Costa sud de Califòrnia. De Carlsbad a San Diego

Carlsbad. California

Carlsbad. California

Tothom coneix la ruta 66 però… i la 101? També es considera una ruta història, però és menys famosa. Va paral·lela al mar i a la I-5. Fa quatre anys l’havíem fet de S. Francisco a Sta. Bàrbara (Big Sur). Ara hem fet part del North County, tallant per dalt i allargant per baix. No té la bellesa salvatge i indòmita de Big Sur. Tot està molt urbanitzat i es passa d’un lloc a un altre sense gairebé adonar-te’n.

Ruta 101 al seu pas per Encinitas

Ruta 101 al seu pas per Encinitas

Carlsbad és coneguda perquè té un parc temàtic, Legoland, sobre el popular joc de construcció. Les platges són de sorra blanca i fort onatge, com a totes les que trobem. La majoria de la gent del país hi va a surfejar, a primera hora del matí. Cap al migdia les marees pugen i llavors tots desapareixen. Alguns aprofiten per pescar amb canya i quan més tard les aigües reculen, deixen un estel d’algues, petxines i formes geomètriques impressionants. Els vigilants de la platja, dins la seva cabina, vigilen que tot vagi bé.

Platja Encinitas

Platja Encinitas

Al sud tenim Encinitas, un poble al llarg de la carretera i la línia de tren. Les platges estan amagades. El primer dia, després de pujar un carrer costerut i veure el mar, no hi podíem accedir perquè una filera de cases privades ho impedien, però de tant en tant hi ha unes escales per baixar, perquè són penya-segats alts i la platja és molt avall. A més, com que hi ha poca sorra, quan la marea puja no queda espai, per això tanquen la platja de 2 a 4 de la tarda, és a dir, posen un prohibit baixar l’escala. Al centre d’Encinitas hi ha un antic teatre, la Paloma (1928), i l’estació de tren. Els ràpids que van de Los Angeles a San Diego no hi paren, però hi ha una mena de rodalies que sí. De nit els sentim com si el tinguéssim a l’habitació.

La Jolla. San Diego

La Jolla. San Diego

Del Mar és el poble més luxós del comtat. La gent es troba a Seagrove Park, una esplanada de gespa tocant al tren, davant del mar, per jeure i fer-hi picnic. Són famoses les curses de cavalls.

La Jolla. Foques al sol. Els dilluns, els dimarts, els dimecres...

La Jolla. Foques al sol. Els dilluns, els dimarts, els dimecres…

La Jolla. Alguns diuen que el nom ve de «joya» i d’altres afirmen que ve de «mut la hoya» que els indis deien i vol dir: el lloc de les moltes cales. El nucli fort està sobre un penya-segat i el lloc es va posar de moda perquè l’hereva de la premsa escrita Ellen Browning Scripps s’hi instal·là el 1897 i va aportar diners per millorar-ho. Contractà l’arquitecte Irving Gill que li donà un estil propi. No és com altres platges que havíem vist fins ara, sinó que té entrants i sortints, coves, roques… que la fan diferent de les altres, de sorra blanca i a recer de les marees. Hi ha diners, però també hem vist grups de quitxalla d’escoles, molts, que hi anaven a nedar i a aprendre surf. Veiem la Children’s Pool, creada la dècada dels anys 30, municipal, on l’hereva pagà la construcció d’una paret per protegir-la de les fortes onades. Però a més de quitxalla hi van començar a aparèixer foques, i llavors els nedadors no hi anaven. Foques o nedadors? Sembla que al final han arribat a una mena d’entesa de facto: les foques es queden en unes roques una mica més amunt, on no hi van nedadors, i la piscina queda tota per a la canalla. Nosaltres hem estat molta estona mirant-les com jeien i feien pudor, força. Hi ha la Cova on es pot baixar i veure des de dins el mars. Al parc, amb gespa i arbres, hi havia molta gent jaient, menjant, xerrant… un plaer.

Loma Point lighthouse

Far de Punta Loma

San Diego. Quan el 1840 EUA arrabassà aquesta ciutat a Mèxic, era un petit poble. Uns anys després hi van descobrir or, i tot va brillar… fins que l’or s’acabà, i va ser per temes militars que va revifar: un port d’aigües profundes situat en un lloc privilegiat del mapa durant la I Guerra Mundial, i també de la II i una península, Point Loma, que forma una barrera natural per protegir el port. El 1852 el govern havia declarat l’àrea reserva militar i encara ho és. Les temperatures oscil·len entre 10 i 20º, però a l’estiu hi ha molta calitja. De fet, la primavera i la tardor és el millor moment per anar-hi. I a l’hivern també, amb temperatures suaus i molt sol.

San Diego. California. Downtown

San Diego. California. Downtown

La ciutat dóna de sí segons el que convingui. Si es viatja amb canalla o joves, tenim el Zoo, el parc Balboa o SeaWorld. Té una Universitat important, sobretot en ciències i matemàtiques. Si es prefereix bona gastronomia, copes i festa, està garantit, i si preferixu la natura, us proposem el que vam fer: el Monument Nacional de Cabrillo, a Punta Loma i l’illa de Coronado.

Hotel del Coronado. San Diego

Hotel del Coronado. San Diego

Cabrillo era un explorador portugués que arribà aquí el 1542. La península de la Loma és sorrenca, hi ha aiguamolls i abunden les mates de salvia costera (sage scrub), protegida. Hi arriben cada any més de 25.000 balenes grises des de l’Àrtic (entre gener i febrer) on les femelles donen a llum les cries. Pugem per un caminet fins a la caseta del far. Les vistes avui no permeten gran cosa, hi ha molta calitja i amb prou feines es veu el que tenim a davant.

Baixem de la Loma cap al port i l’aeroport, al centre de la badia, passem pel dowtown, amb els gratacels i creuem el pont de 3,41 km inaugurat el 1969 fins a l’illa de Coronado. Just després de passar ens aturem al parc a la riba on les vistes del pont i del skyline són molt bones. La imatge més emblemàtica de l’illa és l’Hotel del Coronado del 1888. Tot és ple d’hotels, restaurants, bars i botigues. Al final de la punta hi ha la platja estatal de Silver Strand.

A 36 km de carretera hi ha Tijuana (Mèxic), que és la ciutat estrangera més visitada pels nord-americans, però la perillositat dels darrers anys ha fet baixar molt el turisme. Però això ja és una altra història.

Publicat dins de Viatges per Amèrica | Etiquetat com a , , , , , , , | 3 comentaris

Parc de Yosemite

Llac Mono. Lee Vining
Llac Mono. Lee Vining

El Parc Nacional de Yosemite forma part de Sierra Nevada. Té més de 1.200 km de senders i ocupa uns 3.000 Km2, amb alçades des de 600 a més de 4.000 m.

Tuolumne Meadows. Yosemite. Cims que voregen els 4.000 m
Tuolumne Meadows. Yosemite. Cims que voregen els 4.000 m

Hi dediquem 10 dies repartits en 3 allotjaments diferents. Comencem per l’est, a Lee Vining, després ens situem a l’oest, Buck Meadows (Groveland) i finalment al sud-oest, Oakhurst.

El Capità. Yosemite
El Capità. Yosemite

A Lee Vining cal anar al llac Mono, amb formacions de tufa espectaculars sobretot al sud; al nord també cal veure Black Point Fissures. A 1 h de carretera cap al nord, el poble abandonat de Bodie, potser el més autèntic de tots els pobles abandonats que hem vist. De Lee Vining s’accedeix a Yosemiti pel pas Tioga, a 3.031 m, obert de maig a octubre. Allà hi ha l’àrea de Tuolumne meadows, amb cims de prop de 4.000 m. Vam pujar a Lembert Dome, un pedrot granític, i a Dog Lake. Un altre dia vam anar al llac Gaylor i un altre vam caminar pel canó Lyell, part del Pacífic Crest i John Muir trails.

