Bordeus i la Gironda

Publicat el 20 Octubre 2018 per Gloria Condal

Es nota que a Bordeus (250.000 habitants) hi ha diners des de fa molt temps. A més, l’exalcalde Alain Juppé, a partir de 1996 va saber transformar una ciutat grisa en un espai obert als colors que, des del 2007, és Patrimoni de la Humanitat.

La Gironde France

La Gironda. França

La majoria de monuments es troben a la riba esquerra, entre els ponts de Chaban Delmas i el de Pierre, al barri del mateix nom. El que ens ha agradat més és la plaça de la Borsa, amb el mirall d’aigua. Comença a enfosquir, amb la posta de sol rera l’edifici i tot es reflecteix a la fina capa d’aigua on som. Nosaltres, enlluernades amb l’aigua, els raigs i el vapor, ens plantem de cara al vell edifici, ens mullem, riem i ballem.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

També ens ha encantat, a la plaça de la Comédie, l’escultura Sanna, de Jaume Plensa, una cara d’una nena de 7 m de ferro colat. El Teatre (s. XVIII) és símbol del poder burgès del moment. Mirant el cartell, pura enveja. No gaire lluny, la Catedral de S. André, la torre de Pey Berland,  i un xic enllà, l’Ajuntament. Travessa el barri la rue Sta Catherine, el carrer comercial i de vianants més llarg de França.

Bordeus. Sanna Plensa

Sanna. Jaume Plensa. Bordeus. Foto: gloriacondal

Més al nord, la plaça de Quinconces, amb el Monument als girondins i la immensa esplanada. Continuant amunt, el barri dels Chartrons, amb la rue de N. Dame (botigues d’antiquaris, carrers estrets, llocs tranquils, l’església de S. Lluís) l’antic mercat de les Halles (ara sala de cultura), bars i cafès…

Bordeus. Museu Vi

Museu del Vi. Bordeus. Foto: gloriacondal

El riu Garona és marronós perquè les aigües marines que pugen amb les marees es barregen amb les fluvials. El pont Chaban Delmas (2013) és el pont llevadís més gran d’Europa. Tocant, la  Ciutat del vi (2016) construïda en fibra de vidre pels arquitectes Anouk Legendre i Nicolas Desmazières, que volien recrear la imatge d’un cep combinada amb un got de vi i els corresponents reflexos. Són 14.000 m2 dedicats a la cultura del vi.

Bordeus La Bastida. Darwin

Darwin. La Bastida. Bordeus. Foto: gloriacondal

A l’altra banda del riu, el barri de la Bastida, reconvertit en un barri ecosostenible, amb la plaça Stalingrad com a centre i el Darwin Caserne Niel, un espai de múltiples funcions alternatives: sala d’esdeveniments i concerts, botiga orgànica, bar restaurant, tallers per a artistes…

Bordeus té un parell de pastes típiques, els acanalats o “caneles”, i els macarons.

Si teniu temps, podeu fer alguna incursió pels voltants

Duna del Pilat la més alta d’Europa: 2,9 km de llarg, 616 m d’ample i 110 m d’alta… un bosquet de pins en una banda, la mar a l’altra. Per arribar a dalt hi ha unes escales, no és gaire romàntic, però és pràctic. Vistes de la Badia Arcachon i del cap Ferret. A Arcachon, la Vile d’Hivern, un barri a la part alta, amb un mirador de ferro i escales de cargol.

Duna Pilat

Duna Pilat. Gironda. França. Foto: gloriacondal

Per als amants del vi, Montagne és un petit poble entre vinyes on vam dormir una nit. D’allà vam anar a S. Emilion, ciutat medieval amb molt turisme, patrimoni de la Unesco, amb petits cellers i envoltada de vinyes. Monuments, esglésies com l’església col·legiata i el claustre. Marcat per la seva geologia, el poble va adaptar-se modelant el relleu amb turonets que designaven els carrers de la ciutat. Quatre monticles connecten la ciutat alta i la baixa. Moltes coves naturals, la més emblemàtica, l’església monolítica. Des de la Torre del Rey, vistes impressionants.

S. Emilion France

S. Emilion. França. Foto: gloriacondal

Rauzan, a 15 km, amb un castell, mencionat per primer cop el s. XIII, i l’església romànica de S. Pierre. A 20 km, l’Abadia de Sauve-Majeure (1079), patrimoni de la Unesco, entre el riu Garona i el Dordonya, punt de parada del Camino de Santiago. Imponent.

Abadia de Sauve-Majeure

Abadia Sauve Majeure. França. Foto: gloriacondal

Al nord hi ha l’estuari de la Gironda, fruit de la confluència dels rius Garona i Dordonya, un espai natural on trobem aus salvatges i peixos migratoris. Una carretera va fins a Verdon du Mar, d’on surt un ferri per creuar a l’altra banda, a Royan, a la riba nord. A mig camí, el  Far de Cordovan, que es pot visitar, però això ja és una altra història (i departament).

Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Les Landes, França

Publicat el 13 Octubre 2018 per Gloria Condal

llacs biscarroseLes Landes s’estenen des de Baiona fins al sud de Bordeus, amb platges de sorra i boscos de pins plantats en temps de Napoleó per aprofitar les zones d’aiguamolls infèrtils en un territori inhòspit. Ara, l’explotació de la fusta i la resina és una gran indústria. El Parque Natural Regional des Landes de Gascogne (Natura) ocupa 300 ha, amb fauna i flora importants, platges fluvials i llacs. Nosaltres fem un petit tast del nord: hi entrem ja a una bona alçada i no baixem més avall. Descobrim una pedra que només es troba aquí, un campanar de l’Edat Mitjana que guarda un gran tresor i una base d’hidroavions des d’on volaven a Amèrica (un dels pilots, S. Exupéry)

Arribem a Mont de Marsan a l’hora de sortida d’escoles i instituts, un cacau de cotxes i canalla. Ciutat gran, maca, més coneguda per “Lo Mont”, amb 2 rius que la creuen, el Midou i el Douze, que, en ple centre, formen el Midouze, principal afluent de l’Adour. D’aquí, per la D 834, arribem a Sabres, poblet amb cases tancades, una plaça amb gent fent picnic, l’Ajuntament tancat, però un panell electrònic amb informacions… Dinem i després fem una volta per l’església de S. Miquel, amb una curiosa espandanya amb torreó. De Sabres surt un trenet fins a Marqueze, on hi ha un Ecomuseu que explica la vida i història d’aquesta regió.

