Atenes. Acropolis
Foto: GloriaCondal
“Dedico aquest espectacle al poble grec i al seu govern, esperant que serveixi perquè avanci l’Europa dels ciutadans i retrocedeixi l’Europa del gran capital”. Així acaba la presentació escrita de Mario Gas, director i coguionista d’aquesta obra de teatre.
Socrates (taquilla.com)
Sòcrates va ser honest i coherent amb la seva forma de pensar. “La recerca de la veritat el va convertir en un personatge incòmode i perillós per a qualsevol tipus d’hipocresia individual o col·lectiva”, diu Gas. Per això va ser el primer ciutadà condemnat a mort per la mateixa democràcia que ell va ajudar a crear. Va ser conseqüent fins al final. Aquest muntatge teatral es planteja com un judici davant d’un públic que ha de decidir què faria. Sentim la veu de Pou-Sòcrates adreçada al públic que diu: “Atenenienses: os vamos a contar lo que Atenas hizo conmigo”. Així, ens reclama a nosaltres, que ens situem allà i prenguem partit.
“Sócrates” Direcció i dramatúrgia Mario Gas. Josep Maria Pou
Foto: Jero Morales
Sòcrates va morir a Atenes l’any 399 ane. Un dels seus deixebles destacats va ser Plató. El filòsof anava pels carrers i places, pels mercats i parlava amb la gent, sempre interrogant, fent dubtar, intentat descobrir noves veritats. Sócrates és jutjat i condemnat per haver denunciat la corrupció d’Atenes, d’haver avisat dels perills de manipulació de la religión oficial, de despreciar els déus i corrompre la joventut. Sòcrates no va escriure res, però els seus deixebles van plasmar els seus pensaments en paper. El guió de Mario Gas i Alberto Iglesias es basa en textos de Plató i de Laerci, a més d’altres que hi han afegit ells i se centra en el judici, a través del qual copsem fragments de la seva relació amb amics i reflexions sobre l’ètica, la moral, la vida i la mort”.
L’any 1972, encara amb el dictador viu, Adolfo Marsillach va fer una versió de Sòcrates. Diu Pou: “aquella peça tenia l’aire de necessitat de democràcia. La de Gas, en canvi, és més dura perquè denuncia la democràcia que no ha resolt les desigualtats com es confiava fa dècades”. Quan fa 4 anys va fer “Hélade” a Mèrida, aquella obra “ja naixia com un acte de solidaritat cap el poble grec”.
Veient-la, pensàvem en aquesta actualitat rabiosa, no només pels grecs, sinó pels espanyols i els catalans, acostumats a sentir la paraula corrupció massa sovint. I pensavèm en el que de bo i de dolent tenen les democràcies, en els seus límits, en els que en són víctimes, com Sòcrates, en el paper de les lleis fetes per uns homes que suposadament són en benefici d’una majoria, i en els nostres jutges, que en teoria haurien de ser independents dels poders polítics, de la contradicció d’acatar una llei si hom pensa que no és justa… I pensàvem què hauríem fet nosaltres en el seu lloc.
Espectacle directe, sec, despullat, on la paraula n’és protagonista i el blanc el color dominant.
Socrates. TRESC
Del molt bon treball de tots, i de Pou per suposat, volem destacar Amparo Pamplona, l’única dona que hi participa, en el paper de dona de Sòcrates, que al principi fa notar, amb sorna, que parlen de democràcia però les dones (i els esclaus), no comptaven. I més endavant ens acosta a la quotidianeïtat del Sòcrates pare dels seus fills, quan reprèn a un per no agrair prou tot el que fa sa mare fa per ell. Molt bé la resta: Carles Canut, Borja Espinosa, Guillem Motos, Pep Molina, Ramon Pujol.
Gloria Condal 