Riu Paranà. Argentina. Gloriacondal
El riu Paraná va formar part del nostre viatge des de Buenos Aires fins a Iguazú. Entra del Brasil per l’anomenada triple frontera (Brasil-Paraguai-Argentina) i des de la confluència amb els rius Paranaíba i Grande (Brasil) fins a la desembocadura en el Río de la Plata, recorre 2.570 km. (Si hi sumem l’extensió de l’afluent principal, el Paranaíba, arriba als 3.740 km). Nosaltres vam començar pel final.
Tigre. Buenos Aires. Argentina. Foto: gloriacondal
Buenos Aires i l’àrea metropolitana (15.000.000 hab.), s’extenen sobre la ribera de l’últim tram del delta i sobre el Río de la Plata. El delta del Paranà, que comença a uns 320 km del final, entre les províncies de Buenos Aires i Entre Ríos, és immens, amb nombroses illes, canals i rierols per on descarrega al Río de la Plata. Al moll de Tigre, hi ha ofertes de tot tipus per navegar. Nosaltres ho fem amb una barcabus col·lectiva, el mitjà de trasport més popular, i anem a «Tres Bocas», fent parada a tots els molls privats, que són molts. Laberint de canals entre aigua de color beig pel ferro («ese viejo río color de león», que deia Borges), i força pudor. Moltes cases, torres, terrenys a les ribes, alguns dels molls molt deteriorats i força circulació de barques, catamarans i llanxes, més algun caiac. Hi viu gent de classe mitjana i alta, i alguns molt alta, que hi arriben en helicòpter des de Buenos Aires, però també gent humil (no pobre) de fa anys. El record del delta és de pau, colors, remors, gossos amables i silencis.
Costanera. Rosario. Riu Paranà. Argentina
La següent parada va ser Rosario, la segona ciutat més gran d’Argentina (1.300.000 hab), que s’extén 50 km sobre la riba dreta del Paranà. La seva Costanera, doncs, és part fonamental de la ciutat, amb parcs, edificis històrics, passejos, museus… l’estació fluvial des d’on es pot navegar pel riu, que continua amb aigües marronoses i el pont modern de Ntra. Sra. Rosario. Assegudes en un banc vam passar llargues estones mirant el trànsit de vaixells de càrrega des d’on s’exporten cereals a tot el món, sobretot soja.
Corrientes. Riu Paranà. Argentina. Foto: gloriacondal
Nova parada, fugaç, a Corrientes ja força al nord. Era un dia gris i plujós. El riu tenia, encara més, aquell color de fang intens. A la costanera hi havia munts de contenidors, un petit port per a les barques… tot una mica destartalat. Potser era el dia, però ens va semblar trist. De Corrientes vam continuar cap a Posadas la capital de la regió de Misiones. A mig camí hi ha la presa de Yaciretá i la resclosa, que permeten la navegació des d’Ituzaingó fins a Posadas perquè els ràpids d’Apipé i Carayá queden sota les aigües. La costanera de Posadas té molta vida, recorre gran part de la ciutat i ens va cridar l’atenció una gran estàtua dedicada al comandant Andresito, heroi guaraní de la guerra de la independència.
Monument al general Andresito. Posadas. Riu Paranà. Argentina. Foto: gloriacondal
L’aigua és part permanent del paisatge i també motiu de lluita pel control dels recursos. L’aqüífer guaraní ocupa 1.200.000 km2 de subsòl (més que Portugal, Espanya i França juntes, repartit entre Argentina, Brasil, Paraguai i Uruguai). Vam visitar les missions guaranís creades pels jesuïtes, incloses les del Paraguai. Per això vam creuar el riu Paranà de Posadas a la ciutat d’Encarnación, a l’anada en bus i a la tornada en tren, per uns ponts imponents.
Cascades Iguazú. Argentina. Foto: gloriacondal
De Posadas vam anar, sempre paral·leles al riu Paranà, fins a les cascades d’Iguazú, on el Paranà es troba amb el riu Iguazú. Vam recórrer senders, salts i vam sadollar-nos de bellesa. Estaven impressionants, amb moltíssima aigua perquè havia plogut molt. De fet, teníem previst anar uns dies abans als Esteros del Iberà però tot estava inundat i era molt complicat. Iguazú va ser un bon punt final al recorregut pel riu Paranà.
