Gloria Condal

Días de Nevada

Publicat el 27 Juliol 2014 per Gloria Condal

Dias de Nevada

Llegir aquest llibre ha estat retornar a paisatges i pobles coneguts. Llegir també és reviure.

El Centre d’Estudis Basc de la Universitat de Nevada nomenà Bernardo Atxaga visiting writer. Se’n va anar a Reno amb la dona i les dues filles, entre el 2007 i el 2008, per viure-hi i escriure.

Obra difícil de catalogar, amb 140 petits escrits, alguns molt curts, altres més llargs, com rajoletes que van composant un mosaic. A nivell d’estructura s’assembla a Obabakoak. Atxaga diu que és una successió de plànols, d’històries, de gent… de les mil coses a explicar, que tenen un fons comú. Un llibre íntim on es barregen narracions, pors, somnis, records del passat i vivències.

Desert de Mojave

El desert és el gran protagonista, res éstrany si tenim en compte on es troba. Atxaga sempre ha sentit atracció pel desert. Cap el 1984 va publicar un llibre de poemes situat a Etiòpia on hi ha un únic paisatge, el desert. A prop de Berlin, un poble abandonat fa la següent reflexió: “Qualsevol paisatge comparat amb el desert, sembla un decorat”. I aquí recordo quan en un viatge buscàvem un poble i vam preguntar a un home que caminava per la carretera, prop de Johanesburg: “Poble abandonat? Aquest! No hi ha quasi gent, no hi ha diners… què més busqueu?” El 1943 van arribar a Randsburg molts treballadors, sobretot xinesos i la població havia crescut molt. Després, com als altres pobles miners, en tancar les mines, va decaure. Tinc el record del saloon on vam menjar el plat especial de la casa, de carn, i com que no tenien alcohol, un te! Allà mateix vam comprar dos pòsters: un deia que l’estat persegueix els terroristes dels de 1492 (!) l’altre era una còpia del cartell de cerca de Billy el Nen.

Beatty

Atxaga parla de Tonopah, on es va per la crta 95, on hi ha una mina, que és zona militar, on fan proves de bombarders, no gaire lluny de Beatty, una ciutat escampada, com totes, amb una circulació intensa de camions enormes que passen a velocitats impressionants Tanta estona circulant per una carretera recta que travessa el desert estova la ment.

Beatty

Hi vam anar per visitar el poble fantasma de Rhyolite, nascut el 1904 a l’empar de la febre d’or on van arribar a viure 8.000 persones. Ara tot està fet ruïnes, només queden dempeus la casa d’ampolles, l’estació, la presó, les façanes del banc i poca cosa més.

Rhyolite

Vam continuar cap a Death Valley.

Death Valley

Després de passar de la 50 a la 95, deixant enrera Fallon, hi ha l’arsenal més gran del món, amb dianes gegants i pistes per avions traçades al terra del desert. De Beatty a l’Area 51 hi ha uns 100 km i és on es va rodar la pel·lícula Independence Day. Atxaga explica l’angoixa d’anar amb poca benzina al cotxe i veure que no trobaven cap gasolinera fins que arriben a Mexican Hat, un lloc inconfusible per la roca que simula la figura d’un home amb ponxo i barret mexicà. Allà troben una petita benzinera regentada per una dona navaja i respiren tranquils. Nosaltres vam dinar al restaurant tocant a les aigües marronoses del riu San Juan on un rètol avisa que si vols alcohol has de mostrar el DNI i cal menjar carn. Vam demanar hamburguesa i cervesa, i no ens van fer ensenyar res, segurament perquè era ben clar que passàvem dels 18 anys.

Mexican Hat

Ens parla d’un campió basc de boxa, Paulino Uzcudun, que va lluitar a Nevada la primera meitat del segle XX, d’un aventurer perdut al desert, buscat inútilment. Dels polítics Obama i Hyllary Clinton lluitant per ser candidats Partit Democrata, d’un autista de la infància, un amic malalt, les trucades que fa a la mare, la família d’ella allà, l’escola, els sopars amb coneguts de Reno… Ens parla de les seves pors, començant per King Kong, l’aranya, el mapatxe, el violador. Ens recorda que no fa tants anys, la gent com els seus pares no sabien parlar espanyol perquè gran part de la gent dels pobles bascos no sabia espanyol… Atxaga parla de la presència que té la guerra a la vida quotidiana dels nord-americans. Quan mor un soldat a Afganistan o Iraq, es fan commemoracions i se li rendeixen gran tributs. Atxaga va un dia expressament i relata com és un funeral d’un soldat mort a l’Iraq.

Desert de Nevada

Ens ha fet gràcia (perquè ho desconeixíem) quan un tipògraf li explica que sempre fa servir una frase quan prova tipografies noves perquè conté totes les lletres de l’alfabet: “The quick brown fox jumps over the lazy do” (La ràpida guineu salta sobre el gos gandul).

Monument Valley. Cavalls

Finalment, ens quedem amb una imatge acompanyada d’una pregunta sense resposta, la del relat que parla dels cavalls salvatges que giren davant del seu cotxe i es barreja amb els records que té d’altres cavalls de la infància i tots giren en una dansa frenètica. Llavors es pregunta: on era el centre? On és l’eix al voltant del qual gira tot?

Editorial Santillana, 2014, Madrid, 405 pàg.

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a Atxaga, Beatty, Berlin, desert, Mexican Hat, Nevada, Randsburg, Reno, Rhyolite | 3 comentaris

Fiords. De Bergen a Alta

Publicat el 9 Juliol 2014 per Gloria Condal

Sabíeu què se celebra el 14 d’abril? No a França, sinó a l’illa de Lovund? La festa Lundkmommardag, quan 200.000 frarets atlàntics retornen a l’illa per estar-s’hi mentre hi fa calor. Això i moltes coses hem après pels fiords!

Arribant a Bergen

Què és un fiord? És el resultat geològic de la retirada d’uns glacials que en èpoques remotes van cobrir de gel aquestes zones, enfonsant uns llits que després va cobrir la mar. El primer fiord que veiem és el de T roldh augen, on hi ha la casa de Grieg, uns km al sud de Bergen. Calma, poca gent, flors esplèndides, arbres i cel boirós per sobre del fiord.

Bergen. Moll

El més gran dels fiords occidentals, el Sognefjord, fa 204 km de llarg i 1.208 m de profunditat, amb braços estrets i imponents, com el fiord Naeroy. Arribem a Gudvangen a 140 km de Bergen i caminem per un camí paral·lel al fiord: paisatges de cascades com cues de cavall, castanyers, avellaners, falgueres, gerds… Anem a Flam, ple de turistes de creuers; al port hi ha l’estació d’on surt el tren per pujar a Myrdal; aquest braç de fiord és el d’Aurland on ens allotgem en una cabana de pescadors (rorbu). El sol s’ha amagat entre les muntanyes però és clar i l’aigua es mou lleugerament. Passa una au arran d’aigua. Va cap a port. Cel blau i núvols lleus.

Túnel Aurland – Laerdal

D’Aurland a Laerdal hi ha la crta Aurlandsvegen (Snovegen), 45 km amb que pugen a 1.306 m, però anem justes de temps i passem pel túnel (25 km, el túnel terrestre més llarg del món). Laerdal dóna nom a la ciutat, a la vall i al fiord. Continuem cap a Sogndal, punt de confluència de glaciars, muntanya i fiord. Voregem el fiord Lustra, el braç més amagat del Sogne, cap a Solvorn, per anar amb un petit ferri a l’església de fusta d’Urnes (XII), feta sense ni un clau. Als pòrtics, talles d’animals entrellaçats semblants a les figures del llibre de Kells (Trinity College de Dublin). A dins, una escultura preciosa (XII) que representa el Gòlgota. Les columnes són de fusta (stav, d’aquí el nom stavkirke).

Breu parada al Museu dels Glaciars, a Fjaerland i visita a dos petits glaciars del Parc Nacional de Jostedalsbree, el Suppehellebreen i el Boyabreen. Al poble hi ha Mundal, un petit port que durant anys va ser l’única via de comunicació. Veiem l’històric Hotel Mundal i moltes cases i botigues que venen llibres de 2a mà; valen 1 € i pots agafar-los i tirar la moneda en una bústia. Una velleta que fa mitja en una cadira al jardí, ens observa atentament.

La següent parada és Skei per la crta 5 amunt. Dormim a Stardalen Hyttegrend en una cabana al mig del bosc. L’amo porta el cafè del poble i és pagès, quan el truquem està damunt del tractor i ve de seguida. El Nordfjord fa 100 km de llarg i està entre el Sogne i el Geiranger. Sortim en un matí tapat per la E 9. La pluja fa més vius els colors dels verds. Passem pels pobles de Byrkjelo, Olden i Loen; d’aquí pugem fins a Stryn i continuem en direcció cap a la 15, a Grotli (podríem anar a Geiranger per una via més ràpida però escollim aquesta, pel paisatge). Arribem al llac Breiddalsvatnet, mig gelat, a 1.000 m d’altitud, envoltat dels cims de Blatind (1.663) i Oppljosegga (1.571). Colors blau, blanc i gris.

Fred, pluja, boira i neu ens acompanyen tot el viatge

A Grotli girem cua cap a la 63 (Trollstigen), amb neu a banda i banda i llacs gelats, vigilant bé la calçada per no relliscar. Hi ha una desviació a Djupvasshytta per anar al mirador Dalsnibba a 1.500 m i molt més avall, el Flydasjuvet (4 km abans d’arribar a Geiranger). Carretera serp, humida, bellugadissa amb poca visibilitat, per la pluja i la boira. Al fons, ho sabem, hi ha Geiranger.

Hurtigruten

El Geirangerfjorden fa 20 km llarg. Al port hi arriben creuers. Plou sobre mullat: sobre la gespa, l’aigua, la cabana i nosaltres. L’endemà recorrem el fiord en un ferri petit: a cada banda, cascades i granges abandonades. Quan som a la boca de Hellessylt girem cua. D’aquí al mar hi ha uns 90 km. Tornem a la cabana. Un vaixell Hurtigruten arriba a port. Des del 1936, sense interrupció, surt cada dia de Bergen per completar la ruta a Kirkenes en 6 dies, després d’atracar a 35 ports i recórrer 2.700 km de costa.

Trollstigen. Ornesvegen

L’endemà continuem la 63 per l’escala del trolls, amb 11 revolts forts. La boira no impedeix veure el poble i el fiord des del mirador d’Ørnesvegen; continuem, passem pel costat del llac Eidsvatnet i anem baixant fins a Eidsdal, on agafem un ferri per travessar el fiord Nordaals i anar a l’altra riba, Linge i d’aquí a Valldal, un poble amb encant. D’allà pugem a la vall Isterdalen, fent parades a la gorja Gudbrandsjuvet, però quan passem per Juvet Landscape Hotel la boira no ens deixa veure res. Sort que baixant les zigues-zaques veiem salts d’aigua potents i quasi intuïm el mirador fantasma. Acabem a Trollveggen on hi ha una paret vertical de més de mil metres. D’aquí, directes a Alesund una ciutat construïda sobre set illes.

Alesund

El 1904 es va incendiar i es reconstruí en el moment de l’Art Nouveau. Passeig pels carrers de vianants i el port, l’imponent edifici d’Aspoy Skole i més enllà, l’església… L’endemà, amb sol, pugem al turó d’Aksla, 418 graons i de dalt, mar i illes per totes bandes. De nou a baix, visita al Centre d’Art, situat en una antiga farmàcia i al Kube, d’art contemporani. Dinem al port i llegeixo que aquí viuen 40.000 persones i s’editen 35.000 exemplars del diari local.

Les illes properes, un encant: a Giske s’hi arriba a través d’un pont preciós, amb una magnífica platja de sorra blanca i aigües transparents; era la pàtria de Gange-Rolv, un víking conegut a França com a Rollon, que va sitiar París i el 911 fundà el ducat de Normandia. Per un túnel d’un sol carril passem a l’illa de Godoy, al sud. Al final, un far on viu una faronera que fa pastissos i cafès. Als camps propers, ravanissa acabada de segar. A l’illa on vivim, Valderoy, hi ha la cova prehistòrica de Skjonguellaren. Cal seguir un sender i pujar una tartera; en tornar, el sol baixa, però no del tot.

Carretera de l’Atlàntic. Atlanterhavsveien

La carretera de l’Atlàntic comença al poble de pescadors de Bud. Es pot visitar un fort construït pels nazis el 1940 i just a sota, un restaurant d’anomenada, Bryggjen i Bud. A prop, les illes Gossen, d’on s’extreu gas (un 20% s’exporta a Gran Bretanya).

Continuem fins a Vevang on comença el famós pont de la Atlanterhavsveien. Després, arribem al túnel que ens porta a Kristiansund, ciutat sobre tres illes, que trobem molt poc animada; anem a Mellemvaerftet, mig museu, mig drassanes i passegem pel solitari moll. Ens hauria agradat visitar el Museu del bacallà però només obre de 12 a 17. L’endemà pugem per la E39 direcció Narvik envoltades de verd, camps segats i fiords amples. Al migdia arribem a Trondheim (150.000 habitants). El millor és la catedral de Nidaros, del 1140, a les ribes del fiord; impressionant façana d’estàtues de personatges bíblics, bisbes i reis noruegs, el rosetó i els vitralls de sota. A l’altar, la tomba de sant Olav. A prop, el Gamle Bybro (pont vell), per accedir al barri de Bryggen, amb magatzems de colors construïts damunt de fusta sobre l’aigua del riu, del s XVIII i XIX ara amb botigues, bars i restaurants.

A qualsevol lloc, un pont espectacular, com aquest. Illa de Senja

Mo i Rana. Havmannen

Viatjar per Norland és anar canviant de paisatge: de camps a boscos, de fiords profunds envoltats de parets, a fiors amples i menys profunds, més suaus. Llacs, rius i fiords es confonen. I tota l’estona, boira i pluja (a més de les obres al llarg de tota la carretera, aprofitant que ara fa bo). A Mo i Rana, una església de fusta del 1724 i, una escultura dins del mar, Havmannen, que mira el fiord. Dormim en una cabana en un paisatge de somni. L’endemà intentem pujar al Austerdalsisen Glacier a 32 km, però no podem per culpa del vent (la barca no surt). Llavors decidim anar a l’Illa de Lovund des d’Stokkvågen, a 70 km.

L’arxipèlag de Traena, format per més de mil illes petites, en té 5 d’habitades. La majoria de la gent es concentren a l’illa de Traena, però nosaltres anem a la de Lovund, de 4 km2, 400 habitants, una església, un hotel i camins per fer, entre d’altres, pujar la muntanya de 623 m que ocupa el centre. Cau plugim i hi ha massa boira. Arribem a una esplanda amb el petit cementiri i ougem per un camí que va a un mirador per veure aus. Siluetes entre boires, mig intuïdes, mentre una pluja fina ens va xopant. Baixant, trobem uns bens molsuts, amb fesomia molt diferent als que tenim a casa nostra.

Continuem cap al nord per la costa (Kystrikveien o crta de l’Àrtic). Arribem a Kilboghamn om agafem un ferri; pocs minuts després, creuem el Cercle polar àrtic, latitud 66º 33′ envoltades de cims nevats. Amunt, arribem al Svartisen Turistcenter, a Holand, des d’on es veu la glacera. Cims nevats, grans extensions verdes, ja sigui de pins o bedolls, a tocar de la neu, del mar, dels rius i dels fiords. Cascades i saltants d’aigua. Illetes i farallons, centenars, disperses, cabanes de colors diferents arran de mar. Vaques i vedells, bens i alguns rens pelats. Entrants i sortins, plans i muntanya amunt. Una delícia.

Tromso. Catedral de l’Àrtic

Tromso està 350 km per damunt del Cercle Polar Àrtic. Punt de partida de moltes expedicions al Pol Nord (s’explica molt bé al Museu Polar) on descobrim un personatge molt interessant: Fridtjof Nansen. La part principal de la ciutat s’estén a la riba oriental de l’illa de Tromsoya, unida per un pont llarg, al final del qual hi ha la Catedral de l’Àrtic. Les cases que conserva de fa 200 anys són de fusta, cosa rara, perquè els nazis ho van arrasar tot abans de fugir. És una ciutat agradable. El Museu de fotografia (Perspektivet), la Biblioteca, l’església del 1861… Una d’aquelles nits des de Tromvik, veiem, a pler, el sol de mitjanit, o l’espectacle de veure com el sol, tossut, es nega amagar-se.

Pugem cap al nord per la E6, però de seguida ens desviem cap a Breivikeiden fins a Svensby per passar pels Alps de Lyngen, a sobre del fiord del mateix nom, de 150 km de llarg. El cim més alt és el Jiekkevarre, de 1.833 m i el glaciar Sydbreen està a 500 m d’altitud. Creuem la península fins a Lyngseinet i agafem un ferri a Olderladen, a uns km de, Lokvollen, on tenim reservada una cabana al final del fiord, tocant l’aigua, aguantada sobre troncs, amb sostre d’herba.

Alta. Pintures rupestres

La província de Finnmark està habitada des de fa uns 12.000 anys. La ciutat d’Alta està a una latitud de 70º N i s’estén al llarg de 15 km de costa. Recomanem el Museu d’Alta amb 6.000 pintures rupestres a l’aire lliure que representen rens, ossos, gossos, ànecs, cignes, cormorans, salmons, balenes… embarcacions, escenes de caça… Genial!

A l’est d’Alta hi passa el riu Altaelva, un calader dels samis; a finals dels anys 70 el govern va projectar-hi una presa. Molta gent va lluitar en contra durant més de 10 anys, però al final van acabar fent-la. Tanmateix, va servir perquè es creessin molts vincles i el poble sami agafés empenta. El moment oportú per deixar els fiords i començar a entrar en terres sami.

