Ruta per la N 7 de Madagascar (de Tana a Tulear)

Una manera fàcil i barata de conèixer una part de Madagascar és fer aquesta ruta; si més no, hi ha bus o taxi-brousse. Partim de Tana, la capital, fundada el segle XVII amb el nom de Tananarive, al centre de l’illa, amb més d’1.500.000 habitants. A la part alta hi ha el Rova, ciutadella fortificada; més lluny, quatre torres de pedra vermella del palau de Ranavalona I. El palau de la reina, construït al lloc més alt, l’estan reconstruint. Val la pena aturar-se una estona al mirador, per veure el Llac Anosy, l’estadi d’esports, el centre cultural al davant finançat pels xinesos que els ha obert les portes a altres negocis… La part baixa, més viva, amb el mercat (Zoma) entre pavellons amb teulades. Als afores, el mercat d’artesans de la Dingue.

Madagascar. Llac Tritiva. Foto: gloriacondal

Sortim per les Terres Altes malgaixes passant per poblets petits i camps de cultius; cases petites orientades a l’oest, sense xemeneia (el fum queda dins i moren tots els mosquits). A peu de carretera, venen productes artesans de fusta: camions, timbals i instruments de corda. Entreming, un conill, dos enciams, cinc tomàquets, sacs de carbó. Passem per Behenjy, on fan foie-gras, i per Ambatolampy, amb un mercat molt famós i arribem a la ciutat colonial d’Antsirabe, envoltada de muntanyes. Fred de nit i calor de dia. Color, caos, sorra i pobresa, amb restes del passat colonial. Visitem un parell de llacs, el negre Tritiva a l’interior d’un tronc d’un volcà, que circumvalem caminant. Tornant, fem el lac Andraikiba, quasi circular, on molta gent hi passa el dia. Abans es podien banyar, però ara les aigües estan contaminades. Al vespre treiem el cap a la catedral catòlica. Val la pena entrar-hi i participar en una missa, encara que se sigui ateu. D’aquí a Tana, els busos triguen unes 9 hores.

Madagascar lemur. Foto: gloriacondal

Arribem a Fianarantsoa (o Fianar),la segona ciutat de l’illa, gran, amb quitxalla que demana de tot i pobresa evident. Val la pena pujar a la part alta, amb carrerons, escoles, cases tradicionals i moltes esglésies, la principal, la catedral d’Ambozontany. Després es pot pujar al turó de Kianjasoa (1.374 m), amb vistes de tota la ciutat.

Madagascar. Lemur. Foto: gloriacondal

Ranomafana, a uns 60 km, està situada en una fondalada envoltada de muntanyes. El Parc Nacional de Ranomafana, a 7 km, toca als turons del riu Namorana, un bosc tropical humit on viuen 29 espècies de mamífers entre els quals n’hi ha 12 de lèmurs, un centenar d’espècies d’aus, rèptils i papallones. Plou, com passa la majoria dels 365 dies de l’any i cal anar preparat. La nostra expedició va a la recerca de lèmurs i no sempre és fàcil, fins que ho aconseguim, per suposat, amb algunes esgarrinxades i relliscades entre el fang.

Abans d’arribar a Ambalavao, vistes de la vall i de l’arc de Sant Martí. Aquí es fabrica el paper d’Antaimoro. Tenen un mercat de zebús els dimecres i dijous, el més gran i espectacular de l’illa. Visitem la fàbrica de paper, que val la pena i continuem la ruta fins a la reserva de lèmurs Ny Anja. En un bosquet proper, veiem maki-maki, de cua llarga amb anelles blanques i negres, alguns camaleons i un tomba betsileo. D’aquí ens desviem per anar a la vall del Tsaranoro. Ens allotgem al Tsara Camp al Parc Nacional d’Andringitra al peu del cim del Tsaranoro (1.910 m), del pic Dondy (2.600 m) i Le Camaleon (1.540 m), el pic que fem l’endemà. I de nou a la N-7, baixem cap a Ranohira per una paisatge cada cop més sec. Som en terres del bara, una ètnia que domina el mercat dels zebús; hi ha famílies que en tenen més de mil caps. Ho cremen tot perquè hi hagi pastura per al bestiar. Passem per Ihosy, la capital de la regió, amb dos mercats setmanals importants, el primer de coses diverses, el segon, de les noies que es prostitueixen, empeses per la pròpia família, que baixen amb la llista del que necessiten: 1 kg d’arròs, 1 de tomàquets, 3 espelmes, llumins, 1 litre d’oli… i amb el que paga el client (uns 10.000 aris) tornen a casa amb la compra feta.

