Només són dones

Mirim Iscla. Només són dones

Mirim Iscla. Només són dones. Foto: TNC

Cinc dones que viuen la guerra civil i el principi del franquisme. Cinc històries entrellaçades explicades dins la presó. Míriam Iscla n’assumeix la polifonia, però la paraula sola no pot expressar la ràbia, el dolor, la tendresa, la impotència, l’emoció… per això s’hi afegeixen la dansa de Sol Picó i la música de Maika Makovski amb el suport audiovisual d’una gran pantalla.

Tres dels personatges estan basats en dones reals, mentre que els altres dos són ficció. Una és una dona catòlica (Amparo Barayón) acusada d’espionatge per haver telefonat al seu home per dir-li que estava embaraçada; el seu cunyat no desmenteix la tesi d’espia i així pot quedar-se les seves terres. El mossèn de la presó no vol perdonar-la en confessió abans de morir perquè no estava casada. La segona és Matilde Landa, professora i destacada membre del Socorro Rojo Internacional durant la guerra, que dins la presó de Madrid es convertí en un símbol de dignitat i resistència. Traslladada al penal de Palma de Mallorca, les monges de la Caritat (!) la pressionen perquè es bategi, però s’hi nega. Al final se suïcida i mentre agonitza, la bategen. La tercera és una noia que ironitza tot recordant com la torturaven i com els contestava. Camina amb dificultat per com li van deixar els peus. Les altres dues són una nena de la guerra que van enviar a Rússia i una néta que vol trobar els ossos de la seva àvia desapareguts en qualsevol cuneta.

Maika Makowski. Només són dones. Foto: TNC

Maika Makowski. Només són dones. Foto: TNC

Durant la guerra i al principi del franquisme, ni tan sols es consideraven preses polítiques. Així, no hi ha dades per tenir informació. Amb el triomf del feixisme, les dones van ser recloses de nou a la llar. Tot el que la república els havia donat: visibilitat pública, dret a l’educació, a vot, al divorci… els és arrabassat. El franquisme va derogar el model igualitari de república amb l’ajuda de l’Església i la creació de la Sección Femenina. Com recorda l’actriu Míriam Iscla, “per passar pàgina, primer hem de llegir-la” i la directora de l’espectacle, Carme Portacelli, es queixa que en aquest país no s’ha fet justícia: “la meitat del país no ha pogut enterrar els seus morts”. La majoria de víctimes, i especialment les dones, són oblit. Tanmateix, em aquesta lluita contra l’oblit recordem alguns antecedents recents: la pel·lícula Trece rosas sobre 13 noies afusellades pel franquisme el 5 d’agost de 1939 (recordades també en el text de Carmen Domingo) i Un cel de plom, interpretat per Mercè Arànega, sobre la vida de Neus Català.

Sol Picó. Només són dones. Foto: TNC

Sol Picó. Només són dones. Foto: TNC

Míriam Iscla, Sol Picó i Maika Makovski esdevenen la veu, el cos i l’ànima d’aquestes cinc dones en un text de Carmen Domingo. Iscla assoleix una fita espectacular amb la seva capacitat interpretativa, un monstre dalt l’escenari; Sol Picó hi posa el gest, suau, brusc, precís fins a l’agotament, i Maika Makovski afegeix piano, guitarra i veu a unes cançons creades -la majoria- per aquest muntatge, que anirà a Madrid i París i girarà per Catalunya. Un pas més en aquesta lluita contra l’oblit.

PD:

  1. El dia que vam veure aquesta obra al TNC se celebrava la Jornada contra la violència de gènere, i les tres protagonistes ho van recordar en finalitzar l’espectacle.

  2. Un nou pas de la invasió dels mòbils a les sales de teatre: davant nostre hi havia un home amb el mòbil engegat, gran, pantalla lluminosa, i no va parar en tot l’espectacle. La propera millor que es quedi a casa.

Publicat dins de teatre | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Elizondo. Tras los pasos de Amaia Salazar

Carretera NA 1210

Carretera NA 1210. Foto Gloriacondal

Porqué no llegar a Elizondo por la carretera NA 1210?, “una de las vías más hermosas por las que se podía conducir en Navarra. Rodeada de un bosque verde y bucólico, la luz del sol se filtraba entre las ramas más altas creando hace luminosos que llegaban hasta el suelo”. Dolores Redondo (Trilogia del Baztan).

Elizondo. Ayuntamiento

Elizondo. Ajuntament

“La gran mayoría de las casas al igual que del resto del valle, eran edificios que se amoldan al clima húmedo y lluvioso del lugar, de planta cuadrada o rectangular, con tres o cuatro plantas y tejado pluvial cubierto con tejas y gran alero, el cual delimita el fuero de la casa y servía a los viadantes mas avezados, como ella misma, de pobre refugio de la lluvia”. El pueblo, de unos 3.000 habitantes, ha ido creciendo a lo largo del río, la arteria principal. El río Baztán se llamaba así solo hasta Oronoz-Mugaire y a partir de Donesteta, es el Bidasoa. “Asomada a la barandilla observó el salto de agua que venía crecido tras la descarga de agua en Erratzu, en la cabecera del río, y que había arrasado sus orillas hasta su desembocadura en Hondarribia”.

Elizondo. Botil harri

Elizondo. Botil harri (izquierda). Foto: gloriacondal

Localizamos la piedra en la plaza del Ayuntamiento y la tocamos. “Se acercó al ayuntamiento, un noble edificio de finales del siglo XVII que a Juan de Arozamena, un famoso cantero de Elizondo, le llevó dos años construir… en la parte inferior izquierda de la fachada, una piedra llamada botil harri que servía para el juego de la pelota, en su modalidad de guante conocido como laxoa.” (El guardián Invisible). “Pasó una mano por la botil harri, la piedra que simbolizaba el pasado de Elizondo y que dotaba de fuerza al que la tocaba, un gesto que incluso a ella, que despreciaba la superstición, la reconfortaba”. En el lado opuesto, el Casino.”Fueron necesarias tres rondas de cervezas y unos calamares en el bar del Casino para que Montes pareciese lo suficientemente relajado”. De nuevo en la piedra, vemos el Palacio Arizkunenea, de fachada barroca, con dos cuerpos laterales salientes y “…restos de antiguas lápidas funerarias discoidales expuestas en el patio”.

Elizondo rio Baztan

Elizondo. Riu Baztan. Foto: gloriacondal

Cerca, Hospitalenea, antiguo hospital de peregrinos: “Montes regresó al lugar donde se había asomado a ver el río… el agua le chorreaba por los ojos dificultándole la visión… el resplandor oscilaba como suele hacerlo cuando la luz proviene de una vela… echó a correr hasta doblar la esquina del palacio Arizkunenea… Joder, claro, de ahí obtuvieron las herramientas médicas!”. Lo vió desde la parte de atrás: “Aparcó junto a la fuente de las lamias y, cubriéndose la cabeza con la capucha del abrigo, trapasó el pequeño arco que separaba la plaza de la c/Pedro Axular”… “se dirigieron hasta la barandilla, como atraídos por un imán, en el lugar conde se curva el río… desde aquel punto en que las fachadas traseras de las casas se reflejan en la superficie espejada, como otro mundo húmedo y paralelo atrapado bajo las aguas, que en aquel remanso aparecían engañosamente quietas”.

Elizondo. Restaurant Santxotena

Elizondo. Restaurante Santxotena. Foto:gloriacondal

Allí está el restaurante Santxotena, el preferido de James, su marido. “Santxotena era muy acogedor… comenzaba en el exterior con las ventanas, que como en la casita de un cuento, lucían portillos pintados jardineras plagadas de colores todas las épocas del año… Ellos siempre pedían una mesa junto a la cocina, que estaba abierta al comedor, con lo que podían observar el ordenado trajín de tres generaciones de mujeres que se movían por la estancia sin molestarse, como si hubieran ensayado mil veces una coreografía de corte victoriano refrendada por los impolutos delantales blancos que llevaban sobre el uniforme negro… Algunos comensales rezagados se acodaron en la barandilla para hacerse fotos.” Continuando por la orilla río arriba, llegamos al puente de Giltxaurdi, donde vemos algunos patos. “Atravesó el puente de Giltxaurdi y condujo hasta el antiguo mercado”.

Las dos calles más nombradas en la parte meridional son Santiago “la causante de la expansión urbana de la localidad, con la construcción de la carretera de Pamplona a Francia a comienzos del s XX”, que atraviesa el pueblo, paralela a c/Jaime Urrutia, per donde entramos desde la plaza de los Fueros. Justo allí un rótulo indica hasta donde llegaron las aguas en las inundaciones.”Aún puede verse una placa commemorativa en la casa de la Serora, la mujer que se ocupaba de la iglesia y de la rectoría, que indicaba el lugar hasta el que llegaron las aguas desbordadas el 2-6-1913”. Desde los pueblos de más arriba empezaron a tocar las campanas para avisar del peligro; así, cada pueblo hacía lo mismo para avisar a los de más abajo “A su mente acudió la imagen recreada del sagrario flotando calle abajo junto a los cadáveres del ganado”. En la c/Jaime Urrutia, núm. 27 hay un pasaje oscuro que comunica con la c/Santiago, pero si la puerta está cerrada, piensas que es una casa normal; nosotras fuimos con una mujer que sabe todos los secretos, abrió y dentro encontramos unas vecinas conocidas que viven justo allí. La belena “unía, junto con otros ya desaparecidos, las casas con los campos, cuadras y huertas posteriores, desaparecidos tras la construcción de la carretera actual”.

Elizondo.

Elizondo. “Belena” c/ Jaime Urrutia i Santiago. Foto: gloriacondal

La calle continua: “Atravesó el puente y subió a la c/Jaime Urrutia desierta por la lluvia, y en la que sólo se veía a alguna persona bajo los gorapes, la zona porticada en la que había un par de bares, de los que escapaban, cuando abrían las puertas, calor y música”. Justo delante está la biblioteca y un antiguo molino “reedificado a finales del XIX y reconvertido en central elèctrica a mediados del s XX… bajó hacia la plaza de Javier Ziga, penetró en el puente y se detuvo en el centro”. El puente de Muniartea conduce a la parte septentrional de Elizondo. “La ruedas de su coche traquetearon en el empedrado del puente y el rumor de la presa de Txokoto la recibió con su canción eterna de agua viva”. Des de la baranda la vemos: “Descendió hacia Muniartea dejando que el rumor atronador de la presa rompiera la quietud, y quitándose un guante apoyó la mano en la piedra helada, donde estaba labrado el nombre del puente: Muniartea”… Justo en la otra orilla del puente, el bar Txokoto. La terraza está llena de gente sentada de cara al sol. En la esquina, entre sombras, el Hostal Trinkete-Antxitonea. “Al pasar junto a la puerta del Trinkete vio que aún había luz en el interior, aunque el bar se veía vacío y parecía cerrado; seguramente un par de parejas jugaban a pala en el frontón. La afición en Baztán no decaía y las nuevas generaciones parecían seguir la tradición…”

Elizondo. Bar Txokoto i Hostal Trinkete

Elizondo. Bar Txokoto i Hostal Trinkete. Foto:gloriacondal

Giramos hacia la izquierda, la antigua calle del sol, porque las fachadas dan al sur, ahora c/ Braulio Iriarte, en honor a un ciudadano que hizo las américas. “Regresó, financió un frontón, una casa de la Caridad y algunas otras obras”. Por aquí antes de llegar a la Oficina de Turismo encontramos una casa con un gran portal, donde situa el hogar de tía Engrasi. El portal de piedra y los dos bancos que hay son de una sola pieza. “Aparcó frente al arco que distinguía el portal empedrado de la casa de Engrasi… se sentó en uno de los bancos de piedra de la entrada para quitarse las botas… Bajo el arco que daba acceso a la casa, se sacudió el agua que llevaba prendida en la ropa y entró”. En el suelo hay fechas de diferentes años. Algunos quieren ver las fechas de nacimiento de niños de muerte blanca: “Los niños muertos sin bautizar en Baztán se enterraban en el itxusuria, el corredor de las almas, el espacio del suelo que delimitaba el tejado de la casa donde goteaba el alero definientod una línea entre lo de dentro y lo de fueras de la casa”… “Este es el modo en que sus madres los honraban, dejándolos en su hogar como centinelas que guardaban la casa”.

Elizondo. C/Braulio Iriarte Portal casa

Elizondo. C/Braulio Iriarte Portal casa “tia Engrasi”

Regresamos y continuamos por la misma c/ “… mientras se internaba por Txokoto… la luz naranja de las farolas iluminaba apenas las esquinas donde estaban ubicadas, derramando su influencia en pequeños círculos que casi no se tocaban, lo que confería a Txokoto un aspecto muy parecido al que debió de tener en la época medieval”. “Al llegar frente al Trinkete giró a la derecha para ir al único lugar donde en aquel momento podría estar sola” hasta llegar al obrador de la pastelería, en la esquina con un callejón sin salida. ”Poco a poco, llevada por la corriente de aquel otro río que fluía en su interior, fue penetrando en la que fuera calle del Sol hacia Txokoto, hasta llegar de nuevo a la puerta del obrador. Sacó una mano del bolsillo de su plumífero y la apoyó sobre la cerradura helada. Inclinó la cabeza hasta tocar con la frente la áspera madera de la puerta y comenzó a llorar en silencio.”

Elizondo.

Elizondo. “Obrador”. Foto: gloriacondal

Continuamos hacia la Comisaría de la Policía Foral, donde trabaja Amaia. “La nueva comisaría había adoptado la modernidad en su diseño, huyendo de la arquitectura común en todo el pueblo y en el resto del valle. Sus muros de piedra blanquecina y los gruesos cristales repartidos en dos plantas rectangulares en las que la segunda sobresalía sobre la primera formando un escalón invertido que le daba cierto aire de portaaviones, caracterizaban un edificio realment singular”… Pero también dice: “La Comisaría de Elizondo no podía resultar más incongruente con la arquitectura del valle. Con sus modernas líneas rectas, más que desentornar, parecía un extraño artilugio olvidado por alguien de otro mundo”.

Elizondo. Policia Foral

Elizondo. Policia Foral. Foto: gloriacondal

Bajando, vemos un espacio amplio detrás del Hostal Trinkete, donde se situa la casa donde nació y enterraron a su melliza. “Juanitaenea, estaba detrás del hostal Trinkete en una zona plana de tierra oscura”… “casa solitaria de piedra oscura por el tiempo, los líquenes y la lluvia reciente, que parecía haber penetrado en la fachada tornándola de un color semejante a una galleta… El caserío estaba rodeado de terreno por todos sus lados. En la parte trasera se veía un grupo de viejos robles y hayas y un sauce llorón que Amaia ya recordaba soberbio desde su infancia”.

Elizondo.

Elizondo. “Juanitaenea”. Foto: gloriacondal

De nuevo en la c/Santiago, entramos en la pastelería Malkorra, alter ego de la pasteleria familiar de la novela, un sitio acogedor envuelto en olores de café y chocolate (urrakin egiña) y también de txantxigorris, un pastel típico hecho con manteca, harina, huevos, azúcar, levadura y chicharrones fritos. “Jonan, que lo metan en una bolsa y, por favor -dijo Amaia dirigiéndose a todos-, lo del pastel que no salga de aquí, de momento esta información es reservada”.

Pasteleria Malkorra. Txanxingorris

Elizondo. Pasteleria Malkorra. Txantxigorris. Foto: gloriacondal

Continuando, llegamos a iglesia de Santiago, con fachada monumental y dos torres, pero no es la original, que se encontraba al lado del río y se la llevó la inundación. “En la zona donde vive la tía de la inspectora nunca se sale, sólo por aquí, es la curva del río lo que causa los desbordamientos, y la presa a Txokoto no ayuda… Se construyó como la mayoría para obtener energía eléctrica, uno de los primeros edificios que hay al otro extremo de la c/Jaime Urrutia frente a los gorapes es el antiguo molino del Elizondo reedificado en el s XIX y reconstruída como central eléctrica amediados del XX. Si se fija verá que al otro lado hay construido un remonte para peces; se habló de destruir la presa y dejar que el río bajase sin contenciones pero los veicnos no quieren ni oir hablar de esto”. Por esto Redondo dice: “Los elizondarras se habían mantenido firmes en aquel codo del río, que les habrá dado y quitado todo”. La retranquearon más arriba, donde ahora está; aprovecharon una torre pero tuvieron que hacer la otra, que financió Braulio Iriarte, por esto hay un gran dibujo de una espiga de cebada y una corona (Iriarte era el magnate de la cerveza mexicana Coronita).

Elizondo. Torre església Santiago financiada por Brualio Iriarte (detalle de espiga y corona)

Elizondo. Torre iglesia de Santiago financiada por Brualio Iriarte (detalle de espiga y corona). GC

Subimos  al cementerio, en el barrio de Anzaborda, en la parte alta “aunque llamar barrio a los tres caseríos que se divisaban desde la puerta del camposant era bastante pretencioso. El cementerio original se encontraba, como era tradición, rodeando la iglesia, que entonces estava junto al ayuntamiento en la plaza del pueblo, hasta que fue trasladada piedra a piedra y reconstruida en el lugar que ocupa actualmente. Lo mismo se hizo con el cementerio, que se trasladó al camino de los Alduides”. Es vigilia de Todos los Santos y está lleno de gente y flores, todo sol y color. “En la puerta del cementerio presidía una calavera que vigilaba desde sus cuencas vacías a los visitantes”. Al entrar, vemos dos elementos naturales, presentes en los cementerios de la zona:“Havía un solo ciprés justo a la derecha de la entrada, un poco más allá un sauce llorón y al otro extremo un haya. Un crucero se alzaba majestuoso justo en el centro del camposanto. Cuatro caminos enlosados dividían el cementerio en cuatro cuartos perfectos en los que se distribuïan las sepulturas”.

Elizondo. Cementerio. Tumba del ángel

Elizondo. Cementerio. Tumba del ángel. Foto: gloriacondal

La mayoría son tumbas en el suelo, en perpendicular, pero enseguida sorprende la posición de una tumba grande a la izquierda del crucero central, de una família masona, que quiso darle un ángulo especial. Entonces, cuando murió el cura Mauricio Berecoechea en 1933, quisieron “equilibrar la maldat de la forma” e hicieron lo mismo en el otro lado. Llegamos a la tumba de la família con la escultura del ángel “sobre el panteón reposaba un ángel que, indolente y con gesto aburrido, ajeno al dolor de los humanos…” Alguien le ha puesto un clavel blanco. Nos contaban que la família propietaria está un poco cansada porque muchos lectores han convertido esta tumba real en la de la família de la protagonista del libro y lo viven como una usurpación. Algunas tumbas tienen estelas helicoidales y otras círculos con dibujos sobre la vida del difunto (profesión, aficiones, viajes…).

Elizondo. Cementerio. Círculo de la vida

Elizondo. Cementerio. Círculo de la vida. Foto: gloriacondal

Vemos la tumba del pintor Jabier Ziga, (1878-1960) y nos fijamos de forma especial en el enorme panteón que inspiró a Redondo para explicar la búsqueda de los restos de las muertes de cuna aunque lo sitúa en otro cementerio. “Sobre la cabecera, una estela discoidal con su característica línea antropomórfica… La cabecera del panteón se apoyaba en un murete de media altura…” Ya en la puerta, alzando la mirada, vemos en la parte alta izquierda del cerro, el caserío donde situa la vivienda de la família de Víctor, el marido de Flora “en el camino de los Alduides, es el tercer caserío pasado el cementerio”. Continuando la carretera llegamos al molino de Berro, zona en la que se situa la persecución y búsqueda de Rosario, madre de Amaia, que desaparece en el río.

Elizondo. Cementerio Panteón

Elizondo. Cementerio Panteón. Foto: gloriacondal

Para acabar, nos vamos “por la carretera desde Elizondo hacia Oronoz-Mugaire y tomó el desvío a Orabidea, uno de los lugares menos transitados del valle”. Un cartel indica Infernuko Errota (Molino del Infierno). “… se topó con una manada de hermosas pottokas, los caballos y yeguas que pastan libres por Baztán”. En este espacio Redondo situa las casas de la gente relacionada con las muertes de niños. “A unos 15 km por aquella carretera se llegaba hasta Etxebertzeko Borda y desde allí se partía el camino, que sólo podía hacerse a pie o montada sobre lomos de un burro. Construído sobre tres troncos que cruzaban el río y con paredes de madera, en los tiempos de racionamiento las gentes de Baztan llegaban hasta allí durante la noche con sus burros cargados de grano para molerlo clandestinamente y obtener la harina con la que alimentar a sus familias. La belleza bucólica del camino debía ser pura incertidumbre y peligro al anochecer, cuando caminar en la oscura noche de Baztán guiando un animal por aquellos senderos estrechos y resbaladizos debido a la humedad del río y llegar hasta el molino resultaría un auténtico descenso a los infiernos. Seguramente por esto se había ganado el nombre de Molino del Infierno”.

Mirador Bagordi

Mirador Bagordi. Elizondo. Foto:gloriacondal

Y describe donde vive aquella gente misteriosa: “La casa es un viejo caserío destartalado, las paredes de color galleta y el tejado oscuro… Está en la carretera de Orabidea, en medio de una única pradera plana que debe de haber en toda la región, no hay árboles, nada crece a su alrededor, resulta invisible desde arriba… surge de pronto ante los ojos cuando se tuerce el camino”… “La casa, de tejado rojo a dos aguas, no podía tener más de 10 años, y mostraba en su parte delantera unas amplias ventanas, un porche de madera y una mesa para 10 comensales… protegido por un antiguo muro cubierto de vegetación. Era Argi Geltz (Luz negra)”. No muy lejos, otro caserío: “Un cartel tallado en madera señalaba el nombre de la finca: Lau Haizeta (Cuatro Vientos)”. Allá, una buena mujer le cuenta muchas cosas. Llegamos al mirador de Bagordi desde donde vemos Lekaroz, Irurita… y Elizondo, con el cementerio y el camino de los Alduides. A nuestra derecha el Hostal Baztan, con la “… plazoleta que hacía de párquing donde resultaban incongruentes las mesas y sillas de plástico amarillo, dando a la fachada un colorista tono tropical más propio de un hotel playero mexicano que de un establecimiento de montaña”.

Cerramos el círculo.

Mas información: https://gloriacondal.com/2015/10/27/trilogia-del-baztan/

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Trilogia del Baztan

Els tres llibres de Dolores Redondo, El Guardián invisible, Legado en los huesos i Ofrenda a la tormenta tenen per protagonista Amaia Salazar, inspectora cap de la Policia Foral de Pamplona, nascuda a Elizondo, al costat del riu Baztán. Alhora, un altre personatge domina els tres llibres: el paisate i els mites bascos. Explica l’autora que el cognom Salazar és un homenatge a un inquisidor de ment oberta que es deia així, que a principis del s. XVII va aconseguir que no hi hagués més dones cremades a la foguera després la condemna de 22 dones acusades de bruixeria.

Trilogia del Baztán

Trilogia del Baztán

Amaia viu a Pamplona amb el seu marit, James, un artista nord-americà, però es trasllada a Elizondo per poder treballar millor. Els seus pares tenien una pastisseria. Els records del pare són bons i tendres; els de la mare, turmentosos i violents. Té dues germanes, Flora i Ros. El personatge més afable és tia Engrasi, que havia tingut cura d’ella quan era petita i li encanta tirar el tarot. És el seu puntal moral i afectiu. Amaia voldria tenir un fill però no troba el moment. Amb el seu home té una relació molt bona, tot i que mancada de temps, que en el transcurs de les novel·les es va deteriorant. Amb la seva germana Flora la relació és tensa i agra, amb molt resentiment. Anem intuint molts coses amagades ocultes des de la infància.

Amaiur (Baztan) amb el cim pico Gorramendi al fons (1.071 m)

Amaiur (Baztan) amb el cim pic Gorramendi al fons (1.071 m). Foto:gloricondal

A El guardián invisible va al darrera d’un assassí en sèrie que matava adolescents de manera ritual i les abandonava a la riba del riu. A mesura que va investigant, es desperten les pors i els fantasmes de la infància, al costat de personatges mitològics bascos. Apareix el basajaun, un homínid de 2 m i mig, de cabells llargs, espatlles amples i molt pelut, que fa uns xiulets molt forts. Amaia el veu, i també a la deessa Mari, que s’encarrega de tenir cura de les collites i de la fertilitat. També trobem sorgiñas (bruixes), belagiles (una dona poderosa i obscura)… A mesura que Amaia i el seu equip van investigant, coneixem la seva infantesa, els seus estudis al FBI a Quantico (EUA), i d’aquí la seva relació amb l’agent Aloisius Dupree.

Oronoz-Mugaire

Oronoz-Mugaire. Vall Baztan. Foto: gloriacondal

Legado en los huesos comença amb el judici contra el padrastre d’una noia assassinada on imitava la manera de fer del basajaun, però l’home se suïcida i deixa un missatge per a ella: Tartallo. Amaia, que està embarassada, s’enfronta aquest cop a un altre personatge mitològic, representat per un personatge sinistre a qui aconsegueixen atrapar. El subinspector Zabalza, que la odiava per haver-lo fet fora, es reincorpora i el jutge Markina (que ens fa pensar en un jutge real) tempta Amaia amb la seva constant dedicació.

Amaiur. Vall Baztan. Navarra

Amaiur. Vall Baztan. Navarra. Foto: gloriacondal

A Ofrenda a la tormenta investiga la mort d’un nadó, que en aparença era una anomenada “mort de bressol” (quan moren al cap de poc de néixer). La iaia parla d’Inguma, una criatura màgica que causa malsons en els que dormen i els impedeix despertar. Amaia va trobant altres casos semblants. S’assabenta que tenia una germana bessona i alhora té por que al seu desitjat fill, Ibai, li facin mal. Apareixen més personatges que se suïciden aparentment en les cel·les i es resol el cas de Rosario, la mare d’Amaia. Sabem qui és el dolent quan ja ho intuíem des de moltes pàgines anteriors.

Elizondo, vall Baztan des del Mirador Bagordi

Elizondo, vall Baztan des del Mirador Bagordi. Foto: gloriacondal

Hem llegit els tres llibres seguits, i creiem que és bo. Per nosaltres, el millor de tot és l’ambientació: el Baztán, amb la boira, el fred, la pluja, els boscos, el riu, les llegendes i la mitologia… amb la ciutat d’Elizondo, recreada i detallada en l’arquitectura, els palaus, els carrers… Ho veus, t’hi sents, notes ls foscor i la humitat. Potser la primera és la més sólida en la narrativa i l’expressió. En canvi, hi ha algunes descripcions que, com hem llegit en alguna crítica, semblen tretes de Viquipèdia. La trama obre molts fronts, molts dels quals queden penjats. El cas més descarat és el de l’agent Dupree, de Nova Orleans, que no entens què hi pinta. La segona novel·la és més fluixa, no sembla tan treballada, potser hi ha diàlegs que no caldrien, i a la tercera i darrera, que és on suposadament es tanca tot, es fa de manera precipitada. El desenllaç de Rosario, la mare, un personatge inquientant, és sobtat i pobre. Al culpable ja fa estona que el vèiem venir i en tot cas remarquem com a positiu com ens fa estimar i plorar pel personatge de l’inspector i company Jonan Etxaide.

Amaiur. Molí

Amaiur. Molí. Foto: gloriacondal

En conclusió, l’ambientació és genial i inquietant, que és el que es tracta d’aconseguir. Dibuixa molt millor els personajes femenins que els masculins i obre fronts que després no  tanca. De totes maneres, ens ho hem passat bé llegint i sobretot ens han fet agafar unes ganes boges de conèixer el Baztán.

Més informació: Elizondo, tras los pasos de Amaia Salazar

Pel·lícules: El guardián invisible, Legado en los huesos i Ofrenda a la tormenta

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , | 1 comentari

Viatge a Bhutan

Druk 11000, la cervesa local de Bhutan

Druk 11000, la cervesa local de Bhutan

Algunes dades: El drac (druk) és el símbol de país. La cervesa més habitual és la Druk 11000. Gran part de la població du vestits tradicionals; els dels homes són de faldilles, amb uns mitjons llargs fins a sota el genoll. Condueixen per l’esquerra (herència colonial). La moneda (nu), té el mateix valor que la rúpia índia, però només es pot fer servir a Bhutan. La cultura religiosa predominant és la Mahayana budista.

Hi ha moltes escoles, públiques, mixtes. El nivell d’anglès dels alumnes de primària és bo. Els monestirs també són centres d’ensenyament: hi ha molts nens a partir de 6 anys. No hem vist misèria enlloc però al voltant de les carreteres hi sol haver barraques on viuen els treballadors, tots hindús i nepalesos.

Gangte Goemba. Bhutan

Monestir de Gangte. Bhutan. Foto: Gloriacondal

Cartell en llengua dzongkha

Cartell en llengua dzongkha. Foto: GC

Com avançàvem a l’entrada Bhutan, vam començar per l’oest per recórrer les estretes valls, moltes aïllades fins fa poc. Circular és difícil i lent. La carretera central sorteja muntanyes i valls, pujant i baixant. No hi ha túnels i pocs ponts. Després de les pluges dels monsons les carreteres estan fetes caldo per les esllavissades (ens va recordar molt la Karakorum, al Pakistan), i la velocitat mitjana va ser d’uns 20 km/h.

Vall de Paro

Vall de Paro. Foto Gloriacondal

Paro, a la vall del mateix nom, 2.300 m, és una ciutat important, tocant a l’únic aeroport d’una sola pista. Hi ha comerços, una fortalesa (dzong) amb funcions administratves i un museu que s’ha de veure.

Taktsang Goemba

Monestir de Taktsang. Foto: Gloriacondal

Però el més imponent és el monestir de Taksang (Niu del Tigre). L’ascensió és lenta, per una pista de terra fins que es torna més fàcil, amb pujades suaus, fins baixar a un barranc per una escala de 700 graons. Quan som a l’altra banda del dalt d’aigua cal pujar 300 graons més fins al monestir.

Jomolhari. Himalaies

Jomolhari. Himalaies. Foto: Gloriacondal

Per anar a la vall de Haa, a 3.000 m, hem de passar el coll de Cheli (3.988 m). D’allà veiem el Jomolhari, (7.314 m). Allotjades en casa rural al costat d’un riu i un molí d’arròs, passegem pels camps i les cases al costat d’un riu brau.

Haa Valley. Bhutan

Vall d’Haa. Foto: Gloriacondal

Thimpu, a la vall del mateix nom, és la capital, el primer lloc on veiem pisos i algunes barraques.

National Memorial Chorten. Bhutan

National Memorial Choeten

En una esplanada hi ha el Parlament i el dzong i enmig, el Palau Reial, molt discret, on viuen els reis. Visitem un Buda monumental dalt del turó, el National Memorial Choeten, el zoo ( per veure taquins), i l’Escola d’Arts i Oficis, bàsica per treballar.

Zoo Timphu. Taquin

Zoo Timphu. Taquin

Pel pas de Dochu (3.100 m) arribem a la vall de Punakha: el temple de Chimi Lang és molt popular, dedicat al monjo Drukpa Kinley “Diví Boig” heterodox i crític. Arreu és ple de fal·lus i la gent invoca fertilitat.

rice bhutan

Cultius d’arròs. Bhutan. Foto: Gloriacondal

Caminem per camps d’arròs.

Dzong Punakha i rius Pho i Mho. Bhutan. Foto: Gloriacondal

Dzong de Punakha i rius Pho i Mho. Bhutan. Foto: Gloriacondal

Al final del dia visitem el Dzong més maco del país, entre dos rius, el Pho i el Mho, seu de l’antiga capital.

bhutanes shoes

Escola d’Arts i Oficis. Timphu. Sabates típiques

La vall de Phobjikha és petita i mona, envoltada per les Muntanyes Negres. Hi caminem i ens cau una tempesta potent al damunt.

Vall Phojibkha. Bhutan. Foto: Gloriacondal

Vall Phojibkha. Bhutan. Foto: Gloriacondal

Després, ja a l’hotel, fa goig veure-la des del llit de l’habitació, ben calentes.

Iac. Vall Phobjikha. Bhutan

Iac. Vall Phobjikha. Foto: Gloriacondal

Després de passar el pas de Pele (3.420 m) arribem a les valls de Bumthang i visitem el Dzong de Tromsa, un lloc estratègic en el pas cap a l’Índia. Aquí es cultiven pomes i blat negre o sarraís (fajol). Veiem temples i un llac sagrat mentre ens anem empapant de cultura budista, una manera diferent i molt interessant de veure el món.

 Bumthang valley. Bhutan

Vall Bumthang. Foto: GloriaCondal

A aquestes alçades ja som a l’est del país, poc turístic i aïllat. A Ngatshang visitem una escola rural on ens acullen molt bé, i els regalem un llibre: Tales from Baghdad.

Escola rural. Ngatshang. Bhutan. Foto GloriaCondal

Escola rural. Ngatshang. Bhutan. Foto GloriaCondal

Les fesomies són diferents, els petits nuclis estan construït en amfiteatre sobre la muntanya. A Dangme, camí de la vall de Trashigang, veiem un meandre preciós.

Dangme, vall trashighang. Bhutan. Foto: Gloriacondal

Dangme, vall trashighang. Bhutan. Foto: Gloriacondal

L’endemà anem deixant les alçades per acostar-nos a la vall del Brahmaputra. Dormim a Samdrup Jongkhar, que sembla més Índia que Bhutan.

Vall de Transhingang. Bhutan. Foto: Gloriacondal

Vall de Transhingang. Bhutan. Foto: Gloriacondal

El guia local és en Lhap (Why not Bhutan?), un exemple d’emprenedor nat, que ha demanat un crèdit per comprar el minibús que nosaltres estrenem i ha contractat personal de suport. Té dona i tres fills i un dia ens convida a sopar a casa seva, amb la sorpresa que ha portat un grup de dansa tradicional. Ell i el seu equip ens ho han fet tot molt fàcil.

Paro. Mostra danses tradicionals bhutaneses. Foto: Gloriacondal

Paro. Mostra danses tradicionals bhutaneses. Foto: Gloriacondal

Vegeu l’entrada sobre Bhutan, escrita abans d’anar-hi i la ressenya del llibre Bhutan secret.

Publicat dins de Viatges per Orient Mitjà - Àsia | Etiquetat com a | 4 comentaris

Guwahati

Guwahati. Riu Brahmaputra

Guwahati. Riu Brahmaputra. Foto: Gloriacondal

Guwahati es troba al nord de l’Índia, a 100 km de la frontera amb Bhutan. Les muntanyes queden enrera i per la plana discorre el riu Brahmaputra que ve del Tibet i mor a Bangladesh. La població passa del milió d’habitants i creix molt de pressa (l’any 1971 en tenia 200.000); el riu passa pel mig de la ciutat i la majoria viu al sud.

Riu Brahmaputra. Guwahati

Riu Brahmaputra. Guwahati. Foto: Gloriacondal

Té una estació de tren gran, amb la cridòria i moguda de les estacions hindús. Ens allotgem a prop, a l’hotel Kiranshree Portico on, amb la finestra de l’habitació tancada, arriben perfectament els sorolls del carrer. Al baix, els basars bullen i hi ha de tot: roba, menjar, rellotges… barrejat amb tuc-tucs, bicis, cotxes i camions que compliquen una mica passar d’una banda de carrer a una altra. A prop tenim un cinema, el Gold digital Cinema: intentem anar a una sessió de Bollywood, però els horaris no ens van bé.

Riba del riu Brahmaputra. Guwahati

Riba del riu Brahmaputra. Guwahati. Foto Gloriacondal

Hi ha dos temples que visitem: el Temple de Umananda on arribem amb una barcassa que surt de la riba del riu Brahmaputra; primer ens deixa a l’altra banda i després negociem el preu perquè ens portin a l’illa Umananda, on hi ha un temple del s XVII.

Guwahati. Posta de sol

Guwahati. Posta de sol. Foto: Gloriacondal

Segons la llegenda, Siva hi va viure. Per arribar-hi, cal pujar moltes escales. Dins, es baixa a un nivell soterrat. Sortint, anem a una altra banda de la petita illa per veure la posta sol. Tornem enmig d’aigües de plata mentre la lluna, tall de meló, comença a fer-se notar.

Guwahati. Temple de Kamakhya.

Guwahati. Temple de Kamakhya. Foto: Gloriacondal

L’endemà anem al temple de Kamakhya. És diumenge i a l’aparcament no hi caben més vehicles. Pugem unes escales i creuen un pont de fusta cap a l’altra banda. Sembla una manifestació: famílies senceres, xicots, gent gran… Botigues a banda i banda.

Guwahati. Temple de Kamakhya. India

Guwahati. Temple de Kamakhya. India. Foto: Gloriacondal

Arribem a la porta on abans cal descalçar-se i guarden el nostre calçat en un sac. El terra és molt brut, amb aigua, pixats… El temple (s.VIII) ha estat renovat moltes vegades, fins el XVII i se’l considera d’estil indígena híbrid (Nilachal). Té una cúpula semiesfèrica sobre una base cruciforme, amb 4 cavitats: garbhagriha i 3 porxos alineats d’est a oest. La gent fa una llarga cua que dura hores i hores per entrar al recinte sagrat. Hi estan acostumats.

Kamakhya temple Guwahati. Animals per sacrificar

Kamakhya temple Guwahati. Animals per sacrificar. Foto: Gloriacondal

Segons la llegenda, aquest és el lloc on el língam (fal·lus) del déu Siva va caure damunt del ioni (matriu), de la deesa Xacti, coneguda també com a Kamakhya. Els creients hi venen a demanar fertilitat. Els sacerdots van de color vermell, el de la sang. Al següent pati hi ha animals rondant: coloms, cabres, vedellets, porquets… tots són carn d’escorxador perquè s’hi continuen sacrificant animals com fa centenars d’anys. La gent els alimenta amb arròs perquè morin ben peixats.

Kamakhya temple Guwahati. India

Kamakhya temple Guwahati. India. Foto: GLoriacondal

Entrem a l’espai dels sacrificis: hi ha una vedella lligada i un cercle de gent al voltant. Demanen que la gent s’aparti una mica perquè no els esquitxi la sang. S’acosta un home amb una daga i li talla el coll de manera ràpida. A prop, hi ha un altre espai on sacrifiquen animals més petits, com coloms. Més tard, esquarteren les bèsties i les retornen a la família que les ha ofert, que se les menjarà sense deixar-ne ni una engruna.

Kamakhya temple Guwahati. Sala dels sacrificis

Kamakhya temple Guwahati. Sala dels sacrificis. Foto: Gloriacondal

No ens hem d’escandalitzar. L’animal no ha patit i els donants, a més de tenir més punts davant del seu déu, menjaran a base de bé uns quants dies. No sabem si seran més fèrtils, però en aquest país on l’índex de natalitat és altíssim, potser millor que el miracle no funcioni.

Kamakhya temple Guwahati. India

Kamakhya temple Guwahati. India. Foto: Gloriacondal

Publicat dins de Viatges, Viatges per Orient Mitjà - Àsia | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Bhutan

Bhutan (Viquipedia.org)
Bhutan (Viquipedia.org)

Bhutan és petit com Suïssa, sota l’Himàlaia, amb cims de més de 7 mil, i és l’únic país del món que a més de mesurar el PIB dels seus ciutadans, mesura la FIB (felicitat interior bruta) . No us vénen ganes d’anar-hi?

Festivals a Bhutan (tourism.gov.bt)
Festivals a Bhutan (tourism.gov.bt)

Petit regne encaixat entre la Índia i Xina, amb 700.000 habitants, té algunes ciutats importants i la resta viuen en petites comunitats de valls profondes al voltant de fortaleses, amb monestirs i temples. Economia basada en l’agricultura i la ramaderia en un territori boscós on només és apte el 10% de la terra, que ocupa el 80% població (arròs, cabres, ovelles, iacs…), obtenen recursos de la venda d’energia hidràulica a l’Índia i del turisme (controlat). El deute extern és molt alt. La majoria són budistes i la llengua oficial és el dzongka, però es parlen 19 dialectes més. La segona llengua comuna és l’anglès.

Tir a l'arc, un esport molt popular a Bhutan. (viquipedia.org)
Tir a l’arc, un esport molt popular a Bhutan. (viquipedia.org)

L’any 1972 estava considerat un dels països més pobres del món, però han fet grans progressos: la taxa d’alfabetització el 1982 era del 10% i el 2010 del 60%. L’educació, gratuïta i en anglès, arriba a quasi tot el país però només un 2% són universitaris. L’esperança de vida passà de 43 a 66 anys i la taxa de mortalitat infantil, del 16,3 al 4,3%. L’atur és d’un 30%. Fins el 1960 no tenien vehicles de motor, ni telèfon ni Correus. La TV arribà el 1999, igual que Internet.

Butan
Bhutan. (tourism.gov.bt)

El rei Jigme Singye Wangchuck, educat al Regne Unit, el 2-6-1974, havia dit: “La felicitat interior bruta és molt més important que el producte interior brut”. El 1996 va abdicar a favor del seu fill, Jigme Khesar Namgyal Wangchuk. El 24-3-2008 van fer les primeres eleccions i després d’un procés de participació per tot el país, la Constitució es va aprovar el 18-7-2008. El preàmbul acaba dient: “… jurem garantir la tranquil·litat i enaltir la unitat, la felicitat i el benestar del poble eternament”. I l’article més destacat diu: “L’estat procurarà promoure les condicions que permetin la consecució de la felicitat interior bruta”. El concepte de felicitat se sosté en 4 pilars: un desenvolupament socioeconòmic sostenible i equitatiu, la preservació i promoció de la cultura, la conservació del medi ambient i el bon govern. En una investigació dirigida pel professor Adrian White de la Universitat de Leicester (Regne Unit) el 2006, Buthan era el 8è país més feliç dels 178 estudiats (darrera de Dinamarca, Suïssa, Àustria, Islàndia, Bahames, Finlàndia i Suècia).

Buthan té moltes plantes medicinals. Entre les espècies més estranyes hi ha el yagtsa guen bub (Cordyceps Sinensis), un fong que parasita una eruga, que viu a partir de 4.000 m, amb propietats antitumorals, antioxidants, antiinflamatori, modulador del sistema immunitari, hipertensió, antiestrès, antidiabètic, estimulador de la testosterona, etc. (Als mercats estrangers es paga a 10.000$/kg.).

Hi anem en un grup organitzat, tal com preveu el control turístic del país. Entrarem per la ciutat fronterera de Phuentsoling, al sud-oest i d’allà anirem per l’única carretera que porta al centre del país. Ens mourem entre 2.000 i 3.800 m, sortirem pel sud-est (Samdrup Jogkhar) i d’allà arribarem a Guwahati, a l’Índia.

Per saber com ens ha anat, vegeu: Viatge a Bhutan.

També recomanem llegir un llibre escrit  l’any 1968: Bhutan secret  i si voleu veure imatges, hi ha un vídeo de la sèrie Viatges insòlits sobre Bhutan

 

Publicat dins de Viatges per Orient Mitjà - Àsia | Etiquetat com a , | 3 comentaris

Xios (Chios)

Paperes votacions setembre 2015. Grecia

Paperes votacions setembre 2015. Grecia. Foto: AO

L’illa de Xios, el setembre de 2015, estava marcada per dos factors: l’arribada de refugiats i la convocatòria d’eleccions generals. L’impacte dels primers refugiats al port de Xios, de matinada, va ser trist. El més important va ser tornar a veure la família que vam conèixer fa 14 anys quan hi vam anar per primera vegada. Ells exemplifiquen com han canviat les coses: la filla gran, arquitecta, va intentar establir-se allà, però no se’n va sortir. Viu i treballa a Itàlia. La petita va estudiar Turisme, parla 5 llengües i està a recepció d’un gran hotel. Guanya 800 euros. Va haver de deixar el pis de lloguer on vivia i tornar a casa dels pares, però uns mesos després, la mestressa li va proposar tornar, rebaixant el lloguer, perquè no trobava llogater. L’IVA que paguen per tenir habitacions per llogar ha passat en pocs anys, del 4 i 5% al 23% que paguen a partir d’octubre. Al pare li han rebaixat la pensió. L’alimentació, la llum, la gasolina, els articles de primera necessitat valen igual o més que a Catalunya. En la mesura que poden, van ajudant els refugiats. I, tanmateix, intenten ser feliços, celebren festes, casaments, batejos… i treballen i lluiten per no perdre més drets.

Chios Anavatos

Anávatos, el poble abandonat. Xios. Fotografia: gloriacondal

Vam recórrer indrets coneguts de l’illa i d’altres que no havíem vist l’altra vegada. Al muntanyós nord recomanem circumval·lar la muntanya Amani des de Volissós fins a Melaniós, amunt cap als banys d’Argamasa, a la costa i retornar per Potamia. Pobles i paisatge imponent. A Limniá vam embarcar per visitar l’illa de Psará. Al nord-est, amb el punt més alt, de 1.297 m, vam estar a Kardámila-Marmaro, on vam veure el Patriarca ecumènic, i vam pujar costa amunt. Allotjades a Lagkada, vam fer vida familiar i social i vam anar a l’altra banda de l’illa, als pobles medievals d’Anávatos i Avgónima.

Pirgi Chios

Pirgí, Xios. Foto: gloriacondal

Per conèixer el sud vam allotjar-nos a Pirgí, des d’on vam visitar més pobles medievals: Mestá (el millor!), Béssa, Olimpi, Kalamoti… i platges com les de Makria Voliá (negra) o Agia Dinami (turquesa). El màstic és el producte més preuat de l’illa, amb múltiples aplicacions en el camp de la medicina, estètica, alimentació, etc. Vam retornar als monestirs d’Agios Minas (de nou una monja ens va mostrar els ossos dels pobres grecs assassinats pels turcs) i Nea Moní, amb mosaics excel·lents.

Mastiha, mastixa, Chios, Xios

Resina del màstic, Xios. Foto. MB

Turquia, al davant, sempre ha estat l’enemic, però hem vist canvis significatius. Hi ha turisme turc, els bars i tavernes tenen els menús també en turc, s’han ampliant les embarcacions que van d’una costa a l’altra, els grecs hi van a comprar roba i productes que els surten més barats i alguns negocis de l’illa ara són propietat de turcs. Un punt a favor del canvi per la convivència, malgrat la monja del monestir.

L’últim dia, mentre passejàvem per la fortalesa de la capital, un grup de joves ens van preguntar on era la platja. “D’on sou?” van preguntar-nos. I després de respondre jo els vaig preguntar el mateix. “Som refugiats sirians”, ens van dir. I van continuar el seu camí, alegres, buscant la platja. Vam donar als nostres amics, que van als campaments de refugiats a ajudar, diners i un exemplar del llibre Contes de Bagdad en versió àrabo-anglesa. Ens explicaven que la quixalla, davant un full de paper i llapis de colors, només dibuixen en negre cases derruïdes i bombes que cauen del cel. A Xios, si més no, els refugiats han trobat un cel clar i amb poc esforç arribaran a una platja meravellosa. I si no la troben, els xiotes els ajudaran a arribar-hi.

Més informació: https://gloriacondal.com/2016/07/12/98-dies-a-xios-grecia/

Chios, Mavria Volia

Mavria Voliá. Xios. Foto: gloriacondal

Publicat dins de Viatges per Europa, Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , , , | 2 comentaris

Psará (Ψαρά)

Actualitzat juny 2019

Molins

Molins i port de Psarà

L’illa de Psarà (Grècia) està situada al nord-oest de Xios i hi viuen uns 500 habitants. Fins al s. XIX eren milers, però el 21-6-1824, en el context de la guerra de la independència, els turcs van matar 15.000 persones i els pocs que van sobreviure se’ls van endur d’esclaus.

Psara holocaust

Psara, illa. COmmemoracio matança turcs. 2019. Foto: gloriacondal

S’hi pot arribar des de la propera illa de Xios (la capital, a la costa est o Limnià, costa oest), o des del Pireu en ferri. El port està situat al sud, on hi l’ajuntament, tavernes i llocs per dormir. La badia on s’arriba està tancada per una petita península coronada per l’ermita de S. Joan i Sta. Anna, tot i que l’edifici més gran i espectacular és el monestir d’Agios Nikolaos, que es veu de lluny.

Psara greece

Illa de Psara. 2019. Foto: gloriacondal

Els punts més alts fan 531 m (monts Ag.Eliás i Telégrafo). A l’oest, la petita illa d’Antipsarà. Al golf d’Αρχοντίκι (Arjontiki). es van trobar tombes període micènic.

Al nord, en una petita cala, segons el llibre La vieja sirena, de Sampedro, una sirena demanà a la deessa Afrodita convertir-se en dona i experimentar l’amor. Després d’un llarg pericle, anà a parar a Alexandria,sirena_gregaperò en la vellesa (perquè en convertir-se en humana havia perdut el do de la immortalitat), retornà a Psarà per demanar a Afrodita que li tornés la cua de sirena i pogués, nedant així, anar a Thera (Santorini) a reposar sota les aigües al costat de l’home que més va estimar.

Les dues vegades que hi hem anat ho hem fet des de Limnià, amb el petit ferri Glory, on també caben uns quants vehicles. Triga 1:30 h.

El monestir d’Agios Nikolaos està restaurat, però no les antigues cel·les dels monjos. Arreu, records, monuments i la casa d’un dels líders de la resistència. Anem una estona a una platja i després pugem a la península, primer un molí abandonat i després les ermites de S. Joan i Sta. Anna, amb vistes esplèndides del monestir i del port

Monestir Agios Nikolaos

Monestir d’Agios Nikolaos. Psará

Platja d'Agia Kiriakí. Psará

Platja d’Agia Kiriakí. Psará

A l’altra banda de la ciutat hi ha bones platges, amb un sender per recórrer els primers km: Agia Kiriakí, Megali Ammos i la badia de Lazareta, amb un edifici abandonat i estris propers d’antigues mines. A ciutat es nota les ganes de conservar tradicions i potenciar la cultura, amb la restauració d’antics edificis convertits en bars i restaurants, biblioteques i museus.

Costa Psara

Costa Psara i far. Foto: gloriacondal 2019

Cada 22 de juny se celebra la commemoració de l’Holocaust. Nosaltres hi vam anar. A la petita placeta hi havia la tarima i els equips de so a punt de la gran festa del vespre. La bandera diu: “llibertat o mort”.

Psara holocaust commemoracio

Commemoracio de l’holocaust 2019. Psara. Grecia. Foto:gloriacondal

A totes les embarcacions, inclosa una fragata militar dels guardacostes, banderetes de festa.

Guardacostes a Psara

Guardacostes a Psara. Commemoracio holocaust. Foto: gloriacondal 2019

L’illa, que fa 43 km2, pot donar per un parell de dies si es vol recórrer a peu tots els possibles camins, o visitar, per una carretera que arriba al nord-est, Μονη ΚΟΙΜΗΣΕΩΣ ΘΕΟΤΟΚΟΥ (Monestir de l’Anunciació), amb una icona de la Verge, del Greco i manuscrits impresos a Moscou i a Venècia. Des d’allà es veu l’illa de Lesbos i el mont Atos.

Psara. Megali Ammos

Psara. Platja de Megali Ammos

Podeu trobar més informació De Psarà a:

https://www.mysteriousgreece.com/travel-guides/islands/northeast-aegean/psara/ 

Port de Psara

Port de Psara

Publicat dins de Viatges per Europa, Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , | 1 comentari

Xios. El patriarca ecumènic i els refugiats

ESGLESIA mARMARO (kARDAMULA)

Església de Mármaro (Kardamila, Grecia). Foto: gloriacondal

El Patriarca ecumènic Bartolomeu ha visitat Xios, una de les illes afectades per l’arribada de refugiats provinents de Turquia. L’agenda ha estat farcida d’entrevistes i visites. A la capital s’ha entrevistat amb l’alcalde i ha visitat els refugiats per expressar la seva solidaritat. A Kardámila, al nord-est de Xios, celebraven la Festa de la Creu, que aquest any ha presidit ell. Des del cafè, tot fent un frapé, veiem un veler que entra al port ostentosament, tocant la sirena, sense que la gent del nostre voltant s’immuti. El veler és propietat d’un pròsper armador grec, que l’ha convidat, juntament amb el seu sèquit i atraca al final del port, a prop d’on hi ha al terra desenes d’armilles salvavides tirades. Alhora, han cobert el terra amb branques de boix pels llocs on passa amb el seu vehicle, un Volvo, fins arribar a l’església. Haver posat les armilles hauria estat de mal gust.

Els voltants de l’església on se celebra la festa estan envoltats de gent mudada, amb paradetes de «lukumades», de torrons… mentre en una altra taula unes senyores regalen pa i un terrós de sucre (habitual quan hi ha missa). Observem molta gent de seguretat, polítics i popes. L’església és plena a vessar i el Patriarca Bartolomeu, un home de rostre prim, amb barba blanca, escolta atentament la benvinguda. Li regalen un quadre on hi ha pintada una creu i ell fa un llarg discurs d’agraïment. En acabar, beneeix una gran cistella d’alfàbrega i després es forma una cua de gent que en recull unes branquetes.

Ancorats a la petita cala de Nagós, han encarregat un servei d’àpat per a 40 persones a un dels millors hotels-restaurants de l’illa. Poder econòmic, poder polític i poder eclesiàstic units. El viatge del Patriarca a Xios ha durat 3 o 4 dies i ha tingut una agenda farcida. Després del dinar ha retornat a l’hotel Xandris, on s’ha allotjat aquests dies.

MERSINIDI (xIOS)

MERSINIDI (Xios, Grecia). Foto: gloriacondal

L’endemà anem a una cala de Mernisidi, que durant molts dies ha acollit milers de refugiats. Miro les costes turques, veig les cases i m’intento imaginar l’arribada de les barques. Expliquen que mentre la gent prenia el sol tranquil·lament, veien arribar pasteres i alguns turistes els anaven a socórrer. I entre iots i barques de pescadors, sorgien els que no tenen nom, ni passaport, ni país, amb cares brutes i llargues, infants que ploraven, ja som a Europa, devien pensar. Llavors, els grecs, que no tenen res, els hi donaven tot. Aquí s’han format comitès de solidaritat, metges i infermeres voluntaris, demanaven a la gent que portés aliments, medicaments, bolquers… i la gent responia. Aquests grecs que molts critiquen perquè diuen que han gastat més del que tenen, que no paguen impostos, que treballen en negre… aquests grecs han rebut els refugiats que venien de les costes d’Àsia Menor, on un temps també va ser Grècia, amb les mans obertes. Ara tots són a la capital, al port i als jardins (que s’han convertit en una mena de càmping, amb petites tendes de campanya de tots els colors sota l’ombra generosa d’uns arbres immensos), esperant l’arribada del desitjat ferri que els porti a la pau, a la vida, a aquesta Europa que a molts ens ha avergonyit i que ha de canviar molt, a l’Europa de la qual els grecs no volen sortir. «Volem ser Europa -ens explicava l’Anna, una dona de Lagkada- però ens tenen lligats de mans i peus». I es posa seriosa, mentre jo li pregunto, per treure el mal rotllo, perquè està ara més jove i guapa que fa 14 anys, quan la vaig conèixer. I em respon: «Perquè visc aquí».

Publicat dins de Memòria històrica, Viatges per Europa, Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , | 2 comentaris

Xios. Hi arribem nosaltres però encara hi ha refugiats

Illa de Xios. Flotador abandonar

Illa de Xios, Grecia. Flotador abandonat. Foto: gloriacondal

Ja som a Xios. Quan l’avió aterrava encara era ben fosc, però quan vam sortir de l’aeroport una punta de sol treia el cap per sobre del mar a l’est (anatolí en grec), on, a pocs km, hi ha les costes turques. Hem arribat a la capital, Xios, (o Xora com se sol dir en moltes illes) i el sol ja havia tret mig cos pel mar; les aigües havien passat del color plata a un blau fost. Entrem a l’ampla badia amb el port. El primer que veiem són uns quants iots i barques esportives. A prop, bars de copes on el jovent encara està acabant la festa del divendres nit. Dins i a fora, amb els gots d’alcohol a la mà, xerren, seuen i pocs, pocs ballen. Podem dir que ara ja és ben de dia. Arribem al final del port i tot canvia. Comencem a veure gent, però no canten ni xerren. Desenes de persones dormen al terra embolicas amb robes de colors o alguns sacs de dormir. Algunes criatures ja s’han llevat. No hi ha policia. En un bar encara tancat, una família seu com si esperés el miracle de veure que surt un cambrer i els porta te o cafè, una pasta i llet per als dos nens. La mare sembla una estàtua, asseguda, amb els braços repenjats a la taula, mirant l’infinit, quieta, amb cara trista. Alguns se’n van a una font a rentar-se la cara; d’altres dormitegen arrepenjats en una paret. Tots miren l’infinit, el lloc per on ha sortit el sol. Per allà han d’arribar els ferris que els portin cap a Atenes, i d’Atenes, el llarg camí cap a un futur millor. Sortint del port, cartells que convoquen a una netejada solidària de les platges de l’est de l’illa, especialment les parts de Kataractis i Nenita, que una tempesta de vent de fa pocs dies, va deixar plena de plàstics, robes, motxilles, nines, ossets i ves a saber quantes coses més que els refugiats van perdre enmig del mar. Un nou dia comença, i amb ell, l’esperança. Molts que hi han arribat ja són a l’Europa rica. Per què no ells? El sol ja és dalt i nosaltres estem creuant l’illa per anar a l’altra banda, a l’oest. Aquí no hi ha refugiats, només alguns turistes locals.

No hem fet cap foto d’ells. Potser en un altre moment. Per ara, ja hem vist tot el que havíem de veuere, amb escreix.

Publicat dins de Memòria històrica, Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , | 5 comentaris