Víkings

imatges_modul140

Què sabem dels víkings? Eren saquejadors ferotges de cascs amb banyes? Com vivien? Per què van embarcar cap a altres costes? Eren tan dolents com els pinten? No.

 

La mateixa persona, segons el moment, podia ser camperol, mercader o víking. El que es coneix com a poble normand, norse o bàrbar van viure en un període situat els anys 750 i 1100 dC, és a dir, fa uns mil anys i van navegar per mars i rius. Tenir terres era determinant. Els homes llauraven els camps; les dones governaven la llar i la granja.

L’exposició del Museu Marítim de Barcelona ofereix una visió dels aspectes de la vida quotidiana, rituals i creences, mitologia, artesania, embarcacions… a partir de 400 objectes originals i estructurada en vuit àmbits.

Post planxar vikinga

Post planxar vikinga

L’historiador àrab Ibn Fadlan, el 921 deia que no es rentaven, però tenien un dia a la setmana, el dissabte, que volia dir: dia de rentar-se; s’han trobat pintes i altres estris d’higiene. Rentaven i planxaven perquè no els agradaven les arrugues. Hi ha exposada una post de planxar de banya d’ant, utilitzada amb una pedra de polir per allisar-les.

Cartell SS Oslo

Cartell SS Oslo

Tampoc és veritat que duien cascos amb banyes. L’error ve de l’òpera estrenada el 1876 L’anell del nibelung, on un actor que feia de víking apareixia així. Els nazis van intentar capitalitzar la figura dels víkings. A l’exposició es veu un cartell del dia de les SS a Oslo, d’agost de 1943 on el líder de les SS es veu vestit com un víking amb un casc modern de soldat alemany demanant que els escandinaus formin part del seu exèrcit.

Urnes church

Església d’Urnes

Els víkings eren politeistes, però per influència cristiana van incorporar iconografia. A canvi, els elements de les antigues esglésies de fusta escandinaves recullen tradicions norse.

L’embarcació típica era el drakkar. Al Museu hi ha la reproducció d’una, feta expressament. En un interessant vídeo es veu tot el procés de construcció. Hem fet un joc interactiu per construir un vaixell. Calien 23 roures, 50 pins, 10 salzes, 4 freixes, 600 cues de cavall, 200 kg de llana d’ovella, 4.500 branques de til·lers…

Víkings

Víkings

Hi havia una recepta de pa víking, que us expliquem: 150 g de farina d’ordi, 50 g de farina integral, 2 culleradetes de llinosa triturada, 100 ml d’aigua, 2 culleradetes de sagí o mantega, sal. Es barreja tot i es pasta; es deixa reposar i es posa al forn a 150º durant uns 12 minuts.

La mostra és interessant i desmunta molts tabús sobre els víkings, que està molt bé. Però tot i que té elements interactius i produccions multimèdia, es fa pesat perquè cal llegir molt. Al final, entre el cansament i la saturació, hem passat força de llarg. I el preu no és com per tornar-hi de nou.

Ossos que es posaven a les sabates per patinar pel gel

Ossos de potes de rens que es posaven a les sabates per patinar pel gel

Al voltant de l’exposició hi ha una sèrie d’activitats molt interessants: des dels menús víkings al restaurant del Museu, fins a la construcció d’un petit vaixell víking, un concurs de microrelats, una visita comentada amb navegació posterior al pailebot Santa Eulàlia i un viatge cultural a Dinamarca per conèixer la cultura vikinga.

 

Publicat dins de Exposicions, música, dansa | Etiquetat com a , , | 2 comentaris

The lunchbox

A Mumbai (Índia) hi ha 5.000 homes analfabets que treballen de repartidors de carmanyoles. Ho fan des de fa 120 anys. Cada matí, els dabbawallahs recullen els menjars acabats de fer per les mestresses de casa i els porten als llocs de treball dels homes i a la tarda retornen les carmanyoles a les cases. La Universitat de Harvard va estudiar aquest sistema, amb la conclusió que només una entre 8 milions arribava a un lloc equivocat. The lunchbox és la història d’una d’aquestes carmanyoles.