Mimisan, Mamisan

Platja de Mimizan. Foto: gloriaconsal

Per explorar aquesta zona ens allotgem a Mimizan, amb serveis i una llarga platja (dunes, marea, molta gent fent surf…). És agradable passejar-hi descalces amb la marea baixa, agafar petxines, rebre el sol calentó i plantar cara al vent. Al poble interior, just a 1.000 km de Santiago de Compostela (una escultura d’una petxina ho recorda) hi ha un gran tresor, patrimoni de la Unesco: el campanar-porxo. A l’Edat Mitjana es construeix una abadia benedictina amb murs de maons, però una duna propera amenaça l’existència i els monjos l’abandonen; ara només en queda la torre amb una porta decorada amb arcs i murals, alguns basats en evangelis apòcrifs, d’altres en el zodíac… i a la part superior, frescos amb un pantòcrator (s. XV) on el Pare agafa Crist de la creu, per primer cop representat així, però les jerarquies no ho veien bé i es tapa; l’any 2000 en rehabilitar-ho, ho descobreixen.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

A prop, llacs i estanys. El llac Cazaus-Sanguinet, al nord, és el més gran (5.600 ha) i sota les aigües han descobert les ruïnes d’un poblat de l’Edat del Ferro. A Navarrosse, moltes barques amarrades, sobretot velers, autocaravanes, pins… Aquí arriba el canal Transaquitània (6 km de llarg, 10 m ample i 4 m fons), obert a la navegació el 1840, que uneix aquest llac amb el Pétit Étang i el llac sud (3.400 ha) de Biscarrose, una població amb una església xula, carrers de vianants, amb cafès, botigues… En aquest llac hi ha el Museu de la Hidroaviació que explica la construcció, els anys 30, d’una base militar on volaven hidroavions a Amèrica; entre d’altres pilots, hi havia S. Exúpery, l’autor de El petit príncep.

Canal Transaquitània

Canal Transaquitània. Llacs Biscarrosse. França. Foto: gloriacondal

El darrer llac és el d’Aureilhan. En una riba hi ha l’Hotel du Lac, maco, petit i coquetó. Fem la Promenade fleurie per un jardí de 400 espècies de flors i arbustos. Després caminem fins al Chateau de Woodsruck (1911), construït pel duc de Westminster com a pavelló de caça imitant cases del sud d’Àfrica. Aquí hi han estat Coco Chanel, Churchill, Chaplin, Dalí, Alfons XIII…

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Recorrem 3 poblets de l’entorn, sobretot per les esglésies: Parentis en Born, Pontex les Forges i S. Paul in Born, amb arquitectura típica de la zona, de maons i fusta de freixe, més una pedra, el garluche, un gres ferruginós que es va extreure fins el 1892. El subsòl n’és ple -ens diuen- reté aigua i és bo per al pins.

La combinació platges del mar Atlàntic amb llacs i coníferes ha estat molt bona. I hem après molt, com sempre. Viatjar ens fa més sàvies!

Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Nantes

Publicat el 4 Octubre 2018 per Gloria Condal

Nantes és la capital del Loira, a França. Allotjades en ple centre i envoltades de cases medievals, bars i botigues, rondem per la ciutat durant tres dies, seguint una línia verda al terra… Així descobrim un passat fosc i tràgic i una aposta decidida per l’art

chateau nantes

Castell de Nantes. França. Foto: gloriacondal

L’Oficina de Turisme és davant mateix del Castell dels Ducs de Bretanya, on va viure el darrer duc de Bretanya, François II. Són vuit segles d’història. Es pot passejar per dalt de les muralles (grans vistes!), on hi ha una exposició a l’aire lliure amb plafons d’homes emigrants “Des sneakers comme Jay-2”. A baix, el Museu d’Història on, entre d’altres, tracten el tema dels vaixells negrers, un passat fosc de la ciutat. La sala d’exposicions temporals ara tractava el tema del víkings.

Tour LU. Lieu Unique

Torre LU. Nantes. França. Foto: gloriacondal

De de les muralles estant, vistes de la Torre LU, (1895), de la coneguda fàbrica de galetes; la fàbrica ja no hi és, però la torre forma part d’un espai polivalent anomenat “Lieu Unique” i de nit està il·luminada!

"Eloge du pas de côté" Nantes

Escultura “Un pas al costat” place Bouffay Nantes. Foto: gloriacondal

El nostre apartament és al costat de la plaça Bouffay, plena de vida sempre, amb una escultura de bronze d’un home amb un peu a fora, “Eloge du pas de côté“. Als carrers i places del voltant hi ha cases medievals, de fusta tremada i pedra tallada. Des la finestra veiem el campanar de l’Església Sta. Croix, amb 4 àngels que toquen la trompeta adreçats als punts cardinals.

Tomba François II Bretanya

Tomba rei François de Bretanya (detall). Catedral Nantes. Foto: gloriacondal

La Catedral S. Pere i S. Pau conté la tomba renaixentista de Francesc i Margarita de Foix (1507), encarregada per la seva filla Anna de Bretanya, sempre peça central en les lluites d’influència que van portar, després de la seva mort, a la unió de Bretanya amb França. A més de la tomba, cripta i orgue importants.