Madagascar. Parc Nacional Isalo. Foto: gloriacondal

A 700 km de la capital, el Parc Nacional del Isalo, té profunds canons, tombes bara, prats i massissos d’arenisca (gres), erosionada pel vent i per l’aigua. Es poden fer diferents rutes, nosaltres fem el bucle de la piscina natural i les cascades de les Nimfes, uns 13 km.

Baixem per Ilakaka, un llogarret on s’aconsella passar de llarg i amb els seguros del cotxe posats. Crescut a l’ombra de les troballes de zèfirs, ara hi corren personatges mafiosos, lladres, buscadors i prostitutes; a prop del riu hem vist gent que no rentava roba, sinó homes i criatures garbellant pedres i sorra, com els buscadors d’or del Far-West. Després hem passsat per Manombo. Hi ha molts controls de policia i han demanat diners al xófer, però els ha dit que no en tenia. Passem pel mig del parc nacional de Zombitse-Vohibasia, una mica de verd entre aquest desert cada vegada més gran i encara dins la ruta del zèfir, pel poblat de Sakaraha. La carretera és asfaltada i força recta. Per fi, veiem el mar, darrera un turó pla. Amb el nom genèric d’Ifaty, hi ha diferents poblats de pescadors. Ifaty és molt turístic, però nosaltres ens situem a Tulear, antiga ciutat colonial, quasi tocant al tròpic de Capricorn, una ciutat de carrerons acolorits i restes d’arquitectura colonial que cau.

Madagascar. Anakao. Foto: gloriacondal

D’aquí anem amb barca al poblat d’Anakao, lluny de la civilització, amb platges genials i llagostes a 6 euros. No hi ha telèfon ni cobertura de mòbil ni Internet. El Paradís!

Si això us ha interessant, aneu a la introducció, on trobareu l’explicació i altres enllaços

 

Publicat dins de Viatges per Àfrica | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

El pic Camaleó. Madagascar

Arribem al capvespre a Tsara Camp, al Parc Nacional d’Andringitra al peu del cim del Tsaranoro (1.910 m), del pic Dondy (2.100 m) i el Camaleó (1.540 m). La nostra tenda, de lona, és gran, té dos llits i al darrera, en un afegit, una dutxa. No hi ha llum ni aigua i tenen un petit generador que dóna llum a la cuina i al menjador, amb tres petites bombetes. Fa un fred que pela, portem posat tot el que tenim…

Pic Camaleó. Madagascar. Foto: gloriacondal

L’endemà al matí marxem amb el nostre guia, que es diu Roger. Caminem un tros per la pista, passem un poblat, ens creuem amb alguna gent adulta i quitxalla, entrem en un bosquet on trobem uns quants lèmurs catta, passem pels rierols que vam a parar al riu del costat del càmping. En Roger (encara que té un nom molt nostre, entén molt poc el francès, i per tant, hi ha poca conversa) ens ensenya una au, una serp, travessem la riera de roques granítiques i anem pujant pel costat d’un canaló per on baixa aigua. Amunt amunt, cada cop més sec, trobem un indicador que marca la direcció cap al Tsaranoro i cap al Camaeló, el nostre. El Tsaranoro té una paret de 800 metres i segons els escaladors, és una de les més desafiants del món.

Dalt del cim Camaleó. Madagascar. Foto: gloriacondal

Fem una parada en un lloc on creixen uns aloés immensos, de flors grogues, grans. S’ha d’anar en compte per no trepitjar cap tifa de zebú (fins aquí arriben a la recerca d’herba fresca, com les nostrades vaques del Pirineu). Comencem a pujar per un sender estret fins que arribem en un punt on també veiem l’altra banda de la vall, una meravella: casetes, rierols, camps, roques… un espectacle superb. El tram que queda és cosa fina, els pals ens serveixen de poc i és millor agafar-se a les roques i no mirar gaire avall. El cim, estret, està ocupat per 4 excursionistes, però no hi ha problema, el Roger tira encara més fins a la punta i nosaltres al darrera, arribem fins al tall de roca i allà ens aposentem. Més amunt, impossible. Són les 12 del migdia.

El Cim Camaleo. Madagascar. Foto: gloriacondal

Contemplem i girem el coll a dreta i esquerra quasi tant com aquests lèmurs tan intel·ligents que poden giravoltar el cap per veure si algú els ataca per darrera. Sensacions indescriptibles. En Roger treu de la motxilla una cassola per a sis persones i l’obre: a dins hi ha fideus, amb trossets de pebrot i pastanaga i trossos de truita. De postres, taronges i plàtans. Ben païdes, marxem per un altre camí, més directe, per l’altra banda del cim, fins que anem a raure al poble de baix i d’allà cap al càmping. Són quarts de tres. Anem a la nostra magnífica tenda, ens dutxem i reposem. Quan anem a dormir, els estels emplenen el cel, sembla que no n’hi càpiguen més. El firmament vist des de l’Àfrica, és molt diferent del que es veu des d’Europa. És una altra dimensió, com si el tinguéssim a tocar, encara que sapiguem que és tan lluny.

Tsara camp, as peus del cim Camaleó. Madagascar. Foto: gloriacondal

Si això us ha interessant, aneu a la introducció, on trobareu l’explicació i altres enllaços

Publicat dins de Excursions, Viatges, Viatges per Àfrica | Etiquetat com a , , , | 2 comentaris

Amb tren a Manakara. Madagascar

Tren a Manakara. Madagascar. Foto: gloriacondal

Sortim de l’estació de Fianarantsoa amb bitllets de primera, on van tots els vazaha -vazá- (turistes com diuen ells); tots seiem a la banda esquerra, la que té més vistes, mentre els pocs locals que hi viatgen, ho fan a la dreta. Sortim a les 7.40 a través dels països Betsileo i Tanala, enmig de palmeres ravinala, bambús, arrossars, plàtans, canya de sucre, cafè i te, com a Sahambavy. A cada estació, de les 17 que hi ha, munions de gent, venedors de menjar, càrrega i descàrrega de paquets (des d’un TV a gallines). Plovisqueja i en alguns moments, plou fort, amb boires intenses. En una estació, un grup de nens i nenes juguen a futbol en un descampat; aquests tenen pilota, però n’hem vistes fabricades amb trossos de roba i cordills.

Tren a Manakara. QUitxalla. Foto: gloriacondal

En altres, de tant fang que hi ha, no baixem. I arreu, un fenomen que es repeteix: observem i som observats alhora. Uns estranys miren uns altres estranys.

Manakara és coneguda per la línia fèrria que uneix Fianar i la costa est del país. El nom ve de l’any 1930. La ciutat va ser un centre econòmic actiu en l’època colonial gràcies al port i a la via fèrria, que permetien exportar els recursos agrícoles de la regió. Ara té 31.000 habitants, el port ha tancat i tot cau. Quan hi arribem són les 4.20 (hem trigat 9 h). Plou i les ones de l’oceà Índic estan braves. A l’hotel hi ha dues parelles més. La piscina és buida i quan anem a caminar per la platja, se’ns acosta un nombrós grup de noies i noies que surten d’escola. Intuim que el sol s’està ponent rera uns núvols immensos.

