El riu Whanganui (Nova Zelanda), entitat viva

El Parlament de Nova Zelanda ha atorgat (16-3-2017) l’estatus de “persona jurídica” al riu Whanganui, el tercer més llarg del país (New Zealand Herald). Un grup maorí ha celebrat amb hakas l’aprovació de la llei, ja que feia 160 anys que demanaven el reconeixement del riu com a entitat viva. L’acord inclou una compensació de 80 milions NZ$ (52 milions €) i 30 milions més per millorar la salut del riu.

Whanganui river. Whanganui river road

Riu Whanganui. Nova Zelanda

Nosaltres hi vam ser fa uns mesos i vam recórrer una pista paral·lela al riu, de 100 km, que recordem com un dels dies més difícils i durs.

A mitjan segle XIX els vaixells de vapor navegaven riu endins, fent transport fluvial i també per a turistes. A partir de 1918 el govern va regalar terres d’aquí a soldats tornats de la I Guerra Mundial, però era difícil de treballar i el territori inhòspit, per això la majoria va marxar. Amb l’arribada del tren i la millora de la carretera, el transport fluvial es va acabar el 1959.

WHanganui river

Whanganui River – Nova Zelanda

La Whanganui River road és una pista de revolts i esllavissades permanents. Un rètol avisa que només l’obren de 12 a 12:30 del migdia i de 5:30 a 6 de la tarda. Just per passar-hi uns quants cotxes. Al poble de Raetihi tens l’opció d’anar per la carretera 4, millor, però nosaltres optem per la dificultat. Arribar al primer poble, Pipiriki (34 km) se’ns fa llarguíssim, deixat de la mà de déu tot el passat esplendor. L’hotel es va cremar un parell de cops i està sense rehabilitar per falta de diners. Passem per un molí de farina rehabilitat, a Kawana i després per Jerusalem, un poble on destaca l’església de S. Josep, creada per unes monges franceses, que ajudaven els pobres. Vegetació densa, coníferes (pi roig…), falgueres i «maníos» (Podocarpus vivalis). Tots són llocs de profunda cultura maorí.“Jo sóc el riu i el riu sóc jo”.

Whanganui river road, New Zealand

Riu Whanganui. Mates de ginesta

No sé si a peu hi arribaríem abans, a estones és tan estret que no tens clar si passaràs, el terra és ple de forats, troncs pel mig… revolts que no veus qui ve (… i qui ha de venir si només gosen passar per aquí alguns aborígens o algun turista boig?). A 56 km després trobem Atene, on es pot pujar a un mirador, però nosaltres tenim l’objectiu fix d’arribar a migdia a la barrera. Seguim carretera avall fins a Parikino, on trobem, abans d’entrar, dos cons estesos a la carretera. No es pot passar? Tres nois maorís ens diuen que sí, però uns km més endavant ens trobem la barrera i un treballador que ens diue que esperem. Falta mitja hora pel migdia, està caient un plugim suau i fa fresca. Aprofitem per llegir i fer notes al quadern. La mitja hora que els obrers tenen per dinar, l’aprofiten per deixar passar cotxes. Ens diu el capataç que vigilem molt, que hi ha algun tros malament. I així ho fem. En pocs km arribem a baix la carretera i llavors anem vorejant el riu fins a la ciutat de Whanganui (42.000 hab), on dormim. Sota la dutxa, tota la suada que hem fet rellisca avall. I després, una cervesa fresca ens retorna la pau. Més tard, sortim a fer un volt. Al riu, un pont, el City Bridge i a l’altra banda, ben visible, la torre del turó Durie on un túnel penetra 213 m endins des d’on un ascensor del 1919 et porta a dalt, on hi ha la War Memorial Tower amb 176 graons. Al carrer principal, botigues, bars, cinemes, teatre i a prop, centres cívics i l’imponent edifici de l’Òpera.

Nova Zelanda. Ciutat de Whanganui i riu

Whanganui city & river. Nova Zelanda

Més informació del nostre viatge: https://gloriacondal.com/2016/12/19/58-dies-a-nova-zelanda/

 

Publicat dins de Viatges, Viatges pel Pacífic | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Pantà de Foix

Excursió pels voltants del pantà de Foix, amb desviació cap a la font d’Horta i final a la Creu.

Panta de Foix

Pantà de Foix des del castell de Castellet. Foto: gloriacondal

Iniciem la caminada a partir del petit nucli de Castellet i la Gornal, amb el castell de Castellet que domina l’embassament. Uns metres amunt, l’església de S. Pere de Castellet, d’origen romànic, amb un campanar d’espadanya i 4 campanes. Seguim el sender del GR  92(marques blanques i vermelles) amunt cap a la serra de Mala, amb pins i margallons. A l’esquerra, veiem l’Arboç, amb els imponents edificis de la Giralda i l’església; al fons, el massís del Montmell. Just a sota, Torrelletes. Som en ple Parc del Foix.

Castell de Castellet

Castell de Castellet. Foto: gloriacondal

A les ruïnes de la masia de cal Balaguer ens aturem a fer un mos i poc després deixem el GR i prenem el sender de la dreta que baixa fins al pantà. A baix, passem per sota la carretera i poc després per un aqüeducte que subministrava aigua als regadius.

Cal Balaguer Panta Foix

Masia can Balaguer. Pantà de Foix. Foto: gloriacondal

Remuntem el pantà cap amunt i ens atansem al pas de dalt per veure la perspectiva del pantà i la presa. Inaugurat el 1921; a partir de 1937 es comença a regar i el 1943 es completa la xarxa de sèquies. Té una superfície de 68 ha i l’alçada de la presa és de 38 m. Hi ha abundant flora i fauna.

Aqüeducte pantà foix

Aqueducte pantà Foix. Foto: gloriacondal

Continuem vorejant el pantà fins que arribem a un petit nucli amb una casa abandonada (el chalet) i altres cases d’una petita urbanització dels anys 60-70. A l’altra banda del pantà, el castell i cal Bladet, una gran construcció blanca amb habitatges i corrals, amb un gran baluard.

Desviació a Font Horta i la Creu

Indicacions desviació font d’Horta. Pantà Foix

A la recta final hi ha una desviació a l’esquerra que indica la Font d’Horta. Deixem el pantà i ens n’allunyem per un sender que passa enmig d’un alzinar ombrívol paral·lel al torrent d’Horta fins que arribem a la font (seca) i el safareig antic del poble de Clariana. Continuem enfilant el sender, entre troncs d’arbres serrats, en direcció a la Creu, on hi ha un antic hotel ara abandonat.

Presa panta Foix

Presa pantà Foix. Foto: gloriacondal

Allà hem trobat l’autocar, que ens ha dut al restaurant Ca n’Ayxelà, al terme de Sta. Margarida i els Monjos, entre vinyes de Chardonnay i Cavernet, on hem dinat a base de bé, amb la salutació del president del Club Muntanyenc, com cada any a la Diada del Soci. Hem tingut estona per parlar amb els uns i els altres, posar-nos al dia de bones i males notícies, i aprofitar que érem els que érem amb salut i moltes ganes de viure cada instant.

Vinyes Penedes

Vinyes Sta. Margarida i els Monjos. Penedès. Foto: gloriacondal

Agraïments al grup organitzador del Club Muntanyenc (Lourdes, Josep, Noemí i Joan)

Recorregut: 12 km – Durada: 4 h – Desnivell: 215 m – No circular

Plano general

Ruta Castellet – Cal Balaguer – Presa – Cal Bladet – Font d’Horta- La Creu. Mapa: Lourdes

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

Congost de Fraguerau i ermites d’Ulldemolins

Excursió pel congost de Fraguerau partint de l’ermita de S. Antoni d’Ulldemolins.

indicadors-fraguerau

Indicadors GR 65-5 Congost Fraguerau. Foto: gloriacondal

Deixem enrera l’Espluga de Francolí en direcció a Vallclara, Vimbodí i Vilanova de Prades per arribar a Ulldemolins. Les muntanyes de Prades i els voltants de la carretera TV 7004 estaven enfarinats de neu. A Ulldemolins fem un cafè i seguim els senyals fins a l’ermita de Sant Antoni i Santa Bàrbara, a 3 km. Aparquem davant l’ermita i comencem a caminar pel GR-65.5 (marques blanques i vermelles), paral·lel al riu Montsant, entre les serres de la Llena i la de Montsant.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

L’acció erosiva de l’aigua al llarg del temps, ha esculpit en els conglomerats calcaris un gran nombre de formes: gorgs, cingles, monòlits i baumes. Pugem un petit coll i de seguida trobem el lloc de les Cadolles Fondes, unes basses modelades per l’aigua, a baix del riu, que podem guaitar des d’un mirador.

cadolles-fondes-fraguerau

Les Cadolles Fondes. Congost Fraguerau. Foto: gloriacondal

Tornem al camí i anem seguint el riu, admirant les formes i la vegetació de ribera. Trobem una bifurcació amb un sender que puja a les roques dels Tres Juradets, però nosaltres continuem pel GR cap endavant. Balmes a banda i banda del riu, colors ocres i verds.

Stitched Panorama

Congost Fraguerau. Foto: gloriacondal

Una nova desviació condueix al racó de la Pastera, una cinglera que expliquen que té colors, però quan arribem a baix al riu, les aigües baixen abundants i fortes. No poden passar. Puigem amunt de nou al GR. Amunt, les siluetes dels Tres Jurats.

pont-penjat-congost-fraguerau

Pont penjat congost Fraguerau. Foto: gloriacondal

Quan veiem el pont penjat -en dues fases-, baixem cap allà i el travessem; a dalt, a l’esquerra, la roca de la Cadira. Anem pujant pel barranc, convertit en rierol, fins a la balma de Sant Bartomeu, quasi tancada per un mur de pedra seca. Aquí diuen que l’eremita Fra Guerau el 1160 s’hi va quedar a viure (s’explica que va guarir la reina Sança, muller d’Alfons I). Per això el nom del congost.

balma-s-bartomeu-pedra

Racó de S. Bartomeu. Congost Fraguerau. Foto: gloriacondal

raco-s-bartomeu-dibuix

Campanar ermita S. Bartomeu Fraguerau des del raco pedra seca (dibuix)

Pujant un sender que queda per sobre tenim una visió maca del congost i de l’ermita. Baixem i al final de la balma hi ha unes basses que impedeixen seguir més. Pujant pocs metres més per davant arribem a la petita ermita de S. Bartomeu, la més antiga de totes les de la zona (s. XIV), d’una nau amb absis rodó i campanar d’espadanya. Com a curiositat, diuen que la campana és una bomba reaprofitada (les que veurem després, també la tenen igual).

ermita-s-bartomeu-fraguerau

Ermita S Bartomeu Fraguerau. Montsant. Foto: gloriacondal

Continuem el sender que puja per darrera l’ermita, per l’altra banda del congost. Hem d’ajupir el cap i vigilar els peus, perquè està molt relliscós, però arribem bé fins un petit reconeixement marcat a la roca, amb un bust de F.Palau, el darrer ermità, el 1851, amb una placa que comença així: “Silenci profund…”. Allà mateix decidim dinar, amb vistes assegurades.

balma-congost-fraguerau

Balma congost Fraguerau. S. Bartomeu. Foto: gloriacondal

Tornant, trobem un petit gripau al barranc; de fet, és una gripaua, segons la nostra experta. L’observem una estona i deixem que continui el seu camí.

gripaua

Gripaua. Congost Fraguerau. Foto: gloriacondal

Arribem de nou a l’ermita de S. Antoni i Sta. Bàrbara, un petit edifici blanc adossat a una casa pairal que lloga taules per dinar en un espai per fer-hi barbacoa i acampades. Té un petit atri i també el campanar d’espadanya i la campana-bomba. Uns metres més endavant, una bona panoràmica d’Ulldemolins.

ermita-s-antoni-ulldemolins

Ermita S Antoni i Sta Barbara. Ulldemolins. Foto: gloriacondal

Però no hem acabat. Montsant té una gran tradició d’eremites i ens arribem a Sta. Magdalena més coneguda com la catedral del Montsant. Sota una àmplia arbreda a la part obaga de la serra de Montsant, amb espai per acampar, bassa, ànecs, taules de pedra… l’església té 6 capelles, cor, tribunes i cripta. Més amunt hi ha una font. El 22 de juliol se celebra la festa.

ermita-sta-magdalena

Ermita Sta Magdalena, la catedral del Montsant. Foto: gloriacondal

No hem fet totes les ermites, però per avui n’hi ha prou. De nou hem carregat piles i per unes hores, hem oblidat els mals de cap. Caminar és bo, i fer-ho amb amics de debò, no té preu.

DISTÀNCIA: 6 km – DESNIVELL: 200 m – DURADA: 2’45 h (sense comptar aturades)

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

Manchester frente al mar

manchester

Crítica de Xenxu: ‪@xenxu1, amb algun afegitó nostre

Guanyadora d’un Òscar 2017 al millor actor, Casey Affleck i al millor guió original, de Kenneth Lonergan.

Un poble a una hora i mitja de camí de Boston, en cotxe, Manchester by the sea, com molts d’altres pobles de la costa nord dels Estats Unitats: comunitats tranquil·les on la vida sembla que ha de transcórrer tranquil·lament, però… un dia rep una trucada del seu poble. La notícia no és bona. El seu germà, que fa anys que pateix del cor, ha mort. Durant el camí comença a reviure moments dels seu passat: escenes més o menys quotidianes i felices de la seva vida: casat, amb filles, una relació amb la família afectuosa i acceptable.

Boston. Beacon Hill

Boston, Massachusetts, EUA. Foto: gloriacondal

El protagonista, Lee Chandler (Casey Affleck) fa anys que viu a Boston. Es guanya la vida fent el manteniment d’uns edificis d’habitatges i arreglant desperfectes dels veïns i fins i tot i, literalment, desembossant de merda algun vàter. És un tipus solitari i callat que a les nits beu força i de tant, en tant provoca alguna baralla.

Massachusetts, Marblehead

Costa nord Boston. Foto: gloriacondal

És a l’arribar a Manchester quan el director de la pel·lícula comença a desplegar, mitjançant retrospectives (flashbacks) i a col·locar, lentament i inexorablement -s’ha de dir que de forma magistral-, les peces del puzzle que conformen la vida del protagonista: un tipus molt atormentat per un fet del passat que ha marcat de forma definitiva la resta de la seva vida (i en això rau el colpidor i dolorós pessimisme que ens transmet el director). Per què ha passat de viure una vida acceptablement feliç a ser una persona terriblement infeliç i autodestructiva? Per què no és perdona ni es perdonarà mai un error que ha tingut conseqüències estremidores? Si als fets tràgics hi afegim que la seva exmuller, Randi (Michelle Williams), els veïns de poblel no l’han perdonat i l’han mirat gairebé com un tipus indesitjable, fins a l’extrem de no poder aguantar més i haver de fugir 150 km al nord, comencem a tenir bastant desplegada la trama.

matricula-massa

Matrícula vehicle Massachusetts

Hi ha una escena que posa els pèls de punta. Una trobada al carrer amb la seva exmuller on hi ha un intent de comunicació. La seva dona intenta demanar-li perdó d’alguna manera per haver-lo fet sentir insuportablement culpable del drama que van viure plegats, però ell és incapaç d’assimilar l’intent d’acostament d’ella. El dolor i la culpabilitat són tant forts que no es veu capaç de quedar-se al seu poble i assumir les responsabilitats que li han sobrevingut per la mort del seu germà (el seu germà, al testament, el nomena únic tutor legal del seu nebot de 16 años Patrick (Lucas Hedges).

Pel·lícula lenta, trista, ben interpretada, continguda i sense excessos. El director va plantejant la trama i va modelant els personatges fins a dur-nos a la reflexió sobre el dolor. No el dels crits, sinó el del silenci, el de la soledat. El buit. És real com la vida mateixa? No tenim tots algunes coses a l’armari que no ens perdonem i que potser ens fan sentir més desgraciats del que és fóra recomanable?

Ens ha cridat l’atenció l’ús de la música clàssica, alguna ben coneguda com l’Adagio d’Albinoni, que pensem que ajuden a donar al film un to mesurat.

Durada: 135′

Director i guió: Kenneth Lonergan. Fotografía: Jody Lee Lipes

Vegeu el trailer: https://www.youtube.com/watch?v=obdKk_sYQNI

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , | 2 comentaris

Una voz escondida

Les primeres 20 línies del principi del llibre són, de fet, el final, perquè a partir d’aquí, el protagonista recorda la seva història, des que tenia 5 anys i no parlava. Es diu Shahab, té un germà gran, Arash, molt llest, i una germana petita i carinyosa, Shadi. El seu pare és Naser, que sempre és fora, treballant, i sa mare és Marian, universitària com el seu home, que ha hagut de plegar per dedicar-se a la llar i al fill. Som a Teheran, a l’actual Iran, sota el poder religiós i la repressió política.

Una voz escondida_135X220

Shahab no parla, no se sap per què. Només ho fa amb dos amics imaginaris, Asi i Babi. El nen sap que el seu pare no l’accepta i per això mai l’anomena “pare”, sinó “pare d’Arash”, el seu germà gran. L’entorn familiar se’n burla, li diuen tonto i el culpen de tot el que passa de dolent. De tant en tant fa alguna trapelleria amb el suport dels amics imaginaris. Els parents del pare viuen a prop, i no hi ha bones relacions. Només una cosina, Fareshteh, està per ell, però perquè el fa servir d’escut per trobar-se clandestinament amb un enamorat.

A través de dues veus directes, la de Shahab i la de sa mare, l’autora -que es va basar en casos reals- ens va narrant de manera tendra, senzilla i profunda els sentiments, l’entorn, els vincles familiars, la repressió dels comitès de vigilància… la falta d’afectivitat del nen, que encara que no parli hi sent i ho entén tot. Shahab viu tancat en un univers propi i només en surt quan la seva àvia materna Bibi, passa una temporada vivint amb ells perquè ha enviudat, l’entén i l’ajuda a obrir-se.

Obra breu, retrata magistralment la societat actual iraniana, amb “final feliç”, però quan els amics de Shahab, davant la fotografia on hi ha ell i el seu pare abraçats, li pregunten qui és aquell home, la resposta d’ell, demostra que la infància ha deixat profundes petjades.

A estones el llibre té una prosa tan fluïda que és poesia pura: “Hablar todavía era una pesadilla para mí… las palabras no sólo eran un conjunto de letras porque cada una encerraba un mundo. Conocía su valor, sabía qué color tenía y sentía el espacio que ocupaba. Como podía expresar con la escritura todos los matices de una palabra?… Para hacer los deberes, necesitaba los lápices de colores”. I així un dia pregunta: “Mare, el 3 és blau cel o blau marí?” A l’escola no volen que escrigui amb colors, però al final es converteix en un calígraf molt bo.

parinoush_saniee

Parinoush Saniee (Teheran, 1949) psicòloga i sociòloga, ha escrit abans El libro de mi destino al voltant de la generació de dones que van viure la Revolució quan eren adolescents. És vídua i explica que des de la mort del seu home s’ha quedat sense veu.

S’està preparant la versió cinematogràfica de Una voz escondida, dirigida per Iadola Samadi.

Una voz escondida – Parinoush Saniee – 232 pàg. Editorial Salamandra 2016

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

FLOÏD

Què us suggereix la paraula Floïd? A mi em transporta al meu pare, quan s’acabava d’afaitar i es posava una loció ataronjada d’una olor mentolada molt especial: l’olor de Floïd. Amb l’exposició Cendrós, un empresari d’acció, al Palau Robert coneixem l’amo de l’empresa que el fabricava, Joan B. Cendrós, desconegut per a nosaltres fins ara, malgrat les grans obres que va fer.

ampolla-floid

Joan Baptista Cendrós i Carbonell (Barcelona, 1916-1986), a més de fabricar Floïd, va ser un dels mecenes i activistes culturals més importants de Catalunya. Ell és un dels cinc empresaris fundadors d’Òmnium Cultural l’any 1960, ell va ser clau en la represa i finançament de l’Institut d’Estudis Catalans, Edicions Proa… Va descobrir escriptors com Terenci Moix i Henry Miller, va promoure el Premi Sant Jordi l’any 1959 i la Nit de Sta. Llúcia, va implicar-se en la Nova Cançó, la Gran Enciclopèdia Catalana, Banca Catalana, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes… gràcies als enormes beneficis del seu producte estrella, Floïd.

Floïd va néixer el 1932 als laboratoris Haugron Cientifical, empresa creada el 1928 pel seu pare, al carrer Rocafort, 109 de Barcelona. Floïd era el “genuino Floïd haugrolizado”, segons les etiquetes. De projecció internacional, la dièresi diuen que va ser perquè els francesos l’anomenessin Floïd i no Fluád.

floid-haugrolizado

Cendrós va ser un dels fundadors de Llibertat i Democràcia Social, germen d’ERC, va tenir tenses relacions amb personatges franquistes, com el governador de Girona i el ministre Fraga Iribarne.

A mitjan anys 50 construeix un nou edifici a la Trav. Corts, 307, dissenyat per l’arquitecte Eusebi Bona i Puig, molt lluminós per una trama de finestres que recorrien tota la façana, i ampliat el 1967.

Una filla de Cendrós es casà amb un fill de Josep Colomer Ametller, propietari de l’empresa Henry-Colomer i cap els anys 80 Cendrós va vendre l’empresa al seu consogre.

fabrica-floid

publicitat

publi-floid

La publicitat de Floïd reproduïda els tòpics masclistes de l’època: Primero cumplo, luego exijo / Damas, aun existen caballeros / Puedo perderlo todo menos mi honor / Tener valor es el primero de mis valores / Aun quedan hombres con hombría.

piblicitat-floid

El curador de l‘exposició és Genís Sinca, que ha fet un treball de recerca de més de 5 anys i ha publicat el llibre El cavaller Floïd, biografia de Joan B. Cendrós. D’aquesta manera ha rescatat de l’oblit un personatge clau de la història catalana recent, una tasca que fa anys duu a terme per recuperar biografies desconegudes de personatges del món de la medicina, la cultura i la política.

Podeu veure una entrevista que li van fer, al següent enllaç:

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/mes-324/entrevista-a-genis-sinca-autor-de-el-cavaller-floid-biografia-de-joan-b-cendros/video/5646525/

Publicat dins de Exposicions, música, dansa | Etiquetat com a , | 2 comentaris

Els búnquers del Carmel

Barcelona des dels bunquers del Carmel

Barcelona des del turó de la Rovira. Foto: Figurateeee

Espai de memòria història i de visió privilegiada de la ciutat de Barcelona, al turó de la Rovira, que havia estat un assentament ibèric, on es conserven restes d’una bateria de defensa antiaèria de la Guerra Civil 36-39.

Des del mirador tenim vistes a 360º de la ciutat i dels voltants, dalt del parc del Guinardó. Mirant a mar, veiem l’antic Hospital de S. Pau, la Sagrada Família (per cert, des d’una perspectiva gens habitual), els principals carrers perpendiculars fins a mar, les torres del port olímpic, la Rambla, la catedral, Sta. Maria del Mar, Montjuïc… Enllà, l’aeroport al Prat. Cap al nord, S. Adrià, Badalona… i el Maresme. Si girem l’esquena, tenim Collserola, el Tibidabo, l’Hospital de la Vall d’Hebron, S. Gervasi…

Barcelona des del turó de la Rovira

Barcelona des dels bunquers del Carmel. Foto: Figurateeee

Després del bombardeig dels Savoia italians del maig de 1937, que va matar 64 persones i en ferí 157, el govern republicà va projectar allà una defensa aèria per protegir Barcelona, amb 4 canons de fabricació anglesa que permetien cobrir la ciutat en totes direccions. Es creu que a principis de 1938 la bateria ja devia funcionar, amb les plataformes dels canons, el centre de comandament, els espais per a la tropa i els oficials (i també dutxes, lavabos i cuines). Tanmateix, el 16, 17 i 18 de març de 1938 avions italians sota ordres de Mussolini, atacaren durament la ciutat: en 41 hores van matar prop de 900 persones i en van ferir 1.500. La defensa antiaèria no donava l’abast; tenia algunes bateries de canons a la muntanya de Montjuïc i el Poblenou i els del Turó de la Rovira. El 26 de gener de 1939, veient que la caiguda de Barcelona era imminent, una part dels canons es van evacuar i la resta es van destruir. Es calcula que en tots els bombardejos van morir 2.750 persones i van resultar ferides 7.000

bombardeig-38-barcelona

Bombardeig 1938 Barcelona. Foto Arxiu Militar Aeronautica italiana

L’espai va quedar en desús, el barri va anar creixent amb la vinguda d’immigrants, que construïen barraques precàries, fins que l’any 2011 es va inaugurar l’espai a cel obert, ampliat amb la recuperació del Pavelló d’Oficials, el Pavelló de la Tropa i el Lloc de Comandament de la Bateria.

vista-turo-rovira-bcn

Montjuïc i Barcelona des dels búnquers del Carmel. Foto: Figurateeee

Per arribar-hi tenim 2 busos: línia V 17 de Port Vell a Carmel o 119 de Penitents a Carmel. També amb metro, parada Carmel, on cal caminar uns 15′ per un sender cap amunt (no hi ha pèrdua). Un cop allà, trobareu gent, molta joventut i alguns turistes. I segons com, un venedor de begudes!

Per nosaltres, la millor visió de Barcelona.

Possibilitat de visites guiades a través del Museu d’Història de Barcelona. Podeu comunicar-vos-hi per correu electrònic: reservesmuhba@eicub.net i per telèfon: 93 256 21 22

Publicat dins de Exposicions, música, dansa, Memòria històrica | Etiquetat com a , | 1 comentari

Els hereus de la terra

hereus
Portada de Els hereus de la terra. Ildefonso Falcones

2–3 minuts

Després de l’èxit de La catedral del Mar, Ildefonso Falcones, l’any 2016 tornà als escenaris de la Barcelona de l’Edat Mitjana amb la publicació Els hereus de la terra, però avisa que no és una continuació de la primera; millor haver-la llegida, perquè s’ho val i perquè hi ha algunes referències, però no és imprescindible.

Els espais protagonistes aquí són el Raval, les Drassanes, l’Hospital de la Santa Creu… Som al s. XIV, quan Santa Maria del Mar ja está construïda. El protagonista és un nen orfe de 12 anys, Hug Llor, que treballa a les Drassanes sota les ordres d’Arnau Estanyol, el seu protector i protagonista de La Catedral del Mar. Hug subjecta la bola d’un esclau que hi treballa, mestre d’aixa, i somia arribar a saber-ne tant com ell, però Arnau és assassinat i Hug s’ha de buscar la vida. El fill d’Arnau, Bernat Estanyol, fuig i es fa corsari. Hug troba refugi en uns jueus i a través de Mahir aprèn a estimar les vinyes i el vi.

cluastre
Foto: gloriacondal

A través de la vida d’Hug, resseguim les persecucions dels jueus: l’assalt al Call l’agost del 1391, on va haver centenars de morts, saquejos, etc. Aquí mor la jove jueva Dolça, el primer amor d’Hug. També coneixem les injustícies que pateixen els esclaus, com la mora Barxa, que d’un mal començament acaba sent un suport a Hug per sempre, o la jove russa Caterina, que després de molts patiments, acaba retrobant Hug. Assistim a les relacions entre poders civils i eclesiàstics, a la lluita per l’espai de cadascun, a les repercussions del Cisma d’Occident, amb el Compromís de Casp el 1429. Veiem que Catalunya gira l’esquena al comte d’Urgell i dóna suport a un rei estranger.

vinya-gloriacondal
Vinya. Foto: gloriacondal

Sempre hi ha el rerafons de guerres de conquesta a Nàpols, Sardenya, Sicília… sempre hi ha serfs i camperols que viuen miserablement. Sempre hi ha tortures, i violacions d’homes d’església a noies innocents, això ve de lluny. També hi ha el personatge dolent dolent, la Regina, i el dolent però no tant, el Bernat… Ens ha fet patir molt la violència i la injustícia, veure com el poble ras pateix i alhora és tan fàcil de manipular. Hem après història, com sempre.

bcn-medieval-taedium
Barcelona medieval on discorre la novel·la. Extret de Taedium

A propòsit de La catedral del mar, la cadena de TV Antena 3 ha rodat una sèrie amb actors i actrius de primera línia, que veurem aviat. També us recomanem un altre títol de Falcones: La mà de Fàtima, situat a Al Andalus després de l’expulsió dels moriscos.

stamaria
Església Sta Maria del Mar. Barri de la Ribera. Barcelona

Els hereus de la terra, Ildefonso Falcones, Rosa dels Vents, Barcelona 2016. 891 pàg.

Entrada relacionades: La mà de Fàtima

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , | 1 comentari

Solitud, Víctor Català

Cim Roque Nublo

Foto: gloriacondal

Caterina Albert va morir el 1966 i ara volem recordar el seu llibre Solitud, que vam llegir fa anys, i ens va impactar. El tema va d’una dona, Mila, condicionada per la ideologia de l’època i sobretot, per la natura, que esdevé un altre personatge, al costa del pastor i la protagonista.

Turó del Ros

Foto: gloriacondal

Al llarg de la narració hi ha una dualitat constant Bé-Mal, Ànima-pastor, Dimoni-Déu. El pastor és vist per Mila com el superhome mentre que en Maties, el seu marit, com la bèstia. El pastor és el creador, amb un món propi que converteix el paisatge en paraula i el crea, molt abans que Maragall parlés de la “paraula viva”.

Ermita la Damunt

Ermita. Foto: gloriacondal

La muntanya és un personatge important, però és la Natura qui domina l’home, la que fa passar per tots els estats de l’ànima la Mila, segons sigui primavera o hivern. La Natura engoleix el pastor, que davalla muntanya avall, assassinat per l’Ànima. Però el problema de la Mila no és només el paisatge que l’envolta sinó que està condicionada pel fer i sentir de l’època. És una dona passiva, que segueix el marit sense discutir-li les decisions, com la majoria de dones de l’època, que no coneix què és l’amor, ni la tendresa ni la sexualitat fins que apareix un home, l’Arnau, que l’atrau i li agrada, però refusa les seves pretensions: “Allò no es fa”, i es nega el desig, tot i la necessitat d’estimar i ser estimada.

Cuatro Puertas

Foto: gloriacondal

La seva vida és monòtona i isolada, trencada només en instants puntuals, com quan la gent puja a l’ermita. Les poques il·lusions aviat desapareixen; un dia intueix la mar des d’un turó, però quan la veu de veritat es desil·lusiona. “No hi ha res cert al món. Tot són mentides”. El pastor, la possibilitat més concreta de no estar sola, tampoc no és el que es pensava. I finalment, ella, que no és res, que no té res, és violada per l’Ànima, el punt àlgid de la tragèdia, a partir del qual tot canvia: Mila perd la por, assumeix la desgràcia i decideix abandonar l’ermita i tornar a la plana. No li pot passar res més gros, i per això vol iniciar una nova vida, ser ella. El camí que té per davant és fosc i difícil, molt condicionada pel passat: “Les filtracions de la solitud havien cristal·litzat amargament en son destí”, però estava disposada a lluitar.

Embassament Eugi. Gralles

Aus. Foto: gloriacondal

En la nostra societat, la solitud es considera un valor negatiu (i molt més fa un segle, quan es va escriure el llibre), però nosaltres reivindiquem el dret a la solitud. La solitud com a valor positiu, necessària per conèixer-se, per guanyar-se la indepèndència, per arribar al màxim que es pugui per tal d’aportar-ho a la societat, tot i que sabem que la solitud de Mila no era certament aquesta, perquè no era volguda.

caterina_albert-tramuntanatv

Caterina Albert i Paadís (Victor Català). Foto extreta de tramuntanatv

Caterina Albert va haver d’enganyar els seus contemporanis fent-los creure que era un home, per ser reconeguda, però si ens fixem en la novel·la, és el cor d’una dona qui l’escriu, no sols perquè el personatge femení és el més ben dibuixat, sinó per la multitud de detalls, situacions i actituds descrites. El sol fet d’haver d’escriure sota pseudònim per poder arribar al públic, demostra que els problemes de la Mila no eren gens lluny dels de la Caterina Albert i Paradís.

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

De Llevant a Ponent i País de Festa

esbart-mollet

Esbart de Mollet

L’Esbart de Mollet ens ha ofert, de nou, un espectacle de primer ordre, al Teatre Can Gomà de Mollet. Una primera part amb SomDansa, de Llevant a Ponent, i una segona part, Un país de festa.

La majoria dels qui els anàvem a veure, ja havíem vist l’espectacle abans, però és igual. És el plaer de veure com es mouen, la delicadesa dels gestos, el joc de llums i vestuari, el so de la tenora, els saltirons, els somriures, les mirades dels dansaires… És, de nou, tornar a gaudir per tots els sentits. Llavors es dóna aquella comunió balladors-públic on sembla que bateguem a través del mateix cor. Pura emoció.

L’espectacle De Llevant a Ponent ens planta davant d’una realitat diversa i alhora complexa: una llengua comuna parlada de maneres diferents per pobles germans, que alguns utilitzen com a arma de separació. De la mà de l’Esbart fem un recorregut per la Franja, l’Alguer, Eivissa, València, Tortosa i Berga, sentint les diverses parles, músiques i danses. I com diu Joan Vallbona, “… malgrat que alguns vulguin fer-la servir com una arma de confrontació, aquest fet cultural identitari és fonamental i, és també, la força que tenim per conquerir el futur”.

xarxanet-org

De Llevant a Ponent. Som Dansa. Esbart de Mollet. Extret de xarxanet

Un país de festa ens porta la tradició festiva del nostre país, el ritme de les havaneres, els colors del Carnaval, els aires de la jota… el cor se’ns eixampla, voldríem ballar amb ells, cantar plegats, picar de mans i somriure, somriure molt. Malgrat haver vist dos espectacles en un, la nit se’ns ha fet curta. Els balladors i balladores ho han donat tot. Com a recompensa, el públic els ha estat, de nou, fidel fins al moll de l’òs.

Aquí teniu el vídeo d’una representació de SomDansa, de Llevant a Ponent: (2013) https://www.youtube.com/watch?v=lJUdsU8dfxQ

Publicat dins de Exposicions, música, dansa | 1 comentari