Un bon web: Visit Norway

Publicat dins de Viatges, Viatges per Europa | Etiquetat com a Alesund, Alta, Bergen, carretera Atlàntic, carretera Àrtic, Cercle Polar Àrtic, fiords, Fjaerland, Grotli, Lovund, Mo i Rana, Tromso, Trondheim | 3 comentaris

Illes Lofoten

Publicat el 6 Juliol 2014 per Gloria Condal

Poble de A. Lofoten

De lluny, la silueta d’unes muntanyes punxegudes. Cel, boires i ones. Un dragó? No, les Lofoten!

A. Lofoten

Pots passar-hi un mes caminant, pescant, pedalant o parlant amb la gent (són 24.000 hab). Quan hi arribem ens ve un intensa olor de bacallà, que persisteix durant els dies que som a l’arxipèlag. Situat entre els paral·lels 67 i 68 N, les illes principals, de sud a nord, són Moskenesøya, Flakstadøya, Vestvågøy, Gimsøya, Austvågøy i la punta sud de Hinnøya. De fet, no t’adones quan passes de l’una a l’altra, perquè túnels i ponts són constants.

Bacallà per assecar sense salar (aquí s'anomena"peixopalo"

Bacallà per assecar sense salar (nosaltres l’anomenem “peixopalo”)

Hi ha muntanyes que passen dels 1.000 m, com el Higravstinden i els cims del Parc nacional de Møysalen. Durant la primavera posen a assecar els bacallans sense salar, (en diem peixopalo). El 80 % del que pesquen ho exporten.

Hamnoy. Lofoten

Arribem a Moskenes, al sud, des de Bodo. La crta E 10 és l’espina dorsal que puja amunt, però cal desviar-se per veure pobles i costes. Comencem pel poble d’Å, l’última lletra de l’alfabet noruec, una cucada, i continuem cap a Sorvagen, Hamnoy i Nusfjord. A Rambert hi ha una platja preciosa i solitària. Arreu, combinacions de verds i blaus. A Hennisgvaer, coquetó, carrers solitaris i mullats. Li diuen la Venècia de les Lofoten, però només és -i ja és molt- que les cases a banda i banda del fiord s’aguanten sobre troncs, a l’aigua. I el color roig tacant-t’ho tot, com arreu.

Nusfjord. Lofoten

Dormim a Kavelvag, en una cabana tocant a l’aigua. A prop hem vist granit amb molt feldspat, perquè el rosa era intens! Anem fins a Digermulen per una carretera serpentejant, amb el Trollfjorden. Alguna platgeta de sorra blanca i aigües turqueses, com altres.

Hennisgvaer. Lofoten

Kavelvag. Cabana

Marxem pel nord, des de les illes Vesterålen. Dormim a Sortland, on domina el blau, i l’endemà pugem fins a Andenes. Una banda de música tocava davant del súper, amb un fred que pelava. D’allà cap a terra ferma, a Gryllefjord, en una travessa que se’ns fa llarguíssima, per la mala mar.

Sortland. Vesteralen

om a l‘illa Senja, preciosa i salvatge. Dormim a Mefjordenvaer, a Senjalodge, una casa gran i preciosa, centre de trobada de muntanyers, envoltades de velles motxilles, piolets, esquís i baguls. I d’allà a Brensholmen, en ruta cap a Tromso.

Mefjordenvaer. Senja

Publicat dins de Viatges, Viatges per Europa | Etiquetat com a A, Hennisgvaer, Kavelvag, Lofoten, Mefjordenvaerilles, Noruega, peixopalo, Senja, Sortland, Vesteralen | 1 comentari

Per terres samis

Publicat el 4 Juliol 2014 per Gloria Condal

Al Parlament de Karasjok els mosquits samis ens van cruspir, i després també. Sort que la gent sami és diferent!

Lapònia noruega

Els samis són un poble sense estat que existia molt abans que la península escandinava es convertís en el que és avui. La primera ciutat que visitem és Karasjok on hi ha el Parlament sami de Noruega (Samediggi), inaugurat el 1989, de fusta negra, semicircular. L’objectiu del govern és preservar la cultura, la llengua, la història i el folklore sami. Dels 80.000 que hi ha repartits entre Noruega, Suècia, Finlàndia i Rússia, uns 14.000 samis voten.

Sala de plens. Parlament sami. Karaskoj. (Samediggi)

El país sami ocupa una superfície d’uns 388.000 km² i hi viu un 2% de la població noruega (però viuen més samis a Oslo que a Karasjok). La seva llengua a Noruega és un dels tres idiomes oficials; tenen un vocabulari ric en mots que han de matisar; per exemple, hi ha 400 paraules al·lusives al ren i 300 sobre el gel i la neu, però del seu vocabulari només ens ha arribat un mot: tundra. La cria de rens forma part de la seva vida transhumant, però ara només un 18% de gent en viu. Els altres viuen de la pesca i del turisme.

Parada venda productes samis

Paradeta de productes samis

A Karasjok no tens la sensació que hi hagi cases perquè queden amagades pels arbres. Aprofitem per visitar l’antiga església de fusta pintada blanca, del 1807, l’únic edifici que va sobreviure a l’incendi després de la retirada dels alemanys el 1944. També hi ha un Parc Sami, per conèixer la seva vida; veiem un audiovisual i després a l’aire lliure un tancat amb rens, algunes tendes i poca cosa més. No val la pena.

Vestits samis

Entren a Finlàndia vorejant el Llac Inari amb una superfície de 1.153 km2 i més de 3.000 illes dins. Al poble del mateix nom hi ha el Parlament sami finès. La crta. 75 creua de nord a sud la regió sami de Lapland. Passem per Sodankylä i més avall ens desviem a Lousto, tocant al Parc Pyha Luosto on aprofitem per anar a una mina d’ametista, l’única trobada en el Cercle Polar, de 2.000 milions d’anys. Al vespre sopem una menja sami: carn de ren, amb puré de patates i groselles, boníssim. Ja força més al sud, a 8 km de Rovaniemi, una altra referència de vida sami (el que val més la pena és el museu Arktikum), i ens aturem a Napapiiri per dir-li a Sta. Claus que imposi una mica més de seny al món. Ens diu que ho intentarà.

Ramat rens

Un 18% de samis es dedica a la curra de rens

Entrem a Suècia on veiem un discret escut de la Unió Europea però, això sí, un enorme edifici d’IKEA. Continuem en país sami, vorejant el mar, fins que arribem a Skelleftea, una ciutat amb un riu que la travessa. Un sender voreja el riu; hi ha un petit port amb algunes barques, una senyora negra asseguda en un banc que vigila els dos fills que estan pescant, amb poca fortuna, i una manada d’ànecs que neden a prop manté la nostra atenció perquè la mare està pendent d’un aneguet petit que va a la seva. A l’aeroport d’Skelleftea coneixem una noia espanyola que ens parla d’un web sobre la Lapònia sueca.

Skelleftea

Ah! i millor no anomenar-los “lapons”: té un sentit despectiu.

Lapònia mapa

Publicat dins de Viatges, Viatges per Europa | Etiquetat com a finlàndia, Inari, Karasjok, lapònia, lapons, llengua sami, Lousto, Noruega, Parlament, Samediggi, samis, Skelleftea | 2 comentaris

Víkings

Publicat el 26 Mai 2014 per Gloria Condal

Què sabem dels víkings? Eren saquejadors ferotges de cascs amb banyes? Com vivien? Per què van embarcar cap a altres costes? Eren tan dolents com els pinten? No.

La mateixa persona, segons el moment, podia ser camperol, mercader o víking. El que es coneix com a poble normand, norse o bàrbar van viure en un període situat els anys 750 i 1100 dC, és a dir, fa uns mil anys i van navegar per mars i rius. Tenir terres era determinant. Els homes llauraven els camps; les dones governaven la llar i la granja.

L’exposició del Museu Marítim de Barcelona ofereix una visió dels aspectes de la vida quotidiana, rituals i creences, mitologia, artesania, embarcacions… a partir de 400 objectes originals i estructurada en vuit àmbits.

Post planxar vikinga

L’historiador àrab Ibn Fadlan, el 921 deia que no es rentaven, però tenien un dia a la setmana, el dissabte, que volia dir: dia de rentar-se; s’han trobat pintes i altres estris d’higiene. Rentaven i planxaven perquè no els agradaven les arrugues. Hi ha exposada una post de planxar de banya d’ant, utilitzada amb una pedra de polir per allisar-les.

Cartell SS Oslo

Tampoc és veritat que duien cascos amb banyes. L’error ve de l’òpera estrenada el 1876 L’anell del nibelung, on un actor que feia de víking apareixia així. Els nazis van intentar capitalitzar la figura dels víkings. A l’exposició es veu un cartell del dia de les SS a Oslo, d’agost de 1943 on el líder de les SS es veu vestit com un víking amb un casc modern de soldat alemany demanant que els escandinaus formin part del seu exèrcit.

Església d’Urnes

Els víkings eren politeistes, però per influència cristiana van incorporar iconografia. A canvi, els elements de les antigues esglésies de fusta escandinaves recullen tradicions norse.

L’embarcació típica era el drakkar. Al Museu hi ha la reproducció d’una, feta expressament. En un interessant vídeo es veu tot el procés de construcció. Hem fet un joc interactiu per construir un vaixell. Calien 23 roures, 50 pins, 10 salzes, 4 freixes, 600 cues de cavall, 200 kg de llana d’ovella, 4.500 branques de til·lers…

Víkings

Hi havia una recepta de pa víking, que us expliquem: 150 g de farina d’ordi, 50 g de farina integral, 2 culleradetes de llinosa triturada, 100 ml d’aigua, 2 culleradetes de sagí o mantega, sal. Es barreja tot i es pasta; es deixa reposar i es posa al forn a 150º durant uns 12 minuts.

La mostra és interessant i desmunta molts tabús sobre els víkings, que està molt bé. Però tot i que té elements interactius i produccions multimèdia, es fa pesat perquè cal llegir molt. Al final, entre el cansament i la saturació, hem passat força de llarg. I el preu no és com per tornar-hi de nou.

Ossos que es posaven a les sabates per patinar pel gel

Ossos de potes de rens que es posaven a les sabates per patinar pel gel

Al voltant de l’exposició hi ha una sèrie d’activitats molt interessants: des dels menús víkings al restaurant del Museu, fins a la construcció d’un petit vaixell víking, un concurs de microrelats, una visita comentada amb navegació posterior al pailebot Santa Eulàlia i un viatge cultural a Dinamarca per conèixer la cultura vikinga.

Publicat dins de Exposicions, música, dansa | Etiquetat com a exposicio, Museu Marítim, víking | 2 comentaris

The lunchbox

Publicat el 24 Mai 2014 per Gloria Condal

A Mumbai (Índia) hi ha 5.000 homes analfabets que treballen de repartidors de carmanyoles. Ho fan des de fa 120 anys. Cada matí, els dabbawallahs recullen els menjars acabats de fer per les mestresses de casa i els porten als llocs de treball dels homes i a la tarda retornen les carmanyoles a les cases. La Universitat de Harvard va estudiar aquest sistema, amb la conclusió que només una entre 8 milions arribava a un lloc equivocat. The lunchbox és la història d’una d’aquestes carmanyoles.

La carmanyola que prepara Ila (Nimrat Kaur), no arriba al seu marit, sinó a un home gran, Saajan (Irrfan Khan), a punt de jubilar-se. El menjar és boníssim perquè ella vol atreure l’atenció del seu home per la via de l’estómac, però quan li pregunta al vespre, s’adona que no li ha arribat. A partir d’aquí, s’inicia un anar i venir de missatges entre ella i l’home que rep la carmanyola… fins que se citen en un restaurant. Ell hi va, però quan veu la joventut i la bellesa d’ella, no gosa donar-se a conèixer. Soledats, esperances, tristeses, temors, il·lusions. Continuen les notes i ella li fa una proposta agosarada. Somien, tots dos, una vida molt diferent però es pot convertir en realitat? Ho deixem aquí.

Destaquem dos temes de la pel·lícula: la presència de la tia d’Ila, que viu al pis de sobre, però que no veiem mai, perquè només sentim els diàlegs entre les dues, des de la cuina, i veiem la cistella que puja i baixa amb el que s’intercanvien. El segon tema, el de Shaïkh, (Nawazuddin Siddique) el xicot que aspira a substituir Saajan a la feina, rebut primer amb indiferència però que aconsegueix anar estovant-li els sentiments.

Algunes seqüències d’aquest drama romàntic amb guió i direcció de Ritesh Batra, se’ns han fet llargues i hauríem retallat força minuts, però la recomanem, per la novetat del tema, pels actors, pel tast d’Índia. Bona fotografia (Michael Simmonds) i banda sonora (Max Richter). El 2013 va ser premiada als Festivals de Cannes i de Toronto.

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a Índia, carmanyola, Irrfan Khan, Mumbai, Nimrat Kaur, Rotesh Batra, The lunchbox | 1 comentari

Sant Llorenç Savall – Coll d’Eres

Publicat el 18 Mai 2014 per Gloria Condal

Itinerari Sant Lloreç Savall -Coll d’Eres

La Muntada

Entrem per una pista que voreja el torrent de l’Hort i arribem al torrent de les Acàcies o de la Muntada. Aquí hi ha un dels masos més antics de la vall d’Horta, propietat dels senyors del castell de Pera (s. XI-XII), ara Escola de Natura de la Diputació. Deixem el cotxe i baixem tot deixant, a la dreta, el desviament cap a la Masia Restaurant Racó de Can Brossa.

Marquet de la Roca

Anem fins a la imponent masia del Marquet de la Roca, construïda a partir de 1895 per l’arquitecte de Sabadell Juli Batllevell per encàrrec de la família del poeta Pere Quart (Joan Oliver), que en fou propietària fins a la Guerra Civil (ara és de la Diputació). D’estil modernista, està adossada a l’antic Mas Marquet (d’aquí el nom). D’aquí estant, s’entenen molt bé aquells versos de: “Com el Vallès no hi ha res”.

Font del Llor

Baixem fins al peu de la casa i seguim els senyals del GR-5 fins a una pista amb un pont; d’allà surt un sender pel torrent del Llor, que anem seguint fins arribar a uns graons; uns metres més amunt hi ha la font del Llor (ve de llorer pels arbres que l’envolten), sota els estimballs del Montcau, Emprius i Fogaroses. Sempre hi raja aigua; hi esmorzem i després comencem la pujada fins al collet del Llor (778 m), d’on comencem a tenir vistes esplèndides.

Cova Simanya

Ja força amunt, ens desviem per anar a la Cova Simanya, amb una entrada grandiosa, que es pot recórrer 400 m endins. Tornem al sender i arribem al Coll d’Eres (942 m), un encreuament força freqüentat per la proximitat del Montcau i pas de la ruta entre el Coll d’Estenalles i La Mola. Hi ha una monòlit d’homenatge al poeta Joan Maragall. Allà dinem envoltades d’alzines, com quasi tot el camí.

Montcau

Decidim baixar per un lloc diferent. Quan som al desviament cap a la Cova Simanya un rètol indica 45 minuts fins a la font del Llor i anem cap allà, passem per la Cova de l’Àngel, però el camí es va fent espès i complicat, fins que decidim deixar-lo. Som molt a prop de les Monges de les Muntades (876 m) i ens dol no poder continuar, però ens semblava massa arriscat.

Rètol tornada Font del Llor. Dues possibilitats: pel GR 5 i per aquest camí recte avall

Rètol tornada Font del Llor. Dues possibilitats: pel GR 5 o recte avall

Tornem a la confluència amb el GR 5 i, de nou amb la idea de no baixar pel mateix lloc, ho fem per un sender que baixa en força pendent tot vorejant la Canal del Llor. Una mica abans d’arribar a la font, retrobem el GR per on hem pujat al matí després d’esmorzar i quan som al pont de la font del Llor, caminem per la pista que duu al Marquet. A la dreta hi ha un sender que porta a un forn de pega, dels pocs que es coneix per aquí (servia per cremar teies i per destil·lar resines).

Església de S.Llorenç Savall

Continuem el recorregut fins a la Muntada i ens acostem amb el cotxe fins a Sant Llorenç Savall. Donem una volta pel nucli antic i fem una cervesa en un bar que queda a resguard del vent, amb solet. Poc després, comença el partit del Barça, que, com prevèiem, no va acabar bé. Estava escrit.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a Coll Eres, Cova Simanya, Font Llor, Marquet de la Roca, Sant Llorenç Savall | Deixa un comentari

La Habana de la mafia

Publicat el 29 Abril 2014 per Gloria Condal

La primera pregunta que ens ve al cap és: Per què un músic s’embolica en fer un documental complexíssim sobre la màfia a la Cuba precastrista?

Les respostes poden ser moltes. Perquè el director, Xavier Esteve, que alhora és director de l’Escola de Música de Mollet des de la seva creació, ha tingut relació amb Cuba per portar endavant diversos projectes musicals. De fet, el mateix músic que ha fet la banda sonora, Sergi Rovira, va ser alumne de la seva escola i va participar, de la mà d’Esteve, en un d’aquests projectes a la Havana, “quan encara anava amb pantalons curts”. I en una d’aquestes estades, on va per a gestionar un concert del bolerista mexicà Armando Manzanero, un dia apareix un llibre de William Galvez sobre la màfia, que l’enganxa. Comença a estirar fils i el que s’hi embolica és ell. Ja està atrapat. I quan tingui totes les dades, què? Aleshores sorgeix el repte: fer-ne un documental. I doble repte, perquè d’entrada, no n’ha fet mai cap. O triple repte, perquè fer un documental d’uns fets passats sense gaire material, és difícil. Recerca en filmoteques. Una imatge, una seqüència, sis plau… necessito imatges per explicar tot això!!!

Sense presses, teixint complicitats amb amics i coneguts, Xavier Esteve va parint el documental, amb el suport imprescindible de la productora de Granollers Byte Imatge Produccions. I el fa i refà mil vegades. Quatre anys d’anades i vingudes a Cuba. Fins que creu que el té a punt i el presenta al 35è Festival Internacional de Nuevo Cine Latinoamericano de La Habana, on és admès. Així el dóna a conèixer el desembre de 2013. Però un cop aquí, el torna a refer. Massa llarg, massa. Aquí no estem acostumats als llargs discursos de Fidel. No podríem. I passa tisores i enganxa fins que el presenta a Mollet del Vallès, amb el suport de la gent de Mollet amb Cuba.

Així, de què va la pel·lícula? La publicitat diu que va de corrupción glamour, joc, sexe i crims. Dit així, crida l’atenció. Va d’això però va de més: de com la màfia va trobar a Cuba l’espai ideal per fer-hi negocis després de l’aprovació de la Llei Seca als Estats Units, amb la complicitat dels governs que hi manaven. I de la gran trobada a l’Hotel Nacional el Nadal de 1946 on 500 mafiosos es troben per prendre decisions trascendentals. De fons, la veu de Frank Sinatra. Lucky Luciano i Meyer Lansky són dos dels protagonistes. D’altra banda, un joveníssim Fidel Castro que començava a lluitar contra aquell prostíbul flotant.

Deixem-ho així. Documental dens, per força, i interessantíssim. Bona feina de Xavier Esteve, que se n’ha sortit amb nota. Una aportació a un període fosc de la Cuba dels anys 40. Recomanadíssim.

Informació a Facebook: https://www.facebook.com/habanadelamafia/

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a cuba, havana, màfia, Xavier Esteve | 1 comentari

De Cal Rosal a Puig-reig pel riu Llobregat

Publicat el 28 Abril 2014 per Gloria Condal

Si un cop vam fer la ruta de les colònies des de les fàbriques, ara fem la ruta des del riu. Sense el riu, no hi hauria colònies. Aquesta és, doncs, l’itinerari des de la mare.

Església Sant Vicenç Obiols

Església S. Vicenç Obiols. Rectoria i casa

Sortim de Cal Rosal, on veiem el convent i la fàbrica, per arribar a Puig-reig, seguint la ruta pel Llobregat pel PR C-144 de marques grogues i blanques. Som una setantena de persones de totes les edats i colors i el sols ens acompanya.

Travessem el riu pel pont vell, passem pel molí de Minoves, voregem el pont d’Orniu i en poca estona de pujada ja som a l’església de Sant Vicenç d’Obiols. Allà esmorzem tot contemplat les tombes antropomorfes (i algunes trapezoidals) que hi ha al voltant. Annexa hi ha la rectoria, la casa Obiols, i un xic separat, un paller.

Riu Llobregat. Canal

Continuem cap al riu fins que arribem a la Colònia de la Plana, força deteriorada i anem fins a la fàbrica de l’Ametlla de Casserres i la seva església. A l’altra banda de la colònia hi ha el vell pont de les Febres i anem seguint la pista fins passar per sota la C 16 i a través d’un corriol tocant al canal, arribem a la font del Balç, a Gironella. Dins del nucli urbà hi ha la colònia del Cal Metre.

Gironella

Passem pel pont Vell, en zigues zagues i contemplen el sortidor. Un xic endavant, un camp de roselles que vessa sang.

Gironella

Poc després arribem a la Colònia Bassacs, amb la torre de l’amo, que es fa mirar. La calor ja es nota i és agradable passar entre l’ombra dels pollancres i sentir la remor del riu. Al cap d’una bona estona arribem a la la resclosa de Viladomiu Vell. Passem pel costat de la palanca i de la resclosa del Viladomiu Nou i pugem fins a la torre de l’amo on trobem alguna gent del grup que està visitant-la. Després continuem fins a la colònia del Guixaró. Per un caminoi que passa per uns horts, trobem una altra palanca i creuem el riu per continuar.

Palanca o passarel·la per creuar el riu

A la palanca de la colònia de Cal Prat travessem el riu i avancem prop d’uns horts. Continuem pel canal en direcció a la fàbrica i anem fent. Arriba un punt que creuem la C-16 per sota d’un gran viaducte, agafem un caminet a l’esquerra que passa per sota d’un polígon industrial i ens tornem a acostar al riu. Veiem Puig-reig i de seguida, el vell pont de Periques i la fàbrica de Cal Casas, vora l’aigua. A prop del camp de futbol ens espera l’autocar que ens durà cap al restaurant la Font dels Torracs (Cal Pajares) -a 5 minuts del Viladomiu nou- on dinem, bé i bo.

Puig-reig. Cal Casas

Un dia de convivència que aprofitem per xerrar, segons com ens va el camí, ara amb unes, adès amb unes altres, una mica allò que el mateix caminar et porta, compartir paisatge, compartir conversa, compartir somriures i, finalment, compartir taula.

La gent del Muntanyenc de Mollet.
Foto: Joan Planas

Gràcies al tercet organitzador, la Lourdes, la Noemí i en Josep per la bona feina, i a la resta de gent del Club Muntanyenc Mollet.

Ruta Colònies Llobregat des de CAl Rosal fins a Puig-reig

Hem caminat 16,5 km amb un desnivell: +170 m / -200 m.

Molt fàcil.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a Cal Rosal, colònies, excursió, Puig-reig, riu Llobregat, textil | 4 comentaris

Jaipur, Agra, Delhi

Publicat el 24 Abril 2014 per Gloria Condal

Jaipur. India

Quantes vegades hem volgut fotografiar persones en un país exòtic? Doncs en aquest viatge el joc ha anat a l’inrevés. La gent del país ens feia fotos a nosaltres. Érem els diferents.

Jaipur. Ambert Fort

Hem vist grans contrastos, com piles de brutícia a tocar de joies arquitectòniques. Hem trobat gent amable i també gent -poca- que intenta treure’t el que pugui. Pels carrers hem conviscut amb vaques, rucs, micos, esquirols, elefants, camells i cavalls, tot en un caos organitzat. Sorolls permanents dels clàxons, regateig, els colors, els picants i les pudors…

tuk tuk India

Sempre pel nostre compte, ens vam allotjar 2 nits a Jaipur (B&B Bhola Bhawan) una ciutat que ens va encantar (li diuen ciutat rosa, però més aviat és terrosa) amb una urbanització geomètrica, en part, dels temps colonials. Hi vam trobar una cercavila festiva i vam visitar el Palau dels vents (Hawa Majal), un palau estret on les dones de l’harem veien passar la vida des de les 953 finestres que té. A tocar, l’Observatori astronòmic de Jai Singh (Jantar Mantar), fet per un rei que preferia l’astronomia a les guerres; ben mirat, podria ser una immensa esplanada d’escultures contemporànies.

Palau dels vents

Jantar Mantar. Jaipur

Al costat, el City Palace, una joia de l’arquitectura del s XVIII, com els altres. Fora dels límits de la ciutat, el gran llac Man Sagar, amb el palau Jal Majal enmig, el cenotafi Royal Gaitor, el fort de Nahargarh i, sobretot el fort Amber, impressionant. A la posta de sol i a l’altra banda de Jaipur, el Sun temple, envoltats de micos per totes bandes.

Fort Amber. Jaipur

Temple del sol. Jaipur

De Jaipur a Agra hi vam anar amb tren, 1a classe, perfecte i barat. Allà vam passar 2 nits més, a Aman Homestay. Vam visitar el Taj Majal, la perfecció i el record de l’amor d’un rei vidu i l’endemà vam anar a Agra fort, una fortalesa on el fill va tancar el pare, perquè deia que s’havia trastocat; des de la torre, Shahjahan veia el mausoleu de la seva estimada esposa.

Quitxalla al Taj Majal

Kinari basar. Jaipur

Al mercat de Kinari no hi havia cap turista, tot eren colors, olors, caos circulatori. Passat el riu, un altre mausoleu, d’abans del Taj, Itimad-ud-daula’s (li diuen el Baby Taj). I encara enllà, un altre, Chini ka Rauza, bastant fet pols, on trobàrem canalla jugant al criquet i tifes de vaca asssecades per servir de combustible. Des del bosquet de Mehtab Bagh vam contemplar al Taj Majal des de l’altra banda del riu Yamuna.

Chini ka Rauza. Agra

Riu Yamuna, darrera del Taj Mahal

Fatehpur Sikri a uns 40 km, és una ciutat construïda per l’emperador mongol Akbar el s. XVI, amb edificis força conservats. Per primer cop, aquí ens vam sentir assetjats per venedors de tota mena. També vam anar a Sikandra, un conjunt de mausoleus on hi ha enterrat Akbar i altres nobles.

Fatehpur Sikri. Mesquita

Estació de tren Índia

De nou amb tren fins a Delhi, ens vam allotjar a prop del Red fort (Lal Qila), que vam visitar. Amb quasi 13 milions d’habitants, superpoblada i contaminada, amb enormes diferències entre barris congestionats i pobres i barris rics, ens vam moure amb metro, taxis, tuc-tucs i a peu.

Basar a Delhi

Vam anar al complex de Qutb Minar al sud, imponent, i d’allà a la Tomba de Safdar Jang, un dels últims exemples d’arquitectura mongol. Després vam anar als Jardins de Lodi, un parc de 360.000 m2 amb tombes dels soberans de dinasties que regnaren al nord de l’Índia durant el segle XVI i també vam anar al Mausoleu d’Humayun enmig d’un jardí molt gran, del 1570.

Lodi Gardens. Delhi

La Porta de l’Índia és un arc construït en honor als 90.000 soldats morts en la 1a Guerra Mundial en benefici dels colonitzadors. Al fons de l’av. Raj Path, la més ampla de Delhi (Lutyens, 1921), el Rashtrapati Bhavan (Palau presidencial) de 1920. A prop, el Parlament. Caminem fins a Janpath o Mercat Tibetà d ‘artesania i dinem en un restaurant molt popular, el Sarvabhana. A pocs metres, Hailey Lane, on hi ha un pou de 60 m, molt curiós, Agrasen ki Baoli del s XIV. No gaire lluny, Connaught Place una construcció formada per cercles i columnes.

Agrasen ki Baoli. Delhi

La majoria dels visitants que hem trobat eren gent del mateix país, s’endevina una classe emergent i és bo. Hi havia eleccions. Poc canviarà en un país on des de Ghandi han acostumat a pelar a qui no els agrada. No és fàcil organitzar un lloc tan gran i divers. Marxem amb bon gust. Ha estat un tastet d’una setmana.

DOcumental sobre el Taj Majal: https://www.youtube.com/watch?v=1HOibxn5tZo

Publicat dins de Viatges, Viatges per Orient Mitjà - Àsia | Etiquetat com a Agra, Delhi, Jaipur | 2 comentaris

Gloria Condal

Días de Nevada

Fiords. De Bergen a Alta

Sabíeu què se celebra el 14 d’abril? No a França, sinó a l’illa de Lovund? La festa Lundkmommardag, quan 200.000 frarets atlàntics retornen a l’illa per estar-s’hi mentre hi fa calor. Això i moltes coses hem après pels fiords!

Illes Lofoten

Per terres samis

Víkings

The lunchbox

Sant Llorenç Savall – Coll d’Eres

La Habana de la mafia

De Cal Rosal a Puig-reig pel riu Llobregat

Jaipur, Agra, Delhi

Idiomes

Etiquetes

Blogroll

Meta

Contacte

Sabíeu què se celebra el 14 d’abril? No a França, sinó a l’illa de Lovund? La festa Lundkmommardag, quan 200.000 frarets atlàntics retornen a l’illa per estar-s’hi mentre hi fa calor. Això i moltes coses hem après pels fiords!

Idiomes

El nostres temes

Etiquetes

Blogroll

Meta

Contacte