El tango de la guardia vieja

Publicat el 20 Mai 2013 per Gloria Condal

Arturo Pérez-Reverte va començar a escriure aquesta novel·la l’any 1990 i la va acabar el 2012. Ha trigat una mica, doncs. Diu que li faltava edat. És una història d’amor que s’inicia en un transatlàntic de luxe, el Cap Polonio. Els ingredients són:

Una dona guapa, llesta i rica, Mecha Inzunza i un home ballarí, guapo, llest i mentider, l’argentí Max Costa.

El músic Armando de Troeye, que ha apostat amb Ravel fer una música molt especial. A aquest li surt un bolero. Al primer, que és el marit de Mecha, un tango.

Uns espies italians van darrera d’uns papers comprometedors signats pel compte Ciano que guarden uns rics exiliats de la República, a la Riviera francesa, buscats per espies de totes bandes, en relació amb la guerra civil espanyola.

Dos jugadors d’escacs, el rus Sokolov, envoltat de tota la parafernàlia del seu país, i Keller, fill de Mecha Inzunza, que juguen a Sorrento un torneig internacional de màxima importància en plena guerra freda.

La novel·la comença amb una narració cronològica del viatge a Argentina els anys vint. Després, va fent avanços i retrocessos entre Niça – quan Europa està sota al feixisme- i Sorrento, situada els anys seixanta.

Ben escrita, ben narrada, ben llegida.

Editat per: Prisa ediciones, 2012, 497 pag.

Iñaki Gabilando fa una entrevista a l’autor, que trobareu en aquest enllaç:

Entrevista Iñaki – Pérez Reverte

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Les colònies tèxtils del Llobregat

Publicat el 14 Mai 2013 per Gloria Condal

Us expliquem la ruta de dues maneres diferents: la primera amb cotxe: Can Vidal, Viladomiu Nou, Cal Bassacs, Viladomiu Vell, Colònia Guixaró i Colònia Pons. La segona vegada a peu, de Cal Rosal a Puig-reig, passant per la colònia la Plana, la d’Ametlla de Casserres, cal Metre, cal Bassacs, Viladomiu Nou i Vell,  Guixaró, Cal Prat, i Cal Casas.

En 20 km del riu Llobregat, entre Berga i Balsareny, hi ha 18 colònies. Era el riu més treballador del món. La burgesia catalana sempre ha estat emprenedora. Al segle XIX comencen a construir colònies tèxtils a les conques dels rius Ter i Llobregat. Tenen aigua i mà d’obra barata i submisa. Can Vidal és la primera colònia que visitem. Hi vivien 500 famílies en 115 casetes i hi havia uns 2.000 nens i nenes. Els descendents tenen el 50% de la propietat, mentre que una multinacional nord-americana ha comprat l’altra meitat, que no ens fa cap gràcia.

Telers de Can Vidal

Telers de Can Vidal. Foto: gloriacondal

L’amo encarnava el model utòpic de paternalisme entre patró i obrers i vivia en una torre discreta. La plaça està envoltada per les cases dels obrers en una banda, i les dels encarregats en l’altra (millors). En un costat, l’església imitació d’estil romànic. A l’altre, l’edifici on hi havia el teatre i les escoles. Baixant avall trobem dos safarejos, el dels vius i el dels morts (on rentaven la roba dels malalts); eren coberts i lloc de confidències de les dones. Les cases eren petites i hi vivien unes 12 persones. Les dones cobraven un 40% menys que els homes i les nenes començaven a treballar a partir de 6 anys. A la nau de la fàbrica veiem tot el procés de fabricació; engeguem un teler: soroll potent. Si el multipliquem per tots, ja tenim la sordesa assegurada. L’amo creia en la cultura i la deixà en mans del mestre Camprubí que portava l’escola, la biblioteca i el teatre (va començar a treballar-hi el 1926 i va acabar el 1967). L’amo Vidal era dels bons.

Torre de l'amo Viladomiu nou

Torre de l’amo Viladomiu nou. Foto: gloriacondal

La Colònia Viladomiu nou (perquè hi havia la Viladomiu vella, del pare Tomàs) és una colònia viva, fundada per un fill. La torre de l’amo és l’expressió del seu poder; va tenir 9 nenes i va morir sense tenir cap nen; cap d’elles va aconseguir cap parcel·la de poder, reservada només als homes. Visitem la torre: baixem a la carbonera (tenien calefacció) i pugem a dalt per veure com vivien: el menjador, la galeria amb vistes, el passadís que duia a les habitacions i al despatx del senyor. Dalt de tot, les golfes.