A prop de la plaça del pont Morand, on arriba l’Erdre, hi ha el Mercat de Talensac, molt animat. Com que fa goig, aprofitem per comprar musclos, ostres i dos filets de “merlon”, a més de fruita, formatges, raviolis… i una ampolla de vi.

A la Plaça Royal, una font al mig i escultures de bronze de Neptú i dels 4 afluents.

Plaça Graslin Nantes

Plaça i teatre Graslin. Nantes. Foto: gloriacondal

A prop, la plaça Graslin amb un gran teatre (XVIII), i 8 columnes corínties. En un xamfrà, el Restaurant la Cigale (1895), d’art nouveau, val la pena entrar a l’interior. A poca distància, a la rue de la Fosse, 12, una instal·lació de l’arquitecte Myrtille Drouet: una casa microscòpica penjada a 5 m del terra, entre un edifici i un altre, Micr Home de 3 nivells que totalitzen 26 m2, amb sala-cuina, bany i dormitori.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Entrem al passatge Pomeraye, unes galeries comercials del s. XIX construïdes a iniciativa d’un notari que volia dignificar un barri pobre. Hi ha tres nivells de botigues, una claraboia superior que li dóna molta llum, nombrosos artistes s’hi han inspirat i s’hi han rodat pel·lícules.

Galeries Pomeraye

Passatge i galeries Pomeraye. Nantes. Foto: gloriacondal

Pel Cours Gambrone, entre edificis del 1848, sense circulació de vehicles, arribem al pont d’Anna de Bretanya on comença el Memorial d’Abolició de l’esclavatge, 400 m llargs fins a la passarel·la Schoelchen, per recordar les expedicions negreres que salpaven d’aquí: frases, dades, i la paraula llibertat en moltes llengües. Més informació: http://tierrasinlimites.com/2016/05/16/la-ruta-de-la-esclavitud-en-nantes/

A l’Île de Nantes

Anem per la passarel·la Scholcher, pont mòbil amb pistons hidràulics per evitar les conseqüències de les marees. Som al barri dels Chantiers, amb l’edifici del Palau de Justícia, de Jean Nouvel, del 2000, en primer lloc.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

L’escriptor Jules Verne va néixer a Nantes, on té un museu. Ell i Leonardo da Vinci van inspirar un projecte de creació d’un bestiari que des de fa uns anys, és un dels principals atractius de la ciutat. Arribem al pavelló de les Machines de l’ile, i fem visita guiada: l’aranya, la serp, el colibrí.. Un dels principals atractius és l’elefant (si es vol, es pot comprar bitllet per anar a dalt); fa 12 m d’alt i pesa 48 tones i surt a passejar pel carrer. És fascinant veure com mou la trompa, els ulls, les orelles, les potes… Més enllà, el carrusel del món marí, de 3 pisos.

Continuem passejant per l’illa: escultures, instal·lacions, antigues grues, espais de restauració com la Cantina du voyage… Arribem a l’Hangar des Bananes on fem un cafè. A l’altra riba, la cúpula de l’església Notre Dame de Bon port. Tornant, entrem a l’edifici Ateliers et chantiers de Nantes, antigues drassanes reconvertides en espais culturals i d’exposició.

Nantes

Línia verda per visitar la ciutat de Nantes. Foto: gloriacondal

Hi ha ciutats, i alcaldes o alcaldesses, que han sabut transformar les restes d’una passat industrial en espais de nous usos. No han volgut perdre patrimoni, ni que la zona es degradés. Tampoc han renunciat al seu passat negre, com el cas de l’esclavatge a Nantes. Un alcalde va decidir que si tenien un passat negrer, no s’havia d’amagar, sinó assumir-ho. Així ho han fet. I juntament amb una aposta forta per l’art i la creació, Nantes ha crescut i ha esdevingut una ciutat potent, culta i amb futur.

Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Escapada a Occitània: Carcasona, Tolosa, Albí

Publicat el 30 Setembre 2018 per Gloria Condal

Tres ciutats d’Occitània a França, amb encant: Carcassona, a 3 hores de Barcelona. Albí, a 4 h i mitja. Tolosa, a 4 hores. Si ho fem seguit són uns 480 km i 5 hores de conducció (més la tornada).

carcassona cite

Carcassona. Occitània. La Cité. Foto: gloriacondal

De Carcassona, la part més famosa és la Cité: 52 torres, 3 km de muralles, 2 portes… i molts visitants sempre. Podem entrar per la porta de Narbona i passejar pels carrerons, visitar el castell i les muralles, entrar a l’església de S. Nazari (XI-XIV) i sortir per la porta d’Aude, on veurem la instal·lació de l’artista Felice Varini, Cercles concèntrics excèntrics feta per commemorar el 20è aniversari de la declaració de la ciutat com a Patrimoni de la Unesco.  Sortint per aquesta porta es pot anar fins al pont vell, de vianants, sobre el riu Aude, i travessar-lo. Just a l’altra riba del riu hi ha la petita capella de Notre Dame de la Sainte (XVI-XVII), amb una sagristia que sobrersurt 6 m sobre el riu i punt de trobada del Camino de Santiago.

cercles concentrics carcassona

Cercles concentrics excentrics. Carcassona. FOto: gloriacondal

A partir d’aquí són a la Bastida de S. Lluís (1260) -per entendre’ns, on viu la gent-, menys turístic però molt recomanable: places, carrerons, fortaleses, un Museu de Belles Arts en un edifici imponent, l’excapella dels dominics, ara sala d’exposicions, la placeta Carnot, amb la Fontana de Neptú i pel carrer de vianants Clemenceau, decorat amb paraigües de colors al sostre, arribem al Canal de Midi, i a l’estació de tren.