Si us ha interessant això, mireu http://wp.me/p1W8X7-9V

Publicat dins de Viatges, Viatges per Àfrica | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

El canal de Pangalanes. Madagascar

El canal de Pangalanes és un canal fet pels francesos, com tot el que queda aquí, constituït per llacunes i cursos d’aigua que envolten la costa. Com tot el que queda, va ser fet pels francesos; fa 650 km de llarg i caldrien 10 dies per recórre’l tot. Té poca profunditat i com que no hi ha manteniment, en alguns trossos hi ha bancs de sorra. Només és navegable de Toamasina a Farafangana.

Canal Pangalanes. Madagascar. Foto: gloriacondal

Anem en una piragua gran amb un guia i quatre remers més. Aquí no hi ha res a motor. Al canal recullen gambes, crancs, salmons i peixos, mentre que per les llagostes posen trampes al mar. Les dones recullen els crustacis amb l’aigua fins a la cintura. Se’ls veu, tristes, serioses, conformades. De tant en tant, a les mates o a les branques d’algun arbre, un martí pescador de color blau fort, brillant, preciós. Una mica de color davant tanta grisor. Recorrem el canal cap al nord i tornem enrera per desviar-nos cap a la sortida a mar. Un noiet passa cantant en una canoa: la seva feina és travessar gent d’una riba a l’altra. Ens creuen amb unes canoes que vénen del mar. Han sortit a les 2 de la matinada per anar a mar a pescar tonyina i altres peixos; de vegades hi ha tempestes fortes, perquè el temps canvia de forma sobtada. A mesura que ens acostem al mar, la nostra canoa es balanceja perillosament, les ones travessen el dic que va fer els francesos i llencen escuma com si el mar ens volgués engolir. Girem cua.

Canal Pangalanes. Escola poblat. Foto: gloriacondal

Ens endinsem pel riu Manakara i arribem a un poblat de pescadors. Té 427 habitants. Anem a veure l’escola, un edifici construït amb ajuda de l’ong italiana (el govern no fa res) i parlem amb el mestre i la mestra, que s’encarreguem de les dues aules que hi ha. A cadascuna, una pissarra i petits pupitres de fusta amb seients. Algunes nenes i nens que hi ha ens canten unes cançonetes, ens ensenyen els quaderns que treballen… i els mestres ens expliquen que l’ensenyament es fa en malgaix i en francès. Més amunt hi ha la casa del rei, la millor del poblat, amb TV que funciona amb generador.

Casa del rei-alcalde. Canal Pangalanes. Madagascar. Foto: gloriacondal

El rei no hi és, potser estan supervisant les seves possessions, però la dona del rei sí, està netejant uns plats. L’alcalde és l’altre que també té televisor i ràdio. Si la gent del poble vol veure futbol, van allà (suposem que no tots el mateix dia, perquè sinó, no hi cabrien). Dinem allà llagostes i peixos plans, enormes.

Canal Pangalanes. Planta carnívora. Foto: gloriacondal

En una altra banda del riu, baixem a veure plantes, com el nepentes (Nepenthe Madagascariensis), una planta carnívora; també trobem mates de vincapervinca de Madagascar (Atharanthus roseaus G. Don), una planta medicinal única en el món, que es fa servir eficaçment en teràpies contra el càncer.

Piragues canal Pangalanes. Madagascar. Foto: gloriacondal

Tornem a Manakara enmig dels cants dels remers. No diuen res, sinó que són cants que ajuden a portar el ritme dels rems. Ja en terra ferma, de camí a l’hotel, passem per l’avinguda on hi ha els bancs. Li comentem al guia que ens crida l’atenció tanta vigilància policial i ens explica que fa uns anys, un director de banc germà d’un ministre, va fer un desfalc molt important i va fugir fora amb els diners. Els policies -acaba el xicot- haurien de ser dins, on hi ha els lladres, no fora.

Si us ha interessat això, més informació: http://wp.me/p1W8X7-9V

 

Publicat dins de Viatges per Àfrica | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Els grans Tsingys. Madagascar

Els Txingis. Madagascar. Foto: gloriacondal

El Parc Nacional dels Tsingy fa 100 km de llarg per 17 d’ample. Hi viuen 90 espècies d’ocells, 8 espècies de rèptils i una dotzena de lèmurs. Els tsingy són pinacles dentats de pedra calcària formats al llarg dels segles pels moviments del vent i de l’aigua, amb forma d’agulles o espines acerades, que els malgaixos anomenen tsingys.