01 mapa-colonies

A Gironella hi ha la torre de la colònia de Cal Bassacs, espectacular i ostentosa, construïda el 1900, d’estil modernista. Les parets estan cobertes de pedra picada i les finestres són de fusta de melis. No es pot visitar.

Continuem cap a la Colònia de Viladomiu vell, on conviuen la torre de l’amo, inaugurada el 1910 i l’església, del 1885 (amb un campanar retallat perquè era més alt que la torre de l’amo). Ara hi queda poca gent, i gran. El xalet del director, com a la resta de colònies, és maco i està separat de les altres cases.

Baixem fins a la colònia Guixaró, fundada per Esteve Comelles i després comprada per Marc Viladomiu. Les cases dels obrers són a tocar del riu (humitats) i més amunt hi ha les dels encarregats. Caminen una estona per la vora del riu (hi ha un GR, marques blanques i grogues) que arriba fins a Berga, i veiem la resclosa.

Cases del obrers i canal de la colònia Guixaró

Cases del obrers i canal de la colònia Guixaró. Foto: gloriacondal

Acabem a Puigreig a la colònia Pons. La casa de l’amo és una fortificació dalt d’un turó i domina paisatge, terres i fàbrica. Aquest era l’amo dolent. Va fer un gran jardí, amb cedres del Líban i altres arbres (10 jardiners en tenien cura). En una gran alzina deixava retratar-se als obrers quan es casaven. El jardí particular acaba amb dos minarets a peu del barranc i hi tenia una gran gàbia amb ocells exòtics, paons i micos. El Pons hi havia allotjat el rei Alfons XIII, i més endavant, Franco. Abans de marxar-ne, els descendents ho van destrossar tot. Està enterrat a l’església que va fer construir, a uns 300 metres de la torre, coneguda com a catedral de l’Alt Llobregat i va fer posar una catifa de la torre fins a l’església perquè la seva dona, que duia talons, no s’enfonsés pel fang, però gaire contenta amb ell no devia estar, perquè quan va morir, no va voler que l’enterressin al seu costat. “Només tenia diners”.

Torre de l'amo Pons

Torre de l’amo Pons. Foto: gloriacondal

Els anys 60 i 70 el model de colònia comença a declinar, per la crisi i el canvi social. A mesura que les colònies tanquen, els edificis es deterioren i llavors comença la lluita per recuperar-los i donar-los a conèixer. Ens vam acomiadar amb l’Assumpta Montellà, que ens hi va guiar amb el seu llibre El silenci dels telers, sota la immensa alzina del jardí de la colònia Pons, allà mateix on deia una extreballadora que quan morís volia que hi portessin les cendres, després d’afirmar amb contundència que aquells anys van ser molt durs. Contradiccions de la vida.

Una altra vegada, vam caminar de Cal Rosal fins a Puig-reig, per tenir la visió des de la banda del riu. A partir d’ara, quan passem per aquesta carretera, sempre tindrem presents les colònies.

Gràcies a l’Associació de Dones Àgora

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , , , | 10 comentaris

El silenci dels telers

Publicat el 14 Mai 2013 per Gloria Condal

Assumpta Montellà ha trencat el silenci de les naus buides de telers per rescatar-ne vivències que formen part de la nostra història viva, la que protagonitzem les dones. El silenci dels telers repassa la vida de 21 dones que van treballar a les colònies tèxtils catalanes durant el segle passat. El relat dóna veu a les dones que van emmudir entre el soroll constant dels telers de les colònies i a nenes que des dels 6, 7 o 8 anys van treballar a les colònies tèxtils de Catalunya. Són dones reals, que han existit i ens serveixen per entendre com van sobreviure en aquell món d’homes. Les treballadores de les fàbriques en són les protagonistes principals, però també hi tenen cabuda les dones dels amos, les criades i les sagristanes.

Les colònies tèxtils del riu Llobregat
Les colònies tèxtils del riu Llobregat

Les colònies tèxtils van ser importantíssimes per al desenvolupament de la segona revolució industrial, i sempre s’associen a homes com Fabra, Güell, Pons o Viladomiu; dins de les feines, els majordoms (o encarregats), els escrivents i els capellans tenen parcel·les de poder, mentre que les dones, quan portaven el pes del 80% de la producció, han estat invisibles.

“Nosaltres, que veníem de pagès, sort en vam tenir de les colònies i els amos, si no, ens hauríem mort de gana”. “A les colònies teníem plat a taula, sostre i feina segura. Només ens faltava la llibertat”. Els records sempre són agredolços, i també tendeixen a ser selectius, perquè els dolents s’esborren. Algunes dones tenen una visió positiva, quan, de fet, eren explotades sense miraments, però quan aprofundeixes en el relat, surten les contradiccions. “Per una banda l’alliçonament dels amos era profund… l’amo és bo, l’amo et cuidarà…, i per l’altra hi ha les cames inflades de tant treballar portant 24 telers i cobrant una misèria”.

