies són pobres”. A l’església barroca de S. Giovanni evangelista, un fresc a la cúpula, “Visió de S. Joan a Patmos” de Correggio i un altre de S. Giovanni, de Parmigianino, però el més curiós és una capellà alt amb sotana i una bata per sobre, que va passant la mopa i no es perd detall: et diu on has de mirar i per on no pots passar.

Parma

Parma

Modena és l’eterna rival de Bolonya, a 40 km. El més destacable és el Duomo amb el campanar i el Palazzo Comunale.

Duomo. Modena

Duomo. Modena

El Duomo és del XI i està dedicat a S. Geminiano, patró de la ciutat. Hi havia hagut el “Secchia” (galleda de fusta) robada a Bolonya el 1325, símbol de la seva rivalitat i excusa de la guerra entre les dues ciutats. El campanar o torre Ghirlandina, fa 87 m i només li falten 2 graus per ser tan inclinat com el de Pisa.

Modena

Modena

Lucrecia Borgia es va casar amb l’hereu del ducat de Ferrara, Alfons d’Este, futur Alfons II i va anar a viure a Ferrara.

Ferrara

Ferrara

El que ens ha agradat més és la catedral, del XII, amb escenes del Judici final i l’infern (en una gran caldera els dimonis hi van llençant els dolents). A la porta d’entrada, dos lleons amb la boca oberta cavalcats per éssers estranys. El campanar és quadrangular, de marbre blanc i rosa. A tocar, el Castell Estense, impressionant, i al costat, el Palazzo Comune, ara Ajuntament. Entre els carrerons antics, la via delle Volte, en un entorn medieval i del gueto jueu.

Duomo. Ferrara

Duomo. Ferrara

Piacenza, al nord, la vam visitar una altra vegada.

Tots els desplaçament els hem fet amb tren des de Bolonya.

Publicat dins de Viatges, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , , | 1 comentari