Lembert Dome. Yosemite
Lembert Dome. Yosemite

Creuem el parc i pugem a Hetch Hetchy, on hi ha la presa que abasteix d’aigua la ciutat de S Francisco. Allà caminem a les cascades de Tueelala i Wapama vorejant el pantà. Per primer cop, passem calor.

Arbre tunel Tuolumne. Yosemite
Tuolomne Grove. Yosemite. Tunnel Tree

Aquella nit dormim a Buck Meadows i d’allà fem la vall de Yosemite, la més popular, amb pedrots com El Capità (2.307 m) i Half Dome (2.693 m). Per pujar al primer cal escalar i pel 2n hi ha 27 km de camí dur i cadenes l’últim tram (cal demanar permís previ). Nosaltres vam caminar a Vernal Fall per un pendent dur i relliscós però un cop dalt, el premi val la pena. Es pot continuar a Nevada Falls i per Little Yosemite Valley arribar a Half Dome. També vam pujar a Mirror Lake, preciós, i davant del Capità, a les cascades Bridaveil.

Mirror Lake. Yosemite
Llac Mirror. Yosemite

Per una carretera al sud es va a Glacier Point (2.199 m), el millor lloc per contemplar la vall, però millor fer l’esforç d’anar caminant a Sentinel Dome (2.476 m), amb vistes 360º i després anar a Taft Point (2.287 m), amb vistes superbes i un precipici de vertigen.

Taft Point. Yosemite. Al mirador sents vertige, però aquest que creua la corda...
Taft Point. Yosemite. Al mirador sents vertigen, però aquest que creua la corda…

Des d’Oakhurst visitem Wawoma, un dels primers hotels que conserva tot l’encant i Mariposa Grove, el bosc de sequoies més importants dels 3 de Yosemite (també hem estat al de Tuolumne). De totes maneres, per veure sequoies, moltes i potser les millors, cal anar a Sequoia & Kings Canyon, al sud de Yosemite. Per sentir-se formigueta!

sequoia national parck. Moro rock
Moro Rock. Parc Nacional Sequoies. EUA

Ens hem sentit petites a cada moment, davant dels arbres gegants, dels cims imponents, de cascades espectaculars… però també hem sentit la grandiositat al cim del Sentinel, amb tota la vall de Yosemite als nostres peus.

Pantà Hench Henchy. Yosemite. Abasteix d'aigua la ciutat de S. Francisco
Pantà Hetch Hetchy. Yosemite. Abasteix d’aigua la ciutat de S. Francisco

Acabem amb una frase de John Muir, un dels pioners del parc: “Everyone needs beauty as well as bread» (tothom necessita la bellesa tant com el pa), que d’una altra manera, és allò de «Volem pa, però també roses».

Sentinel Dome. Yosemite
Sentinel Dome. Yosemite

Llocs a veure: http://www.nps.gov/yose/planyourvisit/placestogo.htm
Per caminar: http://www.nps.gov/yose/planyourvisit/hiking.htm
Nits estelars: http://vimeo.com/87701971

Mariposa Grove. Yosemiti. Sequoia gegant caiguda
Mariposa Grove. Yosemite. Sequoia gegant caiguda
Cascada Vernal Yosemite
Yosemite . Vernal Fall
Half Dome. Yosemite
Half Dome. Yosemite
Publicat dins de Excursions, Viatges per Amèrica | Etiquetat com a , , , | 4 comentaris

Llacs Mammoth. Califòrnia

Els Minarets. Sierra Nevada. California

Els Minarets. Sierra Nevada. California

De Sierra Nevada n’hi ha més d’una. Nosaltres ara som a Mammoth Lakes, a l’est de Califòrnia, Estats Units, en plena «High Sierra», com diuen ells. El poble és a 2.400 m d’altitud i viuen del turisme de neu a l’hivern i de muntanya a l’estiu. Hi ha un conjunt de llacs que quan els esquiadors se’n van, arriben els pescadors i amants de la natura. Estan situats a Inyo National Forest i el cim més alt fa 3.369 m. A l’arribar a l’allotjament ens avisen que vigilem amb els ossos grisos, s’acosten fins aquí mateix. Molt bé, doncs treurem els picarols!

Inyo crater Lakes. Mammoth. California

Inyo crater Lakes. Mammoth. California

De les moltes caminades que es poden fer, nosaltres n’hem fetes tres. La primera a Inyo Crater Lakes. Deixem el cotxe a l’inici de la pista i anem caminant fins al pàrquing. D’allà surt un sender d’1,2 km bosc amunt fins arribar al primer. formats entre només fa 550 i 600 anys per una sèrie d’erupcions “freàtiques” quan el magma va trobar aigua sota terra. Els 3 cràters es van formar seguits en pocs dies; els indis paiute en van ser testimonis. Uns metres més amunt hi ha el segon, més amagat perquè hi ha pins fins molt avall, i d’aigües verdes molt més fosques. I encara n’hi ha un tercer.

Devils Postpile. Mammoth. california

Devils Postpile. Mammoth. California

La segona caminada és a Devils Postpile. Aquí cal seguir la crta 203 i pagar entrada perquè forma parc del NPS. De fet, però, anar fins al punt d’interès, unes columnes de basalt, hexagonals, formades fa més de cent mil anys quan un riu de lava va baixar, i després es van congelar i partir. És a dir, primer foc, després aigua. Si puges a dalt per un sender es poden veure perfectament els hexàgons. Però l’excursió no acaba aquí. Continuant el sender, anem a Rainbow Falls. Del lloc original fins ara ha retrocedit 100 peus, per efecte de l’erosió. Baixa molta aigua i amb la llum fa arcs de Sant Martí. Quan arribem a l’aparcament estem cansades i i assedegades. El sol era molt potent. Hem fet uns 13 km. Tornant, aprofitem per fer una parada al llac Starkweather, petit, pla, format per efecte de glacials però que per un procés d’»entroficació» evolucionarà a ser ocupat per plantes i bitxos i s’anirà assecant. Just sortir del parc, pugem al mirador de Minaret, amb vistes a la serralada de Ritter Ranger, que forma part de “la Sierra”. A més dels minarets, punxegudes, veiem el cim Ritter (4.010m) i el Banner (3.945m). Quan hem baixat del cotxe, una ciclista estava mirant l’infinit i m’ha saludat així; “Benvinguda al cel”.

Rainbow Falls. Mammoth. California

Rainbow Falls. Mammoth. California

La tercera caminada va ser per anar a Crystal Lake. Aparquem al llac George i comencem a pujar un sender un bosc de pins, cada vegada amb millors vistes al llac George, primer, després al Horseshoe Lake i després al McLead Lake. A mesura que pugem anem trobant clapes de neu i el sender serpenteja amunt. Finalment arribem a dalt i anem vorejant el llac. Calma, pau, silenci, cants d’ocells. Seiem en una pedra i badem. Sol potent però fresca. Baixem sense problema enmig de chipmunks i ocells blaus amb cresta. Hem fet 11,2 km.

Llac Cristall. Mammoth

Crystal lake. Mammoth

Marxem amb la sensació d’haver tocat el cel amb la punta del dits

Llac George. Mammoth. California

Llac George. Mammoth. California

Publicat dins de Excursions, Viatges per Amèrica | Etiquetat com a , , | 4 comentaris

La ruta 66

Carretera de nostàlgics? De motoristes amb jaqueta de cuir i bevent cervesa sempre? D’immigrants? De cine? D’història? De reivindicació? Nosaltres la vam recórrer a Arizona, d’est a oest, del Bosc Petrificat fins a Topock i us expliquem les nostres vivències.

Xicago. Inici ruta 66

Xicago. Inici ruta 66

La 66 és una carretera històrica que va formar part de la Xarxa de Carreteres Federals dels Estats Units (en un país de 6.500.000 km de carreteres). Anava de Xicago i passava per Missouri, Kansas, Oklahoma, Texas, Nou Mèxic, Arizona i Califòrnia, fins arribar a Los Angeles (Sta. Mònica) amb un recorregut de 3.939 km. No seguia un curs lineal, sinó que passava per centenars de comunitats rurals. Va deixar empremta durant els anys vint, la Gran Depressió, els anys de guerra i els 50 i 60. Itinerari principal dels emigrants que anaven a l’oest, va sostenir l’economia de les zones per on passava.

No és alcohol tot el que ho sembla...

No és alcohol tot el que ho sembla…

El 1939, l’escriptor John Steinbeck l’anomenava “el camí de la mare” en la seva novel·la Els raïms de la ira, situada durant la Gran Depressió. Després va arribar el “Dust Bowl” (Tempestes de pols) quan 400.000 persones es van veure forçades a deixar casa seva a la recerca d’una nova vida. Durant la Segona Guerra Mundial la 66 va veure el pas de tropes i equips militars. El 1978 es va construir la carretera I-40, que canvià el curs del transport i representà la mort de moltes comunitats el 1984.

Stidebaker. Bosc Petrificat

Studebaker. Bosc Petrificat

Al Bosc Petrificat (Petrified Forest) un Studebaker rovellat recorda que som a la 66, Sorprenen les figures geomètriques i els colors vius de la superfície del bosc, amb formes de troncs, però no és fusta: són ametistes i cristalls de quarç, una joia geològica. Continuant, passem per diferents pobles (sovint, la vella 66 coincideix amb la I-40). Hoolbrook, Winslow… arreu, botigues de records. Un punt central és Flagstaff, ciutat als peus de la serralada San Francisco, amb el Humphrey, el cim més alt d’Arizona, de 3.850 m, nevat.

Estacio Flagstaff

Estacio Flagstaff

Dormin en un motel a la mateixa 66, a pocs metres de la vida del tren (paral·lela a la ruta) i veiem passar llargs trens de mercaderies que mai s’acaben. El Districte Històric és maco. A prop d’aquí hi ha una zona de 400 volcans, alguns encara actius, com el Cràter Sunset, que visitem (Sunset Crater Volcano) i també les antigues edificacions índies: Wupatki National Monument.

Hackberry. Ruta 66

Hackberry. Ruta 66

Continuant cap a l’est, ens aturem a Williams, d’on surt el tren cap al Gran Canó. La següent aturada és Ash Fork, un petit i disseminat poble amb un museu que alhora és Centre de Visitants. Hi ha la reproducció de molts elements del poble: una classe d’una escola, el saloon amb els jugadors de cartes, la presó, la telefonista, l’estació amb el revisor i una hostessa…

Holbrook.Ruta 66

Holbrook.Ruta 66

La següent parada és Seligman. Aquí, un barber d’origen mexicà, Angel Delgadillo, impulsà la revifalla de la ruta i van formar una Associació. Ara es conserva la barberia, convertida en museu, centre de visitants i botiga.

Seligman, Barberia Angel Delgadillo. Ruta 66

Seligman, Barberia Angel Delgadillo. Ruta 66

A partir d’aquí cap a l’est, la 66 és com era abans. Desert a ambdós costats. La via del tren. Calor. Set. Res. I de tant en tant, un petit nucli de cases, o un cafè, com a Peach Springs, Truxton, Valentine o Hackberry, on ens aturem perquè ja no podem més. Aquest ens ha semblat el més autèntic del que hem vist. Cotxes antics fets pols, a dins, una dona gran ven begudes (no alcohòliques, quin desesper), ganyips, un jukebox que no funciona, records, un “restroom” amb sorpresa (un maniquí de la Marylin Monroe a dins, quin ensurt)…

Hackberry. Ruta 66

Hackberry. Ruta 66

Arribem a Kingman, en un pla envoltat de turons basàltics. Calor, calor, calor. Un districte històric interessant: un parell d’hotels famosos, el Brunswick, del 1909 i el Beale, del 1900, ara tancats. L’estació, un dipòsit alt com a totes, algunes botigues d’antiguitats, bars, correus, algunes esglésies i a dalt de tot, l’edifici de Mojave County Courthouse, del 1915 i el Centre de Visitants en una antiga central elèctrica, Powerhouse, amb un museu sobre la història de la ciutat i de la 66.

Winslow. Ruta 66

Winslow. Ruta 66

Per continuar cal pujar Sitgreaves Pass, a 1.080 m amb vistes genials a cada banda. Al cap d’uns quants km arribem a Oatman, poble miner ple de rucs de totes les edats pel carrer. Entrem a Oatman Hotel, del 1902, amb el sostre folrat de bitllets de dòlar. Clark Gable i Carole Lombard hi van passat la lluna de mel el 1939. Tocpock és el darrer llogarret de la 66 a Arizona, res d’interessant.

Hotal Oatman. Ruta 66

Hotal Oatman. Ruta 66

El sol s’està ponent rera les muntanyes de l’oest, que les retalla i les abraça. Si ens hem de quedar amb algun dels llocs, ens quedem amb Oatman i amb Hackberry.

Williams. Ruta 66

Williams. Ruta 66

Recomanacions musicals: Get Your Kicks on Route 66, Nat King Cole Trio, Rolling Stones

Webs:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Ruta_66
http://www.lc-ruta66.blogspot.com.es
http://guias-viajar.com/estados-unidos/costa-a-costa/ruta-66-flagstaff-williams-arizona/
http://www.theroadwanderer.net/RT66flagstaff.htm
http://www.historic66.com

Publicat dins de Viatges per Amèrica | Etiquetat com a , | 3 comentaris

El Gran Canó

Hi passem 5 dies sencers, 3 al sud i 2 al nord. Ens allotgem fora, els preus de dins són molt cars. El primer matí, el sol que entra per la finestra ens desperta. No havia de ploure? Però quan arribem a la porta d’entrada al Gran Canyon, el sol s’ha amagat i cau una pluja fina. Estem a 4º.

Gran Cano Sud. Kaibab Trail

Gran Cano Sud. Kaibab Trail

El Gran Canó té una llarga història geològica de milions d’anys. Les capes i estrats parlen de canvis profunds i continus a la terra. El riu Colorado discorria per la plana en el camí cap a les Rocoses per desembocar al golf de Califòrnia, però l’erosió va anar-lo aprofundint fins tenir el que veiem ara: 446 km de llarg, 29 km d’ample i fins a 1,6 km de profunditat, amb indicis de vida humana d’entre fa 9.000 i 12.000 anys.

Gran Cano Sud. Escenic Hermit Trail

Gran Cano Sud. Scenic Hermit Trail

Durant aquests dies, fem amb cotxe tots els punts recomanats (miradors amb vistes), on de vegades cal caminar una mica, però poc. A peu, hi ha la possibilitat, duríssima, de baixar fins a baix i pujar cap al North Rim, però ni la preveiem. Es poden fer caminades per molts llocs. La primera, recórrer el Rim Trail des d’Hermit fins a South Kaibab, 22 km. Anem amb bus fins al final, Hermit rest -Scenic Hermit Road Shuttle Route i des d’allà fem a peu 11,4 km fins a Village route o Bright Angel per un camí planer que voreja el canó.

Gran Canó Sud. Scenic Hermit Trail

Gran Canó Sud. Scenic Hermit Trail

També fem a peu els miradors a banda i banda del Centre de Visitants, però és una murga, perquè són els més propers i els més populars. Feina tens per arribar a una barana i veure el paisatge! La resta la fem en cotxe. Sortim un dia que clareja, amb núvols negrots, com els altres dos dies, i pel camí ja cauen les primeres gotes. Trenquem cap a Desert View Drive, durant 42 km fins a Desert View, l’entrada est del parc. Al primer mirador que ens aturem, Pipecreek, quan sortim del cotxe ha deixat de ploure. El terra és ple de basses de la pluja. Les boires enganxades a les muntanyes van amunt. El sol encara és amagat entre núvols, però lluita per sortir. No hi ha multituds per guaitar. Així anem fent miradors fins al museu i les ruïnes de Tusayan, que expliquen la vida dels indis Pueblo fa 800 anys. Al final, Desert View Watchtower, una torre construïda el 1932 com a rèplica d’una altra prehistòrica índia, amb vistes, de 21 m d’alçada, el punt més alt del Rim Sud. S’hi pot pujar i anar fins dalt de tot. A dins, murals dels artistes Fred Kabotie, Chester Dennis i Fred Geary.