carcassona

Carcassona. Carrer de vianants. Occitania. Foto: gloriacondal

A Tolosa vam allotjar-nos al barri de S. Ciprien, i tot ho vam fer a peu. Molt a prop, teníem el Molls de la Garona, riu ample d’aigües verdoses, i d’allà arribem a la Torre d’Aigües (Chateau d’Eaux), i al Pont Neuf (220 m de llarg, amb 7 arcs irregulars). En aquesta banda hi ha la majoria dels punts d’interès: l’església dels Agustins i el museu, la plaça del Capitoli, el cor de la ciutat, amb l’Ajuntament (128 m de façana, i 8 columnes de marbre roig representen els 8 capítols del municipi). Al darrera, la placeta Wilson, amb arbres grans i ombres, molt ambient.

tolosa plaça capitoli

Tolosa. Plaça Capitoli. Occitània. Foto: gloriacondal

Un dels llocs que més ens ha encantat és el convent dels Jacobins, d’una sola nau, altíssima, amb columnes al centre que acaben en palmeres. Aquí hi ha enterrat Tomàs de Aquino i un mural de l’altar major ens recorda una història negra que comença amb l’arribada del castellà Domingo de Caleruega i acusa els càtars d’heretges; diu que la Verge li lliura uns rosaris i comença la croada amb la Inquisició com a braç armat, fins que els derrota a sang i foc.

tolosa s sernin

Tolosa. Catedral S. Sernin. Occitània. Foto: gloriacondal

Fem un mos al moll de la Daurada, entre el Pont Neuf i Pont de S. Pierre. Una barca recorre riu i a l’altra riba hi ha el moll de l’exili republicà espanyol (Tolosa, el 1939 acollí més de 150.000 republicans espanyols. Ara, un 10 % dels habitants tenen aquests orígens).

Dues esglésies relacionades amb el sant més famós de Tolosa, S. Sernín (o Saturní): la basílica de S. Sernin, l’església romànica més gran de França, etapa en el Camí de Santiago i l’església de Taur que s’edificà en el lloc on va morir aquest sant, martiritzat pels romans el s. III, lligat a un toro i arrossegat pels carrers fins a morir just aquí. Hi ha un fresc de l’església que ho explica, i la seva Verge és negra.

tolosa canal midi

Tolosa. Occitània. Canal de Midi. Foto: gloriacondal

A Tolosa s’acaba el Canal de Midi: el pugem a veure i a resseguir-lo fins que arriba a la resclosa de S. Pierre, al riu Garona, molt a prop de l’església S. Pierre.

Els noms dels carrers estan retolats en llengua francesa i occitana.

Albí, la menys coneguda de les tres ciutats, és la gran sorpresa, per la gran catedral de maons en un meandre del riu Tarn. La catedral de S. Cecile del gòtic meridional, fa 113 m de llarg, 35 m d’ample, i té uns murs de més 40 m d’alçada. A dalt del campanar (77 m) hi viuen falcons pelegrins des del 2001). Ciutat fidel a l’església catòlica, els bisbes eren els senyors i tenien tot el poder. El 1282 construeixen la catedral símbol de la victòria contra els càtars. A l’interior, escenes del judici final inspirades en el quadre de Roger Van des Wyeden, però més gran.

A fora hi ha l’antiga seu del bisbat (s. XIII), ara museu Museu Toulouse Lautrec. I una altra església, la Col·legiata de S. Salviromànica i gòtica amb un claustre del XIII. A l’interior, un conjunt de sis estàtues de l’Edat Mitjana, un Ecce Homo de tamany natural, envoltat d’escribes i membres del Sanedrí. També hi ha un gran orgue del 1737.

albi catedral

Catedral Albí. Occitania. Foto: gloriacondal

El riu, les gavarres per passejar-hi, els ponts (el més antic del s. XI), els carrerons, uns jardins i antigues cases que ens parlen d’una ciutat en creixement el s. XV que comerciava amb safrà i pastís (una planta que produeix tint blau), i unes mines explotades els s. XIX i XX a Cagnac-Carmaux, que produïen carbó i servia, entre d’altres usos, per alimentar els forns que feien vidrieres. Un passat que ens parla de lluiters obreres, de vagues, del suport el 1895 del diputat Jean Jaurès, d’autogestió i de millores… Per cert, a l’Oficina de Turisme ens han donat un fulletó català i ens han explicat que estan agermants amb Girona.

PD. Una de les coses que agermana a aquestes ciutat són les construccions de maó!

albi s salvi

Església S. Salvi. Albí. Occitania. Foto: gloriacondal

Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Cardona

Publicat el 27 Agost 2018 per Gloria Condal

Cardona, a la comarca del Bages, té dos espais que són de visita obligada: les mines de sal i el castell.

muntanya sal cardona

Muntanya de sal. Cardona. Foto: gloriacondal

La Muntanya de Sal ja era explotada en el neolític i més endavant pels romans, en superfície. No és fins el 1900 que es construeix una mina subterrània. El 1925 s’inicia el projecte per explotar-la i entre el 1926 i 1929 es construeix el complex industrial i habitatges per als directius i tècnis, però no per als miners i famílies, que vinguts d’altres regions d’Espanya, han de malviure com poden fins que el 1934 construeixen la primera colònia. Després de 60 anys d’explotació, la mina tanca, amb un balanç de 90 morts. La visita planteja un passeig per les antigues instal·lacions mineres: edificis, pous.. i l’entrada a la mina, tocant a l’immens dipòsit de residus, per recórrer passadissos, sota estalactites i parets de sal.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El castell de Cardona (feu un cop d’ull en aquesta Visita virtual), construït per Guifré el Pilós, domina la vall del Cardener i el salí. Els beneficis de la sal van convertir els senyors de Cardona en una de les nissagues més influents en la política, que van acabar emparetants amb els ducs de Medinacelli, vivint de renda, sense ganes d’invertir, el gran problema de l’España rendista i conservadora.

castell cardona

Castell de Cardona. Foto: gloriacondal

L’episodi més emblemàtic del castell és la resistència contra les tropes de Felip V durant la guerra de Successió, ja que va ser la darrera plaça que va capitular, el 18 de setembre de 1714, una setmana després de Barcelona. Ara dins del recinte de 62.000 m2 hi ha el Parador Nacional, el claustre gòtic, la torre de la Minyona i la col·legiata de Sant Vicenç, del 1040 (romànic llombart), on Orson Welles va filmar-hi algunes escenes de la pel·lícula Campanades a mitjanit (1965). Tot està envoltat per dues muralles, la més exterior del s. XVII. A la Casamata hi ha un exposició sobre la guerra de Successió i la Ruta 1714.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Val la pena fer una volta pel nucli antic, una vila murada d’època medieval, amb la plaça de la Fira i la imponent església de S. Miquel, gòtica, amb cripta i un campanar més antic. Davant, la petita plaça del Mercat, amb arcades. Pugem per la Volta de can Fondeví, al c/Major, cap a c/Hospital fins al mirador del castell, amb vistes espectaculars, tocant al vell edifici de l’Hospital de Cardona, del 1852, ara residència d’avis.

esglesia s miquel cardona

Església S. Miquel Cardona. Foto: gloriacondal

Més informació:www.cardonaturisme.cat

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

De Tessalònica a Alexandrúpoli. Grècia

Publicat el 13 Agost 2018 per Gloria Condal

Aquest és un viatge per la regió de Macedònia que, seguint, si fa no fa, l’antiga via Egnatia, comença a Tessalònica (o Salònica) la capital i va fins a Alexandrúpoli, a Tràcia, a 300 km, entre les rius Nestos i Evros, fronterera amb Turquia.

Teatre Filipos
Teatre de Filipos Macedònia. Grècia. Foto: gloriacondal

Macedònia és l’antiga pàtria de Filip II, del seu fill, Alexandre Magne i d’Aristòtil… La Macedònia grega ocupa el 52,4% del territori de la regió originària de Macedònia, on vivien els antics Pelasgs, nom dels habitants de Grècia abans de l’arribada dels hel·lens. L’actual territori macedoni està repartit entre Grècia, Turquia i Bulgària. Salònica, la capital, formà part de l’imperi Otomà fins al 1912. El 1913, la major part de les terres otomanes d’Europa foren dividides en els estats veïns de Grècia, Sèrbia, Bulgària, Albània i Montenegro. La regió inclou l’illa de Tassos i la península de la Halkidiki. Grècia era contrària a la creació d’un estat que portés el nom de Macedònia i després de molts litigis, el 2018 van arribar a un acord. Vegeu l’enllaç.

Filipos
Museu Filipos. Macedonia. Grecia. Foto: gloriacondal

Els centres d’interès arqueològic són: a l’oest de Tessalònica, Vergina (tomba de Filip II), a l’est, Amfipoli (tombes recents de gran importància) i a pocs km de Kavala, Filipi (ciutat fundada per Filip II). Els centres d’interès natural són els deltes dels rius Nestos i Evros, amb ecosistemes on viuen centenars d’aus, algunes en perill d’extinció o poc vistes.

Riu Nestos
Riu Nestos. Macedònica. Grècia. Foto: gloriacondal

Els centres d’interès històric són les ciutats de Tessalònica i Kavala (cliqueu als enllaços per llegir), els pobles de Feres, amb l’església bizantina de la Verge Kosmosotira, exemple d’art bizantí diferent i Xanthí, amb un barri antic gran i ben conservat. Alexandròpolis (o Alexandrúpoli) és la ciutat més gran abans d’arribar a Turquia, a 40 km, on hi ha el port per embarcar cap a l’illa de Samotràcia, amb el santuari dels Grans Déus on es trobà l’estàtua de la Victòria Alada.

Xanthi
Casa bizantina, Xhantí. Macedònia. Foto: gloriaconal

El viatge es pot ampliar, des de Salònica, per baixar a la península de Halkidiki. Nosaltres hi vam anar fa uns anys i la vam trobar molt trinxada. Des de Kavala es pot anar a l’illa de Tassos, interessant, força turística.

Alexandrupoli
Alexandrúpoli. Grècia. Foto: gloriacondal
Publicat dins de Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

Kavala

Publicat el 8 Agost 2018 per Gloria Condal

Kavala (63.000 habitants) és la segona ciutat de la regió de Macedònia, a Grècia. La primera és Salònica (700.000 habitants). Hi arribem des de Xios en un trajecte en ferri de 14 h, però també té aeroport.

Παναγια. Καβαλλα
Turó Panagia. Kavala. Grecia. Foto: gloriacondal

La part més interessant és la ciutat vella, al turó de Panagia, habitada des del s VII ane, envoltada per grans muralles. Al s. XVI, amb Solimà el Magnífic, la ciutat fou reanomenada Kavala i reconstruïda. En aquest període es construeixen la fortalesa, l’aqüeducte i altres edificis.

Kavala
Mesquita Ali Bey Kavala. Grecia. Foto: gloriacondal

Comencem la visita per dalt de tot, on hi ha la plaça de Mehmet Alí, un orfe de 8 anys, nascut a Kavala cap el 1770, enviat a Egipte pel seu oncle, on arribà a ser governador el 1805. Hi ha la seva estàtua i casa seva, que es pot visitar. A l’altra banda, el Cafè Briki, amb vistes a la ciutat. D’aquí, caminant per cases d’arquitectura otomana i carrers estrets arribem a l’antiga mesquita d’Alí Bey, al costat de l‘església de la Panagia, construïda el 1965 sobre les ruines d’una església post-bizantina. Hi ha un pati amb petites estances al voltant.

