Gloria Condal

De Picton a Westport. Nova Zelanda

Publicat el 15 Novembre 2016 per Gloria Condal

Recorregut per la costa nord-oest de l’Illa Sud (Westland), des de Picton, on desembarca el ferri que ve de Wellington, fem el parc Abel Tasman, Golden Bay i el punt més septentrional, Spit Farewell. Acabem a Wesport on fem la costa de Karamea i la vall d’Oparara.

Havelock Port. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

De Picton a Havelock passem per la carretera escènica Queen Charlotte Drive, una ruta de 35 km pels fiords, amb vistes espectaculars a les badies (el regal ja és arribar amb ferri pel mig dels fiords de Ma rlborough -de nou una regió de vi-). Si es vol caminar hi ha Queen Charlotte track, 70 km (6 etapes). La mestressa de l’allotjament de Havelock ens pregunta: «sou de Catalunya, no?» Ella és letona i ho té clar. Som a la capital del musclo i complim amb el deure d’anar a The mussel pot, on mengem musclos de totes les maneres possibles, amb pinot noir d’aquesta regió.

Cap Farewell. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

L’endemà, continuant per la H6, passem pel pont de Pelorus, i caminem per un dels senders, per veure un dels últims boscos aluvials de Marlborough. El riu és l’escenari de la peli El hobbit, de Peter Jackson. Passem per Nelson, la ciutat més important de la zona, amb un gran port, 46.000 habitants i moltes galeries d’art. L’objectiu és conèixer Golden Bay des de Collingwood (250 hab), on dormim, anar al cap Farewell i la platja de Wharakiri, mar i geologia unides. El mirador del cap és impressionant i els bens són una mica suïcides, baixant pel penya-segat avall, menjant herba.

Wharakiri beach. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

Tornem enrera i anem a Waikoropupu Springs, les fonts més grans d’Australàsia (14.000 litres/s). Continuem la Golden fins a Tata Bay i d’aquí s’arriba a Wainaui, badia i cascades, però plou força i no es veu res. El Separation Point separa les dues badies: la Golden al nord i l’Abel Tasman al sud, amb Mutton Cove, Totaranui (porta d’entrada pel nord) fins a Marahau (entrada des del sud).

Tinline Bay. Abel Tasman Park. Foto: gloriacondal

El parc Abel Tasman és petit però té molt èxit. Paisatge i senders fàcils són un bon reclam. Un massís de muntanyes de marbre i pedres calcàries amb 51 km de costa que es pot recórrer per etapes i amb l’ajuda de barques que transporten la gent. El primer dia fem una caminada des de Marahau fins a Coquille Bay, un camí de ronda entre boscos subtropicals, que a estones és com una riera per l’aigua que baixa, però els «neos» van descalços! L’endemà agafem una barca (SeaShuttle, AquaTaxi…es pot triar) i fem el recorregut des de Kaiteriteri fins a Totaranui, en un viatge deliciós. Es pot baixar en un lloc i pujar en un altre. Nosaltres, en funció de les marees, hem triat anar fins al final, baixar a Awaroa i tornar a pujar a Tonga Quarry, 2 h de caminada de platja a platja passant per un turó boscós i humit. (A l’illeta Adele hem vist lleons marins i a l’illeta Tonga, un grup de dofins).

Split apple rock. Abel Tasman park. Foto: gloriacondal

Dormíem a Motueka. De cop, a la una de la matinada ens desperta un tremolor, com si anéssim amb barca, tota l’habitació es movia. Ens llevem, mirem a fora però no es veu cap senyal de vida… i diem: «Això deu ser un terratrèmol». I tornem al llit; però ens anàvem movent, uf, quina nit! Quan ens vam llevar vam saber l’abast de la tragèdia: un terratrèmol de força 7,5 amb epicentre a prop de Kaikoura i rèpliques al nord-est de l’illa Sud, estret de Cook i Wellington. El més fort desde fa 7 anys. dos morts i sobretot destrosses en infraestructures: carreteres, trens, ferris suspesos… Les rèpliques a Wellington, fortes (la nostra amiga Helen ens passa fotos de com ha quedat casa seva, tota remoguda).

Oparara arch. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

Continuem els plans perquè en aquesta banda no hi ha carreteres tallades i arribem a Westport, com teníem previst, per fer la costa fins a Karamea i vall d’Oparara. A peu s’hi pot arribar des d’on érem al nord, pel Heaphy Track, (78 km, entre 3-6 dies), però amb cotxe cal donar tota la volta. Aquí tenim llocs d’interès històric, mines, i geologia. Denniston va arribar a ser el centre de producció de carbó més gran del país. El 1911 tenia 1.500 habitants (el 1981 només 8; ara no ho sabem). Situat a 600 m sobre el mar, en un turó per on es va per revolts pronunciats, quan hi hem arribat, no vèiem res per culpa de la boira. Més endavant a l’alçada de Granity ens hi hem desviat per anar a veure les mines de Millerton, però ens ha tornat a passar el mateix. No hem tingut sort. Si es té temps, es pot fer la ruta Charming Creek Walkway que recorre una antiga via de carbó per la gorja del Ngakawau (6 h a/t)

Riu Oparara. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

Després de passar Karamea continuem la carretera fins a la vall d’Oparara, dins de Kahurangi NP, per on corre el riu del mateix nom, entre boscos, d’un color daurat pels àcids que porta. Cal recórrer una pista de 14 km de grava fins arribar al pàrquing per veure dues coves, Crazy Paving i Box Canyon, una al costat de l’altra, de formacions calcàries, on viuen aranyes, escarabats, wetas i altres troglobis com cuques de llum. No gaire lluny, dos arcs: el Moria Gate, i l’arc d’Oparara, espectacular: 43 m d’alt i 200 m de llarg erosionat per l’aigua del riu .

terratremol

Aquí acabem aquesta etapa, moguda pel terratrèmol, tot recordant que si haguéssim tirat endavant els plans inicials d’anar a Kaikoura, potser se’ns hauria complicat la vida.

L’atzar!

Veure recorregut complet a: https://gloriacondal.com/2016/12/19/58-dies-a-nova-zelanda/

Publicat dins de Viatges pel Pacífic | Etiquetat com a Abel Tasman, illa, Nova Zelanda, Oparara, terratrèmol | Deixa un comentari

De New Plymouth a Wellington, Nova Zelanda

Publicat el 9 Novembre 2016 per Gloria Condal

L’illa nord de Nova Zelanda té un bony al sud-oest, el volcà Taranaki (Egmont National Park) i als seus peus, la ciutat més important, New Plymouth. D’aquí a la capital del país, Wellington, a l’extrem sud de l’illa, hi ha per carretera 350 km. Ho fem, amb l’afegit d’una desviació a la regió vinícola de Martinborough i al cap Palliser, de nou al Pacífic. Destaquem dos noms: Parihaka, la ciutat maorí destruïda pels britànics, i Gal·lípoli, l’exposició al museu Te Papa.

Cementiri New Plymouth, NZ. Fixeu-vos en la làpida: “…assassinat per un maorí hostil”. Foto: gloriacondal

New Plymouth. El cim nevat del Taranaki està mig tapat per boires. Ens l’imaginem. Regió basada en la indústria làctia (a tots els allotjaments de NZ ens donen una jarreta de llet). Van sobrats i ningú els ha obligat a tirar-la al mar. En canvi, el que han tret del mar és petroli i gas (trobat el 1959), per això són rics. Parada a Stratford (5.000 hab),que en honor a Stratford-upon-Avon (on va néixer Shakespeare), els carrers del poble porten el nom de personatges de les seves obres. Destaca també una torre blanca, amb rellotge i carilló. Dinem al bar de Percy Thomson Gallery, a la plaça Prospero, una galeria municipal que promociona obres d’artistes locals. Hi ha un autocar de iaios i iaies que s’atipen de valent. D’aquí s’arriba en 30′ a Dawnson Falls, i per un sender humit i relliscós i en poca estona som al mirador i després baixem a la base de les cascades.

Stratford, l’altra ciutat de Shakespeare. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

A New Plymouth anem a Puke Ariti (museu, centre visitants i restaurant Arborio), i passegem pel petit centre d’edificis històrics, botigues i bars. Una mica amunt, la catedral St. Mary, amb un cementiri amb tombes de prohoms i de soldats i maorís morts en les guerres. Tocant a mar, un carilló blanc, igual al que tenen a Stratford. Des d’aquí anem al Far de l cap Egmont. Ens envolten petits turons verds, curiosos, perquè són molts i de pocs metres, sempre plens de gespa. Bens i vaques, més algun cavall. Poques granges. Fa sol però molt vent i això refresca l’ambient molt. Far especial perquè no és dalt de cap turó ni prop del mar,sinó una mica endins.

Far Cap Edmont. New Plymouth. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

El següent punt d’interès és molt especial. Anem per la Parihaka road fins arribar al poble del mateix nom, hem hagut de buscar-lo bé perquè no surt a cap mapa turístic. Com si el volguessin amagar. Quatre casetes senzilles, un cementiri amb tombes al terra amb flors, objectes, pedres, menjar… i prats amb bens. Una mica més endavant hi havia les restes d’un pa (fortalesa) però ni es veu ni està senyalitzat.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

A Parihaka es va viure l’experiència més important de societat sense classes organitzada pels maorís, amb tècniques agrícoles noves, una escola model, i on les dones gaudien de plena llibertat, amb el lema: “Volem fer del món un lloc millor” a través de la justícia i la pau, en convivència pacífica amb els blancs. Fundat el 1867 per Te Whiti (Rongomai) després de les guerres maorís; hi van arribar a viure 2.000 persones. Els camps s’estenien al costat d’un camí asfaltat, flanquejat per hectàrees de cultius de moniatos i melons, cols i cereals. Els britànics reclamaven les terres, i ells resistien, però el 1881 van ser vençuts i empresonats (el 1890 encara hi havia signes de resistència). L’experiència de resistència passiva més important de NZ acabava. El 2006 el govern va demanar perdó i va compensar-los econòmicament. Cada 5 de novembre celebren l’aniversari de la derrota amb un acte per la pau. Per poc no hi hem pogut anar!

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fem una escapada a Martinborough, la capital de la regió de Wairarapa, una zona de vinyes importants de l’illa. Domina la varietat del pinot noir però també Sauvignon i Chardonnay i la verema es fa a mitjans de març. A més, hi ha l’alicient de la costa del cap Palliser, un lloc remot i de població disseminada, amb muntanyes que s’esllavissen d’una banda, i platges de sorra negra per l’altre, amb centenars de buixacs fins arran de mar. Parem a dinar a Lake Ferry Hotel, a la vora del llac, antic i agradable. Reprenem la carretera i passem per la desviació a Putangirua Pinacles, formacions geològiques que simulen senyoretes pentinades, passem per Ngawi, població pescadora i per una colònia de foques (n’hi ha poques). Els darrers 6 km són sense asfaltar, i per arribar al far cal pujar una escala de 250 graons, amb vistes espectaculars de les platges i la costa, però sobretot, de l’illa Sud de NZ.

Avui és un dia privilegiat, assolellat i clar, i ja des del Ferry Lake vèiem aquestes costes, un privilegi que agraïm. Per sopar, a Martinborough, ens costa trobar lloc. Els cellers ja han tancat però alguns són alhora restaurant. Hi ha molta gent i s’aprecia el vi. L’endemà fem la ruta dels pobles de la regió, però a diferència de Martinborough, no notem cap ambient «vinícola» especial, Pel camí es veuen poques vinyes, i en una hi havia bens entre els ceps! Passem per Gladstone, Masterton, Carterton, Greymouth i el darrer, Featherston. I d’allà cap a Wellington, on arribem un dia ventós (habitual). De visita imprescindible, el Museu Te Papa, amb l’exposició temporal Gallipoli, sobre la participació de NZ en aquesta batalla infernal de la I GM, a partir de la història d’un tinent-metge que a més feia fotografies i altres protagonistes, que ens ha frapat, Havíem iniciat el tema amb la lectura de les Trilogies de Sara Lark (Jack, el nét de Gwenyra, es presenta voluntari com a metge i explica com de terrible fou; se salva, però quan torna a casa ja no és el mateix). A l’illa grega de Limnos, des d’on Churchill dirigí la batalla, només feia 4 mesos que havíem visitat els cementiris on hi ha enterrats, entre d’altres, soldats de l’ANZAC (cos militar d’Austràlia i NZ).

Altres punts d’interès: la pujada als Jardins Botànics i l’Observatori amb el funicular, i la vista des del mirador del Mont Victòria. A prop, Weta Cave, un minimuseu on explica com es va rodar El senyor dels anells, Hobbit, King kong, les aventures de Tintin…

Però el millor de Wellington va ser la Helen (vegeu aquesta entrada), que ens va obrir les portes de casa seva i del seu cor.

Veure recorregut complet a: https://gloriacondal.com/2016/12/19/58-dies-a-nova-zelanda/

Publicat dins de Viatges pel Pacífic | Etiquetat com a Gal·lípoli, Nova Zelanda, Pacífic, Parihaka | 1 comentari

Waitomo, Rotorua, Tongariro. Nova Zelanda

Publicat el 3 Novembre 2016 per Gloria Condal

A la zona central de l’illa nord de Nova Zelanda dominen els volcans, les coves, les sorgències i els llacs. Hi hem estat 6 dies i d’oest a est, hem fet les següents zones:

Ruakuri Cave. Nova Zelanda. Foto_ gloriacondal

Coves de Waitomo. El nom ve de wai (aigua) i tomo (forat o pou). Poble de referència, Te Kuiti, on viuen poc més de 4.000 persones, però moltes més ovelles; a finals de març hi ha una cursa on 2.000 corren en estampida pel carrer principal, a més d’un concurs d’esquiladors. A uns 15 km hi ha una zona de 300 coves d’estalactites i estalagmites, plenes d’uns cucs de llum únics que de fet són larves de mosquits del fong, i la llum és la merda. La seva vida és trista, només viuen per reproduir-se i morir. Visitem primer la cova de Ruakiri, un gran pou de 80 m de profunditat. Per baixar-hi han fet una gran escala de cargol. A baix de tot, una tomba maorí. Recorrem les parets humides, les formes calcificades i aviat comencem a veure petits punts. Com més fosc, millor. Veiem fòssils de petxines i abans de sortir ens mullem/rentem les mans amb l’aigua que cau, per purificar-nos del tapu (allò prohibit).

Aranui Cave. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

Després visitem la més popular, la cova Glowworm, que és el nom d’aquest cuc de llum. Bàsicament és una gran sala, molt alta, amb una acústica molt bona i s’hi fan concerts, però la gràcia està en el passeig en barca pel riu, ben a les fosques, amb milers de cuques de llum al sostre. La tercera és Aranui, una cova seca, sense cuques, però amb formacions molt curioses.

Piripiri Cave. Noza Zelanda. Foto: gloriacondal

Pel nostre compte, hem anat per crta. a veure les Coves de Piripiri, fosques, cal baixar avall i portar frontal on també hi ha enormes fòssils d’ostres. A prop, el Mangapohue Natural Bridge, un arc natural enorme, de pedra, a sobre d’una riera, enmig del bosc i les cascades de Marokopa.

Cascada Marokopa. Nova Zelanda. Foto_ gloriacondal

Rotorua (la ciutat del sulfur), al sud del llac del mateix nom, un volcà apagat, fa olor de sofre. Són més de 65.000 habitants (35% maorís), en bona part, dedicats al turisme.

Rotorua. Museu (antic balneari). Foto: gloriacondal

La ciutat té els Government Gardens, uns jardins d’estil anglès amb l’imponent edifici de l’antic balneari (1908), ara museu, i el Kuirau park, al centre de la ciutat, bona mostra (i gratuïta!) de l’activitat volcànica.

Hell’s Gate. Rotorua. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

16 km al nord-est hi ha Hell’s Gate, a Tikitere. L’escriptor Bernard Shaw ho va visitar el 1934 i les va fer famoses. La peculiaritat d’aquest lloc és que les fonts de calor estan entre 1,5 i 2 km (als altres llocs, a 10 km); fangs de diferents tipus que guareixen moltes malalties; un saltant d’aigua calenta, 40º a Kahani Falls. Una escapada a Okere Falls, el riu Kaituna, ple de ràpids i la cova de Tutea on en temps de guerres les dones i les criatures s’hi amagaven, però ara els únics ocupants són wetes, un tipus d’insecte endèmic. I una altra escapada a alguns llacs: el Blau, el Verd i el Tarawera.

Llac de l’Infern. Waimangu. Foto: gloriacondal

14 km al sud hi ha Waimangu Volcanic Valley. Recordem que estem sobre la Línia de Foc del Pacífic. Fem el recorregut de 4 km fins al llac Rotomahana, i destaquem el llac del cràter de l’infern, d’un blau cel espectacular, que es desborda de manera periòdica, i una santuari d’aus al llac, amb la silueta del volcà Tarawera al fons.

Wai o Tapu. Rotorua. Foto: gloriacondal

27 km al sud hi ha Wai-O-Tapu: la ruta sencera fa 3 km, passant per cràters, piscines i fumaroles. Destaquem el gèiser Jean Batten, en honor a una aviadora de Rotorua, la primera dona en volar d’Austràlia a Anglaterra, amb una vida molt agitada, que morí en l’anonimat el 1982 a Mallorca. La piscina Champagne és la més vistosa: 65 m de diàmetre, 62 m de profunditat, 74º de temperatura. L’aigua conté or, plata, mercuri, sulfur, arsènic…

Orakei Korako. New Zealand. Foto: gloriacondal

Taupo. 37 km al nord de Taupo hi ha Orakei Korako on s’accedeix amb un curt viatge amb barca. Uns 2/3 del conjunt original estan sota les aigües del riu Waikato. Ruta que recorre les terrasses silícies, passant per gèisers. La Paleta de l’Artista, formada per erupcions hidrotermals de 8.000 a 14.000 anys ane, és una àrea imprevisible, ja que l’espessor del sílice en alguns trams només és de 10 mm. Hi ha molta varietat de tons de colors: marrons, verds, grocs, taronges i roses. Molt a prop, les Huka Falls, al riu Waikato vessen les aigües a 250.000 litres/segon. Això no seria res si no fos perquè l’estret canó per on passa i el color de les aigües, de nou blau cel, les fan diferents.

Huka Falls. New Zealand. Foto: gloriacondal

Turangi, a l’extrem sud del llac Taupo, i tocant al riu Tongarico, és el lloc ideal per pescar truites i fer rutes pel riu. Mengem molt bé a la taverna, tot observant el que ens envolta: l’enorme sala-menjador de sostre alt, taules i cadires de fusta, la barra de bar, l’estufa i dues grans pantalles on van donant els resultats de curses: de gossos, de cavalls… i de trotons! Hem recordat la Trilogia de Sara Lark i el cabró de Colin amb els seus negocis bruts. Hi havia un parell d’homes que anaven apostant, però no deuen haver guanyat perquè no els hem vist saltar ni ballar.

Parc Nacional Tongariro Primer parc creat a NZ, el 1887, de 797 km2, amb tres volcans actius: Ruapehu, Ngauruhoe (d’una sola xemeneia, triat per representar el «Monte del Destino» a la peli El senyor dels anells) i Tongariro. Les dues rutes més populars de senderisme són Alpine Crossing, 19 km, i Northern Circuit., de 43 km. Aquí neix el riu Whangarui que desemboca a la mar de Tasmània, al poble del mateix nom, 290 km després. Sortim cap al sud fins que prenem la Whanganui River road, de (100 km), que discorre paral·lela al riu. Revolts, obres i esllavissades. Som així! I d’aquí, a Whanganui i cap a la costa oest de nou: New Plymouth!

Entrada anterior: Auckland i península de Coromandel

Veure recorregut complet a: https://gloriacondal.com/2016/12/19/58-dies-a-nova-zelanda/

Publicat dins de Viatges pel Pacífic | Etiquetat com a Nova Zelanda, Pacífic, volcans | Deixa un comentari

Auckland i península de Coromandel

Publicat el 28 Octubre 2016 per Gloria Condal

A uckland és la ciutat més gran de Nova Zelanda, encara que no sigui la capital, construïda sobre terra volcànica, entre dos mars, el Pacífic a l’est i el mar de Tasmània a l’oest. Edificada sobre 50 volcans, té una reserva de magma de 100 km que va fent xup-xup. L’última explosió va ser la del Rangitoto, d’on va néixer una illa.

Llevar-se i veure el mar és un privilegi. Mentre fem el te, xerrem amb la Heather, àvia de 7 néts, una dona lluitadora que ara fa de voluntària en un hospital infantil; ens ensenya un video d’un nét fent un haka a l’escola (ceremònia de benvinguda moarí on donen cops al terra amb llances, fingeixen atacs i fan gestos als rivals). Traduït, significa que ets benvingut, però jo no sóc tonto.

Auckland, NZ. Skyline. Foto: gloriacondal

Per conèixer el centre fem un recorregut que comença al port, a Viaduct Harbour, amb bars i restaurants. L’Skyline té uns quants gratacels (el més destacat, la Skytower). Queen és el c/comercial per excel·lència; amunt, els jardins d’Albert Park i la Auckland Art Gallery. A la placeta de Jartum veiem uns mosaics i una font en memòria de les dones sufragistes. Aquí, les dones manen molt; es nota que han hagut de lluitar i s’ho fan valer. A la cantonada de Wellesley amb Queen hi ha una joia, el Teatre Cívic (1929); ara hi estan fent el musical Priscilla. Una mica més amunt, la plaça Aotea, el cor de la ciutat, i l’Ajuntament. Més amunt, els jardins de Myers park, amb una curiosa còpia del Moisès de Miquel Àngel. Pugem unes escales i ja som a l’entrada de les galeries de Kevins Arcade, que donen a Karangahape road, amb botigues i un restaurant amb vistes. Un vespre ens sorprèn una gran festa de gent hindú i pakistanesa, a Queen, saltant i ballant al ritme de música de Bollywood, amb paradetes d’artesania i menjar, una mostra de la diversitat d’aquesta ciutat.

Auckland. Jartum sq. Homenatge a les sufragistes

Un dia anem a Devonport amb ferri, un poble mariner abans base naval i ara amb galeries d’art, una fabriqueta de xocolata, modes, cafeteries, vins i moltes llibreries, sempre un senyal de bona salut mental. Té dos punts d’interès: el cim Victoria i North Head, tots dos fortificacions maorís. El Victoria és un volcà amb vistes a la ciutat i al golf d’Hauraki. North Head era zona militar amb búnquers del s XIX, perquè temien una invasió russa. Des de dalt, vistes de la platja de Cheltenham. El c/King Edward és ple de cases victorianes; cap al final, una de molt gran que fins el 1991 allotjava les dones marineres, fins que es va tancar.

Auckland des de Devonport. Foto: gloriacondal

El golf d’Hauraki té 47 illes. Nosaltres visitem Rangitoto, la més jove, «només» té 600 anys. S’hi van fer algunes cabanes però l’any 1937 es va prohibir construir-hi més. La pujada al cim (259 m), es fa amb una hora aprox. A més, es pot donar la volta al cràter, verd i luxuriós. De nou, vistes superbes. Baixant, ens desviem per un camí estret i enfangat per anar a les coves de lava i ens fiquem en un parell. Baixant, ens aturem en un banc enmig de la lava, amb vistes, i mengem el pa amb salmó que hem portat. Una cervesa no hauria estat malament, però hem begut aigua, que és el que hi havia.

Illa de Rangitoto des de Devonport. Foto: gloriacondal

Dediquem un dia a fer els dos volcans més alts de la ciutat. El primer és el Mont Eden (196 m). El bus ens deixa al peu i pugem un camí fàcil fins dalt. Les vistes a 360º són fantàstiques, com el dia, assolellat, però ventós.

Auckland des del Mt Eden. Foto: gloriacondal

Des d’allà veiem altres cons dels volcans, com el de Hobson i el de One Tree Hill. Anem a aquest pel sender «Coast to coast walk», baixant per un lloc diferent d’on hem vingut. Caminar per aquests barris ens permet veure les cases, els jardins i les plantes, les escoles, les botigues… i fer-nos una idea de com viu i treballa la gent. Barreja racial permanent. No hi ha pisos Arribem a Cornwall park i pugem a One Tree Hill, (182 m), on els maorís hi vivien des de feia 800 anys quan van arribar els blancs. Això sí, es barallaven entre tribus. El grup musical U2 va fer una cançó sobre el turó el 1987 i el va fer famós arreu del món.

One Tree Hill. Auckland. Foto: gloriacondal

La banda oest d’Auckland és la que dona a la mar de Tasmània. La serra Waitakere abans era ple de kauris, però se’ls van polir per fer-ne fusta. En aquesta banda hi ha una sèrie de platges espectaculars, on solen anar la gent d’Auckland. Al nord, Murawai, de sorra negra i onades fortes. No veiem el mar perquè el tapen les dunes, sempre és així. A la gespa, famílies jugant, menjant, dormint… Pugem al petit promontori per veure milers de mascarells que coven els nius (a l’hivern se’n van a Austràlia, a 2.000 km i després retornen).

Platja de Murawai. Auckland. Mascarells. Foto: gloriacondal

La següent platja és Te Henga (Bethells), Allà pugem per un sender per tenir les primeres vistes i després voregem el riu fins al mar. Famílies, nens jugant, mullant-se, embrutant-se, gossos, cavalls, alguns 4×4… Ningú a l’aigua, només aloguns grupets asseguts a la sorra, xerrant. Cel tapat però no amenaçador.

Platja Te Henga, Auckland. Foto: gloriacondal

Nova baixada ara cap a Piha, una platja molt llarga, o millor dit, diferents platges. Baixant ja hem vist la silueta del Lion rock, una roca famosa on es pot pujar a dalt, però nosaltres preferin caminar per la platja cap al sud, així veiem la illeta de Taitomo, Nun Rock, Blowhole (una cova amb entrada del mar) i The Gap, una piscineta d’aigua turquesa. Molta gent fent surf. Enganxats a les roques, milers de petits musclos verds. Després pugem cap al nord i tenim noves perspectives de les roques. Vegetació frondosa, subtropical, com tota la que hi ha per aquí.

Platja de Piha. Lion Rock. Foto: gloriacondal

L’última platja és Karekare, després d’una carretera de revolts que baixa d’una manera impressionant, sense gens de marge als vorals… Al mig del mar, el petit illot de Paratahi i gent fent surf, però la marea puja i ja estan plegant.

La península de Coromandel (a 200 km d’Auckland, 3 h), on també es pot arribar en ferri) tanca el golf d’Hauraki per l’est. Els blancs (anomenats kiwis) van explotar la fusta de kauri i l’or que es va descobrir per primer cop a prop de Coromandel. Pugem per la costa de Thames i anem tirant amunt arran de mar, amb revolts, platges, vegetació i rieres. Uns km abans d’arribar, Te Kouma, el moll on arriben els ferris d’Auckland. Coromandel és un poble coquetó, tranquil, de pescadors, restaurants i galeries d’art on amb l’edifici de l’Ajuntament del 1873, amb un obelisc dedicat a la coronació d’Eduard VII, un memorial del 1923 en record dels morts del poble a les guerres mundials i a la guerra de Sudàfrica. Hi ha un parell de caminades d’1 h cadascuna que permeten conèixer l’entorn: Long Bay Walk, des de Long Bay, al final de la carretera on hi ha un càmping, i Kauri Block Walk, entre McGregor Bay i el moll comercial. Ambdues, entre senders que pugen i baixen entre boscos d’arbres, sobretot kauris.

A la punta nord de la península hi ha Port Jackson i el cap Colville. A prop, es pot fer una excursió des de Fletcher Bay (Coromandel coastal walkway) -3 h anada- amb dues opcions: haver llogat un tour i t’esperen al final, a Stone Bay, o tornar a fer 3 h més per tornar (és a dir, 6). Nosaltres decidim creuar la península pel port de Charles fins a l’altra banda, a Waikawau (12 km- 4 h total). El tros de costa des del poble de Coromandel fins a Colville (a 26 km) és preciós: badia d’Omaru, Shelley beach, Paparoha i Amadeo Bay, petits nuclis. La carretera acaba a Whangaahei on deixem el cotxe per caminar. I com que acabem amb èxit, anem a The Coromandel smoking Co. Seafood. a comprar musclos i salmó.

Acabem la península baixant per la costa est: a Whitianga, la Cova de la Catedral i Hot Water Beach, i molt més avall, a Waihi, amb la immensa mina a cel obert i a prop, la gorja de Karangahake.

Cathedral Cove. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

Hot Water Beach. Les iaies van a prendre les aigües calentes. Foto: gloriacondal

Mina Martha, Waihi. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

L’est i l’oest, tan diferents i que bé es complementen!

Veure recorregut complet a: https://gloriacondal.com/2016/12/19/58-dies-a-nova-zelanda/

Publicat dins de Viatges pel Pacífic | Etiquetat com a Auckland, Coromandel, Nova Zelanda, Pacífic | Deixa un comentari

Auckland – Cap Reinga. Nova Zelanda

Publicat el 23 Octubre 2016 per Gloria Condal

D’Auckland al cap Reinga fem 650 km en 6 dies, pujant per la costa est, amb desviacions a diferents punts:Whangarei, Russell i Kaitaia. D’aquí baixem per la costa oest: Kohukohu, Omapere i el bosc de Waipoua; ens allotgem a prop de Kaihu per retornar de nou a Auckland.

Whangarei té més de 50.000 habitants, amb molta activitat nàutica i comercial; el port és ple de iots i velers, i els aparcaments estan plens. A prop, hi ha Whangarei Head s, que vèiem pujant per la carretera i feien goig, per imponents. Hi arribem vorejant la costa per una carretera paral·lela al riu que seguim fins a l’últim lloc on es pot arribar. Pel camí hem vist moltes platges de sorra blanca i aigües blaves, planes, sense onatge. Des d’Unquhart Bay es pot caminar a Busby Head i Smugglers Bay, i continuar travessant la península fins a l’altra banda, a Ocean Beach, una llarga platja solitària, amb només una casa enfilada en una duna de sorra. De nit, al motel Pembrooke (un 10!) cuinem els musclos verds que hem comprat i ens els bevem amb cervesa, una delícia!

Whale Bay. New Zealand. Foto: gloriacondal

De Whangarei amunt, ens anem desviant pels punts més macos: Ngungurun, Tutukaka. A Matapouri recorrem la platja fins al final i fem un sender arran de mar que arriba a la Badia de Whale, una hora llarga. Continuem fins a Helena Bay per un camí sense asfaltar. Veiem granges, vaques, pastures, molta aigua… i ningú. Continuem fins a Whangaruru Bay i el poble d’Oakura: la marea està baixa i agafem petxines i pedretes. Anem pujant per Punuruku i Whanganuru, travessem cap a l’oest i enfilem cap a a l’anomenada Badia de les Illes per dormir a Russell. Allà caminem fins al Tapeka point per un sender que puja i baixa 30′, més la tornada, amb vistes a la badia de les illes. Ens agrada aquest petit poble, agrupat, amb casetes de fusta i tranquil, que abans havia estat un lloc de perdició on es van concentrar vividors i pecadors, «Hell Hole of the Pacific». Aquí hi ha una església (1836), que Darwin contribuí a construir i una antiga impremta de la missió, Pomp a llier (1842), on van arribar a imprimir 40.000 llibres en maorí. Al vespre, sopem al restautant Sally’s davant del mar, un àpat excel·lent, amb posta de sol inoblidable.

Tapeka Point. Russell. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

Continuem cap a Okiato per agafar el petit ferri fins a Opua. D’allà anem a Paihia, d’on surten la majoria d’excursions a la Badia de les Illes, el primer lloc on hi va haver assentaments anglesos. Com que nosaltres no farem immersions ni nedarem entre dofins, continuem cap a Waitangi, on se signà el Tractat de Waitangi el 1840. Entre badies de blau intens, illes rocoses, boscos de falgueres, verdor i muntanyes que canvien de color segons la posició del sol, 34 tribus maorís se sotmetien de forma pacífica a la corona anglesa. Per als blancs significà fundar ciutats, explotar terrenys agrícoles i jaciments de carbó. Moltes tribus es van sentir estafades perquè ja el 1835 les tribus havien signat la declaració d’independència, que venia a dir que la reina britànica no els podia manar.

waitangi-nova-zelanda-casa-on-es-signa-el-tractat

Waitangi. Nova Zelanda. Casa on se signà el Tractat entre britànics i maorís. Foto: gloriacondal

Passem per les Haruru Falls i continuem cap a Kerikeri, a la badia Opito, d’aigües tranquil·les. Les missions van jugar un paper mig pacificador, mig d’ajuda als desgraciats, mig d’acceptació del colonialisme. Aquí hi ha Stone Store, una missió del 1836. Continuem pujant amunt per la H 10 i ens desviem a Matauri Bay on l’any 1985, el govern francès va enfonsar un vaixell de Greenpeace, el «Rainbow Warrior», que estava a punt de salpar cap a Morurea on els francesos feien proves nuclears. Van matar un voluntari i el president Miterrant mai va admetre la responsabilitat. Ens en recordem molt bé! A dalt del cap hi ha un monument que ho recorda. La platja és de somni.

Badia de Matauri, Nova Zelanda. Lloc on espies francesos van enfonsar un vaixell de Greenpeace

Nova parada a Whangaroa i arribem a Kaitaia. D’aquí pugem al cap Reinga en una mena d’autocar 4×4 per poder accedir a llocs que amb cotxe no es pot. Pugem per la 90 miles beach, una platja de dunes que només es pot recórrer amb vehicles 4×4 i tenint en compte la marea. A l’est, el bosc de kauris joves, a l’oest, el mar. Ens anem aturant en diferents llocs, platges planes, de llargues onades, sorra fina, dunes baixes amb plantes autòctones, moltes petxines al terra… Pasem Hukatere (veiem un lleó marí dormint a la sorra) i força més endavant The Bluff, fins que arribem a una zona on baixa un petit rierol, amb vegetació a ambdós costats i ens hi endinsem: Te paki stream, dunes altes al voltant de la desembocadura del Te Paki; la gent baixa en una taula com un tobogan fins a baix.

dunes-ninety-mile-beach-cap-reinga-nova-zelanda

Dunes de sorra. Ninety Mile Beach. Cap Reinga. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

Continuem fins a la badia de Tapotupotu, una platja blava entre verd de pastures i arbres i finalment arribem al cap Reinga, amb el far, del 1941, que reemplaçà el que hi havia a prop, del 1879; aquí s’ajunten els mars de Tasmània i el Pacífic. Ens venen al cap les històries de Sara Lark, l’Elisabet, la dona de Jack que, malalta greu, decideix venir a morir aquí (segons els maorís, des d’aquí les ànimes dels maorís morts retornen a Hawaiki, els seus orígens). Uns indicadors diuen que estem a 6.211 km del pol sud, a 1.220 km de Tròpic de Capricorn, i a 10.479 de Los Angeles. Però consti que no és el punt més septentrional de NZ; el veritable punt és als penya-segats de Surville, més a l’est. De retorn, ens nova aturada a Rarawa beach, de sorra blanca i Houhora Heads. Un dia magnífic.

Far cap Reinga. Nord de Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

Per la H 1 cap avall anem a Hokianga harbour, amb un perfil accidentat, comunitats aïllades, sobretot maorís (habitada pels ngapuhi des del s XVI) per caminar per Wairere Boulders, formacions de basalt erosionades que han format boles i formes estriades. El següent punt és Kokukohu, un petit poble amb cases de fusta de kauri, d’estil victorià i un gran arc de pedra tocant a mar en record dels morts del poble a la I Guerra Mundial. Sempre avall, aturada a Omapere, amb aigües blaves i dunes, per caminar pel sender Arai te Uru, tocant als penya-segats fins arribar a l’antiga estació de senyals que hi havia per orientar els vaixells. Travessem després el Bosc de Waipoua, gestionat pels teroroa, la iwi (tribu) local, com a part d’un acord resultant dels incompliments del Tractat de Waitangi. És una delícia passar pel mig d’aquest bosc, espès, humit, amb kauris i altres arbres, com una selva tropical. Veiem un kauri gegant que fa 51 m d’alt. Més enllà, hi ha el Trouson Kauri Park, un altre lloc per veure’n més.

llacs-kai-iwi-cabana-on-ens-vam-allotjar

Llacs Kai Iwi, on ens vam allotjar. Foto: gloriacondal

A Kaihu anem als llacs Kai Iwi, en un lloc idílic, on ens allotgem en una cabana sobre del llac (en el sentit literal), sobre fustes. Més al sud, Dargaville és la població més gran, capital del kumara (moniato), un producte bàsic aquí, com la patata a Irlanda.Al principi era un port fluvial que prosperà amb l’exportació de fustes, però van esquilar tant els boscos que es van quedar sense fusta i el negoci s’acabà. Ara viuen de l’agricultura.

I d’aquí, cap a Auckland. Hem gaudit d’un temps excel·lent, sol i alguns ruixats, entre 15 i 20º. Això només és el principi!

Veure recorregut complet a: https://gloriacondal.com/2016/12/19/58-dies-a-nova-zelanda/

Publicat dins de Viatges pel Pacífic | Etiquetat com a cap Reinga, illa, Nova Zelanda, Pacífic, Waitangi | 3 comentaris

Nova Zelanda. Com arribar-hi

Publicat el 16 Octubre 2016 per Gloria Condal

Si féssiu un pou davant de casa vostra i anéssiu endins, rectes avall, arribaríeu al mar Pacífic, uns 500 km a l’est de l’illa nord de Nova Zelanda. Això serien les antípodes.

Si fóssiu del segle XIX, sortint d’Anglaterra o Irlanda, hi hauríeu arribat després de tres mesos dins d’un vapor, per mar, després de marejos, malalties i més desgràcies. Però com que som al s XXI hi arribem volant. El vol més econòmic i ràpid (2016) era amb Emirates. Així, vam fer BCN-Dubai, 5.180 km en 6 hores i Dubai-Auckland, 9.071 km en 15 h 20′. Tenint en compte la diferència horària (ens porten 11 h d’avantatge), vam sortir de BCN un dimecres al vespre i arribàvem a NZ divendres al migdia. La tornada la fem des de Christchurch, a l’illa sud, via Sidney-Dubai. Preu total: 1.400 €.

Hem planificat un viatge de dos mesos començant per fer l’illa nord seguint la costa de l’est fins al cap Reinga, el punt més septentrional, i baixant després per la costa oest anar a la península de Coromandel, fer al centre Rotorua, Waitomo, llac Taupo, el cim Taranaki i baixar per la costa cap al sud fins a la capital, Wellington. D’allà passem amb ferri a l’illa sud, dominada pels Alps, fem la costa oest, els glaciars i el fiords, arribem a l’extrem sud, Catlins i retornem amunt per la costa est, via Dunedin fins a Christchurch. El càlcul aproximat és que farem uns 7.000 km (conduint un Nissan Tiida, automàtic, i per l’esquerra), que ens costa 34 €/dia (Appex rent a car).

Les dues primeres persones que hem conegut són la Helen, a l’avió. Viu a Wellington, venia de passar un mes a Grècia i ens ha convidat a fer-li una visita quan hi anem. La segona és la mestressa que ens ha llogat l’apartament a Auckland, la Heather, de qui ja coneixem tota la família, per fotos i vídeos. Ambdós noms ens han portat a recordar protagonistes dels llibres de Sara Lark: Helen, la institutriu que anà a NZ a casar-se i tot li va sortir al revés, a El país del núvol blanc, i la Heather, filla de Kathleen, irlandesa, de Cap als mars de la llibertat (Trilogia del Kauri), una noia maca i avançada.

NZ va ser el primer país del món on la dona va poder votar. I el fet és present a cada moment, tam bé en els diners: el bitllet de 10 dòlars duu la imatge de Kate Sheppard i a la petita plaça de Jartum hi ha uns mosaics i una font al·lusius. També van despenalitzar la prostitució fa alguns anys.

Aquest any, excepcionalment, haurem viscut dues primaveres fora de casa: la primera a Grècia i la segona a Nova Zelanda, un luxe del qual som molt conscients.

Comença l’aventura!

Veure recorregut fet a: https://gloriacondal.com/2016/12/19/58-dies-a-nova-zelanda/

Publicat dins de Viatges pel Pacífic | Etiquetat com a illa, Nova Zelanda | 4 comentaris

El hombre de las mil caras

Publicat el 26 Setembre 2016 per Gloria Condal

Una pel·lícula d’espies sense cap tret ni cop de puny. Tota l’acció es desenvolupa en despatxos, sobre moquetes, en gabinets ministerials i cases luxoses. Basada en la novel·la de Manuel Cerdán, narra un fragment de les vivències de Francisco Paesa, relacionades amb l’estafa de Luís Roldán, director general de la Guàrdia Civil d’Espanya (de 1986 a 1993).

Roldán havia robat fins a 1.900 milions de pessetes i quan es va veure en perill, va demanar a Paesa (Paco per als amics), que l’ajudés a fugir. Paesa era un històric de les clavegueres de l’estat (llavors Felipe González presdia el govern). Els anys 70 havia començat a fer negocis a Guinea Ecuatorial amb una inmobiliària; va col·laborar amb els serveis secrets espanyols, negociava en armes arreu del món i va participar en una de les més famoses vendes: va vendre a ETA armes i dos míssils antiaeris, però hi havia trampa: al paquet hi havia uns localitzadors que van permetre que la policia descobrís un important zulo. Va ser l’anomenada missió Sokoa. També havia participat en el GAL. Com que el buscava la Interpol per estafes diverses i negocis bruts, el 1990 aconsegueix que el nomenin ambaixador de Santo Tomé y Príncipe davant la ONU. Així obté immunitat.

Treu a Roldán d’Espanya i la majoria dels 304 dies que ningú en sap res, els passa a París. Però Roldan és un dels homes més buscats del món (els governants socialistes espanyols el volen caçar, i Roldan, amagat i amb por, es deprimeix). Es devia preguntar de què servia tenir tants diners si estava confinat en un pis sense poder-ne sortir (la seva dona havia tornat a Espanya i l’havien jutjat i empresonat). Al final demana a Paesa que negociï la seva tornada a Espanya, i aquest ho fa amb el ministre més fort d’aleshores, Belloch. Paesa és llest i té connexions internacionals. Fa veure que el porta de Laos, li fa transferir els diners al seu compte i cobra del govern espanyol 1,8 milions d’euros més. Però quan Roldan arriba a Espanya, al govern li interessa fer veure que la iniciativa ha estat d’ells i que li faran pagar molt alta la seva estafa. Li cauen 30 anys i en compleix 15. No era el mateix que li havia dit Paesa, però ja no hi podia fer res. Paesa va haver de fugir d’Espanya i el 1998 unes esqueles publicades en uns diaris anunciaven la seva mort. Havia sobreviscut 40 anys fent de les seves, manés qui manés. I per suposat, surt als “Papers de Panamà”. La revista Vanity Fair li va fer aquest entrevista.

Francisco Paesa, el de veritat. Font: la informacion.com

La pel·lícula El hombre de las mil cares té ritme i un nivell molt bo. El director, Alberto Rodríguez havia demostrat les seves capacitats abans, i tothom recorda Grupo 7 i La isla mínima. Els actors, molt bé, especialment Eduard Fernández, que va obtenir la Concha de Plata al millor actor de S. Sebastià. Acostumats a veure pelis d’espies produïdes pels americans, dóna gust trobar una bona història feta a Espanya, sobre un cas propi. Als que tenim memòria, ens la refresca i ens permet conèixer el que hi ha sota la moqueta; els més joves, no passa res, la viuran com si fos una ficció, encara que els més grans sabem que és ben veritat. Potser alguns detalls, potser alguns fets, però real. El mateix Roldan intenta excusar-se: “però si ho feia tothom”. Es va quedar sense els diners, però el més greu és que els contribuents espanyols ens vam quedar sense aquells diners, que eren nostres.

Luis Roldán, el de veritat

Més informació:

http://www.elmundo.es/espana/2016/09/16/57dac2c2ca47410b268b4630.html

Trailer: https://www.youtube.com/watch?v=wTqsaZ79xk8

Paesa publica una esquela seva, però no és mort. El Mundo

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a cinema, Francisco Paesa, pel·lícula, Roldán | Deixa un comentari

Montseny – Pla del Coll – Serra del Navall – Santa Anastàsia

Publicat el 17 Setembre 2016 per Gloria Condal

Ruta circular amb sortida i arribada al poble del Montseny seguint el GR 5 fins a Fontmartina i girant cap a la Serra del Navall fins a can Jovany i can Cervera per anar retornant al Montseny.

Ruta circular Montseny-Plana Coll – Can Cervera – Montseny.

Arribem al punt de sortida seguint el passeig de la Font (direcció Hostal Montserrat), i deixem els cotxes a prop d’on comença el GR 5, visible perquè hi ha un gran cartell. Havíem previst comprar coca al forn, però està tancat per vacances.

Inici ruta circular Montseny-Pla Coll-Serra Navall-Montseny

Hem de seguir el GR 5 fins a Fontmartina per un corriol entre alzines. Comencem en direcció sud-est cap a la font Ferrussa fins arribar a les Casetes: can Dansa, can Cristòfol, cal Rei. Pel camí veiem una cova, no sabem si té nom; a pocs metres algú ha oblidat un jersei. Una mica més enllà, una figuera que ens dóna fruits. No és el mateix que una coca però ens serviran.

Cova Montseny. Foto: gloriacondal

Continuem cap a can Cruspinell i Plana Boda, on trobem la carretera que va al càmping de Fontmartina. Continuem pel Pla Jua i Plana del Coll, on hi ha l’oficina del Parc del Montseny, tancada i amagada entre ombres. No sembla que tinguin gaires ganes que se’ls vegi. Per la banda de la carretera on som, hi ha taules de picnic i esmorzem allà, on hi ha una font. El que portàvem per dinar ha servir per esmorzar, hem col·lectivitzat el menjar i tothom ha quedat satisfet.

Sender marques rosa Pla Coll-Montseny. Foto: gloriacondal

Continuem endavant, molt poc, on trobem un rètol del GR 5, i a poca distància, una bifurcació: a la dreta aniríem cap al Turó de l’Home (GR 5.2) però nosaltres agafem el camí de l’esquerra, a l’oest, que baixa, direcció el Baiés de la Costa. A partir d’ara, tot és més fàcil.

Montnegre i Maresme desde Montseny. Foto: gloriacondal

Passem pel Corral d’en Rovira, Comils, Cal Reial i arribem a la Serra del Navall (com diu la paraula, “anar avall”). Vistes del pla, el Montnegre i la costa del Maresme sota un cel que no té clar si deixar anar l’aigua o no.

Puig Drau Montseny. Foto: gloriacondal

Arriba un punt que veiem un senyal rosa pintat sobre una roca. Hem de seguir els senyals d’aquest color la resta de l’excursió! Una cabana de pedra, vistes al Veïnat de França: cal Satanàs, amagat, cal Sabata, avall, i l’Escola de Natura la Traüna, gran, amb piscina. Els pins es veuen d’un verd resplendent. El cel, una estona tapat per la boira, una altra destapat. Des d’aquí, alçant la vista amunt, veiem la casa de Can Gorgs, convertida en formatgeria i restaurant, on pensem anar a fer un mos en acabar. Més a l’oest, el puig Drau (1.344 m), a l’extrem del pla de la Calma (el cim més alt del massís després dels tres clàssics: Turó de l’Home, Agudes, Matagalls).

Ruines capella Sta. Anastasia. Montseny. Foto: gloriacondal

Baixem cap al Sot Gran i continuem fins a Vila-Seca, on hi ha can Jovany, tocant al Castellot (castells de Miravalls). Ens trobem al càmping de Can Cervera, per la part del darrera, hi entrem i l’anem creuant. No hi ha gaires campistes i l’anem travessant fins arribar a una esplanada coronada per un petit turó amb un monòlit en record d’Aribau, que escriví una lloa del Montseny. A pocs metres, les ruïnes de la capella de Santa Anastàsia (s. XII). Seguim el camí cap a la casa pairal i l’edifici de casa rural, xerrem amb la mestressa una estona i admirem la genial vista que tenen cada dia. Després de la recepció-bar, sortim del càmping cap a l’est en direcció al Pla de les Buixes (ull, perquè hi ha un petit indicador que diu: Montseny, 15′, però cal seguir per la pista). No és que no s’hi arribi, és que el nostre guia considera millor passar per un altre lloc, és a dir, arribar a la masia del Forn i baixar per una pista asfaltada fins arribar al poble de nou.

Font Nàiades. Montseny. Foto: gloriacondal

Pugem amb cotxe cap a la formatgeria del Montseny can Gorgs, amb vistes magnífiques, però ho tenen ple i llavors anem avall, a la font de les Nàiades, a l’entrada del càmping l’Illa, i allà, damunt la gespa, mengem el que ens queda. Després tornem al poble del Montseny i fem un cafè amb gelats i pastissos. No hem tingut coca quan hem començat l’excursió ni formatge quan hem acabat. Un altre dia serà, i esperem que ben aviat.

Montseny des de Can Cervera. Foto: gloriacondal

Ruta circular. Distància: 12,23 km. Desnivell: 600 m. Temps: 4/5 hores

Agraïment especial al Jaume, del Centre Excursionista S. Celoni, que ens ha fet de guia i ha elaborat el mapa, i a l’Àngels, l’organitzadora de tot plegat.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a església Sta. Anastasia, excursió, Montseny | Deixa un comentari

Gorgs de Les Planes d’Hostoles

Publicat el 30 Agost 2016 per Gloria Condal

Matinal tranquil·la per tres dels molts gorgs que hi ha

Planes d’Hostoles. Foto: gloriacondal

El poble de Les Planes d’Hostoles concentra la major part de gorgs del riu Brugent. Situat a la riba dreta del riu, dins del Parc Natural de la Garrotxa destaca un turó, a 599 m d’alçada, el castell d’Hostoles (s. IX-X), que formava part del sistema de defensa de ponent del comtat de Besalú.

Castell de Les Planes d’Hostoles. Foto: gloriacondal

En tota la zona, el recorregut del riu forma una sèrie de saltants d’aigua i gorgs, una força hidràulica que ja s’aprofitava al s. XIII. S’hi van fer molins i els salts d’aigua foren aprofitats per la indústria. El 1886 es va fundar Filatures Dusol al salt de Sta. Margarida: també s’extreia basalt per fer llambordes per carrers i obres de gran envergadura, i hi havia petites fàbriques com la Farga i indústries papereres.

Planes d’Hostoles. Pont gorg Can Poeti. Foto: gloriacondal

Gorg de Can Poeti. Sortim del Punt d’Informació i uns metres més avall de la Via Verda, per on passava l’antic carrilet, després del pont sobre el riu Brugent (d’estil neoclàssic industrial, construït arran del creixement industrial), tirem sender avall per l’esquerra, tal com marca el rètol.

Planes d’Hostoles. Gorg Can Poeti. Foto: gloriacondal

Sota una vegetació potent trobem el gorg, on destaca la gruixuda colada de lava basàltica provinent del volcà Traiter, al nord del poble, que, en refredar-se, es convertí en columnes basàltiques de forma prismàtica. No hi trobem ningú, però les aigües són brutes.

Planes d’Hostoles. Gorg Can Poeti. Basalt. Foto: gloriacondal

D’aquí continuem per la Via Verda cap al Gorg del Molí dels Murris.

Gorg del molí dels Murris. Caminem per la Via Verda fins que trobem una pista asfaltada que seguim cap a la dreta (marca groga), amb força moviment perquè ens hi trobem tots: vianants, ciclistes i vehicles. Ens encaminem cap a la riera de Cogolls, que discorre per la vall del mateix nom, fa 8 km i vessa les aigües al riu Brugent. De l’aparcament surt una pista cap avall i en pocs minuts creuem el riu per un pont i continuem cinc minuts més. Ja veiem el gorg i baixem escales avall. Fa un dia esplèndid i és ple de famílies i canalla, banyant-se. (Si hi aneu en cotxe per la C-63 arribareu a les Planes d’Hostoles i a l’entrada on hi ha el cementiri, pocs metres després trobareu un desviament a l’esquerra que diu “Cogolls 4”).

Planes d’Hostoles. Gorg del molí dels Murris. Foto: gloriacondal

D’aquí continuem cap al Gorg de la Plana.

Gorg de la Plana. Arribem a la C-63, pugem fins al cementiri i creuem per fer el camí. Travessem la carretera, anem cap a unes cases mig abandonades, passem pel mig i pel costat d’uns horts i comença la vegetació de ribera. Arribem al primer gorg, amb una cascada d’on s’està tirant gent; després continuem el camí amunt pel mig del bosc i arribem a un altre gorg, a pocs minuts, amb un salt d’aigua molt maco. És el que ens ha agradat més. També hi havia gent, però força menys.

Planes d’Hostoles. Saltant d’aigua. Gorg de la Plana. Foto: gloriacondal

Planes d’Hostoles. Gorg de la Plana

D’aquí tornem al Punt d’Informació. Continua tancant, sort que el xicot de la caseta del parapent (Volfactory) ens ha resolt els dubtes quan hi hem anat. Gràcies!

Hem fet prop de 10 km per un recorregut fàcil.

Hem dinat un menú del dia a Can Morera, a Les Preses, i amb cotxe ens hem acostat a S. Privat de Bas, un petit nucli assentat en un fons muntanyós presidit per un penya-segat que recull les aigües de boscos i cingleres, d’on neix el Salt del Sallent (les aigües continuen avall pel riu Gurn on formen algunes gorges). Entrem per un pòrtic amb volta i ens trobem a la plaça Major, amb l’església del 1017 i un reduït grup de cases; alguna llinda marca l’any 1748; destaca cal Monjo, un casalot on va residir Antoni Badia Margarit (1920-2014), que la donà al poble. A la façana, un gran rellotge de sol amb aquest lema: “Només compto hores serenes”. Al costat, una font.

S Privat de Bas. Foto: gloriacondal

Acabem a Olot, guiades per una amiga, a l’inici de les festes del Tura, amb un gran ambient de carrers decorats i espectacles en molts racons.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a aigua, gorgs, Les Planes d'Hostoles | Deixa un comentari

La estación de las mujeres

Publicat el 20 Agost 2016 per Gloria Condal

Desert de Kutch, Índia. Foto: Turisme Gujarat

Les protagonistes de la pel·lícula són tres amigues: Rani, vídua de fa molts anys, que busca una nena per casar amb el seu únic fill. Lajjo, que malviu amb l’acusació permanent del seu home de ser estèril i Bijli, ballarina i cantant, que complementa el sou fent de prostituta. La quarta protagonista és Janaki, la nena de 14 anys que és “venuda” a Rani per ser la dona del seu fill.

Kutch Desert. Foto: Turisme Gujarat

Al desert de Kutch (Gujarat, Índia), hi viuen uns dos milions de persones disseminades en petits pobles regits per la tradició. El consell municipal el formen una majoria d’homes, les nenes es casen molt petites a través de matrimonis concertats entre els pares, hi ha poca feina, els homes condueixen camions i busos, les dones treballen al camp. Però elles comencen a reivindicar que els portin un televisor, i moltes tenen mòbil. Són societats patriarcals on la dona compta poc, treballa molt i serveix per procrear; si no té fills, no val res.

L’estació de les dones. Parched

Al poblat hi ha una parella de mestres que intenten donar autonomia a les dones: han format una mena de cooperativa i venen els seus treballs d’artesania; elles disposen així de diners propis. El fill de Rani es casa amb Janaki, a qui desprecia per haver-se tallat els cabells (una dona amb cabell curt no té atractiu). La maltracta des del primer moment i buscar desfogar-se amb prostitutes. Lajjo viu amb resignació els maltractes permanents del seu home i Bijli, la més lliure i positiva de totes, ha d’assumir que el director de la companyia contracti una noia més jove i li faci la competència. La nena-muller, rep de tant en tant la visita d’un noi amb bicicleta que li porta llibres, cosa gens recomanada per a les dones casades.

L’estació de les dones. Foto: TIFF

En uns paisatges ressecs (el títol original de la pel·lícula és Parched i en francès, La saison des femmes), la fotografia és imponent i les escenes exteriors precioses, quan les amigues es troben soles, comparteixen alegries, fan volar coloms, discuteixen i són lliures per una estona. Però a l’interior també, perquè dins la casa es curen les nafres fetes per les pallisses dels homes i coneixen la tendresa per l’altra. Totes es mouen en contradiccions: Rani, quan veu com el fill maltracta la jove dona; Lajjo, quan s’assabenta que l’estèril podria ser el seu home, i es planteja quedar-se embarassada d’un altre; Bijli, la dona lliure, que no accepta la proposta d’un company de feina de marxar lluny, perquè intueix que perdria la llibertat.

L’estació de les dones. Foto: TIFF

Al voltant d’elles, un moto-carro bellament ornat conduït per Bijli (el personatge més potent), símbol de les seves escapades, la darrera, definitiva. És un film dur, però ens ha agradat com es mostra la complicitat entre dones, i les contradiccions entre el rol que haurien de jugar segons els esquemes tradicionals i el que senten i volen.

Leena Yadav n’és la directora, guionista i coproductora. Les actrius i actors, la fotografia, la tria de la música… molt bé. La recomanem!

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a Índia, cinema, dones, Kutch, pel·lícula | Deixa un comentari

Gloria Condal

De Picton a Westport. Nova Zelanda

De New Plymouth a Wellington, Nova Zelanda

Waitomo, Rotorua, Tongariro. Nova Zelanda

Auckland i península de Coromandel

Auckland – Cap Reinga. Nova Zelanda

Nova Zelanda. Com arribar-hi

El hombre de las mil caras

Montseny – Pla del Coll – Serra del Navall – Santa Anastàsia

Agraïment especial al Jaume, del Centre Excursionista S. Celoni, que ens ha fet de guia i ha elaborat el mapa, i a l’Àngels, l’organitzadora de tot plegat.

Gorgs de Les Planes d’Hostoles

La estación de las mujeres

Idiomes

Etiquetes

Blogroll

Meta

Contacte

Agraïment especial al Jaume, del Centre Excursionista S. Celoni, que ens ha fet de guia i ha elaborat el mapa, i a l’Àngels, l’organitzadora de tot plegat.

Idiomes

El nostres temes

Etiquetes

Blogroll

Meta

Contacte