Gran Cano Sud. Matther View

Gran Cano Sud. Matther View

Un dia agafem l’autobús taronja per anar a South Kaibab Trail (The Scenic Kaibab/ Rim Shuttle Route). Es pot arribar fins a Skeleton Point (9,6 km) amb un desnivell de 620 m i un recorregut de 6 h, però sinó et pots quedar en punts d’interès abans, com el Ooh Ahah o el Cedar Ridge (4,8 km) de 2 h. Nosaltres arribem quasi fins aquest i ja està bé, perquè el desnivell que fem és de 340 m. Després, entre pluges, anem a veure Train Depot, l’estació de tren, en funcionament des del 1901. Surt de Williams i el trajecte dura 2 h; una manera maca d’arribar al Parc.

Cano de l'Antilop. Page

Cano de l’Antilop. Page

Anant cap a Rim Nord (més de 300 km), hem visitat la gorja del Little Colorado que gestionen els indis navajo. Val la pena continuar per la 89A, una carretera escènica amb punts com el Navajo bridge, sobre el Colorado, que aquí és verd, per culpa de la presa propera. A la dreta, els Vermillion cliffs, d’un roig encès (en alguns moments veiem grans roques, Dwelling rocks, que han caigut i han quedat escampades per allà). A Page, cal veure un meandre excepcional, Horseshoe Bend, i visitar el Canó de l’Antílop (de com les roques poden tornar-se transparents i un guia navajo, gran, al final ens va tocar una canço amb una harmònica; ens va commoure).

Gran Cano Nord. Wotans Throne

Gran Cano Nord. Wotans Throne

El Rim nord és més tranquil, amb menys turisme, menys miradors, menys camins… però val la pena. Des del Centre de Visitants anem al Bright Angel Point per un camí fàcil i preciós, amb vistes. Fa sol, ja és hora, i podem veure els colors de les roques. Després entrem en un bosc de pins ponderosa, el Transept trail, que acaba al càmping i retornem al Centre de Visitants pel Bridle Trail. Hem fet prop de 7 km.

Gran Cano Nord. Point Imperial Trail

Gran Cano Nord. Point Imperial Trail

Amb cotxe hi ha possibilitats per dues bandes: cap a Cape Royal, l’últim punt de la carretera fins on s’arriba per aquesta banda i retornar fent parada a tots els miradors. Abans hem fet un mos just davant de Wotans Throne un plaer! Caminem fins per Cape Royal Trail fins un mirador. Pel camí, llangardaixos i esquirols. Arriba un punt que veiem, de lluny, Angels Windows, una roca que sobresurt, amb un gran forat a sota. De nou, sense alè. A l’altra banda del canó, Grandview, on vam estar l’altre dia.

Gran Cano Nord. Bright Angel View

Gran Cano Nord. Bright Angel View

Un altre dia anem per carretera cap a l’altra banda, a Point Imperial (2.684 m) i fem el Point Imperial Trail, un camí de 6,4 km que passa per un bosc cremat l’any 2000. És una experiència interessant perquè permet observar molts pins ponderosa per terra, alguns morts, però no tots. Al seu costat neixen petits trèmols i enmig d’aquella desolació, hi ha vida. Les formes retorçades podrien ser escultures en un museu. Enmig, els cants dels ocells. El sender acaba en una pista davant la muntanya Saddle. De nou vistes. Seiem i badem.

Gran Cano Nord. Angels Window

Gran Cano Nord. Angels Window

Tornant cap al motel, ens fixem en la llarga filera de minúscules herbes roges que hi ha als marges. La immensitat del canó. La petitesa d’una herba de carretera.

Visita virtual al Gran Canó: https://aelp.smartsparrow.com/v/open/k8xewdbe 

Dues conclusions: 1) El Gran Canó ens ha agradat. 2) El nord existeix. L’hem conegut i l’hem estimat. Com a la vida, més val tenir dues perspectives que una de sola

Publicat dins de Viatges per Amèrica | Etiquetat com a , , , | 3 comentaris

Nova Orleans

Va ser deixar les maletes a l’hotel i baixar ràpid al French Quarter. Fosquejava. Carrers plens de gent que bevia, cridava, ballava, llums de neó, estàtues humanes… una manifestació de joia. No érem només en una altra ciutat. Érem en un altre món. Blancs, negres, grocs, sorolls, crits… Ens refugiem en un lloc de menjar, acompanyat d’una cervesa i un daiquiri. Sortim de nou al carrer. Ara ja tenim gasolina. Continua la marea humana a Bourbon St. i quan no podem més, tornem a l’hotel. Tenim unes quantes hores per mentalitzar-nos.

New  Orleans

Nova Orleans. French Quarter

El French Quarter, del 1718, cor de la ciutat, bohemi, deteriorat, vibrant… dissenyat com una quadrícula perfecta limitada pel riu, entre Rampart, Canal i Esplanade. El centre és la plaça Jackson i predomina l’arquitectura colonial amb influència caribenya. Allà hi ha la catedral, del 1794 amb el Cabildo i el Presbiteri a cada banda, ara museus. La ciutat, el 2005 va ser mig destruïda per l’huracà Katrina. Encara hi ha zones mortes, amb la x pintada a la façana. Brad Pitt hi va comprar una casa com a mostra de solidaritat.

Riu Mississipi. Nova Orleans

Riu Mississipi. Nova Orleans

El riu Mississipi és l’ànima de Nova Orleans. Hi ha un passeig de fusta, Moon Walk que arriba fins a Woldenberg Park. Més enllà, el World Trade Center (aquí també hi ha skyline, però molt més modest que altres ciutats) amb una terrasa d’observació a la planta 31 amb vistes, però no hi pugem. Davant l’Aquari hi ha para un transbordador que travessa el riu cap a l’altra banda, Algiers. Arribem a la plaça d’España, amb un sortidor al mig i un centre comercial al davant, Riverwalk, davant l’Hotel Hilton. Allà embarquem en una barca moguda per una gran pala d’aigua al Creole Queen per anar fins a Chalmette Battlefield Cruise. Com que tenim temps, abans mengem en un restaurant de peix proper (curiós que amb el marisc et portin… una botifarra!). Mentre comencem a navegar per aquelles aiguës planes em ve al cap Gary Grant jugant al pòquer en el menjador d’una barca, perdent, i un que treu la pistola… i ja no sé més.

Creole queen.Mississipi

Creole Queen.Mississipi

Desembarquem al lloc on el 1815 hi va haver la batalla de New Orleans, al Jean Lafitte National Historical Park and Preserve. La casa Malus-Beauregard, construïda 20 anys després de la batalla, una gran esplanada amb arbres gegants de més de 2.000 anys… l’obelisc… a prop, aigües pantanoses i al fons, la refineria de petroli que va ajudar la ciutat a remuntar després de la Gran Depressió. Aquell capvespre, des del bus de tornada veiem com el sol es va ponent per darrera del pont.

