Ruta de l’Ebre. De Cidad de Ebro a Puente Arenas

Cidad de Ebro. GR99. Foto: gloriacondal

Punts d’interès

  • Cidad de Ebro
  • Manzanedillo
  • Eremitori S. Pedro Arges
  • Monestir Rioseco
  • Ojo Guareña
  • Valnoceda. Garganta de los Hocinos
  • Puente Arenas. Ermita San Pedro de Tejada
Puente del Aire. GR 99. Foto: gloriacondal

Cidad de Ebro és un poblet petit, on arribem per un pont-passarel·la per fer el GR 99 en direcció Manzanedillo, pel costat del riu, pla, sota els arbres. Sabem que allà hi ha una església abandonada, però no la trobem. Un home del poble ens diu que està enterrada sota la vegetació… En canvi veiem una parada d’autobús amb “visillos”, que ens enamora.

Manzanedillo. Parada de bus. Foto: gloriacondal

Parem a l’eremitori S. Pedro de Arges on es puja des de la carretera, amb una església rupestre com les que coneixem. En baixar ens acostem a un pontet-passarel·la on veiem molts pescadors. Anem vorejant l’Ebre i arribem al monestir de Rioseco, propietat de l’Església, que se’n desentén, igual que la Junta de Castilla. Un grup de gent que no volia que es perdés formà la Fundació del monasterio de Rioseco. La majoria de construcció és renaixentista, hi havia arribat a haver 100 monjos, un 70% analfabets. Abandonat després de la desamortització, es va anar deteriorant. Una setmana a l’any fan treball voluntari per desbrossar i netejar. El 2010 van aconseguir aturar la ruïna. A l’església tenen un orgue on fan concerts (els tubs són els vells de la catedral de Lleida). Mentre una voluntària fa la visita guiada, una parella del darrera, la dona diu a l’home: “Se necesita mucho dinero aquí” i ell respon: “Por esto pagamos impuestos!” (ens acabaven de dir que ni l’Església ni la Junta donen res). I per postres, davant la caixeta per deixar la voluntat, l’home li diu que no cal.

Monestir Rioseco. Foto: gloriacondal

Ens desviem en direcció nord per visitar Ojo Guareña, una serralada rocosa al vessant meridional de la Serralada Cantàbrica formada per calcàries i dolomies. Els rius Guareña i Trema s’hi han “colat” i han creat un enorme complex càrstic de 100 km2. Visitem la cova de S. Tirso i S. Bernabé, amb sitges per guardar cereals, pous… i una ermita amb pintures murals (1705-1877). Ens fan notar el d’una noia “pasiega”, un poble càntabre que vivia a la zona fronterera amb Burgos i es dedicaven a la transhumància. Han estat una cultura reprimida i les imatges ho corroboren.

Ojo Guareña. Conves S. Tirso i S. Bernabé. Foto: gloriacondal

Baixem per anar a la congost dels Hocinos vorejant l’Ebre. Aparquem al pont de l’Aire, passem per la Fuente de marfil, quasi seca i caminem pel GR99 sota un bosc d’alzines, ginebres, arboços, grèvols, roures; en alguns moments hi ha escales i passarel·les… però ja hi tenim pràctica. Anem veient i, sobretot, sentint el riu, a estones plàcid i d’altres, més mogut. Al final hi ha una fageda. Tornem pel mateix camí i quan falten 300 m pel cotxe, cau una tempesta impressionant. Salvades!

Riu Ebre. GR 99 a Puente Arenas. Puente del Aire. Foto: gloriacondal
Congost Hocinos. Riu Ebre. GR99. Foto: gloriacondal

L’endemà tornem al mateix pont per fer el GR en sentit contrari, cap a Puente Arenas. Anem per l’altra riba, des de l’escultura del menhir de San Juan, que forma part de la Ruta de l’Arte, 15 escultures fetes per Carlos Armiño, repartides per aquest GR, que comença a Tartalés de los Montes i acaba aquí. Caminem per un sender assequible i amb vistes, ample, amb reflexos a l’aigua del riu, vistes dels pobles de l’altra banda, i un silenci impressionant. A mesura que passa l’estona, les boires es va esvaint.

Riu Ebre. GR 99 a Puente Arenas. Foto: gloriacondal

A mig camí trobem l’escultura d’una Dona. El poblet és coquetó, parlem amb les àvies, que tenen temps i continuem vorejant el riu. Trobem una altra escultura, la del núvol de pedra. Després hi ha el pont per passar a l’altra banda però nosaltres seguim les indicacions cap a l’esglèsia S. Pedro Tejada, envoltades de camps de gira-sols. El recinte esta tancat, és propietat privada, envoltat de camps, però voregem la tanca i trobem un espai per colar-nos-hi. És del s. XII i havia estat un monestir important, malgrat ser petitet. Tot està intacte, aquest és el seu gran mèrit.

Monestir S. Pedro Tejada. Puente Arenas. Riu Ebre. Foto: gloriacondal

Tram anterior: Riu Ebre. Per la vall de Valderredible fins a Pesquera

En aquest enllaç trobareu tota la nostra ruta

Publicat dins de Excursions, Viatges | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

Ruta de l’Ebre. Per la vall de Valderredible fins a Pesquera

Punts d’interès

  • Centre d’Interpretació de les ermites rupestres de Valderredible
  • Villanueva de la Nía
  • Necròpolis de S. Pantaleón
  • Polientes
  • Presillas. Ermita rupestre S. Miguel
  • Arroyuelos
  • Colegiata S. Martin de Elines
  • Villaescusa del Ebro
  • Orbaneja del Castillo
  • Escalada
  • Pesquera. Canó de l’Ebre
  • Valdelateja
  • Covanera. Pozo Azul
  • Jaciment petrolier d’Ayoluengo

Iniciem el recorregut al Centre d’Interpretació de l’art rupestre de la vall de Valderredible, a la carretera CA-273, un patrimoni històric format per eremitoris, necròpolis i esglésies excavades en coves. Allà mateix visitem l’església de Sta. Maria de Valverde. De fora estant, crida l’atenció l’espadanya, molt posterior, la necròpolis i a l’interior, la imatge de la Verge de la Llet, donant de mamar al nen, però sense mirar-lo, una pila baptismal gòtica i una inscripció de l’etapa visigòtica amb la paraula “MEMORIA”.

Necropolis S Pantaleon. Foto: gloriacondal

Continuem fins a Villanueva de la Nía, on recuperem el riu Ebre. Allà parem a veure l’església, alçada, i a fer un cafè. Arribem a la necròpolis medieval de S Pantaleón a La Puente del Valle, mal indicada, damunt d’un rocam, amb coves i tombes antropomorfes. Molt interessant!

Ermita Virgen Velilla. Polientes. Foto: gloriacondal

Polientes és la capital de la vall, un lloc de solera. A la façana de l’església parroquial hi ha una gran làpida que diu José Antonio presente i la llista dels seus morts. Baixem al riu, a quasi 1 km, amb molta gent que hi passeja i zona recreativa, i a l’altra banda, el GR99. Per allà anem a l’ermita de la Virgen de la Velilla, demà celebren la festa. Dins, un capellà negre vestit amb casulla blanca celebra l’eucaristia.

Presillas. Ermita rupestre S. Miguel. Foto: gloriacondal

A Cadalso hi ha l’església rupestre del Carmen, a peu de carretera. A Presillas caminem 500 m fins a la gran cova-ermita de San Miguel enmig d’un bosc, dos pisos excavats a la roca, amb columnes i arcs de mig punt per separar les tres naus. Està tancada, però s’hi pot entrar per dalt. Molt xula!

Arroyuelos. Ermites S. Acisclo i Sta. Victoria. Foto: gloriacondal

No gaire lluny, a Arroyuelos, hi ha una altra cova, no tan espectacular, dels sants Acisclo i Sta. Victòria.

Església S. Martin Elines. Foto: gloriacondal

Després baixem, creuem la carretera i anem per l’altra banda fins a la Colegiata de San Martin de Elines. Just al baixar del cotxe una dona ens diu que no veu la bicicleta que deixa la noia que l’obre. “Potser avui fa festa perquè celebren la patrona de Polientes…” Doncs sí. Es l’única colegiata de Cantàbria que conserva pintura romànica original del s. XII. El campanar rodó adossat, de 24 metres, tenia funcions defensives.

Orbaneja del Castillo. Foto: gloriacondal

A Villaescusa de Ebro hi ha la cascada del Tobazo, coves i ermita rupestre, i resseguint el riu arribem a Orbaneja del Castillo. Una cascada d’aigua passa per sota la carretera i continua avall, formant basses. A dalt hi ha el poble, premut entre uns quants carrers estrets. Pujant més, la bauma, amb bones vistes del lloc i dels cingles, sobretot de la roca del camell. Hi dinem i continuem uns quilòmetres fins a Escalada. Ens estem en una casa rural amb finestrons i balcons pintats de blau, plena de llibres, amb vistes als cingles i a l’església. Al vespre hi anem a un concert, amb un portal romànic il·luminat, molt maco; a dins, un retaule del s. XVI. Al poble a l’hivern són 20 habitants i a l’estiu 400.

Església Escalada. Foto: gloriacondal

D’allà anem a Pesquera per una carretera de revolts i caminem als miradors, un lloc excepcional per veure el canó de l’Ebre. Pesquera és inici d’etapa del GR 99 i hi ha una mica d’ambient. L’endemà anem fins a Valdelateja per fer el canó de l’Ebre, però fa 6 anys que es va trencar un pont i no es pot arribar a Pesquera si no es fa una gran volta per Cortigueira. Sembla que hi ha una proposta de fer una cosa més espectacular i la Confederació de l’Ebre diu que no. El GR passa just pel costat del riu, sota un bosc de roures, verns, teixos, grèvols… fins que queda tallat. Als cingles, un munt d’aus grans.

GR 99 Canó Ebre. Valdeteja-Pesquera. Foto: gloriacondal

Aprofitem per anar a Covanera a veure el Pozo Azul, a la vall del Rudrón, afluent de l’Ebre. Fa poc, un equip d’investigació liderat per l’espeleòleg James Mallinson, dels 14 km que tenien localitzats, ha avançat 660 metres més, tota una setmana submergits a sota.

Covanera. Pozo Azul. Foto: gloriacondal

Tornant, ens desviem cap a Sargentes de la Lora per pujar al camp petrolier d’Ayoluengo descobert el 1969, però no era rendible, sortia poc petroli i de poca qualitat, perquè tenia traces d’arsènic i sofre. Ara crec que hi estan fent fracking perquè hem vist pintades en contra…

Camp petroli. Ayoluengo. Foto: gloriacondal

Deixem l’Ebre jove, estret a voltes, giravoltant altres, pacífic però saltiró. Ja creixerà.

En aquest enllaç trobareu tota la nostra ruta

Publicat dins de Excursions, Viatges | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , | 1 comentari

Ruta de l’Ebre. Del Pico de los Tres Mares al santuari de Montesclaros

Punts d’interès

  • Embassament Ebre
  • Piràmide dels italians
  • Mirador Fuente Chivo -Pico 3 mares
  • Fontibre
  • Villacantid. Església Sta M. La Mayor (centre inter. romanic)
  • Reinosa
  • Colegiata S Pedro Cervatos
  • Bolmir, esglesia
  • Puente Horna i Arroyo. Presa
  • Santuari de Montesclaros
Presa Ebro. Arroyo. Cantabria. Foto: gloriacondal
3–4 minuts

L’objectiu era anar on neix l’Ebre, al circ del Pico de los Tres Mares (2.175 m) a l’Alto Campoo, on s’uneixen les divisories hidrogràfiques de 3 mars ibèrics: Cantàbric (riu Nansa), Mediterrani (riu Ebre) i Atlàntic (riu Pisuerga). Arribem al mirador del Chivo, a 2.000 m, un dia assolellat de setembre. D’allà surt un sender fins al cim, a 2.173 m, a una hora, aprox. Però no podem sortir del cotxe. No hi ha ningú més. El vent és tan fort que quan aconseguim obrir la porta i sortir, ens cal agafar-nos al vehicle per no volar. Amb molt pesar, el sentit comú ens obliga a baixar.

Vistes excepcionals de l’Embassament de l’Ebre. Aprofitem per anar cap al port de l’Escudo. L’escenari: corbs negres, un núvol que tapa el sol i unes vaques que pasturen. Enllà, la Piràmide dels italians, de 20 m, un monument funerari per acollir les restes dels soldats italians, amb mà d’obra de presoners republicans, inaugurat el 1939 per Franco i supervisat pel ministre d’exteriors de Mussolini. El 1975 es va exhumar una part per portar les restes a Itàlia i els altres es van enviar a la Torre o cementiri dels italians, a Saragossa. Interessant visita de memòria històrica.

Piràmide dels italians. Port Escudo, Cantabria. Foto: gloriacondal
Fontibre. Cantabria. Foto: gloriacondal

A prop, a Villacantid, l’església Sta M. La Mayor, centre d’interpretació del romànic, molt interessant.

villacantid. Centre interpretacio romanic. Foto: gloriacondal

A pocs km de Reinosa, hi ha la Colegiata S. Pedro Cervatos. Té una nau única amb absis semicircular i una torre adossada al mur. Un dels aspectes especials són les decoracions amb fulles entrellaçades de cinc pètals. L’escultura monumental és molt rica i destaca la gran quantitat de motius eròtics, per això se l’ha anomenada la catedral del romànic eròtic.

Puente Horna de Ebro. Cantabria. Foto: gloriacondal

Al sud de l’embassament de l’Ebre, hem passat per Bolmir, per veure la petita església romànica de S. Cipriano, després hem anat al pont d’Horna de Ebro, amb 14 ulls, i per Arroyo hem arribat a la presa de l’embassament. Una làpida recorda els afectats i els treballadors que la van fer en el 70 aniversari del tancament de les comportes.

Santuari Montesclaros. Cantabria. Foto: gloriacondal

Deixant l’embassament per la CA 735-741, paral·lela al riu en direcció sud, moments de pau i calma, arribem al Santuari de Montesclaros a 17 km de Reinosa, un referent històric. Són les 9 del matí. Aparquem al costat d’un galliner amb un rètol que diu que es venen ous i avancem a peu. La porteria, l’església (tancada), unes escales cap amunt al convent, l’hostatgeria i el bar. Ningú enlloc. No molestem. Continuem cap al sud, però ja serà un altre capítol.

En aquest enllaç trobareu tota la nostra ruta

La nostra ruta

Publicat dins de Excursions, Viatges | Etiquetat com a , , , , , | 3 comentaris

Quios, Chios, Xios

Resum de la primavera del 2023 en cinc imatges

1–2 minuts
Lagkada, Xios Barca aparcada. Foto: gloriacondal

Passejant pels carrers observem moltes motos i cotxes aparcats, que de fet, estan abandonats. I així passen els anys… També hi ha força barques aparcades (sí, aparcades i no amarrades). En lloc de ser al port les aparquen davant de casa com si fos un cotxe, encara que la mar estigui lluny

Puertas al campo. Grecia

Tenen molta cura en posar tanques improvisades als terrenys, per marcar propietat, i també perquè les cabres i altres animals no es mengin els cultius, però de vegades són precàries. Ens ha vingut al cap aquell refrany en castellà de “poner puertas al campo”

Museu Cítrics. Quios. Grecia. Foto: gloriacondal

Al Museu dels Cítrics hi ha una exposició sobre aquest negoci a l’illa de Quios els segles XVIII i XIX. Ens fa gràcia aquest mapa

Lagkada coral 2023

La notícia de què cantàvem al concert de les corals de Lagkada (pensàvem que n’hi havia una però n’hi ha dues!) va córrer com la pòlvora. No és Eufòria, però vaja…

Quios, Grècia. 23 de juny de 2023. Fotos. gloriacondal

Els focs de la revetlla de Sant Joan per celebrar els solstici d’estiu ens emocionen. Vam portar la corona que penjava del balcó de la casa des del Primer de Maig a la pila de corones que es cremaven. I tocant al far, un gran foc en un pilar i un de més petit on saltava la canalla, per, tot seguit, llençar-se a l’aigua.

Més informacions sobre l’illa

1–2 minuts
Publicat dins de Altres temes | Deixa un comentari

Ocells, bèsties i parents a Xios

Hem pensat amb en Gerald Durrell i la seva estada a Corfú els anys 30 del segle passat. I hem recordat el seu llibre “Ocells, bèsties i parents”. La nostra experiència amb animals ha estat a l’illa de Xios i els protagonistes són cavalls, orenetes, sargantanes i serps.

3–4 minuts

Cavall. Lagkada. Xios, Quios. Foto: gloriacondal

Tot passa a Lagkada. Un matí, dos cavalls prenen els carrers… S’han escapat del prat on són habitualment i troten amunt i avall fins que arriben a la carretera de circumval·lació. Ensurt dels cotxes que circulen, gent que surt a veure què passa i nosaltres sense saber cap on anar. Al final tirem per la banda oposada a la que van ells i ens en desentenem. És fàcil que saltin el feble filferro de la tanca i s’escapin, però a més, hem vist alguns cops un adolescent dalt d’una moto circulant amb el cavall al costat, que porta subjecte amb un… cordill.

Orenetes, la lluita. Foto: gloriacondal

A l’allotjament, les orenetes havien decidit fer un niu en una entrada que dóna a dues habitacions, un lloc estratègic que omplien de palla i fang a cada moment. Cap hoste gosava passar per allà i la mestressa estava desesperada. Nosaltres vam començar un procés de negociació per intentar que fessin el niu en un altre lloc, però no hi havia manera i mireu que tenien alternatives. Al final es va declarar la guerra. Un dia van entrar a casa nostra sense que les veiéssim i quan vam tornar ho vam trobar tot ple de cagades. Al final semblava que ho havien deixat, però van començar a fer un niu al pis de baix, de les mateixes característiques. La mestressa va col·locar un ocell de fusta gran, d’aquests que amb el vent es mouen i sembla que siguin éssers vivents, que va funcionar a mitges, elles ens vigilaven dels del fil elèctric del davant i nosaltres a elles. Vam ser persistents totes. I al final es van convèncer que era millor un altre lloc. Ara venen de visita i ens saludem.

Sargantana stellagama stellio. Xios. Foto: gloriacondal

Hem conegut una espècia nova de sargantanes. Va ser una tarda a la platja, entre unes roques a prop del mar. Eren enormes, mai n’havíem vist d’iguals. Feien de cap a cua un pam i mig nostre, fosques i amb taques grogues al llom. Quan ens hi vam atançar es van amagar en un forat, és clar. La nostra naturalista de capçalera, la Roser, ens ho va explicar. Eren stellagama stellio, els agrada el sol i els llocs pedregosos i secs d’aquestes illes. Ara ja sabem a qui tenim a prop quan seiem en alguna d’aquelles roques…

Colobra. Xios. Grecia. Foto: gloriacondal

I acabem amb serps. Una tarda anàvem a veure com estava l’hort d’una amiga i ens vam creuar amb un home que ens va dir tot esverat: “On aneu, on aneu? Vigileu molt amb les serps, això n’està ple!”. Vam pensar que exagerava però l’endemà caminàvem per la ronda, plena de flors, mates i arbres, i vam agafar romaní d’una mata molt gran. Un home conegut ens va veure i ens va dir que no ens acostéssim allà, que hi ha moltes serps. Ens va explicar que una serp havia picat un home del poble i estava fotut. L’endemà un amic ens va confirmar que l’havien portat a l’hospital perquè tenia insuficiència renal aguda. La nostra naturalista diu que pot ser un escurçó. Explicaven a TV que aquesta primavera hi ha moltes serps, a Grècia. A Atenes n’han vist al barri de Kolonaki. El nostre amic ens va dir que les més perilloses són de color negre i fan mig metre. D’aleshores ençà, caminem com bones nenes per camins traçats.

Publicat dins de Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , , , , , | 2 comentaris

Zakintos

Ens feia recança anar-hi per por a la massificació turística, però al maig encara era un bon moment. Situada a Grècia, al sud de Cefalònia i davant del Peloponès, és una illa verda, fèrtil, i de costes escarpades que fa 40 km de nord a sud. A Zàkintos (Zante, Zacint o Ζάκυνθος) hi ha la platja del Navagio, segurament la més fotografiada de Grècia. Val la pena, com també altres llocs de la costa i la capital.

3–5 minuts

Plaça sant Marc, Zakintos, Grecia. Foto: gloriacondal

L’illa va participar en la guerra d’independència grega i com la resta de les Jòniques forma part de Grècia des del 1864. Ocupada pels italians el 1941, substituïts pels alemanys el 1943 fins el 1944, ha patit terratrèmols, alguns molt greus, com el de 1953.

Costa nord-est Zakintos. Grecia. Foto: gloriacondal

Hi arribem amb el “Lefkada Palace. De les 42.000 persones que hi viuen, 15.000 ho fan a la capital, a la costa sud-est. Dalt del turó que domina la ciutat, la gran fortalesa. Turó amunt hi ha el barri de Boxali (Μποχάλη) on la gent d’allà fa un cafè o un gelat als vespres, amb vistes a la ciutat i al port. A baix, el c/Kalvou, de vianants, l’eix comercial. A la plaça S. Marcos hi ha el Museu Dionisios Solomós, poeta, autor de la lletra de l’himne nacional, nascut aquí el 1798 i mort a Corfú. Altres llocs: la catedral d’Agios Nikolaos, el Museu de Zàkintos, la petita església de S. Nicolau dels Molos (1561), l’església de S. Dionís i just passada la riera de la ciutat, l’església de S. Xaralambos (1827), construïda en temps d’epidèmies.

Dels 5 dies que hi passem, lloguem cotxe per 2. Pugem per la costa est cap al nord, amb parades a diferents platges. Malgrat les ofertes, no anem amb barca a visitar cap cova (t’intenten “pescar” posant-se al mig de la carretera perquè t’aturis, un dia hi haurà una desgràcia). Arribem a la punta nord, aparquem a la taverna Potamitis windmill, a prop del far i anem escales avall fins a mar, on pots nedar (espai preciós amb vistes excepcionals).

Platja del Navagio. Zakintos. Foto gloriacondal

Travessem l’illa per anar a la costa oest: Elies, Volimes… i per crta asfaltada, com fins ara, arribem al mirador i pàrquing de la platja del Navagio, on hi ha les restes d’un vaixell enfonsat el 1980. Només s’hi pot arribar per mar però les vistes des de dalt són molt maques i si camines fins al mirador de la punta, encara són millors: impressionant el conjunt de penya-segats blancs, aigües blaves, sorra i vaixell.

Escales fins al mar. Taverna Potimitis. Zakintos. Foto: gloriacondal

Baixem a Porto Vromi, (a 10 km, 20′) amb dues cales, un portet de pescadors i una platgeta sota una gran cova. Més avall, Porto Limnionas, amb una baixada forta, en un entrant d’aigua entremig de roques i coves d’aigües blaves. Vorejant el mar arribem en pocs minuts a Porto Roksa, un nou braç de mar entre roques volcàniques (curiosa extensió d’hamaques, llits i para-sols). Cal retornar a la crta general per anar a Korakonisi (arc i taverna), també un canal d’aigua entrant cap endins. Més avall hi ha la platja de Plakaki i el cap Keri, al sud de l’illa, sempre amb l’obligació de retornar a la crta. principal per arribar al següent lloc.

Porto Roksa. Zakintos. Foto: gloriacondal

Un dia anem a la peninsuleta al sud-est de l’illa, al cap Gerakas (15 km, 30′ des de la capital), amb una platja protegida on les tortugues bavaues (caretta caretta) ponen els ous els mesos de juliol i agost. Passegem amb calma fins a prop dels penya-segats del cap, amb una geomorfologia interessant. Tornant ens aturem a Argasi (a 3,5 km de la capital) , un poble molt turístic, per veure un pont venecià del 1805. No porta enlloc, però abans servia per travessar les aigües del riu que hi desemboca: ara el riu és molt petit i el nivell del mar ha pujat. Uns km més enllà visitem l’església de S. Spiridon, que queda sota la carretera, preparada per fer-hi bateig.

Pont venecià a Argasi. Zakintos. Foto: gloriacondal

Explica Lawrence Durrell que Zàkintos va tenir una vida cultural i intel·lectual potent, fruit de l’estabilitat viscuda mentre altres illes guerrejaven. Per exemple, les companyies d’òpera hi feien 3 bolos cada hivern, fins que esclatà la guerra el 1939.

Costa nord-est Zakintos. Grecia. Foto: gloriacondal

Vam allotjar-nos 5 nits a Zakintos town modern apart amb un amfitrió de primera.

3–5 minuts
Publicat dins de Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , , , , , , | 4 comentaris

Lefkada

Lefkada, Leocàdia o Lefkas és una illa de les Jòniques unida al continent per una barca-plataforma. Hi ha uns penya-segats des d’on diuen que es llençaren al mar Safo de Lesbos i Artemisa de Cària. Hi ha boscos, pobles d’interior i algunes platges espectaculars, com Porto Katsiki. El punt més alt és el mont Elati (1.150 m), fa 32 km de llarg i de 8 a 13 km d’ample. Hi viuen unes 10.000 persones. La costa oeest és salvatge i l’est és accessible i fàcil. El blau del mar és espectacular.

4–5 minuts

Pont plataforma Lefkada. Το περασμα. Foto: gloriacondal

Hi naveguem des de Paxos amb el “Lefkada Palace”, un plaer. Entrem al port per un estret canal amb molt poca profunditat i molta sorra. Perícia de bons navegants. El pont (Το Πέρασμα) permet passar els 70 m. que separen l’illa del continent. Si es trenca, llavors tothom té clar que Lefkada és una illa. El pont gira sobre si mateix i alça uns metres de cada costat, queda paral·lel a la riba i així fa espai perquè hi passin les embarcacions. El travessem a peu i caminem una estona per l’altra banda. Quan tornem, a la meitat, se senten uns senyals acústics i el “pontaner” que està a la cabina de control crida que no ens moguem, així tenim el privilegi d’estar en el pont en el moment que torna a girar per deixar passar, en aquest cas, una embarcació de la policia. Tot és ràpid i en poca estona podem continuar.

Monestir Faneromeni Lefkada. Grecia. Foto: gloriacondal

La capital, al nord, té un nucli antic maquet (antiga ciutadella), plaça de S. Spiridon i carrer de vianants. Museus, biblioteques i esglésies amb campanars metàl·lics a prova de terratrèmols. Es pot fer la volta sencera a l’illa. Des de la capital fins a la població més al sud, Vasilikí hi ha 37 km. Per la costa est 40′ i per l’oest, 50′. Pugem per l’oeest fins al monestir de Faneromeni patró de l’illa. A fora hi ha un petit zoològic, que ens ha fet pensar en el somni d’infant de Gerald Durrell.

Agios Nikitas. Lefkada. Grecia. Foto: gloriacondal

Passem per Kalamítsi, un poble de l’interior construït com a refugi contra els atacs pirates i acabem a Vasilikí, en un profund golf d’aigües blaves, amb moltes habitacions. Alguns rierols porten aigua clara que ve de les muntanyes de dalt. Dinem, a prop de l’aigua, un plat de llenties de l’illa i un llobarro.

Vasilikí, Lefkada. Grecia. Foto: gloriacondal

Amb precaució baixem els revolts de carretera asfaltada fins a Porto Katsiki, una cala de somni d’aigües blaves i penya-segats blancs. De les roques regalima aigua fresca i neta. Retornem amunt i enfilem cap a Akrotiri, fins a la punta, on hi ha restes del santuari d’Apol·lo i el far el cap Dukaton. Vistes de somni.

Porto Katsiki, Lefkada. Grecia. Foto: gloriacondal

Es deia que des d’aquí s’anava de dret a l’inframón, o al riu dels Morts, l’Aqueron. Dues grans dones tenen fama d’haver-se llençat des d’aquí: Safo i Artemísia de Cària. Si de la primera en sabem coses, més desconeguda és la segona, que va participar al costat de Xerxes en les guerres mèdiques, comandant 5 trirrems l’any 470 aC. Els grecs els van vèncer a la batalla de Salamina. Diuen que molts anys després es va enamorar d’un jove que no la corresponia i va ordenar treure-li els ulls; després, pels remordiments, va anar a Lefkada i es va llençar al mar, un final que no quadra en cap dels dos casos.

Taverna amb el nom de Safo a A. Nikitas, Lefkada. Foto: gloriacondal

Baixem per l’interior: Komilo, Exantia, Drimonas… L’endemà fem la costa est, amb bona carretera i arran d’aigua. Al sud, Sivota, envoltat de frondosa vegetació. Velers i embarcacions de plaer i cafès. Pujant, anem a la platja de Mikros Gialos, un lloc on ens podríem perdre una temporada. Continuem fins a Nidrí. Cafès i tavernes i moltes ofertes d’excursions als illots propers. Diu Ana Capcir: “Athina Onassis va posar els seus peus adults sobre Skorpios i sabia poques paraules gregues. Va vendre l’illa a la seva amiga Katerina, filla de l’oligarca rus “rei de la potassa”, perquè pogués disposar del seu nou regne al Jònic: va destruir mitja illa per construir un hotel amb estrelles infinites”.

Illots davant de Nidrí, a Lefkada, entre d’altres, Skorpios. Foto: gloriacondal

Des de Nidrí fem dues incursions a dos pobles de l’interior, penjats: Kariá (una gran plaça amb plataners i cafès, una font, danses populars i brodats tradicionals “karsanika”). A pocs km, Eglouvi, on es conrea un tipus de llenties de les millors varietats de Grècia. Cada 6 d’agost fan una festa on es couen 150 kg de llenties que s’acompanyen amb olives, sardines, pa i vi. També s’hi fan caminades.

Plaça Karia, Lefkada. Foto: gloriacondal

La Violeta del supermercat de Paxós ens explicava un dia que quan era petita cada estiu anava amb els seus pares a passar les vacances a l’illa de Lefkada. Era com nosaltres quan anàvem a Mallorca. Un somni.

4–5 minuts
Publicat dins de Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Paxos

Arribem a l’illa de Paxos (Παξός), a les Jòniques, amb una petita embarcació (1 h) des de Lefkimmi (sud de Corfú). Ens allotgem a Gaiós, la capital, a 2 km del port nou. Els carrers baixen a mar, davant de l’illa d’Agios Nikolaos. Cafès, farmàcia, supermercats i una galeria d’art on anuncien una exposició de ceràmica catalana. Hi viuen 2.300 habitants. Som a principis de maig i no hi ha autobusos (és temporada baixa). Els dos pobles més importants després de Gaios són Lakka, (al nord, a 8 km) i Loggos (a l’est, a 7,5 km). Com a Corfú, la majoria de platges accessibles són a l’est mentre la costa oest és més salvatge.

2–4 minuts

Arc de Tripitos. Paxos. Grecia. Foto: gloriacondal

A la costa oest, un dia caminem fins a l’arc de Tripitós, a Kamara (2,4 km, 98 m desnivell) entre boscos d’oliveres i quan s’acaba la pista, cal baixar per un sender a mar vorejant el torrent. Vistes als penya-segats de formacions calcàries blanques, mar arrissada, i més avall, a l’arc famós. Un altre dia fem una excursió a la cala Erimitis, a la costa oest, una de les millors de l’illa. Penya-segats blancs més aigües blaves, superb. Camí de carro primer i sender costerut després.

Platja d’Erimitis. Paxos. Grecia. Foto: gloriacondal

Lloguem cotxe i anem a Lakka, a la costa nord, en un golf molt tancat: barques d’excursions, de pesca, esportives, catamarans, velers… Pugem a un petit far que no val la pena perquè de tanta vegetació, no tens vistes.

Lakka. Paxos. Foto: gloriacondal

Un dia tapat caminem per la costa de Gaios cap al sud. Passem per petites platgetes, amb vistes a les illes del Nikolaos i la Panagia: apartaments, ficus, magraners, llentiscles, formigues, pixallits, lliris… Passem pel cap Lianiskari i arribem fins a l’illot de Mongonissi, unida per una estreta passera de pedra (abans hem vist l’antiga església cristiana d’Agia Marina). Racó bonic i pacífic.

Illot de Mongonissi. Paxos. Grecia. Foto: gloriacondal

Un altre dia fem ruta amb cotxe per la costa est de Gaios cap amunt. Des del mirador, vistes panoràmiques a l’illa de S. Nikolaos. Platges assequibles, com les de Kloni Gouli, Kaki Langada… La carretera ens porta a Fontana-Platanos, on parem a fer un cafè i continuem en direcció Loggos, on trobem la platja d’Alati, i després la de Kipiada, d’un blau potent, esplèndida. Ja tocant a Loggos, la platja i cova de Leverexio. Loggos es troba en una badia més petita que Lakka, també amb barques i cafès, i l’antiga fàbrica d’oli amb xemeneia. Dinem al restaurant Vassilis, un lloc especial, amb menjar elaborat.

Loggos. Paxos. Grecia. Foto: gloriacondal

Al supermercat de Gaios sempre ens atén la Violeta. Fa uns dies va anar a la platja d’Erimitis, l’aigua estava molt freda però es va banyar. A la farmàcia també ens han tractat molt bé i ens venen els paracetamols d’1 gram sense recepta. Aprofitant una estona que no plovia anem a veure la cisterna de Gaios, darrera del Museu, del temps del venecians, que abastia tota la població de la capital. El restaurant més popular aquí és el Vasilis, bo.

Illot d’Agios Nikolaos, Paxos. Grecia. Foto: gloriacondal

Hi hem estat una setmana i ens ha limitat molt la pluja, amb aiguats a estones i molt vent. Com a Corfú, aquest hivern ha plogut poc i a la primavera cau tot el que no havia caigut els darrers mesos. Uns tant i altres tan poc!

2–4 minuts
Publicat dins de Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , , , , , , , , | 1 comentari

Corfú. Κέρκυρα

Si tens el mapa de l’illa, traça una línia recta des del palau d’Aquilleion (costa est), cap a la costa oest. La part de l’illa que queda al nord és la que val la pena. Lloguem cotxe a Corfu explorer car hire (barat, bon cotxe, bona gent). Situades a Paleokastritsa, a 25 km de la capital, passem 7 nits a New Studios Mazis molt recomanables. A prop, un gran supermercat i el nucli de Liapades. La millor platja propera, Rovinia.

4–5 minuts

Platja de Rovínia. Corfú. Grècia. Foto: gloriacondal

El centre de Paleokastritsa té mar a dues bandes. A dalt, en una penya, el monestir de la Panagia que just aquell dia està de festa. La litúrgia ha acabat i agafem pans beneïts; pel terra hi ha fulles de llorer i cartells que anuncien la festa del vespre. Des d’allà, alguns miradors amb bones vistes. A la muntanya del davant hi ha Angelokastro. D’allà es va a Kriní i es puja a les restes del castell.

Restes del castell d’Angelokastro, a Corfú. Grècia. Foto: gloriacondal

Per conèixer el nord-oest sortim cap a Doukades (placeta maca, cafès…) enmig de boscos d’oliveres i xiprers. En 30′ arribem a Sidari on es poden agafar barques per conèixer les cales properes. Anem a veure el Canal d’Amor, una franja de mar entre les roques, maca. Tota la costa es veu igual. Continuem fins a Peroulades i caminem al cap Drastis (molts rètols), una imatge reproduïda molts vegades. Sabem que és propietat privada però es pot baixar cap a una platgeta de roques.

Cap Drastis, Corfú, Grècia. Foto: gloriacondal

Tornant a casa ens desviem cap a Afionas per anar a la peninsuleta de Porto Timoni. Deixem el cotxe en un pàrquing de pagament i pugem cap a l’esplanada.També imatge vista sovint. No hi arribem per una relliscada que podria haver acabat malament. Fem un cafè en el baret de dalt i tornem amb calma passant per Manotades, Arkades, Kastellani, Trompetas, Doukades… Sopem a la taverna Village Diner, al nostre barri, un lloc molt agradable.

Paleokastritsa, Corfú. Grècia. Foto: gloriacondal

En una incursió al nord-est arribem fins al llac Spiridon i continuem camí fins a la badia de Syki. D’allà veiem Kassiopi, on anem a recórrer la peninsuleta, preciosa: platgetes, bosquet, roques, restes castell. Una mica més endavant anem a la platja d’Avlaki, gran, d’aigües turqueses i senders per caminar. Baixem i parem per veure el cap d’Agios Stefanos i poc més endavant trobem la desviació al port de Kouloura, una de les imatges dels Durrell, un port circular, molt tancat, barques de pescadors… Faig etern l’instant. La mare Durrell, quan va quedar-se vídua, va anar amb els seus 4 fills a viure a Corfú. S’hi van estar de 1935 a 1939, quan van marxar als inicis de la Segona Guerra Mundial. Lawrence i Gerald van escriure sobre les seves experiències aquí. Vegeu una de les sèries.

Anem baixant per la costa est fins arribar a Nissaki, Pau, bellesa i oliveres arran de mar. Després la carretera baixa per Barbati, Ipsos i Dàssia i nosaltres trenquem per travessar l’illa cap a la banda oest.

Port Kouloura. Corfú. Grècia. Foto: gloriacondal

El palau d’Aquilleon a uns 10 km de la capital a la costa, està tancat per reformes des del 22-10-2022, però hi anem per veure l’entorn. Construït el 1890 hi venia la Sissí. Després de la seva mort, l’emperador Guillem II d’Alemanya el va comprar i va encarregar una estàtua més gran que la que hi havia d’Aquil·les, amb aquesta dedicatòria: “Al més gran dels grecs del més gran dels alemanys”. Olé! Més al sud hi ha el poblet de Xlomos, que no té res d’especial i el petit port de Lefkimmi, d’on surten les barques cap a Paxós (Kamelia Lines). Un riu on naveguen ànecs i peixos de riu creua el centre de la ciutat; dinem en un cafè a prop del pont, un raconet agradable.

Nissaki, Corfú, Grècia. Foto: gloriacondal

De la capital, amb uns 50.000 habitants (el 50% de l’illa), on passem una nit, recomanem visitar la fortalesa de Corfú imponent, davant de la gran plaça de l’Esplanada. S’ha de passejar pels carrers del nucli històric, comprar uns petits fruits anomenats cumquat, entrar a l’església de S. Spiridon, el patró, amb la mòmia del sant en un sepulcre i pujar als jardins del palau de Mon Repos, on va néixer i viure el rei George I d’Anglaterra, marit de la reina Isabel II i sortint, veiem l’antiga basílica cristiana de Paleopolis. Al Museu d’Arqueologia hi ha la famosa Medusa.

Dibuix del monestir de Vlaxerna, a Corfú, de l’artista Spiros Meletzis, reproduït al llibre “Les illes gregues” de Lawrence Durrell

Al peu del turó, tocant a la pista de l’aeroport, hi ha el petit monestir de Vlaxerna, blanc, entre les aigües. Un grup d’estudiants de secundària de Salònica compren ciris i escriuen peticions a la Verge. Nosaltres també n’escrivim una: “que tinguem salut”.

Ciutat de Corfú des de la fortalesa. Foto: gloriacondal

Les oliveres i els xiprers ens han omplert la mirada de verd. Els colors de la mar ens han tacat de blau. De l’illa de Corfú anem a l’illa de Paxós.

4–5 minuts
Publicat dins de Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , | 3 comentaris

L’altra Lisboa

Finals d’hivern. El nostre pla: 23 dies a Lisboa per estar-nos-hi (criteri diferent a “visitar”). Feia 22 anys que no hi anàvem. Decidit en pocs dies, trobem apartaments cars (77€/dia). Vivim a Rego, un petit barri al nord separat de l’Hospital de Sta. Maria i la Ciutat Universitària per l’avinguda Forces Armades, on conviuen pisos de fa anys de botigues tradicionals, kebabs, barbers marroquís i pakis, amb moderns gratacels d’empreses i oficines.

4–5 minuts
Parc de les Nacions. Lisboa. Foto: gloriacondal

Mig milió d’habitants en 80 km2. Ens movem en transport públic sempre, amb la targeta Viva Viagem zapping, vàlida per metro, bus, tren, ferris i ascensors. No és barata, però és còmode. Hi ha 4 línies de metro amb els colors del parxís, taxis a preus raonables i trens vells amb horaris freqüents. Hem acabat dominant-t’ho bé. Massificació turística brutal. Nombroses colònies d’estrangers (nord d’Europa, francesos, EUA…) hi viuen com a residents tot buscant bon clima i preus més baixos que al seu país. El primer dia que vam anar a Baixa Chiado, quasi ens ofeguem entres les masses. El pla de conèixer altres coses, queda clar.

Casa do Alentejo. Lisboa. Foto: gloriacondal

Vam descartar el gran parc forestal de Monsanto (900 ha) i vam fer tres sortides als voltants: Cascais-Estoril (vegeu aquí), Sintra (nefast per la massificació) i Setúbal (bonica i pacífica).

Mercat de Setúbal. Portugal. Foto: gloriacondal

Vam estar al Parc de les Nacions. L’origen és l’Expo’98. S’estén al llarg de 5 km del riu Tajo (1/3 part és zona verda), combinat amb nova arquitectura, equipaments culturals i comercials, restauració, i el pont Vasco da Gama. Rutes i senders per passejar. També vam anar amb ferris a la riba del davant, molt bé.

Basílica da Estrela. Lisboa. Foto: gloriacondal

Tocant el Tajo, a l’oest, hi ha el famós barri de Belém, amb la torre, el monestir dels Jeronis i els famosos pastissets (cua per entrar-hi!). Hi vam estar un sol dia. En baixar del bus els venedors ja atacaven: “Ulleres de sol” cridaven, “ulleres de sol” i jo els assenyalava les que portava i els deia: no veieu que ja en tinc? Vam trobar-ho molt canviat.

Museu Gulbenkian. Sala Lalique. Lisboa. Foto: gloriacondal

De la Baixa i Chiado no en parlen, només del petit barri de Graça (molt a prop del castell del Sant Jordi), dominat per un turonet amb l’església. Unes llargues escales anomenades “Escadinhas da Saúde” amb unes escales mecàniques al costat, carrers i comerços que no han perdut l’encant, el mercat de Sapadores remodelat. A l’oest de la Baixa-Chiado vam descobrir alguns barris interessants: la Basilica da Estrela i els jardins de davant, i en direcció al mar, el barri de Santos i el Museu de Arte Antica.

Església S. Joao de Bride. Alvalade. Lisboa. Foto: gloriacondal

Però per museus, el Museu Calouste Gulbenkian, a la pl. Espanya, una petita joia amb art des d’Egipte a Mesopotàmia, que acaba en una sala on s’exposen joies col·lecció de joies de René Lalique que, en el seu moment van ser una revolució: collarets, penjolls, arracades… excepcionals. Els jardins que l’envolten, un oasi de pau. No gaire lluny hi ha la Gran Mesquita, un tema ben resolt arquetònicament.

Terminal ferris Terreiro do Paço. Lisboa. Foto: gloriacondal

El tema de les aigües és interessant. Des de l’aqüeducte, imprescindible, com el dipòsit Mãe de Água das Amoreiras i el Reservatorio da Patriarcal als Jardins de Principe Real. A la plaça del Rossio comença l’av. Libertade que acaba a la plaça de Marquès de Pombal. A prop hi ha l’espai de la Cinemateca portuguesa, que té museu i restaurant, 30 Degraus, recomanable, que els turistes no han descobert. I tampoc han descobert la Casa do Alentejo, una mica més amunt de Rossio, seu de l’associació del mateix nom; en un palau mudèjar, ara hi feien una exposició sobre la dona alentejana amb motiu del 8 de març; hi ha taverna i restaurant (ara en obres).

Pou. Quinta da Regaleira. Sintra. Foto: gloriacondal

L’espai de la línia verda de metro entre Areeiro i Arroios també és agradable de passejar: edificis potents, jardins d’Alameda, un mercat genial a Arroios, botigues… Un dia vam pujar amb metro fins a Lumiar (un antic poble absorbit per la metròpoli) i vam caminar fins a la Quinta das Conchas. Blocs de pisos amb la sort d’uns jardins pulmó on tot és pau. Per menjar als migdies sempre anàvem a llocs on vèiem treballadors (uns 10 €). Com més turístic era el restaurant, el preu pujava. A prop dels mercats, es menjava bé. Hi compràvem per esmorzar i sopar.

Jardins Quinta das Conchas. Lisboa. Foto: gloriacondal

Les preocupacions dels lisboetes eren l’encariment dels preus, les pensions (en lloc de jubilats diuen “reformats”!), l’especulació dels habitatges, l’ensenyament (simptomàtic que la vaga dels ensenyants tingui el lema “respecte i dignitat”), els abusos dels capellans contra menors…

Manifestació 18-3-2023. Saldaha. Lisboa. Foto: gloriacondal

Per aquest camí, el turisme fa inviable la ciutat. Quan la gent no pot pujar al tramvia per anar a treballar perquè està ple de turistes fent-se selfis, no anem bé. El mateix problema de Barcelona i tantes ciutats.

4–5 minuts
Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , | 1 comentari