Kavala
Turó de la Panagia. Kavala, vist des del castell. Foto: gloriacondal

Continuem fins al Castell, amb una part per fer-hi espectacles i una altra per visitar, amb una torre circular on es pot pujar a dalt amb vistes a les dues bandes de la ciutat; es pot trepar a la muralla i caminar per dalt. Al pati central, un llorer, un magraner, un lledoner…. Més avall hi ha l’edifici d’Imaret, reconvertit en hotel, però mantenint el vell edifici del 1817, quan Mehmet Alí va retornar i ordenà construir i finançar un complex amb dues madrasses, mesquita, escola, biblioteca, menjador popular…

Kavala
Imaret. Kavala. Foto: gloriacondal

A baix, l’Aqüeducte de Kamares (52 m d’alçada, amb 60 arcs). Molt a prop, el mosaic i monument a l’apòstol Pau, tocant a l’església d’Agios Nikolaos (antiga mesquita d’Ibrahim Pasha). El port i un llarg passeig marítim són plens de cafeteries i tavernes; els carrers de l’interior, plens de vida.

Kavala
Aqueducte Kavala. Grecia. Foto: gloriacondal

Visitem el Museu del Tabac, en un antic magatzem de tabac, dels més de 160 que va arribar a tenir la ciutat. El cultiu del tabac, varietat Basma a la zona va començar el 1829 i el 1860 es fan els primers magatzems per exportar-lo a tot el món. Arreu de la ciutat, cases d’estil neoclàssic, com l’Ajuntament i mansions d’amos de negocis de tabac.

Kavala
Ajuntament Kavala- Grecia. Foto: gloriacondal

Des de Kavala, una visita obligada: les ruïnes de l’antiga ciutat de Filipi, a 18 km.

Publicat dins de Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Tessalònica (Salònica)

Publicat el 3 Agost 2018 per Gloria Condal

Tessalònica (Salònica) ha estat romana, bizantina i turca, i durant molts anys va ser el centre sefardí més gran de la Mediterrània. Molts pobles hi ha deixat les seves empremtes. La seva gran riquesa és la diversitat. És la segona ciutat del país i capital de la regió de Macedònia.

Salonica, torre blanca. Θεσαλονικη
Tessalonica. Torre Blanca. Foto: gloriacondal
2–3 minuts

La plaça Aristòtil és el centre neuràlgic, amb l’estàtua de bronze del filòsof amb el dit gros del peu daurat de tant tocar-lo. La Torre Blanca (torre veneciana del s.XV), és el símbol de la ciutat. Enllà, una escultura d’Alexandre Magne i més amunt, una altra contemporània, de paraigües. L’església d’Agios Georgios (o Rotonda) havia de ser el mausoleu del romà Galeri però acabà convertida en església bizantina. L’arc de triomf de Galeri, amb inscripcions de camells i escenes de la vida romana, és un punt de trobada d’amics i parelles.

Més amunt, l’església d’Agios Dimitrios, amb una gran cripta, i encara més amunt la petita església del Profeta Elies, amb algunes pintures murals molt fosques. L’església d’Agia Sofia té mosaics i unes làmpades d’or amb uns paons espectaculars; a la ciutat alta, l’església d’Ossios David (s. V), amb un pantòcrator amb un Crist jove, sense barba, cosa poc usual. Més amunt, la muralla de Teodosi, amb la ciutat als nostres peus.

Θεσαλονικη, Tessalonica
Salònica. Arc triomf Galeri. Foto: gloriacondal

A la plaça Elefterias hi ha una escultura d’homenatge als jueus morts pels nazis. «L’any 1943, 366 jueus d’origen espanyol reben l’ordre de partir a un camp de concentració. El cònsol espanyol Romero Radigales informa els superiors de l’oferiment del govern suec de repatriar-los en vaixells de la Creu Roja, però l’aleshores ministro d’Exteriors Gomez Jordana li prohibeix fer res, per no enemistar el règim franquista amb el govern de Hitler. Al final, se salven». (Olalla, 2012). Ruta jueva aquí.

Salonica
Tessalonica. Arc triomf Galerti. Detall. Foto: gloriacondal

El barri Ladádika, és l’antic «barri xino»: tavernes, cafès i bars musicals (Salònica és la capital del gènere rebètic, prohibit en temps militars). També aquí sorgí el poema Epitafi, de Iannis Ritzos el 1936 en record de 12 treballadors morts en una manifestació, que Teodorakis va musicar.

Youtube: Πού πέταξε τ’ αγόρι μου (On va volar el meu fill).

Salònica, Θεσαλονικη
Tessalònica. Muralla de Teodosi. Foto: gloriacondal

Dos museus: el Museu Macedoni d’Art Modern, on recordem un bust en pintura d’Alexandre Magne fet per Andy Wharhol i algunes pintures naïf de Teodosi, i el Museu Arqueològic de Macedònia, al costat, molt bo. I per acabar, una volta pel mercat de Mondiano, amb molta vida. Al c/Karidi, tavernes i figures de cartró de mida natural dalt les teulades. Les obres del metro són eternes: sempre troben ruïnes!

Θεσαλονικη
Tessalònica. C/Karidi. Foto: gloriacondal

Salònica és la capital d’un gènere tradicional de música grega, el rebètic, portada pels refugiats d’Àsia Menor rebètic, arran de la catàstrofe d’Esmirna. Un els primers músics fou Alexiou nascut el 1850 a Romania i mort a Lesbos el 1925. El rebètic no té tabús, parla de les drogues, la presó, els errors de la vida… Els militars de la junta la van prohibir, és clar.

Tessalònica. Θεσαλονικη

Publicat dins de Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Samotracia (Σαμοθρακη)

Publicat el 26 Juliol 2018 per Gloria Condal

Coneixeu l’estàtua de l’Atenea Nike o “Victòria” de Samotràcia? Si hi ha algú que no la coneix, és la figura que porten els Rolls Royce i el nom que inspirà la marca d’esports Nike, així com el logo. Nosaltres hem anat a l’illa de Samotràcia a conèixer on era originàriament.

illa samotracia
Illa de Samotracia, Grecia. Foto: gloriacondal

Arribar-hi no és fàcil. Érem a l’illa de Tassos, al nord de l’Egeu i a l’oest de Samotràcia, però no hi ha connexió. Cal tornar a Keramotí, a la costa de Macedònia i d’allà agafar 3 busos diferents fins arribar a Alexandrúpoli, on agafem un ferri a Samotràcia (no té aeroport). Gran part del territori (178 km2) és parc natural. Ocupada pels otomans, el 1863 van autoritzar els francesos a endur-se l’estàtua, ara al Louvre. Hi viuen unes 3.000 persones que han optat per un turisme cultural i de natura. Hi ha alguns càmpings i pocs allotjaments, pocs cotxes per llogar i força motos, poques carreteres transitables i platges on s’arriba només per mar.

santuari grans deus samotracia
Santuari dels grans Déus on van trobar l’estàtua de la Victoria Alada. Foto: gloriacondal

El primer que fem és anar a Paleopóli a visitar el Santuari dels Grans Déus. El museu on hi ha una còpia de la Victoria fa dos anys que va tancar. Les ruïnes del que va ser un gran centre religiós ocupen una extensió gran. Al centre hi resten 5 columnes del que era el santuari. Seiem i contemplem, i ens imaginem l’Atenea Nike allà. Un equip d’arqueòlegs està excavant en el que era el teatre.

cim Fengari Samotracia
Cim Fengari, Samotracia, sovint tapat pels nuvols. Foto: gloriacondal

Molta gent ve per fer un dels pics més alts de l’Egeu, el Fengari (1.611 m), una excursió d’unes 11 hores de durada, amb un grau de dificultat considerable, sempre envoltat de núvols. Homer parla del cim al cant XIII de La Ilíada: «no en va, el poderós Posidó estava a l’aguait en el cim més alt de la selvosa Samotràcia, contemplant la lluita…En aquell lloc s’havia assegut Posseidó en sortir del mar».

Terma Samotracia
Termes aire lliure a Terma. Samotracia. Foto: gloriacondal

Passem uns dies a Kamariótissa, el port, i uns altres a Terma, a 14 km, un lloc que permet pujar al Fengari, fer excursions a diverses gorges i té platja a 1 km. Des del mar veiem les muntanyes del davant, a tocar, amb molt desnivell. El Panagiotis, el xicot d’on dormim, un lloc que també és pastisseria, ens fa tastar un dolç típic de Samos, «bugatsa» (μπουγάτσα), molt bo. La taverna de la plaça, sota uns plataners descomunals i al costat d’un rec que té molt èxit entre la canalla, sempre és plena de gent. Molts són motxillers, i a l’entrada del poble es posen paradetes d’artesans, llibres vells i herbes. Sembla que hàgim tornat als anys 60, amb els hippies i alguns despenjats.

Gorgs Gria Samotracia
Gorgs Gria. Samotracia. Grecia. FOto: gloriacondal

Les gorges de Grià (Γριά βαθρες) són a uns 20’ caminant. Cal anar per un camí empedrat amb unes quantes tavernes, i un cop topem amb el riu, seguir el curs amunt entre un bosc espès d’enormes plataners i un rec. Arribem al primer gorg, d’aigües cristallines, grandet, una cascada i pocs metres amunt, la segona i la tercera.

Gorja Fonias Samotracia
Gorgs Fonias. Samotracia. Foto: gloriacondal

Les gorges de Foniàs són més complicades. El bus ens deixa a la carretera i ja veiem el camí que passa paral·lel al riu Foniàs, anomenat “l’assassí” per les inundacions primaverals. Seguim el sender, que es va complicant, perquè amb les pluges, el curs de riu canvia. Aigües netes, plataners, castanyers, cedres, alzines, falgueres… Hi ha moments que és millor passar per la llera, entre pedrots i aigua, que no pujar per senders esllavissats. Triguem uns 40’, comptant els retrocessos per buscar millors camins. El primer gorg és éspectacular: aigües netes, transparents, verdes, fredes… la cascada només la veus si nedes cap endins, perquè queda amagada. Un sender costerut i relliscós va cap a la següent, a uns 30′. De retorn, bany a la platja, sense gent, aigües tranquil·les i còdols negres. A la banda on el riu Foniàs arriba al mar hi ha un petit delta i les restes d’una torre.

Xora.Smotracia. Grecia. Foto: gloriacondal

El millor poble de l’illa és Xora. Com a tants llocs de Grècia, Xora és el poble antic, original, amagat dalt d’una muntanya, amb vistes, per protegir-se dels pirates. No és el més espectacular de les illes però és maquet, en amfiteatre, carrers estrets i a dalt de tot, un castell; allà hi ha un petit cafè amb vistes sota uns plataners gegants. No veurem la posta de sol des d’aquí, perquè un turonet que tenim al davant ho taparà, però veiem com es va fent fosc i el poblet es va il·luminant.

profiti ilies samotracia
Profitis Ilies. Samotracia. Foto: gloriacondal

Un altre poble és Profitis Ilies, el més alt de l’illa, famós pels restaurants de cabres, i més avall, Kastelli, amb vistes a turons suaus, camps, tancats de cabres i de fons, el mar.

EL poble de Terma ha d’espavilar si no vol decaure. L’edifici dels banys estava pendent d’obrir, per problemes tècnics. Les basses de més amunt, deixades i brutes. La quantitat de “penjats”, si augmenta, pot desanimar altres turistes.

Publicat dins de Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

Tassos (Θασος)

Publicat el 21 Juliol 2018 per Gloria Condal

Una illa on molts dels carrers dels pobles tenen la calçada i les voreres de marbre. Algunes platgetes, en lloc de sorra, també estan cobertes de petites pedres de marbre. De quin país parlem? D’un que va sobrat, és clar: Grècia.

panagia marbre
Illa de Tasos.Marbre. Foto: gloriacondal

L’illa de Tassos era coneguda, a l’antiguitat per les mines i el marbre. Les pedres són la seva gran riquesa, a més de les oliveres. Encara avui hi ha fàbriques de marbre que l’exporten a tot el món.

ferri tassos
Ferri Keramotí Tassos. Foto: gloriacondal

S’hi arriba en ferri des de Kavala (18 milles) o des de Keramotí (8 milles, uns 20’). No té aeroport. Són uns 14.000 habitants i l’illa té forma circular. Fer-hi la volta per carretera són 99 km. El cim més alt és l’Ipsarion (1.204 m) i la capital, Limenas.

limenas tasos
Limenas. Tassos. Grecia. Foto: gloriacondal

El 95% del turisme és de l’Europa de l’est i té nombroses platges: al nord-est, les més famoses són Marble Beach i Golden Beach. Al sud, Potós és una població gran, amb platges i turistes, molt a prop de Limenaria, la ciutat més important d’aquella banda. La majoria de platges són de sorra i algunes tenen grans plaques rocoses en entrar a l’aigua, cosa que dificulta entrar i sortir-ne. A prop de Limenas cal anar a un poble penjat a la muntanya, Panagiá, amb cases tradicionals, restaurants que serveixen cabra i vistes. De camí, una pedrera d’on extreuen el marbre.

panagia tassos
Panagia. Tassos. Grecia. Foto: gloriacondal

Des de l’oest, a Prinos, d’on surten ferris a Kavala, s’arriba a dos poblets penjats a la muntanya, Micró i Megalo Kazaviti, amb fonts, senders per caminar, i tavernes de cabres. Des del sud-oest, entre Potós i Skala Marion, surten 3 carreteres cap a l’interior de l’illa, que porten a Teologos, Kastro i Mariés. La visita a Teologos, antiga capital de l’illa, és obligada, no només pels restaurants de cabra i be, sinó perquè té l’església d’Agios Dimitrios, del 1803, amb icones, i sobretot, un iconostasi, obra d’un monjo d’Atos, que hi treballà 8 anys, un treball molt especial que només es troba en pocs llocs de Macedònia oriental i Tràcia.

agios dimitrios
Esglesia Agios Dimitrios. Teologos. Tasos. Grecia. Foto: gloriacondal

La carretera que porta a Mariés permet acostar-se (2 km) a un petit embassament i unes cascades, amb vegetació típica de zones d’aigua. De camí, el monestir de Panagiá, de monjos. Finalment, la crta. que porta a Kastro. que acaba l’asfalt just on comença el poble, a 800 m d’altitud, amb vistes impressionants a tota l’illa. Hi va haver un castell i ara queden algunes cases disseminades, de pedra, un parell de tavernes i l’església de s. Atanasi. Sensacions profundes.

Kastro Tassos
Kastro. Tassos. Grecia. Foto: gloriacondal

Nosaltres vam estar uns dies a Limenas, al nord, i uns altres a Limenaria, al sud. De l’una a l’altra hi ha 39 km. A Limenas hi ha restes de l’àgora, d’un teatre, l’acròpolis, etc. Tenim la sort d’assistir a un concert de la coral de Tassos al pati del museu arqueològic i de sopar a la taverna Alexandra, amb música en directe i una mestressa que tant serveix una comanda com es posa a ballar un sirtaki.

museu arqueologia tasos
Museu Arqueologic Tassos. Grecia. Foto: gloriacondal

A Limenària destaquen les restes del passat miner, la més visible, l’edifici de l’anomenat «Palataki» del 1903, que es veu des de baix el port, en un petit turó sobre el mar, on vivia l’amo de la mina propera, un alemany anomenat Speidel. El 1963 la mina tancà, l’edifici va restar abandonat i el van declarar Monument Nacional però més endavant el va treure de la llista. Recordem amb tristesa un altre monument abandonat, l’hospital de leprosos de Xios. En el camí fins a la platja de Metalià, a baix del turó, es veuen restes dels edificis administratius, dels habitatges del personal, maquinària i restes al mateix port on embarcaven el material.

palataki tasos
Palataki, Limenaria. Tassos. Grecia. Foto: gloriacondal

Al sud-est, i en una zona molt propera l’una de l’altra, la doble platja d’Alikí, el monestir de S. Miquel Arcàngel, de monges, i l’anomenada llacuna Giola, tocant al mar, famosa pels colors verdosos. Cal aparcar dalt la carretera i baixar per una pista primer, i després un sender molt dolent, fins arribar-hi, (uns 20’). A nosaltres ens va decebre: molta gent, l’aigua no tenia res especial, i si volies sucar-te, calia tirar-te d’amunt. Res a veure amb les imatges vistes en postals i per internet.

giola tasos
Llacuna Giola. Tassos. Grecia. Foto: gloriacondal

Si es té pressa, l’illa es pot veure en 2 o 3 dies. Si es vol fer amb calma, uns quants més. Les oliveres són presents arreu i, per tant, les olives i l’oli.

Publicat dins de Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari