Xios (Chios)

Publicat el 27 Setembre 2015 per Gloria Condal
Paperes votacions setembre 2015. Grecia

Paperes votacions setembre 2015. Grecia. Foto: AO

L’illa de Xios, el setembre de 2015, estava marcada per dos factors: l’arribada de refugiats i la convocatòria d’eleccions generals. L’impacte dels primers refugiats al port de Xios, de matinada, va ser trist. El més important va ser tornar a veure la família que vam conèixer fa 14 anys quan hi vam anar per primera vegada. Ells exemplifiquen com han canviat les coses: la filla gran, arquitecta, va intentar establir-se allà, però no se’n va sortir. Viu i treballa a Itàlia. La petita va estudiar Turisme, parla 5 llengües i està a recepció d’un gran hotel. Guanya 800 euros. Va haver de deixar el pis de lloguer on vivia i tornar a casa dels pares, però uns mesos després, la mestressa li va proposar tornar, rebaixant el lloguer, perquè no trobava llogater. L’IVA que paguen per tenir habitacions per llogar ha passat en pocs anys, del 4 i 5% al 23% que paguen a partir d’octubre. Al pare li han rebaixat la pensió. L’alimentació, la llum, la gasolina, els articles de primera necessitat valen igual o més que a Catalunya. En la mesura que poden, van ajudant els refugiats. I, tanmateix, intenten ser feliços, celebren festes, casaments, batejos… i treballen i lluiten per no perdre més drets.

Chios Anavatos

Anávatos, el poble abandonat. Xios. Fotografia: gloriacondal

Vam recórrer indrets coneguts de l’illa i d’altres que no havíem vist l’altra vegada. Al muntanyós nord recomanem circumval·lar la muntanya Amani des de Volissós fins a Melaniós, amunt cap als banys d’Argamasa, a la costa i retornar per Potamia. Pobles i paisatge imponent. A Limniá vam embarcar per visitar l’illa de Psará. Al nord-est, amb el punt més alt, de 1.297 m, vam estar a Kardámila-Marmaro, on vam veure el Patriarca ecumènic, i vam pujar costa amunt. Allotjades a Lagkada, vam fer vida familiar i social i vam anar a l’altra banda de l’illa, als pobles medievals d’Anávatos i Avgónima.

Pirgi Chios

Pirgí, Xios. Foto: gloriacondal

Per conèixer el sud vam allotjar-nos a Pirgí, des d’on vam visitar més pobles medievals: Mestá (el millor!), Béssa, Olimpi, Kalamoti… i platges com les de Makria Voliá (negra) o Agia Dinami (turquesa). El màstic és el producte més preuat de l’illa, amb múltiples aplicacions en el camp de la medicina, estètica, alimentació, etc. Vam retornar als monestirs d’Agios Minas (de nou una monja ens va mostrar els ossos dels pobres grecs assassinats pels turcs) i Nea Moní, amb mosaics excel·lents.

Mastiha, mastixa, Chios, Xios

Resina del màstic, Xios. Foto. MB

Turquia, al davant, sempre ha estat l’enemic, però hem vist canvis significatius. Hi ha turisme turc, els bars i tavernes tenen els menús també en turc, s’han ampliant les embarcacions que van d’una costa a l’altra, els grecs hi van a comprar roba i productes que els surten més barats i alguns negocis de l’illa ara són propietat de turcs. Un punt a favor del canvi per la convivència, malgrat la monja del monestir.

L’últim dia, mentre passejàvem per la fortalesa de la capital, un grup de joves ens van preguntar on era la platja. “D’on sou?” van preguntar-nos. I després de respondre jo els vaig preguntar el mateix. “Som refugiats sirians”, ens van dir. I van continuar el seu camí, alegres, buscant la platja. Vam donar als nostres amics, que van als campaments de refugiats a ajudar, diners i un exemplar del llibre Contes de Bagdad en versió àrabo-anglesa. Ens explicaven que la quixalla, davant un full de paper i llapis de colors, només dibuixen en negre cases derruïdes i bombes que cauen del cel. A Xios, si més no, els refugiats han trobat un cel clar i amb poc esforç arribaran a una platja meravellosa. I si no la troben, els xiotes els ajudaran a arribar-hi.

Més informació: https://gloriacondal.com/2016/07/12/98-dies-a-xios-grecia/

Chios, Mavria Volia

Mavria Voliá. Xios. Foto: gloriacondal

Publicat dins de Viatges per Europa, Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , , , | 2 comentaris

Psará (Ψαρά)

Publicat el 26 Setembre 2015 per Gloria Condal

Actualitzat juny 2019

Molins

Molins i port de Psarà

L’illa de Psarà (Grècia) està situada al nord-oest de Xios i hi viuen uns 500 habitants. Fins al s. XIX eren milers, però el 21-6-1824, en el context de la guerra de la independència, els turcs van matar 15.000 persones i els pocs que van sobreviure se’ls van endur d’esclaus.

Psara holocaust

Psara, illa. COmmemoracio matança turcs. 2019. Foto: gloriacondal

S’hi pot arribar des de la propera illa de Xios (la capital, a la costa est o Limnià, costa oest), o des del Pireu en ferri. El port està situat al sud, on hi l’ajuntament, tavernes i llocs per dormir. La badia on s’arriba està tancada per una petita península coronada per l’ermita de S. Joan i Sta. Anna, tot i que l’edifici més gran i espectacular és el monestir d’Agios Nikolaos, que es veu de lluny.