Hi anem des de Morondava, en un dia de viatge (més de 10 hores, travessant el riu Tsiribihina i després el Manambolo), per una pista -carretera nacional 1, diuen- que faria feliç qualsevol amant del París-Dakar.

ELs Tsingis. Madagascar. Foto: gloriacondal

Ja allotjades dins del parc, l’endemà anem amb piragua fins a les gorges del Manambolo just quan el sol comença a sortir; després anem als grans tsingys, 17 km al nord, per una pista molt difícil que travessa un paisatge sec. Els homes vazimba es refugiaven en les coves i encara s’hi poden trobar restes de ceràmica. Deixem el vehicle sota uns arbres i comencem el tresc, primer per un caminet de camp, després entrem en el bosc i finalment iniciem les vies ferrades, assegurades amb arnesos.

Pas pel pont penjat als Tsingis. Madagascar. Foto: gloriacondal

És un principi dur, amb laberints de pedra, congostos i grutes fins arribar al primer mirador; allà dinem i després continuem, sembla que més situades, passant per coves on cal ajupir-se i treure’s la motxilla, i escletxes on has de respirar endins, també sense motxilla (però es pot), per alguna cosa som gent del Muntanyenc! Arribem al segon mirador i passem un pont, fàcil, la veritat. Entrem a la catedral, una cova profunda i ens surt una mangosta que va de forat en forat i sembla que no s’espanta dels humans. I així continuem fins que, fent un cercle, tornem a ser al bosquet i en poca estona arribem a l’aparcament. En total hem estat unes 3 hores, un no res. El guia, en Telesfore, molt mesurat, de poques paraules i menys gestos, es gira i diu: esteu en forma, ho heu fet! (potser al principi no ho tenia gaire clar).

Riu Parc Nacional Tsingis. Madagascar. Foto: gloriacondal

El premi, una cervesa en arribar a l’hotel. De Madagascar, és clar!

Si us ha interessant, cliqueu al següent enllanç per més informació

http://wp.me/p1W8X7-9V

Publicat dins de Excursions, Viatges, Viatges per Àfrica | Etiquetat com a , , , | 4 comentaris

Rupit – Tavertet

Ruta Rupit Tavertet. Foto: gloriacondal

Entre boires superades en pocs km, arribem a Rupit i d’allà pugem pel sender del GR 2 entre faigs i roures fins a la masia de Rajols, del 1281, que van traslladar 200 m més avall, pedra a pedra, a finals del segle XVII. D’aquell serrat seguim el camí fins arribar al mirador de la senyera: a sota tenim Rupit, al fons el Pirineu nevat i al davant, el Collsacabra i la petita ermita de Sta. Anna entre boscos de roures.

Rupit Tavertet. Foto: gloriacondal

Veiem voltors que es refugien als cingles propers i més endavant, gralles. Passem pel mas de l’Avenc entre pastures de cavalls i vaques. Al peu de la masia hi ha els torrents de l’Avellanosa i de l’Abeurador, que formen un salt sobre la vall de Sau amb 200 m de caiguda.

Ja a prop de Tavertet (Osona), ens aturem al mirador amb vistes al pantà i anem fins al mirador del Castell: 400 m avall, el pantà, el Club Nàutic i un pam del campanar a la vista. Al davant i a l’esquerra, els cims de les Agudes i el Matagalls; més avall, Vilanova de Sau i la presa, on vam estar a la darrera excursió, i el Far; a la dreta, el parador de Vic (Sant Pere Caserres queda tapat).

Ruta Rupit a Tavertet. Foto: gloriacondal

Tornem a Rupit i passem pel pont penjat, del 1945. Encara és viu, com tantes coses del franquisme. Hem fet uns 22 km mentre disfrutàvem del paisatge i parlàvem de la ineficiència dels polítics, amb un present que no sabem gens cap on va. Sort que les pluges recents han fet brollar petites flors, fruiters, vegetals, insectes… i la vida reneix del sotabosc.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , | 3 comentaris

Les échelles du Levant

Les echelles du levant

Les escales de Llevant és com s’anomenaven els ports de les ciutats per on els europeus accedien a l’Orient, des de Constantinoble fins Alexandria, a través d’Esmirna o Beirut. El narrador d’aquesta novel·la explica el que li explica un altre, un home a qui ha trobat per casualitat al metro de París i només té 4 dies per fer-ho. Ossyane neix al Líban, però la seva aristocràtica família prové de Turquia. De jove emigra a França i estudia medicina, però l’esclat de la segona guerra mundial li canvia la vida: entra a la Resistència; un dia coneix Clara, una jueva que lluita contra el nazisme. S’enamoren a primera vista però només estan plegats una nit, parlant, fins que molt temps després es retroben i es casen. Ella continua vivint a Haifa i ell viu a cavall entre Palestina i el Líban; però un dia la guerra esclata a Palestina i queden separats. Ella té una filla que ell no arriba a conèixer; de nou al Líban, tot li van en contra, com un descens  als inferns. Un germà seu l’interna en una clínica mental i amb els medicaments és convertit en no-res. Vint anys més tard, la seva filla el coneix i això el motiva a lluitar de nou. La guerra esclata al Líban, ell fuig de la clínica i retorna a França. I allà, després de 28 anys, té una cita amb Clara, el seu gran i únic amor, de qui es va separar per culpa de les guerres.

El mot escala també representa, aquí, el símbol d’un mitjà per anar d’un lloc a un altre, de l’oest a l’est, el vincle que, en aquest cas, uneix una jueva i un musulmà.

Les échelles du Levant, Amin Maalouf, roman Grasset, 1996, 300 p.

Publicat dins de Llibres, Món àrab | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

De Folgueroles a Sau

Forg dels llitons. Folgueroles Sau. Foto: gloriacondal

De Folgueroles, poble on va néixer Jacint Verdaguer (hi ha moltes cases nobles, amb llindes i portes gravades sobre pedra de gres) vam anar cap al mas d’en Coll; a la bassa hi havia caps grossos de gripaus. Vam arribar al gorg de Llitons (llitons són uns éssers màgics que et poden perjudicar molt), on neix el torrent de Tavèrnoles. Sota el pont i entre els gorgs, hi baixava força aigua, es nota que enguany ha plogut. Vam continuar amunt fins al monestir de S. Llorenç del Munt (on M. Dolors Farrés hi va situar la novel·la El monestir de l’amor secret. Des del mirador de més amunt, vista imponent i vam acabar el cercle passant pel Serrat de les alzines i algunes masies importants. Pel camí vam recollir farigola i vam observar petites flors liles, algunes eren violetes, altres herba fetgera, i prímules (grogues). Aus diferent cantaven al seu aire i no donàvem l’abast de les vistes panoràmiques.

Sant Llorenç de Munt. Foto: gloriacondal

Vam dinar a Vilanova de Sau, al restaurant el Canari o la cuina de la Cèlia, molt bé, i prenent el carrer de Santa Maria avall vam arribar a l’església romànica i vam iniciar el descens fins a l’embassament de Sau. Mates de brugueroles, algun cirerer bord florit, pins… Vam arribar al mirador sobre la presa i vam retornar a Vilanova.

Pantà de Sau. Foto: gloriacondal

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Marroc, casbes i desert: Uarzazat, Air Benhadu, gorges Dades, Skura

Teluet. Marroc. Foto: gloriacondal
2–3 minuts

Ouarzazate és la ciutat del cinema sense cinema. Ens deia Fàtima (Le Petit riad) que els artistes famosos es pensen que els calen guardaespatlles perquè  tothom els coneix, però aquí el cinema que hi havia va tancar i la gent no sap ni qui són, tota una cura d’humiliat per a la seva supèrbia. Abans d’arribar-hi, visitem l’alcassaba de Teluet de la poderosa família Glaui, que controlava el pas de les caravanes subsaharianes cap a la costa atlàntica.