Tara House. New Orleans

Tara House. New Orleans

Un barri que no té res a veure amb el French és Garden District. construït cap el 1840 per angloamericans que volien mostrar la seva riquesa amb mansions enormes. Agafem el tramvia de la línia verd fosc, que puja 3 km amunt per Charles av. un llarg bulevard amb casalots esquitxats per esglésies de diferents comunitats i la Universitat de Loyola. Pugem fins a Palma Park, on baixem i a partir d’aquí caminem avall: el parc Audubon, amb arbres immensos i un llac, i de totes les mansions, destaquem al núm. 5605 la famosa casa de Tara, rèplica de 1941, de “Allò que el vent s’endugué”; hi hem parat una estona per si la senyoreta Escarlata sortia pel balcó, però no. Traiem el cap a una Biblioteca pública oberta de 9 a 5 i és diumenge; això és un bon servei! Tornem al tramvia i acabem al French Quarter, al cafè Beignet al costat del sumptuós edifici de la Policia, compartint un gumbo i po-boy. A la plaça de la catedral, com sempre, pintors, músics, tarotistes… i uns nens d’entre 7 i 10 anys que ballaven claqué amb unes xapes de nexpresso a la sola de la sabates, perquè fessin soroll. Si hi tornes un dia al matí, però, el panorama és diferent; segurament és el millor moment per fixar-te en les façanes, les reixes dels balcons, les portes i la resta d’edificis, perquè llavors no has d’esquivar gent que va molt contenta.

Oak Alle. Barraques esclaus

Oak Alle. Barraques esclaus

Un dia visitem la plantació Oak Alley, direcció Baton Rouge, la capital de Lousiana, 10 km riu amunt de Vacherie, al nord-oest, en una zona de cultius de canya de sucre, tocant el riu, per facilitar l’exportació. Han reconstruït les barraques on vivien els esclaus i, d’altra banda, visitem la mansió on vivien els amos, envoltada de roures gegants de més de 300 anys. El contrast és evident. Més informació sobre el tema: http://bit.ly/11zv4DN

Oak Alley. Casa dels amos

Oak Alley. Casa dels amos

French Quarter. New Orleans

French Quarter. New Orleans

Magatzems on preparaven les carrosses del Carnaval

Magatzems on preparaven les carrosses del Carnaval

Acabem amb una visita al barri d‘Algiers, on vivim, coquetó, lluny del turisme. Durant anys, al final del c/Newton hi havia els magatzem on construien carrosses per al Carnaval, que dura de la nit de Reis fins al Dimecres de Cendra, amb el dia culminant, el  Mardi Gras. Es fa amb uns sistema de colles (krewes) i dura des de la nit de Reis fins el dimecres de Cendra. El van introduir els francesos i els africans i caribenys hi van afegir les seves peculiaritats. Fa poc van traslladar els magatzems a l’altra riba, però encara queden els edificis, alguns reutilitzats per productores de TV i cinema.

Ens quedem amb el bon record de la primera nit, tornant amb el bus cap a l’hotel, en un lloc solitari d’Algier, a l’altra banda del riu. Anem soles. Al bus, a més del conductor hi va un vigilant fort i gras. Quan arribem a la nostra parada ens deixen just al lloc que els sembla millor i esperen que enfilem el caminet cap a l’hotel (a uns 50 m). Quan veuen que estem sanes i estàlvies, se’n van.

Plaça Jackson (catedral). Nova Orleans

Plaça Jackson (catedral). Nova Orleans

Deixem Nova Orleans. De fons, sempre, passis per on passis, la música. A l’aeroport ens acomiadem de l’estàtua de Louis Amstrong. Per sempre.

Recomanacions de literatura i cinema
Podem rellegir Mark Twain, que va viure a Hannibal (Missouri), i s’hi va inspirar per escriure Les aventures de Tom Sawyer i Les aventures de Huckleberry Finn. En aquella època, Missouri era un estat esclavista i anys més tard, va escriure La història privada d’una campanya que va fracassar. Pel que fa a cinema, tenim el gran clàssic: Allò que el vent s’endugué i una més actual, Doce años de esclavitud.

Publicat dins de Viatges per Amèrica | Etiquetat com a , , | 3 comentaris

Xicago

Chicago. Skyline
Chicago. Skyline

Arribàvem a Chicago 15 dies després del Primer de Maig, 128 anys després que 4 treballadors (els ‘màrtirs de Chicago’) fossin sentenciats a mort i executats per demanar la jornada de 8 hores. Aquí van néixer els primers sindicats on s’ajuntaven blancs i negres davant l’adversari comú. La Internacional Socialista de 1890, decidí que cada Primer de Maig se celebraria una festa obrera en record d’aquesta lluita.

hicago. Old Town
Chicago. Old Town

Ens allotgem en un apartament d’un barri benestant, a Lake View, tocant al llac Michigan, molt a prop de l’estadi de bèisbol de Wrigley Field, dels Chicago Cubs. No han guanyat cap partit important des de la II Guerra Mundial, però la gent hi va a veure’ls jugar amb la cervesa, els hot dogs i canten l’himne Take me outof the ball game. Hi van vestits de blau, amb gorres, amb el metro o amb cotxe (aquests dies el nostre barri és ple d’aparcaments improvisats i de bars on donen la benvinguda als fans).

Estidi beisbol Chicago Cups
Estadi beisbol Chicago Cubs

El 1871 Xicago va cremar per culpa d’una vaca que va donar un cop de peu a un fanal i va començar un incendi que cremà quasi totes les cases de la ciutat i més de 90.000 persones es van quedar al carrer. Es va prohibir la construcció de cases de fusta i s’inicià una reconstrucció espectacular, amb grans edificis amb esquelet d’acer. Però per començar, nosaltres anem a veure el que queda del Xicago d’abans de l’incendi, Old Town.

Estació de metro. Chicago

A partir de North Av anem al c/Larrabie i ens endinsem per carrers estrets amb arbres, cases baixes, algunes de fusta, petits jardins… Continuem girant i anem a parar a Clark (al núm. 2122 hi va haver la Massacre del dia de S. Valenti quan els matons d’Al Capone disfressats de polis van matar 7 membres de la banda de Bugs Moran). El 1967 van enderrocar el garatge i no queda res. El c/ Menomonee és el cor d’Old Town Triangle

Water tower Chicago
Torre de les Aigües. Chicago

Plou fort i fa fred. El dia que arribem el termòmetre marca 9º. Quan baixem al Loop (centre) la primera impressió és forta. Quin espectacle! Gratacels antics, moderns, de pedra, de vidre i formigó, d’alumini… un garatge de dues torres circulars i els cotxes aparcats amb el morro cap enfora… Fora del rectangle del Loop, però tocant, hem anat a Chicago Mercantile Exchange, la Borsa. El periodista Martin Caparrós explica a Els viatges de la fam l’especulació dels aliments mundials en aquesta Borsa on es negocia cada any una quantitat de blat igual a 50 vegades la producció mundial.  Ja dins del Loop hem anat per State i hem vist els edificis de Reliance (art decó del 1895), els magatzems Carson Pirie Scott, una façana d’acer que barreja formes botàniques i geomètriques, el magatzem Marshall Field (rellotge cantonada i interior amb un mosaic al sostre del 1907). Un altre dia anem a la Biblioteca Harold Washington, un edifici potent; a les parets, frases sobre la bondat de la lectura. I a la porta d’entrada un rètol on es prohibeix entrar-hi amb pistoles. Anem després al Chicago Board of Trade un edifici comercial emblemàtic amb una torre d’art decó coronada amb l’estàtua de la deessa romana Ceres. A prop, The Rookery, del 1886, amb una façaca de castell i un genial interior amb una gran claraboia i una escala espiral amb biga voladissa que s’eleva des de la segona planta. A tocar, el Continental Illinois Bank, amb unes potents columnes jòniques de marbre. Després, Fisher building, una façana de terracota inspirada en l’aigua; i una mica més a l’oest, la torre Willis, la més alta de la ciutat, on també es pot pujar a dalt (pis 103) i mirar avall des dels vidres on tens els peus. Fa 450 m i té 100 ascensors.