Colònia Pons
Cal Bassacs. Foto: gloriacondal

A la colònia Cal Pons hi va treballar la Filomena (1918) i la seva filla Montserrat (1944). L’home de la Filomena va morir en un accident a la turbina, i mai  va esbrinar què havia passat. “Les dones sempre hem tingut les de perdre, a la colònia i a fora”, diu. I la Montserrat recorda: “Si anaves al cafè et posaven l’etiqueta de perduda”. La Rosa (1925) va ser criada a cal Pons, recorda “Tenien uns paons amb unes plomes que que ja em diràs de què et servien, tan macos, si no te’ls podies menjar”. La Dolors (1934) diu que els amos eren molt bona gent, “eren molt de missa, i l’església que van fer construir era espectacular”.

Ordidor
Ordidor. Foto: gloriacondal

L’Assumpta Montellà primer va venir a Mollet a parlar-ne i després ens va guiar sobre el terreny de manera excel·lent. Al peu de l’alzina del jardí de la colònia Pons, ens deia que recorda especialment tres dones de les que va entrevistar per escriure el llibre:

La Teresa, que duia trenes i les hi van tallar i per primer cop, explica la violació que va patir entre telers, a can Viladomiu vell. La Maria Macià, de caràcter fort, que es va posar al sindicat, però a la primera paraula de l’amo es va enfonsar. I la Pilar, que treballava a Cal Rosal, filla de miner vaguista i enamorada d’un sindicalista, que el 1940 va exiliar-se i va tornar, de la mà de l’Assumpta, a visitar la colònia.

Sota l'alzina de la colònia Pons, escoltant Assumpta Montellà
Sota l’alzina de la colònia Pons, escoltant Assumpta Montellà. Foto: gloriacondal

D’aquest període, han quedat en la nostra llengua multitud de refranys i frases fetes: tenir mala peça al teler, tenir llana al clatell, filar prim…

Altres escriptors catalans han tocat el tema, de forma novel·lada: Emili Teixidor en el llibre Vida de colònia i Sílvia Alcàntara a Olor de colònia.

Ara llibres, Badalona, 2012, 236 pàg.

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , , , , | 2 comentaris

De la vall de can Gurri a la vall del castell de Sant Miquel

Publicat el 4 Mai 2013 per Gloria Condal

La Serralada Litoral és un patrimoni viu i ric que tenim a prop. De la mà d’Àngel Moreno, enginyer de forests i col·laborador del CEM, hem sortit de can Girona, on hi ha el centre de jardineria i ens hem dirigit cap a la bassa, la masia de can Girona… tot resseguint el torrent de can Gurri fins a la font del mateix nom.

Hem observat molts pins (pi blanc i pi pinyer), però és una vegetació colonitzadora, ja que l’arbre originari és l’alzina. Potser amb els anys ho tornarà a ser. També hem vist roures, xiprers, cedres, àlbers i ailants. Després hem girat en direcció cap al castell de Sant Miquel i hem baixat per la vall del castell: hem observat canvis en la vegetació, aquí hi ha cirerers (les millors cireres del món, ho sabíem) i vinyes (DO Alella).

Arreu, estepes blanques i estepes borreres i arbusts com bruc, galzeran, gatosa, alocs, falgueres, lianes, boix grèvol, argelaga, llentiscle… i altres més dels quals ja no recordem el nom.

Bassa de can Girona

Bassa de can Girona

Àlbers

Àlbers

Cap d'ase
Cap d’ase

Estepa blanca

Estepa blanca

Estepa borrera

Estepa borrera

Lilàs

Lilàs

Galzeran

Galzeran

Malva

Malva

Pi

Pi

Roselles

Roselles

Xuclamel

Xuclamel o lligabosc

Vinyes

Vinyes

Moixdera de pastor o guilla

Moixera de pastor o guilla

 

Servera -sorbus domestica-

Servera -sorbus domestica-

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Els feréstecs

Publicat el 28 Abril 2013 per Gloria Condal

Condicionades pel moment històric que estem vivint, podríem dir que és una obra sobre un tipus d’individus que sempre han existit i tenen capacitat de perpetuar-se. No parlem de microbis de plantes ni de virus de grip, sinó dels éssers tancats, retrògrads, reaccionaris, conservadors… i plens de caspa.

Carlo Goldoni estrena aquesta obra el 1760 tot iniciant una sèrie crítica i còmica sobre la vida burgesa. Els ‘feréstecs’ conservadors (en italià, rusteghi), són els quatre homes que s’aferren als costums i no volen que res canviï. Dos d’ells, durant les festes de Carnaval, pacten el casament dels seus fills, Llucieta i Quimet, que no s’han vist mai. Sort que les dones, més obertes i amb sentit comú, faran girar els plans, encara que amb giragonses.

28.ferestecs2

El feréstecs

Amb aquesta petita, primària i boja història del fundador de la comèdia italiana moderna, que guarda les regles del teatre clàssic d’unitat d’acció, de lloc i de temps, Lluís Pasqual, en lloc de la Venècia de finals del XVIII situa l’obra als Països Catalans de la primera república espanyola, amb un divertit retrat de la resistència conservadora al canvi liberal a la Catalunya del XIX. Els protagonistes són caricatures, que parlen un català prefabrià, amb castellanismes. Les quatre famílies reflecteixen els dialectes principals del català: central, nord-occidental, valencià i balear (interessant el parèntesi de Ricardo, que parlant en gallec, explica la seva tesi que el problema del català no és la llengua, sinó l’accent).

5.04.ferestecs

Els feréstecs

Lluís Pasqual ha muntat una obra divertida, amb un ritme vertiginós i àgil. La plataforma giratòria que feia moure el públic ha fallat, però l’aturada forçosa per adaptar-s’hi no fa decaure l’obra. El bon teatre pertany a tots els temps i d’éssers conservadors i tancats n’hi ha a tot arreu i a tots els temps: la caspa, si no hi posem remei amb un bon xampú, ja ho sabem, va creixent. I així, riem una estona, que ja ens convé, perquè al final, aquests personatges que semblaven tan tancats, mostren les pròpies escletxes per on es pot colar una mica de llum. I riem i riem el disbarat, o, com diu Pasqual “el joc per a nens grans” que ens proposa Goldoni, “amb una mirada sobre el comportament humà tan lluminosa i positiva com aguda i descarnada”.

Tots els actrius i actors estan a l’alçada del muntatge: els joves Laura Aubert Llucieta i Pol López Quimet, i els consagrats Andreu Benito Pepito / Jordi Bosch Arturo / Laura Conejero Victòria / Carles Martínez Ricardo / Xicu Masó Salvador / Rosa Renom Margarita / Boris Ruiz Tomeu / Rosa Vila Marina. Magnífic vestuari i posada en escena.

Sala Fabià Puigserver del teatre Lliure de Montjuïc

Publicat dins de teatre | Etiquetat com a , , | 1 comentari

Física i química

Publicat el 24 Abril 2013 per Gloria Condal 
Dos factors conflueixen: un petit espai d'art a l'estudi fotogràfic d'una artista: Judith Vizcarra i una altra Vizcarra, també artista, que hi exposa els seus treballs, l'Anna Maria.

La conec de l’escola. No era com la majoria, bledes assolellades, que, amb la por que les monges ens havien inculcat, no trèiem la vista de la pissarra. Ella, en canvi, omplia quaderns i llibres de dibuixos. Li venia de molt endins i al final ho ha tret. La germana de l’Anna Maria, l’Esther, una magnífica periodista que s’ha quedat sense feina per culpa d’aquesta crisi que tan bé els va a uns quants, va fer una presentació preciosa. I del que va dir, extrec unes quantes coses:

vizcarra“L’Anna s’ha venjat de les restriccions als quaderns escolars que havien de ser austers com un funeral, obrint de bat a bat les encloses del color; no és estrany perquè parla als sentits directament des de la percepció visual i provoca un enrenou eixordador. La textura fa el mateix, però per un camí més tortuós. La notem al tou dels dits encara que entri pels ulls, i és a la pell que pren sentit. La textura abriga, però també empara la brisa i la calma… fins i tot la pressa. El color és química i la textura és física. Totes dues formen part de la matèria i permeten a l’Anna plasmar imatges sorgides del treball amb colors sovint contraris, que conviuen i ajuden a donar als quadres el seu to teatral, acotxat per les textures. Va començar a experimentar en el que millor coneixia, els teixits amb la riquesa d’estampats de les cretones o indianes i es va llançar a ‘vestir la pintura’, amb una tècnica pròpia que ha acabat portant-la a un estil coherent amb la seva càrrega cultural i la història individual.

En les seves obres veiem personatges, sobretot dones, que van construint per elles mateixes el decorat de l’escenari de la vida. I amb la sensualitat que desprenen trobem una altra dimensió de la física i química”.

No és la que ens ensenyaven a l’escola, és clar, és la que ha après a la vida. I això només és el principi.