La carmanyola que prepara Ila (Nimrat Kaur), no arriba al seu marit, sinó a un home gran, Saajan (Irrfan Khan), a punt de jubilar-se. El menjar és boníssim perquè ella vol atreure l’atenció del seu home per la via de l’estómac, però quan li pregunta al vespre, s’adona que no li ha arribat. A partir d’aquí, s’inicia un anar i venir de missatges entre ella i l’home que rep la carmanyola… fins que se citen en un restaurant. Ell hi va, però quan veu la joventut i la bellesa d’ella, no gosa donar-se a conèixer. Soledats, esperances, tristeses, temors, il·lusions. Continuen les notes i ella li fa una proposta agosarada. Somien, tots dos, una vida molt diferent però es pot convertir en realitat? Ho deixem aquí.

Destaquem dos temes de la pel·lícula: la presència de la tia d’Ila, que viu al pis de sobre, però que no veiem mai, perquè només sentim els diàlegs entre les dues, des de la cuina, i veiem la cistella que puja i baixa amb el que s’intercanvien. El segon tema, el de Shaïkh, (Nawazuddin Siddique) el xicot que aspira a substituir Saajan a la feina, rebut primer amb indiferència però que aconsegueix anar estovant-li els sentiments.

Algunes seqüències d’aquest drama romàntic amb guió i direcció de Ritesh Batra, se’ns han fet llargues i hauríem retallat força minuts, però la recomanem, per la novetat del tema, pels actors, pel tast d’Índia. Bona fotografia (Michael Simmonds) i banda sonora (Max Richter). El 2013 va ser premiada als Festivals de Cannes i de Toronto.

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , , , , , | 1 comentari

Sant Llorenç Savall – Coll d’Eres

Itinerari Sant Lloreç Savall -Coll d'Eres

Itinerari Sant Lloreç Savall -Coll d’Eres

La Munrada

La Muntada

Entrem per una pista que voreja el torrent de l’Hort i arribem al torrent de les Acàcies o de la Muntada. Aquí hi ha un dels masos més antics de la vall d’Horta, propietat dels senyors del castell de Pera (s. XI-XII), ara Escola de Natura de la Diputació. Deixem el cotxe i baixem tot deixant, a la dreta, el desviament cap a la Masia Restaurant Racó de Can Brossa.

Marquet de la Roca

Marquet de la Roca

Anem fins a la imponent masia del Marquet de la Roca, construïda a partir de 1895 per l’arquitecte de Sabadell Juli Batllevell per encàrrec de la família del poeta Pere Quart (Joan Oliver), que en fou propietària fins a la Guerra Civil (ara és de la Diputació). D’estil modernista, està adossada a l’antic Mas Marquet (d’aquí el nom). D’aquí estant, s’entenen molt bé aquells versos de: “Com el Vallès no hi ha res”.

Font del Llor

Font del Llor

Baixem fins al peu de la casa i seguim els senyals del GR-5 fins a una pista amb un pont; d’allà surt un sender pel torrent del Llor, que anem seguint fins arribar a uns graons; uns metres més amunt hi ha la font del Llor (ve de llorer pels arbres que l’envolten), sota els estimballs del Montcau, Emprius i Fogaroses. Sempre hi raja aigua; hi esmorzem i després comencem la pujada fins al collet del Llor (778 m), d’on comencem a tenir vistes esplèndides.

Cova Simanya

Cova Simanya

Ja força amunt, ens desviem per anar a la Cova Simanya, amb una entrada grandiosa, que es pot recórrer 400 m endins. Tornem al sender i arribem al Coll d’Eres (942 m), un encreuament força freqüentat per la proximitat del Montcau i pas de la ruta entre el Coll d’Estenalles i La Mola. Hi ha una monòlit d’homenatge al poeta Joan Maragall. Allà dinem envoltades d’alzines, com quasi tot el camí.

Montcau

Montcau

Decidim baixar per un lloc diferent. Quan som al desviament cap a la Cova Simanya un rètol indica 45 minuts fins a la font del Llor i anem cap allà, passem per la Cova de l’Àngel, però el camí es va fent espès i complicat, fins que decidim deixar-lo. Som molt a prop de les Monges de les Muntades (876 m) i ens dol no poder continuar, però ens semblava massa arriscat.

Rètol tornada Font del Llor. Dues possibilitats: pel GR 5 i per aquest camí recte avall

Rètol tornada Font del Llor. Dues possibilitats: pel GR 5 o recte avall

Tornem a la confluència amb el GR 5 i, de nou amb la idea de no baixar pel mateix lloc, ho fem per un sender que baixa en força pendent tot vorejant la Canal del Llor. Una mica abans d’arribar a la font, retrobem el GR per on hem pujat al matí després d’esmorzar i quan som al pont de la font del Llor, caminem per la pista que duu al Marquet. A la dreta hi ha un sender que porta a un forn de pega, dels pocs que es coneix per aquí (servia per cremar teies i per destil·lar resines).

