Creta

He estat a Creta 3 cops: el 1r, 2 dies; el 2n, 1 setmana; el 3r, 2 mesos. Hi ha tantes possibilitats com Km i dies es tinguin. Si teniu 1 dia, aneu a Cnossos (d’Heraklion només val la pena el museu arqueològic). Hanià, la capital, té empremtes del seu passat històric arreu. Val la pena. D’allà es pot anar a Omalos, a 1.227 m, per baixar per la gorja de Samarià fins al mar, a 18 Km i d’allà tornes amb barca. Impressionant.

Gorja Samaria. Creta. Foto: gloriacondal

El sud m’encanta: per això cal conduir per revolts entre oliveres, vinyes i pobles blancs. Estada a Paleóxora, a Rooms Blue Sky, amb la Sra Maria; als vespres prohibeixen la circulació al carrer major; els cafès s’omplen de taules i cadires i la gent seu, beu i bada. Anidri, 5 Km cap a l’interior, és el poble de la senyora Maria: un mirador amb una gran olivera acull mitja dotzena de taules i cadires, al fons, la mar; s’hi pot baixar pel torrent fins arribar a una cala solitària i meravellosa.

Platja de Preveli. Creta. Foto: gloriacondal

De Paleóxora vaig anar amb barca a la platja de Súgia i a les ruïnes de Lissós, una bona caminada; també a Elafónisos, una cala d’aigües turqueses, ideal per canalla; a 5 km, el monestir de Chrisoskalítzas. 

Rétimno, a 72 Km de Hanià, té molts rastres del passat venecià i otomà; la Fortétza, deteriorada, domina la ciutat. Potser és la millor ciutat de Creta. D’aquí vam anar al monestir de Préveli; a sota, una platja deliciosa on desemboca el riu Megapótamos. La visió des de dalt és espectacular. Molta gent

A 20 Km a l’interior de Rétimno hi ha Sellí. Vaig estar 1 setmana amb la Sofia i família en un poble on viuen un centenar de persones, a més de les ovelles, sense cobertura de mòbil. Allà vaig conèixer com viuen i pensen la bona gent. Em van adoptar. I jo els vaig estimar per sempre.

Anógia, a la serralada del Psilorítis, és conegut per l’artesania (tapetes, catifes…); els restaurants fan carn de cabra; hi ha poc turisme i de poques hores. Estar-s’hi 1 setmana va ser una experiència, sent dona i sola. Un dia vaig intentar fer el cim del Psilorítis, de 2.456 m, el més alt de Creta. No hi vaig arribar però em vaig fer amiga d’una cabra.

La costa des d’Iraklion fins a Agios Nikolaos està molt explotada. Sitiá el port més oriental de Creta, és més tranquil. D’allà vaig anar a Vai, a 28 Km, amb 5.000 palmeres davant d’una platja. Ierápetra, avall, és la ciutat més al sud d’Europa; Kato Zakros, magnífica cala amb tavernes, habitacions i internet. Un lloc per perdre’s.

Publicat dins de Viatges, Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , , | 4 comentaris

Fourní

Situat entre Ikària i Samos, l’arxipèlag de Fourní té 40 Km2; l’illa més gran és Fourní o Korseon; no hi ha aeroport, és muntanyosa i té ajuntament (hi treballen 3 o 4 funcionaris), caixer automàtic, correus, súpers, perruqueries i farmàcia. Ens allotgem a l’hotel Kosta Reli. El nucli del poble és un carrer central empedrat, amb arbres a cada banda, que acaba amunt, en una plaça, amb plataners i cafès, com toca. Arreu domina el blau i algun verd pàl·lid. És un lloc molt agradable i la gent maca; millor llogar moto o que sigui temporada molt alta per poder agafar una barca. Si no, caminar, amb calor, és una mica dur, pels desnivells.

Arxipèlag de Fourní. Grecia. Foto: gloriacondal
Port de Fourní. Grecia. Foto: gloriacondal

A tocar del port hi ha la platja de Psili Ammos. La badia de Kampi (de fet són 2 badies), té alguna taverna i habitacions; s’hi baixa per una llarga escala. La platja d’Elidaki és tancada, neta, amb barreja de sorra i pedretes i algunes algues. La cala de Petrokopió és preciosa; abans hi ha restes arqueològiques i és la que ens agrada més de l’illa. Més platges: Agia Ioannis i Vitsilia, a 1.30 h a peu del port. La trobem deserta; l’únic visitant és un ramat de cabres que s’acosten perillosament a l’únic arbre on hem penjat el menjar i la roba. Més tard, d’un Toyota en baixen una dona amb bata i un home; ella entra al mar i ell comença a pintar una barca petita. Xerrem una bona estona de malalties; cada cop que han d’anar al metge s’han de traslladar a Samos. A l’altra banda de l’illa, Balí és bruta i plena d’algues, Koumarà està força millor, amb pins i cirerers d’arboç. Al fons a l’esquerra, el poble de Xrisomília, al principi de l’illa, on es pot arribar-hi per carretera.

El millor sopar, a la plaça del final del carrer gran, on rosteixen el pollastre, preparat en forma de conill i enforquillat pel mig, amb herbes i espècies… boníssim. El més car, però molt més barat que al nostre país, una llagosta al port.

Publicat dins de Viatges, Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , | 1 comentari

Rodes

2–4 minuts

Rodes és la tercera illa més gran de Grècia i la primera del Dodecanès en territori i habitants. Hi hem estat moltes vegades, sovint com a punt de partida a illes properes. Una vegada la vam visitar durant una setmana.

Lindos, a 56 Km de la capital, és una cala poblada amb ramats de turistes, església bizantina, cases antigues, portals de pedra, botigues i bars. L’Acrópolis, a 114 m d’altitud, maca, però la calor és asfixiant. El poble, a baix, blanc i net.

Lindos. Rodes. Grecia. Foto: gloriacondal

Busquem habitació a Genadi on ens instal·lem. Anem a la platja de Plimiri i a la punta de Prassonissi per un camí dolent, una llengua de terra voltada de mar; a la banda est les onades piquen fort; força brutícia. Un altre dia anem a Katavia i continuem cap a l’oest, llargues platges de dunes, a tocar de carretera. Ningú. A prop de Monolitos ens endinsem per camins de carro buscant una cala maca i la trobem, de pedres petites. Aquí no hi arriba ni déu. Visitem a Siana i continuem cap a Kritinia i Kamiros (aquesta ciutat, juntament amb Lindos i Ialissos es van unir per fundar la ciutat-estat de Rodes). Situació geogràfica privilegiada, al vessant d’un turó, dominant la mar i la terra. Una tarda anem a la vall de les papallones amb riuets, bosc de pins i aladerns-aurons, amb milers de papallones tigre, de color taronja i negre, en un paratge deliciós, ombrívol i fresc.

Un capvespre anem a Messanagros, a 17 Km de Genadi, un poble rural on no es pot passar desapercebut, sense turistes. Encara que volguéssim no podríem endinsar-nos-hi: els carrers són tan estrets que només hi passen els rucs i les motos. Arribem a l’església, amb centenars de coloms al campanar. La vall dorm, quieta, als nostres peus i el sol es pon. Cases pintades de blanc. Forns casolans a fora. Velletes negres, tapades. Una dona jove, pel carrer, ens ofereix pa. Poc després un home surt d’una casa i ens convida a entrar-hi; la muller ens porta refrescos (potser caducats perquè després tenim mal de panxa). L’avi, d’origen italià, ens parla de Mussolini i el feixisme, quina desgràcia. Ens ofereixen una coca de llimona, beneïda i ens donen un ram d’herbes. Quan marxem, els preguntem si els hem de donar res: doncs sí, ves! Sortint, caminem uns metres i ens topem amb la taverna de Mikis, que ens fa seure. Els homes del poble xerren i fan la partida; com arreu, ni una dona.

La ciutat de Rodes és una obra d’art i cal comptar que hi ha molt turisme. Sempre que hi hem anat, ens hem allotjat a l’hotel Hermes. La ciutadella fou el lloc de residència dels cavallers de Rodes i té doble muralla. El carrer dels cavallers segueix l’antiga via que conduïa des del port a l’acròpoli, amb les cases de l’Edat Mitjana. Dalt de tot, el palau dels grans mestres, del XIV, que imita el palau d’Avinyó. Utilitzat com a presó pels turcs i destruït per una explosió del dipòsit de municions el 1856. Reconstruït pels italians com a casa d’estiueig per a Mussolini i Victor Manuel III. El marbre de l’interior és de Kos. A la ciutat hi ha mesquites, com la de Mustafà i la de Soliman, petites esglésies, carrerons estrets amb façanes pintades de blanc, groc, blau… portetes, botigues, tavernes i botigues al carrer de Sócrates. Com a cosa especial, el carrer de les pastisseries, el paradís de la dolçor, que no es pot perdre.

Publicat dins de Viatges, Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , | 2 comentaris

Samos

Samos. Grecia. Foto: gloriacondal

Illa de muntanyes altes, verda i interessant, amb cases pintades de colors pàl·lids i voravius blancs. Famosa pels vins, té bon servei de busos i una xarxa de senders per caminar. Ens allotgem als afores de Pitagorion, a Potokaki (Estudis Silena), a prop de l’aeroport. La ciutat més interessant és Pitagorion: Túnel d’Efpalino Orygma, un aqüeducte de 1.040 m dels anys 529 i 425 aC; els càlculs eren tan precisos que els forats que van fer a banda i banda de la muntanya es van trobar perfectament. Els de l’AVE, que n’aprenguin! A prop, el monestir de Panagia Spiliani; tocant a la carretera, a baix els aiguamolls de Glyfada i els banys romans. Dins la ciutat, el castell de Lykurgos Logozetis i l’església de la Metamorfosis. La capital, Samos o Vazí té un museu que s’ha de veure. Karlovassi és una ciutat en decadència, important en el passat però no la recomanem per estar-s’hi. Gairebé no els queden platges i us pot agafar depre.

Illa gran, amb pobles de muntanyes, cales maques i monestirs. Vam caminar a Potami: gorja del riu voltada de pins, oliveres, xiprers, plataners; a prop, 2 platges amb colònies de foca monja. Una altra caminada ens du al monestir de l’Assumpció de la Verge (a partir d’aquí es pot anar a la gorja de Kakoperato). Des de Marazokampos (carrers amb túnels entre cases i catedral) vam anar a la cova de Pitágoras.

Les ruïnes més importants són a Herèon (temple d’Hera), però han patit moltes destruccions. A tocar, una platja bonica.

Samos, monestir. Grecia. Foto: gloriacondal

Kumaradei i Pirgos són famosos pel vi, pomes, mel, ceràmica i catifes. Drakí, penjat al cul del món, és un poble amb 3 tavernes que es disputen la clientela perquè hi prenguis alguna cosa; també hi lloguen habitacions. El monestir més bonic és el de Megali Panagia, pintat de blanc, rosa pàl·lid i granat, amb un gust exquisit i al de Pigí trobem monges que canten vespres, amb sons entre orient i occident. De les moltes platges, destaquem Tsópela, la badia d’Ormos Marazo-kampos, Mikali, amb tamarius i algunes tavernes, com la Mirto, portada per la Maria, que lloga habitacions, Murtià amb barquetes amarrades i arbres fins a la mateixa aigua i uns quants alocs (les costes de Turquia són a 1 Km) i Posidoni (record tangible d’orades, tsatziki i vi blanc).

Temple de Hera- Samos. Foto: gloriacondal

A Mitiliní (plaça, plataner, cafès i església) descobrim el museu, amb una vitrina amb una pantera que va arribar nedant de les costes d’Àsia Menor. Aquest fet originà un conte,  El tigre de la vitrina, un relat preciós situat a l’inici de la dictadura dels coronels i la guerra civil espanyola.

Publicat dins de Viatges, Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , , | 2 comentaris

Icària (Ικαρία)

Dins el menjador d’una taverna d’Agios Kirikos, capital de l’illa d’Icària, tenen uns quants rellotges penjats a la paret amb l’hora de diferents llocs del món: París, Tokio, Nova Υοrk… el darrer és Icària, sense busques. Potser això explica per què la gent d’aquesta illa de Grècia té una de les taxes més altes de vida del planeta: 90 anys.

Icaria Agios Kirikos
Agios Kirikos. Ikaria. Grecia. Foto: gloriacondal

(actualitzat novbe 2023)

La dona que ens va llogar el cotxe el primer cop (2006) era gran, però no tant. Havíem arribat amb ferri a Evdilos, antiga capital i d’allà vam anar amb bus a Armenistis on teníem previst allotjar-nos; era estiu i no trobàvem res, però la Sra. Irene, després de parlar una estona, ens van convidar a un cafè i ens van proposar llogar-nos un vell panda. La sorpresa va ser el darrer dia, quan vam anar a l’oficina d’Agios Kirikos, que portava el fill, a pagar. «Aquest cotxe us ha llogat ma mare? però si és el seu», va exclamar rient.

Icaria,
Monestir Zeoskepasti. Ikaria. Foto: gloriacondal. 2019

El 2019 hi vam estar de pas, camí de Xios venint de Patmos, tres dies, suficients per veure que, en les coses bàsiques, ha canviat poc. Amb 100 km de costes i uns 9.000 habitants, és verda, té molta aigua i pocs turistes. La carretera per anar d’una banda a l’altra és complicada, perquè muntanyes i gorges creuen la serralada central.

Xristós Raxés. Ikaria
Xristos Raxés. Ikaria. Foto: gloriacondal. 2019

Ìcar, fill de Dèdal, va escapar del laberint de Creta amb ales de cera, però com que es va acostar molt al sol, se li van derretir i va caure en aquest mar, mort. Per això l’illa es diu Icària (Ikaria).

D’Agios Kirikos fins a Faros, a l’est, trobem el poble de Terma (balneari), i més enllà, Nifí i Keramé, amb bones platges. Si anem a l’oest, a pocs km, hi havia al mar una mena de piscina natural d’on sortia aigua calenta. L’any 2006 ens hi vam banyar acompanyades de iaies, però ara ha desaparegut. Continuant, hi ha un túnel i just sortint, un camí per baixar a la platja de Seixelles d’aigües turqueses. Manganitis, el darrer poble, és maco, dispers, tot carrers avall, amb un petit port i taverna.

Al nord, entre Evdilos i Nas, hi ha bones platges: Gialiskari, platja de Messakti, Armenistis i Nas. Aquí hi ha una platja amb la gorja del riu Xalari, amb vegetació abundant i restes del temple d’Artemisa. De les tavernes i cafès de dalt es veu una posta de sol fantàstica. Dormir en aquesta zona, amb habitacions dalt d’un penya-segat que dóna al mar, és fantàstic.

Nas. Ikaria
Nas. Ikaria. Foto: gloriacondal. 2019

En aquesta mateixa banda, carretera amunt, hi ha pobles i monestirs macos, com els monestirs d’Evangelismos, de Zeoktisis, de Mundé, de Zeoskepasti… i poblets com Glaredo, Márazo… Ens encanta especialment el poble de Xristós Raxés, amb una església i placeta envoltada de cafès, alguna botiga i molt ambient; abans hi ha Agios Dimitrios i a Agios Polikarpos. Allà dinem al restaurant Μαραθίτης. El Giannis, l’amo, fa un tzatziki molt bo, a més de carns a la brasa. El nom, ens explica, és per un ocell, i ens ensenya una foto que té a dins. El deixem intentant entendre’s amb un grup de turistes d’Hamburg, que han demanat frapés per acompanyar l’amanida.

Ikaria, capella. Grecia. Foto: gloriacondal

L’altra vegada vam pujar caminant al castell de Kóskina, que custodiava el pas cap a l’antiga capital d’Inoe. Ara el veiem de lluny. Han passat uns quants anys. Enllà, l’arxipèlag de Furní. Tornem a Agios Kirikos amb olors de ginesta, que veiem a banda i banda de la carretera, a més dels baladres; amb les olors de timó i orenga, és un festival per als sentits.

 

Publicat dins de Viatges, Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

Kárpazos

Kárpazos, a l’est de Creta i a tocar de les costes turques, s’incorporà a Grècia el 1948. Té poques carreteres i vam llogar cotxe un dia; la resta, amb bus i barca. Ens allotgem a Pigádia, la capital.

Karpazos. Foto: gloriacondal

Illa de terratrèmols, un dia tenim un ensurt a l’hotel, quan tot trontolla; la mestressa es comença a senyar i nosaltres sortim corrents a fora. No passa res.

Platges: Amopi petites caletes, a prop de l’aeroport. Arkasa, amb algunes ruïnes i 2 platges: Agia Sofia i la Agios Nicolaos. Cales d’Axata, Kira Panagia, Apella, Agios Nikolaos, Finikí, Lefkós, platja de lliris blancs i ruïnes amb petit port, un encant.

Interior: Aperi, capital de l’illa fins al 1892, sota la muntanya de Kali Limni. Spóa, poble agrícola amb safareigs públics, carrers estrets i blancs per on només circulen persones i rucs, ruïnes d’una torre de l’Edat Mitjana, un cafè i una taverna. Menetés, Volada, Ozos (el poble més alt de l’illa). Arkása, Mesoxóri (cases tradicionals, torres i un santuari dedicat a la Verge).

Karpazos. Capella Olimpos. Foto: gloriacondal

Anem amb barca al fins a Diáfani, passant per tota la costa est. Els seus habitants es traslladen a la capital per mar, més fàcil. Pujant, una desviació condueix a Avlóna; continuant camí, s’arriba a Olimpos, aïllat de la resta de l’illa molts anys, amb dialecte propi i tradicions ancestrals. Tot són escales. Imprescindible veure’l i si es pot, menjar una “macarounada” i visitar el Giannis, un sabater tradicional. Una altra excursió amb barca: illa de Sària: torrent amunt, un poble abandonat, però okupat aquell dia per veïns que celebraven Sant Zacaries; ens conviden a frapés, i força més tard, una dona, amb tota naturalitat, ens posa a taula gots d’ouzo, keftedes (mandonguilles) i pa negre amb un formatge. Però ens cal marxar. “Si això només era l’aperitiu!” protesta…

Una festa a Larnotiósisa, amb centenars de gent; primer resen, després mengen i finalment canten i ballen, i nosaltres amb ells.

De comiat, el dia de la partida, la mestressa ens dóna pa beneït i raïm.

Publicat dins de Viatges, Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , | 1 comentari

Siros

El port d’Ermoúpoli, la capital de Siros,  va ser el més important de Grècia fins que s’obrí el canal de Corint; llavors el Pireu els passà la mà per la cara. A l’illa les distàncies són curtes (fa 22 Km de llarg i 9 d’ample), no hi ha centre i tot s’acaba aviat. La meitat nord està pràcticament deshabitada, és més muntanyosa, hi ha pocs pobles i les carreteres no són gaire bones.

Ermupolis. Siros. Foto: gloriacondal

Arribem amb un cotxe llogat a Posidònia i anem fins a Agazopes, a la badia de Finikas. Ens agrada i ens quedem als apartaments Krinakia (la mestressa té un fill casat amb una madrilenya), just davant de la platja. Al pati, lliris blancs. La mestressa ens explica que al matí n’ha collit per a la Verge. És catòlica, diu. Només en cullen aquí, i alguns a Kiní, no es fan enlloc més. I continua: “Si l’haguéssiu vist a l’agost, tot el jardí era blanc!”

Ermoupuli. Siros. Foto: gloriacondal

La capital és Ermúpoli, per nosaltres, el més interessant de l’illa. Té 2 turons: Anastasi i Ano Siros; al cim hi ha l’església catòlica de Sant Jordi i el monestir de les clarisses; a prop, un petit museu dedicat al cantant Markos Vambrakis. Els carrerons costeruts, una delícia. El cor de la ciutat és a baix, a la plaça Miaulis amb cafès i l’Ajuntament neoclàssic, segons els grecs, el més bonic de Grècia, obra de l’arquitecte Chiller. Carrerons estrets, tavernes, buguenvíl·lees, botigues de regals… tot endreçat i coquetó. Al port, monument de l’àngel en honor als morts del 1941-45 que van lluitar contra els feixistes italians i alemanys. Anem a la catedral, al Museu arqueològic petit i gratuït, amb objectes de les Cíclades i tot el que s’ha trobat a les excavacions de Xalandrianí. El Teatre Apol·lo és una rèplica en petit de l’Scala de Milà, inaugurat el 1864. Hi fan teatre habitualment. El barri de Vaporia té les cases construïdes sobre les roques i a l’església de l’Assumpció de la Verge hi ha una icona del Greco.

Plaça Miaulis. Ermopuli Siros. Foto: gloriacondal

Llocs: destaquem les següents platges, en general totes en badies tancades, molt planes i de sorra: Kómito, Ambela, Vari, Kiní i a prop, cala Delfini, solitària i bé. Gálissas, Azólimnos (al final de la platja, una capella des d’on es veu l’illa de Tinos).

Interior: muntanya de Nítes, amb vistes fantàstiques, Adiáta, Xrússa i Episcopio (pins, algunes mansions, l’església del profeta Elies i vista sobre la capital).

Teatre Ermoupulis. Siros. Foto: gloriacondal

Dediquem un dia a les ruïnes: anem a Xalandriani, caminem, seguim les fletxes, baixem, quan som a baix el camí continua per una vall, torna a pujar l’altra carena… i no es veu el final; no hem arribat al kastro, però hem vist unes flors precioses, un pastor amb cabres i un ruc. Tornant amb el cotxe, ens aturem per anar a la cova de Ferekidis, el mestre de Pitágoras.

Per caminar, feu un cop d’ull a aquesta entitat excursionista: https://www.hikingteam.gr

El viatge amb ferri des del Pireu triga unes 3 h, i en un caramarà, una mica més d’1 h.

 

Publicat dins de Viatges, Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Santorini

Santorini fa 18 km de llarg per 7 d’ample. El 1460 aC el volcà va esclatar i s’obrí una bretxa que va enfonsar el centre de l’illa. És verda i hi ha conreus de tomàquets, albergínies i altres hortalisses, així com vinyes, d’on fan bons vins. El port queda a sota d’un penya-segat i una carretera serpenteja 15 Km fins a dalt on hi ha Fira, la capital.

Santorini Grecia. Foto: gloriacondal

L’illa té forma de crusant i al voltant hi ha les illetes de Nea Kameni i Palea Kameni, a mes de Terássia. Ens allotgem a Messaria, a uns 10 km de la capital, on ens passen un parell de coses curioses: un capvespre pels carrerons, traiem el nas per la porta mig oberta d’un pati on hi ha gent que canta i balla. Surt un home gran que ens convida a seure, treuen gots i menjar i ens hi passem més de 4 hores, xerrant i ballant! Un altre dia, després de sopar a la taverna habitual, se’ns acosta una noia que ens explica que l’endemà es casa amb el seu company, un xicot negre que els seus pares no accepten; són nord-americans. S’han fixat en el vestit blanc que porta una de nosaltres i ella ens el demana per celebrar la cerimònia. Així ho fem i l’endemà ens el tornen. Ja són marit i muller.

A Fira descobrim els carrerons de botigues i la immensa vista al mar des del penya-segat, on cal veure una posta de sol, envoltada de casetes blanques (llàstima de la gent i les càmeres de fotos i vídeos).

Una de les platges més conegudes és la de Kamari, de sorra negra, que ens agrada molt, i la Kokkina (Vermella). Al museu de Fira es poden veure les restes de frescos d’Akrotiri. Ia és un poble penjat a la punta nord de l’illa, amb unes escales com les de Fira que arriben al mar, al fons, però quan hi anem, fa tanta calor que amb prou feines podem moure els cossos. Record boirós i calitjós de carrerons blancs i solitaris i un bar bonic amb vistes al mar, amb les parets pintades de blanc i les portes de lila clar; a dins, fotografies antigues de famílies i taules de marbre amb potes de màquina de cosir. Restes d’una fortalesa veneciana, església blanca i cúpula blava.

Val la pena fer una excursió amb barca a Nea Kameni l’illa formada per lava de les diverses erupcions. No pugem a peu fins al cràter perquè la calor és inaguantable; després, la barca continua fins a l’illa de Palea Kameni, una caleta petitona amb una ermita pintada de blanc, tocant a l’aigua. Ens arriba de sota un xup-xup de l’aigua calenta que puja i es fan petites bombolles. L’aigua té un color fosc i fastigós per la gran quantitat de llot però cal untar-se’l per les seves propietats guaridores.

Quan retornem al port, decidim pujar en mula fins a dalt. Hi ha uns 580 graons d’una amplada d’un metre i ho fem dues persones a dalt de cada mula, pobra! L’endemà, l’entrecuix em fa un mal terrible i al cap de dos dies em surten dos blaus com pomes, un a cada costat.

Trenta anys després, hi vaig tornar. Vegeu-ho

Publicat dins de Viatges, Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

Miconos i Delos

Miconos Grecia. 1989. Foto: gloriacondal

Hem retornat a Miconos, a les Cíclades, després de 30 anys. Qui vulgui calma, que no hi vagi. Ens la venen com una de les “típiques”, però no hi estem d’acord. Certament, és blanca i lluminosa, de casetes petites i botigues de tot, amb intensa vida nocturna i molt turística. Hi ha carrerons estrets i recargolats amb portes i finestres de colors verds, roses, blaus o vermells, tots suaus i dolços. Petites placetes. Capelles i molins. I cal saber que és una illa cara, molt cara.

El pelikn Petrus va morir, però un descendent seu jeu en una placeta amagada de Miconos
El pelican Petrus va morir, però un descendent seu jeu en una placeta amagada de Miconos, Foto: gloriacondal

L’any 2014 ens vam allotjar, primer, a Germanos Studios, regentat pel Iorgos, un xicot encantador. També ens vam allotjar a la Pensió Alexandra, a Turgos, més senzilla, correcta. Fa 30 anys, amb pocs diners, vam llogar una habitació amb el WC al carrer (era divertit veure la gent amb la tovallola i el sabó a la mà, amb cara d’adormits i despentinats anant cap a la porteta blava).

Molins de Miconos
Molins de Miconos. Foto: gloriacondal

Al sud-oest hi ha la platja d’Ornos, molt turística; en canvi, si es continua la carretera, s’arriba a Agios Ioannis, i altres caletes properes, d’un blau del mar intens i net. Entre la carretera i la mar, les vinyes i davant l’illa de Delos. Continuant cap al sud, hi ha Psaru i Platis Gialos. La costa sud cap a l’est té platges com Eliá i Kalafati i a l’interior, trobem el poble d’Ano Meriá.

El barri de la petita Venècia, a Miconos
El barri de la petita Venècia, a Miconos. Foto: gloriacondal

I, malgrat el pas dels anys, recordo perfectament un enterrament. Un capvespre, mentre passegem, veiem una dona vestida de negre asseguda en una cadira, al carrer, voltada de quatre persones, que sembla marejada; a l’esglesiola de davant hi ha un enterrament. La tapa de la caixa de morts és a fora, repenjada a la paret, de color lila. Molta gent és a fora, esperant. Quan la cerimònia acaba, surten i la comitiva, presidida pels popes, enfila els carrerons del poble. Nosaltres ens hi afegim. Al cap de poca estona arribem a un petit cementiri, dalt de tot de la ciutat. Allà els familiars, un per un, agafen un grapat de terra i el tiren damunt de la caixa. L’enterramorts la baixa al fons d’un forat i comença a donar cops de pala. Un parell de dones s’encarreguem de plorar per tots. A la sortida, dos homes de la família donen un bombó a cada assistent. Així enterren els seus morts a Miconos.

Creuer encorat al port de Miconos
Creuer encorat al port de Miconos. Foto: gloriacondal

Delos

Des de Miconos es pot anar amb barca a Delos, l’illa sagrada on nasqué Apol·lo, molt pelada i deshabitada: lleons, mosaics i temples, un immens tresor a l’aire lliure. Uns vigilants amb xiulet criden l’atenció de la gent que passa per llocs no autoritzats. Però ull amb el viatge! Nosaltres, tornant, vam tenir onades de més de 3 m, la barca anava amunt i avall amb el motor parat i tota la canalla plorava; al sostre hi havia unes quantes galledes que es van ocupar ràpidament. Durant tres dies el cap ens va donar voltes. Juntament amb el mareig que vaig patir en una travessia d’Amorgós a Naxos, són les dues vegades que més m’he marejat a la vida. Espero que no hi hagi una tercera…

Publicat dins de Viatges, Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Simi

Simi 1984. Foto: gloriacondal

Simi té 18 Km2 i hi vam arribar des de Rodes. Al sud, en una badia tancada i plana hi ha Panormitis, amb el monestir de Sant Miquel Arcàngel. Cel·les per llogar, terrasses, una capella, un campanar blanc amb coloms, una taverna, quatre casetes, barques de pesca… El port principal té les cases que s’enfilen per la muntanya, amb façana neoclàssica i frisos. Quan baixem de la barca, se’ns acosta una dona que ens ofereix habitació, la Caterina. Arribar a casa seva, amb el sol i la càrrega, no és fàcil. Són 203 graons. La vista, com ella ens anunciava i es pot veure a la foto, és magnífica. Ens hi quedem 3 dies.

Simi 1984. Foto gloriacondal

La badia és plena de velers i barques. Els ferris s’aturen a prop de la torre del rellotge. Al fons, a la punta, el campanar d’una església, del mateix estil, al costat d’un petit cementiri. Pujant amunt hi ha una placeta amb pins i una mena de grades aprofitant els desnivells. Carrerons de parets blanques acabades d’emblanquinar. Carrers estrets, on, obrint els braços toques de punta a punta. Botigues de queviures, d’objectes de llautó: galledes, palanganes, escombres… Velletes vestides de negre. Arribem a dalt de tot, el punt més alt. Comptem les cases en ruïnes, que són moltes, però sembla que hi ha ganes de recuperar. Una velleta amb un manyoc de claus a la mà ve a obrir la porta de l’anomenat monestir que és, de fet, una petita ermita i ens “invita” a comprar una espelma. Ullada general i sortim. A baix al port, passem per un pontet de pedra al costat de la llotja de peix i voregem el camí fins arribar a l’església que vèiem des del terrat, gairebé el que podria ser el far. El camí voreja la costa des de dalt, a una cinquantena de metres de desnivell. Aigua clara i transparent. Petits racons de roques on caben un parell de persones. Bany privat. És finals de setembre i la mar està deliciosa.

Simi . Foto gloriacondal

Caminem en direcció a Port Nimporios, una petita cala a recer del vent i baixem en un indret tranquil, al costat d’una casa tancada, amb un parell de tamarius. Nou bany. Pedi és una platja amb una mica de sorra, un hotelet i alguns bars i cases de pescadors. Després de passar per davant d’una capella blanca cal enfilar un camí estret per sobre les roques fins arribar a una caleta molt més tranquil·la, Agia Nikolaus. És mitja tarda i alguna gent plega veles. De tant en tant passen barquetes cap a Nimporios, a suficient distància com per no destorbar. El dia que marxem, al port, mentre esperem el ferri per marxar, comprem unes quantes esponges. És el millor lloc. N’hi ha de formes, colors i qualitats molt diferents, des de les rasposes allargades fins a les suaus rodonetes.

Més informació:

http://www.visitgreece.gr/en/greek_islands/symi_more_than_words_can_say

 

Publicat dins de Viatges, Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari