Una pastisseria a Tòquio

Pel·lícula japonesa amb guió i direcció de Naomi Kawase sobre tres persones soles: una adolescent, un pastisser i una dona gran.

Lenta, amb una pàtina de tristesa que ho impregna tot, de mica en mica anem sabent qui són els personatges. Sentaro (Masatoshi Nagase) és un home que ven doraiakis en un minúcul espai. Tokue (Kirin Kiki) és una dona que fa la millor sala de mongeta roja per posar dins els dorayakis, i Wakana (Kyara Uchida) és una adolescent tímida i sensible.

Veiem Sentaro fent doraiakis, seriós, responsable, trist. Apareix Tokue per demanar-li feina. Ell li diu que és massa gran (passa de la setantena), però ella insisteix. Fa una salsa (an) molt bona, que per cert, és el títol de la pel·lícula original. Wakana, asseguda en una petita taula del local, ho va observant tot. Tokue insisteix altres vegades i al final aconsegueix que la deixi treballar, així ell aprèn com fa aquella salsa excepcional. Però Tokue viu en un centre per a leprosos des de jove: a les mans li han quedat les marques. I de l’èxit dels doraiakis des que ella fa la salsa passem a la desaparició de la clientela per por. La mare de Wakana ha escampat el rumor.

An

Una pastisseria a Tòquio

Els tres personatges s’han conegut quan els grans cirerers que envolten el petit local estan florits. Tokue els fa notar la seva bellesa, així com la de la lluna. I cadascun d’ells es va obrint. Així, coneixem el passat de Sentaro, que deu diners a la mestressa del local i entenem que estigui trist. I coneixem la residència on viu Tokue. El temps va passant i se’ns mostra amb els canvis dels cirerers i la circulació de trens.

El final arriba: la mestressa del local decideix portar-hi un nebot seu perquè hi cuini. És el factor decissiu perquè Sentaro prengui una decisió. Tokue no hi és però li ha obert perspectives. Hi ha altres opcions.

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Castell d’Olèrdola i forn de calç

Arribem a Olèrdola (Baix Penedès) i aparquem davant dels restaurants del poble amb l’objectiu d’arribar a peu al conjunt monumental d’Olèrdola.

Olérdola

Església S. Miquel Olérdola. Foto: Gloriacondal

Passem pel c/Fontanilles, creuem la riera i caminem per un estret sender pel Fondo del Cementiri. Trobem un plàtan monumental i alguns freixes. Arribem a un punt amb diferents indicadors: hem d’anar pel PR-C148 fins que més endavant trobem el GR 92-3.

Olérdola

Camí del castell d’Olèrdola. Hem de seguir per l’esquerra

El primer indicador que trobem amb el nom del castell és de color verd amb el nom: camí de Vilafranca. Anem caminant pel torrent de Fontanilles i més endavant, a pocs metres del sender, hi ha la font de l’Alba. Pugem per un corriol estret i ombrívol amb alzines, pins, mates de llentiscles, galzerans… fins que arribem a la carretera que puja al castell, la creuem, trobem unes taules de picnic i una cabana de pastor reconstruïda i ja som a l’aparcament.

Olérdola

Tija i flor de galzeran. No és una fulla! Foto: Gloriacondal

La muntanya d’Olèrdola ha estat ocupada per la humanitat des de l’edat del Bronze: és un lloc geoestratègic privilegiat, envoltat de cingleres i amb aigua, el lloc ideal per fer-hi una fortificació, amb un mur de blocs de pedra sense escaire que tancava l’únic tros accessible.

Olerdola castle and church

Muntanya d’Olérdola seguint ruta circular. Foto: Gloriacondal

Els cessetans (ibers) hi van estar entre el s.V i el I ane; després hi arribaren els romans, que convisqueren amb els ibers: d’ells són la muralla, la cisterna i la torre talaia. Cap al s. X fou ciutat frontera en el marc de les lluites entre cristians i musulmans fins que a partir del s XII la població es va anar desplaçant a la plana.

Olerdola wall

Conjunt monumental Olérdola. Muralla Foto: Gloriacondal

Iniciem la llarga passejada per la ferreria i adoberia ibèrica, la cisterna romana, les cases i sitges medievals, la pedrera, l’església romànica de S. Miquel amb el que queda de la pre-romànica, i el castell, dalt de tot.

Olerdola castle.

Tintoreria i adoberia ibers. Olérdola. Foto: Gloriacondal

Olerdola castle

Cisterna romana. Castell Olérdola. Foto: Gloriacondal

S. Miquel Olerdola preromanic church

Església S. Miquel Olérdola. Absis i porta amb arc de ferradura. Foto: Gloriacondal

S. Miquel Olerdola church

Església S Miquel Olérdola. Capitell preromànic. Foto: Gloriacondal

Fora muralles, anem a veure les estructures medievals, des d’on, alçant el cap, veiem la cinglera del davant. També fora muralles, hi ha al pla dels Albats amb restes de l’església de Sta. Maria i una necròpolis amb prop d’un centenar de tombes, la majoria de nadons.

Olérdola

Pla de l’Albat. Olérdola. Necròpolis tombes antropomorfes. Foto: Gloriacondal

A partir d’aquí continuem pel GR 92-3 que dóna la volta a la muntanya, amb vistes genials si no fos pel dia emboirat que tenim. En el punt on es continua amunt cap al pujol de l’Àliga (465 m, el punt més alt del municipi) i el turó de les tres Partions, decidim desviar-nos avall, perquè no és el millor dia per tenir vistes, i es fa fosc aviat.

Olérdola

Margalló, entre molta vegetació de màquia. Foto: Gloriacondal

Així, baixem pel sender de les fonts i els forns (que forma part de la ruta circular pel castell d’Olèrdola) i després de passar per sota d’una gran torre elèctrica, continuem el camí tot baixant fins al forn de calç; on encara es conserva un edifici de magatzem i un altre amb tres forns, en un dels quals es veu molt bé des de l’interior el forat de la xemenia.

Olérdola

Forn de calç. Cases de la Vall. Olérdola. Foto: Gloriacondal

Tot virant cap a l’oest, passem per sota les cases de la Vall i més endavant can Ximet. Anem seguint la pista del Fondo de la Seguera i a 2 km del poble veiem, a la cinglera del davant, l’entrada circular a la Cova dels Segarulls, amb pintures de l’edat del Bronze. S’està fent fosc i ho deixem per un altre dia, però tenim clar el camí, perquè hem vist una gent que ho feia: cal vorejar el cingle per un camí a l’esquerra i pujar dalt de tot. Després, aprofitant una canal, baixar per allà i carenejar fins a la cova.

Olérdola

Cova dels Segarulls. Olérdola. Al centre de la foto, entrada circular. Foto: Gloriacondal

Seguim camí, arribem a la desviació que havíem pres al matí i continuem per la riera fins al nucli urbà.

10 km. Desnivell 300 m

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Tales in colour

Narracions curtes sobre la vida rural de les dones a Bhutan que ens permeten aproximar-nos a la realitat sobre famílies, relacions, feines, anhels, sofriments, tradicions, amor, progrés…

Tales in colour

Tales in colour.Kunzang Choden

A la 1a narració: My name, my identity, biogràfica, veiem l’especial situació de les dones al seu país, força diferent del que podríem imaginar. L’any 1962 una nena de 9 anys, del districte de Bumthang, entra en una escola de monges en una ciutat de Bengala occidental (Índia). Parlen anglès però ella no l’entén. Li pregunten com se diu: Kunzang Choden (“perfecta i beneïda”) però la reverenda mare superiora diu que el seu pare es diu Kunzang Dorji i ella ha de tenir el mateix cognom. La monja desconeix els costums de Bhutan, que permeten posar el nom que més els agrada al marge del familiar. Tampoc sap que les dones, a Bhutan, no han patit la majoria de discriminacions de les dones dels països del voltant ni de molts altres llocs del món. Però l’autora ens avisa que cal estar amatents: els canvis han fet menys pesats els treballs i tenim més temps lliure, però l’autoestima potser ha baixat.

Les 13 narracions curtes que segueixen, sempre amb protagonistes femenines, parlen de dones joves o grans, que viuen en petites comunitats al camp, allunyades de la vida de ciutat, que treballen dur i tenen poques comoditats a casa, de vegades sense llum, i la majoria sense TV. Algunes viuen en parella sense casar-se, alguns homes casats abandonen la muller per una altra, o hi ha noietes que fan l’amor amb un home perquè els ve de gust. La majoria associen la vida a la ciutat (Thimphu és la capital), amb el progrés: habitatge millor, altres possibilitats de feina, accés a l’electricitat i per tant a TV, rentadores, etc. L’alcoholisme (beuen un licor destil·lat anomenat ara) és un problema i es valora l’accés a l’educació.

Vall d'Haa

Vall d’Haa. Bhutan

Les protagonistes lluiten per sortir-se’n. A I won’t ask mother, Yeshimo, de 18 anys ha hagut de plegar de l’escola per tenir cura de sa mare malalta, que la xucla. N’està farta i comença a fer petites coses sense el seu permís: es pinta els llavis, va a veure la tele a ca la veïna… i al final va a l’escola d’adults. La protagonista de The advisor (la consellera), Tsewang, després de viure 3 anys en parella, és deixada per una altra. Viu en una casa dalt del turó del poble des d’on controla els moviments de la gent i comença a aconsellar uns i altres. És la primera en llevar-se cada dia i encendre el foc, com una mena de rellotge per a la resta de gent, que l’anomenen “àvia”. I, bo i morta, la gent encara sent la seva presència. No ha tingut home però s’ha fet imprescindible. A Who will water my chili Tamo és mare soltera de dos fills que va tenir de dos homes diferents, casats, del seu poble. Fa anys va tenir un càncer de pit i es torna a sentir malalta. Els fills, ja grans, treballen fora i no vol anar a l’hospital perquè té por de morir sola allà. Torna a casa, va a la farmàcia a comprar els medicaments que li han receptat; li fa gràcia que li diguin que es prengui una pastilla abans d’anar al llit. Si sempre hi és… De la finestra estant veu el jardí i pensa que li agradaria sembrar-lo de bitxos (chilis), però mor.

Bhutan Phobjikha valley. Chilis

Vall de Phobjikha: Bitxos (chilis). Bhutan

Fins i tot Wangmo (I am a small person), una dona lletja, amb gepa i nana troba la manera d’espavilar-se, enfront la indiferència de la seva família un cop morta sa mare. Un dia, cuidant el ramat, un home la viola, però de seguida li demana que no ho digui a ningú, que la perdoni… i ella pacta amb ell que a partir de llavors l’ajudi en totes les seves tasques. A Letter an a note trobem una altra dona, Lhamo, que lluita. L’home la va abandonar amb les dues criatures per anar a Thimphu amb l’amant. Un dia rep una carta d’ell dient que hi vagi. No se’n refia però hi torna pels fills. Durant 6 anys ell cus, ella planxa, cuina i neteja la casa i els nens van a escola. Però un dia el troba al llit amb una clienta. A la mateixa carta que ell li havia fet demanant que tornés, diu al nen petit (ella és analfabeta) que li escrigui que marxen. “Pare, prou és prou”, escriu el petit. I se’n van.

Rural houses, Haa Valley, Bhutan

Vall d’Haa. Bhutan

I potser les més agosarades són These things happen i Look at her belly button. La primera ens parla d’una estudiant, Tashi, que forma part d’un grup de dansa, una nit se’n va al llit amb un general i queda embarassada. Diu que l’ha prenyat el promès i la pobra família d’ell es compromet a passar-los diners. Una nit Tashi torna a ballar davant del general, que tornar a fixar els ulls en la noia somiatrruites. La segona parla d’una noia, Tsewang que viu al camp però sempre que pot visita el seu germà a Thimphu. Li encanta la ciutat, va a la perruqueria, es pinta… i es fa un piercing al melic. Després, al poble, ho ensenya a tothom que li demana. Ara és especial, remena fems, però al seu melic hi duu la diferència, el seu tresor.

Punakha Valley Bhutan

Vall de Punakha. Bhutan

Per acabar tenim Tales in colour, el relat que dóna nom al llibre. Una dona vella, Tsheringmo, sempre ha tenyit llana, en sap tots els secrets i ara n’ensenya a la seva neboda. A més, explica llegendes, com la de la maledicció llençada per un emperador xinès contra un enviat del rei del Tibet, que s’havia emportat la filla i un ramat de béns que tenien llana de tots els colors. Llavors s’ofeguen al llac tots els bens excepte els blancs i els negres. Per això ella tenyia: “No em puc imaginar robes sense colors”. Ha passat el temps i ja no recorda gaires coses. I en un exemple de la importància de la memòria oral, llegim: “no recorda qui estava casat amb qui, qui descendia de qui, per què el pont sobre el riu es va construir allà, per què les pintures d’una de les parets del temple del poble mai no es va acabar…” Tot allò que perdem quan algú gran que sap coses se’n va. No eren llegendes qualsevols. Era llegendes en color, perquè mentre les contava, anava tenyint peces de roba.

Kunzang Choden, Tales in colour, Zubaan New Delhi, 2009

Més informació relacionada:

Bhutan secret

Viatge a Bhutan

Bhutan

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , | 1 comentari

Bhutan secret

“A Bhutan, vol anar? Què se li ha perdut, allà?” Això és el que van dir durant molts anys a Michel Peissel quan demanava permís per entrar-hi. Jean Claude White hi havia viatjat entre 1905 i 1907, que el 1914 va publicar un article sobre el viatge al National Geographic.

Bhutan mountains

Thrumshing La National Park. Bhutan

Peissel aconsegueix anar-hi el setembre de 1968 i el llibre és un retrat del que troba. “En Bhutan no existen hoteles porque no hay visitantes, sólo invitados”. Els diners no signifiquen res. Cada acte, des de la forma de vestir a la de viure o viatjar, està regulat pel rang que té la persona. Fins que ell no aconsegueix ser rebut per la reina, no és ningú.

Ko Bhutan

Homes vestits amb el ko, tradicional de Bhutan. Haa

La traducció literal de la paraula Bhutan és “tro” (veu del dragó). Els homes duen ko, una mena de bata-abric, de plecs solts, cenyit per un cinturó i que arriba fins als genolls; la majoria són de ratlles vermelles, grogues i verd amb dibuixos blancs. El ko dels senyors és de seda índia gruixuda i escalfa com un abric de pells; costa el mateix que una mula, uns 250 $ i una artesana triga més de 6 meses en teixir-lo. Les dones duen el cabell curt. La fesomia de la gent té els trets més bells dels tibetans amb un nas llarg i fi i un cutis força pàlid, amb ulls ametllats.

Bhutan women. Trongsa Dzong

Trongsa Dzong. Dones butaneses

Des del s. VII hereten el coneixement de plantes i arrels verinoses. “Hi havia una planta especial, alhora herba i cuc; em van ensenyar un bitxo sec que semblava un cuc amb un tall d’herba que li sortia del cap” (el cordiceps). Tanmateix, Peissel explica que la febre i altres mals, eren habituals “en una tierra donde solo hay dos doctores para un millón de almas, un joven médico indio que reside en Thimbu i un misionero alemán que ha fundado una leprosería”.

Cordiceps

Cordiceps Bhutan

Peissel lloa el talent dels arquitectes, que van crear ciutats, centres de cultura i civilització, i especialment els enginyers hindús, que havien fet carreteres “a través de aquel infierno, siempre amenazada por corrimientos de tierra y todavía sin terminar, pues cada 20 km pasábamos junto a cientos de obreros nepaleses que luchaban descalzos, a brazo partido, contra las obstinadas rocas”. “La carretera se había construido por real edicto, todos los automóviles eran del rey”.

Bhutan road

Carretera a Bhutan

Peissel fa molt bones descripcions dels diferents paisatges per on passa: “La jungla nos rodeó rápidamente, luego más niebla y una jungla más espesa a medida que íbamos penetrando en la zona accidentada del sur de Bhutan, el reino del calor húmedo y la fiebre, un reino donde señoreaban los tigres, elefantes, serpientes y monos (entonces tenía la mayor densidad de elefantes del mundo)…” Quan arriba a la vall de Punaka: “El valle se fue haciendo más ancho a medida que avanzábamos. Un valle cubierto de jugosos campos de arroz y salpicado de unas pocas casas blancas. A lo lejos, como agazapado en la llanura, vi el dzong como un gigantesco navío, una flotante arca de piedra. Bañaban sus pies las turbulentas aguas del Machu que corrían a lo largo de sus murallas, mientras, al otro lado, un impetuoso torrente igualmente ancho lo rodeaba. Toda la fortaleza se alzaba en el agua, sobre una especie de islote formado por dos ríos que se encontraban y mezclaban sus poderosas corriente a los mismos pies del dzong.

Punahka Dzong Bhutan. Rivers Mho & Pho

Dzong de Punakha. Rius Mho i Pho

També explica amb molt detall com fabriquen paper a partir d’una escorça d’arbre, un paper a prova de cucs, perquè l’escorça té un insecticida natural. I parla del tir a l’arc, que es juga per equips situats a 150 m del blanc rival: “Cada arquero dispara dos veces al blanco rival y cada tiro que alcanza el objectio vale dos puntos. Cuando un arquero da en el blanco, el equipo contrario ejecuta una danza desenfrenada en la que haciendo girar sus arcos en grandes círculos, dan vueltas, se inclinan, barren el suelo con dichos arcos y lanzan tremendos alaridos para alejar a la mala suerte”.

Bhutan sport national

Tir a l’arc

És molt interessant la noció de l’art: “En Bhutan, el arte es el reflejo de un estado de ánimo colectivo. Los edificios o las pinturas no están firmados por su autor, porque ni el arquitecto ni el pintor tuvieron la intención de producir nada extraordinario. La creación de lo bello es meta de todos, desde la mujer que teje la ropa para una túnica hasta el campesino que torna una jarra de arcilla. Todos pretenden incorporar la belleza a la vida diaria. La felicidad y la belleza son sinónimos, hasta el punto que se les nombra con la misma palabra”.

Artisan woman Timphu. Bhutan

Escola d’Arts i Oficis. Timphu

I la del temps: “Un tibetano, tras haber visitado Inglaterra, me dijo que lo que le había sorprendido más era que todos nosotros parecíamos saber lo que haríamos al cabo de un año y que hablábamos del futuro como si hubiese sido el pasado. En Bhutan los hombres no suelen sentirse nunca fracasados porque, al contrario de nosotros, rara vez esperan nada determinado del futuro. Aprecian el momento presente mucho más que los occidentales, aceptando los buenos ratos como vienen y aprovechando al máximo cualquier coyuntura favorable.

Punahka valley. Bhutan

Vall de Punakha. Bhutan

Ara accepten turisme, controlat. La majoria de les afirmacions, 47 anys després, són vàlides encara, les descripcions dels paisatges, també. Després de llegir el llibre i haver visitat el país, entenem que les noves formes de participació política i la nova Constitució no han sorgit del no-res, sinó d’antigues tradicions molt presents en el país.

Bhutan secreto

Bhutan secreto. Michel Peissel

L’ambició més gran dels bhutanesos és arribar a un rang que els permeti servir el país de manera eficient, igual que el somni de molts occidentals és arribar a ser rics”, escrivia Peissel el 1968. Els polítics occidentals haurien d’anar a aprendre a Bhutan.

Bhutan secreto, Michel Peissel, Editorial Joventut, 1970

Si voleu conèixer la nostra experiència a Bhutan, vegeu:

https://gloriacondal.com/2015/10/03/bhutan/
https://gloriacondal.com/2015/10/23/viatge-a-bhutan/

 

 

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , | 3 comentaris

Només són dones

Mirim Iscla. Només són dones

Mirim Iscla. Només són dones. Foto: TNC

Cinc dones que viuen la guerra civil i el principi del franquisme. Cinc històries entrellaçades explicades dins la presó. Míriam Iscla n’assumeix la polifonia, però la paraula sola no pot expressar la ràbia, el dolor, la tendresa, la impotència, l’emoció… per això s’hi afegeixen la dansa de Sol Picó i la música de Maika Makovski amb el suport audiovisual d’una gran pantalla.

Tres dels personatges estan basats en dones reals, mentre que els altres dos són ficció. Una és una dona catòlica (Amparo Barayón) acusada d’espionatge per haver telefonat al seu home per dir-li que estava embaraçada; el seu cunyat no desmenteix la tesi d’espia i així pot quedar-se les seves terres. El mossèn de la presó no vol perdonar-la en confessió abans de morir perquè no estava casada. La segona és Matilde Landa, professora i destacada membre del Socorro Rojo Internacional durant la guerra, que dins la presó de Madrid es convertí en un símbol de dignitat i resistència. Traslladada al penal de Palma de Mallorca, les monges de la Caritat (!) la pressionen perquè es bategi, però s’hi nega. Al final se suïcida i mentre agonitza, la bategen. La tercera és una noia que ironitza tot recordant com la torturaven i com els contestava. Camina amb dificultat per com li van deixar els peus. Les altres dues són una nena de la guerra que van enviar a Rússia i una néta que vol trobar els ossos de la seva àvia desapareguts en qualsevol cuneta.

Maika Makowski. Només són dones. Foto: TNC

Maika Makowski. Només són dones. Foto: TNC

Durant la guerra i al principi del franquisme, ni tan sols es consideraven preses polítiques. Així, no hi ha dades per tenir informació. Amb el triomf del feixisme, les dones van ser recloses de nou a la llar. Tot el que la república els havia donat: visibilitat pública, dret a l’educació, a vot, al divorci… els és arrabassat. El franquisme va derogar el model igualitari de república amb l’ajuda de l’Església i la creació de la Sección Femenina. Com recorda l’actriu Míriam Iscla, “per passar pàgina, primer hem de llegir-la” i la directora de l’espectacle, Carme Portacelli, es queixa que en aquest país no s’ha fet justícia: “la meitat del país no ha pogut enterrar els seus morts”. La majoria de víctimes, i especialment les dones, són oblit. Tanmateix, em aquesta lluita contra l’oblit recordem alguns antecedents recents: la pel·lícula Trece rosas sobre 13 noies afusellades pel franquisme el 5 d’agost de 1939 (recordades també en el text de Carmen Domingo) i Un cel de plom, interpretat per Mercè Arànega, sobre la vida de Neus Català.

Sol Picó. Només són dones. Foto: TNC

Sol Picó. Només són dones. Foto: TNC

Míriam Iscla, Sol Picó i Maika Makovski esdevenen la veu, el cos i l’ànima d’aquestes cinc dones en un text de Carmen Domingo. Iscla assoleix una fita espectacular amb la seva capacitat interpretativa, un monstre dalt l’escenari; Sol Picó hi posa el gest, suau, brusc, precís fins a l’agotament, i Maika Makovski afegeix piano, guitarra i veu a unes cançons creades -la majoria- per aquest muntatge, que anirà a Madrid i París i girarà per Catalunya. Un pas més en aquesta lluita contra l’oblit.

PD:

  1. El dia que vam veure aquesta obra al TNC se celebrava la Jornada contra la violència de gènere, i les tres protagonistes ho van recordar en finalitzar l’espectacle.

  2. Un nou pas de la invasió dels mòbils a les sales de teatre: davant nostre hi havia un home amb el mòbil engegat, gran, pantalla lluminosa, i no va parar en tot l’espectacle. La propera millor que es quedi a casa.

Publicat dins de teatre | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Elizondo. Tras los pasos de Amaia Salazar

Carretera NA 1210

Carretera NA 1210. Foto Gloriacondal

Porqué no llegar a Elizondo por la carretera NA 1210?, una de las vías más hermosas por las que se podía conducir en Navarra. Rodeada de un bosque verde y bucólico, la luz del sol se filtraba entre las ramas más altas creando hace luminosos que llegaban hasta el suelo”. Dolores Redondo (Trilogia del Baztan).

Elizondo. Ayuntamiento

Elizondo. Ajuntament

La gran mayoría de las casas al igual que del resto del valle, eran edificios que se amoldan al clima húmedo y lluvioso del lugar, de planta cuadrada o rectangular, con tres o cuatro plantas y tejado pluvial cubierto con tejas y gran alero, el cual delimita el fuero de la casa y servía a los viadantes mas avezados, como ella misma, de pobre refugio de la lluvia”. El pueblo, de unos 3.000 habitantes, ha ido creciendo a lo largo del río, la arteria principal. El río Baztán se llamaba así solo hasta Oronoz-Mugaire y a partir de Donesteta, es el Bidasoa. “Asomada a la barandilla observó el salto de agua que venía crecido tras la descarga de agua en Erratzu, en la cabecera del río, y que había arrasado sus orillas hasta su desembocadura en Hondarribia”.

Elizondo. Botil harri

Elizondo. Botil harri (izquierda). Foto: gloriacondal

Localizamos la piedra en la plaza del Ayuntamiento y la tocamos. “Se acercó al ayuntamiento, un noble edificio de finales del siglo XVII que a Juan de Arozamena, un famoso cantero de Elizondo, le llevó dos años construir… en la parte inferior izquierda de la fachada, una piedra llamada botil harri que servía para el juego de la pelota, en su modalidad de guante conocido como laxoa.” (El guardián Invisible). “Pasó una mano por la botil harri, la piedra que simbolizaba el pasado de Elizondo y que dotaba de fuerza al que la tocaba, un gesto que incluso a ella, que despreciaba la superstición, la reconfortaba”. En el lado opuesto, el Casino.”Fueron necesarias tres rondas de cervezas y unos calamares en el bar del Casino para que Montes pareciese lo suficientemente relajado”. De nuevo en la piedra, vemos el Palacio Arizkunenea, de fachada barroca, con dos cuerpos laterales salientes y “…restos de antiguas lápidas funerarias discoidales expuestas en el patio”.

Elizondo rio Baztan

Elizondo. Riu Baztan. Foto: gloriacondal

Cerca, Hospitalenea, antiguo hospital de peregrinos: “Montes regresó al lugar donde se había asomado a ver el río… el agua le chorreaba por los ojos dificultándole la visión… el resplandor oscilaba como suele hacerlo cuando la luz proviene de una vela… echó a correr hasta doblar la esquina del palacio Arizkunenea… Joder, claro, de ahí obtuvieron las herramientas médicas!”. Lo vió desde la parte de atrás: “Aparcó junto a la fuente de las lamias y, cubriéndose la cabeza con la capucha del abrigo, trapasó el pequeño arco que separaba la plaza de la c/Pedro Axular”… “se dirigieron hasta la barandilla, como atraídos por un imán, en el lugar conde se curva el río… desde aquel punto en que las fachadas traseras de las casas se reflejan en la superficie espejada, como otro mundo húmedo y paralelo atrapado bajo las aguas, que en aquel remanso aparecían engañosamente quietas”.

Elizondo. Restaurant Santxotena

Elizondo. Restaurante Santxotena. Foto:gloriacondal

Allí está el restaurante Santxotena, el preferido de James, su marido. “Santxotena era muy acogedor… comenzaba en el exterior con las ventanas, que como en la casita de un cuento, lucían portillos pintados jardineras plagadas de colores todas las épocas del año… Ellos siempre pedían una mesa junto a la cocina, que estaba abierta al comedor, con lo que podían observar el ordenado trajín de tres generaciones de mujeres que se movían por la estancia sin molestarse, como si hubieran ensayado mil veces una coreografía de corte victoriano refrendada por los impolutos delantales blancos que llevaban sobre el uniforme negro… Algunos comensales rezagados se acodaron en la barandilla para hacerse fotos.” Continuando por la orilla río arriba, llegamos al puente de Giltxaurdi, donde vemos algunos patos. “Atravesó el puente de Giltxaurdi y condujo hasta el antiguo mercado”.

Las dos calles más nombradas en la parte meridional son Santiago “la causante de la expansión urbana de la localidad, con la construcción de la carretera de Pamplona a Francia a comienzos del s XX”, que atraviesa el pueblo, paralela a c/Jaime Urrutia, per donde entramos desde la plaza de los Fueros. Justo allí un rótulo indica hasta donde llegaron las aguas en las inundaciones.”Aún puede verse una placa commemorativa en la casa de la Serora, la mujer que se ocupaba de la iglesia y de la rectoría, que indicaba el lugar hasta el que llegaron las aguas desbordadas el 2-6-1913”. Desde los pueblos de más arriba empezaron a tocar las campanas para avisar del peligro; así, cada pueblo hacía lo mismo para avisar a los de más abajo “A su mente acudió la imagen recreada del sagrario flotando calle abajo junto a los cadáveres del ganado”. En la c/Jaime Urrutia, núm. 27 hay un pasaje oscuro que comunica con la c/Santiago, pero si la puerta está cerrada, piensas que es una casa normal; nosotras fuimos con una mujer que sabe todos los secretos, abrió y dentro encontramos unas vecinas conocidas que viven justo allí. La belena unía, junto con otros ya desaparecidos, las casas con los campos, cuadras y huertas posteriores, desaparecidos tras la construcción de la carretera actual”.

Elizondo.

Elizondo. “Belena” c/ Jaime Urrutia i Santiago. Foto: gloriacondal

La calle continua: “Atravesó el puente y subió a la c/Jaime Urrutia desierta por la lluvia, y en la que sólo se veía a alguna persona bajo los gorapes, la zona porticada en la que había un par de bares, de los que escapaban, cuando abrían las puertas, calor y música”. Justo delante está la biblioteca y un antiguo molino “reedificado a finales del XIX y reconvertido en central elèctrica a mediados del s XX… bajó hacia la plaza de Javier Ziga, penetró en el puente y se detuvo en el centro”. El puente de Muniartea conduce a la parte septentrional de Elizondo. “La ruedas de su coche traquetearon en el empedrado del puente y el rumor de la presa de Txokoto la recibió con su canción eterna de agua viva”. Des de la baranda la vemos: “Descendió hacia Muniartea dejando que el rumor atronador de la presa rompiera la quietud, y quitándose un guante apoyó la mano en la piedra helada, donde estaba labrado el nombre del puente: Muniartea”… Justo en la otra orilla del puente, el bar Txokoto. La terraza está llena de gente sentada de cara al sol. En la esquina, entre sombras, el Hostal Trinkete-Antxitonea. “Al pasar junto a la puerta del Trinkete vio que aún había luz en el interior, aunque el bar se veía vacío y parecía cerrado; seguramente un par de parejas jugaban a pala en el frontón. La afición en Baztán no decaía y las nuevas generaciones parecían seguir la tradición…”

Elizondo. Bar Txokoto i Hostal Trinkete

Elizondo. Bar Txokoto i Hostal Trinkete. Foto:gloriacondal

Giramos hacia la izquierda, la antigua calle del sol, porque las fachadas dan al sur, ahora c/ Braulio Iriarte, en honor a un ciudadano que hizo las américas. “Regresó, financió un frontón, una casa de la Caridad y algunas otras obras”. Por aquí antes de llegar a la Oficina de Turismo encontramos una casa con un gran portal, donde situa el hogar de tía Engrasi. El portal de piedra y los dos bancos que hay son de una sola pieza. “Aparcó frente al arco que distinguía el portal empedrado de la casa de Engrasi… se sentó en uno de los bancos de piedra de la entrada para quitarse las botas… Bajo el arco que daba acceso a la casa, se sacudió el agua que llevaba prendida en la ropa y entró”. En el suelo hay fechas de diferentes años. Algunos quieren ver las fechas de nacimiento de niños de muerte blanca: “Los niños muertos sin bautizar en Baztán se enterraban en el itxusuria, el corredor de las almas, el espacio del suelo que delimitaba el tejado de la casa donde goteaba el alero definientod una línea entre lo de dentro y lo de fueras de la casa”… “Este es el modo en que sus madres los honraban, dejándolos en su hogar como centinelas que guardaban la casa”.

Elizondo. C/Braulio Iriarte Portal casa

Elizondo. C/Braulio Iriarte Portal casa “tia Engrasi”

Regresamos y continuamos por la misma c/ “… mientras se internaba por Txokoto… la luz naranja de las farolas iluminaba apenas las esquinas donde estaban ubicadas, derramando su influencia en pequeños círculos que casi no se tocaban, lo que confería a Txokoto un aspecto muy parecido al que debió de tener en la época medieval”. “Al llegar frente al Trinkete giró a la derecha para ir al único lugar donde en aquel momento podría estar sola” hasta llegar al obrador de la pastelería, en la esquina con un callejón sin salida. ”Poco a poco, llevada por la corriente de aquel otro río que fluía en su interior, fue penetrando en la que fuera calle del Sol hacia Txokoto, hasta llegar de nuevo a la puerta del obrador. Sacó una mano del bolsillo de su plumífero y la apoyó sobre la cerradura helada. Inclinó la cabeza hasta tocar con la frente la áspera madera de la puerta y comenzó a llorar en silencio.”

Elizondo.

Elizondo. “Obrador”. Foto: gloriacondal

Continuamos hacia la Comisaría de la Policía Foral, donde trabaja Amaia. “La nueva comisaría había adoptado la modernidad en su diseño, huyendo de la arquitectura común en todo el pueblo y en el resto del valle. Sus muros de piedra blanquecina y los gruesos cristales repartidos en dos plantas rectangulares en las que la segunda sobresalía sobre la primera formando un escalón invertido que le daba cierto aire de portaaviones, caracterizaban un edificio realment singular”… Pero también dice: “La Comisaría de Elizondo no podía resultar más incongruente con la arquitectura del valle. Con sus modernas líneas rectas, más que desentornar, parecía un extraño artilugio olvidado por alguien de otro mundo”.

Elizondo. Policia Foral

Elizondo. Policia Foral. Foto: gloriacondal

Bajando, vemos un espacio amplio detrás del Hostal Trinkete, donde se situa la casa donde nació y enterraron a su melliza. “Juanitaenea, estaba detrás del hostal Trinkete en una zona plana de tierra oscura”… “casa solitaria de piedra oscura por el tiempo, los líquenes y la lluvia reciente, que parecía haber penetrado en la fachada tornándola de un color semejante a una galleta… El caserío estaba rodeado de terreno por todos sus lados. En la parte trasera se veía un grupo de viejos robles y hayas y un sauce llorón que Amaia ya recordaba soberbio desde su infancia”.

Elizondo.

Elizondo. “Juanitaenea”. Foto: gloriacondal

De nuevo en la c/Santiago, entramos en la pastelería Malkorra, alter ego de la pasteleria familiar de la novela, un sitio acogedor envuelto en olores de café y chocolate (urrakin egiña) y también de txantxigorris, un pastel típico hecho con manteca, harina, huevos, azúcar, levadura y chicharrones fritos. “Jonan, que lo metan en una bolsa y, por favor -dijo Amaia dirigiéndose a todos-, lo del pastel que no salga de aquí, de momento esta información es reservada”.

Pasteleria Malkorra. Txanxingorris

Elizondo. Pasteleria Malkorra. Txantxigorris. Foto: gloriacondal

Continuando, llegamos a iglesia de Santiago, con fachada monumental y dos torres, pero no es la original, que se encontraba al lado del río y se la llevó la inundación. “En la zona donde vive la tía de la inspectora nunca se sale, sólo por aquí, es la curva del río lo que causa los desbordamientos, y la presa a Txokoto no ayuda… Se construyó como la mayoría para obtener energía eléctrica, uno de los primeros edificios que hay al otro extremo de la c/Jaime Urrutia frente a los gorapes es el antiguo molino del Elizondo reedificado en el s XIX y reconstruída como central eléctrica amediados del XX. Si se fija verá que al otro lado hay construido un remonte para peces; se habló de destruir la presa y dejar que el río bajase sin contenciones pero los veicnos no quieren ni oir hablar de esto”. Por esto Redondo dice: “Los elizondarras se habían mantenido firmes en aquel codo del río, que les habrá dado y quitado todo”. La retranquearon más arriba, donde ahora está; aprovecharon una torre pero tuvieron que hacer la otra, que financió Braulio Iriarte, por esto hay un gran dibujo de una espiga de cebada y una corona (Iriarte era el magnate de la cerveza mexicana Coronita).

Elizondo. Torre església Santiago financiada por Brualio Iriarte (detalle de espiga y corona)

Elizondo. Torre iglesia de Santiago financiada por Brualio Iriarte (detalle de espiga y corona). GC

Subimos  al cementerio, en el barrio de Anzaborda, en la parte alta “aunque llamar barrio a los tres caseríos que se divisaban desde la puerta del camposant era bastante pretencioso. El cementerio original se encontraba, como era tradición, rodeando la iglesia, que entonces estava junto al ayuntamiento en la plaza del pueblo, hasta que fue trasladada piedra a piedra y reconstruida en el lugar que ocupa actualmente. Lo mismo se hizo con el cementerio, que se trasladó al camino de los Alduides”. Es vigilia de Todos los Santos y está lleno de gente y flores, todo sol y color. “En la puerta del cementerio presidía una calavera que vigilaba desde sus cuencas vacías a los visitantes”. Al entrar, vemos dos elementos naturales, presentes en los cementerios de la zona:“Havía un solo ciprés justo a la derecha de la entrada, un poco más allá un sauce llorón y al otro extremo un haya. Un crucero se alzaba majestuoso justo en el centro del camposanto. Cuatro caminos enlosados dividían el cementerio en cuatro cuartos perfectos en los que se distribuïan las sepulturas”.

Elizondo. Cementerio. Tumba del ángel

Elizondo. Cementerio. Tumba del ángel. Foto: gloriacondal

La mayoría son tumbas en el suelo, en perpendicular, pero enseguida sorprende la posición de una tumba grande a la izquierda del crucero central, de una família masona, que quiso darle un ángulo especial. Entonces, cuando murió el cura Mauricio Berecoechea en 1933, quisieron “equilibrar la maldat de la forma” e hicieron lo mismo en el otro lado. Llegamos a la tumba de la família con la escultura del ángel “sobre el panteón reposaba un ángel que, indolente y con gesto aburrido, ajeno al dolor de los humanos…” Alguien le ha puesto un clavel blanco. Nos contaban que la família propietaria está un poco cansada porque muchos lectores han convertido esta tumba real en la de la família de la protagonista del libro y lo viven como una usurpación. Algunas tumbas tienen estelas helicoidales y otras círculos con dibujos sobre la vida del difunto (profesión, aficiones, viajes…).

Elizondo. Cementerio. Círculo de la vida

Elizondo. Cementerio. Círculo de la vida. Foto: gloriacondal

Vemos la tumba del pintor Jabier Ziga, (1878-1960) y nos fijamos de forma especial en el enorme panteón que inspiró a Redondo para explicar la búsqueda de los restos de las muertes de cuna aunque lo sitúa en otro cementerio. “Sobre la cabecera, una estela discoidal con su característica línea antropomórfica… La cabecera del panteón se apoyaba en un murete de media altura…” Ya en la puerta, alzando la mirada, vemos en la parte alta izquierda del cerro, el caserío donde situa la vivienda de la família de Víctor, el marido de Flora “en el camino de los Alduides, es el tercer caserío pasado el cementerio”. Continuando la carretera llegamos al molino de Berro, zona en la que se situa la persecución y búsqueda de Rosario, madre de Amaia, que desaparece en el río.

Elizondo. Cementerio Panteón

Elizondo. Cementerio Panteón. Foto: gloriacondal

Para acabar, nos vamos “por la carretera desde Elizondo hacia Oronoz-Mugaire y tomó el desvío a Orabidea, uno de los lugares menos transitados del valle”. Un cartel indica Infernuko Errota (Molino del Infierno). “… se topó con una manada de hermosas pottokas, los caballos y yeguas que pastan libres por Baztán”. En este espacio Redondo situa las casas de la gente relacionada con las muertes de niños. “A unos 15 km por aquella carretera se llegaba hasta Etxebertzeko Borda y desde allí se partía el camino, que sólo podía hacerse a pie o montada sobre lomos de un burro. Construído sobre tres troncos que cruzaban el río y con paredes de madera, en los tiempos de racionamiento las gentes de Baztan llegaban hasta allí durante la noche con sus burros cargados de grano para molerlo clandestinamente y obtener la harina con la que alimentar a sus familias. La belleza bucólica del camino debía ser pura incertidumbre y peligro al anochecer, cuando caminar en la oscura noche de Baztán guiando un animal por aquellos senderos estrechos y resbaladizos debido a la humedad del río y llegar hasta el molino resultaría un auténtico descenso a los infiernos. Seguramente por esto se había ganado el nombre de Molino del Infierno”.

Mirador Bagordi

Mirador Bagordi. Elizondo. Foto:gloriacondal

Y describe donde vive aquella gente misteriosa: “La casa es un viejo caserío destartalado, las paredes de color galleta y el tejado oscuro… Está en la carretera de Orabidea, en medio de una única pradera plana que debe de haber en toda la región, no hay árboles, nada crece a su alrededor, resulta invisible desde arriba… surge de pronto ante los ojos cuando se tuerce el camino”… “La casa, de tejado rojo a dos aguas, no podía tener más de 10 años, y mostraba en su parte delantera unas amplias ventanas, un porche de madera y una mesa para 10 comensales… protegido por un antiguo muro cubierto de vegetación. Era Argi Geltz (Luz negra)”. No muy lejos, otro caserío: “Un cartel tallado en madera señalaba el nombre de la finca: Lau Haizeta (Cuatro Vientos)”. Allá, una buena mujer le cuenta muchas cosas. Llegamos al mirador de Bagordi desde donde vemos Lekaroz, Irurita… y Elizondo, con el cementerio y el camino de los Alduides. A nuestra derecha el Hostal Baztan, con la “… plazoleta que hacía de párquing donde resultaban incongruentes las mesas y sillas de plástico amarillo, dando a la fachada un colorista tono tropical más propio de un hotel playero mexicano que de un establecimiento de montaña”.

Cerramos el círculo.

Mas información: https://gloriacondal.com/2015/10/27/trilogia-del-baztan/

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Trilogia del Baztan

Els tres llibres de Dolores Redondo, El Guardián invisible, Legado en los huesos i Ofrenda a la tormenta tenen per protagonista Amaia Salazar, inspectora cap de la Policia Foral de Pamplona, nascuda a Elizondo, al costat del riu Baztán. Alhora, un altre personatge domina els tres llibres: el paisate i els mites bascos. Explica l’autora que el cognom Salazar és un homenatge a un inquisidor de ment oberta que es deia així, que a principis del s. XVII va aconseguir que no hi hagués més dones cremades a la foguera després la condemna de 22 dones acusades de bruixeria.

Trilogia del Baztán

Trilogia del Baztán

Amaia viu a Pamplona amb el seu marit, James, un artista nord-americà, però es trasllada a Elizondo per poder treballar millor. Els seus pares tenien una pastisseria. Els records del pare són bons i tendres; els de la mare, turmentosos i violents. Té dues germanes, Flora i Ros. El personatge més afable és tia Engrasi, que havia tingut cura d’ella quan era petita i li encanta tirar el tarot. És el seu puntal moral i afectiu. Amaia voldria tenir un fill però no troba el moment. Amb el seu home té una relació molt bona, tot i que mancada de temps, que en el transcurs de les novel·les es va deteriorant. Amb la seva germana Flora la relació és tensa i agra, amb molt resentiment. Anem intuint molts coses amagades ocultes des de la infància.

Amaiur (Baztan) amb el cim pico Gorramendi al fons (1.071 m)

Amaiur (Baztan) amb el cim pic Gorramendi al fons (1.071 m). Foto:gloricondal

A El guardián invisible va al darrera d’un assassí en sèrie que matava adolescents de manera ritual i les abandonava a la riba del riu. A mesura que va investigant, es desperten les pors i els fantasmes de la infància, al costat de personatges mitològics bascos. Apareix el basajaun, un homínid de 2 m i mig, de cabells llargs, espatlles amples i molt pelut, que fa uns xiulets molt forts. Amaia el veu, i també a la deessa Mari, que s’encarrega de tenir cura de les collites i de la fertilitat. També trobem sorgiñas (bruixes), belagiles (una dona poderosa i obscura)… A mesura que Amaia i el seu equip van investigant, coneixem la seva infantesa, els seus estudis al FBI a Quantico (EUA), i d’aquí la seva relació amb l’agent Aloisius Dupree.

Oronoz-Mugaire

Oronoz-Mugaire. Vall Baztan. Foto: gloriacondal

Legado en los huesos comença amb el judici contra el padrastre d’una noia assassinada on imitava la manera de fer del basajaun, però l’home se suïcida i deixa un missatge per a ella: Tartallo. Amaia, que està embarassada, s’enfronta aquest cop a un altre personatge mitològic, representat per un personatge sinistre a qui aconsegueixen atrapar. El subinspector Zabalza, que la odiava per haver-lo fet fora, es reincorpora i el jutge Markina (que ens fa pensar en un jutge real) tempta Amaia amb la seva constant dedicació.

Amaiur. Vall Baztan. Navarra

Amaiur. Vall Baztan. Navarra. Foto: gloriacondal

A Ofrenda a la tormenta investiga la mort d’un nadó, que en aparença era una anomenada “mort de bressol” (quan moren al cap de poc de néixer). La iaia parla d’Inguma, una criatura màgica que causa malsons en els que dormen i els impedeix despertar. Amaia va trobant altres casos semblants. S’assabenta que tenia una germana bessona i alhora té por que al seu desitjat fill, Ibai, li facin mal. Apareixen més personatges que se suïciden aparentment en les cel·les i es resol el cas de Rosario, la mare d’Amaia. Sabem qui és el dolent quan ja ho intuíem des de moltes pàgines anteriors.

Elizondo, vall Baztan des del Mirador Bagordi

Elizondo, vall Baztan des del Mirador Bagordi. Foto: gloriacondal

Hem llegit els tres llibres seguits, i creiem que és bo. Per nosaltres, el millor de tot és l’ambientació: el Baztán, amb la boira, el fred, la pluja, els boscos, el riu, les llegendes i la mitologia… amb la ciutat d’Elizondo, recreada i detallada en l’arquitectura, els palaus, els carrers… Ho veus, t’hi sents, notes ls foscor i la humitat. Potser la primera és la més sólida en la narrativa i l’expressió. En canvi, hi ha algunes descripcions que, com hem llegit en alguna crítica, semblen tretes de Viquipèdia. La trama obre molts fronts, molts dels quals queden penjats. El cas més descarat és el de l’agent Dupree, de Nova Orleans, que no entens què hi pinta. La segona novel·la és més fluixa, no sembla tan treballada, potser hi ha diàlegs que no caldrien, i a la tercera i darrera, que és on suposadament es tanca tot, es fa de manera precipitada. El desenllaç de Rosario, la mare, un personatge inquientant, és sobtat i pobre. Al culpable ja fa estona que el vèiem venir i en tot cas remarquem com a positiu com ens fa estimar i plorar pel personatge de l’inspector i company Jonan Etxaide.

Amaiur. Molí

Amaiur. Molí. Foto: gloriacondal

En conclusió, l’ambientació és genial i inquietant, que és el que es tracta d’aconseguir. Dibuixa molt millor els personajes femenins que els masculins i obre fronts que després no  tanca. De totes maneres, ens ho hem passat bé llegint i sobretot ens han fet agafar unes ganes boges de conèixer el Baztán.

Més informació: Elizondo, tras los pasos de Amaia Salazar

Pel·lícules: El guardián invisibleLegado en los huesos i Ofrenda a la tormenta

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , | 1 comentari

Viatge a Bhutan

Druk 11000, la cervesa local de Bhutan

Druk 11000, la cervesa local de Bhutan

Algunes dades: El drac (druk) és el símbol de país. La cervesa més habitual és la Druk 11000. Gran part de la població du vestits tradicionals; els dels homes són de faldilles, amb uns mitjons llargs fins a sota el genoll. Condueixen per l’esquerra (herència colonial). La moneda (nu), té el mateix valor que la rúpia índia, però només es pot fer servir a Bhutan. La cultura religiosa predominant és la Mahayana budista.

Hi ha moltes escoles, públiques, mixtes. El nivell d’anglès dels alumnes de primària és bo. Els monestirs també són centres d’ensenyament: hi ha molts nens a partir de 6 anys. No hem vist misèria enlloc però al voltant de les carreteres hi sol haver barraques on viuen els treballadors, tots hindús i nepalesos.

Gangte Goemba. Bhutan

Monestir de Gangte. Bhutan. Foto: Gloriacondal

Cartell en llengua dzongkha

Cartell en llengua dzongkha. Foto: GC

Com avançàvem a l’entrada Bhutan, vam començar per l’oest per recórrer les estretes valls, moltes aïllades fins fa poc. Circular és difícil i lent. La carretera central sorteja muntanyes i valls, pujant i baixant. No hi ha túnels i pocs ponts. Després de les pluges dels monsons les carreteres estan fetes caldo per les esllavissades (ens va recordar molt la Karakorum, al Pakistan), i la velocitat mitjana va ser d’uns 20 km/h.

Vall de Paro

Vall de Paro. Foto Gloriacondal

Paro, a la vall del mateix nom, 2.300 m, és una ciutat important, tocant a l’únic aeroport d’una sola pista. Hi ha comerços, una fortalesa (dzong) amb funcions administratves i un museu que s’ha de veure.

Taktsang Goemba

Monestir de Taktsang. Foto: Gloriacondal

Però el més imponent és el monestir de Taksang (Niu del Tigre). L’ascensió és lenta, per una pista de terra fins que es torna més fàcil, amb pujades suaus, fins baixar a un barranc per una escala de 700 graons. Quan som a l’altra banda del dalt d’aigua cal pujar 300 graons més fins al monestir.

Jomolhari. Himalaies

Jomolhari. Himalaies. Foto: Gloriacondal

Per anar a la vall de Haa, a 3.000 m, hem de passar el coll de Cheli (3.988 m). D’allà veiem el Jomolhari, (7.314 m). Allotjades en casa rural al costat d’un riu i un molí d’arròs, passegem pels camps i les cases al costat d’un riu brau.

Haa Valley. Bhutan

Vall d’Haa. Foto: Gloriacondal

Thimpu, a la vall del mateix nom, és la capital, el primer lloc on veiem pisos i algunes barraques.

National Memorial Chorten. Bhutan

National Memorial Choeten

En una esplanada hi ha el Parlament i el dzong i enmig, el Palau Reial, molt discret, on viuen els reis. Visitem un Buda monumental dalt del turó, el National Memorial Choeten, el zoo ( per veure taquins), i l’Escola d’Arts i Oficis, bàsica per treballar.

Zoo Timphu. Taquin

Zoo Timphu. Taquin

Pel pas de Dochu (3.100 m) arribem a la vall de Punakha: el temple de Chimi Lang és molt popular, dedicat al monjo Drukpa Kinley “Diví Boig” heterodox i crític. Arreu és ple de fal·lus i la gent invoca fertilitat.

rice bhutan

Cultius d’arròs. Bhutan. Foto: Gloriacondal

Caminem per camps d’arròs.

Dzong Punakha i rius Pho i Mho. Bhutan. Foto: Gloriacondal

Dzong de Punakha i rius Pho i Mho. Bhutan. Foto: Gloriacondal

Al final del dia visitem el Dzong més maco del país, entre dos rius, el Pho i el Mho, seu de l’antiga capital.

bhutanes shoes

Escola d’Arts i Oficis. Timphu. Sabates típiques

La vall de Phobjikha és petita i mona, envoltada per les Muntanyes Negres. Hi caminem i ens cau una tempesta potent al damunt.

Vall Phojibkha. Bhutan. Foto: Gloriacondal

Vall Phojibkha. Bhutan. Foto: Gloriacondal

Després, ja a l’hotel, fa goig veure-la des del llit de l’habitació, ben calentes.

Iac. Vall Phobjikha. Bhutan

Iac. Vall Phobjikha. Foto: Gloriacondal

Després de passar el pas de Pele (3.420 m) arribem a les valls de Bumthang i visitem el Dzong de Tromsa, un lloc estratègic en el pas cap a l’Índia. Aquí es cultiven pomes i blat negre o sarraís (fajol). Veiem temples i un llac sagrat mentre ens anem empapant de cultura budista, una manera diferent i molt interessant de veure el món.

 Bumthang valley. Bhutan

Vall Bumthang. Foto: GloriaCondal

A aquestes alçades ja som a l’est del país, poc turístic i aïllat. A Ngatshang visitem una escola rural on ens acullen molt bé, i els regalem un llibre: Tales from Baghdad.

Escola rural. Ngatshang. Bhutan. Foto GloriaCondal

Escola rural. Ngatshang. Bhutan. Foto GloriaCondal

Les fesomies són diferents, els petits nuclis estan construït en amfiteatre sobre la muntanya. A Dangme, camí de la vall de Trashigang, veiem un meandre preciós.

Dangme, vall trashighang. Bhutan. Foto: Gloriacondal

Dangme, vall trashighang. Bhutan. Foto: Gloriacondal

L’endemà anem deixant les alçades per acostar-nos a la vall del Brahmaputra. Dormim a Samdrup Jongkhar, que sembla més Índia que Bhutan.

Vall de Transhingang. Bhutan. Foto: Gloriacondal

Vall de Transhingang. Bhutan. Foto: Gloriacondal

El guia local és en Lhap (Why not Bhutan?), un exemple d’emprenedor nat, que ha demanat un crèdit per comprar el minibús que nosaltres estrenem i ha contractat personal de suport. Té dona i tres fills i un dia ens convida a sopar a casa seva, amb la sorpresa que ha portat un grup de dansa tradicional. Ell i el seu equip ens ho han fet tot molt fàcil.

Paro. Mostra danses tradicionals bhutaneses. Foto: Gloriacondal

Paro. Mostra danses tradicionals bhutaneses. Foto: Gloriacondal

Vegeu l’entrada sobre Bhutan, escrita abans d’anar-hi i la ressenya del llibre Bhutan secret.

Publicat dins de Viatges per Orient Mitjà - Àsia | Etiquetat com a | 4 comentaris

Guwahati

Guwahati. Riu Brahmaputra

Guwahati. Riu Brahmaputra. Foto: Gloriacondal

Guwahati es troba al nord de l’Índia, a 100 km de la frontera amb Bhutan. Les muntanyes queden enrera i per la plana discorre el riu Brahmaputra que ve del Tibet i mor a Bangladesh. La població passa del milió d’habitants i creix molt de pressa (l’any 1971 en tenia 200.000); el riu passa pel mig de la ciutat i la majoria viu al sud.

Riu Brahmaputra. Guwahati

Riu Brahmaputra. Guwahati. Foto: Gloriacondal

Té una estació de tren gran, amb la cridòria i moguda de les estacions hindús. Ens allotgem a prop, a l’hotel Kiranshree Portico on, amb la finestra de l’habitació tancada, arriben perfectament els sorolls del carrer. Al baix, els basars bullen i hi ha de tot: roba, menjar, rellotges… barrejat amb tuc-tucs, bicis, cotxes i camions que compliquen una mica passar d’una banda de carrer a una altra. A prop tenim un cinema, el Gold digital Cinema: intentem anar a una sessió de Bollywood, però els horaris no ens van bé.

Riba del riu Brahmaputra. Guwahati

Riba del riu Brahmaputra. Guwahati. Foto Gloriacondal

Hi ha dos temples que visitem: el Temple de Umananda on arribem amb una barcassa que surt de la riba del riu Brahmaputra; primer ens deixa a l’altra banda i després negociem el preu perquè ens portin a l’illa Umananda, on hi ha un temple del s XVII.

Guwahati. Posta de sol

Guwahati. Posta de sol. Foto: Gloriacondal

Segons la llegenda, Siva hi va viure. Per arribar-hi, cal pujar moltes escales. Dins, es baixa a un nivell soterrat. Sortint, anem a una altra banda de la petita illa per veure la posta sol. Tornem enmig d’aigües de plata mentre la lluna, tall de meló, comença a fer-se notar.

Guwahati. Temple de Kamakhya.

Guwahati. Temple de Kamakhya. Foto: Gloriacondal

L’endemà anem al temple de Kamakhya. És diumenge i a l’aparcament no hi caben més vehicles. Pugem unes escales i creuen un pont de fusta cap a l’altra banda. Sembla una manifestació: famílies senceres, xicots, gent gran… Botigues a banda i banda.

Guwahati. Temple de Kamakhya. India

Guwahati. Temple de Kamakhya. India. Foto: Gloriacondal

Arribem a la porta on abans cal descalçar-se i guarden el nostre calçat en un sac. El terra és molt brut, amb aigua, pixats… El temple (s.VIII) ha estat renovat moltes vegades, fins el XVII i se’l considera d’estil indígena híbrid (Nilachal). Té una cúpula semiesfèrica sobre una base cruciforme, amb 4 cavitats: garbhagriha i 3 porxos alineats d’est a oest. La gent fa una llarga cua que dura hores i hores per entrar al recinte sagrat. Hi estan acostumats.

Kamakhya temple Guwahati. Animals per sacrificar

Kamakhya temple Guwahati. Animals per sacrificar. Foto: Gloriacondal

Segons la llegenda, aquest és el lloc on el língam (fal·lus) del déu Siva va caure damunt del ioni (matriu), de la deesa Xacti, coneguda també com a Kamakhya. Els creients hi venen a demanar fertilitat. Els sacerdots van de color vermell, el de la sang. Al següent pati hi ha animals rondant: coloms, cabres, vedellets, porquets… tots són carn d’escorxador perquè s’hi continuen sacrificant animals com fa centenars d’anys. La gent els alimenta amb arròs perquè morin ben peixats.

Kamakhya temple Guwahati. India

Kamakhya temple Guwahati. India. Foto: GLoriacondal

Entrem a l’espai dels sacrificis: hi ha una vedella lligada i un cercle de gent al voltant. Demanen que la gent s’aparti una mica perquè no els esquitxi la sang. S’acosta un home amb una daga i li talla el coll de manera ràpida. A prop, hi ha un altre espai on sacrifiquen animals més petits, com coloms. Més tard, esquarteren les bèsties i les retornen a la família que les ha ofert, que se les menjarà sense deixar-ne ni una engruna.

Kamakhya temple Guwahati. Sala dels sacrificis

Kamakhya temple Guwahati. Sala dels sacrificis. Foto: Gloriacondal

No ens hem d’escandalitzar. L’animal no ha patit i els donants, a més de tenir més punts davant del seu déu, menjaran a base de bé uns quants dies. No sabem si seran més fèrtils, però en aquest país on l’índex de natalitat és altíssim, potser millor que el miracle no funcioni.

Kamakhya temple Guwahati. India

Kamakhya temple Guwahati. India. Foto: Gloriacondal

Publicat dins de Viatges, Viatges per Orient Mitjà - Àsia | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Bhutan

Bhutan (Viquipedia.org)
Bhutan (Viquipedia.org)

Bhutan és petit com Suïssa, sota l’Himàlaia, amb cims de més de 7 mil, i és l’únic país del món que a més de mesurar el PIB dels seus ciutadans, mesura la FIB (felicitat interior bruta) . No us vénen ganes d’anar-hi?

Festivals a Bhutan (tourism.gov.bt)
Festivals a Bhutan (tourism.gov.bt)

Petit regne encaixat entre la Índia i Xina, amb 700.000 habitants, té algunes ciutats importants i la resta viuen en petites comunitats de valls profondes al voltant de fortaleses, amb monestirs i temples. Economia basada en l’agricultura i la ramaderia en un territori boscós on només és apte el 10% de la terra, que ocupa el 80% població (arròs, cabres, ovelles, iacs…), obtenen recursos de la venda d’energia hidràulica a l’Índia i del turisme (controlat). El deute extern és molt alt. La majoria són budistes i la llengua oficial és el dzongka, però es parlen 19 dialectes més. La segona llengua comuna és l’anglès.

Tir a l'arc, un esport molt popular a Bhutan. (viquipedia.org)
Tir a l’arc, un esport molt popular a Bhutan. (viquipedia.org)

L’any 1972 estava considerat un dels països més pobres del món, però han fet grans progressos: la taxa d’alfabetització el 1982 era del 10% i el 2010 del 60%. L’educació, gratuïta i en anglès, arriba a quasi tot el país però només un 2% són universitaris. L’esperança de vida passà de 43 a 66 anys i la taxa de mortalitat infantil, del 16,3 al 4,3%. L’atur és d’un 30%. Fins el 1960 no tenien vehicles de motor, ni telèfon ni Correus. La TV arribà el 1999, igual que Internet.

Butan
Bhutan. (tourism.gov.bt)

El rei Jigme Singye Wangchuck, educat al Regne Unit, el 2-6-1974, havia dit: “La felicitat interior bruta és molt més important que el producte interior brut”. El 1996 va abdicar a favor del seu fill, Jigme Khesar Namgyal Wangchuk. El 24-3-2008 van fer les primeres eleccions i després d’un procés de participació per tot el país, la Constitució es va aprovar el 18-7-2008. El preàmbul acaba dient: “… jurem garantir la tranquil·litat i enaltir la unitat, la felicitat i el benestar del poble eternament”. I l’article més destacat diu: “L’estat procurarà promoure les condicions que permetin la consecució de la felicitat interior bruta”. El concepte de felicitat se sosté en 4 pilars: un desenvolupament socioeconòmic sostenible i equitatiu, la preservació i promoció de la cultura, la conservació del medi ambient i el bon govern. En una investigació dirigida pel professor Adrian White de la Universitat de Leicester (Regne Unit) el 2006, Buthan era el 8è país més feliç dels 178 estudiats (darrera de Dinamarca, Suïssa, Àustria, Islàndia, Bahames, Finlàndia i Suècia).

Buthan té moltes plantes medicinals. Entre les espècies més estranyes hi ha el yagtsa guen bub (Cordyceps Sinensis), un fong que parasita una eruga, que viu a partir de 4.000 m, amb propietats antitumorals, antioxidants, antiinflamatori, modulador del sistema immunitari, hipertensió, antiestrès, antidiabètic, estimulador de la testosterona, etc. (Als mercats estrangers es paga a 10.000$/kg.).

Hi anem en un grup organitzat, tal com preveu el control turístic del país. Entrarem per la ciutat fronterera de Phuentsoling, al sud-oest i d’allà anirem per l’única carretera que porta al centre del país. Ens mourem entre 2.000 i 3.800 m, sortirem pel sud-est (Samdrup Jogkhar) i d’allà arribarem a Guwahati, a l’Índia.

Per saber com ens ha anat, vegeu: Viatge a Bhutan.

També recomanem llegir un llibre escrit  l’any 1968: Bhutan secret  i si voleu veure imatges, hi ha un vídeo de la sèrie Viatges insòlits sobre Bhutan

 

Publicat dins de Viatges per Orient Mitjà - Àsia | Etiquetat com a , | 3 comentaris