Psara greece

Illa de Psara. 2019. Foto: gloriacondal

Els punts més alts fan 531 m (monts Ag.Eliás i Telégrafo). A l’oest, la petita illa d’Antipsarà. Al golf d’Αρχοντίκι (Arjontiki). es van trobar tombes període micènic.

Al nord, en una petita cala, segons el llibre La vieja sirena, de Sampedro, una sirena demanà a la deessa Afrodita convertir-se en dona i experimentar l’amor. Després d’un llarg pericle, anà a parar a Alexandria,sirena_gregaperò en la vellesa (perquè en convertir-se en humana havia perdut el do de la immortalitat), retornà a Psarà per demanar a Afrodita que li tornés la cua de sirena i pogués, nedant així, anar a Thera (Santorini) a reposar sota les aigües al costat de l’home que més va estimar.

Les dues vegades que hi hem anat ho hem fet des de Limnià, amb el petit ferri Glory, on també caben uns quants vehicles. Triga 1:30 h.

El monestir d’Agios Nikolaos està restaurat, però no les antigues cel·les dels monjos. Arreu, records, monuments i la casa d’un dels líders de la resistència. Anem una estona a una platja i després pugem a la península, primer un molí abandonat i després les ermites de S. Joan i Sta. Anna, amb vistes esplèndides del monestir i del port

Monestir Agios Nikolaos

Monestir d’Agios Nikolaos. Psará

Platja d'Agia Kiriakí. Psará

Platja d’Agia Kiriakí. Psará

A l’altra banda de la ciutat hi ha bones platges, amb un sender per recórrer els primers km: Agia Kiriakí, Megali Ammos i la badia de Lazareta, amb un edifici abandonat i estris propers d’antigues mines. A ciutat es nota les ganes de conservar tradicions i potenciar la cultura, amb la restauració d’antics edificis convertits en bars i restaurants, biblioteques i museus.

Costa Psara

Costa Psara i far. Foto: gloriacondal 2019

Cada 22 de juny se celebra la commemoració de l’Holocaust. Nosaltres hi vam anar. A la petita placeta hi havia la tarima i els equips de so a punt de la gran festa del vespre. La bandera diu: “llibertat o mort”.

Psara holocaust commemoracio

Commemoracio de l’holocaust 2019. Psara. Grecia. Foto:gloriacondal

A totes les embarcacions, inclosa una fragata militar dels guardacostes, banderetes de festa.

Guardacostes a Psara

Guardacostes a Psara. Commemoracio holocaust. Foto: gloriacondal 2019

L’illa, que fa 43 km2, pot donar per un parell de dies si es vol recórrer a peu tots els possibles camins, o visitar, per una carretera que arriba al nord-est, Μονη ΚΟΙΜΗΣΕΩΣ ΘΕΟΤΟΚΟΥ (Monestir de l’Anunciació), amb una icona de la Verge, del Greco i manuscrits impresos a Moscou i a Venècia. Des d’allà es veu l’illa de Lesbos i el mont Atos.

Psara. Megali Ammos

Psara. Platja de Megali Ammos

Podeu trobar més informació De Psarà a:

https://www.mysteriousgreece.com/travel-guides/islands/northeast-aegean/psara/ 

Port de Psara

Port de Psara

Publicat dins de Viatges per Europa, Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , | 1 comentari

Xios. El patriarca ecumènic i els refugiats

Publicat el 17 Setembre 2015 per Gloria Condal
ESGLESIA mARMARO (kARDAMULA)

Església de Mármaro (Kardamila, Grecia). Foto: gloriacondal

El Patriarca ecumènic Bartolomeu ha visitat Xios, una de les illes afectades per l’arribada de refugiats provinents de Turquia. L’agenda ha estat farcida d’entrevistes i visites. A la capital s’ha entrevistat amb l’alcalde i ha visitat els refugiats per expressar la seva solidaritat. A Kardámila, al nord-est de Xios, celebraven la Festa de la Creu, que aquest any ha presidit ell. Des del cafè, tot fent un frapé, veiem un veler que entra al port ostentosament, tocant la sirena, sense que la gent del nostre voltant s’immuti. El veler és propietat d’un pròsper armador grec, que l’ha convidat, juntament amb el seu sèquit i atraca al final del port, a prop d’on hi ha al terra desenes d’armilles salvavides tirades. Alhora, han cobert el terra amb branques de boix pels llocs on passa amb el seu vehicle, un Volvo, fins arribar a l’església. Haver posat les armilles hauria estat de mal gust.

Els voltants de l’església on se celebra la festa estan envoltats de gent mudada, amb paradetes de «lukumades», de torrons… mentre en una altra taula unes senyores regalen pa i un terrós de sucre (habitual quan hi ha missa). Observem molta gent de seguretat, polítics i popes. L’església és plena a vessar i el Patriarca Bartolomeu, un home de rostre prim, amb barba blanca, escolta atentament la benvinguda. Li regalen un quadre on hi ha pintada una creu i ell fa un llarg discurs d’agraïment. En acabar, beneeix una gran cistella d’alfàbrega i després es forma una cua de gent que en recull unes branquetes.

Ancorats a la petita cala de Nagós, han encarregat un servei d’àpat per a 40 persones a un dels millors hotels-restaurants de l’illa. Poder econòmic, poder polític i poder eclesiàstic units. El viatge del Patriarca a Xios ha durat 3 o 4 dies i ha tingut una agenda farcida. Després del dinar ha retornat a l’hotel Xandris, on s’ha allotjat aquests dies.

