Gloria Condal

Santa Maria Açores

Publicat el 1 Juny 2017 per Gloria Condal

Arribem a l’immens aeroport construït pels americans durant la Segona Guerra Mundial. Després, les grans pistes foren utilitzades pel Concorde i els Yakolev russos. Ara hi aterren els avions que la connecten a les altres illes i hi passegen els llangardaixos amb força impunitat.

Calçada Gegants. Ribeira Maloas. Santa Maria Açores. Foto: gloriacondal

La superfície de l’illa és un xic més petita que la ciutat de Barcelona. De poca activitat sísmica comparada amb altres illes de l’arxipèlag, també és la més seca. Hi viuen uns 5.400 habitants. La costa est és la més bonica. Des del sud i pujant cap a l’est, hi ha a Ribeira Maloás l’anomenada Calçada dels Gegants, formacions basàltiques hexagonals en una cascada. N’havíem vist altres vegades, però la pau (estàvem soles), el solet i els sons de l’aigua i les granotes ens van extasiar.

Far Gonçalo Velho. Sta Maria Açores. Foto: gloriacondal

La Ponta de Castelo amb el far Gonzalho Velho, fundador de la capital, és el punt més proper al continent. A sota, les ruïnes de l’estació balenera que va funcionar fins el 1966.

Badia Maria Sta Maria Açores. Foto: gloriacondal

D’aquí fins a la ponta do Castelete hi ha la badia de Maia, estret nucli entre mar i muntanya, amb una piscina natural i un saltant d’aigua, Aveiro, de 300 m, tocant als bancals de vinyes construïts el 1579. Una petita ermita, de la Verge dels Plaers (oh!) i el restaurant la Grota, portat per l’Aida, una dona potent (no us perdeu la sopa de peix o el peix a la brasa). Endins i amunt hi ha el poble de referència, Santo Espírito, la parròquia verda (color predominant a les cases i xemeneies), amb l’església del 1779 dedicada a la Purificació, amb una façana tripartita d’esses.

Esglesia santo espiritu sta maria açores

Esglesia Sto Espirito. Santa Maria Açores. Foto: gloriacondal

Més al nord, Sta. Bàrbara a l’interior, on domina el blau. Fem el sender PRC3 Entre serra e mar. A la costa, S. Lourenço, amb la millor platja de l’illa. La baixada, amb 3 miradors, és esplèndida. Des del nord hi ha el mirador d’Alagares (difícil arribar-hi); per tenir vistes des del sud, baixant la carretera n’hi ha més: terrasses de vinyes fins a caure al mar. Bellesa verda i blanca. Mengem de cara al mar un peixe vermelho o veja i som felices. L’estricta normativa urbanística de protecció no permet hotels, només és una petita franja de terra entre el mar i la muntanya que puja amunt, farcida de terrasses de vinya fins a dalt. Així han garantit la protecció.

S Lourenço Sta Maria Açores. Foto: gloriacondal

A prop, Poço do Pedreiro, a l’altra banda de la carena, una antiga pedrera rehabilitada: un so eixordador ens deixa bocabadades: a la bassa hi nien batracis i molts tipus d’aus, a més d’una flora abundant. Les que feien més xivarri eren les granotes verdes. Després pugem a sobre, al cim Vermell per un bosquet de laurisilva, amb vistes a 360º.

Poço Pedreiro. Sta Maria Açores. Foto: gloriacondal

Al centre de l’illa, el Pico Alto (587 m), on fem el sender circular PRC2, al voltant per dins d’un bosc on dominen uns arbres enormes, les criptomèries. Del cim, vistes de tota l’illa.

Barreiro da Faneca. Sta Maria Açores. Foto: gloriacondal

Al nord-oest hem pujat els graons de la petita església de Fàtima a Feteiras do Baixa, hem trepitjat les dunes rogenques del Barreiro da Faneca (si heu vist algun desert o zona de dunes, això és prescindible) i hem arribat a Anjos, la ciutat on va desembarcar Colom el 1493 després de l’aventura americana.

Anjos Sta Maria Açores. Foto: gloriacondal

Vila do Porto, la capital, està construïda dalt d’un turó entre dos precipicis. A la punta, el fort S. Bras, amb 9 canons de defensa mirant al mar. Durant anys, els corsaris algerians feien molt mal. Al darrera del fort, les cases.

Vila do Porto Sta Maria Açores. Foro: gloriacondal

La vil·la és un carrer principal de baix a dalt, amb cases, algunes botigues, serveis, bancs… i cases abandonades. Un mercat municipal modern, una biblioteca preciosa, alguns bars i hotels. Del port surten un parell de ferris a la setmana cap a S. Miguel (2:30 h). Del moll es veuen els aerogeneradors que donen quasi tota l’electricitat que l’illa necessita. «Nos oyes, Mariano?»

Processó Cristo Milagros Vila do Porto. Sta Maria Açores. Foto: gloriacondal

Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a Açores, illa | Deixa un comentari

Un mes a Lagkada

Publicat el 16 Mai 2017 per Gloria Condal

Lagkada Xios. Foto: gloriacondal

Us confessem el nostre racó favorit de Grècia: Lagkada, a l’illa de Xios (en anglès, Chios o Quios). Davant de la carnisseria sempre hi ha gats, esperant que els caigui algun tros de carn, o, si més no, olorar-la, mentre, els gossos van bojos per menjar peix. Viatjar trenca esquemes i ajuda a entendre.

Lagkada. La cabra, habitant habitual. Foto: gloriacondal

Aquest cop, com que hi arribàvem el Dissabte Sant, vam preguntar al Panagiotis, que ens lloga el cotxe, a quina hora tancaven els supermercats, perquè diumenge i dilluns era festa. Malauradament, va dir, tancaven abans que arribés el nostre vol, però si li dèiem què volíem, ell ens ho comprava i ens ho portava a l’aeroport juntament amb el cotxe. Al final no va caldre, però el gest és immens.

Port de Lagkada Xios. Pops assecant-se al sol. Foto: gloriacondal

Lagkada és a uns 20 km al nord de la capital, a la costa, envoltat de pins que sorprenen entre el rocam dels voltants. El nostre amic Giannis ens explicava que els van plantar ell i altres nens i nenes de l’escola, quan eren petits. I feien guàrdia perquè cap foc els cremés. Per això, deia, els estimo tant. La gran escola havia allotjat molta mainada. Ara només hi van 18, inclosos els pàrvuls. La població baixa: són uns 600 habitants fixos, però els joves se’n van i la majoria són jubilats amb sous escassos.

Port Lagkada Xios. Foto: gloriacondal

La vida es troba tocant a mar, on conviuen amb harmonia barques de pesca, alguns iots quan apareixen, i nombrosos cafès i tavernes on menjar i beure. En algun racó, alguna petita -molt petita- platgeta. Ens agrada anar a la taverna Passas, on hi ha un xicot tendre, el Iorgos, i al bar del Dimitris, que explica amb paciència als seus conciutadans què és això de la independència de Catalunya.

Kutsumura. Lagkada. XIos. Foto: gloriacondal

Tenen la gran església, l’equivalent a la nostra parròquia, on es casen, es bategen i celebren els enterraments, però n’hi ha moltes més: a un centenar de metres de la parròquia, una altra i molt a prop del mar, les de Sta. Irene i de Sta. Sofia. Al barri d’Agrelopos n’hi ha una altra amb una gran cúpula; més amunt, el poble abandonat de Kidianda, hi ha les de Sta. Anastàsia i la de S. Joan. I muntanya amunt, trobem l’església de la Verge (Panagia) i encara més amunt, la de S. Jordi, amb vistes impressionants a les illes Inusses i les costes turques.

Peix Xios. Aigües transparents. Foto: gloriacondal

Hi ha una associació cultural molt activa que promou activitats culturals, com els cursos de dansa, cant, macramé, ceràmica… xerrades, excursions, etc. La majoria de la clientela són dones perquè, com a tot arreu, als homes els costa més sortir (o si ho fan, prefereixen anar al cafè).

Ταller ceràmica Lagkada. Foto: gloriacondal

A uns 10 km hi ha les costes turques; només fa 105 anys que Turquia els la va retornar, juntament amb altres illes, per un acord polític. També van retornar aquí desenes de grecs que vivien a Turquia, expulsats per aquest acord (i els turcs que vivien aquí van ser expulsats a l’altra banda). Milers de refugiats per obligació per acords signats des de dalt.

Orquídea. Lagkada. Xios. FOto: gloriacondal

L’arquitectura de cases i edificis té molt a veure amb els ocupants que han tingut al llarg dels segles, sobretot genovesos i otomans. Res a veure amb les postals de casetes blanques de les illes Cíclades.

Poble abandonat de Kidianda, Lagkada. Xios. Memorial EAM (Exèrcit Alliberament Nacional contra nazis. 1941-1944). Foto: gloriacondal

Comprem el peix, verdures i pa a las furgonetes que passen per davant de casa. Anem a buscar aigua a la font, a uns 25 m (la de casa no és potable). Tenim platges i muntanyes caminant. I la salutació de tanta i tanta gent que de seguida es fixa que hi ha dues dones estrangeres. I les accepta i les integra, i els mostra els costums i llengua. I tots, ens fem més rics.

Més informació:

General sobre l’illa: https://gloriacondal.com/2015/09/27/xios-chios/

Museu dels Cítrics :https://gloriacondal.com/2017/05/12/excursio-al-museu-dels-citrics-xios/

Antic Hospital de Leprosos: https://gloriacondal.com/2017/05/08/leproseria-de-xios-158-anys-despres-de-tancar-la-continua-dempeus/

Resum de tres mesos d’estada a Xios: https://gloriacondal.com/2016/07/12/98-dies-a-xios-grecia/

Publicat dins de Viatges per Grècia | Etiquetat com a grecia, Kidianda, Lagkada, poble abandonat, xios | 2 comentaris

Excursió al Museu dels Cítrics. Xios

Publicat el 12 Mai 2017 per Gloria Condal

Al poble s’organitza una excursió i ens hi apuntem. Som les úniques estrangeres en un autocar de 47 persones gregues, la majoria dones. La xerrameca i els riures són la tònica: una treu galetes per compartir, una altra xiclets, més galetes… L’objectiu és visitar Kampos. Atès que estem en plena primavera, podríem dir que és una visita per als sentits: sons d’aigua, olors de cítrics, gustos perfumats, vistes de colors, gestos d’alegria.

Casa Antuaniko. Kampos. Xios. Foto: gloriacondal

Kampos és un barri històric que forma part de la capital, Xios, del temps dels genovesos (1346-1566) i va esdevenir un centre de producció de cítrics dels més importants del món fins el s. XIX.

Museu Citrics. Kampos. Xios. Foto: gloriacondal

El museu Citrus, un espai de l’any 1742 format pels edificis i el camp, és el lloc on s’explica i es veu tot. Les taronges, mandarines i llimones llavors eren fruits selectes, cars, no vistos. Veiem els orígens, desenvolupament i organització dels cítrics, des de l’arribada dels àrabs, via Sicília, als genovesos que van construir aquestes mansions.

Museu Citrics Xios. Paper embolicar citrics. Foto: gloriacondal

Durant els s. XVIII i XIX els mercaders xiotes van crear una xarxa de distribució per exportar a Amèrica (Nova York, Nova Orleans), Europa (Trieste, Livorno, Marsella, Barcelona, Londres, Liverpool, Manchester…), a Grècia, sobretot a l’illa de Siros, al principal port del país, Ermoupuli (el Pireu encara no existia). També arribaven a Alexandria, Istanbul, Bombai, Karachi… i Rússia: S. Petesburg i Odessa. Empaquetaven caixes de fusta massissa amb cada fruit embolicat en paper fi (n’hi ha mostres), com es feia abans. El 1850 una gran gelada provocà la mort de milers d’arbres i molta gent marxà. El terratrèmol de 1881 acabà de fer la resta, però van sobreviure.

Casa Antuaniko Kampos Xios. Foto: gloriacondal

Visitem també Casa Antouaniko, només oberta el primer diumenge de mes. Un pati enorme amb tarongers, una sínia antiga en funcionament, profunda, que porta l’aigua del pou a una font, que alhora l’aboca a un estany-safareig. D’allà, pels canals, rega l’hort. Molts rosers en flor, d’espècies diferents. Al terra, mosaics de pedra en forma de sanefes i flors. La casa-mansió té dues plantes i està habitada. Les dones que ens acompanyen es fixen molt en les cortines, els «tapetes», els cobertors dels llits, tot fet a mà, és clar, com jo, com jo… diuen.

Fan sucs i productes derivats (melmelades, massapans, barres de sèsam…), el bar era ple de gent, i també la botiga, però els comptes no surten. Molts pleguen, tallen els arbres, venen el terreny i en treuen molts diners, perquè és un barri distingit. Si no són capaços de trobar alternatives, el futur és força negre.

Kampos Xios Grecia. Sínia. Foto: gloriacondal

Αnem al sud de Karfàs, a Agia Ermioni, en una zona molt turística (hotels, apartaments, tavernes…), amb platges llargues, de sorra i planes. Aquest és el punt més proper a la costa turca (8 km). Dinem al restaurant Το Μπαχάρι al costat de l’ermita, un lloc enorme, ple de gent, grups, sorolls, moviment….

Ermita Agia Ermioni. Xios. Foto: gloriacondal

Hem començat a dinar cap a les 4 de la tarda i cadascú demanava el que volia. Al nostre país, quan sortim en grup, o hi ha un menú únic o un primer plat comú i un segon a escollir, ja triat. Aquí no. Els pobres cambrers van de bòlit, tant per prendre nota, com per servir i després cobrar. Sort que són ràpids. La xerrameca que hi havia quan hem entrat, ha augmentat amb la nostra. Les iaies disfruten menjant, tothom parla i crida. S’ho passen bé!!! Ara mateix ni se’n recorden de la Merkel. Vivim el moment. Tots estan pendents de nosaltres i ens deixem cuidar. Els estimem.

L’excursió es va completar amb la visita a l’antic Hospital dels Leprosos

Publicat dins de Viatges per Grècia | Etiquetat com a Citrics, Citrus chios, grecia, xios | 2 comentaris

Leproseria de Xios. 158 anys després de tancar-la, continua dempeus

Publicat el 8 Mai 2017 per Gloria Condal

Sala medica Hospital Leprosos. Xios. Foto: gloriacondal

Hi hem tornat. Ara ja són 162 anys que continua dempeus. Aquest any 2021 hem conegut una història molt dura, la d’una noia noruega anorèxica, Lene Marie Fossen. nascuda el 1986 i morta als 33 anys. Va voler donar a conèixer la seva malaltia fent una sèrie d’auto-retrats en aquest Hospital. Les imatges són molt dures.

Hem tornat a l’Hospital de Leprosos, de Xios, una altra vegada després de la nostra primera visita. Aquest cop ha estat amb guia i ens han obert expressament l’església de S. Llàtzer, el patró dels leprosos, que funciona malgrat l’entorn.

Església S Llatzer.Leproseria Xios. Grecia. Foto: gloriacondal

A l’altra església de la Verge de la Obediència, Panagia Epikou, en runes, ens fan fixar en la metopa de sobre la porta exterior, rectangular, de marbre, amb gravats, un d’ells dues tisores a cada banda, perquè els que van pagar-ho tenien negocis de teles. I en el que queda dels frescos de dins, la majoria van ser destruïts (quan els turcs van cremar l’església ho van fer amb els infermers dins). De fora estant, al darrera, es veuen perfectament els dos murs de diferents èpoques, s. XV i s. XVIII. Després de 158 anys del seu tancament, la sala de consultes del metge continua amb la camilla, els documents, medicaments, etc. i a les habitacions, on hi ha els matalassos als llits, encara n’hi ha alguna que hi té els llençols.

De nou hem preguntat per què no el rehabiliten i el gest és encongir-se d’espatlles i dir: «no els interessa». La CNN Grècia va dedicar-li el següent reportatge fa poc:

https://www.cnn.gr/ellada/story/78235/leprokomeio-xioy-eikones-egkataleipsis-apo-psila-vid

Si us interessa, podeu llegir el text de fa un any:

https://gloriacondal.com/2016/06/03/hospital-de-leprosos-de-xios/

Publicat dins de Viatges per Grècia | Etiquetat com a hospital, leproseria, leprosos, xios | Deixa un comentari

Com sobreviure un Primer de Maig a Grècia i no morir en l’intent

Publicat el 1 Mai 2017 per Gloria Condal

Els discursos de Fidel Castro eren famosos per les hores que duraven. Nosaltres no els vam viure, perquè quan hi vam anar ja no estava per discursos, però coneixem els dels grecs, que hi van al darrera.

cartell protomagio 2017

El primer problema d’un Πρωτομαγια és la puntualitat. Si un acte està anunciat a les 10:30, has de calcular que començarà cap a les 11, si va bé. És l’hora que aquest any hi hem arribat, però encara era massa d’hora. Als jardins hi queia un sol potent. No hi havia gaire gent per ser que estan tan ofegats: per ser generoses, entre 50 i 100 persones. És difícil calcular perquè una bona part no esperen drets, sinó asseguts a l’ombra dels tendals de les cafeteries. Van al Primer de Maig però se’l miren tot bevent un frapé. Davant del sortidor, sec de fa temps, un parell de micros i amplificadors. Al voltant, en semicercle, cinc pancartes fetes per les mateixes mans (es nota l’estil), llevat d’una diferent, la de la Federació Regional de discapacitats de l’Egeu, representada per una dona en una cadira de rodes. Les altres, del partit KKE (comunista) i el sindicat PAME.

Primer de Maig. Xios. Grecia Foto: gloriacondal

Les consignes són contra la guerra imperialista, contra l’OTAN a l’Egeu, suport als refugiats, pels drets dels treballadors, no a la retallada de les pensions, etc. etc. Comença el moment dels mítings, on parla molta gent perquè volen recollir diferents sectors (gremi de paletes, hospitals, mestres… i tot bitxo que es mogui).

Primer maig 2017 Xios

Les «omilies», com diuen ells, són llargues i pesades, la majoria enardides, cridant, com si volguessin convèncer els que són davant, que ja estan olt convençuts. Quan veiem que porten molts fulls a la mà, ja patim, perquè vol dir que la omilia serà llarga. Aquest any, la que millor ho ha fet ha estat la dona dels discapacitats: sense llegir, curt i clar. El que pitjor, un sindicalista que duia un plec de més de 10 fulls a la mà. Mireu si ha estat llarg, que els de la pancarta del sindicat s’han cansat d’aguntar-la, l’han enrotllada, l’han deixat a la cadira del discapacitats i han anat a l’ombra del cafè. El frapé era urgent. Ja feia tres quarts d’hora que parlava… Nosaltres hem aguantat fins aquí. I encara quedava la manifestació pels carrers del centre.

Πρωτομαγιο. Χιος

A la plaça ha quedat el nostre amic, amb la xapa posada que li hem regalat, que deia en català: «No a les retallades». Després, tothom ha anat a dinar, abundant i bé, que acabem de cobrar i avui encara ho podem fer.

no retallades Així doncs, cal: anar-hi mínim mitja hora després de l’hora anunciada. Posar-se a l’ombra. Si es pot, seure en un cafè. Ullar un WC per quan en tinguem ganes. Portar barret o gorra i calçat bo. Fer algun frapé en un moment donat. Pensar que quan acabi farem un dinar genial!

Més sobre Primer de Maig a Xios: https://gloriacondal.com/2016/05/08/primer-de-maig-a-xios/

Publicat dins de Viatges per Grècia | Etiquetat com a grecia, Πρωτομαγια, Primer de Maig, xios | Deixa un comentari

Santa Anastàsia 1 – Sant Jordi 0

Publicat el 24 Abril 2017 per Gloria Condal

Celebrar la diada de Sant Jordi a Xios (Grècia), el 23 d’abril, no és fàcil. L’any 2016 ens vam trobar que coincidia amb el Dissabte Sant de Pasqua i ho van traslladar al 2 d’abril. L’any 2017 ha estat Santa Anastàsia la que li ha pres el lloc, celebració que es fa sempre el diumenge després de Pasqua de Resurrecció (el nom deriva de «resurrecció» i significa «la que té força per renèixer). De nou Sant Jordi va haver d’esperar, aquest cop al dilluns 24 d’abril.

Això passava a Lagkada, tot i que a la capital, Xios, diumenge 23 celebraven el Dia del Llibre, aquest any amb la campanya Τόλμα να διαβάζεις – atreveix-te a llegir! Vegeu a Instagram @tolma_na_diavazeis.

Interior església Sta Anastasia. Kidianda. Foto: gloriacondal

Vam pujar a peu a la petita església d’Agia Anastasia, a Kidianda (Αγια Aναστασια, Kυδιαντα), el poble abandonat els anys 50 perquè als seus habitants els era més fàcil viure a baix el mar, a Lagkada. La capella continua allà dalt i s’hi celebra la festa. A la nit havia plogut molt i feia fresca. Per primer cop, dins una església grega, estem al costat d’una estufa. El primer dia que suem. En acabar la cerimònia religiosa, una dona ens regala a cadascuna -les primeres- un tros de coca.

Celebracio Sta Anastasia. Kidianda. Grecia. Foto: gloriacondal

Ja a fora, ens han tornat a donar pa de pessic i dolços. Els homes eren sota un arbre, fent el vermut amb ouzo i mezés, però no ens hi hem acostat. Es notava que no feia bon dia perquè tothom tenia pressa per marxar. Quan ja quedava poca gent, ens han dit que anéssim a la taula dels homes i llavors hi hem anat i una dona ens ha cantat les excel·lències d’uns formatges que hi havia. «Els fa aquest homes», ens han dit. I hem quedat que farem algun negoci, perquè estaven molt bons.

Església S. Jordi Lagkada. Grecia. Foto: gloriacondal

Dilluns sí, vam celebrar Sant Jordi pujant a la capella d’Agios Giorgos. Aquest any hi havia menys gent i ha acabat ràpid. De nou ens han convidat primer a coques i dolços, i més tard a la taula del pica-pica: intentem donar diners, com fan ells, però es posen a cridar que no i a sobre, agafen una bossa de plàstic i hi fiquen un pa rodó beneït. I més: a fora, una iaia agafa un paper de plata, embolica diferents formatges i ens els dóna. I encara ens pregunten si volem cafè, una diu que sí, l’altra que no… i en porten un per a cadascuna!

Pa beneït. Xios. Grecia. Foto: gloriacondal

La carnissera ens explicava que fa anys la gent havia pujat allà dalt a fer un àpat; son pare havia donat 2 vedelles, però feia molta calor i tots estaven mig desmaiats. Ell va pregar a S. Jordi i al cap d’una estona va començar a fer fred i van revifar-se. Per això va donar diners per fer-hi un annex a la capella en honor del sant, any 1993 (hi ha una placa amb el seu nom). Els homes i dones del poble de Lagkada havien col·laborat amb diners o amb la seva feina (paletes, pintors, electricistes…) per fer l’ermita, al marge de si eren creients o no, d’esquerres o de dretes. La van inaugurar el 1953 i tots els que ens en parlen, se l’estimen.

Sant Jordi. Lagkada. Xios. Foto: gloriacondal

En dos dies hem honorat una santa i un sant. Des d’un punt de vista igualitari, la dona ha passat davant de l’home en el calendari. En aquest sentit, res a dir. El Jordi segur que ho entén.

Publicat dins de Viatges per Grècia | Etiquetat com a grecia, sant jordi, santa anastasia, xios | 2 comentaris

Refugiats a Xios. Ajudar o complicar?

Publicat el 22 Abril 2017 per Gloria Condal

Fa un any havia a Xios uns 2.500 refugiats. Ara n’hi ha 3.500 i en continuen arribant. En els 5 dies que hi som n’han arribat 116. A l’illa de Lesbos, al nord de Xios, les entrades han baixat molt, però aquí han pujat.

Σουδα Χιος. Souda Chios. Foto: gloriacondal

En la primera visita a la ciutat trobem un grup que baixava del bus, tres noies i tres nois, parlant i rient; van ben vestits, amb anoracs i jaquetes, i calçats amb vambes. Al supermercat hi ha una parella i un nen que compren albergínia i iogurts. Alguns dels nens i nenes estan escolaritzats, però no tots, mentre als adults el pas del temps se’ls fa etern. A Xios continuen concentrats al camp de Souda (que el govern local volia tancar però no ha pogut perquè els migrants que va desplaçar al camp de refugiats de Vial es van rebel·lar i van tornar). El camp de Vial és el camp oficial, massificat i allunyat de la ciutat. Els refugiats tenen autobusos gratuïts per traslladar-se a la ciutat, passejar, comprar i fer el que vulguin.

Les costes de Turquia són sempre presents des de Xios. A la foto, les primeres vistes són de les illes Inusses (gregues). Després, la costa turca. Foto: gloriacondal

L’ong basca Salvamento Marítimo Humanitario (SMH), amb el suport del Consell de Mallorca, volia crear un servei d’atenció mèdica de suport als refugiats i també per a tots els xiotes sense recursos en una antiga clínica, però els veïns no hi estan d’acord. Els responsables han explicat que no s’hi faran visites mèdiques sinó organització del subministrament de medicaments, traducció de documents mèdics i suport als metges, per tal d’alleujar el saturat Hospital de Xios. Uns dies després de l’anuncia, els veïns van anar a Souda a protestar, acusant 5 refugiats de fer malbé uns cotxes aparcats. Els cotxes no es van localitzar i la policia es va endur els xiotes a comissaria. Una provocació més inspirada per Alba Daurada (Χρυσή Αυγή) i el suport d’un capellà que ha qualificat els refugiats de «gitanos sense educació». Un dies després, la història acaba: SMH decideix abandonar el projecte, vistos els problemes amb els veïns i l’opinió de l’Ajuntament, que explica que no coneixia els seus plans.

Σουδα Χιος. Souda Chios. FOto: gloriacondal

En canvi, un petit projecte que ha acabat bé s’ha fet a través de l’ong cristiana Samaritans’Purse, que fa poc va contractar 30 refugiats (homes i dones) per treballar durant 5 dies en l’arranjament del jardí d’una llar d’avis.

La gent de Xios està cansada. Cansada perquè està vivint una crisi molt bèstia. Les pensions, de l’any passat a ara, han tornat a baixar, mentre els preus dels articles de necessitat van pujant. Aquest hivern, a Xios, els treballadors contractats pel govern grec van fer vaga perquè no els pagaven el sou. Entre els refugiats, la massificació i la convivència forçada ha provocat baralles i altercats. Els grecs ja no se’ls miren com al principi, les mirades han canviat, i els grups feixistes aprofiten per fer campanya: Alba Daurada té cada cop més adeptes.

Xios. Al fons, la capital i el camp de refugiats de Souda. Foto: gloriacondal

Els refugiats ho han dit moltes vegades, de totes les maneres possibles: no es volen quedar a Grècia, però estan aquí sense poder-ne sortir. I quan se’ls vol ajudar, si no es fan les coses molt ben fetes, de vegades es fa més nosa que servei. És molt complex, però així ho hem vist.

Publicat dins de Solidaritat, Viatges per Grècia | Etiquetat com a Chios, grecia, Σουδα Χιος, Quios, refugiats, xios | Deixa un comentari

Rømø

Publicat el 6 Abril 2017 per Gloria Condal

Romo quartet

Quartet format per Silvana Criado (veu), Júlia Palao (cel·lo i looper), Judith Montserrat (piano, veu i flauta travessera) i Bernat Criado (guitarra, baix, veu). La Judith i la Júlia vénen de la clàssica, mentre que la Silvana i el Bernat són d’una família musical (l’avi tenia una escola de música al centre de Barcelona).

Romø. Cafè de les Delícies. Raval. Barcelona.2017

A Barcelona s’han creuat els camins de Silvana i Bernat, que des de ben petits tocaven junts, i de Júlia i Judith, que formaven un grup de música de cambra. Van començar amb acústics, amb versions de Tom Waits, Neil Young o Radiohead, entre d’altres.

Rømø. La Sonora Gracia. Barcelona

La primavera de 2016 van començar a explorar noves vies amb la incorporació de tres veus, fusionant clàssic, jazz i minimal i es va iniciar un nou camí amb peces com la Nana de la Suite Popular Espanyola de Manuel de Falla, música de cambra de Franz Schubert o música instrumental i vocal de Johan Sebastian Bach, així com d’alguns estàndards de jazz.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Un stage creatiu a Dinamarca uns mesos després va ser el punt d’inflexió cap a la versió i fusió d’elements del clàssic, del minimal i de la música tradicional d’arreu, prioritzant el món mediterrani. L’stage també va aportar el nom del grup: Rømø, com a homenatge a l’illa danesa davant la costa est de la península de Jutlàndia, on viuen menys de mil persones.

El concert que ofereix Rømø (13 temes) combina cançons pròpies, com Uyumbé i Mare mortum, amb cançons de bressol tradicionals: Nani nani de Tunísia, Iavnana de Georgia, Uyusunda de Turquia, versions de coneguts temes: Sweet dreams (Eurythmics) Cantaloupe (jazz), Enjoy the silence (Depeche mode), Way Down (Tom Waits), Space Odity (David Bowie) i adaptacions de temes de música clàssica: Toxic people (Debussy), Lass (Dvorak), Nana de la Suite popular espanyola de Falla. Ens expliquen que aposten per una música moderna culta i ara començaran a posar bases electròniques, a més de loops per les veus, que ja fan servir d’un temps ençà. A nosaltres ens agraden. Es nota que tots quatre tenen unes bases musicals potents. Silvana converteix la seva veu en un instrument més, clar i vibrant. El que ens ha semblat més interessant del seu treball són les adaptacions de clàssica, a partir de pocs compasos, que esdevé un nou tema, brillant, potent, amb vida pròpia. Els calen força bolos més, anar depurant i afinant en la seva personalitat, però apunten maneres. Moltes.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Els propers bolos són el 22 d’abril al Koitton Club de Sants (Barcelona), a finals de juny a La Sonora de Gràcia i a l’agost i setembre dos concerts a Alemanya (Berlin i Weimar) i potser Itàlia (Milà). Aviat, diuen, volen enregistrar un CD. De moment, continuaran tocant en sales i bars musicals. Per als qui som a un metre distància, un plaer immens.

Xarxes socials:

Facebook https://www.facebook.com/romo.barcelona/

Instagram https://www.instagram.com/romo_barcelona/

Twitter https://twitter.com/Romo_Barcelona

Youtube https://www.youtube.com/channel/UCHhiyiE7j3Q15UJDQJeTXww

Web http://romo.barcelona/social_cat.html

Publicat dins de Exposicions, música, dansa | Etiquetat com a música, Rømø | 1 comentari

Incerta glòria

Publicat el 25 Març 2017 per Gloria Condal

“… i tota la joventut no és més que la incerta glòria d’un matí d’abril”.

Incerta glòria. Monestir

No és una pel·lícula de guerra, sinó sobre les conseqüències de la guerra en la gent. Al Front d’Aragó, 1937, dos joves, en Lluís i el seu amic Soleràs, i una dona potent de la qual s’han enamorat: la Carlana. A Barcelona, la Trini i el seu fill, la dona del Lluís, de qui n’està enamorat en Soleràs.

Carlana. Incerta glòria

Una pel·lícula no és un llibre, ho sabem. Per això hi vam anar amb recança, però la versió de Villaronga és molt bona perquè n’ha captat l’essència. Vista la complexitat de la novel·la, ha suprimit el personatge de Cruells, el capellà, i ha donat més força a la Carlana, mestressa del poble després de la mort del seu home i l’ajuda del Lluís.

Juli Soleràs. Incverta Glòria

La Carlana és malvada, molt, però alhora, víctima i supervivent. El Soleràs, un boig lúcid autodestructiu. En Lluís un jove culte i immadur. En la reraguarda en calma d’un paisatge inhòspit, plana la destrucció, el trencament de projectes, la traïció… L’infern no és a les trinxeres sinó dins els éssers humans. Tots són uns vençuts.

Carlana i Lluís. Incerta glòria

Rodada en escenaris la majoria a l’Aragó: la Cartoixa de Monegros, les trinxeres d’Alcubierre, les ruïnes de Belchite, Jubierre, Angüés… però també en carrers i el refugi de la Garriga, el pavelló de S. Rafael de l’Hospital de S. Pau i el pla de Palau de Barcelona.

El treball dels actors és molt bo: Lluís (Marcel Borràs), Soleràs (Oriol Pla), Carlana (Núria Prims), Trini (Bruna Cusí), tia Olegaria (Luisa Gavasa), el moliner i la molinera (Fernando Esteso i Terele Pávez), Cagorcio (Juan Diego), el general (David Bages), el metge del front (Jordi Coromina), i el pediatra de S.Pau, Bruno Bergonzini, que fa un paper secundari, tot i patir esclerosi múltiple.

Direcció: Agustí Villaronga

Guió: Agustí Villaronga i Coral Cruz

Producció: Isona Passola (3,7 milions € pressupost)

Durada: 115′

Més informació sobre Joan Sales, autor de la novel·la: https://gloriacondal.com/2010/08/15/joan-sales/

Publicat dins de Cinema, Memòria històrica | Etiquetat com a Guerra Civil, incerta glòria, joan sales | Deixa un comentari

Camí d’anada i tornada

Publicat el 21 Març 2017 per Gloria Condal

L’any 1939 dues dones fan un viatge de Suïssa a Kabul que dura 6 mesos. Falta poc perquè esclati la Segona Guerra Mundial. Totes dues són fotògrafes i escriptores, una etnògrafa i esportista, l’altra arqueòloga i antifeixista. Un viatge que és el gran absent del llibre, i, alhora, el punt de referència constant.

Annemarie Schwarzenbach i Ella Maillart, al Ford Roadster Deluxe de 18 caballos, amb què van viatjar de Suïssa a Kabul el 1939

El llibre és un intercanvi de cartes entre aquestes dues dones, Ella Maillart i Annemarie Schwarzenbach, situat l’any 1940, una “correspondència fictícia tenyida de fets reals”, com diu Patricia Almarcegui. El context polític se situa entre les dues guerres mundials. Les situacions ens poden semblar molt actuals: “Suïssa havia violat el dret d’asil, això va interpel·lar tots sobre quina Europa podríem fer possible a partir d’ara, què en podria sorgir de tanta vergonya”, deia Annemarie. “Occident estén una xarxa de coordenades, de paral·leles i perpendiculars, enquadrant cada tros del món”, concloïa Ella.

Ella Maillart

A mesura que anem llegint les cartes, anem emplenant una mena de trencaclosques que ens va situant: Annemarie, addicta a la morfina, demana ajuda a Ella, que viu a l’Índia. Així, anem coneixent el pou terrible on la primera cau i recau, mentre que la seva amiga tracta d’ajudar-la, des de lluny. Cada carta d’Annemarie és un crit d’angoixa, un SOS d’urgència. Reclosa en un sanatori, s’escapa, pateix la síndrome d’abstinència… li pesa el rebuig de la mare, se sent culpable de la mort del pare, se’n va a Àfrica, la prenen per espia…

Thomas Mann deia d’Annemarie que era un àngel desolat, però diu Ella que és més aviat un àngel vermell, capaç de crear el cel i l’infern perquè els duu tots dos dins. Quan van emprendre el viatge a Kabul, Ella es creia capaç de gestes impossibles: la volia salvar. La Primera Guerra Mundial havia destrossat la seva infantesa i el fracàs per salvar la seva amiga era una altra guerra perduda. Ella fuig a un remot poblat de l’Índia; es negà el desig, però viu altres passions “com despertar-se en terres ignotes i tenir la sensació que tot és nou i creat el dia abans, només per a tu, com si et fos possible encetar el món i la vida. Cada indret està ple de paradissos que no te’ls acabaries ni en cent vides.” I mentre Ella mesura les meves riqueses en funció de tot allò a què pot renunciar, acusa l’amiga de triar sempre el sofriment.

Pukaki lake, New Zealand

Annemarie reconeix: “Potser massa sovint veig el món d’un sol color, d’un negre absolut i m’oblido del violeta pèrsic, el verd jade, el groc sofre, el lila ametista…” Ella conclou: “El món no és altra cosa que les aigües quietes d’un llac que reflecteix el cel de la nostra ànima. Es així com et construeixes la vida: a la mesura exacta de la teva alegria”.

Camí d'anada i tornada

La relació s’acaba a partir del silenci d’Annemarie. Mor, sí, de la manera més imprevista. Després, la seva mare crema llibres, manuscrits i cartes.

Camí d’anada i tornada. Montse Barderi, Emma Vilarasau, www.columnaedicions.cat, 2017, 150 pàg.

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a Annemarie Schwarzenbach, dones, Ella Maillart, llibre | Deixa un comentari