Fins al 4 de maig –Espai d’art Judith Vizcarra –  Avinguda de la Llibertat, 31, Mollet del Vallès

 

Publicat dins de Exposicions, música, dansa | Etiquetat com a , , | 1 comentari

Le Cinque Terre

Publicat el 5 Abril 2013 per Gloria Condal

Cinc pobles penjats a les roques, de nord a sud: Monterrosso, Vernazza, Corniglia, Manarola i Riomaggiore, que juntament amb d’altres poblets de l’interior integren el parc de le Cinque Terre. Hi ha desenes de senders per caminar, però els principals són el Sentiero Azzurro, excavat a la roca a principis del s. XX durant la construcció de la línia ferroviària (9 km – 5 h). El Sentiero Rosso o número 1, de Portovenere a Levanto (24,6 km – 12 h) i el Sender dels santuaris, que recorre els 5 santuaris que hi ha a dalt de cada poble (9 h). Més info a 5T i Cinque Terre.

Llimones ecològiques a Monterrosso

Llimones ecològiques a Monterrosso

Per l’orografia, la natura, de tant en tant en fa una de grossa, com el 25-10-2011, quan les aigües van arrasar tot el que van trobar, edificis i gent. Hi va haver morts i ferits. Ens ho explicava una dona a Monterrosso. “Paura”, ens deia que sentia quan encara ho recordava. Les esllavissades hi són freqüents, i el tancament del sender Azzurro, també.

Monterrosso. Plaça Matteoti

Monterrosso. Plaça Matteoti

Monterosso és el primer poble des del nord, el més gran i el més antic i es divideix en dues parts clares, el nucli antic i el que anomenen Fegina, amb una gran platja. La part amb més encant és la primera, medieval, amb l’església de S. Joan Baptista, del XIV, davant de la qual hi havia el Palau. Un racó que ens ha agradat és la placeta Matteoti, amb un parell d’enoteques i en una banda un conjunt d’arcs que comunicaven amb carrers o arpaie, un d’ells la via del Buranco. Al segle XVI hi havia 13 torres, ara només queda la torre Aurora, sobre el turó de San Cristòfor, que separa els dos nuclis. Es va a l’altra banda del poble per un tùnel que t’estalvia pujar i baixar el turó. Dalt del turó hi ha el santuari de Soviore.

Vernazza

Vernazza

Vernazza és on ens allotgem durant tota l’estada; davant tenim el torrent Vernazzola, cobert, però quan pot, remuga i surt de mare. Baixant cap a mar, a banda i banda, carrerons i escales (“arpaie”), botigues de records, bars, restaurants, productes típics… i molta gent. De seguida som a baix: un petit port tancat, una petita platja i barques a terra, tapades. El poble va jugar un paper important a l’Edat Mitjana (es nota per les logies, cases-torres i pòrtics). Restes d’un castell dels poderosos Doria, una església tocant a mar, amb murs ferms per aguantar la mar i els pirates. Un forat en un roca per on passes entre aigües i arribes a l’altra banda: una platja plena de visitants que trepitgen les pedres, recullen bastons nets i pelats que la tempesta hi ha deixat i fan fotos amb mòbils, tauletes i màquines de retratar. Pujant amunt, cap al nord, un mirador, el cementiri, un edifici municipal i una església amb un campanar que vèiem des de lluny.Vistes superbes del port i les façanes de colors. A dalt, el santuari de N. Sra. Reggio.

Corniglia

Corniglia

Corniglia és l’únic poble que no dóna a mar directament; està penjat, envoltat de vinyes i llimoners. Arribem a la placeta Taragio, l’ànima del poble, i tirem per la via Fieschi, amb cases que miren al mar i també a dins. Hi ha poqueta vida: una botiga de records oberta, una de queviures i alguns bars. Una placeta amb l’oratori dels Disciplinats, del XVIII i al darrera un mirador amb vistes. Més graons, més carrers estrets, fins que arribem al mirador de Santa Maria, amb vistes a tots els pobles de les 5 Terre. Cap a l’altra banda hi ha l’església de San Pietro, gòtica-genovesa, amb un rosetó i baix-relleus, com el del cèrvol, que representa el poble. A prop, un camí des d’on tenim vistes esplèndides; les casetes de colorins, i el verd de les vinyes i els camps. Diuen que Corniglia té més vocació agrícola que la resta de pobles. Baixem per les escales de Lardarina, en zigues-zagues, de 377 graons, directes fins a l’estació.

Manarola

Manarola

Manarola. Sortim del túnel de l’estació i pugem amunt, fins a l’església gòtica del 1338, dedicada a a S. Lorenzo; a destacar, el rosetó de 12 columnes i el campanar separat, per complir funcions defensives. Pugem cap al belvedere, on hi ha restes del castell, carrerons “arpaie” i finalment, el mirador amb vistes al sud i al nord. La part de poble que toca a mar és ben poca; unes roques negres i unes quantes barques de colorins. Baixem cap a la punta de Buonfiglio, des d’on veiem Corniglia i el sender que hi duu. Amunt, Volastra i el santuari de N. Sra. Salute. Fins a Riomaggiore hi ha 1 km i aquest tros de sender s’anomena “via de l’amor”.

Riomaggiore. Escola

Riomaggiore. Escola

Riomaggiore és el darrer poble al sud, estructurat en terrasses, carruggi, cases graonades i moltes escales… penjat sobre el mar. Per sortir de l’estació hi ha un túnel, aquí són bàsics. Baixem al port, petit i estret, amb barques de colorins esperant millors temps i un parell de restaurants buits. Continuant cap al sud hi ha un pas que duu a les roques on s’aturen les barques de passatgers i a una platja. Des d’aquí, veiem a la costa nord el camí de ronda que porta a Manarola. L’eix és la via Colombo, amb botigues, habitacions de lloguer, bars i restaurants. Pugem a l’església parroquial de San Giovanni Batisti, del 1340 i continuem amunt fins a les restes del castell dels segles XV-XVI, amb una torre de rellotge molt gran i visible, que toca les hores. Des d’allà, vistes panoràmiques. Als peus de la torre hi ha un petit oratori, però l’oratori important és el que hi ha més avall, el de Sta. Maria Assumpció; a dins hi ha una imatge de la Verge de fusta del XIV i un tríptic del XV damunt l’altar major. Dalt de tot del turó sud, el santuari de la Verge de Montenero.

A totes les estacions,petites andanes a l'aire lliure,entre túnels. Manarola

A totes les estacions, petites andanes a l’aire lliure, entre túnels. Manarola

Publicat dins de Viatges, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , | 2 comentaris

Els santuaris de le Cinque Terre

Publicat el 5 Abril 2013 per Gloria Condal

Som a Itàlia. A les Cinque Terre hi ha cinc santuaris, cadascun proper a un dels pobles i connectats entre sí per horts, terrasses, petits nuclis habitats i panorames espectaculars. Es poden recórrer tots en unes 9 h, però si es té temps, millor fer-los amb calma. Estan molt ben senyalitzats.

Santuari de Soviore

Començant pel nord, tenim el santuari de Sta Maria de Soviore, al terme de Monterosso. S’hi pot pujar a peu des del poble en 1 h 30′. Els orígens, arran de les excavacions (han deixat uns vidres al terra de l’església perquè es vegin), mostren que és de l’any 1000 i el primer document, del 1225. L’any 1348, arran d’una epidèmia de pesta, va jugar un paper central, perquè va acollir malalts. Ara tenen servei d’allotjament i àpats. Les vistes de la costa i de Monterrosso valen la pena.

Santuari delo Regno

Santuari delo Reggio

El segon santuari és el de Nostra Signora di Reggio, que pertany al poble de Vernazza. Es puja una estona per la crta Levanto-Pignone fins a l’inici del sender 8b, una mica abans de Colle Termine. Es passa per horts i cursos d’aigua; cal vigilar molt perquè en els canvis de vessant, els rierols van plens i hem de fer saltirons que, en alguns llocs es fan difícils. Fa uns anys hi va haver un gran incendi, però les mates han rebrotat. Baixem fins superar el torrent Mulinaro, continuem per la Capanna Ricchetto i baixem cap a Costa Mesorano fins a la crta. que va de Vernazza a Foce Drignana. Al cap de poc arribem. Diu la llegenda que van portar la Verge d’Orient (negra) en temps de les croades. Els primers documents on se’n parla són del 1248 i 1268. El santuari va créixer al costat d’un enorme xiprer -ara monument-. L’església és tancada, però com diu una dona que trobem, tot l’espai és terra santa.

Santuari de la Salute

Santuari de la Salute

El tercer és el santuari delle Grazzie, que pertany al poble de Corniglia. S’hi arriba pel sender 2 que va a Vernazza; al nucli habitat de Prevo es desvia a la dreta fins que topa amb el 7b. Poc després es troba una carretera i al cap d’uns 300 m s’agafa un sender de mules que porta a S. Bernardino i al santuari (a aquest no hi hem anat).  El quart és el santuari de Ntra. Sra de la Salute, que pertany al poble de Manarola i s’hi arriba pel sender 6 en direcció al poble de Volastra; es deixa una desviació cap al nucli de Groppo, a la dreta i després de travessar la carretera, es puja per unes escales de pedra fins a Volastra, a través de vinyes, oliveres i flors de tota mena. En direcció a Corniglia, trobes el santuari, documentat el 1240, dedicat a San Lorenzo. D’un arbre en pengen uns sostenidors, no sabem si és una prometença d’alguna dona que tenia un mal lleig, però allà els hem deixat.

Santuari de Monte Nero

Santuari de Monte Nero

El cinquè és el santuari de Ntra. Sra de Monte Nero, que pertany al municipi de Riomaggiore. Es puja per un sender de mules, el 3, vorejant una estona el riu Major, fins que es travessa i es continua entre vinyes i mates. És més grandet que els anteriors i també el més nou; a prop hi ha un centre de visitants del Parc on es pot menjar i dormir.

Publicat dins de Excursions, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , , , | 1 comentari

El golf de La Spézia

Publicat el 4 Abril 2013 per Gloria Condal

Conegut com a Golf dels poetes, s’estén de Portovenere a Lérici, amb un fons marí ric en gorgònies, posidònies, esculls i barrancs. El centre és la ciutat de La Spezia, on fem un passeig per les vies de Napoli, Roma, Cavour i Gramsci. Anem a la plaça del mercat, amb un sostre molt modern amb la idea d’aprofitar l’espai exterior on abans es venia, per mantenir el mateix lloc cobert, però alhora, obert. Vida a la via Chiodo i la plaça al costat dels jardins Allende. Al port, un embolic de grues i parets impedeixen veure el mar. Deixem enrera tots els museus anunciats, les Scalinate Spallazani i la fortificació de Poggio, fem un intent de mirar amunt, a veure si podem ullar els Alps Apuans, però la pluja pot més. Info Turisme: http://turismocultura.spezianet.it/

1 golf poetes

Per conèixer la banda del sud agafem l’autobús i anem a San Terenzo. A l’Edat Mitjana va ser important, el record de les creuades és present a les llegendes i als noms de llocs, com “la tomba del gegant” i “lo scoglio di Orlando”. A la banda oriental hi ha el castell, una fortalesa quadrangular dalt d’un turonet. L’església és del XVI al mig del poble i moltes cases tenen la façana pintada de colors, però bastant deslluïdes pel vent i l’aigua. Aquí hi van viure en diferents moments Percy Bysshe Shelley, Byron, Henry James, Virginia Woolf, Gabriele D’annunzio… per això el nom de “Golf dels Poetes”. Shelley el 1822 va morir ofegat en bolcar la seva embarcació quan tornava a Lerici. Diuen que el van incinerar a la platja i hi eren presents el seu amic Byron i la seva dona Mary. Vivien a Villa Magni. L’altra villa important és Villa Marigola on van fer estada il·lustres personatges; ara és propietat d’una caixa, que, si més no, la conserva.

2 san terenzo

Hi ha un passeig marítim que va paral·lel a les platges i enllaça amb Lérici; n’hi diuen el sender “da castello a castello”, pel castell genovès dalt d’un altre turó, ara centre cultural. Arribem a Lerici barreja de poble mariner i jet-set, disputat per les repúbliques de Gènova i Pisa en el seu moment; els pisans el 1241 van construir un castell, ampliat després pels genovesos; a la torre pentagonal hi ha la capella de Sta Anastasia, del 1250, i el museu geopalentològic, amb la gràcia de diferents espais virtuals en una estança de les quals es fan simulacions d’un terratrèmol. Al nucli del poble hi ha estrets “carruggi” i escales; a la segona meitat del XV va construir un gran mur de defensa contra les incursions turques. Des de la plaça del port, la pl. Garibaldi i via Cavour es passa per l’oratori S. Rocco, del XVI, amb façana barroca i campanar romànic. Una de les platges més famoses és Venere Azzurra.

3 lerici

Al sud de Lérici, tot i que ja no forma part del golf dels poetes, encara hi ha racons bells, com Fiascherino, un poble tranquil i maco i Tellaro on s’hi pot arribar per un camí de ronda. Forma part dels “Borghi più Belli d’Italia” per l’harmonia arquitectònica del teixit urbà i el patrimoni públic, amb cases aferrades a la roca i una petita església construïda XVI com a bastió de defensa contra pirates. A l’interior, enfilat, hi ha Pugliola. El riu Magra, a l’est, fa uns 6 km abans d’arribar a la Bocca di Magra que va a parar al mar.

 4 portovenere

Per l’altra banda hi ha la costa fins a Portovenere, un poble petit de cases estretes amb façanes de colors, envoltat del verd dels arbres i el blau del mar. Pugem cap a l’esplanada del penyal, on hi ha l’església de S. Pietro, del XII, encastada a la roca; des d’una mena de terradet es veuen vistes fantàstiques de le Cinque Terre. Una mica més avall, als penya-segats, hi ha la Grotto de Byron. Pugem carrers amunt fins a l’església de San Lorenzo, amb una escultura de l’home torrant-se en una graella a la façana. Continuem fins a la fortalesa, amb vistes al golf, al poble i a la costa.

5 esglesia s pietro portovener

Després fem amb barca el petit trajecte que ens separa de l’illa de Palmaria, al costat de les de Tino (on hi ha un satuari i un far) i Tinetto, que pertanyen al Parc Natural Regional de Porto Venere.
 Hi ha possibilitats de caminar (Periplo dell’isola Palmaria)Seguim l’indicador “Sentiere dei Condemnati”, entre boscos de pins, roures, i llentiscles, fins al fort Cavour, ara abandonat, però una obra d’enginyeria bestial. Al final de tot hi ha un far, però és zona militar, com les altres illes. Iniciem una baixada pronunciada fins a unes mines abandonades i anem baixant més fins a la cala de Pozzeto. Iniciem la pujada, dureta, cap amunt, per continuar la volta a l’illa, fins que arribem al port on havíem baixat, Terrizzo.

palmaria

Publicat dins de Viatges, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

De Sta. Margarita Ligure a St. Fruttuosso

Publicat el 2 Abril 2013 per Gloria Condal

Al sud de Gènova hi ha la costa de Ligúria. Abans d’arribar a le Cinque Terre, hi ha pobles i caminades precioses, com aquesta que expliquem.

sta margarita ligure

Baixem a l’estació de tren de Sta. Margarita de Ligure, un poble de 10.000 habitants, de turisme selecte i caminem en direcció Portofino. Fa un sol tebi i admirem el golf de Tigullio i, alhora, les grans torres i viles entre pins centenaris. Al cap de 2 km hi ha l’abadia de San Girolamo della Cervara. Continuem fins a la cala Paraggi, on el camí s’enfila per la banda del bosc fins a Portofino, un lloc encantador.

Portofino

Portofino

Hi fem un volt i pugem amunt cap a S. Fruttuosso, un sender estret marcat amb 2 rodones vermelles que passa entre pins, arboços, espàrrecs i altres herbes. A sota, la mar. Passem un parell de torrents, ens internem una mica bosc endins i baixem en picat fins a la cala on hi ha l’abadia benedictina de sant Fruttuosso, el mateix sant que fou bisbe de Tarragona. Aquí hi ha les seves restes. L’imponent edifici està construït a la mateixa platja, amb quatre grans arcades per on passa l’aigua quan baixa furibunda de les muntanyes. Envoltada de verd, l’abadia és del X-XIII i el campanar del XI. Era propietat dels Doria, i a pocs metres hi ha una impressionant torre.

Abadia Sant Fruttuosso

Abadia Sant Fruttuosso

La petita platja del davant és plena de gent de totes les edats i de gossos de totes les races, estirats, menjant o prenent el sol. Tothom ha hagut d’arribar-hi igual que nosaltres, caminant, i això ens fa iguals a tots. No triguem gaire a marxar, perquè temem que plogui, tal com anunciava el temps i cal refer els 5 km de l’anada. L’anècdota és un home ben plantat, pantalons blancs i esportives de luxe, que ens pregunta si falta molt per arribar, li dic que no, i diu que ell la tornada la farà amb barca. “No pas avui -li replico- perquè no funcionen per mala mar”. Es queda groc.

Abadia S Fruttuosso i torre Doria

Abadia S Fruttuosso i torre Doria

Arribem a Portofino, on hi ha molt ambient i seiem en una bar del port a prendre un cafè. Preveiem que pagarem les ganes, però hi ha moments que no tenen preu. I allà, al sol, amb les motxilles al terra, les bótes brutes de fang, el bastó que hem trobat per caminar… ens dediquem a mirar la gent que passa fins que ens cansem.

Retornem amb tren passant per Rapallo (hi visqué Yeats i Ezra Pound i té el Santuari basílica Montallegro), Sestri Levante al voltant d’una petita badia, amb una platja de sorra negra, com els anteriors, Moneglia (amb una església i una torre dels Doria, més castells i muralles), Framura (destaca una imatge de la verge dalt de tot d’una roca, tocant a mar), Bonassola i Levanto, porta d’entrada a Cinque Terre pel nord i famós per la vinculació amb Mussolini (hi ha palaus, villes, muralles, castell i església).

Publicat dins de Excursions, Viatges, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , | 2 comentaris