MERSINIDI (xIOS)

MERSINIDI (Xios, Grecia). Foto: gloriacondal

L’endemà anem a una cala de Mernisidi, que durant molts dies ha acollit milers de refugiats. Miro les costes turques, veig les cases i m’intento imaginar l’arribada de les barques. Expliquen que mentre la gent prenia el sol tranquil·lament, veien arribar pasteres i alguns turistes els anaven a socórrer. I entre iots i barques de pescadors, sorgien els que no tenen nom, ni passaport, ni país, amb cares brutes i llargues, infants que ploraven, ja som a Europa, devien pensar. Llavors, els grecs, que no tenen res, els hi donaven tot. Aquí s’han format comitès de solidaritat, metges i infermeres voluntaris, demanaven a la gent que portés aliments, medicaments, bolquers… i la gent responia. Aquests grecs que molts critiquen perquè diuen que han gastat més del que tenen, que no paguen impostos, que treballen en negre… aquests grecs han rebut els refugiats que venien de les costes d’Àsia Menor, on un temps també va ser Grècia, amb les mans obertes. Ara tots són a la capital, al port i als jardins (que s’han convertit en una mena de càmping, amb petites tendes de campanya de tots els colors sota l’ombra generosa d’uns arbres immensos), esperant l’arribada del desitjat ferri que els porti a la pau, a la vida, a aquesta Europa que a molts ens ha avergonyit i que ha de canviar molt, a l’Europa de la qual els grecs no volen sortir. «Volem ser Europa -ens explicava l’Anna, una dona de Lagkada- però ens tenen lligats de mans i peus». I es posa seriosa, mentre jo li pregunto, per treure el mal rotllo, perquè està ara més jove i guapa que fa 14 anys, quan la vaig conèixer. I em respon: «Perquè visc aquí».

Publicat dins de Memòria històrica, Viatges per Europa, Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , | 2 comentaris

Xios. Hi arribem nosaltres però encara hi ha refugiats

Publicat el 13 Setembre 2015 per Gloria Condal
Illa de Xios. Flotador abandonar

Illa de Xios, Grecia. Flotador abandonat. Foto: gloriacondal

Ja som a Xios. Quan l’avió aterrava encara era ben fosc, però quan vam sortir de l’aeroport una punta de sol treia el cap per sobre del mar a l’est (anatolí en grec), on, a pocs km, hi ha les costes turques. Hem arribat a la capital, Xios, (o Xora com se sol dir en moltes illes) i el sol ja havia tret mig cos pel mar; les aigües havien passat del color plata a un blau fost. Entrem a l’ampla badia amb el port. El primer que veiem són uns quants iots i barques esportives. A prop, bars de copes on el jovent encara està acabant la festa del divendres nit. Dins i a fora, amb els gots d’alcohol a la mà, xerren, seuen i pocs, pocs ballen. Podem dir que ara ja és ben de dia. Arribem al final del port i tot canvia. Comencem a veure gent, però no canten ni xerren. Desenes de persones dormen al terra embolicas amb robes de colors o alguns sacs de dormir. Algunes criatures ja s’han llevat. No hi ha policia. En un bar encara tancat, una família seu com si esperés el miracle de veure que surt un cambrer i els porta te o cafè, una pasta i llet per als dos nens. La mare sembla una estàtua, asseguda, amb els braços repenjats a la taula, mirant l’infinit, quieta, amb cara trista. Alguns se’n van a una font a rentar-se la cara; d’altres dormitegen arrepenjats en una paret. Tots miren l’infinit, el lloc per on ha sortit el sol. Per allà han d’arribar els ferris que els portin cap a Atenes, i d’Atenes, el llarg camí cap a un futur millor. Sortint del port, cartells que convoquen a una netejada solidària de les platges de l’est de l’illa, especialment les parts de Kataractis i Nenita, que una tempesta de vent de fa pocs dies, va deixar plena de plàstics, robes, motxilles, nines, ossets i ves a saber quantes coses més que els refugiats van perdre enmig del mar. Un nou dia comença, i amb ell, l’esperança. Molts que hi han arribat ja són a l’Europa rica. Per què no ells? El sol ja és dalt i nosaltres estem creuant l’illa per anar a l’altra banda, a l’oest. Aquí no hi ha refugiats, només alguns turistes locals.

No hem fet cap foto d’ells. Potser en un altre moment. Per ara, ja hem vist tot el que havíem de veuere, amb escreix.

Publicat dins de Memòria històrica, Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , | 5 comentaris

Mister Holmes

Publicat el 6 Setembre 2015 per Gloria Condal

El gran investigador s’ha fet vell, perd la memòria i està malalt. Refugiat en una casa de camp al comptat de Sussex, l’acompanya una serventa i el seu fill Roger, mentre ell s’entreté tenint cura d’un munt d’abelles. Va resoldre molts casos, però n’hi ha un que cueja. Aquesta és la trama de la pel·lícula.

Mister Holmes

Mister Holmes

És l’any 1947 i Holmes té 90 anys. Es conscient que va perdent, però conserva les seves qualitats de raonament i deductives ben vives. Cada cop més té pèrdues de memòria i escriu un diari on va anotant tot el que recorda per escapar de la demència senil. És conscient que el seu excompany Whatson, amb els seus escrits, ha fet d’ell un personatge que no s’avé a la realitat: ell no fuma en pipa (prefereix un bon cigar) ni porta aquella famosa gorra.

El nen, de 14 anys, veu en ell una mena de pare i un company. Aprèn com tenir cures de les abelles i l’esperona a resoldre el cas d’un home que una vegada el va contractar per esbrinar què passava amb la seva dona, que havia tingut dos avortaments i li havien aconsellat no tornar-ho a intentar. Estava molt trista i s’havia refugiat en aprendre a tocar  una mena d’harmònica de vidre amb poders ocults. El marit tenia por de les males influències d’això. Holmes la segueix i dedueix que ha comprat un verí per matar el marit. Parla amb ella, li atreu aquella dona llesta i maca, tan deprimida. Fins i tot li podria fer alguna proposta, però la convenç que vagi amb el marit i es quedi amb ell. Ella llença el verí que havia comprat al davant d’ell i se’n va. Holmes s’assabenta després que es va llençar a la via del tren. A partir d’aquí, la seva vida va fer un tomb. Va deixar la feina i es va isolar. I mentre va recordant aquest cas, esperonat pel nen, que aprèn d’ell les seves capacitats d’onbservació i deducció, Holmes es va tornant més humà, més humil. Fins que al nen li passa una desgràcia i ell se sent culpable.

Mister Holmes

Mister Holmes

Pel·lícula sobre la vellesa i la pèrdua de facultats, sobre la soledat (ell, sempre sol. La dona que es tira al tren també, malgrat el marit), i sobre la ficció com a eina útil per enfrontar-se a moments complicats.

Finalment, fixeu-vos bé en la diferència entre abelles i vespes (les primeres, quan piquen, deixen el fibló i moren; en canvi, les vespre, no el poden i continuen vives). Això és important al final de la pel·lícula.

Basada en el llibre Un sencillo truco mental de Mitch Cullin, molt ben dirigida pel gran Bill Condon, Ian McKellen fa de Holmes, perfecte, Laura Linney fa de Sta. Munro, la serventa, (ambdós nominats a Oscars per altres treballs) i el nen Milo Parker és en Roger, que també ho fa molt bé.

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

La vieja sirena

Publicat el 3 Setembre 2015 per Gloria Condal

Us sona, això? “L’administració es relaxa. Tots procuren aprofitar el temps que duren en política fomentant la corrupció. Els grans negocis s’assoleixen a força de suborns. L’obsessió de l’imperi és acontentar el poble amb espectacles i festes. Els diners són l’únic objectiu de tots”. Informe sobre l’imperi romà, s III.

portada llibre la vieja sirena

Novel·la de José Luis Sampedro publicada el 1990 que vam llegir l’any 2001 quan vam viatjar a l’illa grega de Xios, tocant a la petita illa de Psarà, on passen alguns episodis de la narració, i ara hem rellegit perquè hi tornem.

Sampedro situa la novel·la a l’Alexandria del s. III, dins de l’imperi romà, ja en decliu. La història comença a Canope quan compren una noia com a esclava per a un poderós navegant, Ahram. Ella té records confosos del passat, a l’illa de Psyra (Psará). És una jove misteriosa que al cap d’un temps passa a viure a la Casa Gran, edificada a l’illa del Far, a Alexandria, on viu l’amo. Alexandria és única, amb la barreja de races i religions. “L’Egipte dels antics faraons és una cosa i ni els Ptolomeus ni els romans han transformat gaire la vida del poble. Egipte està sotmès a un país de cultura inferior que era un poblet quan Egipte construïa piràmides”. Els orígens d’Ahram són humils, però aviat aprèn les arts de la navegació, bon comerciant, sap moure’s entre el poder, i acaba sent un home ric, influent i confabulador. El filòsof Krito, que viu allà, salvà Ahram a Samos quan era a punt de ser lapidat per haver passat per davant del santuari d’Hera sense resar. “Als tribunals, el que val és la llei, no la justícia; l’eloqüència més que la veritat, les proves més que els fets”. Sempre veu més enllà que els altres i viu a la frontera de la vida: “Sempre som dos. Un és el clandestí, té por de l’altre.” “Als déus no els veig capaços de crear-nos. Més aviat som els homes els qui creem els déus”. “El futur no és a Orient ni Occident, sinó més lluny, en territoris que no coneixem”.

Port Alexandria

Port Alexandria. Foto: GloriaCondal

Ahram i Glauka s’enamoren i ella recupera la memòria i recorda els seus orígens: era una sirena a Psrya i va presenciar com feien l’amor homes i dones. Aleshores demanà a Afrodita que la convertís en dona. Aquesta li atorgà, però perdia la immortalitat. Arreu ha trobat associacions, sectes, grups de dones… amb poder: La Mare, les amazones…

Palmira

Palmira. Foto: GloriaCondal

L’any 257 mana l’emperador Valeri a Roma i l’any següent Odenat, rei de Palmira (que depèn de Roma), és nomenat cònsol. Els perses vencen Aurelià el 260 però Odenat els frena. Mentre Roma es va desintegrant, Palmira creix. El duet Odenat i la seva dona Zenòbia funciona. Ahram s’hi associa per obtenir més poder enfront de Roma i els rep a Alexandria. Però el 267 Odenat és assassinat, possiblement per Zenòbia i Atenes és saquejada pels gots. Paren una trampa a Ahram però se’n surt. L’any següent Zenòbia trenca amb Roma, envaeix Síria i un any més tard s’apodera d’Alexandria (sense destruir res, això s’ha de dir). Ahram defensa la seva ciutat però és fet presoner. L’ajuden a escapar, es reuneix amb Glauka i fugen. L’emperador Aurelià primer ataca Capadòcia i Síria; finalment, després de 26 mesos de l’entrada de Zenòbia a Alexandria, la ciutat recupera la llibertat. Ella és duta presonera a Roma, i un temps després es casa amb un senador i van a viure a prop de Vil·la Adriana. (Les poques restes que quedaven de Palmira, se les van carregar els islamistes l’agost de 2015).

Ultim viatge pel mar Egeu dels protagonistes de La Vieja sirena

Ultim viatge pel mar Egeu dels protagonistes de La Vieja sirena

Arribem a l’últim viatge. Ahram ha tingut un atac de feridura i es plantegen navegar el nét i Glauka. Surten de Creta, pugen per Kárpazos, Rodes, Samos, arriben a Xios i s’aturen a Psyra, que ell vol visitar per ser on va néixer ella com a dona. Quan baixen cap al sud, mor a l’alçada de Santorini i el tiren al mar. Llavors ella demana pujar de nou, i a Psyra demana a la deessa que la faci sirena. Com a tal retorna a Santorini i s’enfonsa per sempre més en les aigües on hi ha l’home que més va estimar.

Ambient líric, de passions fortes, sensualitat permanent, amors sense complexos ni barreres, moral oberta. També lluites de poders i traicions. Actual sempre i molt ben documentada.

La vieja sirena. Jose Luis Sampedro. Ediciones Destino. Áncora y Delfín, Barcelona, 1990, 685 pàg

Sampedro és molt més que un escriptor. Perquè el conegueu més, us oferim aquesta entrevista del programa Salvados https://www.youtube.com/watch?v=ANvhGRT7EMk

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , , , | 1 comentari

La templanza. Maria Dueñas

Publicat el 25 Agost 2015 per Gloria Condal
La TEMPLANZA

La virtut de la temprança

Com sabem, la temprança és una virtud cardinal, però en la novel·la és el nom d’una vinya de Xerès que passa a ser propietat del protagonista. Explica l’autora que el llibre va sorgir precisament pel seu interès en aquest lloc i aquella època, tot i que s’inicia al Mèxic del 1860, ja independent del regne d’Espanya, sota la presidència de Juárez, amb contínua inestabilitat política per les batalles entre liberales i conservadors. La situació passa després a La Havana, a Cuba, que encara depèn d’Espanya, amb el cultiu del sucre i l’esclavitud legal i acaba a Cadis i Xerés, en ple esplendor per les exportacions de vins, una excepció dins l’empobrida Espanya d’Isabel II.

Per primera vegada, Maria Dueñas fa que el principal protagonista sigui un home, Mauro Larrea, i ho aconsegueix molt bé. Però al seu costat hi ha un parell de dones molt potents, Soledad Montalvo i Carola Gorostiza.

PORTADA LLIBRE LA TEMPLANZA. mariadueñas.es

PORTADA LLIBRE LA TEMPLANZA.
mariadueñas.es

Mauro Larrea neix en un poble d’Oviedo (Navarra), es casa i tenen dos fills, Mariana i Nicolàs, però la seva dona mort en aquest segon part. Decideix marxar a Mèxic a fer fortuna, treballa de miner i viu pobrament, però és treballador, intuitiu i llest. Aconsegueix ser un pròsper propietari de mines i triomfa, però quan el coneixem a la novel·la acaba d’arruinar-se. La seva filla Mariana, amb qui té molt bona relació, està casada amb una família aristocràtica mexicana i és la seva aliada permanent. El fill petit, Nicolàs, el té a París, estudiant, amb la idea que torni per casar-se amb una rica hereva, Teresa Gorostiza.

Habana, Cuba, palacio

La Havana. Palacio Segundo Cabo.
Foto: GloriaCondal

Mauro veu que a Mèxic no hi té res a fer, fa un emprèstic sobre la seva finca, malvén la resta de patrimoni i marxa a Cuba, a veure com pot refer la vida. Allà coneix Carola Gorostiza, una dona intrigant i manipuladora que fa creure al seu marit que ell li va al darrera. El seu home, Gustavo Zayas és de Xerès, d’una important família vinatera, els Montalvo, que havia deixat Andalusia per algun tèrbol assumpte familiar. Aquest reta Mauro a jugar-se una herència a Xerès a una partida de billar, esport que tots dos dominen molt bé. Guanya Mauro i se’n va cap a Espanya per fer-se càrrec de l’herència, vendre-la i poder retornar a Mèxic a pagar els deutes i refer la vida, però els plans es trastoquen. Tenen nom de dona: Soledad Montalvo.

Castillo El Morro Habana

Castell Morro. La Havana. Foto: GloriaCondal

Sol és guapa, néta del poderós bodeguer i casada de molt jove amb un anglès 30 anys més vell que ella, per interès del pare per unir negocis, Edward Claydon, marxant londinec de vins. Davant d’un home feble, amb problemes mentals i enganyat pel seu fill Alan, fruit d’un 1r matrimoni, que el va desplumant, Sol s’espavila de fa dies. Quan Mauro Arriba a Xerès es troba amb tot el merder. I l’ajuda, perquè se n’enamora.

Encara hi ha un personatge secundari de qui volem parlar, Santos Huesos, un indígena “chichimeca” que coneix Mauro de quan feina de minaire, fidel, espalvilat i anafalbafet, que l’acompanya tota la trama fins al final, amb un petit incident, i és que s’enamora de la serventa-esclava de la malvada Carola Gorostiza, coa que complica una mica més la trama.

Maria Dueñas descriu amb tots els detalls les figures, les finques, els cellers, les festes de societat, les cases de prostitució cubanes, els advocats i la bona gent, com el metge Manuel Ysasi, amic de la família, prudent i honrat, que es veu ficat, malgrat seu, en els embolics. La descripció de les caves, les vinyes, i l’economia que rondava al voltant de la producció i exportació de vins de Xerès està documentadíssima, com detalla la mateixa autora.

La trama té un final, però obert. Hi haurà continuació?

Havíem llegit la 1a novel·la, El tiempo entre costuras, que també ens va agradar.

Editorial Planeta. 2015. 544 pàg.
Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Mi casa en París (My old Lady)

Publicat el 24 Agost 2015 per Gloria Condal

Tot i que s’anuncïi com una pel·lícula sobre una herència “enverinada” que rep un home del seu pare (perquè és una compra “viager” on no ets propietari fins que el venedor/a mor), el tema no són les hipoteques, ni els lloguers ni les herències. El tema és el triangle sentimental, els amants i el patiment dels fills de les parelles. La moral. La hipocresia.

Mathias (Kevin Kline) és un novaiorquès sense ni un duro que es trasllada a París amb la idea de fer-se càrrec de la casa heredada del seu pare, amb qui sempre ha tingut mala relació. Mathilde (Maggie Smith) és una dona de 90 anys que viu en aquesta casa que cobra una mensualitat del comprador fins que mori, i que té una salut de ferro. Chloé (Kristin Scott Thomas) és la filla de Mathilde que es posa en guàrdia contra la intrusió de Mathias, però van descobrint que tenen en comú la infelicitat de la infància, que encara arroseguen. Perquè o no es van sentir estimats en tenir, el pare d’ell, i la mare d’ella un amant; després sabrem que eren els seus pares i s’arriben a qüestionar si són germans, però Mathilde no ho sap.

Obra escrita per Israel Horovitz amb el títol de My Old Lady, es va estrenar a Broadway el 2002, i ara, als 75 anys, l’ha transformat en la primera pel·lícula que dirigeix, en escenaris del barri de le Marais, i el Sena, bàsicament.

No expliquem l’entrellat de l’argument ni el final. No és un drama, perquè té tocs irònics, però tampoc és una comèdia. Del tram final, és ha encantat l’escena al Sena, on Mathias, que ja ha pres una decisió, troba una noia que està cantant un fragment d’òpera, ell s’hi acosta, i canta la part del tenor i així passen uns minuts fins que cadascú segueix el seu camí. Ell, després de 60 anys, ja l’ha trobat.

Durada 106'. Idioma original anglès, subtítols espanyol

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Ruta pel riu Ulla, a Galícia

Publicat el 20 Agost 2015 per Gloria Condal
Riu Ulla. Hervon.

Riu Ulla. Hervon.

El riu Ulla és el 3r més llarg de Galícia després del Miño i el Sil. Neix a Antas de Ulla Durant el recorregut (132 km), separa les províncies de la Corunya i Pontevedra, llevat de dos petits trams a Vedra i a Padron, on s’ajunta amb el riu Sar per desembocar a la ria d’Arousa. El nom del riu prové d’un víking danès, Ulf, que va arribar a Galícia assolant terres; se l’anomenava Galizu Ulf (Ulf ‘el Gallec’), segons A.Ripoll.

Antas de Ulla

Antas de Ulla, al centre geogràfic de Galícia

El nostre punt de partida és on ens allotgem, a Berxaus (Padron) i fem la ruta repartida en diferents dies.

Safareig de Berxaus. Padron

Safareig de Berxaus. Padron

La distància més llunyana, fora d’autopistes, és fins a Antas de Ulla, a 85 km, on el riu neix per la unió de diversos rierols, amagat entre arbredes i sense senyalització per arribar-hi. A la plaça del poble, tocant a un gran envelat i a una petita capella, hi ha els plafons on s’explica. Entrem al petit ajuntament al costat d’una gran església moderna, per si ens poden donar informació: portes obertes sí, però ningú. Per la crta 640 anem a Agolada, un poble que ens ha sorprès pel conjunt medieval d’un mercat de pedra.

Agolada. Galícia

Agolada. Galícia. Mercat merdieval

La següent parada és Vila de Cruces, amb algun edifici antic i l’església en un punt alt. Ens ha semblat un lloc sense encant. Travessem la reserva natural de Sobreirais do Arnego i arribem, com el riu, a l’embassament de Portodemouros a uns 30 km d’Antas. Baixem fins a l’aigua on hi ha una colla de pescadors. A la pregunta de què pesquen, la resposta es unànim: “peixes”.

Embassament Portodemouros. Galícia

Embassament Portodemouros. Galícia

Retornem a Vila de Cruces i anem cap a Silleda. Un dels rius tributaris de l’Ulla és el Deza, que va de sud a nord. Com a la majoria de poblets, té una església bonica i des d’allà es pot anar a la Cascada del riu Toxa, una caminada que enllaça aquest salt, al lloc de Pazos, amb el monestir de Carboeiro. Al riu hi trobem la fauna habitual: salmó, lamprea, truita, ciprínids, boga de riu i musclo de riu. D’allà arribem a A Estrada, amb un ajuntament que és un palau, el poble ideal per comprar llavors de qualsevol hortalissa, gallines i ocells vius i moltes més coses relacionades amb la vida del camp. No fem el recoregut exacte del riu perquè fa molts meandres i no sempre l’acompanyen camins i carreteres.

Os muiños de Barosa. Galicia

Os muiños de Barosa. Galicia

Molt a prop de Caldes do Reis hi ha una zona natural, Os Muíños de Barosa, unes cascades naturals entre pins, roures i alzines, amb els antics molins d’aigua, alguns reconvertits en bars i un per visitar. Tot és ple de gent que es banya aprofitant els clots d’aigua. Es pot fer el recorregut a peu des de baix fins a dalt i tornar a baixar (2 h).

Riu Sar. Padron

Riu Sar. Padron

Padron, amb dos personatges il·lustres, Rosalia de Castro i Camilo José Cela, forma part del Camino Jacobeo portugués. Hi ha força moviment de motxilles, un alberg molt a prop de la font i el convent del Carme i alguns llocs per visitar: el jardí botànic, l’església de Santiago, amb l’anomenat “pedron”, una ara romana on diuen que va amarrar la barca que transportava el cos de Santiago des de Palestina fins al port d’Iria Flavia (unes restes romanes que val la pena visitar). També vam pujar els 125 graons fins a Santiaguiño do Monte, un turó amb vistes a tota la ciutat, el riu Sar i el canal. Poc després de Padron, el riu Sar es troba amb l’Ulla i d’aquí van fins a la ria d’Arousa.

Escales per pujar a Santiaguiño do Monte. Padron

Escales per pujar a Santiaguiño do Monte. Padron

Val la pena visitar un parell de llocs propers: Herbon, el poble d’on són originaris el famosos pebrots, tot i que d’un temps ençà ens en venen com a tal uns que es produeixen a Marroc. A més dels pebrots, tenen l’església romànica de Sta. Maria, un monestir franciscà, i les pesqueires de lamprea a l’Ulla, on pesquen de febrer a maig.

Hervon. Monestir franciscà

Hervon. Monestir franciscà

Una mica més amunt hi ha Xirimbao, un altre lloc de pesca, amb un pont penjant sobre l’Ulla i una àrea de picnic. Diuen que aquí hi venia Franco a pescar.

Chirimbao

Pont penjat de Xirimbao sobre el riu Ulla

Per continuar el recorregut de l’Ulla fins al mar, hem fet la banda nord de la ria d’Arousa i la sud, en dos dies diferents. A la primera vam fer parades a Drodo, a Rianxo, amb molta animació a l’església (el 15 d’agost, dia de la Mare de Déu i a Galícia fan comunions).

Rianxo Ria d'Arousa

Rianxo Ria d’Arousa

A la petita península de Boiro, la part més interessant és l’oest, amb platgetes i casetes de color; al barri d’Escarabote una associació havia muntat una festa amb dinar per recaptar diners. Estava pleníssim i preferim continuar fins a Riveira i dinar al port un pop boníssim. Amb l’Albariño a sobre hem tingut forces per arribar més avall, a Castiñeiras, amb petites cales maques i netes, i a Aguiño, tocant al cap Falcoeira. Hem caminat pels ponts que han fet entre les roques de granit del mar i hem observat “roaces”, una mena de dofins que jugaven allà mateix.

Aguiño. Ria d'Arousa

Aguiño. Ria d’Arousa

L’endemà vam anar pel sud d’Arousa, tot començant per Pontecesures (on hi ha una fàbrica de fustes i una de Nestlé). Passem pel pont nou però encara queda el romà. Al riu, barcasses i silenci. Un restaurant assequible: O Caravela. A Catoira s’ha de baixar cap al riu, on hi ha ancorades algunes rèpliques de naus víkingues, a més de les restes d’un castell alçat pel bisbe Cresconi de Compostel·la, per barrar el pas a les naus vikingues que volien atacar Santiago remuntant el riu; al final aconseguí reunir un exèrcit, derrotar els víkings i expulsar-los el 1038. Un pont mig cobert permet el pas de vianants i vehicles fins a la banda nord de la ria. Aus i fauna típica dels aiguamolls.

Catoira. Riu Ulla

Catoira. Riu Ulla

Arribem a Vilagarcia de Arousa, el final del nostre recorregut, on desemboca l’Ulla. Al restaurant Furrunxa del port fem una sensacional paella de llamàntol i després jeiem una estona damunt la sorra del platja. Fa sol i alguna gent es banya. Recorrem tot el passeig marítim fins al final. Hem acabat el recorregut.

Vilagarcia de Arousa

Vilagarcia de Arousa

Com a mostra final de l’agermanament catalanogallec, aquí teniu una coca de recapte i uns pebrots de Berxaus.

Coca de recapte i pebrots d'Hervon conreats a l'hort de la casa on vam estar

Coca de recapte i pebrots d’Hervon conreats a l’hort de la casa on vam estar

Publicat dins de Excursions, Viatges per Europa | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Adéu a l’Eddy Bellegueule

Publicat el 30 Juliol 2015 per Gloria Condal

Adeu a l'Eddy Bellegueule_135X220_CAT

El llibre comença així: “De la infantesa no en tinc cap bon record”. Però hi ha petits esquitxos bons: “Les dones felicitaven la mare perquè era un nen molt ben educat”. El nen recorda les cabanes que feia al bosc, quan jugava a fet i amagar enmig dels camps de blat de moro, la senyora vella que repartia caramels, les pereres a tots els jardins, l’explosió de colors a la tardor, les fulles a les voreres i els peus enfonsats…” Tanmateix, res d’això pesa prou com per compensar la crueltat de la seva vida.

El poble tenia menys de mil habitants. Hi havia una fàbrica que donava feina a la majoria de gent. El pare, l’avi, el besavi… tots hi havien treballat. Els fills també hi estaven destinats. Les dones havien de quedar-se embarassades aviat, sinó, no eren dones. Quan es trobaven a la plaça, parlaven unes amb les altres amb llargs discursos interminables superposats; ningú escoltava ningú. A casa també passava. “Els problemes de la meva mare -explica Eddy- eren els mateixos de totes les dones del poble. No eren errors seus, com de vegades pensava, sinó “la normalitat”.

Al poble, llegir era senyal d’afeminament. L’ Eddy no va llegir fins als 16 anys. Quan va fugir de casa seva, explica, “vaig sentir una gran necessitat de dona la paraula a aquest món que havia viscut. La literatura és per mi el millor mitjà per expressar-me” (entrevista de Gabriela Cañas/El Pais. Extret del blog d’Edouard Louis). El pes, al poble, és una qualitat valorada. Ell és prim i els pares li ho critiquen: Podries passar per darrera d’un cartell enganxat a la paret sense desenganxar-lo. Fa tot el que pot per menjar més. En un any s’engreixa 20 kg. A casa no hi ha higiene. Les poques vegades que es banyaven, la mare no els deixava buidar la banyera, per tant, els 5 germans es rentaven amb l’aigua que deixaven els anteriors. Ell era l’últim. També tenia problemes dentals, però no el van portar mai al dentista.

Eduard Louis amb Didier Eribon i Elisabeth Ladenson, 2014

Eduard Louis (dreta) amb Didier Eribon i Elisabeth Ladenson, 2014

El pare treballava a la fàbrica i la mare, quan va tenir els fills criats, va voler treballar. L’home ho accepta a contracor, però quan guanya una mica més de diners que ell, la fa plegar. Un dia el pare té un accident i es queda sense feina. Intenta trobar-ne però no ho aconsegueix, i llavors es queda a casa. Esdevé un borratxo crònic que maltracta la mare. “Per als homes, la violència era natural”. Eren pobres i anaven a serveis socials a buscar menjar, però se n’amagaven. Eddy sentia molta vergonya. Menjaven patates fregides i pasta; de tant en tant, arròs i carn. La televisió formava part important de la seves vides. En una casa petita, en tenien quatre. Quan ell ja estava emancimat recorda Però què coi fots tot el sant dia si no tens tele? de sa mare, que fumava molt. Ell era asmàtic i li agafaven uns atacs terribles. El pare vol que ell sigui un “tio dur”. El porta a jugar a futbol, però ell prefereix la dansa. (Recordeu Billy Eliot?) L’Eddy s’acostuma a parlar en un to de veu molt alt, com a casa. Anys més tard, la gent li diu que parla molt fort.

Edouard Louis, Frédéric Lordon, Didier Eribon, Arlette Farge, Geoffroy de Lagasnerie ( PUF, 2013 )

Edouard Louis, Frédéric Lordon, Didier Eribon, Arlette Farge, Geoffroy de Lagasnerie ( PUF, 2013 )

Als 10 anys va a l’Institut, però els nens no l’acccepten: “El Bellegueule és una nena”. Ell no ho havia triat. Li sortia així. Està aïllat i apareixen dos nens que l’insulten i l’humilien, però durant aquells anys aguanta sense dir-ho a ningú. Es pregunta per què és així. Se sent empresonat en el seu cos. Intenta anar amb noies; a partir de 12 anys va a la disco, però fracassa. Treu notes mediocres (a casa no hi ha llum ni taules per estudiar. Ho fa a la sala on el pare mira TV i la mare remuga: Ara no és el moment de fer deures). No hi ha parets ni portes i quan ell vol entrar a l’habitació dels pares, li diuen: Abans d’entrar, truca a la cortina. La majoria dels nois sortien de l’Institut per anar a la fàbrica. Ell s’havia apuntat a un grup de teatre a l’Institut que es trobaven els divendres al vespre; sovint el pare es nega a anar a buscar-lo i llavors ell feia 15 km fins a casa, a peu. Quan arribava, el trobava bevent amb els amics. Quan acaba l’Institut, un professor li proposa matricular-se en un Institut d’Amiens on fan Art dramàtic. És la sortida. Ho fa i fuig.

Llibre dividit en 2 parts i un epíleg, escrit en dues tipografies: la rodona explica en 1a persona els seus records i la cursiva reprodueix frases i pensaments del seu entorn (amb un grau d’autenticitat brutal). La narració ens permet fer-nos càrrec de la crueltat que pot arribar a viure un noi en aquelles circumstàncies. Terrible.

Édouard Louis (abans Eddy Bellegueule). Traducció Anna Casassas. Català Salamandra, 2015

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari