Gloria Condal

Dues mirades sobre quatre indrets del paisatge mallorquí, els dos primers escrits per l’escriptora Caterina Cortés, des de Mallorca, i els dos següents, per la catalana Glòria Arimon.

Puig de Galatzó. El Puig de Galatzó és el segon puig més alt de la Serra de Tramuntana, 1027 metres, després del Puig Major. És possiblement la muntanya més misteriosa de tota l’illa de Mallorca i és aquest un paisatge que forma part de la meva infantesa. De sobres coneguda és la llegenda del Comte Mal, Ramon Burgues-Safortesa, (1627-1694), un home que maltractà als habitants del poble de Santa Margalida, així com a molts dels seus treballadors. Un cop mort i maleït, són molts els qui asseguren haver-lo vist vagar per les cases i els camins de Galatzó, durant la nit, amb el seu cavall negre envoltat de flames, i així ho farà durant tota la eternitat. L’excursió al cim se pot iniciar tant des del poble d’Es Capdellà, des de les finques de Galatzó assentades a la seva falda, o bé des d’Estellencs, sent aquesta darrera la ruta més curta (unes tres hores). Hi ha una reserva i el paisatge és encara, per sort, ben verge i se conserva ben igual que quan jo era petita. Un pic a dalt i en dies clars se pot contemplar pràcticament tota l’illa.

Far de Formentor. És un far situat a la zona més al nord de Mallorca, ubicat al municipi de Pollença. És un lloc que vaig descobrir, tot i ser conegut, fa uns cinc anys. Ja diuen que quan un pertany a una ciutat, illa o el que sigui sempre és el que possiblement coneix menys de casa seva, amb aquella excusa típica de “ja hi aniré”, només pel fet de tenir-ho més per mà que un turista. Automàticament se va convertir en un dels meus racons preferits. Són uns vint-trenta minuts de cotxe des del Port de Pollença degut a la seva carretera estreta i les contínues pujades i baixades a l’hora de travessar diverses muntanyes. A mitjan camí hi ha un desviament cap al famós hotel Formentor on s’hi han allotjat personatges com Charles Chaplin, Ava Gardner, Winston Churchill, Rainiero de Mónaco o Grace Kelly entre molts altres. El paratge és molt verd, sense cases i bastant rocós quan més mos apropam al far situat a uns 220 metres per damunt del nivell de la mar. Sovint s’aprecia l’illa de Menorca des d’aquest punt i en nits o dies clars a simple vista se pot apreciar la costa catalana.

Randa. Randa és un poble de pas, entre Algaida al nord i Llucmajor al sud. La majoria de la gent hi va per pujar al santuari de Cura, el punt més elevat del massís, amb 548 m. Una carretera de revolts. Una Verge. El record de Ramon Llull. Habitacions, restaurant, vistes a gran part de l’illa i tota la serra de Tramuntana.

Juliol de 1967. Aquell estiu, un grup d’amigues anàvem de colònies a Randa, una aventura. Teníem 15 anys. L’espai on ens allotjàvem era can Llofriu, una gran sala plena de lliteres, una petita cambra que feia de cuina i donava a un pati interior amb una gran taula i més amunt, dalt d’un terraplè, els WC i dutxes. Randa era un poble petit enmig del massís del mateix nom, amb boscos de pins, garriga i alzinar, camps d’ametllers, fruiters, cereals i vinya. Hi havia un cafè que era el centre de tot: bar, botiga, estanc, correu… L’església era dedicada a la Immaculada i a Llull; al davant, el molí de vent del Xim. Més endins hi havia la font o rentador (un qanawat àrab) i, en el mateix carrer, la creu de Randa o del Coremer. I allà dalt, la “casa del suec”. No cal dir que els al·lots del poble van viure la nostra presència com un regal dels déus. Vam aprendre què era l’amistat i vam descobrir Mallorca.

Han passat quasi 50 anys. Què queda d’aquella Randa? Aquell cafè ja no existeix, la casa sí, però està tancada. En canvi, una mica més avall, camí de l’església, hi ha el Celler Bar Randa, ara el centre social, però amb la suma de turistes de pas. També hi ha un hotel de luxe, res a veure amb can Llofriu. La resta, tot igual. Randa no té l’encant d’altres pobles més famosos. El temps hi ha passat, però de puntetes. És el més semblant a un poble que no ha estat atacat per la contaminació turística.

Es Carregador. 1983. Tocant a Cala Ratjada i Capdepera, es Carregador és una cala assetjada des dels inicis turístics per la pressió urbanística. Es manté ferma, solitària i brava malgrat la presència d’hotels a poca distància, presidida per una caseta blanca construïda sobre el rocam, amb dos escars a la planta baixa per guardar-hi les barques i els ormeigs, i a sobre, l’habitatge, amb una porta i dues finestres verdes que donen a un petit terrat on un gran tamariu fa ombra els dies calorosos d’estiu. D’aleshores ençà han engrandit la casa, per darrera, de manera que de fora estant, no es veu. A la platgeta, poca sorra i força algues. Aigües transparents que permeten veure les roques uns metres endins, i vigilar de no fer-se mal als peus o trepitjar alguna garota. I de teló de fons, pins. Es pot caminar pel sender que hi ha tocant a mar i s’arriba, a pocs metres, a una platgeta. I encara si es camina més, se n’arriba a una altra. Si volem, llavors, es poden seguir les marques blaves d’un sender que passa per la punta d’es Carregador i continua per la Punta de Na Baixa fins arribar a Font de sa Cala. Abans també s’hi arribava, però sense indicacions. De fet, a estones no hi ha camí i fa de mal caminar, però amb persistència, s’arriba a Font de Sa Cala. Un cop allà, mirem entre les edificacions que pengen a l’altra banda a veure si identifiquem la casa que havia comprat el Sha de Pèrsia (sí, el Sha, el rei d’Iran abans de ser substituït pels aiatol·làs). Però no la sabem trobar, ves a saber què se n’ha fet! Ens remullem els peus en les aigües càlides i transparents i tornem per carretera al Carregador amb el desig que aquesta minúscula cala continuï immutable pels segles dels segles!