Baixem cap al sud per la Southern Scenic Route, una ruta de 610 km que comença a Queenstown i acaba a Dunedin, passant per Invercargill (el sud de l’illa Sud), que anirem seguint durant 8 dies. Sortim d’Arrowtown, un poble que ha conservat la majoria de cases antigues, amb un assentament de miners xinesos.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
L’inici és la crta. SH 6, que passa quasi tocant a l’aigua, amb vistes a l’altra banda del llac, al Cecil Peak (1.974 m) i a la nostra banda, The Remarkables, un lloc per esquiar. Passem per Kingston, Garston … les muntanyes estan pelades, de la neu. Avall, vegetació però poca. Ginesta, bens i vaques. El plaer de conduir, no tant per arribar sinó per gaudir del que anem veient. A Five River deixem la H-6 per agafar la 94 cap a Te Anau, però ens aturem a un prendre un cafè en un espai gran, de sostre alt, una estufa, sofà amb taula baixa, taules…venen quadres d’artistes, melmelades, mel, cremes, joies… molt bé. De nou a la carretera, anem circulant amb cims com Hamilton (1.487), West Dome (1.271)… fins que al migdia arribem a Te Anau. La regió de Fiorland fa 26.000 km2 amb amb geologia, fauna i flora úniques, amb dos grans fiords: el de Milford i el de Doubtful (vegeu Nova Zelanda: glaciars i fiords).
Llac Te Anau. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal
La ruta cap al sud segueix el curs del riu Waiau (a partir de Manapouri és la crta 99). Prats amb bens, vaques i ginesta a banda i banda, a estones pujant cap a la muntanya. Un escàndol de primavera. Arribem a Clifden, amb un pont penjat del 1899, fort, ample i llarg i passem per Tuatapere, un antic centre de fusta (hi ha un museu sobre el tema) on els nouvinguts van deixar els boscos ben pelats; aturada a Riverton, un descobriment, per la història, el riu i el camins de ronda.
Clifden bridge. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal
Riverton Rocks. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal
Mirada a la badia de Te Wawae, una platja llarga amb els cims nevats de Fiorland al fons; a l’estiu es veuen dofins Hèctor (petits) i balenes. Finalment arribem a Invercargill: «petita ciutat del sud, que proporcionava pastures fèrtils per al bestiar; la línia Main South de tren unia la costa meridional amb Christchurch i Dunedin», el lloc on a la Trilogia de Sara Lark van viure Colin i Chloé i troben Violet & cia. Ara, amb 50.000 hab. és la ciutat més gran del sud. Ens hem passejat per Queens Park, enorme, esplèndid per l’esclat de flors primaverals i hem vist els carrers principals amb edificis de finals XIX i principis del XX. Per als amants del motor, hi ha un gran museu amb camions, Fords i motos.
Invercargill. Ajuntament. NZ. Foto: gloriacondal
Continuem costa del Pacífic cap a nord-est, on comencen els Catlins, on passem 3 dies explorant la zona des de Waikava. Combinació de sol, núvols i vents fortíssims. És la SH92 que combina terres de conreu, pastures, boscos, platges i molta fauna: foques, lleons marins, tui, pingüins blaus i grocs, balenes…
Far Waipapa. Catlins. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal
El primer lloc és Waipapa Point. Quan baixem del cotxe, un cop de vent quasi ens tira a terra. Fa sol, sort. El far, del 1884, es va inaugurar tres anys després de l’enfonsament del vaixell Tararua, on van morir 131 persones en aquest indret. Una llarga platja a baix, amb alguns lleons marins. El següent lloc és Slope Point. Una filera d’arbres modelats pel vent. Caminem 20′ per un prat (els mesos de setembre i octubre està tancat perquè és quan neixen els bens), però quan ja estem arribant al punt final, comença a caure el diluvi universal. Aconseguim arribar al rètol que indica l’Equador (a 5.140 km) i el Pol Sud (a 4.803 km). Som al punt més meriodional de NZ, al Pacífic.
Slope Point. Catlins. NZ. Foto: gloriacondal
Curio Bay té restes d’arbres fòssils i falgueres de fa 180 milions d’anys. A més, es poden veure pinguïns grocs. Al costat hi ha la platja de Porpoise Bay on hi ha pingüins, lleons i ossos marins. El vent és fortíssim, l’onatge, impressionants. Tenim feina per mantenir-nos dretes i les portes del cotxe estan a punt de volar soles. La següent parada és a Cathedral Caves, unes coves que només es poden visitar en marea baixa (ara mateix, de bon matí o al capvespre). El primer intent ens falla i el segon, l’endemà, també. Fa mal temps, diu la dona que se n’encarrega.
Curio Bay. Catlins. NZ. Foto: gloriacondal
A Owaka hi ha una desviació cap a la costa per anar a veure Jack’s Blowhole ( 1 h a/t), un avenc de 55 m de profunditat a 200 m del mar, format quan el sostre d’una cova subterrània es va desplomar, erosionada pel mar. Al baixar del cotxe ha començat a ploure fort i ens hem equipat amb els pantalons de pluja. Sender maco, sobretot quan arribes a un penya-segat amb arbres modelats pel vent, amb vistes a la badia de sota. Quan hi ha molt onatge les onades arriben fins allà i salten amunt, però avui estaven força calmades.
Ens aturem a Tunnel Hill per veure un túnel de ferrocarril construït per exportar fusta de la línia que anava de Tahakopa a Balclutha. Fa 246 m, excavat a mà el 1891 i 1892 per 70 homes i va tancar el 1971.
Nugget Point. Catlins. NZ. Foto: gloriacondal
Nugget Point. és l’últim lloc dels Catlins que visitem. Imprescindible. Ja de lluny, les vistes són fantàstiques, dominant el precipici sobre un petit turó punxegut. Pel camí, foques en unes roques. Des del far, vistes a una mena d’esquitxada de roques d’arestes punxegudes per la força de les ones. Floten algues gegants i alguns lleons marins. Més enllà, l’Antàrtida! Quan tornem, ens aturem per baixar a Roaring Bay, un lloc on hi ha pingüins d’ulls grocs (Megadyptes antipodes). Al novembre ja han tingut les cries i ara les alimenten i vigilen. Al migdia no se’n veuen gaires, però des de la caseta d’observació aconseguim veure’n alguns. I d’aquí, directes cap a Dunedin, fi de trajecte d’aquesta ruta escènica.
Taieri Gorge raileay. Dunedin,. Foto: gloriacondal
Dunedin Fundada per 350 escocesos calvinistes fanàtics que hi havien arribat el 1848 on abans hi havia hagut una estació balenera. Volien edificar un nou Edimburg; es consideraven elegits de Déu i treballaven sense descans per assolir el benestar econòmic, amb molta disciplina. Un antic balener va regalar-los un solar per construir una església; així va sorgir la catedral de S. Pau en una plaça en forma d’octògon. Els homes que abans havien treballat amb balenes ara anaven a Dunedin, s’obrien tallers, comerços i bancs a velocitat sideral, i per suposat, pubs i bordells (resum extret de Sara Lark). Ara la ciutat té 120.000 hab. i la primera universitat del país. Destaca l’estació de tren (1903-1906), de basalt, mosaics, vidrieres i ceràmica. El tren Taieri Gorge Railway amb vagons del 1920 recorre 60 km en 2 h passant per aquesta gorja per túnels molt estrets de la mida del mateix tren. Com a curiositat hi ha el c/Baldwin, d’un pendent de 19%. Per paisatge i natura, la península d’Otago. Cal recórrer la carretera que voreja el mar fins a Penguin Beach. Si s’hi va el temps adequat i el moment del dia que toca, espoden veure pingüins.
Taiaroa Head. Peninsula Otago. NZ. Foto: gloriacondal
Marxem amunt, però ens queda el record de la botiga de modes que van posar en aquesta ciutat dos personatges potents de Sara Lark, la Kathleen i la Claire.
Entrada següent: Christchurch. Terratrèmols i resiliència
Entrada anterior: De Karamea a Jackson Bay. Costa oest de l’illa sud
Veure recorregut complet a: https://gloriacondal.com/2016/12/19/58-dies-a-nova-zelanda/