Magatzems Marshall Foedl Chicago
Magatzems Marshall Field Chicago

Al nord del Loop hi ha la Water Tower un edifici gòtic tardà, tipus castell Exin, del 1867 i a pocs metres, la torre John Hancok Center o 360 Chicago. Hem pujat 94 pisos en un moment i un cop dalt, hem gaudit de les vistes, amb calma i poca gent. En aquesta banda hi ha Merchandise Mart, ara unes galeries comercials, que en el moment que les van construir, el 1931, era l’edifici més gran del món. Sortint per la façana que dóna al riu, anem a veure l’edifici del 333 W Wacker Drive, just al meandre, alt i amb façada de vidre que reflecteix les aigües verdes d’un riu, que per no anar contaminat l’aigua va al revés, una obra d’enginyeria major.

American windows. Chagall
American windows. Chagall

Un altre dia anem de jardins i parcs: el Grant, el Millenium… Per sort, un magnat, fa molts anys, va pensar que aquells terrenys s’havien de comprar per preservar-los. No tothom ho veia així, però ho va aconseguir, i aquí estem. Hem vist The crow fountain, de Plensa, els dos rectangles d’on baixa aigua i hi surten representades cares, molt popular.

xicago crown fountain
Xicago. Millenium Park. The crown fountain. Plensa. Foto: gloriacondal

També veiem l’immens cercle platejat que reflecteix la gent i les coses amb formes curioses, el jardí de les herbes, un pont de requadres d’alumini que travessa l’autovia per dalt, un rocòdrom, un immens espai verd amb un escenari i focus. Més al sud, un altre espai amb escenari per a concerts i al final, la fontana de Buckingham. Esperem que es faci fosc (anem a sopar i a fer un cafè) i tornem a la font per veure l’espectacle de llums i so. De fons,  els gratacels.

Chicago des del Planetari
Chicago  des del Planetari

Un matí gris aprofitem per anar al Art Institute of Chicago (segons Tripadvisor és el millor del món). Hem disfrutat amb els impressionistes, i amb 12 obres que recomanen de diferents estils i èpoques. I al costat d’aquestes, algunes més de Picasso, Miró, Dalí. un Greco… i la descoberta de pintors nord-americanscom Edward Hopper, i Grant Wood. I, sobretot, ens han encantat els vitralls de Chagall, America Windows.

El Museum Campus és un parc amb un conjunt de 106 figures de ferro de persones de cintura cap avall amb una mena de peücs de colors de l’artista polonesa Madalena Abakanowicz. Tocant al llac hi ha l’Aquari i el Adler Planetarium. Només per veure la imatge dels gratacels des d’aquí, val la pena venir-hi. El contingut és dens, però molt pedagògic; dinem a la cafeteria del museu. Hi ha imatges que serves per a sempre, com aquesta dels gratacels amb el llac blau al davant i un oratge potent que fa voleiar les flors blanques i roges acabades de sortir als arbres. Després caminem per passeig Lake Shore Drive fins al port, Navy Pier, amb perspectives diferents a mesura que camines. Cafès, barques, bars, botigues, uns «cavallitos», una nòria… i al fons, un petit far.

Port Chicago
Navy Pier. Chicago

L’última nit, de tornada cap a casa, a l’estreta andana del metro hi havia tres músics tocant jazz. Al seu voltant s’hi amuntegava una pila de gent de totes les espècies i colors: un oficinista xuleta, una mama negra amb la seva nena al cotxet, totes dues portant el ritme, un xicot amb motxilla, un home gran, una parella blanca… Aquells tios tocaven la mar de bé, es mereixerien poder tocar en una sala o un teatre, però segurament no tenen possibilitats. I eren allà, fent feliç alguna gent de tornada cap a casa, segurament cansats de la feina, que per una estona, s’oblidaven del cansament per portar el ritme i somriure.

Xicago de nit
Xicago de nit

Referències: Chicago Architecture

Per saber sobre un dels grans arquitectes: El Chicago de Daniel Burnham i un altre, Frank Lloyd Wright: www.flwright.org

Publicat dins de Viatges per Amèrica | Etiquetat com a , , | 4 comentaris

Boston

Boston skyline

Boston skyline

De ser la ciutat fundada per un grup de puritans religiosos a la primera que lluita contra la mare pàtria i contra l’esclavitud. Però també la que condemna a mort Sacco i Vanzetti, dos anarquistes italians, condemnats per uns fets que no havien comès. Bressol de llibertats en temes com el matrimoni homosexual i l’assistència sanitària universal. Dedicació ferma i contundent a l’educació, ara amb instituciones de prestigi com la Universitat de Harvad. El 1755 era la ciutat més gran dels EUA; després li van passar la cara Filadèlfia, NY, Washington… Durant la Gran Depressió van disminuir els habitants, però ha sabut renovar-se, amb un nucli antic renovat i edificis revitalitzats. El melic és l’immens parc de Boston Common, on hi ha el Centre de Visitants. Ens allotgem a casa d’una parella molt maca, a través d’Airbnb. Amb el metro s’arriba bé als llocs, els busos ja són més lents.

State House. Freedom Trail. Boston

State House. Freedom Trail. Boston

Cal fer a peu el Freedom trail o Camí de la Llibertat. Així aprenem història a través dels llocs: El Boston Common l’any 1634 era un camp de pastures que servia com a quarter de les tropes. Dalt del turó hi ha The State House, amb una cúpula daurada que sembla de paper rebregat. A la cantonada de baix hi ha una església del 1809 on es van fer parlaments nacionalistes. A la banda de darrera, el cementiri Old Granary, on hi ha enterrats els prócers de la ciutat: Franklin, John Hancock, Revere i Samuel Adams, a més de víctimes de la Gran Massacre, però també dones il·lustres o no, moltes de les quals van morir infantant. Continuem per la Kings Chapel, la Old South Meeting House, la Old State House, centre d’activitats polítics on es va llegir la declaració d’independència per 1r cop a Boston. A pocs metres hi va haver la Gran Massacre el 1770. A Faneuil Hall, tres edificis rehabilitats: el North, el Quincy i el South Market, amb molta animació. El camí continua cap al nord, i per arribar a l’altra riba nosaltres vam anar amb ferri a Charlestown Navy. En baixar, a prop, hi ha ancorada USS Constitution, una vella fragata de 44 canons, del 1797. Pujant, arribem al turó Bunker Hill Monument, on hi ha l’obelisc que commemora la batalla del 1775 on van vèncer els britànics, a costa de perdre la meitat dels seus homes. Pugem a dalt, 295 graons iguals, circulars. Hi ha vistes, sí, a través d’uns vidres brutots.

El Black Heritage Trail transcorre en bona part per Beacon Hill

El Black Heritage Trail transcorre en bona part per Beacon Hill

L’altre camí que val la pena fer és el Black Heritage Trail, sobretot, perquè passa per un barri que ens ha sorprès: Beacon Hill en ple centre de la ciutat, un oasi de pau. Cases d’obra vista, sense trànsit. Massachusets va ser el primer estat que va declarar il·legal l’esclavitud, el 1783 (molts soldats negres havien participat a la guerra d’independència). Aquí n’hi vivien molts, més els esclaus que havien fugit del sud. Aquest camí permet recórrer els llos on havien viscut personatges relacionats amb aquesta història.

Back Bay. Copley square

Back Bay. Copley square

Un altre barri és Back Bay, sorgit mentre anaven emplenant les ribes del riu Charles de terra, a partir de 1857. Hi ha edificis victorians, de rajola roja, juntament amb esglésies, gratacels i carrers de botigues cares. El punt central és Copley Plaza, envoltada d’edificis singulars: un hotel, l’església Trinity Church, la biblioteca pública.

Biblioteca de Boston

Biblioteca de Boston

L’església s’aguanta sobre 4.000 pilones de fusta que han de mantenir-se sempre humides i queda reflectida als seus vidres foscos de la torre John Hancok.Per nosaltres, aquest romànic és estrany. En un punt de la plaça, el cercle que indica la Marató: 15 persones la van córrer la 1a vegada (només 10 la van acabar); ara la corren unes 20.000. Stephanie, la nostra mestressa, ens explicava que la va córrer un cop, però no va poder acabar. Cal entrenar dur i no té prou temps. Això sí, l’orgull de ser allà és gran.

