Gloria Condal

(actualitzat juliol 2024)

Kizira l’illa on va néixer Afrodita, és a mig camí entre dos mars, amb Creta molt al sud. No és ni al mar Jònic ni a l’Egeu, i al llarg de la història ha estat lloc de pas de nombrosos pobles. Diuen que la deessa es diu així perquè afro vol dir escuma en grec. Per tant, “nascuda de l’escuma del mar”. L’illa de l’amor, doncs.

Kithira té uns 3.300 habitants repartits en 40 pobles, que viuen de la ramaderia, l’agricultura (horta, blat i oliveres), a més del turisme. A l’agost, molts grecs que van marxar a treballar a Austràlia quan es morien de gana fa anys, hi tornen de vacances. L’illa fa 278 km2 i les costes ocupen 52 km. La muntanya més gran es diu Mermogaris i fa 500 metres d’alçada. Abans, l’illa era coneguda amb el nom de Porfirusa, perquè hi havia molta porpra.

La vam descobrir mirant el mapa, i val la pena: coves, ruïnes, monestirs, pobles encantadors… amb un paisatge en general àrid i algunes gorges verdes i frondoses. Ens vam allotjar als apartaments Athenea, a Diakofti, el lloc d’on surten la majoria de ferris; no és un poble com a tal (plaça, plataner i església), sinó cases disseminades. Vam estar-hi molt bé, amb vistes genials. Les distàncies es fan en poca estona, malgrat les elevacions (però difícil anar-hi amb bici); vam llogar cotxe. Es va de Xóra (al sud) a Agia Pelagia (al nord), en 30′. A Xóra hi ha un castell dels temps venecians i té els ingredients de tantes “Xoras” gregues: dalt d’un turó, blanca i blava, neta i polida.

º1234567890’Al s. XVIII, coneguda amb el nom de Citera, l’illa va estar molt de moda a Europa. Watteau va pintar-ne un parell de quadres i Baudelaire la cantà en un poema de Les flors del mal. Ja a la nostra època, el director de cinema Theo Angelopulos, el 1984 va rodar la pel·lícula Viatge a Citera, el descencís d’un vell comunista que, de tornada de l’URSS, la troba molt diferent de quan la deixà. El cantant Iorgos Dalaras va fer la cançó Viatge a Kizira (Ταξίδι στα Κύθηρα). Hi ha també una altra cançó, No trobarem mai Kizira (Sτα κυθηρα ποτε δεν θα τα βρουμε), on Kithira és l’objectiu no aconseguit.

Recomanacions:

Un poblet: a la costa sud-est, Avlémonas, blanc i blau, alguna gent als cafès, alguna botiga, buguenvíl·lees roses i roges, una petita capella en un petit turó. No hi ha platja, sinó roques i unes escales per baixar a l’aigua. Un vell edifici blanc, de pedra pintada blanca i marcs ocres, potent, petites barques de pesca amarrades i una fortalesa veneciana.

Una platja: la caleta de Bruleás. S’hi baixa per una carretera de revolts pel costat d’un barranc (a Grècia, quan veus un barranc, segueix-lo i tingues per segur que arribaràs a una cala genial). Efectivament, ho és. Una petita caseta amb flors blanques i geranis. Sembla que no hi ha ningú, però veiem una moto aparcada. Tres barques amarrades. Pedretes petites. Fem el mort, dins l’aigua, i el viu, a la sorra.

Un pont: Katuni, construït pels anglesos, fa 100 m de llarg i té 13 arcs simètrics. La llegenda diu que el governador es va enamorar d’una noia i va fer construir -lo per estar a prop de ca seva. Els anglesos volien que la gent anés a les seves escoles i els que no volien, havien de pagar impostos especials; així doncs, quasi tota la quitxalla hi anava. Encara queda l’escola de Milapidea, molt a prop, com a record històric.

Una cova: Agia Sofia, amb visita guiada. Baixem per una escala (la boca està a 50 m del mar). A l’entrada hi ha un iconòstasi dividit en dues parts, amb hagiografies del s. XVIII on es veu la Verge, Jesús, S.Joan i un altre sant. A l’altra banda, la figura estel·lar, Sta Sofia. La cova és gran i hi ha estalactites i estalagmites humides (en plena canícula estan a 16º). Hi ha diferents sales i nivells i cal estar atenta per no relliscar. En sortir, la temperatura ambient et peta a la cara.

Un fruit: una varietat de nectarina, única, que s’anomena “pits d’Afrodita”.