Església de S.Llorenç Savall

Església de S.Llorenç Savall

Continuem el recorregut fins a la Muntada i ens acostem amb el cotxe fins a Sant Llorenç Savall. Donem una volta pel nucli antic i fem una cervesa en un bar que queda a resguard del vent, amb solet. Poc després, comença el partit del Barça, que, com prevèiem, no va acabar bé. Estava escrit.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

La Habana de la mafia

La primera pregunta que ens ve al cap és: Per què un músic s’embolica en fer un documental complexíssim sobre la màfia a la Cuba precastrista?

Les respostes poden ser moltes. Perquè el director, Xavier Esteve, que alhora és director de l’Escola de Música de Mollet des de la seva creació, ha tingut relació amb Cuba per portar endavant diversos projectes musicals. De fet, el mateix músic que ha fet la banda sonora, Sergi Rovira, va ser alumne de la seva escola i va participar, de la mà d’Esteve, en un d’aquests projectes a la Havana, “quan encara anava amb pantalons curts”. I en una d’aquestes estades, on va per a gestionar un concert del bolerista mexicà Armando Manzanero, un dia apareix un llibre de William Galvez sobre la màfia, que l’enganxa. Comença a estirar fils i el que s’hi embolica és ell. Ja està atrapat. I quan tingui totes les dades, què? Aleshores sorgeix el repte: fer-ne un documental. I doble repte, perquè d’entrada, no n’ha fet mai cap. O triple repte, perquè fer un documental d’uns fets passats sense gaire material, és difícil. Recerca en filmoteques. Una imatge, una seqüència, sis plau… necessito imatges per explicar tot això!!!

Sense presses, teixint complicitats amb amics i coneguts, Xavier Esteve va parint el documental, amb el suport imprescindible de la productora de Granollers Byte Imatge Produccions. I el fa i refà mil vegades. Quatre anys d’anades i vingudes a Cuba. Fins que creu que el té a punt i el presenta al 35è Festival Internacional de Nuevo Cine Latinoamericano de La Habana, on és admès. Així el dóna a conèixer el desembre de 2013. Però un cop aquí, el torna a refer. Massa llarg, massa. Aquí no estem acostumats als llargs discursos de Fidel. No podríem. I passa tisores i enganxa fins que el presenta a Mollet del Vallès, amb el suport de la gent de Mollet amb Cuba.

Així, de què va la pel·lícula? La publicitat diu que va de corrupción glamour, joc, sexe i crims. Dit així, crida l’atenció. Va d’això però va de més: de com la màfia va trobar a Cuba l’espai ideal per fer-hi negocis després de l’aprovació de la Llei Seca als Estats Units, amb la complicitat dels governs que hi manaven. I de la gran trobada a l’Hotel Nacional el Nadal de 1946 on 500 mafiosos es troben per prendre decisions trascendentals. De fons, la veu de Frank Sinatra. Lucky Luciano i Meyer Lansky són dos dels protagonistes. D’altra banda, un joveníssim Fidel Castro que començava a lluitar contra aquell prostíbul flotant.

Deixem-ho així. Documental dens, per força, i interessantíssim. Bona feina de Xavier Esteve, que se n’ha sortit amb nota. Una aportació a un període fosc de la Cuba dels anys 40. Recomanadíssim.

Informació a Facebook: https://www.facebook.com/habanadelamafia/

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

De Cal Rosal a Puig-reig pel riu Llobregat

Si un cop vam fer la ruta de les colònies des de les fàbriques, ara fem la ruta des del riu. Sense el riu, no hi hauria colònies. Aquesta és, doncs, l’itinerari des de la mare.

Església Sant Vicenç Obiols

Església Sant Vicenç Obiols

Església S. Vicenç Obiols. Rectoria i casa

Església S. Vicenç Obiols. Rectoria i casa

Sortim de Cal Rosal, on veiem el convent i la fàbrica, per arribar a Puig-reig, seguint la ruta pel Llobregat pel PR C-144 de marques grogues i blanques. Som una setantena de persones de totes les edats i colors i el sols ens acompanya.

Travessem el riu pel pont vell, passem pel molí de Minoves, voregem el pont d’Orniu i en poca estona de pujada ja som a l’església de Sant Vicenç d’Obiols. Allà esmorzem tot contemplat les tombes antropomorfes (i algunes trapezoidals) que hi ha al voltant. Annexa hi ha la rectoria, la casa Obiols, i un xic separat, un paller.

Riu Llpbregat. Canal

Riu Llobregat. Canal

Continuem cap al riu fins que arribem a la Colònia de la Plana, força deteriorada i anem fins a la fàbrica de l’Ametlla de Casserres i la seva església. A l’altra banda de la colònia hi ha el vell pont de les Febres i anem seguint la pista fins passar per sota la C 16 i a través d’un corriol tocant al canal, arribem a la font del Balç, a Gironella. Dins del nucli urbà hi ha la colònia del Cal Metre.

Gironella

Gironella

Passem pel pont Vell, en zigues zagues i contemplen el sortidor. Un xic endavant, un camp de roselles que vessa sang.

Gironella

Gironella

Poc després arribem a la Colònia Bassacs, amb la torre de l’amo, que es fa mirar. La calor ja es nota i és agradable passar entre l’ombra dels pollancres i sentir la remor del riu. Al cap d’una bona estona arribem a la la resclosa de Viladomiu Vell. Passem pel costat de la palanca i de la resclosa del Viladomiu Nou i pugem fins a la torre de l’amo on trobem alguna gent del grup que està visitant-la. Després continuem fins a la colònia del Guixaró. Per un caminoi que passa per uns horts, trobem una altra palanca i creuem el riu per continuar.

Palanca o passarel·la per creuar el riu

Palanca o passarel·la per creuar el riu

A la palanca de la colònia de Cal Prat travessem el riu i avancem prop d’uns horts. Continuem pel canal en direcció a la fàbrica i anem fent. Arriba un punt que creuem la C-16 per sota d’un gran viaducte, agafem un caminet a l’esquerra que passa per sota d’un polígon industrial i ens tornem a acostar al riu. Veiem Puig-reig i de seguida, el vell pont de Periques i la fàbrica de Cal Casas, vora l’aigua. A prop del camp de futbol ens espera l’autocar que ens durà cap al restaurant la Font dels Torracs (Cal Pajares) -a 5 minuts del Viladomiu nou- on dinem, bé i bo.

Puig-reig. Cal Casas

Puig-reig. Cal Casas

Un dia de convivència que aprofitem per xerrar, segons com ens va el camí, ara amb unes, adès amb unes altres, una mica allò que el mateix caminar et porta, compartir paisatge, compartir conversa, compartir somriures i, finalment, compartir taula.

La gent del Muntanyenc de Mollet. Foto: Joan Planas

La gent del Muntanyenc de Mollet.
Foto: Joan Planas

Gràcies al tercet organitzador, la Lourdes, la Noemí i en Josep per la bona feina, i a la resta de gent del Club Muntanyenc Mollet.

Ruta Colònies Llobregat des de CAl Rosal fins a Puig-reig

Ruta Colònies Llobregat des de CAl Rosal fins a Puig-reig

Hem caminat 16,5 km amb un desnivell: +170 m / -200 m.

Molt fàcil.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , | 4 comentaris

Jaipur, Agra, Delhi

Jaipur. India

Jaipur. India

Quantes vegades hem volgut fotografiar persones en un país exòtic? Doncs en aquest viatge el joc ha anat a l’inrevés. La gent del país ens feia fotos a nosaltres. Érem els diferents.

Jaipur. Ambert Fort

Jaipur. Ambert Fort

Hem vist grans contrastos, com piles de brutícia a tocar de joies arquitectòniques. Hem trobat gent amable i també gent -poca- que intenta treure’t el que pugui. Pels carrers hem conviscut amb vaques, rucs, micos, esquirols, elefants, camells i cavalls, tot en un caos organitzat. Sorolls permanents dels clàxons, regateig, els colors, els picants i les pudors…

tuk tuk India

tuk tuk India

Sempre pel nostre compte, ens vam allotjar 2 nits a Jaipur (B&B Bhola Bhawan) una ciutat que ens va encantar (li diuen ciutat rosa, però més aviat és terrosa) amb una urbanització geomètrica, en part, dels temps colonials. Hi vam trobar una cercavila festiva i vam visitar el Palau dels vents (Hawa Majal), un palau estret on les dones de l’harem veien passar la vida des de les 953 finestres que té. A tocar, l’Observatori astronòmic de Jai Singh (Jantar Mantar), fet per un rei que preferia l’astronomia a les guerres; ben mirat, podria ser una immensa esplanada d’escultures contemporànies.

Palau dels vents

Palau dels vents

Jantar Mantar. Jaipur

Jantar Mantar. Jaipur

Al costat, el City Palace, una joia de l’arquitectura del s XVIII, com els altres. Fora dels límits de la ciutat, el gran llac Man Sagar, amb el palau Jal Majal enmig, el cenotafi Royal Gaitor, el fort de Nahargarh i, sobretot el fort Amber, impressionant. A la posta de sol i a l’altra banda de Jaipur, el Sun temple, envoltats de micos per totes bandes.

Fort Amber. Jaipur

Fort Amber. Jaipur

Temple del sol. Jaipur

Temple del sol. Jaipur

De Jaipur a Agra hi vam anar amb tren, 1a classe, perfecte i barat. Allà vam passar 2 nits més, a Aman Homestay. Vam visitar el Taj Majal, la perfecció i el record de l’amor d’un rei vidu i l’endemà vam anar a Agra fort, una fortalesa on el fill va tancar el pare, perquè deia que s’havia trastocat; des de la torre, Shahjahan veia el mausoleu de la seva estimada esposa.

Quitxalla al Taj Majal

Quitxalla al Taj Majal

Kinari basar. Jaipur

Kinari basar. Jaipur

Al mercat de Kinari no hi havia cap turista, tot eren colors, olors, caos circulatori. Passat el riu, un altre mausoleu, d’abans del Taj, Itimad-ud-daula’s (li diuen el Baby Taj). I encara enllà, un altre, Chini ka Rauza, bastant fet pols, on trobàrem canalla jugant al criquet i tifes de vaca asssecades per servir de combustible. Des del bosquet de Mehtab Bagh vam contemplar al Taj Majal des de l’altra banda del riu Yamuna.

Chini ka Rauza. Agra

Chini ka Rauza. Agra

Riu Yamuna, darrera del Taj Mahal

Riu Yamuna, darrera del Taj Mahal

Fatehpur Sikri a uns 40 km, és una ciutat construïda per l’emperador mongol Akbar el s. XVI, amb edificis força conservats. Per primer cop, aquí ens vam sentir assetjats per venedors de tota mena. També vam anar a Sikandra, un conjunt de mausoleus on hi ha enterrat Akbar i altres nobles.

Fatehpur Sikri. Mesquita

Fatehpur Sikri. Mesquita

Tren Índia

Estació de tren Índia

De nou amb tren fins a Delhi, ens vam allotjar a prop del Red fort (Lal Qila), que vam visitar. Amb quasi 13 milions d’habitants, superpoblada i contaminada, amb enormes diferències entre barris congestionats i pobres i barris rics, ens vam moure amb metro, taxis, tuc-tucs i a peu.

Basar a Delhi

Basar a Delhi

Vam anar al complex de Qutb Minar al sud, imponent, i d’allà a la Tomba de Safdar Jang, un dels últims exemples d’arquitectura mongol. Després vam anar als Jardins de Lodi, un parc de 360.000 m2 amb tombes dels soberans de dinasties que regnaren al nord de l’Índia durant el segle XVI i també vam anar al Mausoleu d’Humayun enmig d’un jardí molt gran, del 1570.

Lodi Gardens. Delhi

Lodi Gardens. Delhi

La Porta de l’Índia és un arc construït en honor als 90.000 soldats morts en la 1a Guerra Mundial en benefici dels colonitzadors. Al fons de l’av. Raj Path, la més ampla de Delhi (Lutyens, 1921), el Rashtrapati Bhavan (Palau presidencial) de 1920. A prop, el Parlament. Caminem fins a Janpath o Mercat Tibetà d ‘artesania i dinem en un restaurant molt popular, el Sarvabhana. A pocs metres, Hailey Lane, on hi ha un pou de 60 m, molt curiós, Agrasen ki Baoli del s XIV. No gaire lluny, Connaught Place una construcció formada per cercles i columnes.

Agrasen ki Baoli. Delhi

Agrasen ki Baoli. Delhi

La majoria dels visitants que hem trobat eren gent del mateix país, s’endevina una classe emergent i és bo. Hi havia eleccions. Poc canviarà en un país on des de Ghandi han acostumat a pelar a qui no els agrada. No és fàcil organitzar un lloc tan gran i divers. Marxem amb bon gust. Ha estat un tastet d’una setmana.

DOcumental sobre el Taj Majal: https://www.youtube.com/watch?v=1HOibxn5tZo 

Publicat dins de Viatges, Viatges per Orient Mitjà - Àsia | Etiquetat com a , , | 2 comentaris

Dispara, jo ja sóc mort

Petra. Dansa ballada per gent jueva i àrab

Petra. Dansa ballada per gent jueva i àrab

Dos homes, Samuel i Ahmed -un jueu, l’altre palestí- forgen una amistat per sempre. Dos homes que comparteixen una sola terra. Fills, néts… que continuen la relació, fins que s’esberla. De fons, la història de l’Orient Mitjà el segle XX.

Una mateixa història explicada des de dos punts de vista: el personatge de Marian, d’una ONG que està fent un informe sobre la situació de Palestina, i l’avi jueu, Ezequiel, amb un desenllaç que lliga amb el títol. Un exercici interessant de posar-se en la pell de l’altre.

Àqaba, on van arribar les tropes britàniques amb l'ajuda àrab

Àqaba, on van arribar les tropes britàniques amb l’ajuda àrab

Samuel arriba a Palestina fugint de la Rússia del tsar i coneix Ahmed al port. S’estableix en un tros de terra que l’àrab té llogada i comença a cultivar la terra en el que anomena Hort de l’Esperança, juntament amb una sèrie de personatges més, compartint el poc que tenen. Un dia té la possibilitat de comprar el terreny i diu a Ahmed que tot continuarà igual. Així és, i el seu fill Mohamed i el seu nét Wadi mantenen la relació amb els jueus: la mainada juga plegada, els adolescents s’enamoren… mentre lluny, al tauler d’escacs, els polítics van decidint els destins del món.

Hama. Síria

Hama. Síria

Durant la I Guerra Mundial els àrabs lluiten contra els turcs (imperi otomà) al costat de França i Gran Bretanya, perquè els van vendre la idea d’una gran nació àrab (aquí recordem el paper de Lawrence d’Aràbia), però acabada la guerra tracen fronteres en funció dels seus interessos i Palestina, que havia estat en mans otomanes durant 500 anys, queda sota mandat britànic.

Bagdad, Iraq

Bagdad, Iraq

Els primers jueus europeus havien començat a arribar-hi abans, fugint d’una Europa que els perseguia: a Espanya la Inquisició i l’expulsió amb els Reis Catòlics, però també els anglesos, els alemanys, francesos, holandesos, russos… Arriben a Palestina i compren terres als àrabs. Hi conviuen. Però la persecució dels jueus amb la II Guerra Mundial, i l’extermini als camps de concentració de Hitler, provoca un èxode que s’agreuja quan acaba la guerra, perquè cap país guanyador dóna solució. Milers de jueus van arribant clandestinament, compren més terres, i sorgeixen els conflictes. Els dirigents parlen d’un estat propi mentre els àrabs consideren que allò és la seva terra. I ens quedem en l’any 1948.

Julia Navarro coneix el terreny, perquè com a periodista, durant 30 anys ha estat a l’Orient Mitjà diferents vegades i, per tant, ha tingut relació amb gent d’ambdós bàndols.

909 pàg, Rosa dels Vents, traducció Jordi Puig Martinez, Barcelona 2013

Aprofitem per recomanar la pel·lícula Lemon tree, del director israelià Eran Riklis, que podeu trobar en vídeo. Una altra situació de posar-se en la pell d’un altre.

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

Les mestres de la República

 

“La caputxeta ja no té por del llop”, s’escriu a la pel·lícula Les mestres de la República, guanyadora 2014 del Goya al millor documental.

Documental produït per la FETE-UGT, amb guió i direcció de Pilar Pérez Solano, fa repàs a la tasca de les dones que van escollir ser mestres a la república i que van treballar per una escola pública de qualitat, laica, democràtia, igualitària i de continguts progressistes. Dones que estudiaven una carrera que s’havia dignificat per primera vegada. Dones enviades a pobles remots on per raó de la tradició i el caquisme sovint no eren ben rebudes. Dones que passaven temps preparant els infants, fent-los créixer i raonar. Dones que quan va acabar la guerra, van ser apartades del seu ofici i depurades, culpables fins que no es demostrés fidelitat als principis del règim franquista. Dones -i també homes- que van acabar a la presó pel simple fet d’ensenyar. Dones que fins i tot dins la presó, muntaven escoles, ensenyaven a les preses a cantar… tot i que algunes hi van morir.

Hilda Farfante

Hilda Farfante

Testimonis com el de Hilda Farfante, que explica que tenia 5 anys quan van anar a buscar la seva mare a l’obrir l’escola i se la van emportar. I quan el pare va anar a veure què passava, també se’l van quedar. I els van matar a tots dos. Ella està enterrada en una cuneta i a ell el van tirar per un barranc. No els ha pogut recuperar mai. I explica amb emoció com la van deixar en mans d’una tia i van anar a un poble on un dia van fer una concentració falangista i la nena, que era a baix al carrer, amb l’espontaneïtat d’un infant, en veure que la tia era dalt del balcó, li va cridar que s’amagués, que aquella gent eren els que havien matat els seus pares. I quan va pujar, la pobre tia, tremolant, encara tenia el braç enlaire i cantava “Cara al sol”. Hilda explica que mai més va cridar, fins que molts anys després (ja passava dels seixanta), un dia ho va fer i d’aleshores ençà, ja no ha parat.

Nosaltres també recordem dues mestres molletanes que van ser depurades i es van quedar sense feina per no adherir-se al nou règim franquista, Maria Pi Carrasco, casada amb Joan Mayol, que va treballar a l’Escola Pi i Margall, i Matilde Folch, casada amb el doctor Rosés, mort al bombardeig dels Quatre Cantons, que va fer de mestra a l’Institut Obrer de Sabadell.

Agraïm a l’Associació de Dones Àgora, que projectés aquest documental a Can Barcala, dins dels actes de commemoració del Dia Internacional de les Dones, presentat per Amparo Burgueño, Secretària General de FETE-UGT.

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

Pobles del Canal de Midi

Canal de Midi
Canal de Midi

El nostre recorregut transcorre per petits pobles entre Narbonna-Carcassona, al sud, i la Muntanya Negre, al nord. Hi anem des de Narbona, l’única ciutat gran que travessa el canal de Midi. El cor és la plaça de l’Ajuntament. Enmig hi ha restes de la Via Domitia, del s II aC, que comunicava Itàlia i Catalunya. Dins l’Ajuntament pugem l’escala de la torre fins a dalt, on hi ha el museu. En un replà, la sala gòtica on la jove orquestra municipal assaja. A tocar, la catedral gòtica de S. Just i S. Pasteur, construïda entre 1272 i 1340. Uns plafons a la plaça recorden els fets del 19 de juny de 1907, quan l’exèrcit del govern obrí foc contra els viticultors que feia temps que s’havien rebel·lat, i a Narbona tenien el suport de l’alcalde. Passem per una resclosa que permet salvar el desnivell, com a tants trams del canal. A la riba, barques. En terra ferma, botigues, boulangeries, bicicletes i vianants.

Narbona. Canal de Midi
Narbona. Canal de Midi

Ventenac: Als peus del canal s’alça una mena de castell o catedral, del 1880. No us confongueu: és una gran cava, que es pot visitar. Le Somail té un port, un pont, una capella, una gran i especial llibreria d’un col·leccionista… Un lloc ideal per sojornar.

Le Somail
Le Somail. Canal de Midi

Puicheric Resclosa amb el canal i riu Aude, ample, d’aigües calmades, conviuen en pau. Destaca un gran pont modern. Al poble, la font, l’església i l’Ajuntament. Enllà, un castell.

Puicheric. Canal de Midi
Puicheric. Canal de Midi

Azille. Just en acabar la revolució era la 3a plaça després de Carcassona i Narbona, amb Cort de Justícia i centre comercial de referència. Tenia 5 esglésies: l’actual és del XIV (amb una imatge gòtica de la Mare de Déu i el nen a l’interior). La primera fortificació pot ser de finals del XI. Les muralles feien 800 m i tenia 2 portes, la de S. Andreu en direcció a Carcassona i la de la Plaça, cap a Narbona. Més tard es va construir la Porta Nova. En queden parts. Hi veiem cases tancades i també botigues i serveis que van quedar tal com les van deixar. El canal de Midi travessa el terme 4 km; en aquest tros trobem la doble resclosa i el pont Riquet de Jouarres.

Azille. Canal de Midi
Azille. Canal de Midi

Peyriac. Visitem l’església de Sta. Maria, que es calcula que és del s. XI. L’edifici és una rotonda construïda sobre un plànol heptagonal, amb un cor de 7 costats i 14 costats d’angles poc marcats, assenyalats per un pilar de mitjana altura acabat en un capitell, alguns d’ells decorats, com el de la Verge de la Glòria. Alguns entesos ho relacionen amb la xifra sagrada 7. L’entrada principal original se situava a la capella de l’orgue on es podien admirar les escultures. El campanar és massís, també amb 7 costats, que sobresurt de la cúpula.

Peyriac. Canal de Midi
Peyriac. Canal de Midi

Lagrasse té la imponent abadia de Sta. Maria d’Orbieu, fundada per Carlemagne, però amb fonaments preromans. La part més antiga és propietat pública i hi ha un bar i biblioteca molt potents. Fem una volta pel nucli medieval, de carrers estrets, empedrats, amb una plaça central de pòrtics, les Halles, on hi ha l’Ajuntament i el safareig públic. L’església del poble, de S. Michel, queda encastada entre les cases que es van anar construint al seu entorn. Poca gent i botigues tancades, potser perquè tothom ja és a dins preparant el sopar. Algun gat, algun gos, i un sol que es comença a amagar dibuixant a les aigües del riu un mirall d’aigües platejades.

Lagrasse
Lagrasse

Aigne té estructura circular medieval. Un porxo dóna a 3 carrerons estrets en espiral: el del mig porta a la plaça de l’església, del XI, dedicada a S. Martí, amb 3 campanars gòtics, l’un de 1616 i els altres dos més petits, del 1484. És fosc i està il·luminat. Silenci absolut. Sortint, el bar-restaurant Lo Caracol, a la place Fontaine.

Aigne
Aigne

Caunes. Té una abadia potent i el marbre roig és present arreu, en escultures a places i carrers. Una placeta amb plataners grans convida a seure-hi.

Caunes
Caunes

Acabem amb aquest petit pont. Ponts que uneixen. Ponts per trobar-se. Ponts per conèixer l’altra banda. Ponts.

Canal de Midi. Un dels petits ponts
Canal de Midi. Un dels petits ponts
Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , , , , | 4 comentaris

Nebraska

Un avi, Woody Grant, rep una carta on li diuen que ha guanyat un premi d’un milió de dòlars. La lletra petita explica algunes coses més, però ell només veu els titulars. A partir d’aquí, la seva lluita per anar a Lincoln, a l’estat de Nebraska, per cobrar-lo. Camina amb dificultats, té símptomes de demència i es desorienta, però intenta una i més vegades, d’escapar-se de casa i caminar per la carretera. Els seus objectius immediats són comprar-se una furgoneta i un compressor. Al final, el seu fill David, s’ofereix a acompanyar-lo amb cotxe i així tancar el tema.

A partir d’aquí, assistim a una mena de “road movie” (llargues carreteres enmig del no res, aturades per fer benzina o una cervesa…) però només parcialment, perquè fan parada i fonda a Hawthorne, el poble on va néixer i encara hi tenen família. S’allotgen a casa d’ells, on hi ha escenes genials: L’estampa dels dos fills marginals, o quan tots miren TV sense parlar, o el seguiment d’un partit de beisbol… Llavors comencen a aparèixer els voltors (família i amics), assetjant-lo per aconseguir una picossada del suposat milió de dòlars.

USA road

Carretera Estats Units. Foto: gloriacondal

L’avi cau i és hospitalitzat. Sembla que aquí acaba el trajecte, però s’escapa de l’hospital i continua el seu camí. El fill el troba i van tots dos continuen el camí fins arribar a Lincoln. Entren a l’oficina de l’adreça de la carta i David diu, amb convenciment: “Venim a cobrar el milió de dòlars del meu pare”. La noia agafa la carta, introdueix el nom a l’ordinador i diu que no li ha tocat”. “Però si aquí deia…” exclama l’avi. “Sí, però havia de coincidir amb el número i no li ha tocat”. Desencís. I la noia encara afegeix: “Si vol, li puc donar una gorra o un…” I l’avi surt amb una gorra al cap.

Emprenen camí cap a casa, però fan una aturada. I ja no expliquem més per no desvetllar el final.

Pel·lícula tendra, humana, de petits detalls, de petites realitats. Dirigida per Alexander Payne (li havíem vist Entre copes, que ens va sorprendre i agradar), amb música justa i adequada de Mark Orton i una fotografia preciosa de Phedon Papamichael. El protagonista, Bruce Dern, està autèntic i genial, així com el seu fill David (Will Forte), mesurat i sempre pendent del pare. La dona (June Squibb), rondinaire de mena. Ens ha encantat el personatge de la dona periodista (Angela McEwan) que fa el diari local de Hawthorne.

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari