Tres dies a Budapest

Duna river

Riu Danubi. Budapest

Hi anem en ple hivern, els dies de Carnaval (el nostre, perquè ells no el celebren). La columna vertebral és el riu Danubi, que fa un llarg trajecte des que neix a la Selva Negra fins que desemboca al Mar Negre al llarg de prop de 2.900 km. El “Duna” és el cor, l’eix i la vida de la ciutat. A una banda, els turons de Buda; a l’altra, Pest. Buda et transporta al passat medieval, carrers, places, castell, coves… i vistes dels ponts. Ens allotgem al barri jueu de Pest, cèntric, a pocs metres de la Gran Sinagoga. Amb un abonament de transports, tresquem a peu i amb metro, tramvies i busos tot el que hem pogut.

Poste Budapest. Art nouveau

Edifici Correus Budapest. Art Nouveau

La majoria d’edificis són de finals del s XIX i primer terç del XX.Tots són neo (gòtic, romàntic, clàssic…) i només l’Art Nouveau és autèntic. El Parlament és espectacular, tant de dia com de nit; en canvi, la visita ens ha decebut (curta i poques explicacions).

Parlament Budapest

Parlament Budapest

El c/Váci és el comercial per excel·lència; de nou, la globalització de les marques. L’av. Andrássy és un bulevard de 2,3 km fet en un moment on van poder planificar la ciutat, amb edificis nobles, com lOpera, i foradar un túnel de 6 m d’ample per construir el 2n metro més antic del món, del 1896, que puja fins la pl. dels Herois, al Parc de la Ciutat i a les termes Széchenyi.

Ruszwurm Cukrasz. Un cafè   petit, coquetó, amb mobles de cireres i estufa de ceràmica. Bons pastissets

Ruszwurm Cukrasz. Un cafè petit, coquetó, amb mobles de cirerers i estufa de ceràmica. Bons pastissets

Anem al mercat central Nagyvasarnok. Mengen molta carn i embotits. També hi ha cafeteries i pastisseries genials: Gerbeaud, New York Café, però el que ens ha enamorat més és el minúscul Ruszwurm Cukrászda al districte del castell.

Budapest Metro 1

Metro Budapest, línia 1, groga, la segona més antiga del món

Budapest és una ciutat de balnearis: cada dia ragen 70 milions litres d’aigua a 21˚de 118 fonts naturals. Els més destacables, Gellert i Rudas, a Buda, i les Termes Széchenyi

Shoes monument

Monument a les sabates. Budapest.

Ens ha agradat que hi haguessin tantes escultures pels carrers, clàssiques i modernes. La que ens ha impactat més és el Monument a les sabates entre el pont Cadenes i el Parlament. L’hivern de 1944-45, el partit nazi Creu Fletxada, segrestava jueus, els duia al riu, els lligaven per parelles i en mataven només un, perquè els vius fossin empesos per força al riu i s’hi ofeguessin. En menys de tres mesos, van assassinar gairebé 40.000 hongaresos, més de la meitat jueus, i en van enviar gairebé cent mil als camps de concentració. Budapest va ser alliberada per les tropes soviètiques, que l’ocuparen fins que el 1989 es van treure de sobre el comunisme i el 2004 entraren a la UE.

Anonimus. Budapest

Escultura de l’Ànònim. Budapest.

A Pest val la pena anar també a la Basilica S. Esteve fundador del regne d’Hungria i pujar a la cúpula, per les vistes. També s’han de creuar a peu algun dels ponts: Cadenes (Széchenyi), el més antic, el Pont Elisabet (Erzsébet) i elPont Llibertat (Szabadsag) i si fa bo, passejar per l’illa Margarita.

Carl Lutz sculpture

Escultura homenatge a Carl Lutz, que salvà molts jueus de la mort

A Buda s’ha d’anar al castell, a l’església Maties, al Bastió dels Pescadors (7 torres que simbolitzen els líders de les tribus hongareses que conqueriren el pais el 896; el nom ve dels pescadors que defensaren els murs de la ciutat a l’Edat Mitjana), amb vistes del Danubi. També s’ha de pujar al Turó Gellért (amb l’estàtua de la Llibertat) i la Ciutadella.

O utca. Budapest

Carrer O. Budapest

Ens ha cridat l’atenció els horaris d’obertura dels súpers, moltes hores, i el bon funcionament dels transports públics.

Budapest tailor

Sastreria a Budapest

Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , | 7 comentaris

El petit príncep.Ο Μικρὀς Πριγκιπας

El petit princep

ο μικρος πργκιπας

Parlar del llibre del Petit príncep de Saint Exupéry a aquestes alçades és difícil. Segurament tot està dit. Però parlar de Ο Μικρὀς Πριγκιπας té més gràcia, perquè l’acabem de llegir en grec.

Han calgut dies, paciència, i recórrer sovint al diccionari. I ens fa il·lusió compartir alguns dels dibuixos d’aquest món dels adults vist des de la mirada d’un noi, a la llum dels últims esdeveniments de la nostra Grècia estimada.

El primer dibuix és el del rei que té el poder absolut.

El rei del Petit Princep

El rei del Petit Princep

Δεν ήξερε πως για τους βασιλιάδες ο κόσμος είναι απλοικά φτιαγμένος. Ὀλοι οι άνθρωποι είναι υπήκοοι (no sabia que per als reis, el món és molt senzill: tots els homes són súbdits).

El caçador. El petit Princep

El caçador. El Petit Príncep

Aquesta que veieu al dibuix és la Merkel: el caçador.

Οι άνθρωποι έχου τουφέκια και κυνηγάνε… Μεγάλος μπελάς (els homes tenen escopetes i cacen… és molt empipador).

La serp del Petit Princep

La serp del Petit Princep

Aquesta és la serp, o sigui, la Troika, que es vol menjar el petit príncep (o sigui, Grècia).

Είσαι σίγουρος πως δε θα με κάνεις να υποφέρω για πολλή ώρα (estàs segura que no em faràs patir gaire estona?)

El Baobab del Petit Princep

El Baobab del Petit Princep

El baobab és el deute: Με τα μπαομπάμπ, άμα καθυστερήσεις είναι αδύνατον μετά να τα ξεφοπτωθείς. Γεμίζουν ὀλο τον πλανήτη (D’un baobab, si no hi ets a temps, ja no t’en pots desfer mai més. Ocupa tot el planeta)

A les pàgines del llibre han quedat, reflex de la lluita per entendre’l, anotacions a llapis que ens ajudaran a rellegir-lo, ara sí, amb plaer.

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , | 1 comentari

Tarongeta vol dir taronja petita

El subtítol ho deixa ben clar: Relats de professors de català a l’estranger. Són els sis relats guanyadors del I Premi “El català pel món”. Amb un pròleg de Lolita Bosch, el jurat explica el concepte de comunicació fet de paraules. Llavors parla dels joves cervells que han hagut de marxar a l`’estranger per tenir feina, en aquest cas, professors de català.

“La trucada”, el relat guanyador, del valencià ‘Iban Leon (“els valencians podem dividir-los en dos grans blocs: els corruptes i els altres (i els covards)”. Situat a l’Alguer, ens parla de la por de prendre decisions. “L’escriptor pensa que si la trucada és per confirmar-li allò de l’altra vegada, podrà continuar amb la seva vida com fins ara. L’home no ho veu tan clar, per a ell significaria un canvi en la seua vida. Quan sona el telèfon, l’home no l’agafa”.

El segon premi, “3 en 1” de Ferran Güell, ens situa en dos llocs: Moscou i Teheran. Ens agraden les descripcions (vista des de la finestra de la Universitat de Moscou, pàg.33, assetjament d’un grup de noies al profe, pàg. 40), o els tipus de converses dels iranians: les circulars (tornen al punt d’origen) i les monològiques (l’altre sempre sap més que tu).

Tarongeta vol dir taronja petita

Tarongeta vol dir taronja petita

El relat “Saxe-Gambetta” de Roger Fusté, ens situa a Lió, també amb descripcions bones, com les boires, el retrat de França (pàg 62), les disquisicions barthesianes (“tinc una malaltia: veig el llenguatge”), tot recordant la iaia que mai va saber escriure la llengua que parlava, el català, i quan comprava pèsols, com que a la llauna duia “guisantes”, els anomenava així.

“Crònica catalanocroata” d’Irene Torra, com els altres relats, magníficament ben escrit, amb reflexion sobre un doloròs passat recent: “No vaig entendre com n’era de recent aquella guerra fins llavors”. Amb “El lector cansat” de Jordi Gimeno aprenem que a Hongria fa més de 40 anys que s’hi ensenya català: a Szeged els estudis de la nostra llengua duren 2 anys, tenen 50 crèdits i són de 8 hores a la setmana. I amb les explicacions ens apropa a la realitat d’aquell país. I a “Quatre estacions i escaig”, Josep Antoni Clement situa un relat imaginari i ple d’imaginació a la ciutat de Seül, dividit en les quatre estacions de l’any.

Un plaer llegir literatura tan ben escrita, plena d’ironia, humor, poesia i reflexions.

Godall Edicions, 2013

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , | 4 comentaris

Gènesi. Sebastiao Salgado

L’exposició Gènesi recull el treball de Sebastião Salgado i la seva dona, que durant 8 anys van fer 32 viatges. Les 245 fotos es mostren en cinc apartats: L’Antàrtida i els confins del sud, Àfrica, Santuaris, Les terres del nord, i La Amazònia i el pantanal.

Així, veiem animals i volcans de les illes Galápagos; pobles de Papúa; pingüins, lleons marins, cormorans, balenes i icebergs de l’Antàrtic; caimans jacaré i tribus amagades de l’Amazones amb el riu Negre; lleons, elefants i tribus nòmades del Sudán; rens i pobles que viuen per sobre del Cercle Polar Àrtic; volcans de península de Kamchatka; deserts del sud d’Algèria, canons, deserts i el riu Colorado… «Al voltant del 46 % de la Terra es troba en el mateix estat en què es trobava a l’època del Génesi —diu Salgado—. Ens cal conservar el que existeix.»  Per això va reforestar una part important de la regió on va néixer (Minas Gerais, Brasil).

Salgado sempre ha preferit el blanc i negre al color. Envegem sanament aquesta natura que ha pogut captar, les eines de què ha disposat, la força i el temps que hi ha pogut dedicar i la seva capacitat. I tot plegat, ha remogut el nostre interior i ens ha obligat a remirar velles fotografies, algunes en paper, de molt abans que hi haguessin càmeres digitals. Som privilegiades per haver pogut visitar llocs, alguns dels quals coincideixen amb els que ha vist el mestre. I per això mostrem, des de la nostra petitesa, la nostra mirada envoltada de les circumstàncies que, com ell ens podria explicar, van fer de cada fotografia, un moment únic.

Rio Negro, Amazonas

Riu Negro. Amazones. Arbres d’açaí

Quan nosaltres vam anar a lAmazones, l’any 1989, només feia mig any que els latifundistes havien assassinat Chico Mendes, un defensor de l’Amazònia. Pintades en les parets reclamaven justícia. En la ruta fluvial a bord de la Iguana vam recórrer el riu Negre des de Manaus fins a Barcelos (403 km).

A 70 km de Manaus van travessar larxipèlag de les Anavilhanas, un laberint de 400 illes enmig de l’aigua que només els experts navegants de la zona són capaços de superar. De nits, amb la barca amarrada, pujàvem a les petites canoes i anàvem a “caçar” jacarés. Era fàcil localitzar-los, pels dos ulls que els brillaven enmig de la fosca. De dies, buscàvem “açaí” als arbres.

Jacaré Brasil

Jacaré acabat de néixer. Riu Negre. Amazones

El 1995 era a les Cascades Victòria, Zimbabue. Plovia a bots i a barrals. Em refugio en un bar. Ni un blanc. Sec, em trec el cangur, les sabates i escorro els mitjons. Sóc el centre d’atenció. Els xicots em diuen, rient, si m’agrada la pluja. Faig un gest de resignació i espero. Ells estan contents que plogui. Feia tant de temps que no ho feia! L’endemà vaig a l’històric Victòria Falls Hotel.

Victoria Falls. Zimbabwe

Cascades Victoria. Zimbabwe

Travesso el vestíbul com si fos la turista més important que hi tenen allotjada: bambes plenes de fang, motxilla a l’espatlla. Se m’acosta un cambrer i em diu què vull. Doncs una cervesa. Sec, trec un llibre i faig durar la “Zambezi” una hora i mitja, fins que para de ploure. Després, a Botswana, ens vam endinsar dins l’immens delta de l’Okavango, força sec llavors.

Okavango delta. Botswana

Delta Okavango. Botswana

Desert Algeria.

Desert sud Algèria. Acacia

El 2002 vam visitar els campaments de refugiats del Sahara, al desert del sud d’Algèria. Allà vam conèixer Tawalo, que ens explicava que tenia dos grans amics: el camell i una “tajla” (acàcia), l’únic arbre enmig de l’immens desert. Sempre que hi passava, s’hi aturava a fer un te.

I a Smara, un capvespre vam pujar a les dunes a fer un petit foc i menjar “pinxitos” de camell, amb la conseqüència d’agafar unes diarrees imponents; era molt poc romàntic ajupir-se a buidar amb urgència, en meitat de la nit, sota milers d’estrelles en un cel negre!

El 2010 vam anar a Madagascar. Allà vam conèixer el Fafà, que ens va acompanyar amunt i avall pertot arreu. Gentil, sincer, agradable, a través d’ell vam aprendre més del seu humil i gran país, que en cap de les guies que haguéssim pogut llegir. Sopars compartits i llargues xerrades d’un tercet molt especial. El darrer dia ens va confessar que no es pensava que fóssim capaces de pujar als Tsingys.

Grans Tsingys. Madagascar

Grans Tsingys. Madagascar

Baobabs. Madagascar

Baobabs. Madagascar

Lemur. Madagascar

Lemur. Madagascar

Més recentment, el 2013, vam estar en diversos parcs nacionals dels EUA, entre d’altres, Canyonlands, Bryce Canyon i Monument Valley.

Canó de Bryce

Bryce Canyon

Parc Nacional Canyonlands

Island in the sky. Canyonlands

National Park Canyonlands

Canyonlands. Needles

Goosenecks, San Juan river. USA

Riu San Juan. Goosenecks. EUA

Publicat dins de Exposicions, música, dansa | Etiquetat com a , | 1 comentari

El gran Hotel Budapest

Aquesta pel·lícula eixelebrada narra la història d’un balneari situat en un país fictici, Zubrowka, de l’Europa de l’Est dels anys 30, en una estètica de textures i colors especials, d’aventures esperpèntiques i un guió boig i divertit.

El personatge principal és el conserge Gustave H. (Ralph Fiennes), un home meticulós, educat, coneixedor profund de la seva feina i estimat per tota la clientela, especialment les senyores grans. Al seu costat, tenim el lobby boy Zero (Tony Revolori), un jove estranger que ha fugit del seu país en guerra, que no té res (per això el nom) i esdevé, primer, l’alumne de Gustave i més endavant, el seu fidel amic. El relat, explicat en retrospectiva per l’amo de l’hotel a un escriptor (han passat molts anys des de l’antic esplendor i l’hotel ha esdevingut una vella glòria), explica les aventures i desventures dels dos personatges arran de la mort d’una clienta molt rica, el testament i el robatori d’un quadre, amanit, molt de fons, per l’esclat de guerres i soldats nazis (consti que no és cap “teló de fons de les transformacions europees de la primera meitat del s XX”, com hem llegit).

El Gran Hotel Budapest

El Gran Hotel Budapest

Segons JoelleMagazine, els interiors de la pel·lícula es van rodar a l’edifici Gorlitzer Warenhaus, a Gorlitz, una petita ciutat de l’est d’Alemanya. L’exterior de l’hotel està inspirat en l’hotel Bristol de la ciutat balneari de Karlovy Vary, molt coneguda en el s XIX, a Bohèmia (Txèquia). I l’observatori de la torre existeix, però en una escala diferent.

Estètica preciosista, colorista, de comèdia veloç, amb un director que coneixíem de Viatge a Dajeerling, Wes Anderson, que aquí també ha fet el guió, inspirat en relats històrics i memòries de l’escriptor Stefan Zweig.

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Ermites de la Damunt i S. Jordi de Puigseslloses

Ruta planera per dues ermites de Collsacabra relacionades amb el poeta Jacint Verdaguer, que es pot fer des de Tavèrnoles o Folgueroles.

Tavèrnoles

Tavèrnoles

Nosaltres sortim de Tavèrnoles. Baixem cap al torrent del mateix nom i caminem cap a l’esquerra per la pista paral·lela al torrent fins arribar a la masia del Foquers; just al davant hi ha unes escales de pedra (uns 250 graons) fins a la carena. És un momentet. Un cop a dalt, anem cap a la primera ermita que avui visitem, la Damunt.

Escales del Foquers

Escales del Foquers

Els primers documents que en demostren l’existència són del s. XIII; d’allà es veuen els Pirineus i la plana de Vic. De petit, Verdaguer hi venia amb sa mare, i de vell, hi tornà. Al costat de l’ermita hi ha un jardí plantat el 1990 per l’Associació d’Amics de Verdaguer, inspirat en el poemari Brins d’Espígol. Llàstima que en ple hivern ho estava gaire ufanós.

Ermita de la Damunt Ruta verdagueriana

Ermita de la Damunt
Ruta verdagueriana

Baixem avall i passem pel mas Torrents (on vivien els avis de Verdaguer). Allà anem pel camí de l’esquerra fins que trobem unes grans lloses al terra; just després hi ha el torrent de Folgueroles, que travessem.

Masia i ermita de Sant Jordi de Puigseslloses

Masia i ermita de Sant Jordi de Puigseslloses

Passem per unes granges. El camí és ple de fang i sort que és ben gelat, així no ens embrutem gaire. Passem per can Gelabert i més endavant pel mas de Puigseslloses, amb una gran bassa al davant. Fa estona que albirem el petit turó coronat per l’ermita de Sant Jordi de Puigseslloses. En el petit replà, un gran dolmen, sepulcre megalític d’uns 10 m de llargada i 3 d’amplada, dels inicis de l’Edat del Bronze (2.100-2.500 aC, no res), fet amb les lloses que hi ha prop del torrent. A la capella, del 1477, Verdaguer hi cantà missa el 1870. Des del mirador tens la sensació que ets al melic de la plana de Vic, envoltat de muntanyes 360º.

Turó amb l'ermita de Sant Jordi de Puigseslloses

Turó amb l’ermita de Sant Jordi de Puigseslloses, sota les línies elèctriques de la MAT

Ermita i dolmen de Puigseslloses

Ermita i dolmen de Puigseslloses

Tornem pel mateix camí (sender PR C-40 de marques grogues i blanques) fins al vial asfaltat. D’aquí arribaríem en poca estona a Folgueroles, però anem en direcció contrària cap a Tavèrnoles passant per davant de cal Banús, una masia del s. XVI que ara és una casa rural. Trobem la pista a la dreta que ens porta a Tavèrnoles, creuem el torrent i pugem fins al centre del poble, on hi ha l’Ajuntament, Biblioteca, Oficina de Turisme i l’església de S. Esteve, amb campanar i laterals romànics.

Davant el mas de Puigselloses, fragment poema Verdaguer

Davant el mas de Puigselloses, fragment poema Verdaguer

Ruta fàcil, planera, quasi urbana ja que és molt a prop de Folgueroles i Tavèrnoles. Passant per la C-25 es veu perfectament l’ermita de S. Jordi de Puigseslloses. A Tavèrnoles no hem trobat cap bar però a Folgueroles hem fet un cafè a la terrassa del bar de la plaça Verdaguer, tocant a l’església de Santa Maria amb un sol tímid que de mica en mica ens ha anat deixant. Acabem la jornada. Però ja fem plans per la propera.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Prendre partit

Prendre partit. Foto: David Ruano

Prendre partit. Foto: David Ruano

Què hauries fet tu quan el nazisme va triomfar a Alemanya? Quedar-te i lluitar? Fugir? Continuar allà i fer la viu-viu…? Cal prendre partit?

El text de Ronald Harwood (traduït per Ernest Riera) ens posa davant d’aquest dilema, centrat en el cas d’un músic, el millor director d’aquells moments, Wilheim Furtwängler. És l’any 1946 i som a Berlín. El comandant Steve Arnold (antic agent d’assegurances nord-americà) s’encarrega d’investigar les connexions nazis d’aquest home, però ell ja té el veredicte de culpabilitat decidit.

Obsessionat en culpabilitzar-lo, les seves maneres són grolleres, el seu llenguatge vulgar, la seva cultura, escassa. Davant seu, el director és un home serè, convençut que l’art, en aquest cas la música, pot donar sentit a la vida. Dues maneres de ser al món o l’etern dilema entre art i poder. Furtwängler (Pou) argumenta que va decidir quedar-se, que va ajudar jueus a escapar, que ell no tenia la culpa que la seva música agradés Hitler i la resta d’assassins, però Arnold (Andrés Herrera) l’acusa de ser amic dels nazis, de no enfrontar-s’hi. Al voltant d’ells, els personatges de Helmuth Rode, segon violí i delator (Pepo Blasco), la secretària (Anna Alarcón), admiradora de Furtwängler i filla d’un reconegut lluitador (que després veiem que no era del tot així), l’ajudant, el tinent David Wills (Sergi Torrecilla), també dolgut pel mensypreu amb què és tractat el director i Tamara Sachs (Sandra Monclús) que intenta, inútilment, demostrar que Furtwängler va ajudar molta gent a escapar-se.

Basada en la història real de Furtwängler, que va marxar d’Alemanya després de la caiguda de Hitler, mai es va poder escapar de l’etiqueta de col·laboracionista nazi. En canvi, el jove director Herbert Von Karajan, que va tenir el carnet del Partit Nazi per partida doble, d’Alemanya i d’Àustria, va sortir-ne més airós.

L’escenari ens situa en unes velles oficines en estat de ruïna. Sobri, com el vestuari. Un encert fer-nos sentir part d’alguns concerts, la majoria de Beethoven i la darrera de Bruckner (adagio simfonia 7). Actuació sòbria, també, la de Pou, just en el punt, convincent, i a l’altra banda, com pertoca al seu paper, explosiva i agressiva la d’Herrera. Ens han agradat també l’Anna Alarcón, en Pepo Blasco i el Sergi Torrecilla.

Teatre Goya. Barcelona

Publicat dins de teatre | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

Contrabandistes de la llibertat

Durant la Segona Guerra Mundial, per als jueus i els refugiats de França, Polònia, Bèlgica, Holanda… passar la frontera dels Pirineus i arribar a Espanya era la salvació. Estrany, oi? Per què a Espanya hi manava Franco… però també era el passadís per arribar a Amèrica o a Portugal (i d’aquí a Israel).

contrabandistes de la llibertat

Quan els nazi ocupen tot França, el novembre de 1942, el control fronteres és asfixiant. Passar les muntanyes dels Pirineus a peu era el sistema més segur i eficaç. I d’això se n’encarregaven els contrabandistes i els passadors, que coneixien molt bé el terreny. Explica Montellà que Franco, el 1939 ja tenia clar què pensava dels jueus: “raza caracterizada por la codicia e interés econòmico… hace siglos por la gracia de Dios y la clara visión de los Reyes Católicos nos liberamos de esta pesada carga…”

Es manejaven molts diners, gran part de procedència britànica. El consolat pagava 3.000 pessetes per cada un que arribava bé a Barcelona. Els suborns eren el pa de cada dia: els duaners de la Seu cobraven 50 pessetes per persona i a Campdevànol, explica André Parent, hi havia un pas on calia pagar 50.000 pta al cap de la Guàrdia Civil de la zona. Alhora, la Gestapo promovia les delacions: pagaven 10.000 francs per cada fugitiu lliurat. Els passadors cobraven entre 1.500 i 3.000 pta; de vegades hi col·laborava tota la família.

Cerbere, França

Cap i far de Cervera de la Marola

Les penalitats de la gent que passava estan explicades clarament al llibre, com els trucs que feien servir els passadors per esquivar la vigilància.

Segons explica Montellà, aquest llibre és el resultat de 13 mesos de recerca on combina investigació i testimonis per explicar les xarxes d’evasió al costat de petites històries personals. Vam fer una sortida amb Assumpta Montellà Portbou i a Cerbera, on parlàrem d’aquesta gent.

Caserna de la Guàrdia Civil. Portbou

Caserna de la Guàrdia Civil. Portbou

El llibre ens ha fet pensat en el nostre passat franquista i l’ús del llenguatge habitual de la clandestinitat, com el funcionament en cèl·lules, perquè si queia algú (detenien) la policia no pogués arribar a més gent. I, és clar, l’utilització de noms de guerra perquè no sapiguessin els de veritat.

Edició: Ara llibres, 2009

Publicat dins de Llibres, Memòria històrica | Etiquetat com a , , , | 2 comentaris

Balanç del blog 2014

gloriacondal.com

Durant l’any 2014 hem tingut un total de 5.200 visites, la gran majoria d’Espanya (no diferencien Catalunya, encara), però també de 68 països diferents, entre els primers, Brasil, els Estats Units d’Amèrica i Grècia. I ens intriga que hagin arribat a nosaltres gent de països tan llunyans com Bangladesh, Singapur o l’omnipotent Qatar.

Les 5 entrades més vistes han estat Les colònies tèxtils del Llobregat, (que continua sent la 1a, com l’any 2013), Matagalls pel Sot de les Cordes, De Cal Rosal a Puig-reig pel riu Llobregat, Els fiords de Bergen a Alta i El tèxtil a Mollet. Com a pàgina, la més vista és la de Grècia.

Països que han visitat el blog http://gloriacondal.com

Països que han visitat el blog http://gloriacondal.com

Ens fa il·lusió que hi hagi gent a qui els interessa el que diem. Gràcies a totes les persones (conegudes o no) per llegir-nos!

Publicat dins de Actualitat | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Fuerteventura

Casa Tamasite. Tuineje. Fuerteventura

Casa Tamasite. Tuineje. Fuerteventura

Illa àrida, ventosa, muntanyosa, de clima suau, bon menjar, amb molta terra i pocs habitants. La zona més turística és la costa de Jandía. A la resta hi ha turisme però controlat. S’hi pot caminar molt i hi ha bona gent.

Casa Tamasite. Tuineje. Fuerteventura

Casa Tamasite. Tuineje. Fuerteventura

Ens allotgem al centre-sud, a la Casa rural Tamasite (Tuineje), de finals del s. XIX, amb sostres de fusta de Tarajal (tamarix canariensis), d’un valor arquitectònic gran. A uns km, Tiscamanita, als peus de la caldera de Gairía, amb el restaurant del Luís, on cal menjar cabra i tastar el cafè de la casa.

Puertito de la Cruz. Fuerteventura

Puertito de la Cruz. Fuerteventura

Destaquem les zones que ens han agradat més: primer, la península de Jandía. De Costa Calma a Morro Jable està trinxat urbanísticament (només ens aturem a la platja del Matorral on hi ha el Saladar de Jandía i el far). Sortint, s’arriba per una pista a Puertito de la Cruz, unes quantes cases de pescadors i restaurants: d’aquí es va al far de Jandía i a Punta Pesebre, la fi del món, amb vistes espectaculars a la costa de Cofete, però sense poder arribar al poble, ja que cal anar enrera i pujar el coll per la pista que el 1946 els presoners del camp de concentració de Tefía van construir. Pel camí, mates immenses de cardon de Jandía.

Costa Cofete. Fuerteventura

Costa Cofete. Fuerteventura

Cofete és un món a part, des del restaurant amb la bandera tricolor i el toro, a la casa al fons de la vall, sota les muntantes, de l’enginyer alemany Gustav Winter, que havia arribat a Espanya el 1915.

Cofete. Fuerteventura

Cofete. Fuerteventura

Tornant cap al centre, travessem l’istme de Jandía per la part més estreta i anem a parar a l’altra banda. D’allà ens endinsem cap a la serra de Cardón (691 m), un espectacle geològic impressionant i pugem al pic de Sisacumbre (528 m), amb observatori astronòmic a l’aire lliure i vistes als voltants en una posta de sol inoblidable.

Montaña Cardon- Pico Sisacumbre. Fuerteventura

Montaña Cardon- Pico Sisacumbre. Fuerteventura

Al nord, la Oliva i el poble de Lajares, el més animat de tots els que hem visitat, amb artesania “reciclada”. A la costa, Cotillo i el far del Toston en una platja fòssil o levantada (amb un nivell del mar diferent del que hi ha ara). Ens hauria agradat visitar el jaciment arqueològic de la muntanya Tindaya (300 siluetes de peus humans gravades al terra), però cal un permís previ i no tenim temps. Baixant avall, a l’alçada de la Montaña Quemada veiem el Monument a Miguel de Unamuno, desterrat per Primo de Rivera a l’illa. A la banda del nord-est, el Parc Nacional de les Dunes de Corralejo.

Flors de tabaco moro. Parc Dunes Corralejo. Fuerteventura

Flors de tabaco moro. Parc Dunes Corralejo. Fuerteventura

Al centre-est destaquem el far de l’Entallada en un penya-segat de 200 m; s’hi arriba per una carretera de revolts des de Gran Tarajal, amb vistes a Cuchillos de Vigán (muntanyes allargades entre dues valls i acumulacions de colades volcàniques). Una mica més amunt, les restes del poblat de La Atalayita i al final de la carretera, la cala de Pozo Negro.

La Atalayita. Fuerteventura

La Atalayita. Fuerteventura

Cala de Pozo Negro. Fuerteventura

Cala de Pozo Negro. Fuerteventura

Al centre-oest cap a la costa, Ajuy, a 7 km d’Antigua, passant per una vall amb palmeres i cultius. Anem a les coves de la caleta Negra amb dunes fòssils i a sota pedra volcànica. De la pedrera s’extreia calç. Entrem a les coves, precioses. 

Ajuy. Fuerteventura

Ajuy. Fuerteventura

En direcció a Betancuria, antiga capital, pugem per un coll fins aturar-nos al «Risco de las Peñas» (426 m). Des poblet de Vega del rio Palmas, caminem fins al pantà i a l’ermita. Tot és verd i humit. L’any 1939 van començar aquest pantà i van acabar-lo el 1943, però baixaven molts sediments que anaven omplint la llera, i a més, l’aigua era salina. Un fracàs. Baixem per un estret congost i a la part més estreta (Mal Paso) hi ha una minúscula capella blanca de la Verge de las Peñas, patrona de l’illa.

Embalse las Peñitas. Fuerteventura

Embalse las Peñitas. Al fons, pico Muda. Fuerteventura

Sortint de Betancuria ens aturem al Mirador Morro Velosa (660 m), obra de César Manrique. La visió del massís de Betancuria i de l’illa és excepcional. Hem segut en una tauleta al sol i hem pres un cafè. La felicitat pot ser això. Com també veure sortir el sol cada dia des del llit.

Documental Societat Geologia: https://www.youtube.com/watch?v=8mBMfRVQMaE

Publicat dins de Viatges, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , | 2 comentaris