Ait Benhadu. Marroc. Foto: gloriacondal

Més endavant, l’alcassaba d’Aït Benhadu, del s. XI, imponent.

A la ciutat, hi ha un súper on venen alcohol (la gent del país que hi compra, surt amb una bossa negra d’escombraries, perquè no es vegi). Tenen l‘alcassaba de Taurirt, un laberint interessant. Continuem la crta. N-9 cap a Zagora per la Vall del Draa.

Caid Ali. Marroc. Foto: gloriacondal

Parem a Tamougalt i aparquem davant d’una petita escola, al costat d’un pou; les mestres ens espien de la porta estant (l’únic lloc on hem vist una escola funcionant). Els serveis d’informació funcionen a la perfecció; quan tanquem el cotxe tenim 3 joves que ens ofereixen els seus serveis. Després, en lloc de tornar a la crta. principal continuem per una pista, a estones en bastant mal estat. Carreguem 2 dones, en un lloc perdut, que ens ho demanen: són l’Amina i la Hemma i quan baixen, agraïdes, ens fan petons i abraçades.

Erg Chegaga. Dunes a Marroc. Foto: gloriacondal

A pocs km de Zagora, de nou a la N-9, anem a l’alcassaba de Tissergat museu de les tradicions (“els únics espanyols que veniu aquí sou bascos i catalans”, diu el berber que ens l’ensenya). Palmerar d’Amezru, franja verda entre el riu i la terra seca; l’endemà, dunes de Chegaga.

Anem a trobar, passant per Alnif, la N-10, a prop de Tinherir i els propers dies fem la vall del Todra (massificació absoluta), les gorges del Dades (casbes Aït Mout, Aït Larbi, Imdiazem, fòssils de braquiòpodes i el millor restaurant de la vall, Chez Pierre). L’endemà, la vall de les roses des de Kelaat M’Gouna.

Gorja Dades. Marroc. Foto: gloriacondal

A Skura ens allotgem a Chez Talout, un lloc excepcional, tot i que car. Des de la terrassa, vistes al palmeral; anem caminant fins a la casba d’Imarhidil, en molt bon estat (reproduïda als bitllets de 50 dirhams). Al capvespre, posta de sol: els ocells han embogit, els núvols provoquen que el sol també ho faci i es torni vermell de passió, de desig i d’odi contra tanta injustícia que té a prop, retallant la neu de les muntanyes de l’Atlas.

Alt Atlas. Marroc. Foto: gloriacondal

Retornem a Marràqueix via Demnat, passant per l’Alt Atlas, a través de ports i valls precioses: reserva d’Iguernan, Vall Tassaut… A cada poble, la quitxalla assalta la furgoneta al crit de “Stylo” i nosaltres acabem traient el cap per saludar-los cridant el mateix.

 

Publicat dins de Viatges, Viatges per Àfrica | Etiquetat com a , , , , , , , , | 1 comentari

Crazy heart

Crazy heart

Un cantant de música country recorre el país fent bolos. Té 57 anys i en plena decadència, pel camí ha deixat matrimonis, un fill i moltes ampolles buides de whiski. És dura, la soledat del cantant que viatja constantment, sol. Un dia coneix una noia i s’enamoren, però són molts anys de viure d’una manera determinada i costa. Al final, la redempció de l’alcoholisme no li serveix per recuperar-la, però és capaç de fer front a la vida.

Crazy Heart

A estones em semblava sentir la pudor del tabac i de l’alcohol. Una mica lenta i un tema força vist, però ben treballat. Extraordinària la feina dels dos actors, Jeff Bridges (Oscar al millor actor 2010) i Maggie Gyullenhall (també nominada però es va quedar sense) i bona també la música, d’Stephen Bruton i T. Bone Burnet, guanyadora d’un Oscar.

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , , | 1 comentari