Marató de Boston. Plaça Copley

Marató de Boston. Plaça Copley

La biblioteca ocupa tot un pany de la plaça; al centre, a l’interior un pati amb una font al mig, oasi de pau. A dins, l’exposició «We are one» de mapes en relació als europeus que van arribar. Ells sempre fa pàtria. Al vestíbul del primer pis, uns murals sobre les muses, de Chavanes. Hi ha diferents i múltiples sales, una altra exposició sobre Haendel… imponent. Sortint, passegem pel c/Newbury, de botigues de marca i anem tirant pel c/Darmouth fins al final, on hi ha l’autovia i cal passar per un pas superior per arribar al riu Charles. A l’esquerra, el pont de Harvard, baixet, de pedra fosca, a la dreta, el de Longfellow i la carpa Hatch Sell, a la riba, on fan concerts i altres mogudes, a més de celebrar-hi cada any el dia de la independència.

Universitat Harvard. Boston

Universitat Harvard. Boston

Al nord hi ha Cambridge, de fet ja és un altre municipi. El rovell de l’ou és Harvard Sq. Caminem per Brattle St. amunt, fins a Longffellow House, una mansió gran, groga, on ara estan reparant la tanca externa; el s. XVII hi va viure George Whashington. Després entrem al campus de la Universitat de Harvard. El tràfic del carrer s’ha aturat. Gent damunt la gespa i asseguda en cadires de colors prenent cafès o gelats. Ens quedem allà, amb un expresso i quan estem satisfetes anem a rondar: l’estàtua del fundador, Harvard. Biblioteques on només poden entrar els alumnes, una capella feta amb donacions dels militars que van participar a la Primera Guerra Mundial, l’edifici del Hall, de rajola roja, imponent… tot amb un cert aire de classicisme grec. Més enllà, davant la facultat de Ciències, els estudiants estan de festa. No hem vist tantes llibreries com havíem llegit que hi havia, en canvi, hem trobat molts restaurants i cafeteries. I un teatre tancat, que es lloga. La cultura no es menja, ja ho sabem.

Marblehead. MA

Marblehead. MA

Fora de Boston vam fer dues escapades. Una al poble coster de Marblehead. No era Salem, a pocs km, massa comercial sobre bruixeria d’estar per casa, ni Rockport o Gloucester, massa lluny. I hem fet bé, perquè, com ahir, els busos no són la millor opció. Després de passar Lynn, extens, amb cases baixes i grans parcs, una platja llarga i plana, gent passejant amb gossos, mames amb cotxets… arribem al nostre objectiu i anem a Fort Seal, on queden part de les dependències i magatzems. Després hem dinat en un restaurant de peix (els preus del calamars i les gambes eren els mateixos de Grècia). El vi, sí, era més car. Marblehead és un poble amb cases de mitjan s XVIII, amb un petit rètol on indica el nom del constructor i del propietari, a més de què era: capità de vaixell, pescador, advocat… En una, però, diu: «Sra Tal, vídua». La majoria estan ben conservades, de fusta, ben pintades, una monada. Hem fet el cafè assegudes en unes cadires i una taula al carrer central, mirant passar la gent. Campanars de diferents esglésies, bicicletes, calma… El conductor de bus de la tornada era un home turc i hem estat xerrant una bona estona, mentre feia el descans obligatori. Va arribar a Amèrica fa 20 anys, té 66 anys i està a punt de jubilar-se. De crisi aquí també n’hi ha, mira aquest que ve al bus, sense feina, sense perspectiva… cauen en la beguda i el crim. Si no hi ha classe mitjana, diu, la societat se’n va a la merda. A Turquia, per exemple, està pujant molt i això és bo. Però ell no hi ha tornat, ja no li queda família. I mentre conduïa a la tornada, cantava, xiulava i atenia amb amabilitat les peticions de la gent que pujava. En un punt, ha baixat perquè se li havia acabat el torn. Take care, ha cridat, mentre baixava. No s’amoïni, ho farem!

Georges island. Boston

Georges island. Boston

L’altra escapada va ser a l‘illa George, una de les 34 illetes que hi ha a la badia de Boston. Era el primer dia de la temporada i els bitllets de ferri eren gratis. Mentre fèiem temps per pujar al ferri, vam fer una volta pels diferents molls i vam arribar al Childrens Museum, genial per aprendre jugant.. Al davant hi ha ancorada Boston Tea Party Ship, una còpia del Beaver original, un dels tres vaixells protagonistes del mal rotllo entre els locals i el anglesos. Com que els primers van llençar tot el te al mar perquè estaven farts de pagar taxes, els segons van respondre tancant el port i decretant la llei marcial.

L’illa de Georges és molt petita i està ocupada per un antic fort del 1800; de fet, podríem dir que l’illa és el fort perquè tota la superfície ho és. En baixar, el Centre de Visitants. Una petita platja amb restes de petxines, musclos, algues… i un vent fort, com ahir, però el sol està guanyant la partida. Anem passejant per totes les dependències, veiem les habitacions dels presoners de la guerra civil, admirem les illetes dels voltants, algunes no habitades, d’altres sí, i comunicades per carretera a terra ferma. La vista dels gratacels de Boston és xula, entre la boira, al fons.

Un dia, al metro, un xicot 2×1 (ocupava dos seients), duia tatuada al braç una frase que deia: «Only God can». I jo vaig pensar: segur que amb aquest no aniria enlloc. Sort que nosaltres ens ben acompanyem! Acabem la primera etapa. Xicago ens espera. PD. Molt important, no hi ha cables ni fils elèctrics visibles!

Publicat dins de Viatges per Amèrica | Etiquetat com a , , , | 2 comentaris

De Benifallet a Miravet pel pas de Barrufemes

De Benifallet a Miravet

De Benifallet a Miravet

L’excursió ens porta des de Benifallet, on ens deixa l’autocar, fins a Miravet.

Riu Ebre. Benifallet

Riu Ebre. Benifallet

Sortim després de passar el pont del Llaguter, a Benifallet (Baix Ebre) i prenem el GR 99. Dins l’aigua, els illots de Nap i de Cautera, a una i altra banda. A l’est, les serres de Cardó i a l’oest la serra Fullereta; més enllà, les serres de Pàndols i Cavalls, que ens duen tristos records d’història de la guerra civil espanyola. Caminem entre plantacions de tarongers i vegetació de ribera. Cel amb núvols amenaçadors i aigües fosques i tranquil·les. Ulleres de sol, cangurs i paraigües.

Riu Ebre. Platja de Xesa

Riu Ebre. Platja de Xesa

Bastant més endavant, gairebé a l’alçada de Rasquera, la roca dels Penjats, on expliquen que a l’Edat Mitjana hi penjaven els malfactors. Ens aturem en una plantació de tarongers, tocant el riu, a esmorzar. Davant nostre, un llimoner amb uns fruits grans, grocs, olorosos.

Pas de Barrufemes, a mig camí entre Benifallet i Miravet

Pas de Barrufemes, a mig camí entre Benifallet i Miravet

Al cap d’uns 5 km trobem l’indicador cap al pas de Barrufemes, on la pista es converteix en sender, amb la gairebé desapareguda platja de Xesa a l’esquerra i les parets rocoses de les Llobateres a la dreta. Ens allunyem de la riva, sota una pineda. Estem sota la roca Folletera, frontera entre les comarques de la Ribera d’Ebre i el Baix Ebre. Una esllavissada recent ens complica la vida per continuar el sender, però ho sortegem bé fins la baixada final del pas. Entre nosaltres i el riu, una plantació immensa de tarongers. Ens envolten les olors de les flors de tarongina.

Riu Ebre. Al fons, castell de Miravet

Riu Ebre. Al fons, castell de Miravet

Després de les roques de Besaculs (els llaguters les van batejar així) i el barranc de Masdeus, ens aturem en un petit safareig amb dos garrofers; al nostre davant, la silueta de la torre del castell de Miravet. Passem pel costat del “garrofer de l’Onso” (òs), entrem al poble per l’església vella i baixem fins al moll. Ens fixem en un parell de rajoles a la paret on indiquen l’alçada on va arribar l’aigua en dues inundacions sonades: la de 1787 i la de 1907.

Riu Ebre. Miravet. Migdia, a punt de caure una tempesta

Riu Ebre. Miravet. Migdia, a punt de caure una tempesta

Un colla de veïns estant fent una paella de molt bona pinta. Però uns núvols amenaçadors apareixen damunt nostre. Abans hem tingut gotes, ara el perill és més seriós. Cinc minuts després comença a caure una tempesta d’aigua. Sort que tenim els autocars a pocs metres i d’allà anem al restaurant Piscolabis de Móra d’Ebre, on tenim reservat el dinar que ens fa recuperar, amb escreix, les energies perdudes.

Riu Ebre a Miravet. Lo riu és vida

Riu Ebre a Miravet. Lo riu és vida

Gràcies a la gent del Club Muntanyenc que ho han organitzat!

Recorregut: 12 km amb un desnivell de +60 m / 60 m i una durada de 4 h

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

A la carretera

Carretera a Nevada

Carretera a Nevada. Foto: gloriacondal

Narrada en 1a persona, el protagonista és el mateix autor, Jack Kerouac (1922-1969), que narra les peripècies per les carreteres nord-americanes amb els seus amics Neal Cassidy, Allen Ginsberg i William S. Burroughs, entre d’altres, que formaven part de l’anomenat moviment beat (“beaten down” = derrotat), que va sotraguejar els Estats Units els anys 50, en un context de depressió econòmica i guerra. No els agradava la societat on vivien i intentaven viure’n al marge.

A la carretera

Portada llibre On the road

El llibre és el relat dels viatges entre el 1947 i 1950 creuant el país de banda a banda i la darrera, baixant fins a Mèxic. Dennis Mansker es va entretenir en explicar els cotxes que feien servir i els mapes d’aquests viatges: Map One, Map two, Map three, Map Four.

Què passa al llibre? El líder és en Dean, és a dir, Neal Cassidy. “… fill d’un borratxo, un dels dropos més tronats del c/Larimer (Denver). Als 6 anys acostumava a anar als tribunal a demanar que deixessin anar el seu pare (…) Quan va créixer va batre un récord de robar cotxes i va anar a un reformatori”. Amb ell, uns joves que viatgen de vegades amb busos o fent auto-stop, però habitualment conduint cotxes que fan volar a velocitats de vertigen. Són vitals, salvatges, bojos… Passen gana: “S. Francisco. Aquell chow-mein fregit en una olla perfumava l’aire que entrava a la meva habitació de Chinatown, competint amb les salses de fideus… els crancs de crosta tova de Fisherman’s… hi afegiu les mongetes seques de Market Street, el bitxo, les cloïsses al vapor de Sausalito. Poseu-hi la boira, la boira crua que feia créixer la fam…” Roben quan ho necessiten, van bruts, fan alguna feina esporàdica: “Ens vam inclinar i vam començar a collir cotó… les puntes dels meus dits van començar a sagnar. Em feien falta uns guants o més experiència. L’esquena va començar a fer-me mal (…) Al matí vaig aixecar-me amb la tovallola i el raspall de dents i vaig anar al lavabo… després vaig tornar, vaig posar-me els pantalons, que estaven tots estripats d’agenollar-me per terra i la Terry els havia cosit aquella nit (…) els dies passaven. Vaig oblidar l’Est completament”. Beuen a cabassos, es droguen i al·lucinen, ballen, s’enamoren i es desenamoren, tenen sexe…

Denver

Denver. Foto: gloriacondal

En alguns moments ens ha cansat tanta borratxera i bogeria; en d’altres, ens encanten les descripcions de paisatges i situacions. “El sol es ponia. Vaig caminar, després d’algunes cerveses fredes, fins als afores de la ciutat, i va ser un llarg passeig. Tots els homes tornaven a casa després de la feina amb gorres del ferrocarril. (…) Un d’ells em va portar fins dalt del turó i em va deixar en una cruïlla solitària al límit de la praderia. Era molt maco”. A Texas: “A la llum de la lluna la terra era tota acàcies i erms. A l’horitzó es trobava la lluna. Va engreixar-se, va tornar-se enorme i vermella, després es va assuaujar fins que l’estrella del matí la va desafiar i la rosada va començar a entrar per les nostres finestres”.

Fresno

Fresno. Foto gloriacondal

Hi surt, inevitablement la ruta 66, que es va omplir d’immigrants els anys vint i trenta. “Fresno. Després d’algunes cerveses a la taverna on alguns “okies” tristos acompanyaven amb el peu la música d’una banda de cowboys, la Terry i jo i en Johnny vam anar a una habitació de motel”. (Els okies havien emigrat d’Oklahoma a l’oest després de les tempestes que van assolar la regió).

Baskerfield

Baskerfield. Foto: gloriacondal

Viuen la música amb plenitud, especialment el bebop: “Sobre el piano hi havia una trompeta; la seva ombra daurada feia un estrany reflex sobre la caravana del desert pintada a la paret de darrera la bateria. Déu havia marxat, era el silenci de la seva partida”.

Pou de petroli

Pou de petroli. Foto: gloriacondal

Descriuen ciutats: “Nova Orleans tenia una lluentor de color taronja clar, amb alguns vaixells negres al seu moll, vaixells fantasmals de Cereno, fins que arribavens a prop i veies que eren només vells barcos mercants de Suècia i Panamà” (…) Què és el riu Mississipi? Un Déu rentat en una nit de pluja, un xapoteig suau de margens regalimants del Missouri, una dissolució, un moviment de la marea, un viatge per valls sense fi i arbre i molls…”

Mississipi river, new orleans

Nova Orleans. Riu Mississipi. Foto: gloriacondal

I sempre, de fons, la carretera. “Aquella gent ens van veure abandonar el cotxe (…) Encara ens faltava molt de camí. Però era igual, la carretera és la vida”. “Vam tornar ràpidament a l’autopista principal i aquella nit tot l’estat de Nebraska va passar davant del meus ulls (…) Saps que hi ha una carretera que va fins a Mèxic i continua fins a Panamà? (…) Veuríem tot el món amb un cotxe, perquè, nen, la carretera ha de conduir certament a tot el món”. Amb quin objectiu? “On anem, col·lega? No ho sé, però hem d’anar-hi”. “Hauria de recórrer tot EUA i mirar cada cubell d’escombraries de costa a costa fins que em trobés enrotllar com un fetus entre les escombraries de la meva vida, de la seva vida i de la vida de tothom”. Un dia que s’acomiada de Dean: “Va fer un últim senyal. Jo li vaig contestar amb un gest. De sobte ell es va ajupir a la seva vida i va desaparèixer ràpidament de la meva vista. Jo vaig mirar la desolació dels meus propis dies. Jo també tenia un camí terriblement llarg per recórrer”. Quan arriben a Mèxic: “Finalment havíem trobat el país màgic al final de la carretera i mai no hauríem somiat fins on arribava aquesta màgia” (…) És el món, va dir en Dean”.

Monument Valley

Monument Valley

Però retornen al Estats Units, el seu país. Kerouac va escriure el llibre en 20 dies en una tira de paper de 36 m de llargada en un rotlle mecanografiat i sense paràgrafs. El desenrotllava a terra i semblava una carretera. L’any 2012 en van fer una pel·lícula. Però llavors ja eren uns altres temps. Havien nascut les road-movies.

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari